Arxius de Ricard Checa | Diari La República Checa

REDACCIÓ17 Febrer, 2019
ricard_checa.jpg

Molt s’ha parlat de la pederàstia en l’església catòlica en els darrers dies. Els abusos a menors és quelcom que ens repugna i ens neguiteja. A mi m’inquieta sobretot la impunitat amb què actuen els abusadors. Em preocupa la poca atenció que han dispensat alguns partits a aquesta xacra. M’entristeix que l’Arquebisbe Jaume Pujol intenti justificar els capellans pederastes.

No entenc les seves declaracions i les abomino. Algú que ocupa el seu càrrec no pot dir que els ‘toca nens’ tenen un mal moment i que els fets no són tan greus com per secularitzar-los. No, home no. Amb aquestes afirmacions, l’arquebisbe s’ha convertit, agradi o no, en còmplice i encobridor. Hem vist que la justícia eclesiàstica no ha funcionat. La pederàstia en l’interior de l’església és un drama que aparentment no té solució.

La solució? Doncs, la veritat és que la desconec. Però, d’entrada, tots els mossens que han abusat de menors haurien de ser apartats de les seves funcions i posats davant la justícia (civil i eclesiàstica). I ha de ser, obligatòriament, allunyat de la convivència amb la canalla. És lamentable que ningú de l’Arquebisbat s’hagi posat en contacte amb cap víctima. El discurs contradictori de Jaume Pujol m’ha descol·locat i entristit. Quan hauria de posicionar-se al costat de les víctimes, es confon i justifica el mal moment dels sacerdots.

L’arquebisbe no es va assessorar bé. Va improvisar amb un tema que no és cap broma. Jaume Pujol, en les seves declaracions, ha deixat entreveure la impunitat que gaudeix la poderosa església. Faig costat a la CUP. El posicionament de l’arquebisbe Jaume Pujol és inadmissible. Intolerable. Hauria de prestar comptes sobre les seves paraules.

No entenc per què l’alcalde de Tarragona es posiciona al costat de l’arquebisbe, quan en realitat hauria d’estar sense cap dubte al costat de les víctimes i demanar que s’expurgui aquesta xacra de l’església. No és la primera vegada que el màxim responsable de l’església a Tarragona s’equivoca. Si repassem algunes de les seves declaracions, veiem que és misogin i gens sensible amb les gais. Vaig tenir l’oportunitat de fer-li una entrevista televisiva i confesso que combregava amb algunes de les seves visions de la vida, però ara ja no. No puc estar d’acord amb els seus plantejaments a l’hora d’encarar la pederàstia a l’església.

En aquest tema només hi ha una actuació possible: perseguir els abusadors, expulsar-los de l’església, lliurar-los a les autoritats civils i castigar-los exemplarment. Cal defensar cabdalment les víctimes. La resta és perdre el temps.

Ricard CHECA
Periodista

 


REDACCIÓ13 Febrer, 2019
ricard_checa-e1549994121358.jpg

No és la primera que viatjo a Madrid, però era conscient que aquest cop tot seria diferent. En altres ocasions m’he desplaçat per participar en congressos, per anar a gaudir de musicals o per sortir de festa amb amics. Aquest cop, el viatge formaria part de la meva història professional i, fins i tot, vital. Anava a Madrid com a periodista acreditat pel Tribunal Suprem per seguir des de dins el judici contra el procés. És un fet rellevant, sens dubte. El dilluns vaig anar a dormir tard, conscient que el dimarts seria un dia històric per a mi, per la meva professió i fins i tot pel país. Em resultava impossible agafar el son. Vaig tenir temps de repassar el que en l’àmbit judicial anomenen la ‘Causa Especial 20907/2017’.

Es tracta del judici contra el procés independentista. Així de clar. Vaig posar el despertador a les 7 del matí. Però a les 6 ja estava despert. Vaig dormir quatre hores. Estava neguitós. A les 8,15 h vaig arribar al carrer Génova. Els carrers estaven literalment controlats per la policia nacional. Accedir a l’Audiència Nacional o al Tribunal Suprem era realment complicat. Ho feies després de passar tres controls policials. Centenars de càmeres «apuntant» cap a l’entrada principal de l’alt tribunal indicava que estaven davant d’una jornada especial. Feia fred. Periodistes –i tertulians molt coneguts de la petita pantalla– ben abrigats feien cua en una de les portes laterals. La cua es feia eterna. Policies i funcionaris anaven revisant la documentació dels professionals de la comunicació, després del seu pas pel detector de metalls. Les mesures de seguretat eren tan espectaculars com excepcionals. Hi havia molt de neguit. Nervis.

Els periodistes només parlàvem del «tema», independentment del nostre origen i ideologia. Tots estàvem molt pendents dels mòbils, de les «últimes hores». Pel nostre costat van passar alguns dels acusats que estan en llibertat (Santi Vila, Dolors Bassa o Carles Mundó). Periodistes i advocats entràvem per la mateixa porta. Hi havia emoció, nervis, neguit i molta expectativa. Era curiós sentir parlar tantes llengües diferents en un sol espai. La companyonia entre periodistes era exemplar. Compartíem opinions, punts de vista, sensacions… Els més veterans, en aquest cas, se sentien novells.

Es tracta d’un judici singular i històric. Però el moment més emotiu va ser, sense cap mena de dubte, quan vam poder veure els presos. Una sensació rara ens va envair. Vaig sentir tristor i impotència. Veure la cara demacrada d’alguns encausats i sentir com descrivia algunes de les aberracions que havien viscut a la presó de Soto del Real ens removia els budells.

Estar dins el Tribunal Suprem quan està literalment blindat per la policia i compartir el mateix espai que els presos polítics, durant un judici històric, és una sensació indescriptible. He tingut la sort de poder viure aquest moment d’excepcionalitat en directe. I no deixa de ser curiós que visc aquesta situació històrica tenint sentiments encontrats.

Només espero i desitjo que els acusats tinguin dret a judici just. Faig meves les paraules de l’advocat Jordi Pina: «que els jutges facin de jutges i no d’herois nacionals ni de salvadors de la pàtria».

Ricard CHECA
Periodista

 


REDACCIÓ11 Febrer, 2019
logo_judici.jpg

El judici contra el procés serà històric. Les properes generacions hauran d’estudiar el què, el com i el perquè d’un judici contra polítics independentistes. A partir d’aquest dimarts, més de 600 periodistes seguiran fil per randa el judici, on els acusats són polítics catalans que han organitzat un referèndum sobre la independència de Catalunya.

El digital La República Checa és un dels mitjans acreditats pel Tribunal Suprem. Això significa podrem assistir en directe i des de l’interior del Suprem al judici més mediàtic de la Història recent espanyola. Està previst que el judici contra l’1-O tingui una durada de tres mesos.

El periodista Ricard Checa és un dels professionals de la comunicació que ha estat acreditat per viure en directe el judici històric contra els protagonistes del procés independentista.

 


REDACCIÓ23 Gener, 2019
ricard_checa.jpg

No hi ha qui aguanti aquest país. És un país de pacotilla, on tothom pensa que té drets adquirits malgrat que els temps canvien i que les coses no sóm com al segle passat. En el país de la picaresca sempre reclamen els mateixos quan, per norma, són els que haurien de mantenir-se discrets.

La guerra engegada pel sector del taxi és la prova que el govern té por d’actuar. Un col·lectiu –per més poder que pensi que té– no pot, en to de perdonavides i amenaçant, intentar coaccionar i segrestar un executiu. Per entendre les reivindicacions del sector del taxi cal tirar d’hemeroteca.

Algunes de les exigències no són ni acceptables ni entenedores en una societat on la competència s’ha d’entendre com una millora del servei prestat a l’usuari. La convivència entre taxistes i els vehicles de transport amb conductor (VTC) és possible i desitjable. La solució implica, essencialment, una inspecció seriosa i contundent.

L’administració ha de saber què està passant. Cal saber regular millor les llicències i la situació laboral dels conductors. Tothom sap com funciona el tràfic de llicències i el negoci que hi ha muntat al seu voltant. Avui en dia, ser taxista no pot ser un privilegi. Ha de ser un servei com tants altres. Ningú no pot impedir que un ciutadà faci servir els VTC, els quals, en molts casos, són sinònim d’agilitat i preu assequible. A més, els vehicles són moderns i els conductors, professionals.

No és nova la mala fama que acompanya els taxistes. Ve de lluny. Qui no coneix algú que ha estat enganyat per un taxista? És cert que no podem generalitzar, però també és veritat que cal un canvi i una adaptació als nous temps. Cap sector professional pot segrestar un govern i causar el caos en un país.

S’ha de posar – sí o sí – fre a tot això i evitar que la kaleboroka s’instal·li en el col·lectiu taxista. Inspecció, formació, drets laborals i respecte per l’usuari, aquests han de ser els ingredients a l’hora de reconduir la situació i salvaguardar el bé comú. Haurien de parlar dels falsos autònoms, dels taxistes sense cap mena de formació i de les revisions dels vehicles.

La violència que s’està veient al carrer és incomprensible i censurable a tots els nivells. Els taxistes avui, diguin el que diguin, no tenen el suport de la majoria dels ciutadans i això s’ho han guanyat a pols. Tant si agrada com si no, és així.

El govern s’ha de posar les piles i no portar-nos pel camí més llarg, perquè el taxímetre està en marxa.

Ricard CHECA
Periodista

 


REDACCIÓ9 Gener, 2019
ricard_checa.jpg

Un cop acabada la carrincloneria típica de l’època nadalenca, la vida torna, finalment, a la normalitat. El sentimentalisme i el «bonisme» deixen lloc a la realitat amb els seus ets i uts. Arriba el moment de posar els peus a terra i enfrontar un nou any. Un any que esperem que sigui igual que el 2018, si ha de canviar a pitjor.

Tot i que soc republicà he fet la meva particular carta als reis, si bé reconec que algunes de les meves demandes no les poden resoldre ni ses majestats d’orient ni els de la Zarzuela.

En la carta als reis he fet constar sobretot demandes col·lectives, ja que soc conscient que el meu benestar passa sovint pel meu entorn personal, familiar, professional, polític i social. I no volia dedicar-me massa a l’esfera política perquè la situació és complexa. La imatge d’insolubilitat que pretenen traspassar els polítics és falsa.

La resolució del conflicte entre Catalunya i Espanya en què estem ancorats des de fa massa temps depèn obligatòriament d’un canvi de paradigma, d’un diàleg clar i honest, de sentit comú i, sobretot, de voluntat política. Aquesta absurditat no afavoreix ningú. Cal repensar les estratègies i escoltar el poble. La calma tensa que es palpa té tendència a convertir-se en enfrontament social. És la prova que els polítics són incapaços de representar-nos i de defensar els nostres interessos. Enguany tenim una oportunitat d’or per engegar el canvi.

El pròxim mes de maig, més concretament, el dia 26, podem posar en marxa la maquinària del canvi. Estem convocats a triar els nostres representants als ajuntaments i al Parlament Europeu. No hem de menystenir el paper que desenvolupen els alcaldes i regidors. Són, en tot el nostre sistema de representació política, els que més a prop estan dels ciutadans, els que coneixen les inquietuds i les problemàtiques reals de la societat. És vergonyós que alguns alcaldes i regidors no cobrin o tinguin una remuneració de misèria, mentre que els diputats i senadors viuen com a reis. No m’oposaria a la reducció del nombre de diputats, sobretot tenint en compte que alguns no foten ni brot.

Els ciutadans tenim la clau del canvi, el problema és que sovint no la sabem fer servir i amb la nostra desídia permetem que uns pseudopolítics ens portin a l’abisme. Cal un canvi de paradigma, una nova manera de fer i d’estar en política, un canvi a l’hora d’encarar la política social, i tot això depèn de nosaltres.

No pot ser que el populisme, la corrupció o el feixisme creixi perquè nosaltres continuem de braços plegats. Hem de recuperar el seny i fer que els polítics que no donen la talla se’n vagin. Si no volen marxar voluntàriament, sempre tenim el coixí del vot. Diguin el que diguin, el poder del poble unit és invencible. Només cal que ens ho creiem.

Ricard CHECA
Periodista

 


REDACCIÓ19 Desembre, 2018
ricard_checa.jpg

En aquestes dates, a qui més qui menys, el bombardegen amb felicitacions de bones festes. Molts dels que ens desitgen encerts professionals i personals mai no ens han vist, contactat o establert cap mena de contacte. Però sortim a les seves bases de dades. Ens hem acostumat a rebre felicitacions de persones que «no ens van ni ens venen».

L’altre dia, vaig participar en una xerrada on es parlava de les relacions personals en l’actualitat i vaig quedar astorat. No per la xerrada en si sinó pel camí que està prenent la nostra societat. Cada cop som més individualistes, personalistes… robotitzats. A qui no li ha passat mai allò que et preguntin com va tot i quan et disposes a contestar el teu interlocutor ja ha desaparegut?

És un exemple d’hipocresia pura. De vegades xerrem i alimentem discursos perquè fa de bon veure o perquè protocol·làriament és el més recomanable. Estem perdent l’espontaneïtat i l’empatia i comencem a confondre la solidaritat amb les donacions econòmiques.

I si parlem dels més menuts la situació encara és més espantosa. La nostra societat els està acostumant a no veure més enllà del seu melic i dels seus interessos. Sí, sí, egoisme nu i cru.  I revertir la situació sembla difícil.

Durant l’esmorzar de Nadal amb els periodistes, l’alcalde Ballesteros, quan li van demanar un desig pel 2019, va parlar de salut i del Nàstic. I això s’agraeix. De fet, la salut és el motor de les nostres vides. I els que han patit algun ensurt ho saben prou bé. De vegades no cal que la nostra llista de desitjos sigui massa llarga.

El secret implica reclamar allò que realment ens fa falta o estem perdent. La meva àvia, tothom sap que era un referent a la meva vida, solia demanar «salut, diners i amor».

Jo faig meva la seva demanda i a tots els que llegeixen aquest article i a tothom en general desitjo unes bones festes en família i que la salut, els diners i l’amor no ens faltin el 2019. La resta vindrà sola.

Ricard CHECA
Periodista


REDACCIÓ12 Desembre, 2018
ricardCheca.png

Sant Tornem-hi. Sembla que no hem après res amb la darrera aplicació d’article 155. El govern de Catalunya, ara presidit per Quim Torra, torna a ‘ballar’. I el ball és perillós perquè el mateix president pot acabar seguint les passes de Carles Puigdemont i perjudicant –i de quina manera– els interessos d’un bon grapat de catalans.

No puc estar d’acord amb l’empresonament dels polítics independentistes ni amb la judicialització de la política, però se’m remouen els budells quan veig l’actitud de permanent provocació de l’executiu de Quim Torra. La solució al conflicte és difícil. El diàleg podria ser la palanca per apaivagar ànims i relaxar l’ambient. Però algú haurà de començar a aplicar el seny i el sentit de la responsabilitat.

Un president –diguin el que diguin i es posin com es posin– no pot convidar ningú a «pressionar» i encara menys si es tracta de resistència activa. No, no. No he dit en cap moment que no estigui d’acord amb el paper dels CDR. L’únic que dic és que no puc acceptar que el president d’un govern alimenti ànims exaltats. Fa dies que considero que els CDR s’estan equivocant. Aviat deixaran de comptar amb el suport de la majoria dels ciutadans. Costarà identificar-se amb persones que els estan «amargant» la vida de forma sistemàtica.

L’èxit de les accions dels CDR depenen, obligatòriament, del suport de la ciutadania. Cas contrari, estan abocats al fracàs i al rebuig. La funció del govern és governar i no posicionar-se a favor dels més rebels. Ha de fer servir les armes (democràtiques i lògiques) que té al seu abast per evitar injustícies, però no es pot fer la víctima. És absurd. Ridícul, fins i tot.

Quim Torra ha de plantejar si està preparat o no per continuar al capdavant dels destins de Catalunya. El poble no es mereix una nova aplicació del 155. No s’ho mereix ni li fa falta. Ja em sembla bé que tot el govern faci vaga de fam. El que no em sembla ètic ni acceptable és que el govern –que ha estat elegit per resoldre problemes dels ciutadans– sigui el principal causador dels mals de cap de la ciutadania.

No podem oblidar que el procés va fracassar per la manca d’estratègia d’Artur Mas i de Carles Puigdemont i, tal com veig les coses, Catalunya tornarà a enfangar-se gràcies a la irresponsabilitat d’un govern que es dedica a exaltar els ànims. Tot això em preocupa. No vull continuar sentint els uns demanant «pressioneu» i els altres preparant-se per a un nou «a por ellos». Això, ja em perdonareu, és una casa de barrets.

Ricard CHECA
Periodista

 


REDACCIÓ8 Desembre, 2018
ricardCheca.png

La irrupció de VOX a les institucions democràtiques és un fet que ens convida a la reflexió. És el reflex del divorci de la ciutadania envers el poder polític. El populisme i el radicalisme guanya terreny davant la incapacitat política dels partits tradicionals. Les polítiques socials del PP, del PSOE, de Junts per Catalunya o d’ERC estan esgotades. Ja no serveixen pràcticament a ningú, més enllà de les seves capelletes i per mantenir les portes giratòries.

Els ciutadans ja no s’identifiquen amb la política tradicional, atenent que es fa allunyada del poble i només amb l’objectiu de satisfer interessos que res tenen a veure amb les demandes socials. Recordo perfectament quan el fenomen Ciutadans va irrompre al Parlament de Catalunya i més recentment al Congrés dels Diputats. Deso a la memòria el debat que va suscitar l’arribada del partit d’Albert Rivera a Madrid. El mateix passa ara amb Vox.

Amb la diferència que el partit d’extrema dreta no enganya ningú. Ven un producte que està de moda a tot Europa. Lluiten per la unitat d’Espanya, encara que per això hagin d’eliminar les autonomies. Honestament, no m’agrada que un partit de la tipologia de VOX estigui representat a les institucions, però reconec que la (mala) política a què ens tenen acostumats la resta de partits ens condueix a la desafecció i al precipici democràtic.

A Tarragona la irrupció de VOX també podria ser imminent. Les polítiques dutes a terme per Ballesteros i la tebiesa de la majoria dels partits de l’oposició contribueixen a fer que partits populistes i radicals s’infiltrin, amb el beneplàcit dels electors, en les alcaldies. No descarto que VOX pugui ser el partit revelació el maig del 2019. El seu argument és fàcil: posar en qüestió totes les falses promeses dels partits tradicionals i evidenciar la incapacitat de fer política de socialistes, populars, republicans i exconvergents.

L’extremisme mai no ha estat positiu, però quan els partits de «sempre» estan ancorats en el «laissez faire, laissez passer» o en el «no faig res i així no m’equivoco», el populisme guanyada pistonada i normalment sol agradar almenys als ciutadans més cabrejats. I el pitjor de tot és que els populismes no necessiten res més que… fer populisme i demagògia.

L’èxit de VOX es justifica amb la incapacitat i la inoperància de la resta de partits. Algun argument en contra?

Ricard CHECA
Periodista

 


REDACCIÓ28 Novembre, 2018
ricardCheca.png

Per ser honest, no sé com descriure la conferència de l’alcalde Ballesteros sobre l’estat de la ciutat. Ha parlat més del futur que del passat. Amb l’optimisme que el caracteritza, va desgranar les seves propostes en l’àmbit de la mobilitat per a Tarragona.

L’escenari triat era, diguin el que diguin, el més adequat a un acte electoral. La posada en escena, també. La paraula Tarragona, una taula amb dos tamborets, una pantalla gegant i un monitor decorava l’enorme escenari de l’Auditori de la Diputació.

Però si ens endinsem en el contingut de la conferència, ens adonem que l’alcalde fa un brindis al sol. Demana que li facin confiança i siguem positius quan, honestament, no hi ha motius per a fer-li cas. Només podem confiar quan algú intenta tirar endavant projectes amb cara i ulls, pensant en el benestar dels tarragonins i en el progrés de la ciutat i només es pot confiar quan hi ha fets que ho avalen.

L’alcalde ha tret pit per exaltar l’èxit de projectes fracassats, inacabats o que no eren de competència municipal. No entenc com (encara) té forces per parlar d’uns Jocs Mediterranis que han estat de tot menys exitosos; de la Tabacalera, de la residencial de la Savinosa o de la passarel·la del Miracle. No entenc que digui que hi ha un projecte millor que Ikea sense ser capaç de concretar. Estic cansat que Ballesteros ens vengui fum i m’entristeix veure com hi ha qui encara se’l creu.

Em preocupa que –una dècada després de ser alcalde– atribueixi culpes i reparteixi responsabilitats als governs de Joan Miquel Nadal. Independentment de ser o no bona persona, a l’alcalde Ballesteros li falta esma, energia, capacitat per innovar, imaginació, trepitjar els carrers, conèixer de prop la realitat.

Ja no cola que, 10 anys després, digui que la culpa és del seu antecessor. He trobat a faltar un catàleg dels seus propis projectes (de preferència acabats i amb èxit). Ara, en plena precampanya electoral, ens vol vendre la moto dels busos gratuïts. Bé, gratuïtat a mitges.

Per més que insisteixi es tracta d’una mesura electoralista (que, per cert, la pagarem tots). Vaig trobar a faltar alguna autocrítica i eufòria a l’hora de vendre projectes (de ciutat) creïbles.

Curiosament, les àrees que han ocupat la major part del temps de la conferència estan tutelades pel PP. Això segurament va passar desapercebut, però és molt simptomàtic. Espero que algun dia ens vulgui parlar –sense populismes– de la degradació dels barris, de l’incivisme, de brutícia de la ciutat i de la (in)seguretat.

Ballesteros és un bon jan, però un millor venedor de fum.

Ricard CHECA
Periodista

 


REDACCIÓ20 Novembre, 2018
gala-e1542669547313-1280x645.jpg

Més de 500 persones han volgut afegir-se a l’homenatge que es va retre aquest dissabte a l’expresidenta de l’Associació Oncològica Dr. Amadeu Pelegrí. Durant dues hores, l’alegria, la música, el folklore, el ball, l’humor, les acrobàcies, la màgia, espectacle eqüestre han fet possible el ‘Cirque de Murielle’, on el periodista Ricard Checa exercia com a mestre de cerimònies. La decoració ha estat pensada fins a l’últim detall. Res estava fet a l’atzar.

Unes 100 persones, entre artistes, hostesses i tècnics, van col·laborar, de forma altruista, perquè el públic s’ho passés d’allò més bé. I l’objectiu es va assolir. Un cop acabat el xou circense, dirigit per l’acord Miquel Mora, va arribar el moment més emotiu de la vetllada.

Per passar de l’espectacle a l’homenatge, el presentador va aparèixer a l’escenari amb un vestit de Superman. “Vinc així perquè tothom ha de ser saber que tots els que col·laborem i lluitem contra el càncer som uns valents”, ha dit Ricard Checa, mentre molts dels assistents captava el moment amb el seu mòbil.

Vicente Vilchez durant la seva intervenció

Pel que fa a discursos institucionals, el president i la vicepresidenta de l’entitat, Vicente Vilchez i Imma Marín, van lloar la figura i la petjada de la seva antecessora, Murielle Reig, que va traspassar el maig passat a causa d’un càncer. Ambdós han insistit en la persistència, la lleialtat, l’honradesa, l’optimisme i l’esforç.

Tant Vilchez com Marín s’han compromès a continuar treballant amb la mateixa efervescència que Murielle i a respectar la seva memòria i a la del metge que dóna nom a l’associació. El president, que va aprofitar per presentar els membres de la seva junta directiva, va informar que “avui, l’associació és una realitat i que gaudeix d’un gran prestigi i de molta transparència”. Vilchez ha fet una dissertació sobre la motivació, una qualitat que està molt present entre els que tiren endavant les diferents activitats de l’entitat oncològica.

Per la seva banda, l’alcalde de Salou ha lloat la tasca “incansable i exemplar” duta a terme per Murielle Reig i ha encoratjat la nova junta a seguir les seves passes i a no defallir en la lluita contra el càncer. Pere Granados no ha dubtat a afirmar que l’Associació Dr. Amadeu Pelegrí és ja una referència a Salou en la lluita oncològica. El batlle s’ha compromès a continuar donant tot el suport institucional i personal a aquesta causa i a col·laborar amb l’entitat associativa. Com a mostra d’agraïment, el president Vicente Vilchez va lliurar una placa a l’alcalde.

A finalitzar, el periodista Ricard Checa ha destacat el paper de les hostesses i voluntaris, el qual passa “massa sovint inadvertit”. També ha felicitat a tots i cadascú dels artistes que han participat, desinteressadament, en el ‘Cirque de Murielle’. “Malgrat l’existència d’alguns errors, és indiscutible que aquest espectacle ha estat un èxit, perquè s’ha fet des del cor i amb amor”.

La sensibilitat s’havia apoderat del Teatre Auditori de Salou. Les paraules que el presentador ha utilitzat per recordar la figura de Murielle Reig ha emocionat a més d’un. “Et trobem a faltar”, ha confessat un Ricard Checa plorós, mentre mirava una cadira instal·lada al mig de l’escenari ‘decorada’ amb un dels cors fets a mà per les voluntàries de l’associació i que ja és un símbol contra el càncer.

Els aplaudiments han estat una constant i l’emoció també. Però el moment més emocionant ha estat quan els voluntaris, lluint una samarreta negra, han portat fins a l’escenari – passant per damunt dels assistents – una foto gegant, de més de 8 metres, de la Murielle Reig. Amb un aplaudiment ensordidor, la imatge de Murielle ha presidit el comiat de la gala solidària. “Això va per tu Murielle, fins sempre!!!”. Tot aixó mentre se sentia una de les cançons predilectes de l’homenatjada: ‘Mujer de mil batallas’.

Cal recordar que els diners recaptats amb les entrades revertiran a favor de projectes d’investigació contra el càncer.

 VIDEOS d’algunes actuacions

 




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES



Newsletter