Arxius de màscares | Diari La República Checa

REDACCIÓ3 Desembre, 2019
jesusARjona-1280x954.jpg

Ella és l’única en dicotomia amb la vida, totes dues s’estenen per tots els llocs del món, per tots els pobles, barris, ciutats, països, continents… deixant a tots a la mateixa altura siguem pobres o rics.

Quan ella passa provoca sensacions molt més fortes de les que podria provocar la persona més bella del planeta passant pel carrer més transitat del món. La tristesa s’escampa indiscriminadament, com si es tractés d’un rumor.

Les seves millors amigues són les malalties, els enganys, la ira, la venjança, la maldat… companyes inseparables, però també el temps i l’edat. Les seves enemigues… La vida i la memòria.

Que trist, amics, quan ella arriba, quan la mort, conquesta la nostra vida per quedar-se per sempre i no marxar, deixant tot el viscut, totes les persones que coneixíem, tants records, tants projectes… Però també la doble amargura d’aquells que es queden, ploren la pèrdua i creuen que mai ens tornarem a veure.

A tots els pobles la mort suposa un tràmit, un dol i per sobre de tot, una memòria que perpetuarà per sempre o això és el que hauria de passar, allà teniu als antics Faraons d’Egipte, actualment els coneixem per les seves impressionants residències funeràries, però clar, no tothom tenia la magnitud econòmica i de poder per aquestes obres arquitectòniques, no obstant també s’han quedat per la memòria i és feina del futur recordar-los.

Ets molt amarga, però hem trobat la manera de fer-te front

La memòria és un dels trets característics dels humans que ens fa invencibles, que ens torna veritables herois i poderosos davant la naturalesa, ja que amb ella podem combatre a una de les més grans, l’oblit no té lloc a la vida.

Les mostres de memòria personal són presents a tots els pobles del món i avui us vull presentar una petita obra dels Akan de Ghana, un poble molt conegut i que posseeix algunes de les obres d’art més exquisides del continent. L’obra que us presento és un fragment d’un cap per la memòria d’una persona important del poblat. Aquestes obres estaven fetes després de la mort de la persona i acompanyaven els llocs sagrats del poble o bé la mateixa tomba del difunt. Amb elles que passaven de generacions en generacions el que es pretenia era mai oblidar els ancestres i així, poder combatre la mort.

Són obres que acostumen a tenir una exquisida terminació, sempre acabades amb la màxima finor possible i sense deixar errors. Representaven la figura del difunt i eren la màxima definició de bellesa per al poble.

Aquestes obres tenen una particularitat que les fa especialment atractives i interessants. Diuen els antics estudiosos d’art, que les obres realitzades amb fang havien de ser fetes per dones que tenien les mans més primes i delicades per a tractar aquest tipus de material, de fet, pels estudis que hi ha hagut, no s’ha conegut cap home que pogués o hagués realitzat un cap funerari.

Aquesta circumstància es magnifica, ja que la dona Akan pot tenir un paper d’artista dins del poblat i pot mostrar la seva creativitat. Aquest fet no es té normalment molt en consideració, ja que les persones que fan art tribal no són considerades artistes en molts casos.

Pots estar mort en vida, i els que t’estimen ja no se’n recorden de tu, si ets estimat, viuràs per sempre

Quan oblidem, quan ja no mostrem atenció a aquella persona, allò desapareix, encara que hi sigui, pel nostre propi món desapareix. Per posar un exemple, encara que sigui molt materialista, quantes vegades heu trobat al vostre armari un jersei que feia anys que no us ho posàveu? Segurament pensàveu que no estava, però hi era allà.

Mai oblideu allò que estimeu o heu estimat. Mai deixeu d’estimar aquells que us envolten.

 


REDACCIÓ6 Novembre, 2019
jesus_arjona-1280x1148.jpg

Des de molt jove, he sigut amant de l’art i especialment també del continent africà, això ha fet que no conegui altra manera de viure que no sigui rodejat d’art i de reflexions al seu voltant, sempre m’ho he qüestionat tot i he generat una gran sensibilitat i estima per la persona del continent africà, la seva cultura, forma de vida i treball.

Un dels temes més debatuts per la societat respecte a l’art africà és el fet de si s’ha de considerar art o no, avui us vull explicar el que penso i el que veuen els meus ulls.

Durant molt de temps he hagut d’escoltar comentaris de gent que em deia que el que jo tenia no era art, sinó que eren literalment “objectes dels negres”, o bé “fustes amb formes”, això sempre m’ha fet bullir la sang portant-ho fins i tot al terreny personal ja que, elles, les peces que tinc o bé les peces de l’art tribal africà formen part de la meva vida i per tant son part del que jo sóc, així doncs l’atac també era contra mi.

Realment pensant-ho fredament, l’occidental ha fet un procés molt etnocèntric, auto posicionant-se en un lloc privilegiat respecte a tot el món per decretar allò que és art o no, amb les seves pròpies definicions. Alguns teòrics clàssics del món de l’art definien l’art com quelcom que s’ha de presentar a un públic del “món de l’art”, oblidant-se totalment del concepte de l’obra i potser només centrant-se en el punt formal, estètic i també en l’aspecte elitista o classista sobre l’art.

Avui us presento unes obres que em serveixen molt d’exemple, ja que són dues obres que en el seu origen tenien una funcionalitat quotidiana dins del poble. Es tracta d’uns suports per a llits o bé per les tendes de campanya utilitzats pel poble nòmada Tuareg, que s’estenen per diferents països: Mali, Níger, Líbia, Argélia i Burkina Faso. Aquestes obres presenten un treball de la fusta excepcional, característic del poble que les fa, que les converteix realment en uns objectes molt bells però que continuen sent purs objectes funcionals.

Com podem considerar que aquests elements que tenen una funcionalitat quotidiana dins del poble són “art”? Si pensem en la nostra definició d’art no ho són del tot, són quelcom que van més enllà de la idea concebuda que nosaltres tenim.

Dient que és art, i mostrant-lo en sales i galeries com si d’una obra occidental es tractés, em produeix de vegades una situació confrontada, ja que està totalment fora de context a un lloc que no podria estar mai a la vida, sobre un suport o dins d’una vitrina i amb gent que l’admira. Realment és una idea molt elitista i fins i tot, esnobista, tot i que necessària per mostrar i difondre la cultura d’aquests pobles.

“Quan mirem una obra d’art tribal hem de mirar amb els ulls d’aquells que la van fer.”

L’art tribal va més enllà del que nosaltres pensem. No són objectes realitzats per un públic que vol analitzar-los, jutjar-los i mostrar a l’artista la seva experiència amb ells, sinó que són obres que serveixen per a unes qüestions vitals dins del poble tant en el sacre com en el que és quotidià, esdevenen símbols d’identitat i per sobre de tot són la mostra d’una cultura i com un dia va dir un geni, la seva història: “són llibres dels pobles sense escriptura”, l’art tribal va més enllà de la nostra idea etnocèntrica d’art, se situa en un context i en un estatus diferent del concebut.

Si un dia em pregunteu si l’art tribal és art o no, jo sempre defendré que ho és, encara que hi hagi moltes persones que es qüestionin de manera seriosa la seva catalogació des d’una posició de “jutges de l’art”, tot i que per mi una definició més correcta seria quelcom que tingués en compte la formalitat de l’obra, el seu concepte i sobretot, la identitat. Art tradicional? Art popular? Mes enllà d’això, l’art tribal per a mi és “La mostra artística identitària dels pobles”.

“Si no estimes el treball dels teus germans, com has d’estimar el teu propi treball?”

 


REDACCIÓ29 Octubre, 2019
jesus_1-1.jpg

Fa pocs dies que comparteixo la meva vida amb una obra que m’ha fet qüestionar-ho tot, vull compartir amb vosaltres això i fer una petita reflexió.

Us presento una obra que genera moltes converses al voltant seu, que té una força molt més enllà del que representa, que és generadora de mirades indiscretes, també de rebuig i riures. Es tracta d’una obra dels Lobi de Burkina Faso, una Bateba Betise.

Aquestes obres sempre mostren un home i una dona que estan en una postura sexual indiscreta. S’utilitzen tant pels homes com per les dones del poblat i tenen una funció variable depenent qui la utilitzi; pels homes tenen la finalitat d’aconseguir parella o bé aconseguir libido sexual, mentre que les dones l’utilitzen per buscar fertilitat. En tots dos casos aquesta obra és explícita amb els desitjos dels humans i vol la relació interpersonal entre homes i dones.

