Arxius de Les màscares | Diari La República Checa

REDACCIÓ20 Novembre, 2019
jesus3.jpg

“Quan passeu pel travessant de la porta de qualsevol escola l’èxit ja estarà assegurat”

Avui vull explicar-vos quelcom que porto fent ja un temps i que omple d’alegria els meus dies. Potser amb aquesta frase semblo un enamorat, o un il·lús que viu en els seus propis pensaments però és que potser ho sóc.

Fa tres anys que realitzo accions a les escoles de Tarragona fruit de les carències que vaig veure durant tota la meva etapa educativa; tant a l’escola primària, l’institut, com a la universitat. En cap d’aquests centres es va parlar del continent africà negre, he tingut uns professors d’elit, tot i això mai hi han hagut d’explicar-me res d’Àfrica, ja que al temari del curs no hi era.

Jo tenia les meves inquietuds i volia saber específicament d’això perquè era el que a mi m’interessava, saber més de les persones que feien l’art que jo tenia, però hi havia persones a classe i a l’escola que eren de més enllà de les nostres fronteres i elles també voldrien saber de la terra d’on ells provenien i, a l’escola, només ensenyaven coses de la terra blanca.

“La institució més completa del món sempre tindrà carències”

Fruit d’això i després d’acabar la carrera d’història el meu cor va haver de posar límit a aquesta situació en la mesura que jo podia i vaig decidir començar a escriure de manera autodidàctica per realitzar un projecte on l’art tribal del continent negre arribés a les escoles, que era el que jo podia fer i el lloc on les idees arriben de manera més forta a la població.

Ploro quan escric aquestes línies, les tecles del meu ordinador estan mullades d’alegria, i és que realment és un èxit que avui, quatre anys després, segueixi fent el que un dia va ser la meva preocupació, els motius pels quals emprenyar-me i el meu somni: a les escoles ha entrat l’art tribal!

Em dirigeixo a les escoles per fer xerrades dissenyades per tots els nivells, sent jo qui m’adapto sempre al que tinc davant; des de nens de 3 anys fins a alumnes universitaris. No només vull transmetre idees formals de l’art, sinó que els hi vull parlar de la riquesa d’un continent al qual sempre se li ha donat una imatge d’una terra amb moltíssimes carències i mai se li ha destacat l’interessant i la riquesa que amaga en les seves gents, en els seus pobles i en la seva cultura.

Quan vaig a les escoles, les persones de qualsevol edat es queden sorpreses del que veuen i els hi explico, ja que em desplaço amb diverses obres que es poden tocar, olorar i escoltar. Per molts és la primera vegada que han vist aquelles formes, i la seva cara d’estupefacció és espectacular.

En acabar les xerrades sempre demano que em facin un dibuix d’allò que han vist aquell dia, copiant-ho o bé inventant-se alguna nova forma, sempre surten dibuixos espectaculars. Però el millor és quan arriben a casa i expliquen el que han vist i tornen a pensar, imaginar i dibuixar allò de nou.

“El meu èxit com veieu, és un dibuix, però no, no és un simple dibuix”

Amb aquest projecte vull acabar amb moltes barreres, amb molts filferros d’espines, amb molts murs, amb moltes lleis, amb molts programes electorals… amb moltes fronteres, tant físiques com ideològiques. Perquè avui i sempre al món estem TOTES i TOTS.

Encara queda molt per fer. Sempre he fet acció pel continent africà, que és del que jo conec una mica, però caldria tractar a les escoles tantes parts del nostre món…

Aquells qui tingueu interès en aquest projecte, obro les meves portes i el meu contacte. Sempre estaré encantat de combatre i anar a ajudar per la interculturalitat.

“L’art tribal africà visita l’escola”

artesinautor@gmail.com

 


REDACCIÓ19 Octubre, 2019
jesus_1-1280x904.jpg

La mirada pot ser quelcom que ens pot transmetre infinitat d’informació. Serveix per mostrar el nostre estat d’ànim, la nostra situació personal, si necessitem alguna cosa… la mirada és el reflex de l’esperit.

Una mirada també pot enamorar, pot traslladar-te a un lloc idíl·lic, pot fer que tinguis por… crec que més enllà dels llenguatges reconeguts hi ha un llenguatge d’ulls no reconegut i que igual que el dels signes és universal i innat.

Jo he aconseguit i aconsegueixo amb petites mirades traslladar missatges a la gent més propera a mi i que em coneix i sap de la meva situació, sense dir una paraula elles ja saben què em passa i, normalment, saben què han de fer quan les coses van estupendament o quan les coses no van bé i en detriment, i és d’això del que vull parlar avui. Van bé les coses?

A casa nostra passen coses aquests dies, sembla que es pugui fer tot allò que es vulgui: es treuen llibertats, es trenquen les normes, es passa la línia del camp personal… coses que en una societat tribal, potser, no passarien.

Tota la població no està contenta amb el que es fa, hi ha qui opina diferent dels fets que passen… tots al voltant de la llibertat, o pot ser per molts, més enllà d’això. Ara s’ha jutjat i s’han fet condemnes, fet que ha revolucionat la població i ha despertat moltes mirades d’odi.

“Amb els ulls enverinats et mirarà”

Jo no entenc res. Vull abstreure’m d’allò que tinc humà i sentimental davant qualsevol persona de les que m’envolten i analitzar el que passa amb profunditat, perquè per mi, no té ni cap ni peus tantes veus, tant odi, tantes cadenes, tan…poc humanisme.

Per què no pensem en l’individu?

Quina raó té estar tu bé quan perjudiques els altres?

Com es pot estar bé quan el teu voltant viu amb odi i desesperació?

Avui us vull presentar una obra d’allò més especial, es tracta d’un fetitxe dels Ewe de Ghana i Togo. S’utilitza en rituals de tota mena, presentada als altars de l’ètnia per invocar les forces del més enllà. Segons diverses fonts aquestes obres representen l’esperit o deu del foc, els llamps i el ferro, el que els Yoruba coneixen com l’orisha anomenant Shango.

És una obra curiosa ja que té moltes característiques estètiques particulars: el seu color blanc i vermell, els animals que hi apareixen al mànec de l’obra (un ocell i el cap d’un mamífer) i finalment la peça de ferro que surt de la boca del cap que corona la peça i que li dóna una forta presència.

Aquesta obra és temuda, és una obra molt poderosa i dictatorial, una obra que condemna tot allò que considera malament seguint els preceptes de la naturalesa i els ancestres. Fa que la persona que la tingui a la mà s’empoderi i que la seva mirada sigui dictatorial i el seu cos més poderós, que se senti capaç de tot.

“És una obra que pot jutjar, i de vegades, només amb una mirada”

 


REDACCIÓ1 Octubre, 2019
jesus.jpg

Si penso en les coses que m’envolten, o bé en les que utilitzo diàriament, no podria destacar absolutament res que m’identifiqués com a individu i que fos quelcom realment personal i intransferible. La nostra vida està composta d’accions o bé amb objectes que acostumen a ser de caràcter impersonal.

Estem acostumats al fet que els nostres objectes no estiguin fets per la mà de l’home sinó per les infernals, utilitàries i modernes màquines de la indústria globalitzadora i capitalista, a qui els és igual a qui estigui destinat aquell element, impersonalitzant-ho tot i tornant la societat en un conglomerat d’individus amb caràcters físics molt iguals: mateixos complements, mateixa moda, mateixos aparells electrònics… i no només materials sinó també igual en comportaments, fruit de la indústria televisiva i consumista o bé de la “cultura del postureig”.

“El més insignificant per tu potser és el més important per a mi”

L’individu ha de resultar per nosaltres el més important del món, no solament per sentir-nos poderosos, sinó també per poder respectar els altres. És per aquesta raó que la realització d’un mateix amb els seus propis objectes, estils de moda i comportaments resulta fonamental per a qualsevol individu.

Al continent africà trobem un conglomerat d’ètnies realment diverses, de les quals n’hi ha moltes que no n’he sentit a parlar, però que hi són i que tenen característiques particulars; amb una estètica pròpia de cada ètnia, per cada moment de la vida i per cada persona. Els elements que tenen al seu abast, o almenys que tenien en èpoques més properes a la colonització, estaven fets per la mà d’un artista o artesà que amb les seves pròpies idees, seguint els cànons estètics de l’ètnia, feia creacions pròpies i pensant en algú particular, amb una identitat i que emanava una llum pròpia.

L’obra que avui us presento és una petita peça dels Kirdi de Camerun. Aquestes obres eren utilitzades per les noies joves del poblat com a tapall, segurament serien la part més visible de les seves vestimentes i les coronarien. Acostumen a estar confeccionats amb petites boles de pasta de vidre de colors visibles i vistosos, ja que una de les parts més importants a considerar dins la societat tribal són les parts sexuals, car que esdevenen font de vida.

Possiblement per les joves Kirdi, aquest era un dels elements més preuats, ja que suposava una important font de riquesa personal, com a característica personal dins del poblat. Era la seva identitat i les caracteritzava.

Actualment aquestes obres s’estan utilitzant per infinitat d’artesans com a penjolls moderns i també per la indústria, qui els copia, impersonalitzant aquestes meravelloses obres que van ser fetes originàriament per la mà d’un creador humà.

Amb aquest escrit, vull fer reflexionar al voltant de tot allò que els humans fem utilitzant la nostra creativitat i que potser amb la immersió dins del món industrial i consumista s’ha perdut. Premiem allò autèntic i original.

“Quelcom fora de context pot no esdevenir”

 


REDACCIÓ18 Juliol, 2019
jesus_mascara2-1280x781.jpg

“Ella reptava damunt el teu pit, però ara ho fa al meu. Els esperits van ser generosos i el que un dia et va protegir a tu, ara em protegeix a mi”

Hi ha moments en els quals tots necessitem protecció davant allò que ens fa mal o davant allò que ens pot arribar a fer mal: bruixeria, enemics, malalties, amor… La cerca de la protecció és un instint dels éssers vius que des de temps ancestrals els humans practiquem de forma ritual.

Molts pobles del continent africà realitzen cerimònies de protecció per als seus individus quan les coses no van bé i en alguns casos aquests rituals es materialitzen amb la realització d’elements escultòrics i d’orfebreria, que esdevenen veritables escuts davant del que és maligne.

Avui us presento un parell d’obres dels Gan de Burkina Faso, un poble fort i guerrer, que se’l caracteritza per realitzar excel·lents treballs amb bronze, fan joies en forma de serp que els membres de la comunitat porten com a símbol d’identitat, i més important, com a element de protecció.

“La joieria al continent africà és quelcom informatiu i funcional, mai es voldrà exhibir”

Aquests penjolls cobren la forma d’una serp, que pels Gan és l’animal de la creació i el més misteriós de la Terra, ja que canvia la seva pell, es transforma, mor i reneix en un mateix dia, és símbol de virilitat, força, llum… no obstant això, també d’obscuritat, del dimoni i de la bruixeria, un ésser al qual s’ha de témer i tractar amb molt de respecte.

És curiós com aquest animal canvia la seva valoració depenent de la cultura o tradició: per la religió cristiana esdevé el símbol del dimoni, que va enganyar a Adan per tal que agafés una poma de l’arbre sagrat, i en alguns llocs del continent africà és l’animal més sagrat i estimat pel poble, aquell que va crear el món.

“Amb ell al pit, no tenim por de res”

 


REDACCIÓ13 Juny, 2019
jesus3-1280x853.jpg

“Quan les figures prenguin vida el temps s’haurà acabat i el món es pararà”

 

Jesus Arjona en primer pla   / Fotos: Daianna Ghuz

Si pensem en art, particularment en escultura, imaginem obres hieràtiques, sense vida, sense moviment…i la veritat és que durant molt de temps a la història de l’art aquesta tendència de l’hieratisme ha estat present tot i que, ja en època molt antiga, artistes de primer nivell de l’antiga Grècia van intentar reflectir moviment a les seves obres. Aquestes van marcar un moment, van ser realment el canvi d’una època però, hi ha més pobles al món que ho hagin fet?

Arjona al costat de les obres

Encara que sigui en una distància de temps molt gran, els Lobi, que es situen principalment a Burkina Faso, han realitzat escultures que plasmen moviment i que són realment gràfiques. Aquestes escultures no volen mostrar un moviment en va, sinó que reflecteixen rituals, postures i danses que fan a les seves cerimònies.

Hi ha obres que honoren els ancestres, altres que serveixen pel traspàs d’un dol, per protegir al poblat o una persona, per mantindre la salut dels vells i dels nens…us imagineu que aquestes obres cobressin vida?

Un dels moments de l’acte

El passat 8 de juny a les 19:30 hores, a l’Espai Nautilus de Tarragona, situat al carrer Reding número 9, va tenir lloc l’espectacle “Dando vida”, un esdeveniment que entrellaça una mostra d’obres Lobi (Burkina Faso) i Yoruba (Nigeria) de la meva col·lecció particular amb la representació dels principals balls que les figures representen de la mà de les Afrikandó, que van donar vida a les obres que sembla que estiguin adormides, però que amb els seves posicions ens mostren balls de l’ètnia.

Podreu visitar la mostra fins al 15 de Juny.

 

“Amb els nostres balls, fem art”

 

 

 

 


REDACCIÓ12 Març, 2019
jesus_foto-1280x853.jpg

“Quin triomf, quina batalla… No tenien res a fer, estaven allà nus, vestits com a primitius, sense cap arma. El coronel no va dubtar en fer cridar el patriarca i posar-se en el seu lloc, després va portar a totes les dones del poblat a la seva tenda…”

Malauradament la colonització del món en mans de l’eurocentrisme va obrir les portes a un dels capítols més salvatges de l’espoliació i el genocidi dels occidentals cap a altres pobles i cultures arreu del món.

Al continent Africà els saquejos, les violacions, els assassinats, la crema de poblats… estaven a l’ordre del dia. Es van sacralitzar símbols sagrats de la població indígena, cremant-los i establint-ne de nous amb iconografia cristiana. Quant patiment!

Molts europeus, després de les seves incursions van tornar a Europa amb trofeus de guerra, una guerra que només van lluitar ells. Aquests trofeus eren les peces sagrades tribals, no destruïdes, que feien cap a les metròpolis convertides en purs objectes exòtics per a decorar les cases de nobles i burgesos o nodrir col·leccions privades, únicament per l’exotisme i la bellesa del seu art.

Probablement al lloc on està situada la mostra “Àfrica a ca Batistó” en el seu temps s’hi trobaven obres d’art de diferents continents fruit d’aquesta colonització. És per aquesta raó que la mostra que podeu visitar al Museu d’Alcover fins al 31 de març té una gran importància ideològica i resulta del tot única.

En la mostra es poden veure algunes de les obres que he presentat en aquesta secció. D’aquesta manera,  podreu tornar allò digital en físic i meravellar-vos de la gran bellesa de l’art tribal i de l’entorn on es presenta.

Durant aquest últim tram de la mostra faré un sorteig d’una visita guiada “Bandolers, pedres i palaus” per a 6 persones on podran gaudir d’una visita al nucli antic de la vila d’Alcover per conèixer l’època dels bandolers i el Renaixement, seguidament una visita al museu descobrint als secrets de ca Batistó a més dels grans tresors del triàsic que amaguen les muntanyes d’Alcover i finalitzant la visita amb una degustació de cervesa artesanal produïda a Alcover.

Què heu de fer per guanyar?

Visitar la mostra i fer-vos una foto original en qualsevol lloc d’aquesta

Seguir el compte d’Instagram @artesinautor

Penjar la foto etiquetant el compte i amb els hastags: #artesinautor #africacabatisto

Divendres 5 d’Abril anunciarem el guanyador!

No perdeu l’oportunitat de visitar “Àfrica a ca Batistó”!

 


REDACCIÓ22 Gener, 2019
jesus_arjona1-1-1280x853.jpg

“Encara que no t’ho creguis, al meu cor encara hi ha llum per a tu.”

En un mateix continent, en un mateix país, en un mateix poble, en un mateix espai es poden fer obres absolutament diferents i amb una finalitat molt similar, algunes inspiraran tendresa i dolçor i hi haurà d’altres que tindran un caràcter agressiu, intimidador i, fins i tot, provocadores de por.

Avui vull parlar de dues obres d’un poble situat a Mali, els Bamana o Bambara. Aquests tenen origen mande i tenen una història realment antiga. Hi ha textos que parlen dels bambara com a habitants de les antigues ciutats de Djene i Tumbuctú. Actualment els bambara són un dels pobles amb més població de l’Àfrica occidental. Van patir una important colonització per part de França al s. XX però, no obstant això, el poble no va parar de créixer.

Les peces que us presento es coneixen per l’ètnia com a “Jo-nyeleni” (figura) i “Ntomo” (màscara). Realment, aquestes obres són pols oposats tot i que segurament apareixerien en els mateixos rituals.

A la “Jo-nyeleni” veiem les característiques més pròpies i d’identitat dels Bamana. Amb ella volen materialitzar la idea de dona ideal, amb grans malucs i pits, espatlles grans i una cara fina i llisa, a més de portar el cos decorat amb un seguit d’escarificacions i ornaments. Aquestes obres són utilitzades pels joves de la societat “Jo” (del sud del país Bamana), que ballen al seu voltant com a part dels rituals d’iniciació, tot i que alguns estudiosos també parlen que aquestes obres són utilitzades per aquests mateixos joves, per buscar parella, portant-les de poble en poble.

Vosaltres no éreu meves sinó que des del moment que jo us vaig tocar, jo era vostre i faria el que fos per vosaltres.

Tot i aquesta complexitat en els usos, podríem caracteritzar l’obra com una figura d’estil noble, bella i molt interessant per contemplar-la. Tant és així que artistes de principi de segle, com els grans Constantin Brancusi i Amadeo Modigliani, es van inspirar en ella per fer diverses obres, un bon exemple d’això són les obres “La muse endormie” o “The first step” del mateix Brancusi, totes dues de principis de segle XX.

Per altra banda, la màscara “Ntomo” és una obra impactant, amb un caràcter molt agressiu i una important presència. Acostumen a tenir “banyes” que els hi surten de dalt del cap i que tenen un significat en debat per molts col·leccionistes i estudiosos; molts pensen que són els anys amb els quals s’ha d’iniciar una persona (teoria dubtosa per aquesta obra, ja que té només 4 banyes i la iniciació es duu a terme a una edat més tardana), i hi ha d’altres que pensen que són pur desig de l’artista.

Sovint per fer aquestes màscares s’utilitzen elements per decorar la fusta, com són en aquest cas els “cauries”, però també porten miralls, penjolls, llavors… Sempre integrats amb algun tipus de pega natural.

Sovint per fer aquestes màscares s’utilitzen elements per decorar la fusta, com són en aquest cas els “cauries”, però també porten miralls, penjolls, llavors… Sempre integrats amb algun tipus de pega natural. La seva funcionalitat va molt lligada a les de les “Jo-Nyeleni” tot i que aquestes màscares pertanyen a una societat secreta totalment homònima i diferent de les figures. Durant les iniciacions aquestes màscares ballarien portant als iniciats després dels rituals (circumcisió, balls…) del bosc sagrat cap al poble.

Crec que aquesta dicotomia que existeix en l’estètica d’aquestes dues obres deixa clara la complexitat de l’art tribal, on les formes més boniques i belles del planeta, que han influenciat als grans intel·lectuals del s. XX i que han servit per ser icones d’un període històric, poden estar al costat de les forces més fortes i agressives encara que comparteixen un significat molt similar.

“Quan et vaig portar a casa Jo-Nyenli tot eren meravelles sobre tu, i encara les escolto, tot i que per a tu Ntomo, no hi havia bones paraules, encara que ja m’havíeu atrapat. Vosaltres no éreu meves sinó que des del moment que jo us vaig tocar, jo era vostre i faria el que fos per vosaltres.”

“La vostra llum sempre brillarà per a mi.”

 

 


REDACCIÓ8 Gener, 2019

“Vigila!!! Nosaltres fem màgia, som gent d’esperits, gent fosca, tenebrosos, primitius… Nosaltres som perillosos”

Què seria de tots nosaltres si ens refiéssim d’allò que veiem, del que ens imaginem, del que ens han dit… En definitiva, de les aparences? Quantes vegades m’hauré equivocat pensant que el que veia era d’una manera i finalment acabava sent d’una altra?

La peça que avui presento – d’aspecte misteriós i que potser inspira por – és un fetitxe del grup Ewe o Adja de Ghana i Togo. Es tracta d’una peça de poder, que s’ha utilitzat en rituals de màgia o budú. Presenta els sacrificis i ofrenes que el propietari de la peça, o el sacerdot del culte, hauria fet per complir les seves peticions.

Aquestes obres poden ser, en el seu inici, elements d’un altre culte, que les han reutilitzat convertint-les en eines per fer els cultes de màgia. Moltes vegades trobem “Venavis” que s’utilitzen per fer aquests rituals.

Acostumen a vestir robes de colors vermells i dins d’aquestes vegetals i ungüents. També és freqüent trobar elements del cos de les peces cremats o parcialment trencats, com és el cas de la boca i els peus del fetitxe que presento. Un altre aspecte a ressaltar són les pàtines (superfície de l’obra), acostumen a tenir rastres de sang i plomes a causa dels sacrificis que s’oferien als esperits durant els cultes budú.

El seu aspecte ens inspira desconfiança, segurament aquesta és una de les obres a la que tinc més respecte degut al què representa i és. Tot i això, encara que sigui una talla utilitzada per a rituals de màgia no l’hem de témer ni pensar que ha sigut utilitzada només per fer màgia i danyar.

Els cultes budú, tradicionalment a l’Àfrica no es relacionen amb el que podríem considerar “màgia negra” o màgia per danyar

Els cultes budú al contrari del que sempre s’ha dit, són cultes de religió tradicional africana igual que molts altres i, per tant, la finalitat d’aquests pot ser des de curar una persona d’una malaltia, protegir algú en un viatge, demanar per la fertilitat d’una dona o dels camps… fins a, com tots hem pensat, danyar a algú o provocar-li una malaltia.

La realitat l’exacta sobre la funcionalitat de les obres no la podem saber, ja que no tenim contacte amb la persona que va demanar fer-la i la va venerar, podria haver-se utilitzat per qualsevol cosa. Amb això, vull afegir que els cultes budú, tradicionalment a l’Àfrica no es relacionen amb el que podríem considerar “màgia negra” o màgia per danyar, més aviat podríem considerar-los cultes de protecció i cohesió social.

Encara que aquesta obra tingui una aparença dura i agressiva no podem pensar solament que és una obra amb una finalitat perjudicial. No ens hem de fiar de la seva aparença, segurament és tot el contrari al que hem pensat.

“I el que jo pensava de tu quan et vaig conèixer, era meravellós, eres per mi i jo per tu. Avui encara ric.”

Jesús ARJONA

 


REDACCIÓ11 Desembre, 2018
jesus_arjona3-e1544481041448.jpg

Si veus la meva silueta caminant cap a tu, marxa. Hi ha vegades que els esperits són més poderosos que jo. No podré fer res per salvar-te. Pagaràs.

“Oh sacerdot, perdona la meva ofensa!”

 

Avui presento una peça amb un caràcter molt diferent de les anteriors, donada la seva agressiva funcionalitat. Es tracta d’una peça dels Lobi de Burkina Faso, que rep el nom de “Baàthil”.

La funcionalitat de l’obra es troba en debat, donat que hi ha autors que pensen que és el nexe entre el ser suprem i els humans, un comunicador entre lo terrenal i allò diví, però també hi trobem teories que ens expliquen que aquestes obres són part indispensable dels rituals “Milkuur”,  assassinats sagrats per venjança.

Els Lobi tenen la creença que si has fet una ofensa o dany a una persona estàs marcat per tota la vida i no pots seguir el teu cicle espiritual. És per aquesta raó que per netejar la ofensa i el cicle de la persona que ha violat les lleis, aquesta ha de ser castigada pel sacerdot del “Milkuur”. Ell realitza un “Baàthil”, per demanar permís i perdó als esperits pel que a continuació farà.

Els sacerdots, que estan ben vistos i tractats amb molt de respecte pels Lobi, consideren aquests rituals com una part fonamental i vital de les seves creences. Tot i això, els “Milkuur” viuen a les afores del poble, a un lloc no civilitzat, estan considerats persones fora del normal, i per tant no poden estar amb la resta del poble. La seva feina està vista com un fet de necessitat religiosa, però no ho entenen com a un fet natural.

“La mort és un tràmit. Per alguns la neteja de l’esperit”.

 


REDACCIÓ4 Desembre, 2018
arjona3-1280x960.jpg

Avui a tu no et toca agafar poder.

Avui els anhels de llibertat es trenquen, marxen, fugen. Avui et veus oprimit. Sí, és per la seva culpa.

“L’home mai serà lliure si és ell qui es governa”.

 

A l’Àfrica hi trobem molts pocs pobles on les dones tinguin un paper distingit dins de la societat. Tenen prohibit l’accés a la religió, ideant la creença que si toquen, estan molt a prop d’alguns ritual o tenen contacte amb les màscares, es posaran malaltes, tot i que sempre han de participar dels cultes, també els hi prohibeixen l’entrada a l’administració de la justícia, l’educació i, com no al govern de poble.

Els homes són qui governen el poblat, qui administren justícia, qui són educats i qui fan honors als esperits.

Quina casualitat, actualment, a milions de quilometres de distància, en uns països “civilitzats” passa el mateix. Ens pensem que som molt diferents a ells i no ens n’adonem compte que negres, blancs, grocs, verds… tots som iguals.

“L’impensable tornat imatge”

En aquesta imatge, ella, com si es tractés d’una important mandatària Youroba de Nigèria ens apareix empoderada amb un vestit de patriarca i tapada amb el drap de la justícia d’aquesta mateixa ètnia.

Als seus peus, la religió, representada amb una màscara Gelede dels Youroba i al costat l’educació, una taula corànica dels Haussa, també de Nigèria.

Jesús ARJONA

 




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter