Arxius de Ricard Checa | Diari La República Checa

REDACCIÓ17 Abril, 2019
ricard_checa.jpg

He fet la cobertura de moltes campanyes electorals, no seria capaç de concretar un número concret, i he de confessar que mai no havia assistit a una campanya tan bruta i mancada de respecte com aquesta. No sé a què juguen Pablo Casado i Albert Rivera. Em costa acceptar que en les seves intervencions no hi hagi una proposta positiva i constructiva sinó desqualificació pura i dura contra els seus adversaris polítics. Els vocables emprats, sobretot per aquests dos líders partidaris, només tenen com a objectiu crispar l’ambient i tensar els ànims. Entenc que en campanya electoral, tothom pot i ha de dir el que pensa i com ho pensa, però les formes són importants.

És inadmissible que el barceloní Albert Rivera no surti de la crítica destructiva contra Catalunya per intentar convèncer l’electorat més espanyolista. El seu desplaçament al País Basc va ser una provocació en tota regla. Inacceptable. Ell i el seu equip de campanya eren conscients que anaven a buscar brega i que serien objecte del focus mediàtic. Estic en contra dels escarnis públics (escraches) però molt a favor de la llibertat d’expressió. Rivera era conscient que s’exposava a allò i, tot i així, no ha evitat la confrontació, ja que és l’àrea en què es troba més còmode.

Pablo Casado també ha optat per una verborrea nefasta, vergonyosa i inacceptable. Les acusacions que fa no haurien de quedar impunes. La Junta Electoral, que per algunes coses és massa proactiva i per altres excessivament absent, hauria de controlar una mica més el llenguatge i els atacs. Els membres de la Junta Electoral haurien de pautar la seva conducta per la imparcialitat. No dubto que no ho siguin, però em costa veure-ho.

Vox ja ni s’immuta. El PP i Ciutadans li estan fent la feina. L’arrosseguen als escenaris mediàtics. A cap altre partit li ha costat tan poc introduir-se en una campanya electoral nacional i amb tan pocs recursos econòmics i mediàtics. Jo tinc clar que no vull que em representi Pablo Casado i encara menys Albert Rivera. Incendiaris com aquests haurien de ser apartats de la política, perquè, tal com estan les coses, necessitem una política amb majúscules.

El mateix penso de la candidata del PP per Barcelona. Cayetana Álvarez de Toledo també és de les que se sent còmoda en el fang, en la cridòria, l’insult i la desqualificació. Espero que el 28 d’abril, els catalans siguin conscients que aquests pseudolíders no ens representen i, sobretot, no estimen Catalunya, diguin el que diguin. Ells busquen fang i nosaltres necessitem sortir-ne.

Ricard CHECA
Periodista

 

 


REDACCIÓ10 Abril, 2019
ricardCheca.png

No deixa de ser contradictori que quan el Nàstic travessa el seu pitjor moment esportiu s’estigui parlant de retre honors al seu president i se li vulgui concedir el títol de fill predilecte de Tarragona. Començaré dient que faig costat a la iniciativa.

Josep Maria Andreu és un tarragoní exemplar i una gran persona. Mereix aquesta distinció, sense cap mena de dubte. És un dels millors ambaixadors de Tarragona. La seva perseverança, diplomàcia i humilitat el fan diferent. Desconec els requisits necessaris per convertir-se en fill predilecte, però estic segur que Josep Maria Andreu els reuneix tots.

Tarragona hi guanya amb aquesta mena d’homenatges. Fan que la seva (bona) gent esdevingui un exemple viu de la convivència exemplar i de l’orgull de ciutat. Si bé és paradoxal que es premiï algú quan allò que representa no travessa una situació molt reeixida, també és cert que és en aquests moments quan s’agraeix un copet a l’esquena o una felicitació. I si pot ser en públic, millor.

No sóc un especialista en futbol. Més aviat al contrari. Recordo el primer dia que Josep Maria Andreu em va convidar a assistir a un partit des de la tribuna. Va ser tota una experiència. Des d’aleshores freqüento regularment el Nou Estadi i ja sóc capaç de mantenir alguna conversa tècnica (no gaire llarga, ho dic de pas).  Pateixo quan el veig patir i me n’alegro quan el veig sospirar de tranquil·litat.

El president del Nàstic, amb la seva persistència, ha aconseguit que jo em convertís en nastiquer i que aplaudeixi quan marca un gol i que em cabregi quan perd o quan els jugadors actuen com si fossin pàrvuls. El seu saber estar, la seva paciència, coherència i positivisme (la famosa frase de l’ampolla sempre plena) es contagien i transmeten confiança i susciten empatia.

Josep Maria Andreu és un referent. És un líder. Ha tingut la saviesa de no dedicar-se mai a la política ni flirtejar amb ella. Jo personalment l’admiro i estic orgullós de pertànyer al seu club d’amistats. Crec que és mereixedor del títol de fill predilecte de Tarragona. Entenc que cap polític d’aquesta ciutat s’oposarà a aquesta distinció. Fer-ho seria no tenir cura dels grans valors d’aquesta societat. Josep Maria Andreu és un exemple a seguir. El Nàstic, en aquests moments, és una altra història.

Ricard CHECA
Periodista


REDACCIÓ3 Abril, 2019
ricard_checa.jpg

De cara a les eleccions generals –el 28 d’abril – no podem adormir-nos ni relaxar-nos. La factura pot ser caríssima. Ens estem jugant el futur i el sistema democràtic. No vull entrar en la guerra constitucionalista o no, només insisteixo en el fet que hi ha partits polítics que es presenten a la cita electoral amb idees retrògrades pròpies del segle passat. Hem d’evitar aquest pas enrere. El futur govern passarà, indubtablement, per la dreta o l’esquerra. Aquestes no són unes eleccions normals. Ens hi juguem molt. Som conscients?

Ricard Checa amb Pedro Sánchez

Si arriba Casado a la Moncloa, amb el suport de Ciutadans i Vox, el panorama pot ser dantesc, sobretot per als catalans (tant independentistes com no). Els tres estan d’acord amb l’aplicació del 155 (més llarg i dur), amb la destrucció de les autonomies i que els Mossos passin a ser una policia local.

El PSOE de Pedro Sánchez no acaba de mullar-se: tant critica els independentistes com censura la violència verbal i la tensió que provoca la dreta. Encara no he sentit Pedro Sánchez dir que no pactaria amb el radicalitzat Albert Rivera. No tinc cap dubte que el PSOE, per aferrar-se al poder, pactaria amb qui fos. A Sánchez només li preocupa el càrrec de president. Les seves promeses no passen d’això, de promeses. El resultat electoral és el que el farà posicionar-se cap a una banda o l’altra i no descartem que pugui abraçar-se als taronges més radicals.

No vull que ens governi l’extrema dreta amb els radicals de Ciutadans i els del partit més corrupte d’Espanya, però no veig una alternativa clara a Catalunya. El nostre vot ha de ser útil, encara que tinguem la sensació que ens estem equivocant. No vull votar un partit català que, a priori, adverteix que anirà a bloquejar el Congrés. Error. Vull un partit que vulgui fer tot el contrari. Que desencalli el diàleg i sigui capaç de posicionar Catalunya en el mapa del progrés.

Estem orfes de polítics (amb majúscules). Cal una neteja dels protopolítics que només tenen per objectiu mantenir la polèmica, la guerra verbal i la tensió als carrers. Vull polítics de veritat, que pensin més en la ciutadania que en el partit. Hem de saber què tenim i cap a on volem anar. Els independentistes van fer fora Pedro Sánchez de la Moncloa 9 mesos després d’apadrinar-lo com a cap de govern. Què van guanyar? Quina era l’estratègia? Som capaços de reconèixer que ens hem ficat en un embolic? No? Doncs, seria interessant que els partits cerquin en la independència –que no existeix i que tardarà a ser una realitat– l’excusa per mantenir la crispació (que no ens portarà enlloc).

Els independentistes –si no demostren el contrari– van fracassar en la seva estratègia. I el problema és que a Catalunya, darrerament, no es governa ni es desbloqueja. És possible fer-ho pitjor?, pregunto.

Ricard CHECA
Periodista

 


REDACCIÓ21 Març, 2019
ricard_checa.jpg

No entenc que en un país democràtic com el nostre es perdi el temps debatent on s’ha d’ubicar les exèquies d’un dictador sanguinari. Un país democràtic ha de vetllar pels drets i respecte per la legalitat no donar ales als que fan apologia del franquisme o als nostàlgics del règim feixista.

En qualsevol país avançat, l’apologia al feixisme i l’enaltiment dels règims dictatorials és un escàndol i, en alguns casos, il·legal. A Espanya, inexplicablement, comença a ser normal i fins i tot acceptat. La guerra legal i judicial a causa del trasllat del cos de Franco és una aberració en un país democràtic. Hem de parar els peus a l’extrema dreta, als fanàtics, als nostàlgics del règim totalitari. Amb aquests no podem obrir la porta del diàleg.

Ricard Checa

El govern de Pedro Sánchez ha decidit, de forma valenta, exhumar Franco i deixar que sigui el protagonista en un lloc d’honor. Fa temps que hauria d’estar lluny del Valle de los Caídos. Encara que sigui només per respecte a les víctimes i als seus familiars.
L’estat hauria de reclamar els béns que Franco va robar al poble i que la seva família gaudeix com si els haguessin comprat honradament.

Ens hem d’alliberar d’aquesta etapa tràgica i dramàtica i posar les coses en el seu lloc adequat. L’hem d’estudiar, però d’una manera acadèmica i evitant que es torni a repetir. Al govern no li pot tremolar la mà, encara que trobi resistència en la família del dictador o en algunes esferes del poder judicial.

Ha d’imperar el sentit comú i la voluntat popular i democràtica. S’han de crear mecanismes per lluitar contra el feixisme i evitar que els nostàlgics de la dictadura vulguin transformar la nostra democràcia en un sistema totalitari. Vam fer el mateix amb el terrorisme i hauríem de fer-ho amb el feixisme.

Als franquistes, ni aigua.

Ricard CHECA
Periodista

 


REDACCIÓ6 Març, 2019
ricard_checa.jpg

Mai no hi havia hagut tants problemes per analitzar la política. Tot el que jo preveia fa un mes està completament caducat. El panorama electoral ha canviat i les enquestes, també. Fa un mes, tenia encarrilat qui podria, per exemple, guanyar les eleccions municipals a Tarragona ciutat. Ara, ja no sóc capaç d’arriscar ni de fer pronòstics. Tot ha canviat.

Estic convençut que les eleccions municipals dependran –i molt– del resultat de les generals. Els partits ja han engegat la maquinària electoral amb tot el que això implica. Els ciutadans, de cara a les generals, sembla que ho tenen força clar. Jo sí. Faré el que sigui per evitar que l’extrema dreta i els seus «col·laboradors necessaris» accedeixin a les institucions democràtiques. El problema és que la desafecció política farà que els partits que fomenten la demagògia i el populisme guanyin adeptes i vots. És imparable.

Estic preocupat i espantat. No entenc que els actuals governants municipals facin cas omís de les inquietuds i problemàtiques de la ciutadania. El problema és que la majoria defensa els interessos dels partits i ignora les ansietats del poble. Alguns han substituït el cotxe oficial i la comoditat dels despatxos pels carrers. No se’ls veu on se’ls hauria de veure. No estan on el poble vol que hi siguin.

Els candidats haurien de tenir en compte que les municipals són ni menys ni menys per elegir el representant del municipi. No es tracta de triar diputats ni senadors. Estem parlant de política de proximitat, la més important i real de totes les polítiques.

En les pròximes setmanes, assistirem a missatges que no tenen res a veure amb el tarannà de polítics o candidats. Ens vendran fum i faran promeses que, de ben segur, acabaran per incomplir-les. Llàstima.

No podem oblidar de jutjar aquells que ens han venut projectes que, finalment, no han acabat de veure la llum o simplement sortir dels calaixos de les alcaldies.

De cara a les eleccions municipals, hem de saber fer una anàlisi responsable del mandat i castigar tots aquells que ens han pres el pèl. El poble és més savi del que pensen alguns d’aquells que més governar el poble estan més preocupats a «alimentar» el seu partit i cuidar la seva jubilació. Espero i desitjo que en les pròximes eleccions municipals sabrem valorar aquelles propostes que posen de alça la nostra ciutat i no faran cas dels debats estèrils i de les futileses que no porten enlloc més enllà de la frustració. Suposo que de cara a les municipals no ens equivocarem…

Hem d’exigir responsabilitat i això es fa a l’hora de votar. És la manera més democràtica de fer justícia i de millorar el nostre dia a dia. Estem cansats de mediocres i de la gent que fa falses promeses. Vendre fum no pot quedar impune…

Ricard CHECA
Periodista

 


REDACCIÓ4 Març, 2019
drags-e1551699772399.jpeg

El concurs de Drag Queens tindrà lloc aquesta nit al Metropol

El Teatre Metropol acollirà, aquest vespre, a partir de les 21h30, la 14a edició del concurs de drags. Es tracta del concurs carnavalesc més esbojarrat de Tarragona i de més llarga vida de la Península. Un dels objectius és triar el Drag Queen Fashion i el Drag Global Show.

El certamen, organitzat pels ‘Amics de la Part Alta’, pretén també atraure aquelles persones que, malgrat que no li agradi el Carnaval, s’ho passen d’allò més bé gaudint d’una actuació on les plataformes, el transformisme, les plomes i l’humor són els grans protagonistes.

El concurs acull a Drag Queens d’arreu del món que ofereixen un espectacle on es barregen l’art, el ball, la música i, essencialment, les vertiginoses plataformes.

Els concursants estaran sotmesos a l’ull crític d’un jurat que està format per diferents personatges, entre ells la regidora de Cultura Bego Floria i el periodista Ricard Checa.


REDACCIÓ1 Març, 2019
ricard_checa.jpg

Fa dies que estic trist, cansat, desorientat i preocupat. No m’agrada el que està passant en la política catalana i espanyola. Crec que tothom s’ha begut l’enteniment. Ningú raona encara que s’ompli la boca parlant de diàleg i negociació. Noto, per parlar dels nostres governants, una manera de fer i d’estar en la política que no està a l’altura. Vivim una política en minúscula, una política espectacle i en algunes ocasions rància. La majoria dels que es dediquen a la ‘res publica’ només està preocupada amb els flaixos, les càmeres, l’opinió dels periodistes i els comentaris els analistes polítics. Estem embarrancats en el com pitjor millor.

Aquesta confrontació no ens ajuda i només contribueix a l’empobriment del nostre país a diferents nivells, des del social a l’econòmic. No veig que els nostres governants tinguin voluntat de canviar res. Ni de resoldre cap conflicte. No sé si es tracta d’una tàctica electoralista. Només sé que estem perdent el temps i anem de mal a pitjor. Com es pot entendre que els polítics catalans hagin votat en contra dels pressupostos que eren, diguin el que vulguin, positius pel conjunt de Catalunya.

Les amenaces i les enrabiades no són bones i els catalans en saben prou d’això, ja que pateixen sovint en les pròpies carns. La política catalana va a la deriva. Molta poca gent ja no l’entén. La desafecció és més que molta. Ningú entén que s’hagi fet fora els socialistes del govern per obrir la porta a l’arribada de la ultra dreta la Moncloa, la que ens amenaça amb un 155 més llarg en el temps i més rígid. Què ens hem begut l’enteniment? A què juguen? Això és fer política? Darrere d’aquesta actitud hi ha alguna argúcia política? Les improvisacions i les amenaces, segons en quines situacions, són nefastes i se’ns giren en contra. Si la dreta acaba governant, amb el beneplàcit de l’extrema dreta, l’executiu català hauria de dimitir i convocar eleccions.

Crec que el poble hauria de prendre la paraula i fer parar aquest desgavell. Hem de recuperar el seny perdut i fer fora d’una vegada per totes aquesta política incendiària i aconseguir que Catalunya torni a ser el motor i no el fre d’un cotxe que cada cop més està més ancorat en la depressió i en el pessimisme. Si el poble no fa res per evitar l’abisme (tots) ens prendrem molt de mal.

Ricard CHECA
Periodista

 

 


REDACCIÓ17 Febrer, 2019
ricard_checa.jpg

Molt s’ha parlat de la pederàstia en l’església catòlica en els darrers dies. Els abusos a menors és quelcom que ens repugna i ens neguiteja. A mi m’inquieta sobretot la impunitat amb què actuen els abusadors. Em preocupa la poca atenció que han dispensat alguns partits a aquesta xacra. M’entristeix que l’Arquebisbe Jaume Pujol intenti justificar els capellans pederastes.

No entenc les seves declaracions i les abomino. Algú que ocupa el seu càrrec no pot dir que els ‘toca nens’ tenen un mal moment i que els fets no són tan greus com per secularitzar-los. No, home no. Amb aquestes afirmacions, l’arquebisbe s’ha convertit, agradi o no, en còmplice i encobridor. Hem vist que la justícia eclesiàstica no ha funcionat. La pederàstia en l’interior de l’església és un drama que aparentment no té solució.

La solució? Doncs, la veritat és que la desconec. Però, d’entrada, tots els mossens que han abusat de menors haurien de ser apartats de les seves funcions i posats davant la justícia (civil i eclesiàstica). I ha de ser, obligatòriament, allunyat de la convivència amb la canalla. És lamentable que ningú de l’Arquebisbat s’hagi posat en contacte amb cap víctima. El discurs contradictori de Jaume Pujol m’ha descol·locat i entristit. Quan hauria de posicionar-se al costat de les víctimes, es confon i justifica el mal moment dels sacerdots.

L’arquebisbe no es va assessorar bé. Va improvisar amb un tema que no és cap broma. Jaume Pujol, en les seves declaracions, ha deixat entreveure la impunitat que gaudeix la poderosa església. Faig costat a la CUP. El posicionament de l’arquebisbe Jaume Pujol és inadmissible. Intolerable. Hauria de prestar comptes sobre les seves paraules.

No entenc per què l’alcalde de Tarragona es posiciona al costat de l’arquebisbe, quan en realitat hauria d’estar sense cap dubte al costat de les víctimes i demanar que s’expurgui aquesta xacra de l’església. No és la primera vegada que el màxim responsable de l’església a Tarragona s’equivoca. Si repassem algunes de les seves declaracions, veiem que és misogin i gens sensible amb les gais. Vaig tenir l’oportunitat de fer-li una entrevista televisiva i confesso que combregava amb algunes de les seves visions de la vida, però ara ja no. No puc estar d’acord amb els seus plantejaments a l’hora d’encarar la pederàstia a l’església.

En aquest tema només hi ha una actuació possible: perseguir els abusadors, expulsar-los de l’església, lliurar-los a les autoritats civils i castigar-los exemplarment. Cal defensar cabdalment les víctimes. La resta és perdre el temps.

Ricard CHECA
Periodista

 


REDACCIÓ13 Febrer, 2019
ricard_checa-e1549994121358.jpg

No és la primera que viatjo a Madrid, però era conscient que aquest cop tot seria diferent. En altres ocasions m’he desplaçat per participar en congressos, per anar a gaudir de musicals o per sortir de festa amb amics. Aquest cop, el viatge formaria part de la meva història professional i, fins i tot, vital. Anava a Madrid com a periodista acreditat pel Tribunal Suprem per seguir des de dins el judici contra el procés. És un fet rellevant, sens dubte. El dilluns vaig anar a dormir tard, conscient que el dimarts seria un dia històric per a mi, per la meva professió i fins i tot pel país. Em resultava impossible agafar el son. Vaig tenir temps de repassar el que en l’àmbit judicial anomenen la ‘Causa Especial 20907/2017’.

Es tracta del judici contra el procés independentista. Així de clar. Vaig posar el despertador a les 7 del matí. Però a les 6 ja estava despert. Vaig dormir quatre hores. Estava neguitós. A les 8,15 h vaig arribar al carrer Génova. Els carrers estaven literalment controlats per la policia nacional. Accedir a l’Audiència Nacional o al Tribunal Suprem era realment complicat. Ho feies després de passar tres controls policials. Centenars de càmeres «apuntant» cap a l’entrada principal de l’alt tribunal indicava que estaven davant d’una jornada especial. Feia fred. Periodistes –i tertulians molt coneguts de la petita pantalla– ben abrigats feien cua en una de les portes laterals. La cua es feia eterna. Policies i funcionaris anaven revisant la documentació dels professionals de la comunicació, després del seu pas pel detector de metalls. Les mesures de seguretat eren tan espectaculars com excepcionals. Hi havia molt de neguit. Nervis.

Els periodistes només parlàvem del «tema», independentment del nostre origen i ideologia. Tots estàvem molt pendents dels mòbils, de les «últimes hores». Pel nostre costat van passar alguns dels acusats que estan en llibertat (Santi Vila, Dolors Bassa o Carles Mundó). Periodistes i advocats entràvem per la mateixa porta. Hi havia emoció, nervis, neguit i molta expectativa. Era curiós sentir parlar tantes llengües diferents en un sol espai. La companyonia entre periodistes era exemplar. Compartíem opinions, punts de vista, sensacions… Els més veterans, en aquest cas, se sentien novells.

Es tracta d’un judici singular i històric. Però el moment més emotiu va ser, sense cap mena de dubte, quan vam poder veure els presos. Una sensació rara ens va envair. Vaig sentir tristor i impotència. Veure la cara demacrada d’alguns encausats i sentir com descrivia algunes de les aberracions que havien viscut a la presó de Soto del Real ens removia els budells.

Estar dins el Tribunal Suprem quan està literalment blindat per la policia i compartir el mateix espai que els presos polítics, durant un judici històric, és una sensació indescriptible. He tingut la sort de poder viure aquest moment d’excepcionalitat en directe. I no deixa de ser curiós que visc aquesta situació històrica tenint sentiments encontrats.

Només espero i desitjo que els acusats tinguin dret a judici just. Faig meves les paraules de l’advocat Jordi Pina: «que els jutges facin de jutges i no d’herois nacionals ni de salvadors de la pàtria».

Ricard CHECA
Periodista

 


REDACCIÓ11 Febrer, 2019
logo_judici.jpg

El judici contra el procés serà històric. Les properes generacions hauran d’estudiar el què, el com i el perquè d’un judici contra polítics independentistes. A partir d’aquest dimarts, més de 600 periodistes seguiran fil per randa el judici, on els acusats són polítics catalans que han organitzat un referèndum sobre la independència de Catalunya.

El digital La República Checa és un dels mitjans acreditats pel Tribunal Suprem. Això significa podrem assistir en directe i des de l’interior del Suprem al judici més mediàtic de la Història recent espanyola. Està previst que el judici contra l’1-O tingui una durada de tres mesos.

El periodista Ricard Checa és un dels professionals de la comunicació que ha estat acreditat per viure en directe el judici històric contra els protagonistes del procés independentista.

 




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES



Newsletter