Arxius de microplàstic | Diari La República Checa

Més de la meitat dels residus plàstics del litoral de Tarragona són fibres de roba de la rentadora, segons un estudi de la Universitat Rovira i Virgili (URV) que ha analitzat la contaminació per plàstics en l’aigua de mar, els sediments marins i la sorra de les platges tarragonines.

Però no són únicament els residus plàstics que es veuen flotant a l’aigua o arrossegats per les onades de mar, sinó també nombrosos plàstics de mida microscòpica, que no es poden veure a simple vista però que poden afectar la salut humana, segons els investigadors de els Departaments d’Enginyeria Química i de Bioquímica i Biologia Molecular de la URV.

Aquests microplásticos arriben al medi marí a través de torrents i rieres, arrossegats per rius cabalosos com l’Ebre o mitjançant el clavegueram i dels emissaris marins.

També procedeixen de vessaments de polímers de plàstic d’origen industrial, d’abocaments directes al mar des d’embarcacions, i, en el cas de les fibres sintètiques, són les que es desprenen de les peces a rentar la roba.

A partir de les mostres obtingudes al litoral tarragoní, els investigadors han observat que fins al 57% del total dels plàstics analitzats corresponen a aquestes fibres microscòpiques de la roba, que acaben sent arrossegades fins a les depuradores, on només una part és eliminada del aigua que després s’aboca a la mar.

Quan van analitzar els sediments i la sorra de les platges, els resultats de les analítiques van posar de manifest l’existència de plàstics de mida microscòpica de tres grups principals: polipropilè (42%), poliestirè (37%) i polietilè (16%).

Els investigadors han aclarit que els plàstics que arriben a les platges no es degraden i només es trenquen en fragments cada vegada més petits per la força de les onades, i es considera microplástico quan la mida és de menys de 5 mil·límetres i nanoplástico quan és inferior a un mil·límetre.

L’estudi adverteix que la presència d’aquests microplásticos comporta un risc per a la salut perquè poden ser consumits pels humans a través dels aliments, que no han de ser necessàriament d’origen marí.

Tant els invertebrats marins filtradors, majoritàriament mol·luscs i crustacis, com els peixos ingereixen els plàstics microscòpics que es troben en l’aigua i els sediments i els poden bloquejar el tracte digestiu, provocant la seva mort, i poden també estar en el seu sistema digestiu en el moment de la captura.

A més, assenyala l’estudi, els plàstics marins capten metalls pesants ?? i molècules orgàniques potencialment tòxiques que també poden trobar-se en el sistema digestiu d’aquells organismes i que, per tant, poden passar a les persones quan els mengen.

El següent pas, segons els investigadors, és estudiar si els nanoplásticos poden travessar les membranes de les cèl·lules del fetge, del ronyó o del sistema nerviós, i per això estan desenvolupant nous mètodes per detectar-los en mostres biològiques i avaluar-ne els efectes nocius per al salut humana.