REDACCIÓ
Benvinguts a Europa. Espanya va anar a dormir després de les eleccions generals de diumenge sense conèixer quin seria el president del Govern. Doncs això, per si mateix, ja dóna inici a la segona Transició tan reivindicada pels grups emergents. La que obliga a encetar la política del pacte. I a deixar-se de postures davant les càmeres i de construir frases d’alt contingut poètic i posicionar-se davant una taula de negociacions sense llum ni taquígrafs i aprendre a redactar projectes en la prosa palatina amb la qual es gestiona un país.
Ja fa temps que al Continent el bipartidisme està trencat per lliberals, social lliberals, verds, partits nacionalistes, extrema esquerra, extrema dreta, centre, social lliberals, democristians… I curiosament aquests països acostumen a funcionar millor que aquí.
En primer lloc per una llei electoral més proporcional (el PP obté un escó amb 58.600 vots i IU en necessita 461.000), en mecanismes de segona volta o en districtes concrets i ben definits on els diputats que el volen representar es juguen el tot o res. En segon lloc, perquè si algú posa mà a la caixa, el foten fora a puntades de peu des del seu propi partit. I en tercer lloc, perquè la política es tracta de fer renúncies per arribar a acords.
Traducció al castellà mesetarí de tot plegat. El líder de Ciutadans, Albert Rivera, vol reivindicar el centre amb els seus 40 escons per fer ample el camp de joc. Ara bé, arribat el moment de sortir de la cova i definir-se amb claredat, l’única opció que li queda és jugar a formar una majoria amb Mariano Rajoy i els seus 123 diputats. I fer-ho sense entrar al govern i garantint suports parlamentaris externs. Una cosa que ja passa a municipis regits per minories com Tarragona, sense anar més lluny.
Ciutadans i la seva crida al PSOE per l’abstenció
El líder taronja, conscient que s’ha quedat en terra de ningú i que els pròxims quatre anys poden fer-se molt llargs si queda simplement com un més de l’oposició liderada per Podemos (que pot tenir paciència suficient per veure el cadàver del PSOE passant per davant de casa seva), probablement acaba lligant les seves opcions de fer-se gran a l’ombra del PP.
Primer indici, la petició feta per Rivera al socialista Pedro Sánchez perquè s’abstingui a la investidura de Rajoy (i que ja ha estat rebutjada amb un no rotund). 
Ara bé, el bloc d’esquerres (que sempre són plurals) també pot jugar al mateix, si bé en aquest cas cal aplicar molta política-ficció. Pablo Iglesias (69 diputats) defensa una reforma constitucional (impossible davant la minoria de bloqueig dels populars) i un referèndum per la qüestió catalana. Molt hauria de canviar el PSOE dels 90 diputats (Susana Díaz no està per experiments ni amb gasosa) per ni tan sols plantejar-s’ho.
És clar que és en aquest punt on la política ha de fer-se realista. Democràcia i Llibertat (8) i ERC (9) ja han obert les portes a parlar amb els podemites. Però tot plegat no suma si no és amb un socialisme que accepti jugar al canvi, crear una majoria en minoria i fer entendre d’una vegada per totes al país que no hi ha cap llei que obligui a governar al partit més votat en un sistema parlamentari basat en les sumes i restes que es puguin produir al Congrés.
No és només que s’hagi de caminar molt encara per aconseguir resposta a les grans preguntes (Sánchez acceptaria a fer president del Govern Iglesias? Iglesias seria un lleial col·laborador de Sánchez president?). L’autèntic problema de l’esquerra és que abans d’un mal acord, ja els va bé quedar-se a l’oposició. Perquè prima més el sorpasso futur que les necessitats presents.
J.S.
REDACCIÓ
