REDACCIÓ
El passat ú de juliol el govern va privatitzar la llibertat. Ens l’ha confiscat i l’ha posada a la seva disposició. Amb l’entrada en vigència de la Llei de seguretat ciutadana, més coneguda com a llei mordassa, ha creat un estat de coses que només amb penes i treballs podem denominar encara democràcia.
Fa dies que es publiquen textos de tota mena explicant les noves i increïbles disposicions d’aquesta llei, les prohibicions que imposa i els delictes que crea. D’ara endavant, afirmen, ja no hi podran haver manifestacions que no s’hagin comunicat prèviament a les autoritats. Ni es podran fer davant d’edificis públics rellevants, com ara el Congrés, ni es podran convocar mitjançant les xarxes socials, ni en aquests mitjans s’hi podran fer comentaris. Ni es podrà intentar aturar un desnonament, ni fotografiar un policia. Per a totes aquestes coses, i algunes més, hi ha previstes multes elevadíssimes. Han convertit en delictes coses que fins ara no ho eren i, per si de cas, per a coses que encara no són delicte es reserven la possibilitat de sancions administratives.
Amb tot, el més escandalós d’aquesta llei és l’estat d’incertesa en que deixa els ciutadans i les ciutadanes sobre quines coses estan permeses i quines altres no. Per posar un exemple, no és que llei prohibeixi manifestar-se, és que restringeix l’ocupació de la via pública “en contra del que disposa la llei o les decisions adoptades en la seva aplicació per part de l’autoritat competent”. I tot el redactat és així. Confús, imprecís, emboirat. L’objectiu és clar: el govern s’ha autoconcedit un marge d’actuació il·limitada contra la població. Arbitràriament podrà decidir què és delicte i què no ho és, i triarà segons li vingui de gust quines conductes persegueix i quines tolera, de moment.
És aquesta manca de normes clares el que considero l’amenaça més greu per a les llibertats que encara fa uns dies teníem, i per al funcionament de la societat en general. Perquè, si el govern vol implantar aquesta llei, haurà de comptar amb un bon nombre de còmplices i col·laboradors necessaris. Una cosa és que el ministre de l’Interior encarregui una redacció ambigua que li permeti pràcticament fer el que vulgui, i una altra de ben diferent és condemnar una persona per un delicte derivat d’aquesta nova llei. Per què això sigui possible, caldrà que hi hagin policies que prestin declaració en el sentit que vol el ministre, fiscals que acusin compartint les mateixes teories i jutges que condemnin admetent idèntiques hipòtesis. Cal, doncs, tota una cadena d’arbitrarietats una rere l’altra perquè la mordassa funcioni tal com el PP l’ha concebuda. Amb la mala fe dels redactors de la llei no n’hi haurà prou. Caldrà esperar que els aparells de l’Estat i de la Justícia funcionin amb idèntica mala fe, per obtenir els resultats autoritaris que es pretenen.
Això és, precisament, el que ens pot apropar més a una dictadura: el clima d’hipocresia i de corrupció moral que genera l’autoritarisme. Per convertir un activista que protesta pacíficament al carrer en un delinqüent calen moltes figures habituals dels règims despòtics: els delators, els covards, els prevaricadors, totes aquelles persones que, estant en una situació d’autoritat, veuen només el que volen veure mentre tanquen els ulls a la realitat. Sense aquesta mena de còmplices, una llei tan imprecisa com la llei mordassa seria paper mullat.
Cal esperar, malgrat tot, que l’acte de barbàrie que representa aquest text legal doni pas a una tirania breu. El PP està esgotant els darrers mesos del seu mandat. La ciutadania té doncs, a les seves mans, la possibilitat d’enviar aquest text i els seus autors al museu dels horrors, simplement abstenint-se de votar-los tot optant, en canvi, per forces de progrés que esborrin com més aviat millor les seves obres i les seves malifetes.
Arga SENTÍS
Portaveu del Grup Municipal d’ICV-EUiA
REDACCIÓ
