REDACCIÓ
Ni la violència era part del pla en el ‘Procés’, ni el risc de tombar la Constitució a Catalunya va ser “real”, sinó un “somni” d’alguns líders independentistes que en realitat buscaven pressionar el Govern. El Suprem tanca així el debat: va ser sedició, no rebel·lió.
És la principal conclusió a la qual arriba el tribunal del ‘Procés’ al llarg de 493 pàgines de sentència en què ofereix altres claus com el caràcter simbòlic de la declaració d’independència de 2017, el desviament de fons per alguns membres del Govern, o el rebuig al gastat argument sobre un suposat “dret a decidir” per part una comunitat autònoma que per al Suprem no existeix i s’ha d’entendre més aviat com una “aspiració política”.
Aquestes són les 10 claus de la sentència que ha condemnat a entre 9 i 13 anys de presó als líders del Procés per un delicte de sedició (quatre d’ells també per malversació) ia les mateixes penes d’inhabilitació, càstig que també ha recaigut sobre els tres exconsellers que romanien en llibertat i que finalment no aniran a la presó en ser condemnats per desobediència.
1.VIOLÈNCIA, PERÒ NO REBEL·LIÓ
La Sala reconeix els “indiscutibles” i “paradigmàtics” episodis de violència durant el procés independentista, especialment el 20-S i l’1-O, si bé aquests no són suficients per condemnar per rebel·lió, com demanava Fiscalia, perquè la violència no va ser “instrumental”,”preordenada”,” funcional “o idònia per aconseguir la independència.
Malgrat la seva “desplegament retòric”, els acusats sabien que no tenien mitjans per “doblegar l’Estat”, que “va mantenir en tot moment el control de la força, militar, policial, jurisdiccional i fins i tot social” i va avortar la “conjura amb la mera exhibició “d’unes pàgines del BOE que publicaven l’aplicació de l’article 155.
No hi va haver per tant risc “real” que es derogués la Constitució a Catalunya sinó més aviat “un simple ensomni” o “un artifici enganyós” per mobilitzar els ciutadans. Per al Suprem el que es va produir va ser un “alçament públic i tumultuari” que va impedir l’aplicació de les lleis a Catalunya i va obstaculitzar el compliment de les decisions judicials, és a dir, sedició.
2. ENGANYAR ‘IL·LUSIONATS CIUTADANS’
És un dels cops més durs de la sentència. El Suprem acusa els líders sobiranistes d’enganyar “il·lusionats ciutadans”, que van confiar “ingènuament” en els seus líders polítics i van creure que aconseguirien l'”anhelat horitzó d’una república sobirana”, un nou Estat que només va existir “en l’imaginari dels seus promotors”.
És a dir, l'”únic, veritable i ocultat propòsit” dels acusats era aconseguir una negociació amb el Govern central, i van utilitzar el lema del “dret a decidir” com “esquer” per a “una mobilització que mai desembocaria en la creació d’un estat sobirà “i que en realitat el que buscava era pressionar l’Executiu.
3. DUI SIMBÒLICA I INEFICAÇ
En aquesta qüestió ha donat la raó el Suprem als acusats, que van restar qualsevol validesa jurídica a la declaració d’independència que el Parlament va aprovar el 27S, poc abans que s’activés l’article 155 de la Constitució, sense que el Govern ordenés arriar la bandera espanyola del Palau de la Generalitat.
Enfront del criteri de la Fiscalia, que veia en la DUI la culminació del full de ruta unilateral del Govern cap a la independència, el Suprem sosté que aquesta resolució no va ser més que el “desenllaç” d’un procés per convèncer el Govern a negociar un referèndum: la independència era una “quimera” i els condemnats “ho sabien”.
4. UN TERCER GRAU QUE PODRIA SER IMMINENT
El Suprem no ha fet cas la petició de la Fiscalia que s’impedeixi als condemnats accedir al tercer grau fins a complir la meitat de la pena, el que obre la porta al fet que el Departament de Justícia de la Generalitat – que disposa d’un termini màxim de dos mesos per classificar-los – els concedeixi el règim obert.
Res en la llei impedeix que els processats, que porten gairebé dos anys a la presó, puguin gaudir ja d’una flexibilització del règim penitenciari, de manera que només hagin d’anar a la presó a dormir. Això sí, la decisió de la conselleria de Justícia pot ser recorreguda per la Fiscalia, de manera que serà la justícia qui tingui l’última paraula.
Un cop condemnats, també són a prop de disposar de permisos ordinaris, el que exigeix haver complert un quart de condemna.
5. PUIGDEMONT, DE NOU EN EL PUNT DE MIRA
Mai es va asseure a la banqueta amb els seus exconsellers i per això va ser el principal absent del judici. I encara que la sentència tot just li dedica espai, els seus arguments respecte a la responsabilitat dels seus companys de Govern han servit al jutge Llarena per tornar a sol·licitar el seu lliurament.
Tot just unes hores després de conèixer-se la sentència, el jutge instructor del “Procés” li ha tornat a situar en el punt de mira en dictar noves ordres europees i internacionals de detenció i ingrés a la presó contra ell pels delictes de sedició i malversació, que han cobrat força amb la sentència.
6. NINGÚ HA ESTAT JUTJAT PER VOTAR
La sentència carrega contra el “mantra” de les defenses i també de l’independentisme que els líders del “Procés” han acabat a la banqueta per permetre una votació.
“Per aquest fet a ningú se l’ha acusat, ni ningú ha estat presentat davant un jutjat, ni tan sols ha estat sancionat governativament”, recalca la sala, que recorda que el delictiu és “quan s’esperona no solament per votar sinó per defensar les urnes “i per impedir l’actuació legítima de la policia i les ordres judicials.
7. EL DRET A DECIDIR NO HI HA PER A UNA COMUNITAT
El dret a decidir d’una comunitat autònoma no existeix. Així de contundent ha estat el Suprem, que adverteix que aquest principi invocat pel sobiranisme no consta ni en la Constitució ni en els tractats internacionals subscrits per Espanya, de manera que “tancarà sempre un salt al buit”.
Per als magistrats, la unitat territorial d’Espanya “no és una extravagància”, com ho demostra que altres països europeus també la reconeixen en les seves constitucions, i el que va fer el “Procés” és convertir el dret a decidir en un “dret a pressionar “al Govern central.
8. ELS MOSSOS, CÒMPLICES DE L’1-O
Una de freda i una de calenta per als Mossos. Amb el judici per rebel·lió al major Josep Lluís Trapero en l’horitzó a l’Audiència Nacional, el tribunal ha donat per bona la versió de l’excap de la policia catalana que va comminar sense èxit al Govern perquè desconvoqués l’1-O per risc de violència.
Però, per contra, ha conclòs que el dispositiu de binomis per impedir l’1-O va ser “del tot insuficient”, amb episodis d'”autèntica complicitat” i “gairebé connivència” d’alguns agents amb votants, i que la decisió del major que preservar la convivència fos un “objectiu prioritari” va servir de coartada perquè es complís el propòsit del Govern que l’actuació dels Mossos no posés en risc la celebració del referèndum.
9. EL 20-S i l’1-O, FONAMENTS DE LA SEDICIÓ
La Sala exalça la dissidència i fins i tot reconeix el paper de la desobediència civil “com a vehicle històric per fer front a situacions de tirania i injustícia”, però creu que els Jordis van desbordar l’àmbit legítim de protesta quan van encoratjar les multitudinàries concentracions per impedir les ordres judicials.
Per això, condemna els líders de les entitats sobiranistes en entendre que la seva “concertació” amb el Govern va ser clau per als plans sediciosos, mitjançant manifestacions en què s’animava als ciutadans a oposar resistència enfront de les forces de seguretat de l’Estat.
10. MALVERSACIÓ, OCULTACIÓ I FALTA DE CONTROL
Un delicte que ha recaigut en quatre membres de l’anterior Govern que van executar actes de “manifesta deslleialtat” en l’administració de fons i que van portar a terme una “deliberada ocultació” de les despeses que van efectuar o comprometre per a l’1-O, una actuació que en el cas de Junqueras va ser “palmària”.
Fets que considera provats el Suprem, que encara que no estableix una xifra concreta, veu acreditat que es van malversar més de 250.000 euros, alhora que posa també sobre la taula una “insuficiència del control formal del Ministeri d’Hisenda Pública per detectar-los”.
LLEIGEIX LA SENTÈNCIA AQUÍ
REDACCIÓ
