28. Març 2024

Arxius de màscares | Diari La República Checa

REDACCIÓ5 Juliol, 2022
jesusAA-1280x853.jpg

“Plantada a terra, amb els ganivets ja afilats, el cos mig nu
i, amb més ganes que mai, la vida va guanyar”

A Burkina Faso, en concret al poble Lobi, dins de les societats matriarcals, existeix un culte destinat a castigar aquelles ofenses que es produeixen a les dones o bé que esdevenen molt greus per a la comunitat, es tracta del culte Milkuur.

Aquest culte envoltat d’una certa aura obscura està encapçalat per un sacerdot que rep el nom del culte, Milkuur. Aquest esdevé una autèntica potestat, més que qualsevol sobirà, ja que se situa entre el cel i la terra esdevenint un ésser no terrenal i molt temut, vivint fora del poblat i sense cap relació interpersonal. Aquest sacerdot té la funció de castigar aquelles accions ofensives de la manera més radical, a través de la sang.

Ell encarrega les escultures anomenades “Baàthil” com la que avui us presento, que és una obra molt poc clàssica, i amb un estil molt particular, molt difícil de veure, però que té una gran importància per a l’art d’aquest poble burkinès. Aquesta escultura se situaria dins d’un altar, sent el cap d’una escultura humana feta amb fang i servint com a ofrena als esperits abans de la sentència del sacerdot cap a la persona “jutjada”, tot hi que hi ha estudiosos que parlen d’altres usos.

Segons el culte Milkuur, una vegada aquesta obra estigués plantada a terra, ja no hi hauria pas enrere, que el Milkuur no fallaria, que seria implacable. Però avui això no m’ho crec.

Crec en l’ésser humà, en la felicitat, en el perdó, en la bondat, en l’empatia, també en la justícia i en el respecte… no obstant això sobre tot crec en la vida. Dintre de la implacabilitat d’una persona que esdevenia quelcom extraterrestre, crec que aquest tindria pietat en certs moments, crec que l’humà té un valor més enllà de l’establert per societat i és el valor natural de viure i deixar viure, però també crec que molts ho han oblidat.

Segurament en molts moments, aquest sacerdot plantaria els ganivets, per moltes ganes que tingués, com a esperit de la natura, com a ésser de llum, no executaria la seva tasca.

Moments on la vida brilla.

Jesús ARJONA ✍🏼


REDACCIÓ31 Maig, 2022

Moltes vegades existeix una consideració respecte a tot allò que té un caràcter amable, sensible o petit, ho vinculem amb la feblesa deixant de banda moltes altres característiques i ho encaixem només amb conceptes ideològics que habitualment es consideren dolents. Aquest fet mai ha existit de forma tangible, ha sigut una creació d’una societat d’un únic color, que considera les flors, les coses petites o delicades com quelcom inferior.

L’obra que avui us presento, de tan sols 4’5 cm esdevé un dels objectes més importants en aquest tipus d’art, digne de qualsevol museu del món i a l’altura de qualsevol obra mestra que actualment us pugueu imaginar. Els seus volums, la seva forma simètrica, la creativitat de l’artista, la seva antiguitat i la seva procedència el tornen en un objecte molt destacat.

Procedeix de Costa d’Ivori, d’un període que s’anomena “Early voltaic“, període que inclou des del s. XVIII fins principis del XX i pot ser de diverses ètnies que es troben emmarcades dins d’aquest període històric, no obstant totes les característiques indiquen que aquesta obra podria ser Senufo. Són objectes que s’utilitzen per a la divinació o bé com a amulets sagrats, realitzats a la cera perduda amb materials d’un cost molt elevat en aquell moment a l’Àfrica.

Aquesta peça, de tan sols 4’5 cm, esdevé un dels objectes més importants en aquest tipus d’art, digne de qualsevol museu del món i a l’altura de qualsevol obra mestra

En un primer moment, com a persona dins d’una societat com la nostra, i fruit del meu poc coneixement de l’art en bronze, vaig passar per alt aquesta obra, no donant-li importància, pensant únicament en la seva mida i com de delicada que era. Després de passar temps amb ella, d’observar-la, de “conversar” amb ella, a més de parlar amb el màxim exponent dels experts d’aquest període, que va il·luminar la meva visió, vaig comprendre l’obra, desdibuixant tot el que jo tenia al meu imaginari, entenent la força d’un objecte que enllaçava la delicadesa, l’amabilitat… amb la força innombrable d’una obra d’art d’aquesta categoria.

Vaig trencar els murs del meu imaginari per tornar-los a construir en només uns dies.

PUBLICITAT










REDACCIÓ4 Agost, 2021
jesus-arjona-1280x853.jpg

La bellesa, no la vellesa encara que també ho sigui, pot ser o pot haver estat una de les armes més grans de la Humanitat.

Amb ella, i durant tota la Història, s’han provocat guerres per enveges, problemes polítics, discussions entre amics, traumes de tota mena…

Aquest fet és degut al fet que aquesta és quelcom que sempre s’ha valorat a la història de la humanitat, convertint-se fins i tot en una eina de defensa o de protecció. Us explicaré un exemple molt particular de com la bellesa pot esdevenir un element de protecció.

Els Lobi de Burkina Faso, un poble que he treballat molt i del que moltes vegades parlo és per a mi molt important per la seva estructura, ja que el poble està sostingut per un matriclan, sent la dona la que adquireix un paper fonamental i de fortalesa dins del poble.

“Potser la bellesa no és tan dolça ni tan bona com pensem”

Aquestes dones, com en molts altres indrets del món volen estar belles, i normalment porten joies que els donin la sensació de sentir-se belles i, per altra banda, també poderoses. Canelleres, penjolls, aplics al cabell… tots ells són elements que les dones Lobi utilitzen per donar-se importància al poble i embellir-se.

La bellesa és un fet subjectiu que els humans apreciem, valorem i desitgem, tot i que potser una frontera de defensa o bé una font de poder

De tots aquests objectes hi trobem uns amb una forma molt particular. És el cas de l’obra que avui us presento, una obra que a més d’aportar bellesa, aporta una protecció física a la persona, que la protegeix dels enemics, ja que s’utilitzava com a arma en moments de conflictes, posant-la entre els dits podria ser utilitzada com els coneguts “punys americans”.

La bellesa és un fet subjectiu que els Humans apreciem, valorem i desitgem, tot i que potser una frontera de defensa o bé una font de poder, que es pot convertir en quelcom malèfic. Si aquesta s’utilitza com a “objecte de canvi”, es mal interpreta o bé es juga amb ella pot convertir-se en una arma imparable.

PUBLICITAT



REDACCIÓ17 Maig, 2021
jesus_arjona2-1-1280x853.jpg

Patir, sentir el dolor, ser neguitós, aguantar i ser fort, són aquelles coses que marquen una situació i una persona, són aquestes les úniques coses que ens poden diferenciar com a humans: aquells que aguanten, resistint i els que cauen perdent la batalla.

Aquell que pateix i aguanta per una situació o malaltia, han desenvolupat una sèrie d’eines de defensa que el fan fort i no el deixen caure. Qualsevol exèrcit del món per molt fort que fos, podria desitjar tenir el valor i resistència que aquest desenvolupa. Ni els grans escuts, ni les grans muralles, ni els grans búnquers… res podrà superar la força que aquest té amb la seva actitud i mentalitat lluitadora.

Avui, us vull mostrar una meravellosa obra mestra, un dels objectes més espectaculars que he mostrat en aquesta secció, de la qualitat més gran possible. Es tracta un escut etíop, dels Oromo o Arsi, ja que són diverses ètnies les que utilitzen aquestes defenses. Data del s. XIX i està realitzat amb pell bé d’hipopòtam o bé de búfal, que el fan lleuger i molt resistent. Té unes protuberàncies marcades a la pell per simular la pell dels animals, i brilla com si fos metall amb la intenció d’espantar els enemics, igual a la mitologia grega que ho fa Minerva amb el seu escut.

He arribat aquí, únicament amb el meu escut, símbols del meu poble i símbols de resistència i fortalesa

Aquest escut ens mostra en molts llocs la duresa de la batalla que el portador de l’obra va sofrir, amb una gran quantitats de forats i reparacions produïdes per talls d’enemics amb les seves llances o armes de ferro. Però més important és el missatge que porta darrere i que ens mostra com era la persona que portava aquesta defensa, ja que tot i els cops que va rebre, que van ser més de 6, aquest va resistir, la seva actitud, el seu esperit de lluita no el va deixar perdre la batalla, ja que van reparar-se i va tornar a la lluita. Estem davant d’un objecte que va pertànyer a un gran guerrer.

Avui faig un missatge directe. Com tu, Mireia, que lluites, has lluitat i lluitaràs. No és important allò que utilitzem per defensar-nos, no és útil allò que has posat pel mig de tu i allò amb el que lluites, sinó que en aquest cas,  tu  ets la important, la forta i la valenta. Et podria deixar el meu escut perquè lluités enfront del teu mal, però creu-me, que mai no estaria a l’altura de la teva força.

 
PUBLICITAT


REDACCIÓ2 Març, 2021
jesus_arrjona-1280x853.jpg

Vull marxar, m’agradaria migrar per aprendre, per comprendre i per créixer, però sempre fa llàstima deixar el “niu” això és quelcom que sempre inunda les decisions migratòries.

La migració, el canvi de població o el desplaçament temporal és quelcom que caracteritza la cultura global humana, sempre ho hem fet, però no de la mateixa manera, de fet encara avui dia hi ha pobles a diverses zones del món, coneguts com a nòmades, que tenen el món com a casa i no s’estableixen amb arrels a cap lloc; n’hi ha d’altres que tot i tenir les seves arrels en un lloc determinat, és a dir, sent sedentaris, decideixen migrar indefinidament buscant una situació diferent de la que tenen als seus orígens; també n’hi ha d’altres que marxen solament per un temps.

Jo em pregunto, com ha de ser de difícil deixar les teves arrels, els teus carrers, la teva gent… Jo podria? Com aconseguiria no enyorar el meu origen fins a tornar-me boig? Com podria deixar de banda tot allò que jo sóc en origen? M’oblidaria de tot?

Una possible resposta d’aquestes preguntes que em qüestiono bé de la mà de l’obra que avui us presento, preguntes que segurament en el seu moment aquesta cultura es va fer, sento l’origen de la realització d’aquestes obres d’art tan preuades avui dia.

Es tracta d’una important màscara passaport dels Dan de Costa d’Ivori, que rep el nom de “Ma go”, una obra que representa molt bé l’art d’aquest poble pel seu estil. Aquestes obres són portades pels homes quan es desplacen de territoris, les porten a una bossa que porten sempre amb ells i els hi serveix tant d’identificador del poble al qual pertanyen, o d’amulet i com una vinculació al seu poblat d’una manera molt intima, ja que aquesta petita màscara representa una altra de superior que es troba al poblat, una màscara mare, a la que tenen molt de respecte, marca el seu origen i els caracteritza i identifica. D’aquesta manera els individus mai estan desconnectats de les seves arrels i mai obliden qui són i d’on venen, tenen una connexió material total amb les seves arrels.

Aquest exemple de vinculació amb el nostre origen ho tenim tots, potser no de forma material, però sí que tenim maneres de fer, parlar, moure’ns que ens lliguen a algú o a algun lloc en concret. La meva àvia, migrant d’Andalusia, mai ha deixat de parlar com al sud, ni de fer el menjar com al sud… Tot i que enyora el seu origen, no està desconnectada d’allà, no s’oblida.

Viatjaré per tots els camins de la Terra, visitaré els llocs més inhòspits, parlaré en idiomes diferents… però mai oblidaré qui sóc i d’on vinc.

 
PUBLICITAT


REDACCIÓ14 Febrer, 2021

Según las creencias de las religiones tradicionales africanas, los ancestros viven para siempre y cuidan de los vivos allá donde se encuentren. Estos son los que han tenido el poder en algún momento, las personas más sabias y los más “puros”. Su lugar de residencia, después que el cuerpo se desvanezca es el bosque, pero no uno cualquiera, sino uno sagrado, aquel donde residen todas las almas de las personas que han fallecido y donde descansan por siempre.

En muchas religiones tradicionales africanas, particularmente en aquellas donde se rinde culto a los ancestros, el bosque sagrado es el sitio más significativo para la comunidad, siendo un sitio reservado para acciones de culto.

Su entrada está reservada a unos pocos, no todo el mundo puede entrar. Es un lugar para los iniciados y para que los ancianos de la comunidad, vayan a tomar decisiones o realicen cultos, dado que es un sitio sagrado y limpio de cualquier maldad foránea.

El bosque sagrado para los miembros de la comunidad tiene un significado que se sitúa entre el miedo y la veneración, ya que su respeto hacia los mayores y las antiguas generaciones es absoluto y forma parte de su identidad, tal es el punto de respeto que existe la creencia que si incumplen las normas del lugar pueden contraer enfermedades.

Veo una curiosa conexión con nuestra situación actual en referencia a los lugares donde se toman las decisiones.

“Hoy paseando por el bosque he oído voces que me hablaban”

Muchas veces, hemos escuchado en infinidad de métodos para la curación personal que el pasear por la naturaleza, es decir por el bosque limpia el alma de nuestras preocupaciones y nos conecta con nuestro “yo” interior y puede que estos lugares sí que tengan esos poderes curativos, vinculados a estos ancestros. Son lugares de curación.

Hoy muestro una serie de obras que representan a ancestros, personalidades del lugar que eran veneradas por su sabiduría y actos. En este caso todas las obras que se presentan pertenecen a la etnia Lobi y en ningún caso, ellos, podrían encontrarse de forma física en el bosque, sino que estarían guardados en los poblados, concretamente en los altares familiares o bien de la comunidad, dado que siempre hacían servicio al pueblo en vida.


REDACCIÓ1 Gener, 2021
jesus-1280x853.jpg

Sembla que arriba el dia de tancar la porta i acabar amb tot allò que no va amb nosaltres per posar punt final a un moment vital que ja forma part del que som.

Crec que ha arribat el moment de poder tancar una porta que des de fa ja molts mesos està oberta i que ha deixat entrar molt d’aire, més del que volíem, i potser amb aquest tancament pensem que acabarem amb el vent, però perdoneu, encara que a mi em faci mal, no és així. Tanquem la porta per obrir una altra, on també hi haurà corrents d’aire.

No puc fugir l’allò que ja és part de mi. No puc pensar que amb el simple fet d’acabar amb una relació, un moment, un canvi d’any… tot canviarà a diferent, que jo canviaré i també la meva vida, si ho fes, seria un innocent, un brètol i també un babau. Els corrents d’aire continuaran entrant a la nova habitació, tant les noves com les antigues, continuaran movent les branques dels arbres i embrutant els nostres carrers de fulles, continuaran movent els núvols portant pluges i tempestes, serà aquest aire el que també acabarà amb els nostres mals, serà aquest aprenentatge el que ens farà créixer, només amb l’experiència serà que podrem prosperar.

Avui us presento unes obres singulars, ja que nosaltres mai entendríem aquests objectes com una obra d’art, no obstant la seva presència ens fa canviar aquest paradigma. Es tracta d’uns candaus de porta dels Bamana de Mali. Aquests objectes anaven incrustats a les portes de les cases o graners que estaven decorades amb motius figuratius i geomètrics de tota mena. Aquesta part de la porta sempre acaba coronada amb una espècie de figura antropomorfa molt típica del poblat que les fa, que té una presència molt vinculada a la religió i a la protecció. Podria ser aquesta figura un protector per allò que succeeix en traspassar una porta? Podria aquest protector ajudar-nos a fer un canvi d’habitació?

“Avui torno a convocar als esperits protectors, veniu, passegeu pels nostres carrers, postreu-vos a totes les cases, a les portes i finestres, no deixeu passar cap mal”

Amics lectors, aquest any ha sigut molt dur per tots, no hi ha dubte, pel que fa a la meva experiència vital: he plorat, he estat nerviós, hi va haver un moment en el qual jo no veia el final del túnel… Però, vull transmetre la totalitat del que he viscut i aquest any també he rigut, he compartit moments inoblidables, he crescut, he creat, he ajudat…

Hi ha hagut coses molt positives que he de recordar. Crec que ara hem de tancar aquesta porta, i ho farem junts, però l’escenari no serà molt diferent, no obstant apartarem aquesta plana de la Història de la nostra vida per continuar amb l’experiència que ens ha donat per seguir llegint la següent.

Bon Any 2021


REDACCIÓ15 Desembre, 2020
jesus-arjona3-1280x853.jpg

Recuerdo el primer día que vi esta pieza que hoy os presento, tendría 17 años, y pensé de manera irrefutable que se trataba de un Cristo en una talla tribal, posiblemente colona.

Después de investigar y estudiar el arte del pueblo Lobi de Burkina Faso, pude entender la complejidad de este objeto, al cual ellos califican de peligroso y muy poderoso, y desmentir aquel primer impulso que tuve.

Esta pequeña escultura se llama Bateba Ti puo y es utilizada para proteger a las personas de los posibles ataques de espíritus malignos, enfermedades o bien de enemigos físicos. Normalmente se sitúan en los altares que pueden ser de la familia o del pueblo, dependiendo del rol de la obra.

Un gesto universal de amor, protección y amistad.

Esta posición de protección también la adoptan los miembros de la comunidad, normalmente mujeres, en el momento del funeral de un componente importante para la comunidad. Danzan con la posición de brazos abiertos en presencia del cuerpo del difunto con la finalidad de protegerlo de cualquier mal que pueda corromperlo.

Qué curiosa es la mente humana y qué importantes son los gestos que hacemos. Este objeto parece que quiera abrazarte, en otras ocasiones saludarte, darte la bienvenida amistosamente en caso de que seas amigo o bien no dejarte entrar al lugar en caso de ser enemigo y poder conjurarte algo maligno.

Este gesto, que es un abrazo para el lenguaje universal ateo puede, para algunas religiones y cultos, significar protección sobre lo maligno y el encuentro físico con una deidad en una situación espiritualmente harmónica, como es el caso de los Lobi y los cristianos, que han sido muy distantes en acciones y tan cercanos en la condición humana.

“No es la condición, sino la acción lo que califica al ser humano”

 


REDACCIÓ24 Octubre, 2020
jesus-arjona2-1280x853.jpg

Avui us vull fer una reflexió entorn d’un dels gestos més bonics que tenim els humans: el somriure. Per mi és un gest complicat, ja que transmet complicitat i felicitat, no obstant això, també hipocresia, maldat i mentida. Acostumem a riure per tot, sigui bo o dolent, sigui del nostre gust o no…

Normalment és per incomoditat, o per satisfer a algú que està al nostre voltant, per no sentir-nos fora d’allò que anomenem “normal”. No ho entenc. He viscut moments on un fet no era per riure, ja que la integritat d’una persona o bé quelcom dolent per a ella estava en joc, i hi havia gent rient, inclús jo ho he fet. A això avui li dic prou!

Rient del que és negatiu, de situacions amb les quals no estem d’acord, contribuïm a la perpetuació d’aquella situació o bé a la seva afirmació o acceptació. Per què he de riure per tot? I si no estic content? I si no tinc un bon dia? Prefereixo estar callat, o bé mostrar realment el que sento, si hi ha quelcom que no m’agrada ho hauria de dir i si allò fa mal o perjudica a algú, ho hauria de fer amb més contundència. Si el dia no m’acompanya, com he dit en altres moments, també ho hauria de mostrar per poder solucionar-ho.

Com diu la canço “La Llorona” de la gran Chavela Vargas; “No creas que porque canto, tengo el corazón alegre”.

Avui us presento una obra que personalment em té fascinat i tothom qui l’ha vist diu que té una expressió meravellosa. Es tracta d’una titella de Mali, de la que no puc definir exactament l’ètnia però està entre els pobles Bozo, Bamana o Marka. Porta els braços articulats ja que abans el seu cos estaría format per un vestit de tela que actualment s’ha perdut; mostra signes de pintura verda, vermella i platejada, símbols típics de la zona per aquestes obres que els hi donen molta identitat, però que en aquest cas s’han perdut; a més, porta unes dents metàl·liques que sembla que somriguin.

Són utilitzades per fer riure a la gent, però ho fan amb to satíric, fent burla. No són utilitzades per una cerimònia tan sacra com el ball de les màscares o un ritual de divinació, no obstant això, formen part de la tradició religiosa del poble i també són considerades sagrades.

Us faig una pregunta: quina sensació us transmet l’obra? Què us està dient? En el meu cas penso que m’està amenaçant, m’està agredint visualment, em diu que “què em passa?” però porta un somriure que amaga aquesta amenaça i que la fa dolça i simpàtica, m’enganya.

Atenció! Amb això no vull dir que tothom enganyi amb el somriure, però de vegades, no és tan sincer com voldríem.

PUBLICITAT


REDACCIÓ30 Setembre, 2020
jesusarjona2-1280x853.jpg

El objeto que hoy os presento pertenece a los Baulé de Costa de Marfil, un pueblo que forma parte de un gran número de etnias que componen el grupo étnico Akan.

Se trata de un espantamoscas que sería utilizado por un mandatario barón del pueblo como símbolo de prestigio y poder, además de cumplir con la finalidad para la que fue creado y que es puramente utilitaria.

Estos elementos están realizados en madera por los talladores más finos y exquisitos del poblado. Incorporan decoraciones geométricas perfectas y de una gran belleza, que normalmente estarían cubiertas de pan de oro y que en este caso se han perdido. Además de estar decorados con motivos geométricos, en ocasiones incorporan elementos figurativos, como es el caso de este que os presento que muestra un par de rostros típicos de la etnia y arañas, este último, un elemento un tanto extraño tratándose de un objeto destinado a la clase social más alta de la etnia dado que para nosotros, en general, este animal nos provoca desprecio o más bien asco y vincularlo con el poder nos sería imposible.

No obstante, los objetos de culto o bien que cumplen una funcionalidad dentro del pueblo normalmente incorporan elementos que hablan o provienen de mitos o proverbios de la cultura que los realiza y que son conocidos y venerados por toda la comunidad.

La araña para el grupo Akan es un animal importante dentro de la creación del Mundo dado que según cuentan, ella creó la noche y la lluvia, pero también está asociada a un mito en el que se explica que la araña es un animal que siempre se sale con la suya, que siendo delgada, frágil y delicada, utilizando técnicas de distracción y trampas consigue lo que quiere, aunque sea de mala manera. Es conozida como Anansi y de este nombre han derivado infinidad de celebraciones en toda America fruto de la trata de esclavos, además de dar lugar a miembros del folklore afroamericano como es la Tía Nancy.

Fue muy popular entre las clases más vulnerables de la sociedad por ser una representación de aquellos que aún siendo débiles y vulnerables, utilizando la astucia o el engaño y siendo embaucadores, conseguían lo que querían, y según explican muchos se veían representados.

Si pensamos que implica la araña en conexión con el pueblo y quienes poseían estos objetos, puede parecer extraño si miramos a una sociedad occidental, jamás un gobernante mostraría al público que es una embaucador y metiroso para exaltar su poder, o algo que lo pudiese relacionar con esas características, no obstante, el africano no le teme a eso, ya que él está mostrando que es conocedor de su cultura y de sus raíces, que es lo que muestra, la sabiduría y el conocimiento de saber de su pueblo y de su pasado, más allá de lo que ello signifique.

Quizá los pueblos Akan miran a los ojos mejor que nosotros. Dan valor a aquello que es propio de su cultura y que los caracteriza, lo muestran con honor y sin temer nada.

Quiero dejaros a continuation el cuento de la Araña Anansi:
https://www.potopoto.es/todo-para-vosotras/?fbclid=IwAR3RJRB-hRBWKm1pdqmOqAXm2hsbRUTJ4HcQYjvQC2qOduT6N6n9V9cvqjE