Arxius de màscares | Pàgina 2 de 2 | Diari La República Checa

REDACCIÓ8 Abril, 2019
jesus3.jpg

Avui vull ensenyar-vos una obra que té la finalitat de mostrar una identitat, més enllà del que es pugui pensar d’ella i de l’aspecte que tingui. Aquesta petita màscara dels Dan de Costa de Marfil no està concebuda per la funcionalitat que nosaltres, els occidentals, pensem: ballar en cerimònies. Aquesta peça és un símbol d’identitat per a l’individu per a que la resta dels humans i esperits sàpiguen l’origen d’aquella persona, d’on prové. Podríem dir que aquestes màscares són els carnets d’identitat d’una societat tribal.

Què important és l’origen, veritat? Però ho és realment? A mi m’és igual.

Són portades pels membres masculins de l’ètnia al coll, o bé al cinturó, i mai se separen d’elles. En algunes ocasions aquestes poden ser de materials diferents: bronze, ivori, os… Amb elles estan protegits davant esperits malignes i tenen autorització per entrar al bosc sagrat.

Amb aquesta peça em qüestiono la identitat i la necessitat de la classificació de les persones per la seva cultura, nacionalitat, color de pell… Entenc la identitat cultural, tot i que no comparteixo que sigui un fet important.

Em venen al cap situacions de delimitacions d’espais per alguns grups determinats de persones. Qui es creu quelcom per marcar a una persona en un territori? Qui es creu tan important per a barrar el pas? Qui es creu què? Realment no entenc moltes de les nostres situacions socials.

“Tant se val com vesteixi, quina cara posi, on estigui… segueixo sent el mateix”

Crec que en aquest moment que vivim hauríem d’entendre aquestes identitats, però, per damunt de tot, considerar que tots som persones, tant se val d’on venim, i sense donar-li gens d’importància als “qualificatius” moderns/occidentals: sexe, gènere, origen…

Estic cansat de que hi hagin persones que tinguin problemes a les fronteres, que quan les passin siguin jutjades, que pateixin discriminació i segregació… Però m’emprenya més que hi hagi altres persones que es creguin amb la capacitat i amb l’autoritat d’obstaculitzar individus, que es creguin que el món és seu i per això limitin els espais, com si es tractés d’una propietat més.

Ja n’hi ha prou, no?

 


REDACCIÓ2 Abril, 2019
jesus_2.jpg

Direccions, camins, portes, senyals… Tots estereotips i indicadors de direccions que s’han de prendre, però quines són les correctes?

Segurament en aquest moment de l’any hi ha moltes persones que tenen decisions a prendre, tant pel que fa als futurs estudiants universitaris, com per decisions d’amor, com decisions polítiques i, per sobre de tot, decisions de llibertat. Qui marca el que és correcte en aquesta presa de decisions? Tinc resposta. No crec que hi hagi una decisió que sigui global ni correcta per tothom, cadascú marca els seus propis camins a seguir.

Aquesta obra és del Congo

La peça que avui presento procedeix del Congo, concretament de l’ètnia Yaka. Es tracta d’un termiter o post i té una utilitat variada, per alguns és una obra que té la funció d’estar plantada als camps perquè aquest sigui fèrtil, al seu interior recull un niu de termites que fertilitzen la terra; per altres, aquestes obres són utilitzades per marcar el camí a seguir després de la iniciació dels joves al culte Yaka, i es troben pel bosc amagats en els camins per tal que els iniciats trobin la direcció correcta cap al poblat.

És una obra clàssica i molt fidel al patró estètic de l’ètnia. Incorpora un nas, un tocat i uns colors molt identitaris, que tindrien un fort contrast amb l’ambient on estaria col·locada en el seu origen i que cridarien l’atenció d’aquell que les veu.

Jesus en una instantània amb la peça de què parla aquesta setmana

Tot i que podríem considerar aquestes obres com una imposició social religiosa, no crec que sigui aquesta la seva moralitat amagada, si els joves no trobessin el camí cap a casa, estarien perduts pel bosc i serien considerats “paries” i donats per morts

En aquesta ocasió veiem com l’africà, per mitjà de la religió, marca un camí a seguir, una direcció a prendre establerta, per anar cap al poble, amb una finalitat religiosa i que realment és vital pel jove iniciat.

Tot i que podríem considerar aquestes obres com una imposició social religiosa, no crec que sigui aquesta la seva moralitat amagada, si els joves no trobessin el camí cap a casa, estarien perduts pel bosc i serien considerats “paries” i donats per morts. Aquesta vegada un preestablert esdevé fonamental per la situació del poble, tant per l’individu com pel col·lectiu.

Però quantes vegades donem per correctes coses que ens venen com a tal, coses que considerem tradicionals… normals, i que per tant han de ser així de totes les maneres possibles.

La mutilació femenina, les dictadures, el tràfic d’esclaus, la xenofòbia, l’homofòbia… són tradicions latents.

És estrany que una persona que estima la cultura i les tradicions de tot el món com jo, digui això, però, no crec en les tradicions.

La mutilació femenina, les dictadures, el tràfic d’esclaus, la xenofòbia, l’homofòbia… són tradicions latents.

Aquells que preneu decisions no ho feu pel que sigui socialment correcte, encara que hi hagi indicadors que us diguin que és allò l’indicat, seguiu el vostre cor i no el cor d’un col·lectiu, sempre guanyareu!

 


REDACCIÓ26 Març, 2019
jesus2-1280x853.jpg

“La festa de la vida!”

Jesús Arjona

Un aniversari, una boda, un bateig, una comunió, una graduació… i fins i tot un funeral, són motius de celebració, però, mai us heu preguntat per què celebrar-ho? Què fa que sigui una festivitat i que ho volem exterioritzar?

Moltes vegades m’he vist festes, en les quals no he sabut ben bé què estava fent, perquè estava allí, què estava celebrant ni per què

Moltes vegades m’he vist festes, en les quals no he sabut ben bé què estava fent, perquè estava allí, què estava celebrant ni per què. Segur que molts dissabtes d’estiu, vosaltres heu pogut sentir el mateix que jo. I m’he preguntat si hi havia alguna raó per estar allà, per ser-hi. Però totes les celebracions que fem tenen un per què, una raó d’existir.

Com bé he explicat als meus anteriors escrits hi ha una connexió molt forta entre els Humans i els elements sobrenaturals. A l’Àfrica, aquesta connexió és molt notable i es fan representacions i mostres d’aquesta en infinitat de celebracions. Us vull explicar una de les que existeixen, aquesta vegada amb una màscara dels Baulé de Costa de Marfil.

Jesus Arjona amb la peça mencionada en l’article

La peça que us presento rep el nom de “Kple-kple” i surt durant els rituals “Goli”, festivitats que amb el pas del temps s’han convertit les més divertides i agosarades del poble Baulé.

Amb unes característiques molt particulars, aquesta peça incorpora elements animals, com les banyes de búfal per representar la bonança i la fertilitat, sempre apareix en parella i la seva finalitat i funció és representar la Pau, tot i que també apareixen en rituals de fecunditat agrícola, durant visites de personalitats importants i en els aniversaris de funerals de persones notables del poblat. Són unes de les obres més representatives de l’ètnia i estan molt presents sobretot en la zona de l’oest de Costa de Marfil.

Una instantània amb la màscara

Quan celebrem algun esdeveniment important per nosaltres, celebrem la vida, haver nascut, i viure amb els nostres, l’alegria d’estar amb ells. No ho oblideu mai!

Apareixen al poblat durant una festa, tal com nosaltres l’entenem, amb disbauxa i excessos. Tot i això, darrere de cada festa hi ha una doble moral, un fons religiós que sempre està present i que ningú oblida durant la celebració del festival.

Darrere de totes les nostres accions festives hi ha un fons religiós o vinculat al sobrenatural, que d’alguna manera o altra, hem d’exterioritzar per a sentir-nos humans: cridant, ballant, saltant… Quan celebrem algun esdeveniment important per nosaltres, celebrem la vida, haver nascut, i viure amb els nostres, l’alegria d’estar amb ells. No ho oblideu mai!

“Meravellós, realment és meravellós estar amb tots vosaltres. Avui celebro ser-hi”.

 


REDACCIÓ20 Març, 2019
jesus_2-1.jpg

“Quan les coses no vagin bé, jo hi seré; tot allò que facis, ho veure, no importa on et trobis, no existeixen límits per a mi… allò que et faci mal m’ho emportaré. Estimat, viu tranquil.”

 

A la vida hi ha moments molt bons però també n’hi ha d’altres d’allò més durs i, tots, tant se val el nostre origen, els hem de viure. Els moments bons sempre reconforten i porten alegria al nostre dia a dia, i els moments durs trenquen les nostres vides i moltes vegades ens allunyen de tothom a qui estimem.

Els símbols i els gestos que adopten les dones durant aquests funerals acostumen a ser, entre altres, com els que fa l’obra; amb els dos braços al cap i amb una mirada trista fruit d’aquesta pèrdua.

Avui us vull presentar l’obra més bonica i especial de la meva col·lecció. Aquella que miro quan les coses no van bé i sé que a partir de llavors canviaran. Una escultura que es va fer fruit del patiment i, possiblement, una de les obres més generoses del continent africà. Aprecieu-la.

Es tracta d’una bateba Yadawora dels Lobi de Burkina Faso. Aquesta obra representa una dona afectada per la pèrdua d’un familiar durant el funeral. Als rituals funeraris, les dones acostumen a rodejar el difunt fent mostres de patiment i de protecció. Els símbols i els gestos que adopten les dones durant aquests funerals acostumen a ser, entre altres, com els que fa l’obra; amb els dos braços al cap i amb una mirada trista fruit d’aquesta pèrdua.

Els Lobi fan una escultura per representar divinitats amb la funció de protegir els seus propietaris contra qualsevol mal. Les Yadawora tenen una funció realment impactant per la nostra societat occidental. Traspassat un cert temps de la defunció d’una persona, aquesta serà adoptada pel familiar al seu altar de casa amb la finalitat de recordar el difunt i, que aquest individu afectat per una mort traspassi el dol definitivament. Podríem dir que tenen la funció d’absorbir la tristesa per a que el seu propietari passi el seu recorregut vital tranquil i sense patiment, sent elles les que patiran per ell.

És impressionat l’enginy i la generositat dels Lobi en quant a aquest tema. La creació d’una obra que s’encarregui d’atrapar la tristesa per tal que els vius no pateixin i materialitzar una cara trista i patint, va més enllà de tot el que nosaltres tenim al cap.

Creieu-me quan dic que ella us atraparia. No es pas una obra qualsevol.

“Jo hi seré sempre, tu ja mai patiràs”.

 

 


REDACCIÓ29 Gener, 2019
jesus_arjona2-2.jpg

Un misteri per aquells que et coneixen i per aquells que no et coneixen. Et tenim por, no et toquem i balles com la veritable força de la natura. Quan vas sortir del bosc portant darrere teu els nens del poblat ja fets homes tothom es va esgarrifar.

Les màscares a l’Àfrica no són elements vans, sinó que esdevenen més que objectes rituals; són elements vius de cultura tradicional i considerats éssers sagrats dins del poble. Es creu que cada màscara conté en el seu interior un dels esperits del bosc o de les forces de la natura; aquest fet és el que fa que les màscares siguin respectades temorosament per tothom.

Aquestes obres es caracteritzen per posar-se sobre el cap i no sobre la cara

Quan no ballen es guarden a les cases dels bruixots o dels ballarins del poblat i no poden ser vistes ni tocades per ningú, si no volen contraure el què es coneix com a malalties pel culte. Es considera que hi ha malalties que es transmeten per haver tocat una peça prohibida i molta gent arriba a morir per aquesta causa. Les màscares, a diferència de les escultures, han de ser totalment un misteri, una obra que fa presència únicament quan ho ha de fer.

La singular màscara de dansa ritual que us presento pertany a l’ètnia Kwese del Congo. Aquestes obres es caracteritzen per posar-se sobre el cap i no sobre la cara; són veritables cascos i sempre van cobertes per vestits de ràfia que, al ballarí, li arriben fins a terra. Les seves faccions són d’una bellesa excepcional donat que els Kwese treballen molt bé les formes i la fisonomia de la cara humana.

S’utilitzen durant els rituals coneguts per l’ètnia com a “Mukanda”, que són celebracions d’iniciació dels joves al culte. Aquests rituals es fan a una edat determinada, són el pas de nen a home i s’acostumen a produir en la intimitat del bosc sagrat. Aquests elements de dansa són els que guien als recentment iniciats, ballant ja sent homes, cap al poblat.

Des de la profunditat del bosc sagrat has aparegut guiant els nostres nous homes. Els has d’ensenyar els camins cap a la seva nova vida. Dansa i balla amb ells! Nosaltres et mirarem sorpresos. Ets un misteri.

Les màscares encarnen les forces més sagrades d’una cultura sencera, cobrant vida ballant al ritme dels sons del tambor i dels cants sagrats dels membres de la comunitat. Us imagineu un objecte occidental que es convertís en Jesucrist, Allah o Jehovà? La cara que tindríeu és la mateixa que els africans tenen quan veuen les màscares ballant. Ens quedaríem atònits, alguns potser s’espantarien i no dormirien en un temps…

El misteri de les màscares és un tret molt important de l’Àfrica tribal. Igual que ho va ser la presentació de la mostra “Àfrica a ca Batistó”, on el dia de la inauguració tots els assistents van poder veure aquesta obra en primícia i totes les altres obres que he explicat a la secció. Us perdreu aquesta oportunitat? Fins al 31 de març estaran exposades al Museu d’Alcover en el seu horari habitual. No perdeu l’oportunitat d’aventurar-vos a entrar a l’Àfrica tribal a Ca Batistó!

“Des de la profunditat del bosc sagrat has aparegut guiant els nostres nous homes. Els has d’ensenyar els camins cap a la seva nova vida. Dansa i balla amb ells! Nosaltres et mirarem sorpresos. Ets un misteri”.

 


REDACCIÓ31 Desembre, 2018
JESUS_ARJONA-1-1280x872.jpg

Aquest passat any hem viscut moments inoblidables i d’altres que potser hauríem d’oblidar, hem conegut gent fantàstica i gent no tan fantàstica, hem tingut grans triomfs i grans derrotes, ens hem enamorat i ens han trencat el cor, han nascut moltes persones però també n’han mort d’altres… però sobre tot això, aquest passat any hem viscut.

 

“Amb ella, deixem de banda el passat per afrontar el present, havent après pel futur.
No oblidem.”

Avui presento la obra més espectacular de la meva col·lecció, que ha captivat a moltes persones i que espero que us captivi a vosaltres també. Es tracta d’una màscara dels Igbo de Nigèria que rep el nom de “MMWO”. És una peça singular donat que no es col·loca sobre el rostre, sinó que el seu pes descansa a dalt del cap, es tracta d’una màscara-casc. Acostumen a tenir uns grans pentinats, unes faccions molt estilitzades, a estar decorades i portar símbols típics de l’ètnia a la cara. Amb tot això volen fer honor a la dona i complir amb el seu paper de materialitzar l’ideal de bellesa femenina, representen el difunt esperit d’una dona del poblat.

Són elements que s’utilitzen per diversos rituals; tant per fer homenatges als ancestres femenins del poblat, i per extensió a la figura de la dona, però també són utilitzades en rituals de fertilitat tant dels camps, com del cos de la dona. Acostumen a aparèixer en les celebracions amb vestimentes de molts colors i acompanyades d’altres elements rituals que ballen amb ella.

No obstant, aquestes màscares acostumen a aparèixer en tots els rituals de pas de la ètnia, és a dir en iniciacions i funerals. Marquen el passat i el present sent elles les qui decideixen quan comencen i acaben els moments vitals.

Que sigui la “MMWO” la que guiï el vostre futur camí, que us faci aconseguir tot el desitjat i no us deixi oblidar res del viscut.

Bon any nou, Tarragona!

Jesús ARJONA


REDACCIÓ20 Novembre, 2018
jesus_arjona.jpg

Jesús Arjona amb la màscara

Què és una màscara i per a què es fa servir? Per a què es fan? Són per espantar? Per cobrir el rostre? Per disfressar-se? Avui vull parlar sobre les màscares.

“Allà on el ball és la crida als esperits et trobaré. Segueix ballant, segueix”.

La màscara que avui presento és una Kpelie dels Senufo de Costa de Marfil. Aquesta peça representa a la dona més bonica del poblat, l’ideal de bellesa Senufo. Són utilitzades, entre altres situacions, per a rituals de pas com la iniciació al culte i per funerals ajudant als esperits dels ancestres a arribar al descans etern.

Moltes vegades, per equivocació, pensem que les màscares africanes són purs elements decoratius o els atribuïm uns usos que no són els reals: per disfressar-se, per espantar, màscares mortuòries… Però la realitat és ben diferent. Les màscares són elements de cultura viva que s’utilitzen per a infinitats de rituals: iniciacions al culte, funerals, de protecció, de veneració als ancestres… Esdevenen elements sagrats i identitaris del poble i són venerades com si fossin déus.

Quan ballen encarnen forces i esperits de la natura que les fan ballar al ritme dels tambors, cants i instruments tradicionals. No tothom les pot fer ballar, hi ha persones que es dediquen professionalment a aquesta tasca.

“Si ho penseu bé, tampoc són tan diferents de nosaltres. A les nostres festes un seguit d’elements extravagants prenen els nostres carrers; uns són molt alts, altres tenen un cap molt gran, fins i tot hi ha uns animals enormes que tiren foc”.

Jesús ARJONA

 


REDACCIÓ1 Març, 2014

Si, durant aquests dies, algú ‘farda’ que al passejar-se pel carrer s’ha creuat amb Superman, un elefant, un porc, un policia xerrant de bon rotllo amb un lladre, una monja amb faldilla, la Blanca Neus o Rajoy i Obama sense guardaespatlles, astronautes, Princeses sense l’Urdangarin,  creieu-vos-ho.
IMG-20140302-WA0006És que la màgia del Carnaval fa possible les nostres il·lusions i també permet que, per un dia, ens podem convertir en allò que sempre desitgem i hem somiat.
La festa del Carnestoltes obre, de bat a bat, les portes de la imaginació, de la crítica, de la ironia i de la creativitat i llença per terra el sentit del ridícul. És la pura disbauxa.
El Carnaval és un de les festivitats més transversals, ja que tothom s’hi reveu en una o altra disfressa. Els més menuts experimenten noves sensacions i reaccions, mentre que alguns adults aprofiten les disfresses per reivindicar quelcom o posar de manifest algun fet que els agrada o repugna.
La màgia del Carnaval és , pràcticament, universal. Qui més qui menys celebra aquesta festivitat, donant llargues a la imaginació, perquè per Carnaval tot s’hi val.
És una festa que no passa desapercebuda. Compta amb adeptes i detractors, tot i que els primeres guanyen la partida.
El Carnaval és per a molts el tub d’escapament per aconseguir oblidar les agrures del dia-a-dia i riure d’allò que en altres ocasions seria vist com un absurd terrible. En fi… és la magnitud i la màgia de l’esperit del rei Carnestoltes: alegria i disbauxa, perquè com solen dir els brasilers: la vida són dos dies i el Carnaval tres.
Ja ho diu la cançó: “Carnaval, Carnaval, Carnaval te quiero…”.
Imatges:

 
 
 




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter