Arxius de màscares | Diari La República Checa

REDACCIÓ10 Setembre, 2019
jesus1.jpg

En algunes etnies del continent africà el respecte i tracte per tots els membres del poble, sigui quina sigui la seva condició, és un tret indispensable i d’una gran importància. Això es deu a que li donen un gran valor a la seva comunitat, aquesta va per sobre dels individus i tenen entès que només podran seguir endavant si la comunitat segueix forta i unida.

Ara després de tornar a llegir-me l’últim paràgraf em venen al cap infinitat de persones de condicions diferents que conviuen al planeta i en concret les que estan al meu voltant dia a dia: persones de diferents països, de clases socials diferents, de tendències sexuals diferents, amb capacitats diferents, de sensibilitats diferents… un gran conglomerat de persones.

Hi ha un col·lectiu que m’agradaria destacar, aquell que molts anomenen persones “discapacitades” obviant la infinitat de capacitats diferents que tenen i que segurament són molt superiors a les de molts individus considerats per la societat com “normals”. Actualment arreu del món amb l’ajuda de moltes organitzacions i associacions s’estan fent grans treballs per la incorporació de diferents col·lectius dins de l’àmbit laboral i social, que anteriorment estaven exclosos, tot i que encara queda molt per fer, existeixen molts estigmes socials que fan que s’hagin de considerar fer alguns canvis més, com el de no atribuir-los-hi una manca de capacitat.

Actualment arreu del món amb l’ajuda de moltes organitzacions i associacions s’estan fent grans treballs per la incorporació de diferents col·lectius dins de l’àmbit laboral i social, que anteriorment estaven exclosos, tot i que encara queda molt per fer

L’obra que avui us presento va molt relacionada amb aquest col·lectiu. A començaments del segle XIX aquesta màscara ja va cridar l’atenció del gran pintor Pablo Picasso, qui va influenciar-se de les seves formes per fer diverses de les seves obres.

Es tracta d’una moderna màscara “Mbangu” dels Pende que es situen a la República Democràtica del Congo. Aquesta obra es coneguda com la “màscara de la malaltia”,  sempre presenta una cara poc estructurada o convencional i acostuma a estar dividida en dos parts pels colors blanc i negre.

Un dels trets més importants d’aquestes cerimònies és que es fan cants rituals que parlen sobre la tolerància vers els altres, sobre aquells que són diferents

Són obres que s’utilitzen en diversos tipus de cerimònies; per lluitar contra la malaltia dels individus del poble, per lluitar contra les forçes del mal i també són utilitzades per provocar riures a la comunitat en espectacles. Un dels trets més importants d’aquestes cerimònies és que es fan cants rituals que parlen sobre la tolerància vers els altres, sobre aquells que són diferents, traslladant un missatge de tolerància i respecte, ja que el que li passa a un, pot passar-li a qualsevol altre.

Ells són concients d’aquesta tolerància entre els membres de la comunitat, encara que sí que és veritat que es mouen per por als bruixots, no obstant això és inmensament interessant que hi hagi obres que representin als anomenats “malalts” o “discapacitats” i que siguin aquests els que traslladin missatges de conscienciació social.

“He dit que deixis de mirar-me, nomès sóc diferent a tu en algunes coses”.

 

 


REDACCIÓ23 Agost, 2019
jesus1.jpg

Els símbols són quelcom molt important a les nostres relacions amb la societat i amb el seu rerefons. És un llenguatge paral·lel al lingüístic i prova n’és d’això la llengua de signes o bé la infinitat de cartells publicitaris que trobem als nostres carrers, tot i això també existeixen uns altres símbols que tothom identifica com a característics d’una zona, d’un grup concret de gent… en definitiva una característica particular. Moltes vegades aquests són elements físics que, pel seu significat o per la seva utilització a la pràctica, han esdevingut elements indispensables en la seva caracterització per un col·lectiu. Com per exemple poden ser les jaquetes de cuir pels motoristes o bé les culleres de fusta pels cuiners, portant aquests elements tornant-los sagrats.

No obstant això, hi ha símbols que poden canviar el seu significat si es desplacen geogràficament, com és el cas de l’obra que avui us presento. Molts podríem pensar que es tracta d’una peineta símbol del flamenc espanyol, tot i això, és una obra que encara que comparteixi la funcionalitat pràctica s’allunya molt d’aquesta realitat folklòrica.

Aquesta obra pertany als Luba una ètnia que està situada a República Democràtica del Congo. Aquest poble sempre s’ha caracteritzat per tenir unes escultures d’allò més refinades, amb uns pentinats extraordinaris i molt elaborats que plasmen el dia a dia de les dones del poblat.

Són utilitzades per les dones Luba per poder fer aquests elaborats pentinats, tot i que no s’utilitzen com a pinta, sinó que són elements decoratius que porten sempre al cap i que indiquen un cert prestigi, a més d’un fort poder social.

Són utilitzades per tot el continent africà tot i que segurament les persones que millor elaboren aquestes obres per la seva sofisticació són els Luba.

No creieu a ningú que us menyspreï o menystingui. Teniu aquest símbol sempre present i mai ho oblidareu

Considero aquests elements com un dels símbols més importants per a l’apoderament o bé per la reafirmació del paper de la dona al continent africà. Una dona que sense adonar-nos a occident pateix molt, es veu discriminada al seu país d’origen per una societat poc igualitària i masclista, això no obstant, també ho està a occident on les institucions encarregades de la defensa de gènere es mostren poc actives en la defensa d’aquesta gran realitat occidental, veient-se obligades en agrupar-se en les seves pròpies associacions o grups de defensa, que en molts casos han adoptat una peineta com la que us mostro com a símbol de força i refermament.

No obstant això, aquesta realitat és molt canviant i amb la seva empenta i la de les institucions occidentals de ben segur que arribaran a un port comú i beneficiós per tothom.

Amb aquest objecte al cap elles se senten poderoses i són capaces de tot. Pequen d’innocència, ja que sense ell també serien capaces. Els humans ens hem de reafirmar en allò que ens fa forts i lliures i no abandonar-ho, encara que per un moment ens faci esclaus d’ell, esclaus de llibertat.

 


REDACCIÓ14 Agost, 2019
jesus_mas2-1280x811.jpg

L’enamorament humà és necessàriament recíproc i, per tant, entre individus iguals? Quan ens enamorem hem de rebre sempre el que donem, veritat? En això estic d’acord però, considereu que ens podem enamorar d’alguna cosa que no té vida, com per exemple de l’art?

Moltes vegades m’han plantejat quin sentit té tenir obres d’art físiques. Realment és un comportament molt posseïdor, igual que també ho és enamorar-se, però després de comprendre i analitzar-ho per poder anar més enllà, te n’adones que és més complex del que sembla.

Amb l’amor cap a l’art pots sentir més que amb qualsevol altre amor, donat que aquest sempre transmet i ho fa de la mateixa manera o almenys d’una forma molt sincera. L’amor que una obra d’art et pot transmetre, va més enllà del que tothom té entès com a un amor sentimental, existeix una atracció; física o intel·lectual que a vegades et porta a tenir sensacions que no es poden explicar amb paraules.

Avui us presento una de les obres més petites de la meva col·lecció. Es tracta d’un tiraxines de l’ètnia Baulé de Costa de Marfil. Aquestes obres són portades al coll penjades o bé als cinturons dels nens o adults caçadors de l’ètnia. Tenen la funció de servir com a instrument per la caça d’ocells i petits mamífers.

L’amor que una obra d’art et pot transmetre, va més enllà del que tothom té entès com a un amor sentimental

La utilització d’aquesta eina de caça és molt extensa en tot el continent africà, trobem infinitats de pobles que l’utilitzen, cadascú amb les seves particulars característiques estilístiques, ja que acostumen a estar decorats amb els motius més creatius que us pugueu imaginar: animals, figures humanes, cares, cossos geomètrics…

Aquestes decoracions van relacionades amb la importància social de la persona que el posseeix; com més decorades més estatus tindrà el propietari.

És curiós el que em passa amb aquesta obra, ja que tinc una desena d’obres similars, tot i que aquesta és especial. Quan la vaig veure per primera vegada vaig enamorar-me completament d’ella, és una peça que va més enllà de la bellesa pròpia de l’art i s’emmarca dins de l’atracció física.

Aquesta és potser l’obra de la qual estic més enamorat, i realment no és ni de lluny la que tothom qualificaria com la meva millor obra, però com diuen; “al pot petit està la bona confitura”.

“En l’art, l’amor que es pot sentir és molt més fort i complex que el terrenal”

 


REDACCIÓ30 Juliol, 2019
jesus_arjona2-1280x853.jpg

Socialment, encara que ens faci mal dir-ho, considerem a les persones amb una edat avançada quelcom molest, pesat i que hem d’evitar, pensem que són persones que ja no ens poden aportar res i que només estan esperant el moment per marxar de la Terra per sempre.

Ens oblidem de tot el que ells són o han sigut per nosaltres i pel món. Igual que tots, han tingut joventut, han rigut, han ballat, han somiat, s’han enamorat… i, per sobre de tot, han lluitat pel seu i el nostre futur.

“És aquella a qui més estimo, aquella que sé per damunt de tot que mai em fallarà, una dona única”

Amb quina raó i amb el permís de qui som capaços de menysprear-los?
A la societat africana la persona que té una edat considerada és un individu sagrat per la comunitat, tots giren al voltant seu: és aquest individu el que té el coneixement del passat per poder afrontar el futur; és qui té els poders per fer màgia i guarir els malalts; quan les coses no van bé són ells els qui donen consells… Són la solució als problemes i la principal font de coneixement.

Com va dir l’escriptor i etnòleg maliense, Amadou Hampaté Bà: “A l’Àfrica, quan un ancià mor, és com si es cremés una biblioteca”.

A Occident es comparteixen rols similars als dels africans, ja que moltes vegades són els més grans els encarregats de cuidar i educar el futur, és a dir, dels seus néts; esdevenen una part fonamental pel creixement de l’individu.

La peça que avui us presento és una veritable joia i no la podria presentar de cap manera millor que com ho faig avui. Es tracta d’un davantal de dona casada dels Ndebele de Sud-àfrica. Aquestes obres són portades per les dones amb la intenció d’indicar al col·lectiu que són dones casades, a més que se’ls ha de tenir un respecte important.


Presenten unes figures geomètriques amb uns colors molt vius i estan fetes amb petites boletes de vidre o de plàstic portades pels colons que van cosides a una pell o bé a una tela, depenent de la classe social de l’individu. Els dissenys d’aquestes obres han influenciat la moda occidental des de fa molts anys i ho continuen fent avui dia a les millors marques del món.

“A la meva vida tinc moltes persones que m’han marcat: bé perquè han sigut el meu amor, perquè m’han fet mal, perquè han estat en un moment difícil ajudant-me o bé en un de molt feliç gaudint amb mi… però si hagués de quedar-me amb alguna persona per sobre de tothom, em quedaria amb la meva àvia Maria”

“Al seu pas tots van flexionar les cames amb motiu de respecte”

 


REDACCIÓ2 Juliol, 2019
masc_jesus2-1280x1362.jpg

Les màscares a l’Àfrica són elements realment importants, si no fonamentals, per la majoria de cultes dels pobles que habiten al continent. Les seves funcions van des de ser elements de protecció pels individus, fins a peticions de bones collites, de fertilitat, per espantar els mals esperits i enemics… però la seva funció no es limita a això, les màscares esdevenen objectes d’identitat cultural, sancionadors i establidors de costums. En cada poble, ètnia, zona… encara que a nosaltres ens sembli igual, tenen una forma de fer art diferent i totes segueixen paràmetres estilístics i tradicionals únics.

“L’ideal de bellesa per a mi ets tu,
encara que no hi ha ningú que m’ho corrobori”

Trobem màscares que ens mostren l’ideal de bellesa del poble en qüestió i que marquen els paràmetres a seguir pels individus en la seva aparença física. Aquest és el cas de la peça que avui us presento.

Es tracta d’una màscara dels Dan de Costa de Marfil que es coneix amb el nom de Deangle. Aquestes màscares tenen molts usos, hi ha escrits on es diu que serveixen per fer carreres rituals amb elles posades, per arreglar conflictes, per protegir als nadons, pels rituals de circumcisió… però tothom coincideix en què esdevenen un ideal, veritables belleses pel poble.

Amb el seu rostre allargat en forma ovalada, el nas molt estret i definit, la boca mig oberta, els ulls mig oberts i una superfície molt llisa i brillant fan que aquestes obres esdevinguin per a molts les peces més boniques i fines del continent.

Tant a la cultura africana com a l’occidental, hi ha molts paràmetres que s’estableixen des de la religió i que afecten a tot el poble, encara que s’emmascarin. Però, que passaria si aquests es neguessin a acceptar aquests preceptes? Cada cas s’hauria de jutjar per separat, però segurament el no acceptar els preceptes implicaria no pertànyer al col·lectiu i ser considerat un pària. On queda la llibertat aquí?

“Jo et vull a tu, sigui com sigui i passi el que passi”

Com veieu, l’art no esdevé quelcom va, ni fora de valor a la societat africana. Les màscares i figures no compleixen només la seva funció religiosa, sinó que són el reflex d’una cultura sencera.

 


REDACCIÓ25 Juny, 2019
jesus_1-1280x858.jpg

A l’Àfrica hi ha unes obres amb una funcionalitat molt extensa per tot el continent i que esdevenen joies pels col·leccionistes, amants de l’art i l’antropologia. Us parlo d’unes d’obres que tenen una funció molt lligada a la joventut i les mares. Són nines que les nenes porten sempre a sobre des de que són molt petites.

Aquestes figures tenen una doble funcionalitat: la primera és la de ser una joguina, un instrument de joc més amb el que entretindre’s vestint-les, alimentant-les… tractant-les com si fossin un ésser viu; d’altra banda també són elements que esdevenen formadors o bé adoctrinadors, ja que “ajuden a les nenes a tenir cura dels nens i a aprendre a ser mares”.

L’obra que us presento és una nina molt moderna dels Nanji, procedent de Camerun. Acostumen a estar decorades amb tota mena de motius; penjolls, escarificacions i exvots.

 

“Quan vaig néixer, a mi que sóc un noi, no em van donar res per poder aprendre. Creurien que ja ho sabia tot”

Quan penso en aquest cas em qüestiono algunes coses. En primer lloc no entenc per què algú ha de ser adoctrinat des de molt jove per ser quelcom que potser no vol ser; i en segon lloc, no entenc per què no hi ha res per a ser “bon pare” i sí per ser “bona mare”. La resposta a les meves qüestions podria trobar-la molt fàcilment, amb una resposta obvia i clara: vivim en una societat masclista. Però no, vull anar més enllà d’això i qüestionar-me les coses des d’un altre angle i mirar-les des d’una perspectiva diferent de la terrenal o establerta.

Encara que les meves reflexions siguin molt retòriques, no deixo de pensar en la meravella que aquestes obres representen i la vinculació que hi ha tan gran amb les joguines occidentals. Les nostres nenes tenen Barbies, bebés de joguina… i els nostres nens tenen Geypermans, playmobils… que són cuidats, vestits, alimentats com ho fan, en aquest cas, les nenes africanes. Tindran aquestes joguines la mateixa funcionalitat que a l’Àfrica?

“Tan llunyans i tan similars”

 


REDACCIÓ28 Maig, 2019
jesus2-e1559073360390.jpg

Com és d’intel·ligent aquell que nosaltres, els blancs, hem considerat durant molt de temps un ésser “salvatge”. El negre ha evolucionat creant i ideant maneres de fer per conviure perfectament amb el seu entorn i realitats, tot això amb uns medis que nosaltres no som capaços d’entendre i que directament titllem de “pobres”.

Creieu en la capacitat de transformar-vos en allò que us ha fet mal per combatre la maldat que us envolta i donar-vos força? Jo mai ho hauria pensat si no hagués tingut a les meves mans la peça de la qual avui parlo: un barret de dansa Nankani.

“Em posaré la teva pell per ballar fins que la meva vida s’apagui”

Aquesta obra pertany als Gurunsi, que és un grup situat a cavall entre Burkina Faso i Ghana. La porten els ballarins que acostumen a ser els nens recentment iniciats fent els seus primers balls de culte al poble o bé per alguns membres importants d’aquest. La principal base per fer aquests barrets són elements vegetals, però estan decorats amb banyes de vaca, petxines (cauris), pell, trossos tallats amb formes de plàstic i, en alguns casos, un tèxtil de color vermell molt particular.

Aquesta última dada és molt significant ja que no és qualsevol tèxtil. Utilitzaven els vestits dels soldats colons que arribaven a les terres dels Gurunsi per a recobrir la superfície del barret.

És molt interessant com el creador de l’obra vol aportar a la persona que la porta la força dels diversos elements que incorpora: amb les banyes volen simbolitzar la força que els animals tenen dins seu, relacionada directament amb la naturalesa, l’element més sagrat per ells i allà on s’amaguen els esperits i ancestres; en segon lloc, amb la utilització de les vestimentes dels soldats que possiblement eren enemics del poble i que van limitar la seva llibertat, els van adoctrinar, volent adquirir l’energia d’aquests, enriquint-se d’allò que en un moment els va fer mal.

En cap moment els Gurunsi veuen malament la seva utilització com a símbol tabú, sinó que ho consideren una fortalesa.

Segurament molts penseu que és una visió molt rebuscada però, en art, els materials que s’utilitzen cobren una gran importància i aquest és un clar exemple. Podrien haver utilitzat altres teles i no aquestes en concret, o bé, no haver-hi posat tela…

“Amb tu sóc més fort”

 


REDACCIÓ22 Maig, 2019
jesus-arjona-3.jpg

La peça que us presento avui procedeix de Tanzania, de l’ètnia “Shokinis”. És una obra utilitzada durant els rituals duts a terme per una societat secreta homònima amb la finalitat d’espantar els enemics i intimidar a tots els membres de la comunitat perquè tinguessin un respecte al culte i als membres poderosos del poble.

És interessant, veritat? Tot i que de tot el que acabo de dir, no hi ha res que s’apropi a la realitat d’aquesta màscara.

Moltes vegades la desconeixença del tema que treballo fa que pugui dir el que vulgui i que no se’m critiqui o que no es debatin algunes de les coses que dic o faig. I no m’agrada gens ni mica.

Però això no passa només amb aquests escrits que faig sinó que actualment, amb les eleccions a pocs dies, moltes persones es dediquen a fer promeses que no es poden ni fonamentar per elles soles. No diré cap nom, ja que no tinc res en contra de ningú, però si que veig que de vegades hi ha una falta de coneixement respecte del que es presenta i, com moltes vegades he dit, una intenció populista i sensacionalista.

“De totes les pedres que hi havia jo hem vaig quedar amb tu, sabia que series la que més sentit donaria a la meva vida”

La peça que avui us presento pertany als Bozo de Mali. És una obra que alguns estudiosos diuen que forma part dels rituals on apareixen titelles, amb la finalitat, entre d’altres, d’entretindre els membres de la comunitat. Aquestes obres són curioses en els seus colors i fisonomies, ja que si les analitzéssim fora de context, no sabríem dir si són del continent africà o no, ja que adopten característiques que van des de les occidentals fins a les asiàtiques.

Avui sóc molt crític, sí, i ho sóc també amb mi mateix. La desconeixença i la gran quantitat d’informació que podem rebre durant el nostre dia a dia està produint que poguem fer projectes i accions buides de concepte i, això, m’espanta.

Vull deixar-vos amb una petita reflexió respecte del que es veritat o no. Creieu que en aquesta foto sempre hi haurà el mateix reflex de mi? Segons la posició que adopteu a l’habitació hi podreu veure un reflex diferent i crec que dins de tot el dolent que això implica, és un fet que ens enriqueix.

“Aquest gran desconeixement, a mi, també em fa ser un gran mentider”

 

 


REDACCIÓ13 Maig, 2019
jesus_arjona.jpg

“En mig de la nit es va escoltar un llampec que anunciava la teva arribada al poble, tots van quedar realment espantats i van anar a la casa del bruixot directament. Ell va fer sonar els tambors i tot seguit el poble va entrar en dansa i festeig”

Segurament molts pensen que a l’Àfrica tribal no hi existeixen déus com els occidentals, però la veritat és que sí que existeixen i són molt similars a aquells que els romans van adorar durant el seu gran govern del Mediterrani. Aquests déus pertanyen als Yoruba de Nigèria i són coneguts pel nom d’Orisha. Tenen un panteó molt ampli amb diferents representacions, funcionalitats i cultes.

Avui us presento un Orisha molt poderós i, potser, considerat el rei d’aquests. Es tracta de Shango, déu de la justícia, senyor dels llampecs, del tro i el foc. Diu la llegenda que abans de ser déu va ser un noble rei de la regió nigeriana d’Oyo durant els S. XVII i XVIII, però sucumbit pel desengany, la tristesa, la bojeria i la injustícia va posar fi a la seva vida de la forma més tràgica.

Per aquesta raó, amb el temps, van considerar que Shango lluitaria per acabar amb tot el que desgraciadament va acabar amb ell, des de llavors ell va lluitar per castigar totes les maldats que es produïen i es va convertir en el principal i més seguit dels Déus del panteó Yoruba.

La peça que us presento és una obra utilitzada per fer balls rituals, es balla amb ella a la mà i rep el nom de “oshe” que és l’emblema de l’Orisha i atorga al ballarí o ballarina, ja que les dones també poden formar part del ritual, els poders de Shango que fan que entri en trànsit i que l’Orisha el posseeixi. En aquestes escultures és costum representar la seva figura com un ésser fort, amb molta planta i amb honors.

És molt curiosa la reivindicació i lluita d’un déu que abans de ser-ho, i segons diuen, va ser home i va viure els sentiments i patiments d’aquests que van fer cessar la seva vida, però que després va lluitar per destruir-los. Un gran exemple de superació, no creieu?

“Van seguir ballant fins entrat el dia”

 

Estem planejant alguna cosa molt lligada a les arts de la dansa i l’escultura a la ciutat de Tarragona.

Voleu saber-ne més?

Esteu atents a la secció i a l’Instagram @artesinautor

 


REDACCIÓ8 Abril, 2019
jesus3.jpg

Avui vull ensenyar-vos una obra que té la finalitat de mostrar una identitat, més enllà del que es pugui pensar d’ella i de l’aspecte que tingui. Aquesta petita màscara dels Dan de Costa de Marfil no està concebuda per la funcionalitat que nosaltres, els occidentals, pensem: ballar en cerimònies. Aquesta peça és un símbol d’identitat per a l’individu per a que la resta dels humans i esperits sàpiguen l’origen d’aquella persona, d’on prové. Podríem dir que aquestes màscares són els carnets d’identitat d’una societat tribal.

Què important és l’origen, veritat? Però ho és realment? A mi m’és igual.

Són portades pels membres masculins de l’ètnia al coll, o bé al cinturó, i mai se separen d’elles. En algunes ocasions aquestes poden ser de materials diferents: bronze, ivori, os… Amb elles estan protegits davant esperits malignes i tenen autorització per entrar al bosc sagrat.

Amb aquesta peça em qüestiono la identitat i la necessitat de la classificació de les persones per la seva cultura, nacionalitat, color de pell… Entenc la identitat cultural, tot i que no comparteixo que sigui un fet important.

Em venen al cap situacions de delimitacions d’espais per alguns grups determinats de persones. Qui es creu quelcom per marcar a una persona en un territori? Qui es creu tan important per a barrar el pas? Qui es creu què? Realment no entenc moltes de les nostres situacions socials.

“Tant se val com vesteixi, quina cara posi, on estigui… segueixo sent el mateix”

Crec que en aquest moment que vivim hauríem d’entendre aquestes identitats, però, per damunt de tot, considerar que tots som persones, tant se val d’on venim, i sense donar-li gens d’importància als “qualificatius” moderns/occidentals: sexe, gènere, origen…

Estic cansat de que hi hagin persones que tinguin problemes a les fronteres, que quan les passin siguin jutjades, que pateixin discriminació i segregació… Però m’emprenya més que hi hagi altres persones que es creguin amb la capacitat i amb l’autoritat d’obstaculitzar individus, que es creguin que el món és seu i per això limitin els espais, com si es tractés d’una propietat més.

Ja n’hi ha prou, no?

 




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter