Arxius de sergi albarrán | Diari La República Checa

Han passat cinc anys de l’1 d’octubre del 2017. Es va celebrar un referèndum que l’estat va considerar il·legal. 

El moviment independentista va sortir al carrer i va demanar als partits catalans que creuen en l’autodeterminació que actuïn en conseqüència. Sergi Albarran va ser un dels tarragonins que va ser apallissat per la policia espanyola que havia rebut ordres d’aturar la votació. El republicà va presentar una querella pels danys que va patir. Els danys psicològics estan ben presents cinc anys després. Sergi Albarran es considera una víctima de la repressió de l’estat. Entén que els polítics haurien de deixar de banda els personalismes i ser més directes – i honestos – amb el poble.01

Quins records desa de l’1 d’octubre?
Molts bons. Recordo la força de tota la gent que va participar d’una forma o altra aquells dies, les nits sense dormir amb l’ai al cor, la manifestació de rebuig en silenci absolut del dia 3 i per sobre de tot, recordo un poble sencer, aixecat i plantant cara. També en guardo algun de dolent: la impunitat, la injustícia, la repressió. Però els bons records superen els dolents.

Vostè va resultar ferit per la policia espanyola… com es troba? Encara té seqüeles?
Bé, de fet no vaig tindre massa temps per queixar-me, al cap de dues hores de la ferida tornava a un col·legi electoral. La ferida es va tancar, i em va quedar la cicatriu que em recorda diàriament el que va passar.

Va presentar denúncia, com està el procediment?
Vam interposar denúncies pel cop al cap que vaig rebre i la segona agressió quan em portaven cap a l’ambulància, tot i que la primera és la més greu. No hem pogut identificar el policia que em va agredir. Cal recordar que tenen prohibit picar per sobre de la cintura, i a mi em va picar directa al cap. Vam poder identificar l’agent de la segona agressió i estem com estàvem: a l’espera per admissió de prova i senyalament de judici. Per sort, compto amb el suport del Ramon Setó del col·lectiu Drets, estic en bones mans, però tinc assumit que no tindrà massa recorregut.

En quin moment es troba el procés independentista?
Doncs en la meva opinió, crec que estem en un moment en què cal assumir que tenim el dret d’escollir el camí cap a la independència, que cadascú pot escollir entre la desobediència, la lluita de carrer, la negociació o totes a la vegada. Totes les vies són bones si tenim clar i prioritzem que l’objectiu és el mateix.

La divisió entre partits independentistes ajuda?
No ajuda, evidentment que no. La divisió mai és bona, però hem de respectar que cada partit enfoqui el procés de la forma que cregui convenient, però seria convenient per a tots que ens deixem d’electoralismes i féssim propostes viables i assumibles.

Ens vam equivocar celebrant el referèndum?
Preguntar al poble mai és equivocar-se. No hem de tenir por mai al resultat d’un referèndum. Crec que els catalans no el vam tenir quan el vam fer, i crec que un estat, que es diu democràtic,no pot tenir mai por a preguntar. El que els ha de fer por és la resposta, i assumir-la.

Ara, amb anys de distància, què creu que va fallar?
Opino que vam creure que Espanya és un estat democràtic de dret, i ho vam creure nosaltres i la resta d’estats europeus. Qui es podia imaginar que respondria així? Enviant a policies a apallissar ciutadans…

Ha volgut la pena l’esforç personal?
Evidentment, ho vaig fer i ho continuaré fent, perquè considero que és just. Crec que és el millor pel futur dels meus fills. No em genera cap esforç, al contrari, cada dia tinc més motius per continuar lluitant per la independència.

Creu que assolirem la independència? Quan?
Sí, crec que quan puguem preguntar de forma acordada i tindrem el reconeixement internacional. Bé, ho serem si el poble vol que així sigui.

Què cal per tornar a engegar el procés?
Que alguns es deixin de personalismes, d’embolcallar-se amb la bandera. Ens cal realisme i pragmatisme i que algú ens digui com i quan. Estic segur que allà estarem, que el poble respondrà.

PUBLICITAT