28. Març 2024

Arxius de Les màscares d'en Jesús Arjona | Diari La República Checa

REDACCIÓ18 Abril, 2022

Jesús Arjona es uno de los grandes activos culturales de Tarragona. Coleccionista y comisario de arte, conversamos con él de una forma más cercana y próxima, para analizar qué supone el hecho de poder dedicarse al mundo del arte, en una época un tanto convulsa y a pesar de su juventud. Arjona nos explica su visión del arte africano, como le fascinó desde que era un niño, sus primeros movimientos en las subastas, el factor suerte y la esperanza de que Tarragona acabe apostando por el arte tribal y que no sea una cosa temporal. Con ustedes, Jesús Arjona.

¿Quién es Jesús Arjona?
Pues Jesús es un joven de Tarragona, de 26 años, dedicado en vida y pasión a las artes tribales y con un presente activo en el mundo del deporte.

No tienes una formación ‘artística’.
Soy historiador y tengo una formación como gestor cultural, pero no soy artista.

Arjona atiende a larepúblicacheca.com

Más bien un coleccionista de arte.
Sí, soy un coleccionista, relacionado con el mundo del arte, un comisario que expone.

Este interés por el arte, ¿es una cosa que te viene desde pequeño?
Yo empecé a ser ‘coleccionista’ con nueve años, compré mi primer objeto aquí en Tarragona. Lógicamente, ese objeto, con nueve años, era un juguete. Ya con los años este interés avanza, me introduzco poco a poco en el mundo de las subastas, un mercado totalmente diferente, que me permite comprar objetos de mayor calidad. Ahora me abro a otros continentes como la mascara que he traído para la entrevista que es de Indonesia, Java, que procede de la casa de subasta ‘Sotheby’s’.

¿Cuándo empiezas a acceder a este tipo de subastas?
A partir de los dieciocho o diecinueve, con mis primeros sueldos, accedo a este tipo de subastas para adquirir objetos de mayor valor. Antes tiraba de las pagas (risas). Mi primera obra me costó 20 euros. Por ese precio ahora no compro ni un soporte…

Desde muy pequeño me sentí atraído por la ‘llamada’ de África. Yo quiero transmitir esa fuerza.

Para los que no pertenecemos a este mundo. ¿Hay que tener mucho capital, para ser coleccionista?
Si tienes claro qué es lo que quieres hacer, no. Si te encaprichas y vas a por un objeto concreto, sí hay que tener mucho capital. Mi caso no es este. Yo soy un trabajador, un coleccionista que expone su colección para dar a conocer un mensaje concreto. Al fin y al cabo, yo soy un trabajador, con un sueldo no muy elevado. Hay que saber moverse en las subastas, también tener un poco de suerte. Yo juego mucho con la suerte. Estoy consiguiendo objetos muy buenos. Pero hay que admitir que hay días en los que no se consigue nada, y, en cambio, otros que sí.

Arjona posa con la última de sus adquisiciones

En este momento de ‘crisis’ mundial. Explícanos cómo es el mundo de la subasta.
Ahora mismo sí que es cierto que es difícil poder conseguir objetos de gran calidad. No se encuentran así como así. También es evidente que la crisis está afectando mucho al sector y hay gente que se arruina y se tiene que desprender de objetos que se compran por un precio muy inferior al de su valor. También existe la otra parte, la de personas con dinero que pueden comprar este tipo de objetos -en muchos casos para limpiar capital o ‘invertir’- También está pasando que las instituciones públicas entran en las pujas a comprar obras de arte.

¿Es un mundo oscuro el de las subastas, como se puede imaginar la gente?
No (risas). Todo está muy claro. Al final las subastas son públicas. No hay nada que no sea transparente. No hay nada oscuro. Parece morboso, pero no lo es.

¿Qué buscas transmitir exponiendo tu colección?
Parto de la base de que, sin ser africano, vivo este arte con mucha pasión, como si formase parte de mi cultura. Desde muy pequeño me sentí atraído por la ‘llamada’ de África. Yo quiero transmitir esa fuerza. Desde pequeño, como siempre digo, siempre he coleccionado, como decían otros “muñecos de negros”. Y se me echó en cara. Ahora, con una visión totalmente diferente, empiezo a entender las cosas de forma diferente. Quiero transmitir toda esa fuerza y riqueza cultural, con mis posibilidades y obras de arte y romper con el modelo europeo. Dentro del continente africano también hay obras maestras, al fin y al cabo son 54 países y cada uno tiene su obra maestra. Bajo el prisma del arte europeo no se suelen tener en cuenta, pero existen y están al mismo nivel de importancia que el resto. Mi finalidad es normalizar todo el arte africano en la sociedad.

¿Y cuáles son las sensaciones del público, vienen abiertos a las exposiciones?
Todo depende del lugar donde te encuentres exponiendo. Sí que es verdad que aquí en Tarragona, gracias a un trabajo de divulgación de las Áfricas, sí que hay más obertura de mente que en otras poblaciones, donde este arte se sigue viendo como “cosas de las máscaras y de las estatuas”.

El sistema educativo no pone en valor el arte de otras culturas, desde primaria hasta el bachillerato.

¿Algo como de las colonias?
Sí, incluso con ese punto de souvenir o recuerdo de un viaje. Hay que romper con esto. Sí que es verdad que la gente que viene a las exposiciones viene abierta, gracias al morbo que tuve al inicio (ver sección Las máscaras de Jesús Arjona’) y que gracias a ello se aficionaron a este tipo de arte.

Hablas del público de Tarragona. ¿Es más abierto?
No lo definiría así. Algunos sectores de la población sí que se muestran más abiertos, pero es un poco cerrado (ríe). Si nos comparamos con París o Barcelona, ciudades donde me he movido últimamente, hay mucha más multiculturalidad y diversidad. En Tarragona, a pesar de que se están haciendo pasos importantes, el público es más cerrado. No hay que olvidar que el arte con el que trabajo también es arte clásico, igual que el europeo.

Jesús Arjona

¿Crees que el problema es la falta de conocimiento en la educación?
Todo esto es porque el sistema educativo no pone en valor el arte de otras culturas, desde primaria hasta el bachillerato. Este es el principal problema para que no se tenga este respeto o interés hacia el arte de otros continentes.

Si ya cuesta valorar el patrimonio clásico de esta ciudad, entiendo que el arte africano, si hay faltas en las bases educativas, estudiando solo una parte, se pasa por encima.
Se pasa totalmente por encima. La línea de las corrientes artísticas del siglo XX se centra en dar importancia a la persona blanca, sobre el resto de culturas, no solo la africana. Es el principal problema que tenemos. No hemos tenido una historia colonial -también la nuestra es muy oscura y con episodios muy denunciables- que sí que han tenido otros países que sí que lo valoran más, como Francia o Bélgica. Pero aun así, no se ha dado a conocer este tema en la educación de este país.

Necesitamos una continuidad para poder normalizar el arte y las culturas de otros continentes

¿Tarragona es una ciudad que ayuda a todo este tipo de iniciativas artísticas?
Yo siempre he trabajado en el sector privado. Tarragona ha abierto las puertas al arte tribal, a través de la concejalía de Comercio y la iniciativa ‘Africat, donde en la calle se pudieron ver en los escaparates obras de arte tribal. Pero ha sido algo temporal. Es algo que funciona, pero deberíamos ir más allá. Hablo de una exposición permanente, o un espacio donde se pueda acudir más allá del patrimonio clásico de la ciudad.

¿Es una apuesta temporal? ¿Falta continuidad?
Se apuesta en el momento. No falta iniciativa, falta continuidad. Yo no puedo vivir de un acto o una fecha concreta. Necesitamos una continuidad para poder normalizar el arte y las culturas de otros continentes, no solo remando hacia mi casa. Necesitamos espacios o lugares que apuesten por este tipo de iniciativas. Tenemos un potencial turístico y patrimonial espectacular y que no se ha aprovechado. No podemos compararnos con París, pero nos podemos inspirar en este tipo de iniciativas, a través de la permanencia y no exposiciones fugaces.

PUBLICITAT


REDACCIÓ16 Març, 2022
WhatsApp-Image-2022-03-16-at-10.56.38-AM-1280x948.jpeg

Bichri, Checa i Arjona en l’acte del Consolat

Aquest passat divendres 11 de març es va celebrar a la Casa Joan Miret de Tarragona, la Gala del Dia Internacional de la Dona organitzada pel Consolat del Marroc a Tarragona, Lleida y Aragó.

En aquest acte, una selecció d’obres de la col·lecció Jesús Arjona Muñoz van situar-se per la sala de la gala amb la finalitat de donar visibilitat a les diferents representacions de dones que existeixen a Àfrica, amb unes explicacions que mostraven al lector la realitat d’aquest poble y art vers la dona.

Entre les obres presentades, destaca una obra dels Ibibio de Nigèria, que va pertànyer en un passat a una de les col·leccions més importants espanyoles d’art d’aquest país i que hi ha estat exposada diverses vegades en museus del territori; a més d’un escut que va ser exposat per la Galeria David Serra, una de les més importants d’Europa, a Barcelona el 2006 en una gran exposició d’escuts d’Àfrica.

L’exposició va provocar molt d’interès entre els assistents. Durant la realització de la gala es podien veure les obres com si es tractés d’una exposició.

FOTOS

PUBLICITAT


 


REDACCIÓ9 Setembre, 2020
jesus-2-1280x853.jpg

Mai has preguntat al teu germà, pare o mare com està? Mai no has assegut al seu costat d’algú i li has dit en quina situació es troba? Jo ara mateix necessitaria que algú m’ho preguntés. Sembla que la bona cara, l’aparença i l’èxit ho arregla tot, és, en definitiva, la finalitat de tothom.

Com el nostre dia a dia, les màscares, és a dir la nostra aparença donen una imatge però amaguen un fons que ens explica quelcom molt profund de nosaltres, i el mateix passa amb les màscares, ja que els col·leccionistes, per saber d’elles sempre mirem la part de darrere, ja que és molt més important per nosaltres. Ens dóna informació sobre antiguitat, originalitat i ús, factors determinant per nosaltres.

“Per molt bonica que siguis, si no tens un fons interessant, no em serveixes”

En aquest cas jo us presento avui el fons d’aquesta Ntomo dels Bamana de Mali, utilitzada en rituals d’iniciació, concretament és l’obra que dóna la paraula als més joves en el moment de la seva immersió al culte. Aquesta obra per sota té un aspecte fort i agressiu, no obstant el seu interior ens explica qui és i pel que ha passat.

Ha sigut una obra que ha patit diverses reparacions i que ha perdut molt de massa original per canviar-la per una espècie de pastilla de trossos de fusta, entre d’altres. El seu interior; polit, gastat i amb moltes “ferides” ens indica el perquè d’aquestes reparacions, ha estat molt utilitzada i ballada, però hem de mirar amb cura per adonar-nos d’aquestes qüestions.

“Amb ferides, trencada, reparada… segueixo ballant”

En la meva opinió, tots som com aquesta màscara. Encara que tinguem ferides, les tapem amb el que sigui i continuem ballant, continuem amb el nostre dia a dia, fins que un dia ens trenquem i patim molt.

El nostre interior, com el de la màscara, fruit d’aquest patiment presenta ferides que potser mai es curaran o bé trigaran molt, aquestes ens deixen unes marques que en algun moment o altre es deixaran veure, tant per a bo com per a mal.

“Encara penses que no m’has de preguntar com estic? Tu no saps ni la meitat de coses que tinc al meu cap.”

Amb aquest escrit vull que si veieu, sabeu o coneixeu algú que estigui fent coses fora de la seva vida habitual, encara que no les faci, si el veieu en el seu màxim exponent o bé defallit, li pregunteu com està, si es troba bé i si és feliç. Amb això l’ajudareu i creixereu aprendreu coses que no sabíeu, tant de vosaltres mateixos com dels altres.

“Que hi ha més bonic que fer feliç i donar tranquil·litat a algú altre? RES”

 


REDACCIÓ7 Agost, 2020

“A la nostra vida tenim molts enemics. Per a tu, qui és l’enemic?”

Segurament amb aquesta frase molts hauran pensat o posat nom i cara a aquests enemics, però realment en tenim més dels que no podem posar cara i ulls, que dels que en tenen. Normalment no pensem en ells, però hi són i viuen amagats en nosaltres.

Existeixen una sèrie d’enemics que no controlem, i que possiblement són els més perillosos per nosaltres, es troben al nostre dia a dia com la demagògia, la discriminació d’origen, la discriminació de pensament, la xenofòbia, les oligarquies, la maldat, la malaltia… i també l’amor.

És curiós que hagi dit “l’amor”, veritat? Realment si miréssim i comparéssim la quantitat de coses dolentes que ha fet l’amor, és molt més gran de les que ha fet la mort. Qui ho diria? I és que quan l’amor falla i cau, moltes relacions es trenquen per sempre, i no cal que sigui una relació d’amor de parella, també d’amistat o familiar, quan l’amor arriba, trenca. Oblidant el que han sigut i el que s’han estimat per tornar-se enemics, el sentiment que sentien esdevé el seu principal mal.

Avui us presento una obra per la que tothom té una apreciació molt diferent, ja que sembla un extraterrestre i provoca incomoditat, com si fos us enemic forà, els hi fa por, i la veritat és que és una obra a la qual hauríem de tenir un estima especial. Es tracta d’una màscara casc dels Yoruba de Nigèria, que rep el nom de “Egungun Agobori”, representa la mare suprema, el ser més pur i respectat de tots, el gran esperit de la natura i la vida.

Aquesta màscara i l’amor tenen molt en comú, ja que tenen una relació antagònica que les torna molt properes una de l’altra, no creieu? La màscara és agressiva i dóna una impressió dolenta a tothom, però esdevé quelcom molt positiu per la societat; en canvi l’altre, dolç i bonic per fora, pot esdevenir el pitjor dels mals sons de qualsevol persona que ha estimat o estima i pot provocar més pèrdues que cap altre mal.

“Quan l’amor es posa entre nosaltres, ens pot arribar a destruir.”

 

PD: Podeu veure aquesta obra a l’exposició “Onye Obia: l’home vermell a l’Àfrica” al Museu de la Mar de l’Ebre de Sant carles de la Ràpita fins al 30 d’Agost.

 


REDACCIÓ6 Maig, 2020

Parelles separades, amics a molta distància, famílies que viuen al mateix poble però no es poden veure, nous amors que no es poden trobar, amistats que potser es perdran en l’oblit…

Aquests dies estic donant molta importància a les relacions interpersonals i potser per aquesta raó m’he qüestionat el seu origen i per buscar-lo he anat a les representacions que l’art tribal del continent africà fa. Segurament la visió general que hi ha sobre aquest tipus d’art són obres úniques i simples, no obstant no hem d’oblidar que aquestes formen part d’un culte i que han arribat a occident a causa de la separació d’aquestes del seu origen, però al seu context formarien part d’un conjunt.

No obstant aquesta circumstància, moltes obres que es presenten en parella es mantenen, perquè es mostren unides entre elles o bé perquè s’han mantingut unides en el transcurs de la seva història. Normalment acostumen a ser obres que es vinculen amb rituals de divinació, sort o bé fecunditat. I no únicament representen humans, sinó que també es poden interrelacionar amb animals o amb abstraccions.

El significat d’aquest petit conjunt escultòric en bronze implica quelcom molt més profund del que pensem; la força de l’amor, i de la unió de les persones

Avui us vull presentar una obra dels Lobi de Burkina Faso utilitzada per a divinacions de petites dimensions i elaborada amb bronze a través de la tècnica de la cera perduda. Aquesta representa a un home i a una dona asseguts un al costat de l’altre amb els seus atributs sexuals. No mostren cap interacció entre elles però el fet d’estar unides per un mateix bloc fa que pensem que ho són, mostra una realitat humana, en aquest cas, una parella convencional, no obstant això, també engloben parelles que poden estar formades per dues dones o dos homes, encara que aquesta situació no es pugui ni pensar en societat tribal.

El significat d’aquest petit conjunt escultòric en bronze implica quelcom molt més profund del que pensem; la força de l’amor, i de la unió de les persones, sent aquestes un dels símbols amb més força del continent per a invocar els poderosos esperits o bé per representar-los, ja que la unió d’individus és la força, la fertilitat i el futur.

Encara que estem separats no ens hem d’oblidar de les relacions interpersonals que teniem abans d’aquesta situació, quan les circumstàncies ho permeti. La seva desaparició implicarà també la nostra.

“Amb bona companyia tot és millor”

 

 


REDACCIÓ7 Abril, 2020
jesus__Arjona.jpg

Sense cara per ser considerat, sense peus per poder-se moure… Però amb mans llestes per treballar i ser utilitzades.

Sembla que Àfrica mai deixarà de ser un lloc esclavista i d’explotació pels occidentals, qui ja des del s. XIV van veure aquest i el continent americà com un lloc per treure profit, en un començament aquest profit va ser únicament material, però a poc a poc es van engrescar per generar un mercat de persones, ja que la seva empresa consistia a vendre i comprar persones per utilitzar-les com a mà d’obra, per ser esclaus.

Avui dia estem vivint una situació on algunes potències que en èpoques de la colonització van provocar grans fractures al continent africà pensen que aquelles terres segueixen sent seves, i que poden plantejar-se el fet d’utilitzar aquelles persones com a números generadors d’estadístiques… és a dir que consideren aquell continent un laboratori.

No, així no!

L’obra que avui us presento és curiosa, ja que el temps ha jugat un paper molt important en la seva excepcionalitat.

Es tracta d’un fragment d’Alo Alo dels Betsileos de l’illa de Madagascar, aquests pobles van rebre influències que es veuen a les seves escultures que provenien d’Indonèsia, Aràbia i, òbviament, del continent africà.

Aquesta obra formaria part d’una gran escultura que se situaria damunt de la tomba d’una persona i que simbolitzaria aspectes quotidians o vitals de la persona difunta. En aquestes tombes les persones del poble realitzarien sacrificis i honors en commemoració de l’esperit de la persona.

És un gran exemple, tot i la seva poca qualitat artística o estilística, ja que el temps ha produït una sèrie de modificacions a la talla que la tornen una gran icona del que la societat africana ha viscut i viu avui dia. Un poble que sembla que per occident no tingui identitat, que no tingui cara; que no tingui possibilitats de cap mena, que no tingui peus; però això si, com sempre ha passat, que tingui mans que puguin produir benefici pels occidentals.

Crec que des de la colonització, encara que les generacions canviïn, a occident hi segueixen governant polítiques que s’haurien de considerar colonials.

“I quan creus que tot ha acabat, després d’un temps, tornen a sortir els dimonis”

 


REDACCIÓ18 Juny, 2019

“De totes les qualitats que l’humà posseeix crec que la unió entre ells és la més important”

Molts de vosaltres segurament no en sou conscients, jo mateix no ho sóc, de la riquesa que tenim amagada a les nostres cases. Els pares, mares, germanes, germans, tiets, avies, avis, cosins… tots ells formen un conjunt de persones que marquen la nostra vida, que no escollim, i que reben el nom de família.

És curiós com al voltant de la nostra família neixen els nostres costums, les nostres formes de viure i afrontar la vida. Famílies que segurament no estan únicament estructurades per persones similars, ni tampoc necessàriament per persones d’una mateixa sang i moltes que fins i tot no estan estructurades.

Avui us presento un seguit d’obres molt considerables de l’étnia Ada o Adan, un poble situat a Togo i Ghana. Mal considerades com obres de culte voodoo aquestes obres són utilitzades per diversos usos: com a casa dels deus, com a seient pels esperits, com a figuracions de divinitats marines, per fer adivinacions, per demanar ajuda als ancestres… Totes elles, diferents en les seves formes i funcions, sempre apareixen juntes. Tal i com veiem a la imatge es situen en conjunt als altars familiars per fer-lis cultes i honors.

Jesús Arjona amb algunes de les seves màscares

Totes elles són diferents, tenint molt poc a veure entre si, tot i que totes tenen la mateixa finalitat: fer piña per protegir les persones davant les adversitats de la vida i que puguin gaudir d’ella el millor possible. No molt diferent al que passa a les nostres famílies.

Una important col·lecció de màscares

Fa uns dies que es van constituir els nous governs dels municipis espanyols, i realment el conglomerat de “figures” que hi trobem està a l’altura, o quasi, del conjunt Adan que avui jo presento. L’únic que desitjo és que tots ells estiguin a l’altura i vetllin pel nostre benestar.

 A Tarragona, almenys, crec que es farà.

 “Poderosos, no oblideu que en la diferència, en la varietat i en la multitud està la nostra riquesa, només amb aixó podrem tirar endavant, com si fóssim una gran família”.

 


REDACCIÓ8 Abril, 2019
jesus3.jpg

Avui vull ensenyar-vos una obra que té la finalitat de mostrar una identitat, més enllà del que es pugui pensar d’ella i de l’aspecte que tingui. Aquesta petita màscara dels Dan de Costa de Marfil no està concebuda per la funcionalitat que nosaltres, els occidentals, pensem: ballar en cerimònies. Aquesta peça és un símbol d’identitat per a l’individu per a que la resta dels humans i esperits sàpiguen l’origen d’aquella persona, d’on prové. Podríem dir que aquestes màscares són els carnets d’identitat d’una societat tribal.

Què important és l’origen, veritat? Però ho és realment? A mi m’és igual.

Són portades pels membres masculins de l’ètnia al coll, o bé al cinturó, i mai se separen d’elles. En algunes ocasions aquestes poden ser de materials diferents: bronze, ivori, os… Amb elles estan protegits davant esperits malignes i tenen autorització per entrar al bosc sagrat.

Amb aquesta peça em qüestiono la identitat i la necessitat de la classificació de les persones per la seva cultura, nacionalitat, color de pell… Entenc la identitat cultural, tot i que no comparteixo que sigui un fet important.

Em venen al cap situacions de delimitacions d’espais per alguns grups determinats de persones. Qui es creu quelcom per marcar a una persona en un territori? Qui es creu tan important per a barrar el pas? Qui es creu què? Realment no entenc moltes de les nostres situacions socials.

“Tant se val com vesteixi, quina cara posi, on estigui… segueixo sent el mateix”

Crec que en aquest moment que vivim hauríem d’entendre aquestes identitats, però, per damunt de tot, considerar que tots som persones, tant se val d’on venim, i sense donar-li gens d’importància als “qualificatius” moderns/occidentals: sexe, gènere, origen…

Estic cansat de que hi hagin persones que tinguin problemes a les fronteres, que quan les passin siguin jutjades, que pateixin discriminació i segregació… Però m’emprenya més que hi hagi altres persones que es creguin amb la capacitat i amb l’autoritat d’obstaculitzar individus, que es creguin que el món és seu i per això limitin els espais, com si es tractés d’una propietat més.

Ja n’hi ha prou, no?

 


REDACCIÓ12 Març, 2019

“Quin triomf, quina batalla… No tenien res a fer, estaven allà nus, vestits com a primitius, sense cap arma. El coronel no va dubtar en fer cridar el patriarca i posar-se en el seu lloc, després va portar a totes les dones del poblat a la seva tenda…”

Malauradament la colonització del món en mans de l’eurocentrisme va obrir les portes a un dels capítols més salvatges de l’espoliació i el genocidi dels occidentals cap a altres pobles i cultures arreu del món.

Al continent Africà els saquejos, les violacions, els assassinats, la crema de poblats… estaven a l’ordre del dia. Es van sacralitzar símbols sagrats de la població indígena, cremant-los i establint-ne de nous amb iconografia cristiana. Quant patiment!

Molts europeus, després de les seves incursions van tornar a Europa amb trofeus de guerra, una guerra que només van lluitar ells. Aquests trofeus eren les peces sagrades tribals, no destruïdes, que feien cap a les metròpolis convertides en purs objectes exòtics per a decorar les cases de nobles i burgesos o nodrir col·leccions privades, únicament per l’exotisme i la bellesa del seu art.

Probablement al lloc on està situada la mostra “Àfrica a ca Batistó” en el seu temps s’hi trobaven obres d’art de diferents continents fruit d’aquesta colonització. És per aquesta raó que la mostra que podeu visitar al Museu d’Alcover fins al 31 de març té una gran importància ideològica i resulta del tot única.

En la mostra es poden veure algunes de les obres que he presentat en aquesta secció. D’aquesta manera,  podreu tornar allò digital en físic i meravellar-vos de la gran bellesa de l’art tribal i de l’entorn on es presenta.

Durant aquest últim tram de la mostra faré un sorteig d’una visita guiada “Bandolers, pedres i palaus” per a 6 persones on podran gaudir d’una visita al nucli antic de la vila d’Alcover per conèixer l’època dels bandolers i el Renaixement, seguidament una visita al museu descobrint als secrets de ca Batistó a més dels grans tresors del triàsic que amaguen les muntanyes d’Alcover i finalitzant la visita amb una degustació de cervesa artesanal produïda a Alcover.

Què heu de fer per guanyar?

Visitar la mostra i fer-vos una foto original en qualsevol lloc d’aquesta

Seguir el compte d’Instagram @artesinautor

Penjar la foto etiquetant el compte i amb els hastags: #artesinautor #africacabatisto

Divendres 5 d’Abril anunciarem el guanyador!

No perdeu l’oportunitat de visitar “Àfrica a ca Batistó”!

 


REDACCIÓ27 Febrer, 2019

Arriben dies de festa, disbauxa, humor i excessos. Però compte! Per carnaval no tot val!

 

“Sempre que feu quelcom que menystingui a algun grup social, jo us jutjaré”

 

El sol ha sortit, ha bronzejat els nostres carrers i les pells de milers de tarragonins, que han gaudit d’un dia esplèndid; segurament molts d’ells ja preparen les seves disfresses per carnaval, tot pensant en portar la millor per a sorprendre a tots els seus amics.

Vàdries màscares d’en Jesus estan exposades al Museu d’Alvocer

Aquest any, col·lectius del nostre carnaval han optat per anar vestits d’homes i dones d’altres continents, combinant cultura amb fantasia, fet que caracteritza la nostra meravellosa festivitat. Això pot ser un arma de doble tall  donat que, per nosaltres els africanistes, el fet de la “transformació” o “aculturació” de persones blanques en persones negres ens preocupa i  inquieta, si no es fa bé, no ens agrada i ens pronunciem. Quantes vegades hem sentit parlar del “blackface” de la Cavalcada de Reis d’Alcoi?

El respecte a les cultures del nostre món és una necessitat, i no podem permetre que es desmereixi o es tracti amb superioritat qualsevol cultura. Però quan es fa bé, també s’ha de dir i ens hem de pronunciar. Quan el concepte que pregonen i la seva estètica és bona, només podem aplaudir i gaudir de l’espectacle.

La obra que avui us presento és especial, donat el seu significat i colors, tots dos estereotips a occident. Pertany als Ibibio de Nigèria, s’utilitza en els rituals “Ekpo” i representa un esperit femení bondadós. En aquestes cerimònies les forces de la maldat i la bondat lluiten per aconseguir la cohesió social.

Jesus Arjona semi nu entre els elements de la comparsa ‘Som i serem’

Una comparsa sortirà aquest carnaval alçant el puny reclamant el respecte de la dona, sigui quin sigui el seu origen i crec que aquesta obra té una relació molt íntima amb aquesta circumstància. La figura i característiques d’una dona Ibibio s’utilitza per simbolitzar els esperits positius d’un poble, d’una obra que representa la bondat al món per l’ètnia nigeriana i que moltes vegades, nosaltres els occidentals oblidem; ens oblidem del respecte, de la unió que hi ha entre sexes, generes i ètnies. I diàriament callem i ens allunyem d’això.

“Jo que sóc home, blanc i jove, no sóc el més apropiat per parlar d’això tot i que mai hem podré quedar callat”

Gràcies “Som i Serem” pel vostre treball i dedicació envers a la dona, sigui d’on sigui!

“El crit de les que ja no tenen veu”