       “Sorprès, avergonyit, exaltat… són sentiments que hauràs sentit en veure-la”

Pot semblar-vos una peça molt indiscreta i fins i tot us pot molestar pel que significa o ensenya, pot semblar una peça vulgar. No obstant això, en el seu context aquesta peça s’ubica en els llocs més sagrats del poble, on no tothom pot entrar i on s’ha de tenir un màxim respecte, de fet, ella forma part d’aquest enclavament i esdevé també sagrada, cuidada i venerada per tots els membres del poblat.

Us imagineu una imatge semblant en un centre de culte occidental? En una església? Ens qualificarien de profans, vulgars… i molts més adjectius que desqualificarien la nostra persona si la nostra resposta fos positiva, veritat?

Pels Lobi la pràctica sexual és un fet natural, quelcom del que no s’ha d’avergonyir ningú, que és símbol de bonança i riquesa. Nosaltres pel contrari pensaríem que aquesta obra és una vulgaritat d’un artista pervertit que busca un fet en concret d’una manera obsessiva, potser no trec la raó a aquesta afirmació que he fet, tot i que per alguns pobles això no és veritat, infinitat de cultures del món realitzen figures eròtiques als seus cultes sagrats i tenen una funcionalitat sacra.

Amb ella em qüestiono tot el que m’envolta i la “realitat” de les coses. Sembla que aquesta reflexió sigui una vulgaritat per part meva, però realment és un fet molt impactant que a un lloc sagrat allunyat de la nostra societat occidental el fet sexual sigui considerat part del lloc sagrat, quelcom que seria impossible a occident.

Pensant-ho bé no és tan estrany que sigui quelcom sagrat, per mi també ho hauria de ser. Els humans fem màgia, la reproducció és la nostra màgia i l’encanteri que fem és l’acte que anomenem sexual. Què hi ha més bonic, entranyable i generador d’alegria que el naixement d’un nou ésser?

“I encara no saps d’on venim?”

 


REDACCIÓ19 Octubre, 2019
jesus_1-1280x904.jpg

La mirada pot ser quelcom que ens pot transmetre infinitat d’informació. Serveix per mostrar el nostre estat d’ànim, la nostra situació personal, si necessitem alguna cosa… la mirada és el reflex de l’esperit.

Una mirada també pot enamorar, pot traslladar-te a un lloc idíl·lic, pot fer que tinguis por… crec que més enllà dels llenguatges reconeguts hi ha un llenguatge d’ulls no reconegut i que igual que el dels signes és universal i innat.

Jo he aconseguit i aconsegueixo amb petites mirades traslladar missatges a la gent més propera a mi i que em coneix i sap de la meva situació, sense dir una paraula elles ja saben què em passa i, normalment, saben què han de fer quan les coses van estupendament o quan les coses no van bé i en detriment, i és d’això del que vull parlar avui. Van bé les coses?

A casa nostra passen coses aquests dies, sembla que es pugui fer tot allò que es vulgui: es treuen llibertats, es trenquen les normes, es passa la línia del camp personal… coses que en una societat tribal, potser, no passarien.

Tota la població no està contenta amb el que es fa, hi ha qui opina diferent dels fets que passen… tots al voltant de la llibertat, o pot ser per molts, més enllà d’això. Ara s’ha jutjat i s’han fet condemnes, fet que ha revolucionat la població i ha despertat moltes mirades d’odi.

“Amb els ulls enverinats et mirarà”

Jo no entenc res. Vull abstreure’m d’allò que tinc humà i sentimental davant qualsevol persona de les que m’envolten i analitzar el que passa amb profunditat, perquè per mi, no té ni cap ni peus tantes veus, tant odi, tantes cadenes, tan…poc humanisme.

Per què no pensem en l’individu?

Quina raó té estar tu bé quan perjudiques els altres?

Com es pot estar bé quan el teu voltant viu amb odi i desesperació?

Avui us vull presentar una obra d’allò més especial, es tracta d’un fetitxe dels Ewe de Ghana i Togo. S’utilitza en rituals de tota mena, presentada als altars de l’ètnia per invocar les forces del més enllà. Segons diverses fonts aquestes obres representen l’esperit o deu del foc, els llamps i el ferro, el que els Yoruba coneixen com l’orisha anomenant Shango.

És una obra curiosa ja que té moltes característiques estètiques particulars: el seu color blanc i vermell, els animals que hi apareixen al mànec de l’obra (un ocell i el cap d’un mamífer) i finalment la peça de ferro que surt de la boca del cap que corona la peça i que li dóna una forta presència.

Aquesta obra és temuda, és una obra molt poderosa i dictatorial, una obra que condemna tot allò que considera malament seguint els preceptes de la naturalesa i els ancestres. Fa que la persona que la tingui a la mà s’empoderi i que la seva mirada sigui dictatorial i el seu cos més poderós, que se senti capaç de tot.

“És una obra que pot jutjar, i de vegades, només amb una mirada”

 


REDACCIÓ24 Setembre, 2019
jesus_2.jpg

Durant aquests dies els tarragonins i tarragonines hem pogut gaudir i viure la festa de la nostra patrona, Santa Tecla. Hem pogut veure concerts de tota mena, espectacles de folklore, castells, la baixada de l’Àliga per les escales de la catedral, com els nostres carrers s’omplien de nens i adults esperant l’arribada del seguici… Tot això amb el caràcter amistós i alegria que ens caracteritza a la gent de Tarragona.

Segurament, aquestes festes no estan fetes per tothom, encara que hi hagi algunes campanyes que diguin el contrari, no obstant això, com moltes vegades he escoltat i m’han dit “no es pot fer tot al gust de tothom”, el que sí que és veritat és que a poc a poc estem aconseguint unes festes més inclusives, tot i que encara queda molt treball per fer durant els propers anys, tant en actes, com en civisme.

Però sabeu una cosa? Aquestes festes han mostrat quina classe de gent som. Hem vist com per culpa de les inclemències del temps alguns dels actes programats s’havien de replantejar per suspendre’ls, segurament moltes persones estarien pendents d’aquesta decisió: esperen tot l’any per aquest moment i ara tot s’hauria de parar per culpa de la pluja.

Finalment molts actes es van dur a terme, i els nostres carrers es van omplir de gom a gom amb gent que volia assistir als actes; el nostre seguici va sortir al carrer, vam ballar amb ells, vam al·lucinar i passar por amb els diables i els elements de foc del nostre bestiari… vam viure la festa!

“Quan el temps mana, els humans hem d’acceptar les seves inclemències
i saber superar-les”

A l’Àfrica el que nosaltres representem durant les nostres festes es viu dia a dia. Les danses i emmascarades que nosaltres presentem durant el seguici són paral·lels als rituals que es produeixen a les places del poble amb les màscares i figures que normalment us presento en la secció, encara que socialment es considerin molt exòtics són elements molt semblants a la nostra Àliga, Mulassa, Cucafera, nanos, gegants…

La peça que avui us presento pertany als Ibibio de Nigèria i és una mascara “Ekpo Mfon”, d’estil molt clàssic i identificatiu de l’ètnia. Té una bellesa absoluta i incomparable a cap altra obra. S’utilitza durant diversos rituals i la seva funció és transmetre missatges de bondat pel poble, a més de la representació de la veneració de la figura de la dona.

En definitiva, és una obra per honorar als bons esperits, la lluita contra la maldat i la crida als bons esperits, no penseu que seria com l’Àliga? Tothom s’alegra al veure-la, l’estima, quan ella passa, la gent s’omple d’alegria…

Tarragonines i tarragonins, sou genials! Gràcies per recolzar la cultura popular sigui quina sigui la condició meteorològica, per recolzar la nostra cultura i per fer que l’estima que nosaltres els adults sentim per aquesta festivitat sigui present en els vostres fills. És per això que avui, mullat, després d’haver ballat sota la pluja amb la màscara Ekpo a la mà i amb el rastre que ha deixat en mi l’aigua d’aquestes festes, us vinc a oferir els seus favors perquè us cuidin i protegeixin dels mals esperits fins a les properes festes.

“A Tarragona el temps no pararà les ganes de festa”

 


REDACCIÓ10 Setembre, 2019
jesus1.jpg

En algunes etnies del continent africà el respecte i tracte per tots els membres del poble, sigui quina sigui la seva condició, és un tret indispensable i d’una gran importància. Això es deu a que li donen un gran valor a la seva comunitat, aquesta va per sobre dels individus i tenen entès que només podran seguir endavant si la comunitat segueix forta i unida.

Ara després de tornar a llegir-me l’últim paràgraf em venen al cap infinitat de persones de condicions diferents que conviuen al planeta i en concret les que estan al meu voltant dia a dia: persones de diferents països, de clases socials diferents, de tendències sexuals diferents, amb capacitats diferents, de sensibilitats diferents… un gran conglomerat de persones.

Hi ha un col·lectiu que m’agradaria destacar, aquell que molts anomenen persones “discapacitades” obviant la infinitat de capacitats diferents que tenen i que segurament són molt superiors a les de molts individus considerats per la societat com “normals”. Actualment arreu del món amb l’ajuda de moltes organitzacions i associacions s’estan fent grans treballs per la incorporació de diferents col·lectius dins de l’àmbit laboral i social, que anteriorment estaven exclosos, tot i que encara queda molt per fer, existeixen molts estigmes socials que fan que s’hagin de considerar fer alguns canvis més, com el de no atribuir-los-hi una manca de capacitat.

Actualment arreu del món amb l’ajuda de moltes organitzacions i associacions s’estan fent grans treballs per la incorporació de diferents col·lectius dins de l’àmbit laboral i social, que anteriorment estaven exclosos, tot i que encara queda molt per fer

L’obra que avui us presento va molt relacionada amb aquest col·lectiu. A començaments del segle XIX aquesta màscara ja va cridar l’atenció del gran pintor Pablo Picasso, qui va influenciar-se de les seves formes per fer diverses de les seves obres.

Es tracta d’una moderna màscara “Mbangu” dels Pende que es situen a la República Democràtica del Congo. Aquesta obra es coneguda com la “màscara de la malaltia”,  sempre presenta una cara poc estructurada o convencional i acostuma a estar dividida en dos parts pels colors blanc i negre.

Un dels trets més importants d’aquestes cerimònies és que es fan cants rituals que parlen sobre la tolerància vers els altres, sobre aquells que són diferents

Són obres que s’utilitzen en diversos tipus de cerimònies; per lluitar contra la malaltia dels individus del poble, per lluitar contra les forçes del mal i també són utilitzades per provocar riures a la comunitat en espectacles. Un dels trets més importants d’aquestes cerimònies és que es fan cants rituals que parlen sobre la tolerància vers els altres, sobre aquells que són diferents, traslladant un missatge de tolerància i respecte, ja que el que li passa a un, pot passar-li a qualsevol altre.

Ells són concients d’aquesta tolerància entre els membres de la comunitat, encara que sí que és veritat que es mouen per por als bruixots, no obstant això és inmensament interessant que hi hagi obres que representin als anomenats “malalts” o “discapacitats” i que siguin aquests els que traslladin missatges de conscienciació social.

“He dit que deixis de mirar-me, nomès sóc diferent a tu en algunes coses”.

 

 


REDACCIÓ23 Agost, 2019
jesus1.jpg

Els símbols són quelcom molt important a les nostres relacions amb la societat i amb el seu rerefons. És un llenguatge paral·lel al lingüístic i prova n’és d’això la llengua de signes o bé la infinitat de cartells publicitaris que trobem als nostres carrers, tot i això també existeixen uns altres símbols que tothom identifica com a característics d’una zona, d’un grup concret de gent… en definitiva una característica particular. Moltes vegades aquests són elements físics que, pel seu significat o per la seva utilització a la pràctica, han esdevingut elements indispensables en la seva caracterització per un col·lectiu. Com per exemple poden ser les jaquetes de cuir pels motoristes o bé les culleres de fusta pels cuiners, portant aquests elements tornant-los sagrats.

No obstant això, hi ha símbols que poden canviar el seu significat si es desplacen geogràficament, com és el cas de l’obra que avui us presento. Molts podríem pensar que es tracta d’una peineta símbol del flamenc espanyol, tot i això, és una obra que encara que comparteixi la funcionalitat pràctica s’allunya molt d’aquesta realitat folklòrica.

Aquesta obra pertany als Luba una ètnia que està situada a República Democràtica del Congo. Aquest poble sempre s’ha caracteritzat per tenir unes escultures d’allò més refinades, amb uns pentinats extraordinaris i molt elaborats que plasmen el dia a dia de les dones del poblat.

Són utilitzades per les dones Luba per poder fer aquests elaborats pentinats, tot i que no s’utilitzen com a pinta, sinó que són elements decoratius que porten sempre al cap i que indiquen un cert prestigi, a més d’un fort poder social.

Són utilitzades per tot el continent africà tot i que segurament les persones que millor elaboren aquestes obres per la seva sofisticació són els Luba.

No creieu a ningú que us menyspreï o menystingui. Teniu aquest símbol sempre present i mai ho oblidareu

Considero aquests elements com un dels símbols més importants per a l’apoderament o bé per la reafirmació del paper de la dona al continent africà. Una dona que sense adonar-nos a occident pateix molt, es veu discriminada al seu país d’origen per una societat poc igualitària i masclista, això no obstant, també ho està a occident on les institucions encarregades de la defensa de gènere es mostren poc actives en la defensa d’aquesta gran realitat occidental, veient-se obligades en agrupar-se en les seves pròpies associacions o grups de defensa, que en molts casos han adoptat una peineta com la que us mostro com a símbol de força i refermament.

No obstant això, aquesta realitat és molt canviant i amb la seva empenta i la de les institucions occidentals de ben segur que arribaran a un port comú i beneficiós per tothom.

Amb aquest objecte al cap elles se senten poderoses i són capaces de tot. Pequen d’innocència, ja que sense ell també serien capaces. Els humans ens hem de reafirmar en allò que ens fa forts i lliures i no abandonar-ho, encara que per un moment ens faci esclaus d’ell, esclaus de llibertat.

 


REDACCIÓ14 Agost, 2019
jesus_mas2-1280x811.jpg

L’enamorament humà és necessàriament recíproc i, per tant, entre individus iguals? Quan ens enamorem hem de rebre sempre el que donem, veritat? En això estic d’acord però, considereu que ens podem enamorar d’alguna cosa que no té vida, com per exemple de l’art?

Moltes vegades m’han plantejat quin sentit té tenir obres d’art físiques. Realment és un comportament molt posseïdor, igual que també ho és enamorar-se, però després de comprendre i analitzar-ho per poder anar més enllà, te n’adones que és més complex del que sembla.

Amb l’amor cap a l’art pots sentir més que amb qualsevol altre amor, donat que aquest sempre transmet i ho fa de la mateixa manera o almenys d’una forma molt sincera. L’amor que una obra d’art et pot transmetre, va més enllà del que tothom té entès com a un amor sentimental, existeix una atracció; física o intel·lectual que a vegades et porta a tenir sensacions que no es poden explicar amb paraules.

Avui us presento una de les obres més petites de la meva col·lecció. Es tracta d’un tiraxines de l’ètnia Baulé de Costa de Marfil. Aquestes obres són portades al coll penjades o bé als cinturons dels nens o adults caçadors de l’ètnia. Tenen la funció de servir com a instrument per la caça d’ocells i petits mamífers.

L’amor que una obra d’art et pot transmetre, va més enllà del que tothom té entès com a un amor sentimental

La utilització d’aquesta eina de caça és molt extensa en tot el continent africà, trobem infinitats de pobles que l’utilitzen, cadascú amb les seves particulars característiques estilístiques, ja que acostumen a estar decorats amb els motius més creatius que us pugueu imaginar: animals, figures humanes, cares, cossos geomètrics…

Aquestes decoracions van relacionades amb la importància social de la persona que el posseeix; com més decorades més estatus tindrà el propietari.

És curiós el que em passa amb aquesta obra, ja que tinc una desena d’obres similars, tot i que aquesta és especial. Quan la vaig veure per primera vegada vaig enamorar-me completament d’ella, és una peça que va més enllà de la bellesa pròpia de l’art i s’emmarca dins de l’atracció física.

Aquesta és potser l’obra de la qual estic més enamorat, i realment no és ni de lluny la que tothom qualificaria com la meva millor obra, però com diuen; “al pot petit està la bona confitura”.

“En l’art, l’amor que es pot sentir és molt més fort i complex que el terrenal”

 


REDACCIÓ30 Juliol, 2019
jesus_arjona2-1280x853.jpg

Socialment, encara que ens faci mal dir-ho, considerem a les persones amb una edat avançada quelcom molest, pesat i que hem d’evitar, pensem que són persones que ja no ens poden aportar res i que només estan esperant el moment per marxar de la Terra per sempre.

Ens oblidem de tot el que ells són o han sigut per nosaltres i pel món. Igual que tots, han tingut joventut, han rigut, han ballat, han somiat, s’han enamorat… i, per sobre de tot, han lluitat pel seu i el nostre futur.

“És aquella a qui més estimo, aquella que sé per damunt de tot que mai em fallarà, una dona única”

Amb quina raó i amb el permís de qui som capaços de menysprear-los?
A la societat africana la persona que té una edat considerada és un individu sagrat per la comunitat, tots giren al voltant seu: és aquest individu el que té el coneixement del passat per poder afrontar el futur; és qui té els poders per fer màgia i guarir els malalts; quan les coses no van bé són ells els qui donen consells… Són la solució als problemes i la principal font de coneixement.

Com va dir l’escriptor i etnòleg maliense, Amadou Hampaté Bà: “A l’Àfrica, quan un ancià mor, és com si es cremés una biblioteca”.

A Occident es comparteixen rols similars als dels africans, ja que moltes vegades són els més grans els encarregats de cuidar i educar el futur, és a dir, dels seus néts; esdevenen una part fonamental pel creixement de l’individu.

La peça que avui us presento és una veritable joia i no la podria presentar de cap manera millor que com ho faig avui. Es tracta d’un davantal de dona casada dels Ndebele de Sud-àfrica. Aquestes obres són portades per les dones amb la intenció d’indicar al col·lectiu que són dones casades, a més que se’ls ha de tenir un respecte important.


Presenten unes figures geomètriques amb uns colors molt vius i estan fetes amb petites boletes de vidre o de plàstic portades pels colons que van cosides a una pell o bé a una tela, depenent de la classe social de l’individu. Els dissenys d’aquestes obres han influenciat la moda occidental des de fa molts anys i ho continuen fent avui dia a les millors marques del món.

“A la meva vida tinc moltes persones que m’han marcat: bé perquè han sigut el meu amor, perquè m’han fet mal, perquè han estat en un moment difícil ajudant-me o bé en un de molt feliç gaudint amb mi… però si hagués de quedar-me amb alguna persona per sobre de tothom, em quedaria amb la meva àvia Maria”

“Al seu pas tots van flexionar les cames amb motiu de respecte”

 


REDACCIÓ2 Juliol, 2019
masc_jesus2-1280x1362.jpg

Les màscares a l’Àfrica són elements realment importants, si no fonamentals, per la majoria de cultes dels pobles que habiten al continent. Les seves funcions van des de ser elements de protecció pels individus, fins a peticions de bones collites, de fertilitat, per espantar els mals esperits i enemics… però la seva funció no es limita a això, les màscares esdevenen objectes d’identitat cultural, sancionadors i establidors de costums. En cada poble, ètnia, zona… encara que a nosaltres ens sembli igual, tenen una forma de fer art diferent i totes segueixen paràmetres estilístics i tradicionals únics.

“L’ideal de bellesa per a mi ets tu,
encara que no hi ha ningú que m’ho corrobori”

Trobem màscares que ens mostren l’ideal de bellesa del poble en qüestió i que marquen els paràmetres a seguir pels individus en la seva aparença física. Aquest és el cas de la peça que avui us presento.

Es tracta d’una màscara dels Dan de Costa de Marfil que es coneix amb el nom de Deangle. Aquestes màscares tenen molts usos, hi ha escrits on es diu que serveixen per fer carreres rituals amb elles posades, per arreglar conflictes, per protegir als nadons, pels rituals de circumcisió… però tothom coincideix en què esdevenen un ideal, veritables belleses pel poble.

Amb el seu rostre allargat en forma ovalada, el nas molt estret i definit, la boca mig oberta, els ulls mig oberts i una superfície molt llisa i brillant fan que aquestes obres esdevinguin per a molts les peces més boniques i fines del continent.

Tant a la cultura africana com a l’occidental, hi ha molts paràmetres que s’estableixen des de la religió i que afecten a tot el poble, encara que s’emmascarin. Però, que passaria si aquests es neguessin a acceptar aquests preceptes? Cada cas s’hauria de jutjar per separat, però segurament el no acceptar els preceptes implicaria no pertànyer al col·lectiu i ser considerat un pària. On queda la llibertat aquí?

“Jo et vull a tu, sigui com sigui i passi el que passi”

Com veieu, l’art no esdevé quelcom va, ni fora de valor a la societat africana. Les màscares i figures no compleixen només la seva funció religiosa, sinó que són el reflex d’una cultura sencera.

 




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter