Arxius de Procés | Diari La República Checa

REDACCIÓ19 Febrer, 2020
mossos_seguretat.jpg

Important revés judicial als Mossos d’Esquadra. La policia catalana va realitzar diverses detencions el passat 19 d’octubre amb motiu de les protestes contra la sentència del Suprem contra el procés. Els Mossos pretenien esbrinar el contingut del mòbil personal d’un dels arrestats, amb l’objectiu de conèixer el seu grau d’implicació en les mobilitzacions. Per a això van requerir a l’autoritat judicial poder bolcar les dades i analitzar “tota” la informació que hi hagués en els terminals del jove, acusat de desordres públics i d’atemptat contra l’autoritat. La fiscalia va defensar la mesura.

Aquesta petició, contra la qual el col·lectiu d’Advocats Voluntaris 1 d’octubre va presentar un recurs de reforma, va ser inicialment aprovada per la titular del Jutjat d’Instrucció 1 de Tarragona i més tard rebutjada finalment per l’Audiència Provincial de Tarragona en considerar-la “prospectiva” i que “vulnera drets fonamentals”.

En la resolució, la secció segona de l’Audiència de Tarragona exposa que la “intensitat de la ingerència en els drets fonamentals bàsics, com és el dret al secret de les comunicacions o el dret a la intimitat, exigeix, no només una autorització judicial, sinó sobretot un grau d’exigència molt important en la resolució que plasmi l’autorització”, tal com recull l’article 588 bis a).

En el cas del detingut, el magistrat Ignacio Echeverría, que és el ponent de la resolució, hi sosté que en l’ordre del jutjat “hi ha una falta de ponderació en relació amb la ingerència en la vida privada” de l’acusat, ja que “es limita a considerar proporcionada la mesura pels possibles contactes que l’investigat podria tenir amb terceres persones”.

El tribunal precisa que en l’atestat policial no hi ha indicis de relació de l’acusat amb tercers detinguts “en actituds de participació organitzada de desordres públics i sense que constin majors fets en l’atestat”, on es detalla que va ser detingut per “haver tirat una pedra o similar” contra agents de la policia espanyola en la subdelegació del govern a Tarragona.

Raona que “el contingut de la resolució contra la qual s’ha presentat recurs no garanteix suficientment els nivells de protecció exigibles i derivats de la judicialització de la diligència, tant en els principis de necessitat i especialitat, com en la salvaguarda dels drets fonamentals de la persona”. Hi afegeix que el jove va ser detingut en la manifestació i no se’l pot relacionar amb els actes vandàlics produïts després i a diversos punts de la ciutat.

Per tot això, conclou que és “prospectiu” autoritzar l’abocament de dades del seu telèfon, ja que “a partir de la seva anàlisi es pretén obtenir indicis de la comissió d’un delicte”, i revoca la mesura.

 


REDACCIÓ4 Febrer, 2020
jordi_marti-1.jpg

Mirat del dret i del revés, tot apunta que el «Procés» aquest amb què hem conviscut els darrers anys a Catalunya entona les seves darreres notes. No, no em refereixo ara al procés d’alliberament nacional dels Països Catalans, sinó a això que ha passat a Catalunya des que l’Estatut, tot i nou i més que retallat, fou sentenciat a perdre-ho gairebé tot i més. Em refereixo al «Procés», aquest moviment interclassista i poc clar que buscava la independència però que en un principi feia pinta de controlat pels de sempre i que, quan rascaves una mica a fons, t’adonaves que, com sempre passa a qualsevol procés d’alliberament nacional, tot hi podia ser redefinit perquè de «Procés» havia mutat a procés, tot i arrossegar fins ara mateix molt de «Procés».

El moviment d’alliberament nacional endegat entre el 2009 i el 2010, primer cívic i a poc a poc polític, sense que això vulgui dir «part de la política representativa», continuarà després d’aquest febrer de 2020, sense cap mena de dubte, però no de la mateixa manera. Aquella confiança cega «en la nostra policia» o «en el nostre Parlament» ha rebut estocades de mort i jo me n’alegro. Perquè mai s’ha fet cap canvi amb qui promet obediència cega als seus caps i aquests tenen clar que és l’Estat l’amo ni amb qui segueix fil per randa sempre les lleis dels opressors i, quan gosa dir que no les obeeix, no arriba mai a desobeir-les. L’objectiu de Trapero era mantenir detenir el Govern de la Generalitat si li manaven, i per a això ja tenia el pla muntat, i l’objectiu del Govern era negociar amb l’Estat amb el cop d’efecte de la declaració de la independència que mai no es va creure; «Estàvem jugant la pòquer i anàvem de farol», que deia la Ponsatí.

A nivell electoral, les cúpules d’ERC fa dies que han tocat retirada i el seu suport a la investidura del president d’Espanya a canvi d’una taula que balla sola, i més que la de Porrera i la de Nulles juntes, anuncia l’enèssim intent de fer-nos tornar al solc. Convergència de veritat, és a dir això que té diversos noms i que compta amb la referencialitat de Puigdemont a l’exili però amb el control a l’ombra de Mas i companyia, continua dient que hi és i insistint en les formes perquè sap que si se n’aparta l’esborrada electoral serà majúscula, però els seus manaires també saben que on són poc es pot repartir i alguns d’ells, acostumats a anys i panys de repartidora, esperen l’apagada de llums per tornar a casa i continuar «gestionant»… Les bases d’uns i altres són una altra cosa, tot i que no totes les bases i més les bases d’uns que les dels altres. La CUP continua marcant ritmes estrafets que ningú no balla al Parlament i molta gent salta als carrers, el que ens portaria a pensar que encara ara no sabem quin pa s’hi dona malgrat Cesk Freixes ja ho va explicar com ningú fa dos anys a «Els carrers pels palaus». I els Comuns, al costat de la governabilitat i au, com si fossin el PSC «d’antes».

Mentrestant, moltes tertulianes i tertulians, acostumats a plats de no res, somien tornar a parlar de la cara que ha fet aquell en dir-li l’altre que «sí» o de la perruca del Trump o del catalanisme i les seves casetes de tros, del no res en resum. Estan cansats de no entendre per què han cremat els carrers, per què el descontent continua encenent-ho tot i per molt que ells diguin que sí és i serà sempre que «no». Cansats d’improvisar arguments falsos sobre coses que desconeixen perquè mai no els han important gens, diuen que tot s’ha acabat i que en aquests temps res no s’ha aconseguit a banda de presó i exili.

Cansats d’improvisar arguments falsos sobre coses que desconeixen perquè mai no els han important gens, diuen que tot s’ha acabat i que en aquests temps res no s’ha aconseguit a banda de presó i exili

Algunes tornem a casa esperant millors temps en què no calgui aprendre mil normes escrites pels amos per acabar perdent totes les votacions o deixar-nos-les guanyar quan no canvien res. I tornem a casa en silenci perquè no cal fer escarafalls públicament però amb el convenciment que hem perdut aquesta batalla, la que va començar als carrers d’Arenys i a les places del 15M, la que ens va fer despullar de cuirasses ideològiques per intentar assaltar cels que són infern. Els vells barbuts ens deien que a la batalla no s’hi pot anar amb el pit descobert… i tenien raó, però no els vam fer cas, i hem rebut de valent. Compte!, tornem a casa esperant la propera batalla d’aquesta guerra que mai no cessa, de la guerra que continua essent la nostra perquè és de classe, gènere i nació.

Sabem el que sabíem i ho tenim clar. I sabem que l’única possibilitat de continuar el procés d’alliberament nacional on el «Procés» ens ha portat continua sent el carrer, un carrer mutant i desobedient però sempre present, de l’1 al 2 d’octubre i en cada un dels moments d’aquests darrers anys. Un carrer que pren noms diversos: CDR, Tsunami (a ratos i bocins), iniciatives insistents i persistents (Silenci per la Pau a Tarragona, Meridiana Resisteix, etc.) o moviments socials diversos i mai complaents, per sort. I l’ANC i l’Òmnium, que també hi són però no han de determinar el discurs tal com passava en els primers anys del «Procés» quan des de les seves files sortia sempre aquella cantarella ofenedora de «Primer la independència i després ja veurem…»

La feina continua sent gran i feixuga, però amb ritmes diferents i complementaris cada cop la fa més gent, més gent que ha après a entendre les diferències de circumstàncies personals com quelcom enriquidor més que no pas rebutjable. L’objectiu bàsic hauria de ser, ara, persistir i continuar construint alternatives que, en els moments decisius, són, és clar, decisives. A cada pas, a cada paraula, a cada mobilització, a cada debat, a cada tall de carretera, a cada paper escrit o llegit, a cada xerrada, a cada míting, a cada vaga general, a cada sabotatge, a cada acció desobedient, des dels barris i pobles, des de baix i sense por a ser-hi sempre però sabent que no podem perdre la vida intentant viure millor totes i tots. I sabent, sobretot ara que algun treu la pota, que entre nosaltres no caben ni xenòfobs, ni racistes, ni feixistes. Cal fer-los fora.

Som-hi que no ha estat res. El «Procés» ha mort. Visca el procés!!! Salut i anarquia!

Jordi MARTÍ FONT
Exregidor de la CUP a Tarragona

 


REDACCIÓ26 Gener, 2020
delosCobos_trapero.jpg

El proper dilluns prossegueix el judici contra la cúpula dels Mossos d’Esquadra. El processat més mediàtic és sens dubte el major Josep Lluis Trapero per a qui la Fiscalia demana 11 anys de presó i inhabilitació per un presumpte delicte de rebel·lió.

De los Cobos, Trapero i César Puig

En el judici, que se celebra a l’Audiència Nacional de San Fernando de Henares a Torrejón de Ardoz, el Ministeri Fiscal intenta demostrar que els responsables policials van fer cas omís dels manaments judicials i no van evitar que se celebrés el referèndum independentista.

Les defenses dels acusats intentaran provar tot el contrari. El dilluns vinent, serà el torn del coronel Diego Pérez de los Cobos.

El seu  interrogatori és fonamental perquè haurà d’explicar quin paper va exercir durant els preparatius de l’1 d’octubre i si va exercir (globalment) les funcions de coordinador, dirigint i dissenyant els dispositius policials que haurien de fer complir els manaments dictats pels diferents tribunals.

Soler, Puig i Lapana a l’Audiència Nacional

Guanya importància saber si Trapero – i conseqüentment tot el cos dels Mossos d’Esquadra – estaven sota les ordres de Diego Pérez de los Cobos. De fet, el major ja va informar el tribunal que l’està jutjant que de los Cobos era qui està al davant la coordinació policial. “Hi Havia un coordinador designat i aquest era el Sr. De Los Cobos. Era el coordinador pel bo i pel dolent”, va remarcar l’excap de la policia catalana.

S’espera que en aquest judici, el coronel esclareix algunes ombres i dubtes del procés, el qual manté en la presó els principals líders independentistes. En aquesta ocasió, la defensa dels quatre processats voldran trobar incoherències i contraccions. El judici es reprendrà aquest dilluns a dos quarts de 10 del matí.

 


REDACCIÓ20 Gener, 2020
trapero_AN.jpg

Són les vuit del matí. L’arribada de vehicles és frenètica. Hi ha desenes de trípodes instal·lats just a la porta de la seu de l’Audiència Nacional, ubicada al polígon de San Fernando de Henares a Torrejón de Ardoz, a uns 20 quilòmetres del centre de Madrid.

L’expectació és màxima davant (i dins) l’Audiència. Els càmeres i fotògrafs capten els moviments més importants de la jornada. Els periodistes passen el control de seguretat i recullen les seves acreditacions. Els agents de policia s’afanyen a tenir la ‘zona’ controlada i ‘neta’. Les sales de premsa estan a rebentar. Els redactors i locutors es preparen per a una jornada que es preveu intensa. Comencen les primeres connexions en directe.

Josep Lluis Trapero, el major dels Mossos d’Esquadra, accedeix a les instal·lacions de l’Audiència Nacional – on es va celebrar el judici del cas Gürtel – acompanyat de la seva advocada i de l’exsecretari general d’Interior, el vallenc Cèsar Puig. A l’exterior de l’edifici judicial, al contrari del que va passar en l’anterior judici celebrat al Tribunal Suprem, no es va veure cap manifestació o concentració d’independentistes per encoratjar el que va ser l’home fort de la policia catalana i que ara s’asseu a la banqueta dels acusats per un presumpte delicte de rebel·lió.

Trapero després de passar per l’arc de seguretat de l’Audiència Nacional, espera en el hall dels jutjats amb la resta de processats (Teresa Laplana, Pere Soler i Cèsar Puig). L’inici del judici està previst per les 10 del matí. Comença aquest matí i té previst allargar-se fins al proper 19 de març, en sis setmanes de dilluns a dijous, principalment els matins. Estan citats 100 testimonis, molts dels quals ja van declarar durant el judici del procés que va tenir lloc al Suprem.

El Ministeri Públic acusa Trapero i Laplana de no haver fet més per permetre una sortida normal de la comitiva judicial de la Conselleria d’Economia el 20 de setembre del 2017

La fiscalia sol·licita 11 anys de presó i 11 d’inhabilitació per a Trapero, Soler i Puig per rebel·lió. i quatre de presó i 11 d’inhabilitació a Laplana per sedició. El Ministeri Públic acusa Trapero i Laplana de no haver fet més per permetre una sortida normal de la comitiva judicial de la Conselleria d’Economia el 20 de setembre, i a Trapero, Puig i Soler els considera responsables del dispositiu “ineficaç” de l’1-O per tal de no impedir efectivament el referèndum independentista.

El ministeri públic considera Trapero, Puig i Soler càrrecs subalterns i per això, com que la forquilla de les penes que es poden sol·licitar és de 10 a 15 anys, la fiscalia es decanta per la franja baixa. No obstant això, podria modificar la qualificació a l’inici o al final de la vista oral, ja que el Tribunal Suprem va descartar la rebel·lió per als líders del procés. En aquesta causa l’única acusació l’exerceix la fiscalia, ja que no hi estan personats ni l’Advocacia de l’Estat ni Vox (com sí que va passar al Suprem).

 

 


REDACCIÓ27 Novembre, 2019
foto_3578674.jpg

Aragonès no veu a Torra “imprescindible”

El vicepresident del Govern i coordinador nacional d’ERC, Pere Aragonès, no veu “necessari” que el president de la Generalitat, Quim Torra, formi part de la taula de negociació entre governs per resoldre el conflicte polític.

“No és descartable però tampoc necessari. Hem de tenir flexibilitat. Si una part decideix enviar un determinat rang, l’altra part haurà d’enviar el mateix rang. És lògic en qualsevol negociació”, ha afirmat en una entrevista a Ràdio 4. Així i tot, Aragonès ha afegit que Torra “tindrà el paper que ell vulgui tenir” i que el Govern ho decidirà en cas que la taula de diàleg entre governs es pugui constituir.

La consellera de la Presidència i portaveu del Govern, Meritxell Budó, va defensar ahir dimarts que Torra i Pedro Sánchez, han d’encapçalar les converses entre governs. De fet, va afegir que no tindria cap sentit que Torra no liderés el diàleg com a president de la Generalitat. En canvi, segons el vicepresident, la presència de Torra no és necessària.

D’altra banda, el vicepresident de la Generalitat, Pere Aragonès, ha afirmat que tant presos com exiliats “hauran de dir la seva” sobre aquesta eventual taula de diàleg entre institucions i que tindran el rol “que faciliti els acords i les solucions”. “No vetarem ningú”, ha assegurat.


REDACCIÓ14 Octubre, 2019
suprem.jpg

Ni la violència era part del pla en el ‘Procés’, ni el risc de tombar la Constitució a Catalunya va ser “real”, sinó un “somni” d’alguns líders independentistes que en realitat buscaven pressionar el Govern. El Suprem tanca així el debat: va ser sedició, no rebel·lió.
És la principal conclusió a la qual arriba el tribunal del ‘Procés’ al llarg de 493 pàgines de sentència en què ofereix altres claus com el caràcter simbòlic de la declaració d’independència de 2017, el desviament de fons per alguns membres del Govern, o el rebuig al gastat argument sobre un suposat “dret a decidir” per part una comunitat autònoma que per al Suprem no existeix i s’ha d’entendre més aviat com una “aspiració política”.
Aquestes són les 10 claus de la sentència que ha condemnat a entre 9 i 13 anys de presó als líders del Procés per un delicte de sedició (quatre d’ells també per malversació) ia les mateixes penes d’inhabilitació, càstig que també ha recaigut sobre els tres exconsellers que romanien en llibertat i que finalment no aniran a la presó en ser condemnats per desobediència.

1.VIOLÈNCIA, PERÒ NO REBEL·LIÓ
La Sala reconeix els “indiscutibles” i “paradigmàtics” episodis de violència durant el procés independentista, especialment el 20-S i l’1-O, si bé aquests no són suficients per condemnar per rebel·lió, com demanava Fiscalia, perquè la violència no va ser “instrumental”,”preordenada”,” funcional “o idònia per aconseguir la independència.

Malgrat la seva “desplegament retòric”, els acusats sabien que no tenien mitjans per “doblegar l’Estat”, que “va mantenir en tot moment el control de la força, militar, policial, jurisdiccional i fins i tot social” i va avortar la “conjura amb la mera exhibició “d’unes pàgines del BOE que publicaven l’aplicació de l’article 155.

No hi va haver per tant risc “real” que es derogués la Constitució a Catalunya sinó més aviat “un simple ensomni” o “un artifici enganyós” per mobilitzar els ciutadans. Per al Suprem el que es va produir va ser un “alçament públic i tumultuari” que va impedir l’aplicació de les lleis a Catalunya i va obstaculitzar el compliment de les decisions judicials, és a dir, sedició.

2. ENGANYAR ‘IL·LUSIONATS CIUTADANS’
És un dels cops més durs de la sentència. El Suprem acusa els líders sobiranistes d’enganyar “il·lusionats ciutadans”, que van confiar “ingènuament” en els seus líders polítics i van creure que aconseguirien l'”anhelat horitzó d’una república sobirana”, un nou Estat que només va existir “en l’imaginari dels seus promotors”.
És a dir, l'”únic, veritable i ocultat propòsit” dels acusats era aconseguir una negociació amb el Govern central, i van utilitzar el lema del “dret a decidir” com “esquer” per a “una mobilització que mai desembocaria en la creació d’un estat sobirà “i que en realitat el que buscava era pressionar l’Executiu.

3. DUI SIMBÒLICA I INEFICAÇ
En aquesta qüestió ha donat la raó el Suprem als acusats, que van restar qualsevol validesa jurídica a la declaració d’independència que el Parlament va aprovar el 27S, poc abans que s’activés l’article 155 de la Constitució, sense que el Govern ordenés arriar la bandera espanyola del Palau de la Generalitat.
Enfront del criteri de la Fiscalia, que veia en la DUI la culminació del full de ruta unilateral del Govern cap a la independència, el Suprem sosté que aquesta resolució no va ser més que el “desenllaç” d’un procés per convèncer el Govern a negociar un referèndum: la independència era una “quimera” i els condemnats “ho sabien”.

4. UN TERCER GRAU QUE PODRIA SER IMMINENT
El Suprem no ha fet cas la petició de la Fiscalia que s’impedeixi als condemnats accedir al tercer grau fins a complir la meitat de la pena, el que obre la porta al fet que el Departament de Justícia de la Generalitat – que disposa d’un termini màxim de dos mesos per classificar-los – els concedeixi el règim obert.
Res en la llei impedeix que els processats, que porten gairebé dos anys a la presó, puguin gaudir ja d’una flexibilització del règim penitenciari, de manera que només hagin d’anar a la presó a dormir. Això sí, la decisió de la conselleria de Justícia pot ser recorreguda per la Fiscalia, de manera que serà la justícia qui tingui l’última paraula.
Un cop condemnats, també són a prop de disposar de permisos ordinaris, el que exigeix haver complert un quart de condemna.

5. PUIGDEMONT, DE NOU EN EL PUNT DE MIRA
Mai es va asseure a la banqueta amb els seus exconsellers i per això va ser el principal absent del judici. I encara que la sentència tot just li dedica espai, els seus arguments respecte a la responsabilitat dels seus companys de Govern han servit al jutge Llarena per tornar a sol·licitar el seu lliurament.
Tot just unes hores després de conèixer-se la sentència, el jutge instructor del “Procés” li ha tornat a situar en el punt de mira en dictar noves ordres europees i internacionals de detenció i ingrés a la presó contra ell pels delictes de sedició i malversació, que han cobrat força amb la sentència.

6. NINGÚ HA ESTAT JUTJAT PER VOTAR
La sentència carrega contra el “mantra” de les defenses i també de l’independentisme que els líders del “Procés” han acabat a la banqueta per permetre una votació.
“Per aquest fet a ningú se l’ha acusat, ni ningú ha estat presentat davant un jutjat, ni tan sols ha estat sancionat governativament”, recalca la sala, que recorda que el delictiu és “quan s’esperona no solament per votar sinó per defensar les urnes “i per impedir l’actuació legítima de la policia i les ordres judicials.

7. EL DRET A DECIDIR NO HI HA PER A UNA COMUNITAT 
El dret a decidir d’una comunitat autònoma no existeix. Així de contundent ha estat el Suprem, que adverteix que aquest principi invocat pel sobiranisme no consta ni en la Constitució ni en els tractats internacionals subscrits per Espanya, de manera que “tancarà sempre un salt al buit”.
Per als magistrats, la unitat territorial d’Espanya “no és una extravagància”, com ho demostra que altres països europeus també la reconeixen en les seves constitucions, i el que va fer el “Procés” és convertir el dret a decidir en un “dret a pressionar “al Govern central.

8. ELS MOSSOS, CÒMPLICES DE L’1-O
Una de freda i una de calenta per als Mossos. Amb el judici per rebel·lió al major Josep Lluís Trapero en l’horitzó a l’Audiència Nacional, el tribunal ha donat per bona la versió de l’excap de la policia catalana que va comminar sense èxit al Govern perquè desconvoqués l’1-O per risc de violència.
Però, per contra, ha conclòs que el dispositiu de binomis per impedir l’1-O va ser “del tot insuficient”, amb episodis d'”autèntica complicitat” i “gairebé connivència” d’alguns agents amb votants, i que la decisió del major que preservar la convivència fos un “objectiu prioritari” va servir de coartada perquè es complís el propòsit del Govern que l’actuació dels Mossos no posés en risc la celebració del referèndum.

9. EL 20-S i l’1-O, FONAMENTS DE LA SEDICIÓ
La Sala exalça la dissidència i fins i tot reconeix el paper de la desobediència civil “com a vehicle històric per fer front a situacions de tirania i injustícia”, però creu que els Jordis van desbordar l’àmbit legítim de protesta quan van encoratjar les multitudinàries concentracions per impedir les ordres judicials.
Per això, condemna els líders de les entitats sobiranistes en entendre que la seva “concertació” amb el Govern va ser clau per als plans sediciosos, mitjançant manifestacions en què s’animava als ciutadans a oposar resistència enfront de les forces de seguretat de l’Estat.

10. MALVERSACIÓ, OCULTACIÓ I FALTA DE CONTROL
Un delicte que ha recaigut en quatre membres de l’anterior Govern que van executar actes de “manifesta deslleialtat” en l’administració de fons i que van portar a terme una “deliberada ocultació” de les despeses que van efectuar o comprometre per a l’1-O, una actuació que en el cas de Junqueras va ser “palmària”.

Fets que considera provats el Suprem, que encara que no estableix una xifra concreta, veu acreditat que es van malversar més de 250.000 euros, alhora que posa també sobre la taula una “insuficiència del control formal del Ministeri d’Hisenda Pública per detectar-los”.

LLEIGEIX LA SENTÈNCIA AQUÍ

 


REDACCIÓ14 Octubre, 2019
toga_advocats.jpg

Les reaccions a la sentència contra el procés no cessen. A favor i en contra. Ara, el Consell de l’Advocacia Catalana, òrgan que representa els 14 Col·legis dels professionals togats, assegura que “respecta la decisió judicial” però que això no exclou “la crítica i el dissentiment”.

El CAC entén que si la critica està fonamentada “és una mostra de normalitat”. A l’espera d’una anàlisi més “acurada i pausada”, estan convençuts que “la sentència és severa i desproporcionada”.

“La sentència posa fi a un judici que mai s’hagués d’haver iniciat si la política hagués complert la seva missió”, indica el comunicat del CAC, que insta a resoldre la situació des del “pacte, l’exercici valent de la política i el respecte a una llei que estigui al servei del progrés de la ciutadania i la seva voluntat lliurement expressada”.

També recorden que el respecte “a la llei i opinió dels altres no exclou el dret a la llibertat d’expressió i la protesta cívica i pacífica”.

 


REDACCIÓ11 Octubre, 2019
manuel_marchena.jpg

Hi ha molta expectativa per conèixer el contingut de la sentència del Tribunal Suprem sobre el judici del procés. Hi ha opinions per a tots els gustos i parers. El Ministeri d’Interior, tutelat pel jutge Fernando Grande-Marlaska, ha ordenat l’envio de reforços policials a Catalunya per col·laborar amb els Mossos d’Esquadra en les tasques de seguretat ciutadana.

La sentència, en principi, serà donada a conèixer el proper dilluns, 14 d’octubre. Es farà després de la celebració de la Hispanitat i abans que el compleixi el termini de la presó preventiva dels Jordis. En aquests moments, els set magistrats estan reunits per deliberar i redactar les conclusions. El jutge president, Manuel Marchena, pretén que la votació sigui per unanimitat per evitar així friccions o fractures entre magistrats i evitar afeblir la imatge de la justícia.

Els magistrats optaran per la malversació i la sedició. Quedaria així descartat el delicte de rebel·lió, atenent que no es va poder provar de forma categòrica l’existència d’una violència estructural

La ciutadania catalana, independentista o no, està pendent de la decisió judicial. La duresa de la mateixa implicació una resposta més o menys turbulenta als carrers. Tot i l’hermetisme del Tribunal Suprem, sembla que els magistrats optaran per la malversació i la sedició. Quedaria descartat el delicte de rebel·lió, atenent que no es va poder provar de forma categòrica l’existència d’una violència estructural per assolir la independència de Catalunya.  Si es confirma aquesta tesi, els líders independentistes empresonats evitarien una pena que podria arribar als 25 anys. Els jutges també parlaran de la conspiració…

De moment, no està previst que la lectura del veredicte es faci durant una roda de premsa o en una sessió pública. L’alt tribunal enviarà la sentència a les parts, tot i que hi ha qui asseguri que es convocarà els advocats al TS perquè siguin notificats de la decisió judicial.

Després de fer-se pública la sentència, s’espera que les manifestacions i les concentracions al carrer siguin una realitat. Els Mossos d’Esquadra, la Guàrdia Civil i la Policia Nacional estan en alerta per evitar que es pugui produir episodis violents o que s’atempti contra edificis públics.

Cal recordar que el proper dia 18 està convocada una ‘aturada de país”, un fet que podrà complicar la tranquil·litat tensa que viu Catalunya.

 


REDACCIÓ9 Setembre, 2019
judici_procés-1.jpg

El 16 d’octubre podriem conèixer la sentència del Tribunal Suprem contra el procés independentista,q uan coincideix amb els dos anys de presó preventiva de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez.

La decisió encara no és ferma i tot indica que no es farà una lectura pública del veredicte judicial. Fonts del TS no es tracta d’amagar-se sinó que la sentència és voluminosa i partant no seria logic llegir-la de manera linial.

El tribunal entén que, ara per ara, no és plausible llegir la part decisiòria, ometent els arguments jurídics que han portat a substanciar la sentència.

 


REDACCIÓ9 Setembre, 2019
independentisme.jpg

Al final els partits han acabat amb el procés i tornem a estar instal·lats en l’autonomisme. La manca d’una estratègia unitària ha acabat per avortar les esperances de milions de persones, que aquest cop si, vam creure que la cosa acabaria bé.

El govern de la Generalitat està instal·lat en l’autonomisme més clàssic, com si res no hagués passat. Ens venen  dir que el dia a dia requereix d’un govern que actuï amb paràmetres de normalitat (negociació amb l’Estat, reclamació de les millores que fa dècades que reclamem, en matèria pressupostària, en matèria d’inversions, en matèria d’infraestructures, i tantes altres millores i promeses que sempre queden pendents.

D’altra banda, la manca d’un lideratge o full de ruta polític que marqui clarament el camí a seguir, està provocant desercions, refredament o simplement l’acceptació que la cosa no pinta bé. Cada dia que passa acceptem amb vençuda resignació la gent que tenim a l’exili, a les presons. En un parell de mesos a tot estirar tindrem la sentència que confirmarà que qüestionar la sagrada unitat de l’estat espanyol és un delicte que es paga caríssim.

Recordo com si fos ara quan Jordi Sánchez i Carme Forcadell deien que les institucions no podien desobeir el mandat democràtic de la gent, i que aquestes quedaven vinculades a la voluntat majoritària del poble català.

Reclamo del govern del meu país que em parli clar. Reclamo als líders dels partits majoritaris que ens expliquin com pensen guiar l’acció política a partir d’ara. Prefereixo fer servir la paraula “desencís” a la paraula “traïció”, però en tot cas això no és el que vam fer l’u d’octubre.

Em pregunto de que va servir tancar-me a les escoles, em pregunto de què ha servit veure com la repressió més cruel a cops de porra s’acarnissava contra homes i dones, joves i grans, que serenament i pacífica vam decidir protegir les urnes, perquè fer-ho era protegir la democràcia i la llibertat. Em pregunto per què ja no hi ha relat ni relator, em pregunto per què algú es pot permetre el luxe que tantes energies d’anhels i tanta força democràtica imparable i organitzada pugui veure’s poc a poc desanimada. Un cop més els partits polítics no han estat a l’alçada. Ens van dir que els féssim confiança, i els la vam fer. No hi ha hagut retorn, més enllà de veure qui aconseguia més escons, d’apropiar-se de la força imparable de la gent per canalitzar els seus interessos partidistes i gallinacis de curt vol.

Confesso que jo aquest cop m’ho vaig creure. I em dol enormement haver d’afrontar com la realitat del dia a dia ens allunya del què un dia, no fa pas tant, vam creure que seria possible. Quan la gent es desanima col·lectivament les causes perden tota la seva força. Els líders del procés han passat pantalla. Ara ens parlen, a màxims, d’aconseguir una negociació per convocar un referèndum pactat, que hom sap que no arribarà mai perquè sense una part que vulgui pactar (l’estat) no hi ha pacte. Fa només dos anys aquells que políticament deien  això se’ls acusava pràcticament de botiflers i antiprocessistes. Els tombs que donen les coses. Tot i així l’anhel de veure un dia la llibertat del meu país a mi no me’l prendreu mai, des del convenciment que això només pot arribar de baix cap a dalt a partir del poder popular que és l’únic subjecte polític amb capacitat d’assolir el què es proposi, malgrat els partits que diuen representar-los

Ernest PARÍS
Politòleg

 




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter