28. Març 2024

Arxius de Montserrat Nebrera | Diari La República Checa

REDACCIÓ17 Juliol, 2019

El Tribunal Constitucional ha parlat sobre l’aplicació de l’article 155 feta pel govern central fins a la celebració d’unes eleccions autonòmiques i des del moment en què va ser convocat el referèndum de l’1 d’octubre. I no sols ha recordat que, en raó del seu caràcter restrictiu de la llibertat (en aquest cas de les institucions autonòmiques), el mecanisme ha de ser contemplat i utilitzat com una mesura d’última ràtio (en certa manera a l’estil del que succeeix amb el dret penal).

No sols ha determinat que ha de ser emprat de manera temporalment limitada, i que mai s’ha d’activar el mecanisme de manera unilateral, sense haver esgotat l’advertiment que, tal com estableix literalment la constitució Espanyola, s’ha de fer a les autoritats autonòmiques per tal que aquestes compleixin amb els mandats rebuts per preservar l’interès general de la nació. A més, ha criticat contundentment l’actitud i les actuacions del president Puigdemont, qui va apel·lar al recurrent “mandat democràtic del poble català” per defugir el compliment de la legalitat (tant l’estatal com l’autonòmica), cosa que com alguns han recordat, suposa justificar una fallida de l’estat de dret que en cap cas podia avalar una sentència del TC.

Ara bé, el TC declara la inconstitucionalitat d’alguna concreta decisió del govern (la suspensió de la vigència de tota norma publicada en el BOP o el DOGC, que afecta persones concretes i els seus nomenaments i que poden veure’s revertides en tant que nul·les en els propers temps). Més enllà d’això, des del punt de vista de la dogmàtica constitucional, i tal com han assenyalat diversos col·legues, la única qüestió rellevant és el fet d’haver emprat el Tribunal constitucional el principi de raonabilitat i no el de proporcionalitat a l’hora de determinar la conveniència i l’abast de les mesures adoptades. Dit de manera molt concisa, la raonabilitat d’una mesura és el grau d’adequació entre la finalitat perseguida i els mitjans emprats, mentre que la proporcionalitat es pregunta sobre la necessitat dels mitjans concrets emprats per a aconseguir la finalitat.

Tot i que no crec que el principi de raonabilitat sigui més imprecís que el de proporcionalitat (com per exemple ha observat Teruel), o molt menys que sigui més inacceptable l’aplicació d’aquell primer criteri que aquest segon (com creu Arroyo), el cert és que l’anàlisi realitzada pel TC entorn el criteri de lo raonable augmenta la seva capacitat per vincular-se anímicament a la legalitat i al seu compliment front l’amenaça que per al sistema significava la actitud del independentisme unilateralista d’aquells dies. Era adequat fer el que va fer el Govern, no cal ni tan sols aturar-se a pensar si va ser proporcional, ve a dir el tribunal. Però no trobarà així proporcional el TC qualsevol mesura per restablir l’ordre constitucional si és adequada?

És aquesta proximitat (comprensible i legítima) del Tribunal a una de les posicions en conflicte (l’aplicació de la legalitat per sobre d’altres consideracions) la que en el fons apropa el necessari i l’adequat, sense que per això estigui més a prop la solució a un problema innegable. Fins i tot, potser l’allunya. Per adequat potser és proporcional, però era convenient? I si no ho era, podia ser adequat? No hauria estat més adequat, proporcional i convenient un senzill, concret, molt més acotat estat d’excepció?

Montserrat NEBRERA
Professora de Dret constitucional a la Universitat Internacional de Catalunya