Arxius de màscares | Diari La República Checa

REDACCIÓ10 Març, 2020
jesus_arjona-1280x853.jpg

Avui us vull parlar d’un art tribal que pren forma i que es materialitza als cossos humans, es tracta dels tatuatges. Actualment quan pensem en un tatuatge se’ns posa a la ment un “dibuix” a la pell fet amb tinta, que té un sentit de record, bé purament estètic o fins i tot m’atreviria a dir esnob. No obstant els tatuatges en el seu origen, fa milers d’anys tenien propietats rituals o també de curació, ho consideraven com una tècnica per curar malalties.

En moltes cultures els tatuatges han esdevingut marques tribals, símbols identitaris del poble i també indicadors socials i d’estatus. A tots els llocs del món quan es feien els tatuatges era un moment o una circumstància ritual, mística i sagrada que anava vinculada al món dels esperits i ancestres.

A l’Àfrica però, els tatuatges que trobem són molt diferents dels altres llocs del món. I la seva diferencia cau, en la forma de fer-los. Segurament aquesta forma de fer i de portar els tatuatges de molts pobles africans és quelcom que a nosaltres ens horroritza i pensem que és una bogeria, això no obstant, és la seva cultura i la seva manera de fer. Ells es provoquen ferides perquè esdevinguin queloides fent símbols i dibuixos geomètrics, aquests tatuatges és coneixem com a escarificacions.

El moment del tatuatge, acostuma a estar vinculat a un ritual de pas, com la iniciació, però també es fan en cerimònies estrictament per fer escarificacions. Els nens i nenes molt joves són marcats perquè sempre estiguin vinculats a la seva ètnia, al seu poble i als seus pares.

“Nosaltres també ens marquem així, però d’una forma molt diferent: no a la pell, sinó a l’esperit”

Aquestes ferides les fan persones dedicades exclusivament a fer escarificacions, amb uns petits ganivets que són d’ús exclusiu per aquestes feines, no obstant també se sap que es fan escarificacions avui dia amb fulles per afaitar. Moltes obres de les quals us presento setmanalment acostumen a portar escarificacions bé al cos o a la cara que esdevenen símbols identitaris de l’ètnia i d’estètica ritual.

El dia de l’escarificació per a un nen o nena hauria de ser un dels moments més horrorosos de la seva vida, ja que rodejat de la gent del seu poblat, el marcarien i feririen la cara i el cos, deixant-lo sagnar i amb les ferides obertes. Tot per ser de la comunitat.

“Qui ens fa més mal? Els de casa o els de fora?”

 


REDACCIÓ11 Febrer, 2020
jesus_arjona2.jpg

Què? Has obert aquesta pàgina per veure un home maquillat? Has obert aquest escrit per riure-te’n? Si és així, t’ho explicaré qui ets.

Moltes de les frases que utilitzem porten missatges d’odi, missatges que sense adonar-nos poden fer mal si els analitzem profundament, però no només això, sinó que també pot fer molt de mal com les utilitzem i perquè.

“Qué nenaza!”

“No siguis una nena, espavila!”

“Si fossis un home, això no passaria!”

Què?!

Us heu adonat que associem el femení a quelcom dolent, feble, que no desitgem per nosaltres… diferent dels que sou “forts”. Sí, parlo de vosaltres, els que heu vingut a riure. Sabeu? Hi ha estudis que diuen que el llindar del dolor de les dones és 10 vegades superior al dels homes… I seguim pensant que elles són les febles…

“Ja m’agradaria a mi ser la meitat que la meva àvia o mare”

Avui trenco una llança per aquelles dones fortes, per aquelles que lluiten i que no se senten representades per missatges com aquests que desmereixen la seva figura.

No obstant això en moltes societats, per tenir una importància considerable dins de la societat has de tenir l’atribut masculí, un penis. L’obra que us presento és la representació d’aquest òrgan reproductor, pertany als Kapsiki del Camerun i el porten les dones més ancianes del poblat.

Aquest és un símbol de poder per a elles, ja que amb ell poden entrar a les reunions d’homes, tenir paraula, opinar i votar. Creieu que cal tenir penis per poder parlar?

