Arxius de pepa pérez | Diari La República Checa

REDACCIÓ31 Març, 2020
pepa_perez.jpg

“- Com estàs. – Bé”, i la resposta ha de ser bé, perquè qui més qui menys està a casa, passant com pot el seu confinament i patint per la família i pels amics, i pels avis i àvies. I tu només pots contestar bé, estic bé, has de projectar un cert punt d’enteresa, que no se t’ennuegui el monosíl·lab a mitja gola, que no se’t trenqui la veu, són moments de donar-nos ànims, de tenir esperança.

Però no, no estic bé. Em trenco a estones amb els ulls plens de llàgrimes, sola, sense cap més estímul que me les provoqui, estic trista. Sento tristor pensant com estaran d’angoixats els avis i àvies que els ha tocat viure en un segle convuls, que han sobreviscut a tants sacrificis i que continuen estant sols. Alguns en unes residències on s’han convertit en un dels col·lectius més vulnerables, altres al llit d’un hospital on han de passar els seus últims dies, o la seva recuperació, sols, sense l’escalf ni el comiat dels seus.

I sento tristor pels sanitaris, aquells que tan injustament criticàvem quan anàvem, pràcticament a diari, a la consulta de primària. “Si és que no tenen vergonya, porto mitja hora esperant. I després en deu minuts et fan fora”. O als que cada dia, al servei hospitalari, havien de sentir-se dir les opinions d’uns quants familiars, alguns d’ells amb més formació, suposadament mèdica, que el propi facultatiu.
Si, tristor perquè aquests professionals que sempre han tingut cura de nosaltres ara estan veient com els pacients que guarien, els avis que cuidaven, estan marxant malgrat els seus esforços titànics. Metges de vida i metges de mort, amb tot el desgast psicològic que això els deu suposar.
I sento impotència, impotència quan veig que la classe treballada sempre és la més feble, no ha canviat res malgrat l’emmirallament en el qual ens havíem auto enganyat, coberts d’aparells electrònics, sopars de dissabte i vacances a platges exòtiques. Els petits són els que quedaran més mal parats, en l’àmbit personal i en el professional.
Ens posem en mans dels qui manen i els qui manen ens posen en mans dels que tenen diners. De les grans fortunes que, no és que perdran molts diners amb aquesta pandèmia, que segur que en perdran, sino que el que faran serà no guanyar-ne tants, i la gran majoria seguirà sent ric, i seguirà podent comprar productes de luxe, i seguirà, si no aprenem res d’aquests dies que estem vivint, lucrant-se a còpia del sacrifici d’altres.

I sento ràbia, ràbia quan llegeixo titular com el de “Sánchez elige parar la economía”. No, els mitjans de comunicació no estan per això, els periodistes no estem per això. El nostre és un ofici, un ofici que hauria d’evitar ser tendenciós, que hauria d’informar i buscar el més semblant a la veritat. Un ofici en el qual el titular d’aquesta portada, malgrat tot el que aquests dies ha envoltat a la gestió, a les reunions, a les decisions encertades i a les desencertades hauria de ser “Sánchez elige salvar vidas”. I llavors, un cop has fet la teva portada, mirar amb lupa els acords, les decisions, la gestió i explicar que s’ha fet i que no s’està fent, i explicar a qui beneficia i a qui no beneficia tant aquesta presa de decisions. I no alliçonar al lector, sinó fer que pensi, que tregui conclusions i que actuï, perquè ell, el lector, és qui ha d’actuar i demanar comptes de les gestions bones i de les dolentes.

I quan tot això passi, quan tot això ens hagi permès aprendre, ser més humans i més conscients, haurem de replantejar-nos moltes coses, i la ciutadania és qui ho ha de fer. Replantejar-se el paper dels professionals dels serveis sanitaris, emergències, neteja, distribuïdors de productes essencials i tots aquells autònoms i petits i mitjanes empreses que han estat donant sense res a canvi. I fixar-nos en qui, d’aquell que podia, ha renunciat al sou o ha ajudat que qui el perdia pogués sobreviure i qui no només no ha fet un pas endavant, sinó que n’ha fet un o dos enrere perquè no li esquitxés. I qui, quan tot això acabi, dirà un gràcies o qui dirà aquell repulsiu “ja ho deia jo”.

Pepa PÉREZ
Periodista

 


REDACCIÓ19 Abril, 2016

 

ENTREVISTA


Pepa Pérez és una periodista coneguda i respectada pels seus companys. Va estar al gabinet de premsa de la Conselleria de Salut i després a la delegació de Salut de Tarragona i a GIPS. Avui és la cara visible de l’empresa Asante Afrika que es dedica a fer safaris per Tanzània.  Està construïnt també un eco-hotel. La periodista és diplomàtica però amb molta personalitat. És organitzada i minuciosa. No li agraden els focus mediàtics. Opta pràcticament sempre per mantenir-se a l’ombra.

REPÚBLICA CHECA – Una paraula que la identifiquis amb la primavera…
PEPA PÉREZ –  Color

PEPA PEREZ

RC – Un record de la teva infantesa.
PP – Les “boles” dels plataners del passeig, jugàvem a desfer-les

RC – El teu paisatge idíl·lic.
PP – M’agraden els núvols color blanc rosat i el cel blauet d’una posta de sol d’un dia amb vent, com els de la pel·lícula “Peter Pan, la gran aventura” Aish, de vegades m’enyoro.

RC – Catalunya lliure us porta de cap… a la llibertat?
PP – …com la mateixa paraula indica?

RC – Quins canvis fas al teu armari?
PP – No sóc de canvis d’armari…

RC – Una pijada típica…
PP – Treure-li la capota al cotxe, a la que escalfa una miqueta el sol. Però la pijada es converteix en ‘horterada’ quan a més s’apuja excessivament el volum de la música.

RC – La Justícia és justa?
PP – Depèn de amb qui i per a qui

RC – Un gest de cortesia…
PP – Jo si vols, et poso una copeta de vi mentre tu cuines

RC – El que no deixes de fer independentment de l’estació de l’any?
PP – Riure, somniar i viure

RC – El teu color predilecte?
PP – El blau

RC – És de bojos fer…
PP – Lleis pensant només en vots i oblidant les persones

RC – Què no pot faltar a la taula?
PP – Un bon cava

RC – Un complement imprescindible?
PP – Un llibre

RC – Què portes a la cartera?
PP – Ja no en porto de cartera, l’he empenyorat

RC – Com es pot vendre Tarragona a un turista?
PP – A taula, amb un bon vi del Montsant

RC – Una cançó que et faci recordar un amor?
PP – “Te quiero bastante” de Los burros

pepa_asante
Una de les habitacions de l’eco-hotel

RC – Tres desitjos inconfessables?
PP – Si te’ls dic ja no serien inconfessables

RC – La darrera cosa que fas abans d’anar a dormir?
PP – A tu te l’explicaré!!

RC – Què et fa mania?
PP – Els descerebrats i l’estupidesa

RC – Amb qui no t’importaria passejar sota la pluja?
PP – Amb l’amic Ricard Checa, sense paraigües i del bracet

RC – Et quedes amb cara de moniato quan…
PP – Em volen fer comulgar amb rodes de molí

RC – Twitter o Facebook?
PP – Els dos, hi ha un moment per a cadascun

RC – Com serà l’hotel que estàs construint a Tanzània?
PP – És un eco-hotel que fita amb el Parc Nacional de Mikumi, un fet que permet gaudir de la presència dels animals des de la finestra de l’habitació.  Està construit amb materials naturals i tècniques tradicionals.

 

 




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter