Arxius de Tecnopoarc | Diari La República Checa

Dilluns passat, Audiència Provincial, cuarta planta. Estic citat com a testimoni i em trobo cares conegudes de fa anys. Algunes vaig a l’encontre i d’altres les evito intencionadament i sense dissimular, que a aquestes alçades de la pel·lícula ja no necessito quedar bé amb ningú.

Entro com en una mena de túnel del temps quan vaig ser nomenat conseller de Tecnoparc, un projecte en el qual mai vaig creure, i al qual vaig dedicar un parell de reunions i un parell de dinars a tot estirar. Vaig dir al seu dia que la meva funció en aquesta societat va ser purament ornamental. M’hi van posar per fer visibles els equilibris al si del govern de Reus que això del Tecnoparc era una cosa consensuada. Res més lluny de la realitat. La nostra aportació al invent va ser zero i les energies dedicades, com les de la cervesa  zero zero. Es tractava d’un clúster tecnològic basat en la nutrició i la salut en forma de societat mixta de la qual formava part Redesa (amb un 48%), la URV, la Cambra de Comerç, CEPTA, PIMEC, Reus Ciutat de Negocis SL i algun altre soci minoritari. Passats els anys al Tecnoparc hi ha supermercats, un basar xinès, el Viena i una gran botiga esportiva, i ciment i asfalt, molt d’asfalt. La realitat a vegades és així de tossuda.

Sempre vaig defensar que els presidents d’aquests invents fóssin regidors de l’Ajuntament, a l’igual que els presidents dels consells d’administració de les societats anònimes, atès que mai em vaig creure l’altruisme desinteressat de la gent. Dedicació vol dir retribució i com s’ha vist el judici del cas Tecnoparc anava d’això, malgrat que els presumptes cobraments irregulars van ser retornats pels acusats, i malgrat que els estatuts prohibien la remuneració dels seus gestors. Tot i així el judici va tirar endavant i dilluns passat s’iniciava. Però un seguit de negociacions a darrera hora va permetre assolir un acord minimitzant condemnes i evitant al màxim els danys colaterals. Talment tot un reguitzell de testimonis, acusats, advocats i periodistes ens tenien en espera a l’avantsala de vistes, mentre els advocats entraven i sortien dels despatxos i semblava talment que les condemnes es pactaven a porta tancada.

L’acord final em va salvar d’haver de declarar, que massa ganes no en tenia i recordava ben bé poques coses atès que estem parlant de fets de fa ni més ni menys deu anys. I sort que el cas devia estar al cabàs de la justícia ràpida.

Al final tothom content, ningú va declarar, els acusats van acceptar condemnes menors, els mitjans van poder fer la crònica de rigor i servidor va marxar cap a casa sense haver de dir res ni obrir la boca. Això si, el matí perdut.

Ernest PARIS
Politòleg