Arxius de Mònica Alabart | Diari La República Checa

REDACCIÓ10 Març, 2023

Mònica Alabart i Calvó és des del passat gener la nova directora dels Serveis Territorials de Drets Socials a Tarragona. Alabart és llicenciada en Psicologia per la Universitat Rovira i Virgili i en Psicopedagogia per la Universitat Oberta de Catalunya.

Des del 2020, exercia com a Inspectora en cap adjunta del Departament d’Educació als Serveis Territorials de Tarragona. Anteriorment, havia treballat com a inspectora d’Educació, havia estat directora de l’equip d’assessorament psicopedagògic del Tarragonès, així com havia treballat com a psicopedagoga, orientadora educativa, professora i mestra en diferents centres.

Mònica Alabart també havia estat regidora del grup municipal d’ERC a l’Ajuntament de Tarragona, del 2015 al 2019, tasca que havia compatibilitzat amb la seva tasca professional.

PUBLICITAT

REDACCIÓ20 Febrer, 2019

A tots ens agrada quan trobem una cosa gratuïta. Quan ens arriba un missatge on clicant on botó ens ofereixen algun regal sense cost sempre ho trobem d’allò més atractiu. La veritat, però, és que aquest regal acaba no arribant mai, perquè la veritat és que no hi ha res que sigui gratis.

El mateix passa amb els diners públics. Quan alguna cosa es paga des de l’administració ens en alegrem perquè ens sembla que no ho estem pagant nosaltres de la nostra butxaca. Però no és així. La veritat és que quan l’ajuntament fa que alguna cosa sigui gratuïta, per exemple l’autobús, el que està fent és gastant en allò els nostres diners, els diners de tots .

No estem en contra de que hi hagi serveis bàsics gratis, però pensem que és necessari ajustar aquesta gratuïtat, o la rebaixa del preu, a aquelles persones que ho necessiten i no fer-ho de manera sistemàtica, per a tothom. Ben segur que hi ha persones que no es poden permetre una despesa diària com la que suposa el bitllet de l’autobús, perquè amb les seves condicions de precarietat laboral no s’ho poden permetre. D’igual manera que estic convençuda que hi ha persones que no necessiten aquesta gratuïtat, perquè amb les seves rendes poden pagar l’autobús diari, i si cal fins i tot un taxi.

Perquè si els diners fossin infinits estaria molt bé que ningú hagués de pagar, però desafortunadament no és així. Els diners dels que disposa el nostre ajuntament són limitat i cal que tinguem en compte el cost d’oportunitat. Per exemple, quan l’ajuntament dedica 5 milions anuals a fer que l’autobús sigui gratuït, està perdent 5 milions que podria destinar, per exemple, a renovar la flota. De tots són coneguts els problemes que té l’autobús a la nostra ciutat. l’Empresa municipal de transports disposa de 65 vehicles, dels quals 7 superen els 20 anys i 53 que properament superaran els 15 anys. Les queixes sobre l’estat dels autobusos les podem sentir tant per part dels usuaris com dels conductors: autobusos obsolets, emissores deficient, rampes que no funcionen, aires condicionats que no funcionen…

Però no només es podria renovar la flota d’autobusos, hi ha moltes altres prioritats de ciutat que caldria cobrir, per exemple el manteniment de les escoles, o la dignificació dels barris, o l’impuls a projectes eternament pendents com el del banc d’Espanya, o llençar d’una campanya de suport al petit començ de la ciutat abans que acabi de desaparèixer, o l’impuls a la rehabilitació dels edificis de la ciutat que cauen a trossos, a la inversió en habitatges socials…

En resum, el que necessitem és que el govern tingui una línia estratègia, que tingui clares quines són les prioritats de la ciutat i que no faci electoralisme uns mesos abans de les eleccions.

Mònica ALABART
Regidora ERC a l’Ajuntament de Tarragona

REDACCIÓ23 Gener, 2019

Des del grup municipal d’ERC-MES defensem el dret de les mare a alletar i dels nadons a ser alimentats de manera natural. Defensem el dret a decidir com alletar, on fer-ho i quan fer-ho. Alletar és també part de les reivindicacions dels dret de les dones a decidir sobre el seu cos en general, sobre els seus pits i sobre la criança dels seus fills.

Cal que empoderem a les dones des de la importància de decidir sobre la criança dels seus nadons. Hem d’impedir que cap persona i que cap institució posi obstacles a aquesta llibertat i que mai es qüestioni el dret de la mare a decidir sobre quan, on i com el seu fill ha de menjar. Prohibir aquesta llibertat és una forma més d’expressar la violència contra les dones. És una mostra més de com, quan parlem de dones, hi ha qui creu que pot decidir per elles.

Una mare ha de tenir dret a alletar el seu nadó quan ho consideri oportú i on ho consideri oportú, perquè la llet materna no és només aliment, és també vincle, afecte, seguretat, comunicació, amor, consol i, per descomptat, salut.

Salut, perquè la llet materna fomenta el desenvolupament sensorial i cognitiu, i protegeix al nen de les malalties infeccioses i les malalties cròniques. L’alletament matern exclusiu durant els primers mesos de vida redueix la mortalitat del lactant per malalties freqüents en la infància, i ajuda a una recuperació més ràpida de la mare. Aquests efectes són mesurables tant en les societats amb escassos recursos com en les societats riques. És per això que la OMS recomana alimentar els nadons durant els primers sis mesos de vida exclusivament amb llet materna.

Tal i com deia el manifest de la setmana mundial de l’alletament matern del 2018, hem de tenir clar que la lactància materna no és un assumpte només de les mares, sinó responsabilitat de tota la societat, de manera que s’han d’obrir oportunitats reals perquè totes les mares puguin alletar. I que cal eliminar les barreres amb les que sovint s’enfronten les mares, això requereix que tots comprenguem la importància de la lactància materna i treballem per promoure cultures de protecció i suport.

Call lluitar contra el doble discurs que trobem sovint a l’hora d’alletar, per una part la societat exigeix a les mares que donin al seu fill la millor alimentació per a créixer sa, però al mateix temps les pressiona per a què s’amaguin, per a què tinguin vergonya i s’ocultin de la mirada dels altres com si fossin criminals. Com si donar el pit fos un acte obscè.

Diu un poema de Juan Solà: Incomoda la teta cuando es fruta y no morbo, cuando el acto es íntimo a pesar de ser público y ningún otro que no sea hembra o cría participa. La teta apropiada es la teta que vende lencería, móviles, coches, pero nunca la que da de comer. ¿Qué sabe la cría de momentos apropiados para llorar de hambre?¿ Qué sabe la cría del furioso marketing que condenó a la teta a ser pública para vender, pero nunca para amar?

Simplement demanem respecte, que es respecti el dret de les dones que vulguin alletar els seus fills i que cap persona, ni institució, pensi que té el poder per a prohibir aquest dret. Donar el pit és un acte natural, és un acte d’amor, no permetem que ningú el boicotegi.

Mònica ALABART
Regidora ERC a l’Ajuntament de Tarragona

REDACCIÓ18 Juny, 2018

Cuando todavía resuenan los legítimos tambores reivindicativos del 8 de marzo, cuando tenemos un aplaudido consejo más de ministras que de ministros, cuando se hace imparable la voz del movimiento “me too”, cuando todo eso pasa a nuestro alrededor, nuestras damas de hierro presentan claros síntomas de oxidación. Veamos cómo están nuestras representantes municipales más destacadas ante el casting preelectoral para los próximos comicios de mayo de 2019, que curiosamente decidirán cuatro hombres: sus respectivos ‘jefes’ de filas.

BEGOÑA FLORIA (PSC)
Ha sido la concejal con más proyección pública y mediática del consistorio y con mayor acumulación de poder. El alcalde la fichó como “ostiópata” – dícese de la persona que ejerce curas a base de ostias – y Floria aceptó el papel y lo interpretó con solvente entusiasmo, convirtiéndose en azote de la oposición y comiéndose todo tipo de marrones.

El problema es que tuvo la oportunidad de cambiar de registro e irse de diputada al Parlament, pero alguien le dijo que ella sería el relevo de Ballesteros en estas elecciones de 2019. La engañaron o hicieron un pésimo cálculo de futuro: Ballesteros será candidato en 2019 por el PSC, si el caso Inipro no lo evita y, en el supuesto de que no lo fuese, Floria no le relevaría en ningún caso. Es más, aunque ella está convencida de que estará en puesto seguro en la lista de Ballesteros, les puedo asegurar que casi todo apunta en sentido contrario. Floria parece que no ha aprendido nada de las salidas de Crespo, Tarrés o Castillo y la forma que tiene su alcalde de gestionar estas cuestiones.

MÒNICA ALABART (ERC)
Pese a que goza de apoyos dentro de ERC y cuenta con una medida confianza de Pau Ricomà, Mònica Alabart ha mostrado demasiadas carencias y desajustes para convencer como tándem de su candidato en las próximas municipales, sobre todo teniendo en cuenta que las aspiraciones de su jefe de filas son máximas de cara a esa cita de mayo.

Suenan nombres para ese segundo puesto y a Ricomà le llegan propuestas interesantes, pero él es hombre “slow” y por lo tanto no abrirá un posible conflicto antes de tiempo. No obstante, la presencia de su partido en el Govern de la Generalitat le puede ayudar a desdramatizar la salida de Alabart. Lo que sí es cierto es que ERC necesitará acompañar a Ricomà de una “segunda” con pegada en la ciudad y Alabart no está bien posicionada en ese ranquin.

CRISTINA GUZMÁN (PDeCAT)
Llegó con fuerza al consistorio de las manos de Albert Abelló, pero las circunstancias sobrevenidas la han golpeado duramente. Dídac Nadal la respeta, pero no cuenta fijo con ella para que repita experiencia electoral. Él dice que sí. Ya lo veremos. Algunos rumores sitúan a Guzmán en el 112. Veremos. Le deseamos mucha suerte, porqué se lo merece.

LAIA ESTRADA (CUP)
Sin duda, por su coraje, insistencia, desparpajo, irreductibilidad, descaro, energía y suerte, Estrada es la “wonderwoman” de la política municipal y todo hace pensar que seguirá siéndolo. A pesar de sus estrategias quijotescas, de su tono en ocasiones primario y de sus propios demonios, la concejal cupaire ha dado una lección de superación personal política y ha concitado sobre ella mucha más atención de la que, por las dos sillas consistoriales de la CUP, le corresponderí a. No se queje tanto el alcalde de ella y muéstrese más entero y menos llorica. Hay un periodista que continúa trabajando en el book fotográfico de la cupaire…

¿Y Sonia Orts (Cs) y las concejalas del PP? Tranquilidad, que todo llega.

La Huella de James Font

REDACCIÓ7 Abril, 2018

La primavera catalana ja és aquí. Després d’anys i anys de sortir al carrer per defensar el dret a decidir, després de manifestar-nos massivament per reivindicar unes pensions justes, per la igualtat efectiva i real entre les dones i els homes, després de veure com jutgen i empresonen rapers per les lletres de les seves cançons, després de veure com un vaixell que només intenta salvar vides és segrestat “preventivament” en un port italià, després de veure mestres declarant davant del jutge per explicar a classe el 2 d’octubre per què les aules estaven destrossades, després de saber que tuitaires són jutjats i multats per les seves paraules, després de viure l’empresonament d’homes i dones innocents que només han lluitat per defensar un mandat democràtic, després de tot això alguna cosa s’ha trencat.

Amb la proposta d’extradició de Carles Puigdemont, president legítim de la Generalitat mentre el Parlament de Catalunya no n’investeixi un altre, l’estat espanyol ha fet la seva aposta més alta i ha aconseguit tensar tant la corda que s’ha acabat trencant. I aquest trencament ha vingut acompanyat de tanta ràbia, de tant de rebuig, de tanta indignació que ha portat a un canvi en les mobilitzacions. Aquell poble que sempre s’havia caracteritzat per mobilitzar-se de manera festiva i organitzada ha fet un pas endavant, ha passat de portar llaços grocs a anar a aixecar les barreres de les autopistes.

Un canvi de mobilització potser necessari, potser inevitable, que no ens ha de fer perdre el to organitzat i pacífic, de la no-violència que sempre ens ha caracteritzat. Els sectors més repressors de l’estat espanyol han hagut d’inventar una violència que mai ha existit, al mateix temps que han hagut de forçar canvis de posicionament basats en la pressió que volien exercir. No oblidem, per exemple, com el 2012, Pablo Llarena, llavors president de l’Audiència de Barcelona, deia a un diari madrileny que “no es pot pretendre que tota la qüestió relativa a atribuir un espai significatiu a la individualitat catalana i tota la qüestió relativa a la integració de Catalunya a Espanya s’hagi de resoldre judicialment, perquè no ha de ser així”.

Aquesta reacció davant el nou escenari no ha de donar a l’enemic arguments per dir que som un poble violent, no ens ha de fer quedar davant el món com uns eixelebrats. Cal que trobem el punt d’equilibri entre el seny i la rauxa, entre la serenitat i l’estratègia d’èxit. Però respectant aquest principi de no-violència és important que sortim al carrer de manera continuada i massiva, que ens fem sentir, que aturem el país, que fem que el món conegui la nostra indignació, que manifestem la nostra dignitat com a poble, que defensem els nostres drets, que reclamem la tornada a casa dels nostres representats injustament empresonats, que ens fem sentir. No ens podran aturar, no tenen presons per més de dos milions de catalans.

Igual que la lluita pels drets civils als Estats Units amb Martin Luther King, igual que la lluita no-violenta de Ghandi a l’Índia, igual que la lluita de Nelson Mandela des de la presó a Sud-africà, igual que tots ells nosaltres persistirem i ho aconseguirem. Tal i com deia Pete Seeger “We shall overcome”, tots junts vencerem.

Ja ha arribat la primavera. Sortim al carrer!

Mònica ALABART
Regidora ERC-MES-MDC a l’Ajuntament de Tarragona

REDACCIÓ25 Octubre, 2017

Els catalans hem manifestat obertament la nostra voluntat a les urnes. Més enllà de la brutalitat policial a la que ens va sotmetre l’estat espanyol l’1 d’octubre, la guerra bruta continua. Alguns creuen que atacant-nos aconseguiran fer-nos canviar d’idea, que potser així voldrem continuar a Espanya. Davant l’evidència que això no funciona, han començat a passar a la fase dos, amb l’atac al sistema educatiu català, als mitjans de comunicació públics i amb la suspensió de l’autonomia.

L’escola catalana està a l’ull de huracà, hi ha alguns partits polítics que li han declarat obertament la guerra. El Partit Popular, el Partit socialista i Ciudadanos pretenen dinamitar el nostre sistema escolar. Fa no massa dies, el ministre d’afers exteriors del govern espanyol, Alfonso Dastis, assegurava que a Catalunya no ensenyem castellà als alumnes, només català. És curiós que, en un territori on no s’ensenya el castellà, la nota mitjana d’aquesta matèria a la selectivitat superi la d’altres comunitats autònomes, on la única llengua vehicular és el castellà. Per posar un exemple el 2015 la nota de castellà a la selectivitat dels estudiants catalans va quedar per sobre dels d’Extremadura, Castilla-la Mancha, Aragó, Andalusia, La Rioja, Cantàbria, Galícia o Madrid, entre d’altres.

Analitzant-ho fredament és normal que els partits unionistes tinguin com a prioritat l’atac a l’escola catalana. La feina feta dia a dia per assolir la cohesió social gràcies, entre d’altres, a la immersió lingüística, ens ha permès arribar on som. Ens enorgulleix ser un país que no divideix la societat en dues meitats, els que parlen català i els que no, igual que no divideix l’escola en dues, la dels catalanoparlants i la dels castellanoparlants. Una escola que lluita per la inclusió, per atendre tot l’alumnat garantint la igualtat d’oportunitats per a tots, siguin com siguin i vinguin d’on vinguin.

Però aquesta feina no es fa sola. És gràcies als mestres i als professors que tenim a Catalunya que la nostra escola ha arribat fins on ha arribat. Tot i que alguns posin en qüestió la seva professionalitat i els acusin d’adoctrinar els alumnes, el professorat català destaca pel seu compromís i la seva professional. És ferma la seva voluntat de conformar una ciutadania identificada amb una cultura comuna en la qual la llengua catalana sigui un factor bàsic per la cohesió social. Tot i que alguns, com el president del Partit Popular en Garcia Albiol, pretenen fer creure que a Catalunya ensenyem els alumes a odiar Espanya, la veritat és que el dia a dia del que fa el partit popular fa que inculcar aquest odi no sigui necessari. L’escola Catalana és un exemple paradigmàtic de llibertat i de plurilingüisme, on s’ensenya l’alumnat a pensar lliurement i a saber triar amb criteri, no res més.

Així doncs, si és cert que l’escola adoctrina, deu adoctrinar en la igualtat d’oportunitats, en l’èxit escolar, en l’excel·lència educativa, en la llibertat, la tolerància, en l’esforç, en el plurilingüisme, en la implicació de les famílies, en el desenvolupament integral de les persones… que són les grans eines de l’escola catalana per assolir un nivell màxim de cohesió social del nostre poble.

Mònica ALABART
Regidora d’ERC a l’Ajuntament de Tarragona

REDACCIÓ14 Setembre, 2017

Un any més ens hem mobilitzat massivament per celebrar l’onze de setembre. Com cada any ha estat una manifestació multitudinària, festiva, neta i pacífica. Una onada verda que ha anat apareixent progressivament pel cor de Barcelona, un verd esperança que vol recordar al món que estem aquí i que estem esperançats pel futur que se’ns apropa.

Cal reconèixer que com a poble som fantàstics. Sortim al carrer a defensar els nostres drets de manera festiva i organitzada. Només cal veure la concentració de la setmana passada davant del diari el Vallenc. Allà els vallencs, amb el màxim sentit de l’humor, cantaven el Passi-ho bé de la Trinca quan la Guàrdia Civil marxava. Justament aquest bon humor fa que el contrast sigui encara més evident amb les estratègies i amb el filibusterisme que alguns utilitzen per aturar-nos. Aquesta és la gran diferència: nosaltres som optimistes, tenim il·lusió, defensem el nostre objectiu amb alegria i no estem enquistats en el ressentiment que emeten els que no pensen com nosaltres. No utilitzem argúcies per aconseguir allò que volem, al contrari, volem escoltar el poble català i saber si aquests que diuen que els independentistes som una minoria tenen raó o no. Tenim clar que només hi ha una manera de saber-ho, posant les urnes l’1 d’octubre. Ara és l’hora, volem democràcia, volem el referèndum, volem la república. Els que encara no tinguin clar el seu vot, que pensin si volen estar al costat dels que porten el somriure per bandera o del costat dels de la crispació.

Som, com dèiem, un poble organitzat, un poble que ha posat al capdavant del país un govern amb la voluntat de defensar fins al final el mandat de la gent que reclama la seva llibertat. No tenim cap dubte que l’estat activarà tots els seus mecanismes per evitar que puguem votar l’1 d’octubre, igual que no tenim cap dubte que el nostre govern mobilitzarà tots els seus recursos perquè les paperetes i les urnes estiguin al seu lloc, perquè els col·legis electorals estiguin oberts i que els representants de l’administració vetllaran perquè la jornada es desenvolupi amb la màxima normalitat, com sempre ha passat. Encara més, el govern garantirà que tots els que volen votar sí, tinguin les urnes disponibles, i que els que volen votar no, també. Això és la democràcia, permetre que tothom expressi a les urnes la seva opinió, sigui quina sigui.

Potser a Tarragona Ballesteros no ens permetrà votar com sempre. De fet en el seu discurs de l’onze de setembre rememorava la pèrdua de llibertats dels catalans. Una glossa carregada de cinisme quan ell mateix posa traves als tarragonins quan volem recuperar les nostres llibertats negant-se a posar les urnes. Però no patiu que l’1 d’octubre tindrem urnes també a Tarragona, la Generalitat se n’ocuparà. Ningú impedirà que els tarragonins expressin la seva opinió lliurement, perquè com va dir Salvador Allende l’11 de setembre de 1973, poc abans de morir defensant els drets dels xilens, ‘la historia es nuestra y la hacen los pueblos’.

Mònica ALABART
Regidora d’ERC a l’Ajuntament de Tarragona

REDACCIÓ9 Maig, 2017

Tarragona acull, en un espai central de la ciutat com és la Rambla Nova, un dels teatres més especials de Catalunya. El teatre Metropol, un petit teatre modernista amb més de 100 anys d’història que deixa embadalits a tots els que hi entren per primera vegada. Però no és aquesta l’única joia teatral que tenim.

L’auditori del Camp de Mart, emmarcat per les muralles amb dos mil anys d’història, ofereix un marc idíl·lic per gaudir de la cultura. Dos teatres que moltes ciutats properes –i no tan properes- desitjarien tenir. Un per la seva espectacularitat arquitectònica. L’altre pel seu entorn patrimonial i la possibilitat de gaudir de la cultura a l’aire lliure, que el converteixen en un indret privilegiat que no es pot deixar perdre.

Desafortunadament sembla que aquests dos espais no són prou valorats pel govern de la nostra ciutat. El teatre Metropol presenta signes evidents de mala gestió. Només cal mirar l’estat de les seves butaques, amb la tapisseria foradada, que dóna una imatge de deixadesa que ningú voldria per casa seva. El teatre auditori del camp de Mart també dóna senyals d’aquesta deixadesa. En la llista de prioritats per la inversió de la ciutat sembla que el manteniment d’aquests dos teatres no està massa ben situat.

El teatre auditori del Camp de Mart aquest estiu quedarà desocupat. S’ha suspès el Festival d’Estiu de Tarragona. L’any passat es va fer una aposta per potenciar aquest festival, amb un cartell una mica més engrescador que en anys anteriors i amb la promesa d’impulsar una nova etapa. Aquest any, però, l’equip de govern -amb l’únic conseller de l’extingida Unió al capdavant de l’àrea de Cultura- ha decidit no programar cap actuació en aquest fabulós escenari.

El tancament d’aquest espai, que quedarà inutilitzat també durant les festes de Sant Magí i Santa Tecla, es justifica amb el mal estat de les instal·lacions. Sembla que ara s’han adonat que l’espai necessita un manteniment i que la carpa i els espais que l’envolten no estan en les condicions adequades. Lamentablement fa anys que tots veiem que l’auditori es va deteriorant progressivament. Tots amb l’excepció dels qui governen, que no han fet res per frenar la degradació d’aquest l’espai i ara es veuen obligats a tancar-lo tot l’estiu per a fer-hi el manteniment.

Aquí tenim una mostra més de la falta d’estratègia de l’equip de govern, que aquesta vegada s’ha evidenciat amb la incapacitat per mantenir i conservar alguns dels teatres més emblemàtics del país. Sembla que pel 2017 el Festival d’Estiu ja està perdut, esperem que es puguin arranjar els dos teatres amb la màxima celeritat i que es trobi la fórmula per fer una proposta cultural atractiva per a la ciutadania. Malauradament a Tarragona ja tenim prou mostres d’espais que cauen a trossos després d’anys en desús. Esperem que els teatres de la ciutat no acabin engrossint aquesta llista.

Mònica ALABART
Regidora d’ERC-MES-MDC a l’Ajuntament de Tarragona

REDACCIÓ4 Abril, 2017

Tarragona és una ciutat amb un potencial espectacular, no en tenim cap dubte ni els tarragonins ni els turistes que ens venen a visitar. Potser aquest és el principal problema de la nostra ciutat, que té molt de potencial però aquest potencial no acaba d’esclatar. Diversos són els problemes que fan que la ciutat no esclati. Un d’ells, potser, és que el centre comercial i turístic s’està convertint en una zona menys atractiva del que era abans.

Només entrar a l’ajuntament vam tenir clar que a la ciutat li faltava un radiografia de la seva situació actual, què té i què li manca a cadascun dels barris que la composen. Aquesta setmana s’ha presentat el pla d’equipaments de Tarragona. Aquest llibre blanc dels equipaments ens ha servit per aportar llum a alguns temes sobre els que teníem sospites, però no certeses.

És fàcil per a tothom observar que el centre de la ciutat s’està despoblant. Sembla lògic pensar que si el centre va quedant desocupat és perquè la gent es trasllada cap a altres barris. Les previsions de creixement que teníem a la ciutat pronosticaven que l’any 2026 Tarragona tindria més de 250.000 habitants. Això va portar a pensar per on podria créixer Tarragona i es van desenvolupar diversos plans urbanístics que potenciaven el creixement per Llevant, amb la Budellera i Terres Cavades com les dues grans zones abanderades d’aquest creixement.

Fa temps que defensem que el nostre model de ciutat passa per rehabilitar els pisos buits del centre i per unir-lo amb els barris. No tenim cap dubte que el Francolí ha de ser el punt de trobada que agrupi els tarragonins al seu voltant. El pla d’equipaments presentat aquesta setmana ens dóna la raó. El pla, elaborat per dos professors experts de la URV, confirma que el creixement de la ciutat no serà ni de lluny aquell que es pronosticava. De fet pels propers 20 anys les previsions oscil.len entre guanyar 11.000 tarragonins (situant-nos en 143.000 habitants) o perdre’n 17.000 (quedant Tarragona amb aproximadament 114.000 habitants). Amb aquestes dades a la mà es fa difícil justificar la creació de noves zones urbanes de grans dimensions, com ara l’edificació de la Budellera, que suposaria tenir prop de 6.000 habitatges nous a la ciutat. La principal dificultat de créixer per aquestes zones és que moltes persones abandonaran el centre o altres barris per anar a viure allà. Que els locals comercials i els habitatges de la zona més històrica de Tarragona es vagin quedant buits complica molt la situació de la ciutat, que cada vegada ha de fer més esforços per conservar els seus botiguers i els seus veïns.

Cal que des de l’ajuntament impulsem mesures per a fer el centre de la ciutat més atractiu. Dotar el centre i a Llevant dels equipaments que segons el llibre blanc li falten seria una bona manera de començar. Millorar la neteja seria també un bon camí a seguir. Aquí però no acaba la llista, podem parlar d’espais públics, del preu dels aparcaments, etc. El centre és una part més de la ciutat, ni més important ni menys que la resta, cert. Però el que també és cert és que quan un visitant ve a conèixer Tarragona, el centre és la part per on passa i el record que s’acaba emportant a casa. Si volem tenir una Tarragona millor, és necessari que tinguem un centre millor.

Mònica ALABART
Regidora d’ERC a Tarragona

REDACCIÓ13 Febrer, 2017

El centre de la nostra ciutat està veient com progressivament es tanquen locals comercials i molts pisos van quedant buits. És una evidència. Només cal passejar per la part baixa de la ciutat, o per alguns dels carrers que tradicionalment han format part de l’eix comercial de Tarragona, per veure cada cop més locals comercials tancats. Antics comerços que, desprès d’una trajectòria més curta o més llarga, han hagut d’abaixar la persiana definitivament.

La situació no és fàcil i les causes són diverses: la crisi, les jubilacions dels comerciants, l’augment dels preus dels lloguers dels locals, el desplaçament dels consumidors cap a centres comercials fora de la ciutat… Sigui per la causa que sigui la realitat és que comencem a tenir al centre de Tarragona zones amb despoblament comercial i habitacional.

El tancament de locals comercials genera dificultats per a la resta d’establiments oberts, que passen a tenir més dificultats per atraure clients, a més del deteriorament que presenten els locals buits i el mal que fan a l’estètica urbana. El comerç és un garant de la seguretat i de la qualitat de vida dels barris. Quan un carrer té botigues és més agradable passar-hi i això genera més seguretat pels veïns que allà resideixen. El tancament dels locals comercials de la ciutat crea una imatge urbana de Tarragona que no beneficia ni als comerciants, ni als ciutadans, ni als turistes. No em vull ni imaginar la cara dels creueristes que aquest estiu desembarcaran al port de Tarragona quan se’ls ofereixi anar a fer un tomb per la ciutat i, per proximitat, comencin la seva visita per la part baixa…

Els pisos buits al centre són l’altre gran problema de la nostra ciutat. No es tenen dades clares sobre quants habitatges estan buits. Les estimacions difereixen notablement d’unes a les altres.

Per exemple, EMATSA calcula que només consumeixen aigua el 40% dels habitatges de Tarragona, per tant en el cas més extrem podríem arribar a parlar de que més de 30.000 habitatges estan desocupats. Trobem que l’Idescat parla d’uns 7.700 habitatges buits. Una tercera dada, la del Pla Local de l’Habitatge 2012-2018 estima que hi ha entre 15.000 i 18.000 pisos buits. Sigui quina sigui la dada exacta, la realitat és que a Tarragona hi ha milers de pisos buits. La gent que s’emancipa o vol canviar de domicili tendeix a marxar del centre, fent que mica a mica aquest es vagi despoblant.

Tot i aquesta realitat de despoblament comercial i habitacional trobem qui planteja apostes urbanístiques desmesurades, com la de la Budallera, que pretenen crear un nou barri a la ciutat. Un barri previst per 15.500 persones, amb els seus habitatges i locals comercials. Una zona que, en cas de desenvolupar-se, seria de la mateixa mida que la quarta població de la nostra comarca, amb una població equivalent a la de la vila de Torredembarra. Seria com edificar sis vegades l’actual Vall de l’Arrabassada.

Si ara com ara ja tenim la quantitat de locals comercials i de pisos buits que tenim, no és difícil preveure què passarà si es crea un nou barri d’aquestes dimensions. La ciutat es continuarà despoblant i, a més, perdrà un dels seus principals pulmons verds.

És cert que totes les ciutats necessiten espais planificats pel seu creixement futur, però pensem que la prioritat de Tarragona ha de ser la rehabilitació i la regeneració urbanística de la ciutat, unir el centre amb els barris i créixer cap a Llevant des d’una perspectiva realista i de sostenibilitat. La nostra proposta passa per recuperar i rehabilitar el centre i la part baixa de la ciutat. Caldrà pensar si la manera és un pla de recuperació, un pla comercial, un pla de serveis, un pla integral… però el que és clar és que cal trobar la manera de reimpulsar el centre i la part baixa. Estic segura que tots compartim que crear habitatges per 15.500 persones ben allunyats del centre no és la millor manera de començar.

Mònica ALABART
Regidora d’ERC a Tarragona

Older Posts

Arxius de Mònica Alabart | Diari La República Checa

xxx Partners

Drets Socials a Tarragona, en mans de Mònica Alabart (ERC)

MÒNICA ALABART: Res és gratis

MÒNICA ALABART: L’alletament matern, un dret de mares i nadons

Floria, Alabart y Guzmán: las damas de hierro se oxidan, mientras Laia Estrada es la nueva ‘wonderwoman’

MÒNICA ALABART: Primavera catalana

MÒNICA ALABART: L’escola adoctrina?

MÒNICA ALABART: Salut, somriures i República

MÒNICA ALABART: La vergonya dels Teatres de Tarragona

MÒNICA ALABART: Millorem el centre, millorem la ciutat

MÒNICA ALABART: El despoblament del centre