Arxius de XAVIER SABATÉ | Diari La República Checa

REDACCIÓ9 Octubre, 2019
Xavier_Sabaté_opinió.jpg

Vladimir és una de les estrelles de casa. Va néixer amb quatre potes com tots els hàmsters però en va perdre una que li van haver d’amputar perquè se li va quedar enganxada al radiador d’una residència barcelonina d’estudiants.

En arribar el juny de l’any passat els estudiants van marxar de vacances i Vladimir va fer cap a casa meva “temporalment”, segons em van dir quan el vaig carregar al cotxe amb la seva gàbia. Però aquella temporalitat ha esdevingut permanència i jo, que a l’inici de la nostra convivència el rebutjava, a poc a poc l’he anat integrant a la meva quotidianitat fins al punt que si gosen venir els seus antics propietaris, em trobaran disposat a defensar la seva actual residència i habitat familiar amb tots els mitjans – democràtics, naturalment – al meu abast.

Vladimir és un cas d’èxit i de superació personal de la seva situació tri-potes. L’hauríeu de veure com corre pel jardí amb la seva mancança i com torna a enfilar-se a la gàbia ell solet. Si pogués parlar, el portaria a algun plató de televisió o a sessions de TED,  on s’expliquen i aplaudeixen vivències com la seva. De ben segur que narraria, amb tot el dramatisme que caracteritza històries com la seva: el trauma de l’amputació, els feixucs entrenaments per superar la seva discapacitat. I el que és pitjor, la soledat en llargues nits de desesperança.

Ve a tomb la seva història perquè Vladimir tenia, com gairebé tots els hàmsters domèstics, una roda de plàstic on feia els seus kilòmetres diaris de forma incansable ja superada la seva terrible lesió. Bé, més que diaris, diria que nocturns, la qual cosa em comportava i comporta baixar-lo al garatge cada nit, perquè l’altra membre del zoo de casa, la gossa Nube no bordi en plena matinada.

He dit que Vladimir tenia una roda. Notarà qui llegeixi aquesta reflexió que ho escric en passat. I és que ignoro la causa però va arribar un dia que Vladimir va començar a rosegar tant la roda que se la menjava. De forma que la roda va començar a minvar i a semblar més una serra d’aquelles circulars que no pas una roda de hàmster com cal. Qui sap si va ser una forma de cridar l’atenció; o de protestar contra el fatalisme; o simplement que li va mutar algun gen.

El cas és que li vàrem treure la roda per evitar mals majors com alguna intoxicació de plàstic o potser una esgarrinxada amb les punxes que van resultar de tan frenètica activitat rosegadora.

Fa uns dies que no dormo comparant la situació i l’actitud de Vladmir amb la dels nostres homes i dones que es dediquen a l’alta política a Catalunya i a Espanya. Talment com el meu hàmster no paren de caminar per la roda sense anar enlloc o, encara pitjor, per tornar sempre al mateix indret d’on han sortit. El cas és que en aquesta roda hi anem tots i totes i començo a pensar que, per no sé quins set sous, ja han començat a menjar-se-la sense cap mirament ignorant que no només ells acabaran malament sinó també vostè que llegeix aquest divertiment, tots els nostres veïns i veïnes, familiars, amics i saludats i un servidor.

Vladimir no és un cas isolat a la història. Recordo la filosa de la Balanguera o Sísif i la seva pedra. Per no parlar de Margarida a la seva filosa de Goethe que va inspirar el lied de Schubert que és una de les peces més angoixants de la història de la música.

No sé si els alts i les altes polítiques que ens representen, els hàgem votat o no, tindran el privilegi de passar a la història positivament com aquests.

Per si de cas, jo avui afegeixo modestament Vladimir. La seva història romandrà per sempre més a les xarxes. S’ho mereix. I ell sense saber-ho…..

Xavier SABATÉ
Regidor d’Unitat per Flix

 


REDACCIÓ3 Octubre, 2019
Xavier_Sabaté_opinió.jpg

Hi ha poques coses darrerament que em facin riure tant com veure la reacció de la meva gossa quan li demano una cosa i no vol fer-la. Gira el cap cap a un costat i fa veure que no em sent. Així podem estar estona, jo insistint i ella com si sentís ploure.

Es fa la sorda, temporal, naturalment. En castellà dirien que es fa la sueca, que no ve precisament del país escandinau sinó que el seu origen es troba en un tipus de calçat romà anomenat soccus, que en castellà donà “zueco” (calçat de fusta) o “zoquete” (tros de fusta curt i gruixat). S’emprava a l’antiga Roma, sobretot pels actors de comèdia. Amb el temps, soccus es convertiria en sinònim de comediant distret i d’aquí l’expressió “hacerse el sueco”.

En català, en canvi, usem – o hauríem d’usar més pròpiament – fer-se l’orni que és d’etimologia desconeguda encara que alguns diuen que es podria haver originat en l’argot estudiantil a partir del terme grec ὄρνις (“ocell”). També, però, podria ser una deformació de “fer el borni”, en el sentit de ‘no voler veure-hi’.

Ve a tomb això d’un problema que tenim al Sud més sud de Catalunya. Sí, aquesta part cada cop més despoblada, la Catalunya buida on fa pocs dies hem tornat a llegir que se situen les poblacions més pobres del nostre país. És el problema de les comunicacions per carretera.

Catalunya té notablement resolta la comunicació viària per carretera al llarg de la seva costa, des de la costa cap a l’interior i en l’anomenat eix transversal que travessa Catalunya des de Cervera fins a Riudellots de la Selva

El dèficit d’un eix occidental sempre reconegut i planificat però mai no executat, també conegut com Eix de l’Ebre, va d’Amposta fins a Àger passant per Lleida. El Govern de la Generalitat de Catalunya  projectà (abril de 2008) desdoblar-lo des de Lleida fins a Amposta. És la C 12

Aquest eix és vital per a les Terres de l’Ebre cada cop més despoblades i buides i que continuaran amb la mateixa tendència en el futur segons les darreres Projeccions de població de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) que diu que al 2030 tots els àmbits territorials tindran més població, excepte les Terres de l’Ebre.

Una de les poques formes de combatre aquesta desigualtat d’oportunitats que suposa la pèrdua de població és la de corregir el dèficit de les comunicacions

Una de les poques formes de combatre aquesta desigualtat d’oportunitats que suposa la pèrdua de població és la de corregir el dèficit de les comunicacions. És , doncs un problema d’igualtat en aquest cas territorial. Fa pocs mesos, en una tertúlia radiofònica parlava d’aquest tema i quan vaig reclamar igualtat amb la resta de territoris, el moderador em va corregir – o potser recriminar – i em va dir que no era qüestió d’enfrontar territoris. La correcció em va dificultar el son uns quants dies  i encara avui no em deixa dormir el que necessitaria perquè li dóno tombs a la cosa i no puc entendre com reclamar un dret sigui posar en perill la convivència.

Al debat de Política General celebrat dos dies desprès de la nostra Santa Tecla d’enguany es va passar a votació una moció del PSC demanant el desdoblament de la C-12 previst com s’ha dit abans de fa 9 anys. Un servidor tenia l’esperança que el nostre Parlament l’aprovaria. Més si es té  en compte que el Consell Comarcal de la Ribera d’Ebre l’havia aprovat el dia abans per unanimitat. Doncs ni esperança ni res. El Govern actual del sr. Torra està entestat fins i tot en canviar el nostre refranyer i al menys a l’Ebre es veu que l’esperança pot ser l’últim però també el primer a perdre’s. Així que la moció es va perdre i la C12 no es desdoblarà.

Una setmana desprès, hem tingut tres morts i tres ferits a la C 12 que el Conseller i la majoria del Parlament no volen desdoblar però aquest estiu hi ha hagut altres accidents sonats. L’excusa és que aquesta carretera no té la densitat suficient com per desdoblar-la, cosa que no succeeix durant els caps de setmana, tant d’estiu com d’hivern. Tampoc no sabem si el Conseller ha comptat els nous 12.500 camions de 20 tones que circularan per aquesta estreta carretera per anar omplint durant els propers anys el nou abocador de Riba-roja d’Ebre.

El Conseller també sembla ignorar que les aspiracions d’un nou creixement econòmic de les Terres de l’Ebre no es produiran si aquestes no compten amb unes bones comunicacions per carretera.

En definitiva, allò que cal és un Govern que pensi en tots els catalans i les catalanes, és dotar tota Catalunya d’uns serveis adequats per reduir les desigualtats territorials que en definitiva ho són també de les persones que hi viuen.

Fer-se l’orni en un cas com aquest és greu. Però potser la comparació més adient sigui una altra i davant d’això haguem de recordar com Pilats es va rentar les mans. Les Terres de l’Ebre corren perill de mort i el Govern de Catalunya es renta les mans

Xavier SABATÉ
Regidor d’Unitat per Flix

 


REDACCIÓ8 Juliol, 2019
Xavier_Sabaté_opinió.jpg

Se m’ha acudit aquest títol parodiant aquella frase de “Fot-li que és de Reus “ , crit de guerra originat en la Primera Guerra Carlina (1833-1840) en la què Reus era un feu lliberal i els pobles dels voltants eren carlistes. Els reusencs es van defensar amb estratagemes i els carlistes es van revenjar amb fúria. El crit era recordat amb infàmia després de la mort de 130 milicians reusencs en el combat de Morell i Vilallonga.

Al Camp de Tarragona s’aplica avui dia a aquelles actituds o accions que es duen a terme per molestar algú de forma intencionada, algú que no importa; fins i tot a algú  que s’ho mereix o que té justificat el càstig encara que no ser sàpiga ben bé per què. I tampoc no surt ningú a defensar-lo perquè si és d’on és ja se sap que se li pot fer qualsevol cosa.

A les comarques del Sud de Catalunya passa el mateix. Se les pot maltractar amb impunitat i sense cap mena de conseqüència, no importa, són del Sud.

Els pressupostos públics en són un clar exemple sobretot els darrers anys. I es va discutint sobre monarquia o república, Neymar o Coutinho, però no cal que a les comarques del Sud se’ls presti atenció. Fot-li que són del Sud. Com que són poca gent, no importa. La Catalunya Vella, la de veritat, la que es veu que fins i tot tindrà la capital de la República, ja té un Eix Transversal. El Sud té un Eix de l’Ebre que va d’Amposta a Lleida però només el té dibuixat i ple de pols als Arxius del Departament de Política Territorial. Té unes nuclears que si no es redacta un Pla de redreçament econòmic que ha aprovat el Parlament no sé en quantes ocasió, poden suposar al menys a la Ribera d’Ebre l’estocada definitiva.

Els posaré tres exemples més que són molt il·lustratius del sarcasme que es gasta amb la Comarca de la Ribera d’Ebre:

Carreteres de la Generalitat ocupa unes oficines al Consell Comarcal de la Ribera d’Ebre; algú diria que és un bon exemple de col·laboració entre administracions per optimitzar espais. Com a compensació es va convenir per escrit que el Consell rebria 4.500 euros. Però això només es va acomplir els primers anys. Ara ja en fa cinc que no es rep ni un euro. Així, “ by the face “ que es diu ara. A una de les comarques més pobres del país se li regateja fins i tot el lloguer de les oficines per part de la pròpia administració.

Un altre encara més sagnant i més conegut és el de l’Hospital de Móra d’Ebre. El seu superàvit, en lloc de destinar-lo a la renovació de material  envellit que en té molt es destina a l’Hospital de Reus. Cornuts i pagar el beure. Aquests dies sentim com un ric empresari regalarà un mamògraf al nostre Hospital. Espero que aquest arribi perquè fa temps que les dones de la Ribera d’Ebre es podrien diagnosticar millor.  Les que ho saben van a altres centres o a la privada.

I el darrer. Aquest em té meravellat i m’agradaria saber qui ha tingut la original idea. Es tracta de portar tots els residus de Catalunya a la Ribera d’Ebre. Olé tu. Es diu que és la iniciativa privada però no m’ho puc creure així em matin. Ja no es tracta que ens mengem els nostres propis residus que tindria tota l’explicació del món. Ens porten els de la resta de Catalunya, prova inequívoca d’allò que diu el títol d’aquest article: fot-li que és de la Ribera. No es gosaria fer a altres indrets posar un mega-abocador però a la Ribera, a la punta de Catalunya ja limítrof amb Aragó ningú no dirà res . Un atemptat a les bones pràctiques mediambientals que demostra que d’això de l’amenaça climàtica els catalans i les catalanes que ho ha n dissenyat i/o permès no els importa un ou. Per anar al  nou abocador de  Riba-roja i al de Tivissa ampliat circularan milers de camions a l’any i la petjada de carboni i el perill vial en aquestes carreteres estretes serà enorme.

En fi, senyores i senyors, si ara desprès de l’incendi paorós que hem patit, les conseqüències del qual patirem anys no es pren consciència, apaguem i marxem peòr no estem disposats a rebre més clatellades. Per dignitat. Hi ha una Espanya vacía però tenim una Catalunya buida, Espanya discrimina Catalunya en moltes coses però Catalunya discrimina la Ribera d’Ebre, les Garrigues i el Segrià que aquests dies han patit un foc que no és un fet aïllat sinó un símptoma de l’oblit i de la discriminació d’aquestes terres. Es parla molt de desigualtats de gènere, per raó de sexe, de capacitats diverses, de malalties amb poca atenció . Doncs diguem clar que a Catalunya també existeix una desigualtat territorial molt bèstia que requereix atenció d’una punyetera vegada.

Hi ha remei ? Sí. Només depèn que se’ns doni un tracte adequat. No es tracta de territoris desiguals. Es tracta de persones amb drets a tenir una vida digna i amb les mateixes possibilitats. Els territoris no pateixen, les persones sí. Aquí anirem esperant perquè l’esperança és l’últim que es perd i perquè ens estimem aquesta, com diria Espriu, pobra, bruta, trista, dissortada ( jo afegeixo cada cop més buida ) pàtria

Xavier SABATÉ
Regidor d’Unitat per Flix

 


REDACCIÓ17 Maig, 2019
Xavier_Sabaté_opinió.jpg

Em presento contra la resignació, contra el determinisme. L’he odiat sempre el determinisme, ja sigui econòmic, social, geogràfic, tecnològic, de classe, biològic, genètic, psíquic o lingüístic. Segur que els filòsofs que el van posar en circulació no eren gaire treballadors i per evitar l’esforç es va inventar que tot està escrit, determinat, que no s’hi pot fer res. Que la teva biografia o genètica o situació geogràfica et determina l’existència de tal manera que la voluntat humana, la constància i el capteniment no hi poden fer res.

Doncs no, cal rebel·lar-se contra aquestes teories. Al menys a Flix pensem treballar a fons per revertir la situació en què es troba que no é gens bona per no dir que molt greu. I no som ingenus, si ens hi posem és perquè estem segurs que en podem sortir. Si no fos així, per encetar lluites impossibles o fites inabastables, no malbarataríem cap esforç.

Així que som-hi. No és gens fàcil la tasca però el repte val la pena. No és fàcil perquè quan un és a la UVI, cal estabilitzar-lo primer, passar-lo a planta i després a rehabilitació.

Sabem com fer-ho. Tenim idees que aquests dies mereixen l’atenció dels mitjans de comunicació del país i de les autoritats de Catalunya i d’Espanya amb les que ho hem comentat. Així que les idees que són les que primer s’ha de tenir hi són i són bones. Es tracta de pujar al carro de la lluita contra el canvi climàtic, la descarbonització de l’economia i la transició energètica.

Això vol dir apostar per les energies renovables al poble i a la comarca preveient la substitució de la nuclear d’Ascó per altres activitats amb energies netes i emmagatzematge: energia termosolar, fotovoltaica, eòlica, biomassa, hidrogen i / o bateries. Per primer cop el Govern d’Espanya ha reconegut que les comarques amb centrals de carbó i nuclears tenen dret a un pla de revitalització i compensacions. Hem de començar a treballar-ho des d’aquí perquè de fora no ens vindrà i portar-ho on calgui.

Això és imatge bona i positiva que hem de canviar per l’estigma que ara tenim de població contaminada, llunyana i inhòspita. I aquesta imatge proposem que se li digui ” Flix 100 % renovable ” perquè sense una bona marca avui no arriben noves inversions. Hi ha ciutats que es gasten molts diners per trobar-ne una de bona i potenciar-la.

Això ha de fer possible que la Denominació de Reserva de la Biosfera de les Terres de l’Ebre s’estengui al nostre poble i a tota la part de la comarca que ara hem quedat exclosos i que la nostra Reserva Natural de Sebes adquireixi encara més importància i tinguem molts més visitants.

Tot plegat són llocs de treball urgents a Flix i per això cal també reformar la Formació Professional que s’imparteix a Flix per preparar els i les nostres joves. Apostem per la joventut, que no marxin. Massa talent flixanco és fora del poble que, per cert, podem recuperar almenys en part.

I pel camí esperem no trobar-nos gaire gent amb la síndrome de Procust, peculiar personatge de la mitologia grega que tallava el cap o els peus de les persones que allotjava a la seva fonda situada als pujols de l’Àtica. Procust va donar nom a una síndrome que pateixen les persones que procuren tallar tot allò que sobresurt al seu voltant.

A continuació cal estratègia que proposem consensuar i no em refereixo només als grups presents a l’ajuntament sinó entre tota la societat flixanca. Perquè un poble que persegueixi objectius sostenibles de la magnitud que proposem no pot començar a caminar sense el compromís i la participació de tothom.

I dibuixada l’estratègia, cal actuar. Sense descans, amb molta constància. I només pensant en Flix. Altres instàncies hi ha on es poden resoldre els problemes de Catalunya i d’Espanya. Respectarem tothom que vulgui parlar i fer altres coses però anunciem que nosaltres a l’ajuntament només parlarem de Flix i farem propostes per Flix. Perquè situar el poble a una banda o altra de la discussió política ens posaria les coses més difícils quan hàgim d’anar a trucar portes a Madrid o a Barcelona.

Flix té futur. Ens ho hem de creure i nosaltres ens ho creiem. Voldríem encomanar aquesta convicció a la resta de la població perquè donés suport al nostre projecte perquè sense suport no el podríem tirar endavant. I l’endemà de les eleccions començar a treballar sense un minut de respir.

Perquè la gent de Flix s’ho mereix!!!

Xavier SABATÉ
Cap de llista d’Unitat per Flix

 


REDACCIÓ3 Gener, 2019
Xavier_Sabaté_opinió.jpg

Quan estava a la primera línia de la política m’emprenyava molt que els dirigents de la dreta em prenguessin per imbècil i vaig arribar a pensar que ells s’ho creien de veritat. Així que de tant en tant, per quedar-me tranquil, els ho deia perquè sabessin que me n’adonava.

Ja ha passat un trienni i ara veig que allò de tractar-me d’imbècil ho estenen a la resta de la ciutadania, homes i dones – a aquestes encara ho pretenen més -.

Ho dic perquèm’ha pujat la mosca al nas i veig una llarga llista de noms d’aquesta sub-espècie que ens volen fotre el pèl. Només en referiré uns quants: Aznar, Trump, Santini, Le Pen, l’hongarès János Àder, la gent d’Alternativa per Alemanya i Steve Bannon per exemple (per cert, qui no sàpiga qui és aquest sr. Que posi el seu nom i al costat la paraula VOX i no pararà de llegir i entendrà millor el problema.

Me n’he deixat un munt. En podria dir molts més d’altres països, per exemple del nostre Estat i de la nostra pàtria catalana. I els que sortiran ¡¡No sé si vostè lector/a ha viscut com un servidor l’experiència de sentir un tronc de pi corcat pels tèrmits, aquests insectes xilòfags del grec ξυλοφάγος “que menja fusta”, de ξύλον “fusta” i φαγεῖν “menjar. Impressiona molt i fa molt de fàstic, angúnia i por. Se sent com un eixam de milions d’abelles que cada cop fan més soroll i semblen més enfurismades, a punt de sortir de la fusta. No hi ha remei ni antídot possible. Doncs em sembla que tenim el tronc de fusta a punt d’esclatar i en lloc d’apressar-nos a posar-hi remei, contemplem la magnitud de la tragèdia i ens esforcem a veure qui descriu millor el fenomen, com som de desgraciats que també ens ha arribat el corc, com pacten els de dins i els de fora, com són de dolents i pudents i destructius.

Mentrestant, els noms que he donat en el tercer paràgraf d’aquest article, estic segur que es foten un fart de riure i pensen que som imbècils. Perquè amb quatre consignes sense arguments, cinc tuits i la desesperació de molta gent a la qual ells mateixos han situat a la misèria, han trobat una fórmula que de moments els funciona

Així que, encara que no llegeixin aquestes línies, que sàpiguen que ells ho són més, molt més d’imbècils – progenitors inclosos per haver-los engendrat i parit -. I que sàpiguen que com que som més llestos que ells, sabem on és l’arrel del problema:

No és que els i les seves votants siguin curts de gambals – encara que potser algun/a n’hi ha – sinó que aquí hi ha molts interessos en joc i els han sabut conjuntar, molta gent i molta corporació poderosa que està jugant les seves cartes i esmerçant molts recursos dels gairebé infinits de què disposen. I que la gent de progrés i les organitzacions on tradicionalment ens agrupàvem, no trobem encara les fórmules per lluitar i oferir alternatives a la gent que desesperada se’n va amb ells o a l’abstenció.

I nosaltres encara amb els vells esquemes, els ancestrals dogmes i les antigues pors, indecisions i inèrcies. Ens estan guanyant el combat perquè saben jugar millor aquesta partida. En llenguatge esportiu d’avui “saben llegir millor el partit“. Per cert, a Catalunya tenim un problema addicional – que per mi no és el fonamental – que consisteix en el fet que uns quants, molts, la meitat, volen decidir per la totalitat, la qual osa encara ens fa més complicadets.

Però la victòria serà nostra algun dia. Ep ¡¡Si ens sabem organitzar i lluitar adequadament, també a la nació catalana de la qual Espriu ja es volia allunyar “nord enllà “quan les coses anaven com ara malament.

Xavier SABATÉ

 


REDACCIÓ19 Setembre, 2018
Xavier_Sabaté_opinió.jpg

Ara que revisen això dels aforaments que no tenen sentit al segle XXI – de fet mai no l’han tingut – , és estrany que siguem quatre gats els/les qui ens plantegem que el rei també hauria de ser exonerat del que en el fons , a més d’un privilegi , és una feixuga càrrega que ha de suportar el nostre monarca.

Perquè si no gaudís d’aquest privilegi, eh que el veuríem més humà i més com nosaltres la resta de mortals ? Doncs per aquest motiu, jo crec que el mateix rei hauria de demanar que se’l privés també a ell d’aital prebenda.

Us imagineu que aparegués en un programa de gran audiència una nit de  diumenge i ell mateix, previ avís que faria una declaració important com qualsevol Sánchez Castejón,  anunciés que demanava al Govern i als grups parlamentaris que el deslliuressin de qualsevol aforament ? La gent entendria que si cometia alguna malifeta, algun aprofitament indegut, algun delicte d’aquests que de tant en tant també la reialesa perpetra, seria jutjat com qualsevol dels seus súbdits.

Perquè Sa Majestat  ha de saber – crec que l’hi oculten – que milions dels seus subordinats pensem que és tenir molta barra la impunitat de què gaudeix tant ell com els seus avantpassats. Així que, pel seu bé i el de la seva descendència que tant ens ensenyen encara que si ho intenta l’àvia , la Sra. Reina ho entorpeix, faria bé Felip VI de renunciar al aforament. Si ho fes el podríem anomenar l’Humà si no fos que els catalans ja en vàrem tenir un fa 700 anys  de nom Martí. Bé, era rei de catalans i aragonesos que en això tenim gent que de seguida treu això que quan anàvem sols per la vida, gairebé sempre ho fèiem de la mà d’aragonesos i sicilians i napolitans i francesos.

Martí Humà, mort el 1410 va ser el darrer sobirà de la dinastia Berenguer-Aragó que governà els països de la Corona d’Aragó. El seu hereu va ser Martí nomenat el Jove i se m’acut que abans els posaven adjectius macos als nostres reis i ara no ho fem perquè potser no els posaríem tan bonics ni tan amables, no ? Però no em vull estendre perquè de la falta de descendència d’aquest ens venen tots els mals als catalans ja que per aquesta causa va venir de seguida el Compromís de Casp el 1412 que ens portaria els Trastàmara castellans.

Bé, això que els mals dels catalans venen d’aquí és la meva teoria però com que els catalans pensem que els mals ens venen de molts esdeveniments a la història , potser que torni al títol i motiu d’aquest article i acabi ras i curt amb una frase que no passarà a la història però que podria portar a la glòria al nostre actual rei d’Espanya: si vol passar a la història, que renunciï a l’aforament i si encara hi vol passar més i de forma definitiva, que també renunciï a la corona. I mira que seria fàcil, eh ? Una carteta de dues línies i una signatura.

Ai, senyor , com es compliquen la vida fins i tot els reis.

Xavier SABATÉ

 

 


REDACCIÓ30 Setembre, 2017
Xavier_Sabaté_opinió.jpg

Mossos , guàrdies civils, policies nacionals i locals que entre ells es tracten de companys quan es parlen, tots en tensió i enfrontats quan són treballadors públics que no tenen cap culpa que els seus caps polítics tinguin aquest alt nivell de mediocritat

Gent que ha rebut una citació per formar part de les meses el diumenge que no saben què fer perquè hi ha una llei que els obliga a anar-hi i una altra que les multa, reunions prohibides, mitjans de comunicació investigats, webs clausurades, xats d’amics i familiars que han tingut baixes i retirades de paraula que potser no es restabliran mai més, ciutadans de bona fe que no saben què fer perquè entenen les raons d’uns i altres però no acaben d’entendre que s’hagi de seguir aquesta via d’enfrontaments a tos els nivells.

Cartells i pasquins perseguits i confiscats, seus de diaris amb forces de seguretat, locals de colles castelleres, webs clausurades. Persones que ja només segueixen consignes i ja no són capaces d’escoltar res; nacionalistes catalans i espanyols radicalitzats – també alguns que es diuen d’esquerres – com si les pàtries fossin la nostra única raó de ser. L’espectacle que els nens veuran aquest cap de setmana amb les seves escoles convertides en búnquers vigilats amb armes com si estiguéssim en guerra. Són només uns pocs exemples – n’hi ha molts més – de la irracionalitat d’aquests dies.

I encara ens demanen calma quan han estat els nostres dirigents – d’allà i d’aquí –  els incendiaris, saltant-se la llei quan els ha convingut – els d’aquí i abans els d’allà –  i ens exigeixen que acomplim la llei – cadascú la seva perquè ara resulta que en tenim dues i contradictòries. Dogmàtics de nacionalismes català i espanyol com si la pàtria fos sense principi ni final i immutable i l’únic que ens hagués de preocupar.

Vull menys nacionalistes espanyols i més espanyols oberts de magí, que apliquin el mateix plurilingüisme a tota Espanya que el que existeix als països avançats , que ens deixin dir el que ens peti: nació, estat o el que sigui perquè a USA, Alemanya, Suïssa això no és cap problema i conviuen millor. I que ens puguem federar  o confederar a Espanya i a Europa o separar-nos si hi ha una majoria clara de catalans que ho volen perquè a la força no hi ha deu que aguanti cap unió ,

Fart del nacionalisme espanyol, sí, però també del català . Estic fart que m’hagin reduït la democràcia a votar el proper diumenge en una votació sense garanties de cap mena: ni Junta Electoral, amb meses designades a dit, ni recomptes, ni interventors, i amb la meitat de partits que no hi participen i que no han fet campanya de manera que la ciutadania només ha tingut una opinió i una informació i molta desinformació. La democràcia és moltes altres coses, entre altres disposar de mitjans de comunicació públics neutrals i plurals. I molt principalment, un Parlament que respecti totes les opinions i que no es tanqui en elks moments més importants de la història. Perquè em poden explicar, tan nacionalistes i patriotes catalans que es diuen els del procés per què han tancat el Parlament, la cambra on s’expressa la sobirania popular catalana ? Aquest és el nou país que volen construir ? . Això sí que és un atemptat a la democràcia i només per això ja els hauria de caure la cara de vergonya. Com en uns moments com els que vivim han de censurar el Parlament, impedir les veus de l’oposició i imposar només la seva, deixar el govern català de sotmetre’s al control parlamentari ?  On és la democràcia ? Hi ha pensament únic a Catalunya aquests dies ?

Vull parlar amb independentistes de dretes o d’esquerres – que de tot hi ha – per posar en comú quina Catalunya hem de construir tots plegats. I particularment amb els d’esquerres perquè sé que pensen més en les persones i això tenim de comú. Persones independentistes d’esquerres no nacionalistes perquè podem coincidir en la re- construcció d’una Catalunya per la gent i sobretot per la classe treballadora, una Catalunya oberta, generosa i cosmopolita, que no oblida a cap dels seus fills i filles, que estableix una educació, uns serveis sanitaris i socials de primer nivell ,una Catalunya que forma part d’una Península Ibèrica – fins aquí sí, no ? – amb un Estat que és Espanya que algun tipus de relació haurem de tenir, no ? Ni que sigui de veïns.

Doncs ja la discutirem; jo crec en una relació federal i les persones independentistes ja defensaran la seva opció. Una Catalunya en una Europa i un Planeta en perill i lluita per preservar-lo. Com lluita per eradicar les desigualtats de tot tipus, de gènere també especialment, el terrorisme; que vol preservar la llengua i la cultura catalanes, que hi ha alguns – algun ex-alcalde inclòs – que aquests dies prediquen i ni l’han conegut ni la coneixen, que confonen autors i que tenen cantants de capçalera i sempre s’han vantat dient-ho la Pantoja i Rocio Jurado.

Crec que ens entendríem més i el debat seria més racional si a més de parlar de la pàtria situéssim també el debat en les preocupacions socials ambientals.

En resum, hi ha milions de persones a Catalunya d’esquerres en moviments molt diversos i mentrestant la dreta va fent de les seves com sempre i les classes populars a fotre’s.  Amb aquesta gent d’esquerres vull compartir una altra èpica que se sumés a la seva de la independència o a la meva del federalisme perquè aquestes en solitari s’esvaeixen aviat un cop assolides i a mi m’agraden les èpiques quotidianes , permanents, les lluites que no s’acaben. Que poguéssim parlar de llibertats en plural i de democràcia en majúscula – un referèndum en solitari no se li pot equiparar i menys si no té garanties

Que poguéssim pactar un compromís cívic i social d’un país amb els seus homes i dones actius per causes nobles, per valors. A mi això em faria trempar, em posaria com una moto i juro que acudiria al debat sense apriorismes.

A canvis en profunditat de la societat, de reduir distàncies econòmiques i socials entre persones i comarques, de cercar al·licients per als joves i fer-ho amb ells perquè fossin gent culta i solidària, amb valors, de parlar com lluitem per la igualtat de gèneres, contra el canvi climàtic, contra l’explotació de la classe treballadora, pel respecte entre persones i pobles.

I a Catalunya estic segur que som majoria i em temo que a algú ja li va bé que aquesta majoria estigui fragmentada de la manera que sigui i per la causa que sigui

Perquè estem perdent tots i demostrem molt poca intel.ligència si no som capaços d’arribar a acords. Vull votar en condicions però no així. Votar en aquestes condicions no resol res perquè no ho  reconeixerà ningú, ni tan sols a Catalunya una majoria de la població. Votar en aquestes condicions no resol res, ni tan sols ens situa millor per negociar una ruptura o un nou acord com molts dels capdavanters de l’anomenat “ procés” pensen i diuen en privat però no en públic.

No, no  hi ha dret que ens hagin dut fins aquí,. No ens ho mereixem. Hem de construir una nova Catalunya i un nou catalanisme al servei de la gent, digne de la nostra història i no de les banderes, tampoc dels crits ni dels silencis sinó del diàleg, el pacte i el consens. Perquè només la unitat recobrada ens farà dignes del futur.

Xavier SABATÉ


REDACCIÓ21 Maig, 2017

 

OPINIO XAVIER SABATÉEm temo que el debat de les primàries per escollir el secretari general del PSOE celebrat el passat dia 15 de maig passarà a la història per dues perles que ens deixaren Susana Díaz i Patxi López.

La primera, la de Susana Díaz “ no mientas cariño” inclou una contradicció en si mateixa, perquè tothom sap que d’afecte li’n professa més aviat gens que poc. Així que dir-li “cariño” a Pedro Sànchez sí que és una mentida ni que sigui “cariñosa”..

La segona, la de Patxi López, “ tú sabes qué es una nación ?” allò que pretenia ( un professor que vol ensenyar el seu alumne ) perquè un docent mai no pregunta amb actitud de menyspreu ni es pretén erigir en receptacle i posseïdor de la veritat. Conec grans professionals i bons polítics que no han passat del primer curs a la Universitat com Patxi López , no és imprescindible, però com a mínim no pretenen donar lliçons doctes i s’atansen al debat i a la confrontació de les idees amb més respecte a l’adversari.

Però si Susana Díaz vol que parlem de la veritat i no diguem mentides, aquí va una aproximació de primera mà, de qui ha viscut aquests anys molt directament des del Comité Federal del PSOE – també vaig ser present ala sessió de l’1 d’octubre, la del cop anti-democràctic – : el secretari general legítim, escolllit en unes primàries pel conjunt de la militància socialista de tota Espanya es deia Pedro Sànchez. I qui el va col.locar en una situació impossible va ser un grup de persones molt influents de dins el PSOE i de fora.

Les de dins ja són conegudes, apareixen a les fotos dels actes de Susana Díaz – sobretot a les fotos de la seva presentació a Madrid -. Són les mateixes que van pressionar perquè de forma vergionyant i gratuïta es facilités el govern del PP. Vergonyant perquè no era aquest el compromís que havíem contret amb l’electorat. Gratuïta perquè es va regalar el govern al PP per continuar fent les mateixes polítiques. Al menys, com van fer els companys alemanys , s’hagués arrencat compromisos beneficiosos per a les classes populars i a continuació seguint el mateix exemple alemany s’hagués sotmès a referèndum de la militància. En canvi es va regalar “gratia et amore” sense precedents arreu del món.

Però val la pena aturar-nos un moment per explicar qui són les persones de fora. O és que algú pensa que Spain is different en qüestió de lobbys i grups de pressió ? L’estimat Josep Subirats, condemnat a mort desprès de la guerra civil, experiència terrible que després va narrar de forma tan escruixidora a “Pilatos, prisión de Tarragona”, ex-senador, ex-membre del Tribunal de Comptes Europeu, sempre m’ha pregat no oblidar que la dreta ocupa tots els poders. Llavors s’esplaia en detallar quins són aquests: l’econòmic i el bancari en particular, el de les grans corporacions de monopolis i oligopolis, el de les religions, el dels mitjans de comunicació, el militar… i naturalment el polític. Afegeix a continuació que l’esquerra només de tant en tant arriba al polític i diu que això només passa en comptades ocasions quan la dreta va despistada o l’enxampen en casos de corrupció, en situacions de crisi de lideratge, etc. etc. Però al cap de poc temps es refà, comença a organitzar-se, munta lobbys i grups de pressió per influir en les persones més febles o menys conscienciades de l’esquerra… o simplement fa coses menys confessables com amenaçar o comprar fins que torna a recuperar el poder polític que és l’únic que cedeix de tant en tant.

He pensat en Subirats en aquest procés. Les pressions brutals que han exercit sobre les persones dirigents del PSOE els poders fàctics ja van començar des del moment que el PP es va quedar en minoria, van aconseguir fer fora Pedro Sànchez i ara no han jugat a favor seu sinó ben al contrari. Sembla que al nostre país parlar en aquests termes està prohibit o et miren malament, et diuen que ets catastrofista, que poses en perill la unitat del socialisme o que tens una visió conspiratòria de la història. Però Sanders a USA , Hamon a França o Corbyn al Regne Unit parlen en aquests termes i ningú no s’escandalitza. Aquí molts prefereixen xiular però el conjunt de la militància però també i molt especialment el conjunt de la ciutadania, per poc conscienciada que estigui, ho sap sobradament.

I anem per “ però tu sabes lo que es una nación, Pedro ?” de l’aspirant a professor Patxi López. Pedro Sánchez li va respondre molt correctament així que ja no caldria abundar més. Josep Borrell va afegir quelcom de molt elemental l’endemà a través d’un article http://www.nuevatribuna.es/opinion/josep-borrell/pero-tu-sabes-lo-que-es-una-nacion/20170516135541139866.html citant  la conferencia (¿Qué es una nació?, 1882) d’Ernest Renan . Ës la mateixa tesi dde Rovira i Virgili i la de milions de catalans i catalanes  que es pot resumir dient: la voluntat. Perquè si aquesta no hi fos, per molta llengua, història compartida, tradicions i dret que hi hagués , no hi hauria nació ni res.

Però resulta que a Espanya n’hi ha i n’hi haurà, vulgui Patxi López o no. Pedro Sánchez ho sap, ho diu i treballa per solucionar un problema que existeix. I aquest no és l’únic problema d’Espanya, no. Però nés un i gros. I hi ha socilastes que som al Partit Socialista que el volem resoldre. Molts pensem que només es pot solucionar amb un referèndum. Per cert, el PSC fins al 2015 ho defensava i per tant no deu ser tan dolenta la proposta.

Malauradament el debat no va donar molt més de si però si allò que es pot esperar d’un debat i d’unes eleccions – siguin o no primàries – és un programa i unes idees, sense dubte qui mereix sortir elegit aquest diumenge és Pedro Sànchez… per incompareixença de Susana Diaz que no ha presentat el seu fins 72 hores abans. Sense comentaris.

Però si el programa ha de ser transformador, de canvi profund a favor de la gent i del planeta, de compromís amb polítiques conseqüents  innovadores i d’un model de partit que trenqui allò que en dic el complex de gestoria o de simplement moure papers des de les institucions, tampoc no hi ha dubte que el guanyador ha de ser Pedro Sànchez. Si no, anem arriats (1)

  • amainar (o arriar, o abaixar, o plegarvelesfig Moderar-se, desistir d’allò que hom pretenia, cedir a l’adversari.

Xavier SABATÉ

 


REDACCIÓ13 Març, 2017
Xavier_Sabaté_opinió.jpg

 

OPINIO1 – Ara que al PSC renovem direccions locals i de Federació veig que en massa ocasions es confon diferents sensibilitats amb diferents afanys personals de poder que poden ser legítims i fins i tot necessaris però que no són representatius del nostre electorat actual i futur.  Dit d’una altra manera, la suma de molts projectes personals en executives de desenes de companys i companyes no significa suma de formes de veure , entendre i planificar i practicar el socialisme.

D’aquestes n’hi ha quatre o cinc, no més. Xavier_Sabaté_opinióAls països on hi ha partits socialistes o que s’hi assemblen, és aquest el nombre de “sensibilitats“. En realitat són – allà – veritables  corrents d’opinió que representen diferents sectors de la societat i que per tant, contribueixen a sumar, agregar, activar persones que simpatitzen amb diferents formes d’entendre la lluita política socialista, sensibilitats, formes diverses i complementàries d’ entendre el socialisme per representar millor àmplies capes de la població que ens haurien de tornar a encaminar cap a la majoria.
Volem representar la majoria o una part petita de l’esquerra a Catalunya? Tan de bo el socialisme català i espanyol sigui capaç d’aplegar la diversitat de pensaments diferents de l’esquerra. I això no s’aconseguirà no només tolerant la diversitat i el pluralisme en el si dels partits sinó fomentant-los  i valorant-los com a positius. M’agradaria sentir els i les nostres dirigents intervenint en aquesta línia.

2 – En aquest mateix sentit , no entenc aquesta “neutralitat” de la majoria de dirigents del PSC en el procés de primàries del PSOE. Els líders d’un partit són elegits perquè liderin opinant, intervenint, aportant. Tenen més informació i més hores de dedicació a la política, més capacitat d’influència. Han de generar opinió i l’han d’emetre.

L’alcaldessa de París n’és un bon exemple. S’ha manifestat a favor d’un dels dos candidats presentats fins al moment. Ho ha fet amb naturalitat com serà natural que intervinguin altres en el mateix o en diferents sentit . Crec que en aquests moments el PSC necessita de les aportacions de tothom i més encara dels seus i les seves dirigents. Algú dubta que segons quin sigui el resultat de les primàries del PSOE al PSC li anirà molt malament? A què ve aquesta “neutralitat“?

3 –  L’acord amb la gestora del PSOE no s’ha plantejat adequadament des del meu punt de vista.

  1. a) Tot allò que afecta al protocol de relacions signat i aprovat en un Congrés fa 39 anys no es pot modificar sense haver-ho plantejat al menys al Consell Nacional del PSC.
  2. b) Encara menys es pot signar amb una Gestora que té – o hauria de tenir perquè ja sabem que aquesta decideix fins i tot facilitar un govern al PP – competències limitades en el temps i en els continguts
  3. c) La personalitat pròpia del PSC ha quedat afeblida es miri com es miri. En 38 anys no hem permès que ningú ens digués amb qui ens havíem d’aliar per acudir a unes eleccions ni amb qui havíem de pactar posteriorment. A partir d’ara ho haurem de posar en comú i tothom sabem que amb aquesta nova manera de procedir obrim la porta a altres maniobres perquè es pugui influir en les decisions del PSC.
  4. d) El nostre perfil queda difuminat , ciutadans que llegeixen i escolten i pensen saben que a partir d’ara el PSC s’aliarà no amb qui creguem més adient sinó amb qui creguem més adient el PSC i el PSOE i que per tant decidim dos i no un. I que desprès els pactes també els decidirem conjuntament dos i no un.
  5. e) A mi em sembla que molta gent s’ho pensarà abans de votar-nos i que ens serà més difícil recuperar la confiança dels milers d’homes i dones que pretenem tornar a convèncer.
  6. f) El PSOE no es un fi, com tampoc no ho és el PSC sinó un instrument al servei de la població i crec que la nostra relació amb el PSOE no s’ha d’establir des de la por a que no s’enfadin sinó des de la lleialtat i la confiança que suposa una relació federal pensada en la gent. O practiquem el federalisme ja al nostre interior o no serem creïbles ni en el si de les nostres pròpies files

4 – Ja es veu que la intenció dels tres punts anteriors és fer les coses diferents per recuperar la majoria . Aquest punt darrer també. Si volem de veritat tornar a ser majoritaris no podem continuar fent les mateixes coses i els mateixos discursos. Ni veure’ns al costat de la dreta del PP i de Ciutadans. Els nostres pactes no poden ser “ amb tothom” i a més fer gala d’aquesta suposada capacitat o versatilitat.

Hem d’assenyalar  els pactes i les aliances del futur ja des d’ara. Els companys alemanys del SPD ja van començar a preparar les aliances amb altres grups d’esquerra i ecologistes l’any passat i les eleccions no les tenen fins a l’octubre. Suggereixo una reflexió sobre aquesta qüestió.
La ciutadania ens demana canvis. Les enquestes són tossudes.

Xavier SABATÉ

 


REDACCIÓ13 Febrer, 2017

ENTREVISTAXavier Sabaté diu que és amic de l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros, però està convençut que si el jutge l’acusa arran de la investigació del cas Inipro, noXavier_Sabaté_opinió tindrà cap altre remei que respectar els estatuts del PSC. En aquesta entrevista, Sabaté ignora la pregunta referent a Carles Castillo, que va ser la seva ‘nina dels ulls’. Reconeix que en el seu armari polític podrà haver-hi cadàvers polítics, però mai no ha volgut fer mal de forma intencionada. Ja es prepara per escriure les seves memòries. De moment, està capficat en reunir sensibilitats perquè el Fòrum Ecològic esdevingui una realitat.

x_sabate9Durant la seva carrera política ha ocupat càrrecs en pràcticament totes les institucions…
Sí, excepte al Consell Comarcal.