Rebutjo aquesta idea dels Kapsiki, és una tradició, o un costum però sense raó, no respon als paràmetres socials que actualment volem pel nostre món. No obstant això, em sembla pitjor la idea que es qualifiqui de feble i es menystingui la dona amb les idees que mostrem en el nostre llenguatge, i que per ofendre, s’hagi d’utilitzar una referència al que és femení, com si elles fossin dolentes. A vegades, la violència no es troba en els fets, sinó en les paraules.

Creieu que jo, necessitaria de pintar-me la cara per entrar a una reunió de dones?

Encara que per molts cercles, la utilització de les coses femenines fora del seu àmbit és normal, hi ha molts altres que ho consideren ofensa, atac i no natural, a aquest els hi pregunto avui, no va ser una fèmina qui us va donar la vida? Llavors, com les podeu menysprear?

 


REDACCIÓ22 Gener, 2020
jesus_nu-1280x960.jpg

Moltes vegades tenim preestablerts que alguns objectes o materials no ens pertoquen perquè no pertanyen al que anomenem, la nostra “classe social” o bé al nostre tarannà sobre la vida. Per exemple, jo no crec que estiguin fets per mi l’or, els diamants, els Rolex ni les camises Ralph Lauren… Aquests objectes no em representen.

No obstant els objectes que són propis d’aquells que tenen un poder adquisitiu més gran són preuats i desitjats per tothom, si tens aquell objecte ets més respectat i et tenen més considerat, oi? Vivim en una societat molt materialista.

Al continent africà, però, les regalies són únicament propietat dels mandataris, no tothom pot tenir-les, estan molt controlades i tenir-les suposa ser algú molt important o bé amb una certa edat i, per tant, saviesa, no com a les nostres terres.

Alguna vegada als meus escrits ja ho he dit, però vivim en una societat molt d’aparençes. Qui creu que els grans vaixells de luxe atracats als ports de tots els llocs del món són de persones molt cultivades? Que són fruit de la seva sabiesa?

Quan acabaran aquestes mentides?

Avui us vull explicar una obra d’un poble molt majestuós, on les classes socials estan molt marcades, i tothom sap el lloc que li pertoca. Un poble on el rei és la persona més respectada de totes, fins al punt de poder assimilar-lo a un faraó de l’antic Egipte. L’obra que us presento pertany a un d’aquests reis i a la seva “pompa”.

Es tracta d’una peça Bamileke de Camerún que porta el nom de “Ndop”. És una tela que és propietat exclusiva dels reis, les utilitzen com a escenografia a les seves presentacions oficials i parlaments. Es posen darrere del tro com un símbol de poder, encara que també aquest teixit s’utilitza per a les vestimentes de les persones importants del poble.

Però que amaguen aquestes obres quan es posen darrere dels trons? Darrere de les grans fortunes hi haurà el mateix que es veu amb les possessions? Si li treièssim tot el que és material a aquestes persones, penseu que es quedarien com jo? Completament nu i com a única possessió, la tela.

Aquesta obra i molts altres teixits, els podreu veure a l’exposició “El lenguaje del vestido tribal” a l’Espai Nautilus de Tarragona (C/Reding núm 9) del 13 de gener al 15 de febrer.

 


REDACCIÓ16 Gener, 2020
j_arjona-1-1280x965.jpg

Al continent africà hi existeixen un total de 54 països i en tots ells hi ha una gran quantitat de pobles i cultures diferents que es diferencien per la seva cultura, la seva llengua i els seus símbols.

Uns dels símbols més interessants per analitzar d’aquests pobles són el seu art i la seva vestimenta. Aquesta última, encara que pugui semblar que és simplement una manera de tapar-se el cos, esdevé un dels elements més importants per la societat africana.

Els vestits no són simples objectes utilitzats com vestimenta, sinó que representen verdaderes icones per la comunitat. Per una part serveixen com a símbol identificatiu de la seva pròpia cultura, però per altra banda són també elements que s’utilitzen per traslladar missatges al poble.

No és veritat que quan algú va vestit totalment de negre pensem que està passant un mal moment? Veritat que quan veiem algú vestit amb xandall pensem que és un esportista? Les vestimentes que portem traslladen missatges i, a vegades, no som conscients d’això.

El proper 13 de gener obre les portes a l’Espai Nautilus de Tarragona l’exposició “El lenguaje del vestido tribal” una exposició que mostra al públic alguns dels vestits i vestimentes més representatives de l’Àfrica, explicant quins són els missatges que traslladen.

Aquesta exposició està comissariada per mi mateix i està composta per tres col·leccions particulars de Tarragona, entre elles la meva. Amb ella vull donar a entendre la importància que tenen aquestes obres i “desemmascarar-les” al públic en general.

Per altra banda vull poder mostrar les obres com a veritables obres d’art, ja que moltes vegades han sigut considerades objectes antropològics.

No us perdeu l’oportunitat de visitar del 13 de gener al 15 de febrer l’exposició “El lenguaje del vestido tribal” a l’Espai Nautilus, descobrir alguns dels missatges que aquestes teles africanes amaguen i meravellar-vos pels colors i formes que tenen.

La inauguració serà el dia 18 de gener a les 19:00 hores a l’Espai Nautilus (Carrer Reding Núm. 9).

Us hi espero!

 


REDACCIÓ3 Desembre, 2019
jesusARjona-1280x954.jpg

Ella és l’única en dicotomia amb la vida, totes dues s’estenen per tots els llocs del món, per tots els pobles, barris, ciutats, països, continents… deixant a tots a la mateixa altura siguem pobres o rics.

Quan ella passa provoca sensacions molt més fortes de les que podria provocar la persona més bella del planeta passant pel carrer més transitat del món. La tristesa s’escampa indiscriminadament, com si es tractés d’un rumor.

Les seves millors amigues són les malalties, els enganys, la ira, la venjança, la maldat… companyes inseparables, però també el temps i l’edat. Les seves enemigues… La vida i la memòria.

Que trist, amics, quan ella arriba, quan la mort, conquesta la nostra vida per quedar-se per sempre i no marxar, deixant tot el viscut, totes les persones que coneixíem, tants records, tants projectes… Però també la doble amargura d’aquells que es queden, ploren la pèrdua i creuen que mai ens tornarem a veure.

A tots els pobles la mort suposa un tràmit, un dol i per sobre de tot, una memòria que perpetuarà per sempre o això és el que hauria de passar, allà teniu als antics Faraons d’Egipte, actualment els coneixem per les seves impressionants residències funeràries, però clar, no tothom tenia la magnitud econòmica i de poder per aquestes obres arquitectòniques, no obstant també s’han quedat per la memòria i és feina del futur recordar-los.

Ets molt amarga, però hem trobat la manera de fer-te front

La memòria és un dels trets característics dels humans que ens fa invencibles, que ens torna veritables herois i poderosos davant la naturalesa, ja que amb ella podem combatre a una de les més grans, l’oblit no té lloc a la vida.

Les mostres de memòria personal són presents a tots els pobles del món i avui us vull presentar una petita obra dels Akan de Ghana, un poble molt conegut i que posseeix algunes de les obres d’art més exquisides del continent. L’obra que us presento és un fragment d’un cap per la memòria d’una persona important del poblat. Aquestes obres estaven fetes després de la mort de la persona i acompanyaven els llocs sagrats del poble o bé la mateixa tomba del difunt. Amb elles que passaven de generacions en generacions el que es pretenia era mai oblidar els ancestres i així, poder combatre la mort.

Són obres que acostumen a tenir una exquisida terminació, sempre acabades amb la màxima finor possible i sense deixar errors. Representaven la figura del difunt i eren la màxima definició de bellesa per al poble.

Aquestes obres tenen una particularitat que les fa especialment atractives i interessants. Diuen els antics estudiosos d’art, que les obres realitzades amb fang havien de ser fetes per dones que tenien les mans més primes i delicades per a tractar aquest tipus de material, de fet, pels estudis que hi ha hagut, no s’ha conegut cap home que pogués o hagués realitzat un cap funerari.

Aquesta circumstància es magnifica, ja que la dona Akan pot tenir un paper d’artista dins del poblat i pot mostrar la seva creativitat. Aquest fet no es té normalment molt en consideració, ja que les persones que fan art tribal no són considerades artistes en molts casos.

Pots estar mort en vida, i els que t’estimen ja no se’n recorden de tu, si ets estimat, viuràs per sempre

Quan oblidem, quan ja no mostrem atenció a aquella persona, allò desapareix, encara que hi sigui, pel nostre propi món desapareix. Per posar un exemple, encara que sigui molt materialista, quantes vegades heu trobat al vostre armari un jersei que feia anys que no us ho posàveu? Segurament pensàveu que no estava, però hi era allà.

Mai oblideu allò que estimeu o heu estimat. Mai deixeu d’estimar aquells que us envolten.

 


REDACCIÓ6 Novembre, 2019
jesus_arjona-1280x1148.jpg

Des de molt jove, he sigut amant de l’art i especialment també del continent africà, això ha fet que no conegui altra manera de viure que no sigui rodejat d’art i de reflexions al seu voltant, sempre m’ho he qüestionat tot i he generat una gran sensibilitat i estima per la persona del continent africà, la seva cultura, forma de vida i treball.

Un dels temes més debatuts per la societat respecte a l’art africà és el fet de si s’ha de considerar art o no, avui us vull explicar el que penso i el que veuen els meus ulls.

Durant molt de temps he hagut d’escoltar comentaris de gent que em deia que el que jo tenia no era art, sinó que eren literalment “objectes dels negres”, o bé “fustes amb formes”, això sempre m’ha fet bullir la sang portant-ho fins i tot al terreny personal ja que, elles, les peces que tinc o bé les peces de l’art tribal africà formen part de la meva vida i per tant son part del que jo sóc, així doncs l’atac també era contra mi.

Realment pensant-ho fredament, l’occidental ha fet un procés molt etnocèntric, auto posicionant-se en un lloc privilegiat respecte a tot el món per decretar allò que és art o no, amb les seves pròpies definicions. Alguns teòrics clàssics del món de l’art definien l’art com quelcom que s’ha de presentar a un públic del “món de l’art”, oblidant-se totalment del concepte de l’obra i potser només centrant-se en el punt formal, estètic i també en l’aspecte elitista o classista sobre l’art.

Avui us presento unes obres que em serveixen molt d’exemple, ja que són dues obres que en el seu origen tenien una funcionalitat quotidiana dins del poble. Es tracta d’uns suports per a llits o bé per les tendes de campanya utilitzats pel poble nòmada Tuareg, que s’estenen per diferents països: Mali, Níger, Líbia, Argélia i Burkina Faso. Aquestes obres presenten un treball de la fusta excepcional, característic del poble que les fa, que les converteix realment en uns objectes molt bells però que continuen sent purs objectes funcionals.

Com podem considerar que aquests elements que tenen una funcionalitat quotidiana dins del poble són “art”? Si pensem en la nostra definició d’art no ho són del tot, són quelcom que van més enllà de la idea concebuda que nosaltres tenim.

Dient que és art, i mostrant-lo en sales i galeries com si d’una obra occidental es tractés, em produeix de vegades una situació confrontada, ja que està totalment fora de context a un lloc que no podria estar mai a la vida, sobre un suport o dins d’una vitrina i amb gent que l’admira. Realment és una idea molt elitista i fins i tot, esnobista, tot i que necessària per mostrar i difondre la cultura d’aquests pobles.

“Quan mirem una obra d’art tribal hem de mirar amb els ulls d’aquells que la van fer.”

L’art tribal va més enllà del que nosaltres pensem. No són objectes realitzats per un públic que vol analitzar-los, jutjar-los i mostrar a l’artista la seva experiència amb ells, sinó que són obres que serveixen per a unes qüestions vitals dins del poble tant en el sacre com en el que és quotidià, esdevenen símbols d’identitat i per sobre de tot són la mostra d’una cultura i com un dia va dir un geni, la seva història: “són llibres dels pobles sense escriptura”, l’art tribal va més enllà de la nostra idea etnocèntrica d’art, se situa en un context i en un estatus diferent del concebut.

Si un dia em pregunteu si l’art tribal és art o no, jo sempre defendré que ho és, encara que hi hagi moltes persones que es qüestionin de manera seriosa la seva catalogació des d’una posició de “jutges de l’art”, tot i que per mi una definició més correcta seria quelcom que tingués en compte la formalitat de l’obra, el seu concepte i sobretot, la identitat. Art tradicional? Art popular? Mes enllà d’això, l’art tribal per a mi és “La mostra artística identitària dels pobles”.

“Si no estimes el treball dels teus germans, com has d’estimar el teu propi treball?”

 


REDACCIÓ29 Octubre, 2019
jesus_1-1.jpg

Fa pocs dies que comparteixo la meva vida amb una obra que m’ha fet qüestionar-ho tot, vull compartir amb vosaltres això i fer una petita reflexió.

Us presento una obra que genera moltes converses al voltant seu, que té una força molt més enllà del que representa, que és generadora de mirades indiscretes, també de rebuig i riures. Es tracta d’una obra dels Lobi de Burkina Faso, una Bateba Betise.

Aquestes obres sempre mostren un home i una dona que estan en una postura sexual indiscreta. S’utilitzen tant pels homes com per les dones del poblat i tenen una funció variable depenent qui la utilitzi; pels homes tenen la finalitat d’aconseguir parella o bé aconseguir libido sexual, mentre que les dones l’utilitzen per buscar fertilitat. En tots dos casos aquesta obra és explícita amb els desitjos dels humans i vol la relació interpersonal entre homes i dones.

       “Sorprès, avergonyit, exaltat… són sentiments que hauràs sentit en veure-la”

Pot semblar-vos una peça molt indiscreta i fins i tot us pot molestar pel que significa o ensenya, pot semblar una peça vulgar. No obstant això, en el seu context aquesta peça s’ubica en els llocs més sagrats del poble, on no tothom pot entrar i on s’ha de tenir un màxim respecte, de fet, ella forma part d’aquest enclavament i esdevé també sagrada, cuidada i venerada per tots els membres del poblat.

Us imagineu una imatge semblant en un centre de culte occidental? En una església? Ens qualificarien de profans, vulgars… i molts més adjectius que desqualificarien la nostra persona si la nostra resposta fos positiva, veritat?

Pels Lobi la pràctica sexual és un fet natural, quelcom del que no s’ha d’avergonyir ningú, que és símbol de bonança i riquesa. Nosaltres pel contrari pensaríem que aquesta obra és una vulgaritat d’un artista pervertit que busca un fet en concret d’una manera obsessiva, potser no trec la raó a aquesta afirmació que he fet, tot i que per alguns pobles això no és veritat, infinitat de cultures del món realitzen figures eròtiques als seus cultes sagrats i tenen una funcionalitat sacra.

Amb ella em qüestiono tot el que m’envolta i la “realitat” de les coses. Sembla que aquesta reflexió sigui una vulgaritat per part meva, però realment és un fet molt impactant que a un lloc sagrat allunyat de la nostra societat occidental el fet sexual sigui considerat part del lloc sagrat, quelcom que seria impossible a occident.

Pensant-ho bé no és tan estrany que sigui quelcom sagrat, per mi també ho hauria de ser. Els humans fem màgia, la reproducció és la nostra màgia i l’encanteri que fem és l’acte que anomenem sexual. Què hi ha més bonic, entranyable i generador d’alegria que el naixement d’un nou ésser?

“I encara no saps d’on venim?”

 


REDACCIÓ19 Octubre, 2019
jesus_1-1280x904.jpg

La mirada pot ser quelcom que ens pot transmetre infinitat d’informació. Serveix per mostrar el nostre estat d’ànim, la nostra situació personal, si necessitem alguna cosa… la mirada és el reflex de l’esperit.

Una mirada també pot enamorar, pot traslladar-te a un lloc idíl·lic, pot fer que tinguis por… crec que més enllà dels llenguatges reconeguts hi ha un llenguatge d’ulls no reconegut i que igual que el dels signes és universal i innat.

Jo he aconseguit i aconsegueixo amb petites mirades traslladar missatges a la gent més propera a mi i que em coneix i sap de la meva situació, sense dir una paraula elles ja saben què em passa i, normalment, saben què han de fer quan les coses van estupendament o quan les coses no van bé i en detriment, i és d’això del que vull parlar avui. Van bé les coses?

A casa nostra passen coses aquests dies, sembla que es pugui fer tot allò que es vulgui: es treuen llibertats, es trenquen les normes, es passa la línia del camp personal… coses que en una societat tribal, potser, no passarien.

Tota la població no està contenta amb el que es fa, hi ha qui opina diferent dels fets que passen… tots al voltant de la llibertat, o pot ser per molts, més enllà d’això. Ara s’ha jutjat i s’han fet condemnes, fet que ha revolucionat la població i ha despertat moltes mirades d’odi.

“Amb els ulls enverinats et mirarà”

Jo no entenc res. Vull abstreure’m d’allò que tinc humà i sentimental davant qualsevol persona de les que m’envolten i analitzar el que passa amb profunditat, perquè per mi, no té ni cap ni peus tantes veus, tant odi, tantes cadenes, tan…poc humanisme.

Per què no pensem en l’individu?

Quina raó té estar tu bé quan perjudiques els altres?

Com es pot estar bé quan el teu voltant viu amb odi i desesperació?

Avui us vull presentar una obra d’allò més especial, es tracta d’un fetitxe dels Ewe de Ghana i Togo. S’utilitza en rituals de tota mena, presentada als altars de l’ètnia per invocar les forces del més enllà. Segons diverses fonts aquestes obres representen l’esperit o deu del foc, els llamps i el ferro, el que els Yoruba coneixen com l’orisha anomenant Shango.

És una obra curiosa ja que té moltes característiques estètiques particulars: el seu color blanc i vermell, els animals que hi apareixen al mànec de l’obra (un ocell i el cap d’un mamífer) i finalment la peça de ferro que surt de la boca del cap que corona la peça i que li dóna una forta presència.

Aquesta obra és temuda, és una obra molt poderosa i dictatorial, una obra que condemna tot allò que considera malament seguint els preceptes de la naturalesa i els ancestres. Fa que la persona que la tingui a la mà s’empoderi i que la seva mirada sigui dictatorial i el seu cos més poderós, que se senti capaç de tot.

“És una obra que pot jutjar, i de vegades, només amb una mirada”

 


REDACCIÓ24 Setembre, 2019
jesus_2.jpg

Durant aquests dies els tarragonins i tarragonines hem pogut gaudir i viure la festa de la nostra patrona, Santa Tecla. Hem pogut veure concerts de tota mena, espectacles de folklore, castells, la baixada de l’Àliga per les escales de la catedral, com els nostres carrers s’omplien de nens i adults esperant l’arribada del seguici… Tot això amb el caràcter amistós i alegria que ens caracteritza a la gent de Tarragona.

Segurament, aquestes festes no estan fetes per tothom, encara que hi hagi algunes campanyes que diguin el contrari, no obstant això, com moltes vegades he escoltat i m’han dit “no es pot fer tot al gust de tothom”, el que sí que és veritat és que a poc a poc estem aconseguint unes festes més inclusives, tot i que encara queda molt treball per fer durant els propers anys, tant en actes, com en civisme.

Però sabeu una cosa? Aquestes festes han mostrat quina classe de gent som. Hem vist com per culpa de les inclemències del temps alguns dels actes programats s’havien de replantejar per suspendre’ls, segurament moltes persones estarien pendents d’aquesta decisió: esperen tot l’any per aquest moment i ara tot s’hauria de parar per culpa de la pluja.

Finalment molts actes es van dur a terme, i els nostres carrers es van omplir de gom a gom amb gent que volia assistir als actes; el nostre seguici va sortir al carrer, vam ballar amb ells, vam al·lucinar i passar por amb els diables i els elements de foc del nostre bestiari… vam viure la festa!

“Quan el temps mana, els humans hem d’acceptar les seves inclemències
i saber superar-les”

A l’Àfrica el que nosaltres representem durant les nostres festes es viu dia a dia. Les danses i emmascarades que nosaltres presentem durant el seguici són paral·lels als rituals que es produeixen a les places del poble amb les màscares i figures que normalment us presento en la secció, encara que socialment es considerin molt exòtics són elements molt semblants a la nostra Àliga, Mulassa, Cucafera, nanos, gegants…

La peça que avui us presento pertany als Ibibio de Nigèria i és una mascara “Ekpo Mfon”, d’estil molt clàssic i identificatiu de l’ètnia. Té una bellesa absoluta i incomparable a cap altra obra. S’utilitza durant diversos rituals i la seva funció és transmetre missatges de bondat pel poble, a més de la representació de la veneració de la figura de la dona.

En definitiva, és una obra per honorar als bons esperits, la lluita contra la maldat i la crida als bons esperits, no penseu que seria com l’Àliga? Tothom s’alegra al veure-la, l’estima, quan ella passa, la gent s’omple d’alegria…

Tarragonines i tarragonins, sou genials! Gràcies per recolzar la cultura popular sigui quina sigui la condició meteorològica, per recolzar la nostra cultura i per fer que l’estima que nosaltres els adults sentim per aquesta festivitat sigui present en els vostres fills. És per això que avui, mullat, després d’haver ballat sota la pluja amb la màscara Ekpo a la mà i amb el rastre que ha deixat en mi l’aigua d’aquestes festes, us vinc a oferir els seus favors perquè us cuidin i protegeixin dels mals esperits fins a les properes festes.

“A Tarragona el temps no pararà les ganes de festa”

 


REDACCIÓ10 Setembre, 2019
jesus1.jpg

En algunes etnies del continent africà el respecte i tracte per tots els membres del poble, sigui quina sigui la seva condició, és un tret indispensable i d’una gran importància. Això es deu a que li donen un gran valor a la seva comunitat, aquesta va per sobre dels individus i tenen entès que només podran seguir endavant si la comunitat segueix forta i unida.

Ara després de tornar a llegir-me l’últim paràgraf em venen al cap infinitat de persones de condicions diferents que conviuen al planeta i en concret les que estan al meu voltant dia a dia: persones de diferents països, de clases socials diferents, de tendències sexuals diferents, amb capacitats diferents, de sensibilitats diferents… un gran conglomerat de persones.

Hi ha un col·lectiu que m’agradaria destacar, aquell que molts anomenen persones “discapacitades” obviant la infinitat de capacitats diferents que tenen i que segurament són molt superiors a les de molts individus considerats per la societat com “normals”. Actualment arreu del món amb l’ajuda de moltes organitzacions i associacions s’estan fent grans treballs per la incorporació de diferents col·lectius dins de l’àmbit laboral i social, que anteriorment estaven exclosos, tot i que encara queda molt per fer, existeixen molts estigmes socials que fan que s’hagin de considerar fer alguns canvis més, com el de no atribuir-los-hi una manca de capacitat.

Actualment arreu del món amb l’ajuda de moltes organitzacions i associacions s’estan fent grans treballs per la incorporació de diferents col·lectius dins de l’àmbit laboral i social, que anteriorment estaven exclosos, tot i que encara queda molt per fer

L’obra que avui us presento va molt relacionada amb aquest col·lectiu. A començaments del segle XIX aquesta màscara ja va cridar l’atenció del gran pintor Pablo Picasso, qui va influenciar-se de les seves formes per fer diverses de les seves obres.

Es tracta d’una moderna màscara “Mbangu” dels Pende que es situen a la República Democràtica del Congo. Aquesta obra es coneguda com la “màscara de la malaltia”,  sempre presenta una cara poc estructurada o convencional i acostuma a estar dividida en dos parts pels colors blanc i negre.

Un dels trets més importants d’aquestes cerimònies és que es fan cants rituals que parlen sobre la tolerància vers els altres, sobre aquells que són diferents

Són obres que s’utilitzen en diversos tipus de cerimònies; per lluitar contra la malaltia dels individus del poble, per lluitar contra les forçes del mal i també són utilitzades per provocar riures a la comunitat en espectacles. Un dels trets més importants d’aquestes cerimònies és que es fan cants rituals que parlen sobre la tolerància vers els altres, sobre aquells que són diferents, traslladant un missatge de tolerància i respecte, ja que el que li passa a un, pot passar-li a qualsevol altre.

Ells són concients d’aquesta tolerància entre els membres de la comunitat, encara que sí que és veritat que es mouen per por als bruixots, no obstant això és inmensament interessant que hi hagi obres que representin als anomenats “malalts” o “discapacitats” i que siguin aquests els que traslladin missatges de conscienciació social.

“He dit que deixis de mirar-me, nomès sóc diferent a tu en algunes coses”.

 

 




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter