28. Març 2024

Arxius de Malalties Mentals | Diari La República Checa

Borja Vizcarro12 Octubre, 2019

He de reconèixer que avui estic una mica més nerviós del normal. Avui entrevisto a David Marqués, guionista d’una de les pel·lícules més exitoses del cinema nacional, ‘Campeones‘. Fa tot el dia que estic en contacte amb ell per tal d’establir una hora per trobar-nos, paciència que li agrairé sempre. Jo mateix m’hauria enviat a pastar fang. Ens trobem a la plaça Corsini, al Mercat Central de Tarragona i em reconeix que Tarragona ha canviat, des de l’última vegada que la va visitar, en un festival de curtmetratges, fa més de 30 anys. Seiem a prendre un cafè i m’explica que ha suposat per ell el rodatge de la pel·lícula, el que costa fer una producció d’aquest tipus a Espanya. Em parla de normalitzar i no visibilitzar, que tots tenim discapacitats i que ens hauríem de mirar més en el mirall d’aquestes persones, que enveja com veuen la vida i el món que ens envolta. Entrevistem a David Marqués, que ens obre a una realitat desconeguda.

Marqués davant del Mercat

Com sorgeix la idea de ‘Campeones‘? Doncs la idea surt de llegir un article del País sobre un equip real d’un poble de València, de Burjassot. El Club Aderes, un equip format per persones discapacitades de bàsquet, que havien guanyat deu vegades el campionat d’Espanya. Tornant a l’article era una peça que tenia de tot. Tenia un punt molt emotiu, un punt de comèdia, estava molt ben escrit i sobretot les històries que explicava em van provocar totes aquestes sensacions. Vaig anar a veure’ls i a poder conèixer-los. Jo en aquell moment no tenia ni idea de bàsquet (rialles) ni de discapacitat intel·lectual, però em vaig trobar amb uns nois que tenien una visió de la vida súper optimista, divertida… de seguida vaig creure que en aquesta història hi havia una pel·lícula i vaig escriure el guió.

Quina va ser la resposta en aquell moment? Els primers a llegir el guió van ser l’entrenador de l’equip i el president de l’associació, perquè tenia clar que volia que fos una comèdia. Tenia claríssim que aquesta història havia de ser una comèdia, però fer una comèdia amb un tema tan sensible com aquest… Podies travessar la línia i que es pensés que ens estàvem rient d’ells, o quedar inclús per darrere, semblant que fos una història paternalista, aquell “ai pobrets“… I jo tampoc volia això. Total, se’l van llegir i em van dir que havia encertat de ple. “Això és el que no s’ha fet mai i és un gran tema”, em van assegurar, i aquest pas va ser el que em va encoratjar a fer la pel·lícula, fins que va arribar Javier Fesser.

Marqués i Fesser

Com va ser el procés de parlar amb Javier Fesser? Mira, van passar 5 anys des que vaig escriure el guió i es va fer la pel·lícula. Durant aquest temps vaig arribar a perdre els drets del guió, durant un període, fet que va complicar el projecte. Quan els vaig recuperar, torno a engegar el procés de poder fer la pel·lícula, anant a totes les productores, porta per porta. La gran majoria el van rebutjar o simplement ni se’l van llegir, fins que a una d’elles li va agradar el projecte. Em vaig reunir amb ells, anàvem a impulsar per fi la producció, volien inclús que fos jo el director… però em va trucar l’última productora a la qual havia enviat el guió, Pendelton de Luís Manso i Javier Fesser. Luís Manso em va dir “Aquesta pel·lícula és pel Javier. Ara estem preparant una altra cosa però és que crec que ha de ser per ell”. A les portes de firmar amb l’altra productora, em vaig reunir amb Pendelton i amb Fesser, un dels directors que sempre he admirat. Només en parlar amb ell vaig veure que tenia la mateixa visió de la història que tenia jo i em vaig plantejar el fet de deixar el guió a les seves mans, ja que estava segur que seria una pel·lícula amb molta més repercussió, pressupost i mitjans dels que podia disposar jo amb un altre projecte. El vaig deixar a les seves mans i no me’n penedeixo (riu).

I el procés de càsting? Els personatges s’assemblen als jugadors de l’equip ‘real’? Els personatges del guió original estan basats en els nois de l’equip de l’Aderes. El que sí que és cert que en el primer guió, la primera versió abans de realitzar el càsting, eren set jugadors. Quan es va fer el càsting, ja hi havia una selecció de 600 persones entre totes les associacions de Madrid. Llavors va començar la selecció, fins que van quedar deu persones. Va ser Javier qui va dir que no volia treure més gent i que volia aquests deu personatges. La qüestió és que el que vam fer va ser crear personatges nous en base, no només de la personalitat d’aquests nois de l’Aderes, sinó complementant-los amb els personatges que havíem trobat als càstings. Tres o quatre personatges estan pràcticament igual que al primer guió, amb aportacions dels actors, però el millor de tot és que és tot real, no ens hem inventat gairebé res. Les situacions i els diàlegs sí que són inventats, però aquesta manera de reaccionar dels actors, aquesta manera de veure el món i de dir les coses està molt basat en la realitat.

Escena de ‘Campeones’ a una platja canària

Creus que des de la societat tendim a donar-li l’esquena als problemes de salut mental? Mira en el meu cas particular, sí que és cert que tenim la barrera que ens posem nosaltres mateixos, jo mateix m’incloc. Jo no tenia cap mena de contacte amb persones amb discapacitat, però sí que és cert que tenia la barrera posada. Pensava, “val estan allí, però no em vull apropar-me a aquest món”. No vull dir la paraula ‘rebuig’, però sí que és aquella cosa que tractes d’evitar. Tot això existeix. Però clar, en el moment que els vaig conèixer, se’m van caure totes les barreres i tots els prejudicis i em vaig arribar a adonar del ‘gilipolles‘ que arribes a ser, quan li dónes l’esquena a coses que no coneixes. Descobreixes una manera de veure la vida que hauríem d’aprendre a tots els estrats de la societat.

Aquí a Tarragona vam ser pioners amb la iniciativa La Liga Genuine, són aquest tipus d’iniciatives les que ajuden a visibilitzar… Més que visibilitzar hem de normalitzar. Tots tenim discapacitats, no hi ha ningú que sigui perfecte. Digues-li enveja, ego, por… com vulguis, però tothom tenim alguna discapacitat que ens impedeix arribar a aquella felicitat plena que podem arribar a assolir a la vida. Ens anem carregant de problemes, mogudes… ens anem carregant el cap des de ben petits. Et vas tornant més aspre, ho veus tot de manera més negativa, i crec que si ens miréssim més en el mirall d’aquests nois, com viuen el dia a dia, que el viuen d’una manera que jo envejo. M’encantaria poder afrontar la vida com ho fan ells i et deixes de tonteries. En el moment que et rodeges d’ells i de les seves famílies, t’adones de les discapacitats pròpies que arribes a tenir.

Marqués amb alguns dels actors de ‘Campeones’

Com ha estat l’experiència de compartir rodatge amb ells? Un autèntic plaer. Al rodatge l’únic problema era que no eren actors professionals, però és un problema que et trobes sempre que treballes amb una persona que no té formació artística…

Però passa amb totes les persones que no són actors (Rialles) Sí, exacte! Un rodatge és una cosa súper complicada, però ells van respondre millor que la majoria d’actors. Els hi deies, anem a rodar aquesta escena i tot era festa i alegria (rialles). Digues-li això a un actor professional després de més de 10 hores de rodatge… (més rialles). Ells són súper professionals i tot era una festa. Però del que més orgullós em sento és de tot el que ha vingut després. El fet de poder viatjar amb ells per tota Espanya presentant la pel·lícula i veure com gaudien moltíssim de tot això.

I les nominacions als Goya ja devia ser… Sí i tant! Però torno a insistir, des del primer moment i des de l’estrena (somriu), ha estat tot una alegria contínua, no s’ha acabat encara! De fet la setmana passada vam estar recollint premis, vam estar amb tres dels nois; de fet avui estic aquí (rialles). La pel·lícula aquest estiu s’ha posat a tots els pobles d’Espanya. Cada festa de poble que veia, ‘Campeones‘ estava anunciada. Hem estat a tot arreu, els nois porten una agenda brutal, segueix sent un no parar. Per això dic, la pel·lícula ha estat una alegria contínua, i els Goya, doncs una més! Per ells els hi és igual que els hi donin un Goya o una ampolleta d’aigua a cadascun (més rialles), els hi és igual que no els hi donin res. Tal com se’ls veu a la pel·lícula, són a la vida real.

I en l’àmbit personal, què suposa haver guanyat un Goya, t’imaginaves que aquesta història podia guanyar-lo? Jo crec que mai et planteges guanyar un Goya, prou difícil és arribar a fer una pel·lícula (somriu). Suposa un esforç immens arribar a fer-la, llavors en l’últim que penses quan estàs fent-la és en guanyar premis, el que vols és acabar-la de la millor manera possible, i després a veure què passa. Hem tingut la sort que tot el que ha passat ha estat meravellós, sent una de les pel·lícules que ha recaptat més a la història del cinema espanyol, que ens han donat un munt de premis… Però aquestes coses, quan estàs rodant, no les penses. Si no seria una professió de frustrats i el que intento és que es faci la pel·lícula de la millor manera possible.

Marqués amb el Goya

Com està la indústria del cinema nacional? Doncs com totes les indústries… molt complicada. Molt difícil, però és que no hi ha res fàcil avui en dia! (rialles). Si fos fàcil, tothom faria pel·lícules cada any en aquest país. Mira’m a mi mateix, fa 5 anys que no dirigeixo cap pel·lícula i en tinc ganes. Però és complicat. Tinc alguns projectes, però porta molt temps el fet de realitzar una producció.

Finançament o temps? (Rialles) Tot, tot! Són molts factors. Moltes potes d’una taula gegant que si falla alguna, la resta cauen a terra. Posar totes les parts d’acord és molt complicat.

Què li diries a les persones que no han vist ‘Campeones‘ perquè s’animin a veure-la? Em sembla molt malament que encara hi hagi gent que no l’hagi vist… (rialles). Sobretot que s’animin a veure-la per passar una estona molt divertida. Si no que li preguntin a algun dels més de tres milions d’espectadors que l’han vist al cine (bromeja). Que s’animin que segur que els hi agrada.