Arxius de Les màscares d'en Jesús | Diari La República Checa

REDACCIÓ29 Octubre, 2019
jesus_1-1.jpg

Fa pocs dies que comparteixo la meva vida amb una obra que m’ha fet qüestionar-ho tot, vull compartir amb vosaltres això i fer una petita reflexió.

Us presento una obra que genera moltes converses al voltant seu, que té una força molt més enllà del que representa, que és generadora de mirades indiscretes, també de rebuig i riures. Es tracta d’una obra dels Lobi de Burkina Faso, una Bateba Betise.

Aquestes obres sempre mostren un home i una dona que estan en una postura sexual indiscreta. S’utilitzen tant pels homes com per les dones del poblat i tenen una funció variable depenent qui la utilitzi; pels homes tenen la finalitat d’aconseguir parella o bé aconseguir libido sexual, mentre que les dones l’utilitzen per buscar fertilitat. En tots dos casos aquesta obra és explícita amb els desitjos dels humans i vol la relació interpersonal entre homes i dones.

       “Sorprès, avergonyit, exaltat… són sentiments que hauràs sentit en veure-la”

Pot semblar-vos una peça molt indiscreta i fins i tot us pot molestar pel que significa o ensenya, pot semblar una peça vulgar. No obstant això, en el seu context aquesta peça s’ubica en els llocs més sagrats del poble, on no tothom pot entrar i on s’ha de tenir un màxim respecte, de fet, ella forma part d’aquest enclavament i esdevé també sagrada, cuidada i venerada per tots els membres del poblat.

Us imagineu una imatge semblant en un centre de culte occidental? En una església? Ens qualificarien de profans, vulgars… i molts més adjectius que desqualificarien la nostra persona si la nostra resposta fos positiva, veritat?

Pels Lobi la pràctica sexual és un fet natural, quelcom del que no s’ha d’avergonyir ningú, que és símbol de bonança i riquesa. Nosaltres pel contrari pensaríem que aquesta obra és una vulgaritat d’un artista pervertit que busca un fet en concret d’una manera obsessiva, potser no trec la raó a aquesta afirmació que he fet, tot i que per alguns pobles això no és veritat, infinitat de cultures del món realitzen figures eròtiques als seus cultes sagrats i tenen una funcionalitat sacra.

Amb ella em qüestiono tot el que m’envolta i la “realitat” de les coses. Sembla que aquesta reflexió sigui una vulgaritat per part meva, però realment és un fet molt impactant que a un lloc sagrat allunyat de la nostra societat occidental el fet sexual sigui considerat part del lloc sagrat, quelcom que seria impossible a occident.

Pensant-ho bé no és tan estrany que sigui quelcom sagrat, per mi també ho hauria de ser. Els humans fem màgia, la reproducció és la nostra màgia i l’encanteri que fem és l’acte que anomenem sexual. Què hi ha més bonic, entranyable i generador d’alegria que el naixement d’un nou ésser?

“I encara no saps d’on venim?”

 


REDACCIÓ9 Octubre, 2019
jesus1-1280x1414.jpg

Què us fa tenir por? Quin sentiment us provoca? Per què penseu que ho fa? La por pot ser un dels sentiments més interessants i poderosos, ja que ens pot fer canviar els nostres camins o bé bloquejar-los.

La por es basa en una sèrie de conviccions personals o bé en un imaginari. Per exemple, jo sempre he tingut por a allò que és per “sempre” allò que perpetua durant tota la vida i que no et deixa tirar enrere, però segurament això no fa por a tothom i a alguns els hi fa por altres coses.

“Per mi allò perenne és quelcom que em deixa bloquejat
en un moment i per això és que sento por”

No obstant això, el que realment ens produeix por és allò que es desconeix, allò que no sabem com funciona i que ens provoca incomoditat o inquietud. Però, considerant això dit anteriorment, podríem canviar la paraula “por” per “respecte”, ja que representa millor el sentiment que ens produeix el que desconeixem.

Actualment, i especialment al passat, molta gent ha sentit por de l’art tribal en general, relacionant-lo amb fets perillosos, màgics, del món dels esperits i potser fins i tot obscurs, jo no els hi trec la raó, els elements que jo presento es relacionen amb totes aquestes característiques que per nosaltres, els occidentals, són totalment desconegudes i poc normalitzades, ja que formen part d’unes cultures allunyades, a més l’aparença de les obres és molt més forta que la de les obres d’occident.

“La por a allò desconegut”

Avui us parlo d’una peça de Nigèria, en concret d’una màscara dels Ogoni que té dues característiques molt interessants a destacar: en primer lloc és una peça que representa a un occidental; porta un barret de colonitzador i la cara totalment pintada com un home blanc. D’altra banda aquestes màscares són unes de les poques que existeixen al continent africà que tinguin la mandíbula mòbil, s’utilitzen durant les cerimònies pel ballarins obrint i tancant la boca als balls.

Aquestes obres tradicionalment s’empren a diferents rituals que poden ser funerals de persones importants, durant les plantacions i les collites i també són utilitzades per fer balls de rituals d’entreteniment, no obstant aquestes tradicions, el país ha rebut influències d’altres religions fruit de la colonització i actualment aquestes màscares també s’utilitzen durant les cerimònies de Nadal, d’any nou i també per rebre a persones importants.

És curiós, aquestes màscares s’utilitzen per fer por al que és maligne, a allò que vol fer mal, i nosaltres els occidentals ens espantem d’elles… o potser, no és tan curiós

El que sí que és comú en tots els rituals on apareixen aquestes màscares és que pretén espantar el fet maligne, netejar de les forces el mal els voltants dels rituals i esdeveniments on apareixen. Vol fer por a allò negatiu.

És curiós, aquestes màscares s’utilitzen per fer por al que és maligne, a allò que vol fer mal, i nosaltres els occidentals ens espantem d’elles… o potser, no és tan curiós…

“Moltes vegades he sentit por d’allò que tenia al meu voltant, però després me n’he adonat que només calia mirar-ho dues vegades i cridar perquè marxi lluny”.

 


REDACCIÓ1 Octubre, 2019
jesus.jpg

Si penso en les coses que m’envolten, o bé en les que utilitzo diàriament, no podria destacar absolutament res que m’identifiqués com a individu i que fos quelcom realment personal i intransferible. La nostra vida està composta d’accions o bé amb objectes que acostumen a ser de caràcter impersonal.

Estem acostumats al fet que els nostres objectes no estiguin fets per la mà de l’home sinó per les infernals, utilitàries i modernes màquines de la indústria globalitzadora i capitalista, a qui els és igual a qui estigui destinat aquell element, impersonalitzant-ho tot i tornant la societat en un conglomerat d’individus amb caràcters físics molt iguals: mateixos complements, mateixa moda, mateixos aparells electrònics… i no només materials sinó també igual en comportaments, fruit de la indústria televisiva i consumista o bé de la “cultura del postureig”.

“El més insignificant per tu potser és el més important per a mi”

L’individu ha de resultar per nosaltres el més important del món, no solament per sentir-nos poderosos, sinó també per poder respectar els altres. És per aquesta raó que la realització d’un mateix amb els seus propis objectes, estils de moda i comportaments resulta fonamental per a qualsevol individu.

Al continent africà trobem un conglomerat d’ètnies realment diverses, de les quals n’hi ha moltes que no n’he sentit a parlar, però que hi són i que tenen característiques particulars; amb una estètica pròpia de cada ètnia, per cada moment de la vida i per cada persona. Els elements que tenen al seu abast, o almenys que tenien en èpoques més properes a la colonització, estaven fets per la mà d’un artista o artesà que amb les seves pròpies idees, seguint els cànons estètics de l’ètnia, feia creacions pròpies i pensant en algú particular, amb una identitat i que emanava una llum pròpia.

L’obra que avui us presento és una petita peça dels Kirdi de Camerun. Aquestes obres eren utilitzades per les noies joves del poblat com a tapall, segurament serien la part més visible de les seves vestimentes i les coronarien. Acostumen a estar confeccionats amb petites boles de pasta de vidre de colors visibles i vistosos, ja que una de les parts més importants a considerar dins la societat tribal són les parts sexuals, car que esdevenen font de vida.

Possiblement per les joves Kirdi, aquest era un dels elements més preuats, ja que suposava una important font de riquesa personal, com a característica personal dins del poblat. Era la seva identitat i les caracteritzava.

Actualment aquestes obres s’estan utilitzant per infinitat d’artesans com a penjolls moderns i també per la indústria, qui els copia, impersonalitzant aquestes meravelloses obres que van ser fetes originàriament per la mà d’un creador humà.

Amb aquest escrit, vull fer reflexionar al voltant de tot allò que els humans fem utilitzant la nostra creativitat i que potser amb la immersió dins del món industrial i consumista s’ha perdut. Premiem allò autèntic i original.

“Quelcom fora de context pot no esdevenir”

 


REDACCIÓ18 Setembre, 2019
jesus_1-1280x1125.jpg

Quantes fotos ens haurem fet a llocs emblemàtics de ciutats capitals d’occident? Però quantes vegades ens preguntem què són aquells llocs tan importants? Normalment aquests espais són llocs d’exaltació nacional o bé de mostra de superioritat respecte als altres pobles.

La Torre Eiffel és un d’ells i no és quelcom aïllat. Va ser el símbol d’una exposició universal on el que es pretenia era mostrar tot el poder existent de la nació, i que millor que fer-ho amb la construcció més ostentosa de tots els temps i amb el disseny dels millors arquitectes de la ciutat. A més, aquesta fou feta durant un període de colonització nacional, encara que no el més fort del moment, ja que aquest començaria l’any 1919.

El més interessant i trist de tot això és la manera que els imperis occidentals aconseguien les seves riquesses per a manifestar el seu poder. Realment esdevenen veritables sangoneres, oprimint als pobles més febles deixant-los indefensos i en una situació molt precària a costa seva i amb l’única funció d’enriquir i enfortir els colonitzadors.

Avui us presento un poble, guerrer i que va enfrontar fortament els colonitzadors. Es tracta dels Tuaregs, un grup ètnic nòmada que s’exten per 5 països; Algèria, Líbia, Níger, Mali i Burkina Faso. Tenen un origen molt vinculat al dels berebers i sempre s’han caracteritzat per no tenir una formació política sòlida com altres pobles, fruit del seu nomadisme al desert.

“Per la meva glòria eterna”

Aquests van mostrar resistència als imperis colonials amb totes les seves forces defensant el seu territori i els seus enclaus fins a l’any 1922 on van caure en mans dels colons en alguns territoris. Aquest poble però no va deixar de donar guerra, ja que des dels seus enclaus al desert podien fer incursions d’atac als colonitzadors i es van convertir en un veritable perill.

En molts llocs se’ls coneix com els “homes blaus”, ja que els teixits indigo que vesteixen i porten sobre el cap, que s’utilitzen en infinitat de pobles, taquen el seu cos de blau. Per altra banda, aquests són coneguts per tenir una joieria exquisida realitzada amb monedes de plata fruit de la colonització. D’entre les seves joies destaquen les creus, elements que els homes porten al coll com a amulet de protecció front el mal d’ull i que representen una constel·lació del cel.

Avui m’he plantat davant d’aquell monument que tothom admira, sense saber el seu veritable fons, amb l’atuend d’aquells que una vegada van ser oprimits, d’aquells que van veure com el seu poble moria per culpa dels nouvinguts.

“La gloria en detriment dels altres mai serà gloria”

 


REDACCIÓ10 Setembre, 2019
jesus1.jpg

En algunes etnies del continent africà el respecte i tracte per tots els membres del poble, sigui quina sigui la seva condició, és un tret indispensable i d’una gran importància. Això es deu a que li donen un gran valor a la seva comunitat, aquesta va per sobre dels individus i tenen entès que només podran seguir endavant si la comunitat segueix forta i unida.

Ara després de tornar a llegir-me l’últim paràgraf em venen al cap infinitat de persones de condicions diferents que conviuen al planeta i en concret les que estan al meu voltant dia a dia: persones de diferents països, de clases socials diferents, de tendències sexuals diferents, amb capacitats diferents, de sensibilitats diferents… un gran conglomerat de persones.

Hi ha un col·lectiu que m’agradaria destacar, aquell que molts anomenen persones “discapacitades” obviant la infinitat de capacitats diferents que tenen i que segurament són molt superiors a les de molts individus considerats per la societat com “normals”. Actualment arreu del món amb l’ajuda de moltes organitzacions i associacions s’estan fent grans treballs per la incorporació de diferents col·lectius dins de l’àmbit laboral i social, que anteriorment estaven exclosos, tot i que encara queda molt per fer, existeixen molts estigmes socials que fan que s’hagin de considerar fer alguns canvis més, com el de no atribuir-los-hi una manca de capacitat.

Actualment arreu del món amb l’ajuda de moltes organitzacions i associacions s’estan fent grans treballs per la incorporació de diferents col·lectius dins de l’àmbit laboral i social, que anteriorment estaven exclosos, tot i que encara queda molt per fer

L’obra que avui us presento va molt relacionada amb aquest col·lectiu. A començaments del segle XIX aquesta màscara ja va cridar l’atenció del gran pintor Pablo Picasso, qui va influenciar-se de les seves formes per fer diverses de les seves obres.

Es tracta d’una moderna màscara “Mbangu” dels Pende que es situen a la República Democràtica del Congo. Aquesta obra es coneguda com la “màscara de la malaltia”,  sempre presenta una cara poc estructurada o convencional i acostuma a estar dividida en dos parts pels colors blanc i negre.

Un dels trets més importants d’aquestes cerimònies és que es fan cants rituals que parlen sobre la tolerància vers els altres, sobre aquells que són diferents

Són obres que s’utilitzen en diversos tipus de cerimònies; per lluitar contra la malaltia dels individus del poble, per lluitar contra les forçes del mal i també són utilitzades per provocar riures a la comunitat en espectacles. Un dels trets més importants d’aquestes cerimònies és que es fan cants rituals que parlen sobre la tolerància vers els altres, sobre aquells que són diferents, traslladant un missatge de tolerància i respecte, ja que el que li passa a un, pot passar-li a qualsevol altre.

Ells són concients d’aquesta tolerància entre els membres de la comunitat, encara que sí que és veritat que es mouen per por als bruixots, no obstant això és inmensament interessant que hi hagi obres que representin als anomenats “malalts” o “discapacitats” i que siguin aquests els que traslladin missatges de conscienciació social.

“He dit que deixis de mirar-me, nomès sóc diferent a tu en algunes coses”.

 

 


REDACCIÓ13 Maig, 2019
jesus_arjona.jpg

“En mig de la nit es va escoltar un llampec que anunciava la teva arribada al poble, tots van quedar realment espantats i van anar a la casa del bruixot directament. Ell va fer sonar els tambors i tot seguit el poble va entrar en dansa i festeig”

Segurament molts pensen que a l’Àfrica tribal no hi existeixen déus com els occidentals, però la veritat és que sí que existeixen i són molt similars a aquells que els romans van adorar durant el seu gran govern del Mediterrani. Aquests déus pertanyen als Yoruba de Nigèria i són coneguts pel nom d’Orisha. Tenen un panteó molt ampli amb diferents representacions, funcionalitats i cultes.

Avui us presento un Orisha molt poderós i, potser, considerat el rei d’aquests. Es tracta de Shango, déu de la justícia, senyor dels llampecs, del tro i el foc. Diu la llegenda que abans de ser déu va ser un noble rei de la regió nigeriana d’Oyo durant els S. XVII i XVIII, però sucumbit pel desengany, la tristesa, la bojeria i la injustícia va posar fi a la seva vida de la forma més tràgica.

Per aquesta raó, amb el temps, van considerar que Shango lluitaria per acabar amb tot el que desgraciadament va acabar amb ell, des de llavors ell va lluitar per castigar totes les maldats que es produïen i es va convertir en el principal i més seguit dels Déus del panteó Yoruba.

La peça que us presento és una obra utilitzada per fer balls rituals, es balla amb ella a la mà i rep el nom de “oshe” que és l’emblema de l’Orisha i atorga al ballarí o ballarina, ja que les dones també poden formar part del ritual, els poders de Shango que fan que entri en trànsit i que l’Orisha el posseeixi. En aquestes escultures és costum representar la seva figura com un ésser fort, amb molta planta i amb honors.

És molt curiosa la reivindicació i lluita d’un déu que abans de ser-ho, i segons diuen, va ser home i va viure els sentiments i patiments d’aquests que van fer cessar la seva vida, però que després va lluitar per destruir-los. Un gran exemple de superació, no creieu?

“Van seguir ballant fins entrat el dia”

 

Estem planejant alguna cosa molt lligada a les arts de la dansa i l’escultura a la ciutat de Tarragona.

Voleu saber-ne més?

Esteu atents a la secció i a l’Instagram @artesinautor

 


REDACCIÓ23 Abril, 2019
jesus_jordi-1280x1053.jpg

Cada 23 d’Abril els catalans omplim els nostres carrers de roses i llibres tot celebrant la diada de Sant Jordi, aquell guerrer que diu la llegenda que va salvar la princesa de les urpes del drac. Aquesta diu que quan Sant Jordi va clavar la seva llança sobre el drac i va defallir a terra, un líquid vermell va cobrir un camp àrid i d’aquí va néixer un roser amb roses d’un color vermell intens que Sant Jordi va regalar a la princesa.

Aquesta és la llegenda que tots coneixem, però jo us vull explicar una de diferent. A la meva història no hi ha pas cap princesa ni cap heroi. A la meva llegenda hi som: la Noa, la màscara Kponuygo dels Senufo de Costa de Marfil i jo. Una màscara que representa un ésser imponent, un ser que tothom ha de témer que té les característiques de molts animals: un cocodril, una gasela, un porc senglar i l’animal mític dels Senufo, el camaleó. Aquesta màscara balla amb la boca plena de fulles amb foc que fan que doni la sensació que és un drac que treu foc per la boca i són utilitzades a rituals funeraris, per castigar als enemics i per fer fora a totes les forces malignes del poblat.

En aquesta història que us vull explicar, la “princesa” Noa no vol matar a cap drac, ni tampoc vol que jo el mati. En aquesta història jo no he de salvar a cap “princesa” de cap bèstia que li vulgui fer mal. En aquesta història cap drac ni bèstia vol fer res dolent a ningú. Qui ho voldria, sent una història que jo escric?

Al món que jo us explico, no hi ha d’haver homes que defensin a cap dona, ni a la inversa, no hi ha d’haver dones que busquin la defensa de cap home i per sobre de tot no hi haurien d’haver bèsties que volguessin atacar cap ésser.

En aquesta llegenda la Noa va derrotar allò que ella veia maligne: la meva ombria, maduresa, serietat, sobrietat… va ser ella qui va acabar amb la maldat, qui va voler cuidar al drac i no que jo el matés. A la meva història la victòria del mal sobre el bé, com l’entenem, mai ha existit, i mai existirà.

Això que us explico, és pura fantasia, pur desig d’un boig utòpic igual, però la fantasia també era que amb un cable ens poguéssim connectar a milions de quilòmetres, que a les nostres cases hi hagués sempre llum, aigua i que estiguéssim calents… Per què no complir aquesta fantasia també? Per què no acabar amb la maldat al món?

“Jo no us desitjo només un bon Sant Jordi, us desitjo bona vida, i que tot el que feu sempre vagi acompanyat d’alegria!”

 




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter