REDACCIÓ
I de sobte obres els ulls i ja ha passat un any. Si, un any d’aquell 21 de novembre quan, a les 18.40, tornant de treballar en moto, algú es va saltar un stop i em va envestir amb la seva furgoneta.
Ha estat un any molt dur, sense cap mena de dubte, el pitjor any de la meva vida amb diferència. Però també un any on he tingut l’oportunitat de redescobrir-me, de sentir l’estima i afecte de tantíssima gent que m’estima i/o m’aprecia, de conèixer uns professionals mèdics que són galàctics i, també, d’altres que no tant, de reaprendre a caminar, de fer un mini màster avançat en neurologia i rehabilitació, de certificar que la vida és molt curta i que existeixen les segones oportunitats, de veure, creure i entendre que hem de treballar per viure i no viure per a treballar, que no valorem les coses fins que les perdem i per últim i no per això menys important, he tornat a certificar quelcom que ja sabia, que la Sandra (Coloma) és un pilar bàsic i fonamental, que és més forta que Muscul Man i que, sense ella, “tot això” hagués estat impossible, a més, he aconseguit tenir una relació espectacular amb les meves filles, i és que penseu, que abans em veien molt poc, marxava al matí amb elles adormides i tornava amb elles sopant o ficant-se al llit.
Un mes ingressat en tres hospitals, un mes a la clínica Guttmann i 10 mesos lluitant des de casa. Ha estat un any “Dragon Khan” de sentiments, de notícies bones i també de dolentes, de superació personal i familiar també d’aprendre a valorar les petites coses i les petites passes endavant.
Fa un any, si algú m’hagués dit que estaria immers en un procés d’incapacitat laboral, que caminaria amb bastó, que no podria tornar a fer castells o que no podria tornar a portar la meva estimadíssima Àliga, l’hagués pres per boig i per mala persona, i ara és una realitat. UNA PUTA REALITAT.
Ara bé, “es lo que hay”, i ara em toca jugar amb aquestes cartes. No puc passar-me la vida maleint aquell dia, s’ha de passar pàgina i adaptar-se als canvis. Personalment m’ha costat bastant deixar de maleir aquell moment i acceptar aquesta nova vida que em toca viure.
Creieu-me quan us dic que heu de gaudir de la vida, de la família i dels amics. Que no heu de deixar de fer coses que et ve de gust fer perquè “ja ho faré més endavant”, que no es poden fer plans a gaire llarg termini i que gaudiu del dia a dia i de les petites coses, per insignificants que puguin semblar.
Amigues i amics, si la vida te da limones, haz limonada.
Albert PUÑET
REDACCIÓ