La història del PSC a Tarragona no s’escriu sense Xavier Sabaté?
He dedicat molts anys al partit i al territori. Per a alguns el temps que he estat és excessiu. Hi ha uns que parlen de relleu generacional com a únic argument i d’altres que crec que només saben criticar sense aportar massa cosa.

Vostè és un moribund polític?
Jo he pres la política sempre com una part més del meu activisme social. Intento participar en moments associatius, culturals, ecològics, castellers, musicals… A partir d’ara intentaré dedicar-me molt més al moviment ecologista que, des de fa dos anys està a la xarxa però que no acaba d’estar formalment constitut.

Maquiavèl·lic?
És tan maquiavèl·lic com diuen?
He estat intens en la meva feina. Per dedicar-te a la política activa has de tenir una mica de caràcter. Has de prendre decisions encara que et pugui equivocar. Sempre he procurat treballar en equip. Però és cert, tinc el meu caràcter.

Com el definiria?
Intens i molt apassionat.

Al seu armari polític hi ha molts cadàvers?
Algun deu haver-hi. Però suposo que també hi ha tot un seguit d’esplendoroses flors amb ganes de dedicar-se a la gent i al seu territori.
x_sabate4
Quina relació manté amb aquell que va ser la nina dels seus ulls: el diputat Carles Castillo?
Je ne conais pas’. Tarradelles va encunyar allò de ‘No conec’, jo ho faig servir ara. Deixem-ho així.

Enemic terrible
Diuen que vostè coma enemic és terrible, que no té mesura…
Pels càrrecs que he ocupat segurament he guanyat molts enemics de forma involuntària. Sempre he pres decisions que alguns consideren injustes. Ho he fet sempre amb honestedat i sense cap intenció de perjudicar. En política, s’ha de prendre decisions. Aquest és el meu tarannà. Ho sento.

Es penedeix de quelcom?
No. Hi ha coses que segurament les faria d’una altra manera, però no fa sentit penedir-me. En les meves memòries ja demanaré perdó per haver molestat algú. Sóc conscient que hi ha coses que no han sortit prou bé.

Quines?
No és el moment de fer repàs….
x_sabate3
Publicarà, doncs, les seves memòries?
Sí, sí. Crec que hi ha moltes coses per explicar. Quan era portaveu de l’ajuntament , l’alcalde Joan Miquel Nadal s’enfadava perquè jo demanava massa la paraula. En el torn d’explicació de vot, jo demanava i demanava. L’alcalde en preguntava per què volia parlar. Jo li deia que era per a la Història.

Ballesteros i jo no som clons
Vostè és amic de l’alcalde Ballesteros?
Sí, des de fa molts anys. Però això no implica que hem de pensar de la mateixa manera. No som clons. Tampoc m’agradaria.

Darrerament li porta molt la contrària…
No el traeixo. Només dic coses diferents. Crec que és necessari.

Però ell guanya eleccions i vostè no…
És cert, jo no les vaig guanyar, però en les darreres eleccions municipals no van treure massa bons resultats. La gent demana eixamplar-nos i estar més atents al que necessita. Hem de posar els interessos dels ciutadans per damunt dels interessos partidistes.

L’alcalde Ballesteros ha canviat el seu tarannà?
No. Ha estat sempre igual.

Que vol dir?
Sempre ha tingut una concepció del socialisme i de la política moderada i àmplia. Això que el Ballesterisme s’acaba ja ho veurem. Encara està per escriure que passarà d’aquí fins el 2019. Vist el panorama i l’oposició actual…

Però… hem de tenir en compte els Jocs del Mediterrani, el cas Inipro, el Pla de la Budellera, la Tabacalera, el pàrquing Jaume I…xavier_sabate
No podem oblidar les herències i la crisi econòmica.

Respectar els estatuts
Si el jutge decideix acusar l’alcalde Ballesteros pel cas Inipro, hauria de dimitir?
S’ha de respectar els Estatuts del partit.

Què pensa del cas?
Crec que ningú té dubtes que Ballesteros no s’ha ficat un sol euro a la butxaca. Crec que estem davant d’irregularitats administratives.

Creu que Ballesteros està sent víctima de la CUP?
Ells estan fent la seva feina. Han d’exercir el control.

Imaginem que el jutge decideix acusat Ballesteros i Bego Floria, Javier Villamayor està tocat amb l’ajornament dels jocs i Josep Maria Milà està enfangat en la polèmica Budellera… Davant aquest escenari qui ha de ser el candidat a l’alcaldia? Vostè?x_sabate7
Jo no. El meu temps ja ha passat. El PSC té actius molt bons.

Ballesteros ha de ser el candidat a l’Ajuntament de Tarragona?
Si les eleccions fossin aquesta nit, sí.

I sent d’aquí a dos anys?
Ja ho veurem.

Referendum i el PSC
Quin paper haurà de tenir davant el referèndum independentista?
Hem de dir clarament que s’ha de fer un referèndum. Si el PSC no entén que la paraula l’haurà de tenir el poble, no tornarà a connectar amb la ciutadania. Hem de tornar a assumir les postures conseqüents d’esquerra. No podem continuar pretenent canviar la vida dels ciutadans des dels despatxos. Hem d’estar presents als moviments socials…

Però es farà el referèndum?
Tothom sap que no i ningú ho diu. El govern ho sap i no ho diu. El Sr. Puigdemont ha de convocar el referèndum perquè si no li tallen el coll. Ell sap que serà vetat des del TC. Aquesta serà l’excusa perfecta convocar eleccions i oferir en safata la majora absoluta a ERC.x_sabate6

Vostè vol crear una Fundació…
Cal posar en marxa el Fòrum Ecològic per sensibilitzar per qüestions relacionades amb el canvi climàtic, les energies renovables, l’economia verda… Hem de cercar sensibilitats per tota Catalunya. Crec que ha d’haver-hi moviments socialistes molt plurals. Entre tots hem d’aconseguir tenir un país sense energia nuclear.

Quin llibre està llegint…
‘El ruido eternoEscuchar el siglo XXI atraves de su musica‘, d’Alex Ross.

 




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter