28. Març 2024

Arxius de Josep Maria Tost | Diari La República Checa

REDACCIÓ11 Novembre, 2019

És com un truc de màgia: no sabem com, però la nostra brossa desapareix quan la deixem al contenidor. Cada nit. S’esfuma. S’evapora. L’endemà, els nostres residus ja no hi són i tornem a omplir els recipients amb més brossa. I no ens preguntem on és el truc. Potser no ens importa? Donem per vàlid que desaparegui sense saber el seu recorregut? O el seu cost? Josep Maria Tost és el director de l’Agència Catalana de Residus i sap el que costa, com és el circuit i quines són les necessitats de conscienciació envers el reciclatge dels residus que generem. Si volem mitigar els efectes del canvi climàtic, hauríem de començar per les coses més simples. I reciclar n’és una d’elles.

Generem molts residus?
Molts. Gairebé un kilogram i mig per habitant i dia.

La gent és conscient de la brossa que genera?

No. Pensa que ara fa 40 anys generàvem la meitat d’aquesta xifra. No ho tenim en compte: generem brossa, la posem en una bossa, la llancem al contenidor o al porta a porta i ens oblidem. La brossa no és una preocupació per a la gent.

Però va a algun lloc…

I s’ha de tractar. Però hi ha molta gent que no s’implica. Els hi dóna igual. Es diuen: com que pago la taxa d’escombraries, algú les recollirà. Que ho facin uns altres que jo ja pago.

Recollir els residus costa molts diners?

Sí, però aquí crec que la responsabilitat és dels polítics, que no ho hem sabut explicar més clar. La ciutadania sap que és un tractament car, però si els hi preguntem quan costa exactament, no ho saben.

Manca d’interès…

Quan una persona no sap què costa una cosa és que no té gens d’interès en ella. Això ens passa amb els residus.

Les taxes tampoc no agraden
Clar, com que els ajuntaments han d’aplicar una taxa per fer el tractament, costa d’explicar, perquè això implica que el ciutadà ha de pagar més. Si mireu el pressupost d’un ajuntament qualsevol, veureu que el contracte de la brossa és el més car de tots. Un exemple: 300 milions d’euros costa a la ciutat de Barcelona.

Com que la brossa desapareix del contenidor …

Hem d’explicar bé quin és el procés que fa la brossa de cadascun: quin circuit fa el paper, el cartró, el vidre… Tenim un país altament ordenat –dels dos mil abocadors incontrolats que hi havia fa trenta anys–, ara en tenim una vintena.

I tots controlats?
Ja no veiem els fums que desprenien abans els abocadors incontrolats: no hi ha problema d’olors, ni d’incendis ni de lixiviats… Però no hem sabut explicar aquesta revolució

Per què no s’ha fet?
La brossa no és sexy i no dóna vots. Només dóna maldecaps quan hi ha una vaga del servei de recollida i els carrers estan plens de brutícia. Però, en general, la gent no diu: “Alcalde, jo vull reciclar més…”

Ningú reclama en un míting una millora de la recollida selectiva del seu municipi



S’aposta pel que allò que dóna vots, doncs…
El polític, amb una certa lògica, presta més atenció en allò que li dóna vots o que provoca més satisfacció o preocupa als seus ciutadans: serveis socials, educatius, sanitaris, mobilitat… Ningú reclama en un míting una millora de la recollida selectiva del seu municipi.

Catalunya recicla?

Estem justos a la mitjana europea. En aquest cas, estem endarrerits perquè Europa va iniciar polítiques ambientals i de reciclatge a primers dels anys setanta del segle passat. A Espanya en aquell temps, estàvem encara en dictadura…

Quan comencen aquí?
Les polítiques ambientals esclaten a Catalunya quan l’Estat espanyol entra a Europa l’any 1986. No és que els europeus siguin més nets o més llestos que nosaltres, sinó que van començar molt abans.

I s’ha avançat en aquest temps?

Molt. Jo sempre explico a les noves generacions que La Trinca, als anys 80 del segle passat, tenia una cançó que feia referència al color marró del riu Llobregat…

Els rius catalans eren autèntiques clavegueres: sabonoses, de diversos colors – pels tints de l’empresa tèxtil -, abocaments incontrolats… Això ha canviat molt. Tenim peixos al Llobregat!

És que era marró. Jo ho recordo…
Els rius catalans eren autèntiques clavegueres: sabonoses, de diversos colors – pels tints de l’empresa tèxtil -, abocaments incontrolats… Això ha canviat molt. Tenim peixos al Llobregat! En vint-i-cinc anys n’hem fet un canvi radical.

Tenim lleis adaptades a les necessitats ambientals?

Nosaltres fem l’adaptació de les lleis europees, i les fem complir!

Això vol dir sancions al que no ho fa?
Evidentment. Està demostrat, a tot el món, que una bona llei sense un cos d’inspectors no funciona.

Més enllà de la pedagogia…

Exacte. Parlant de residus, la clau és com motivar la gent que ho fa bé i penalitzar aquell que no ho fa bé. I després de 20 anys de campanyes institucionals, per què hi ha gent, per exemple, del Camp de Tarragona, que no recicla? Si ho han estudiat a l’escola, si ho han viscut, si l’hem explicat el perquè…

Aleshores?

Perquè hi ha una part de la població a la qual el reciclatge no la motivarà mai. Per això, la nova Llei de Residus que estem preparant ara recollirà l’obligació d’incorporar, a tots els ajuntaments del país, l’anomenada taxa justa.

Què és?

Es resumeix fàcil: qui més recicli pagui menys. Si tu recicles, has de pagar menys taxa que el teu veí que no recicla.

Sembla just

Hi ha algun municipi que ja ho fa. I funciona. Posaré un exemple; un veí que recicla podria pagar un màxim de 80 euros l’any, mentre que el que no ho fa podria arribar als 270. Això motivarà el reciclatge.

Ja s’actua així en molts serveis…
Clar, amb el telèfon, l’aigua, l’electricitat. Si tens un consum moderat, pagues moderadament. I si és alt, en pagues molt. Per sort, la tecnologia ha arribat al món de la brossa i podem desenvolupar aquest seguiment individualitzat.

Els diners marquen la consciència ambiental?
Sempre explico que, fa deu anys, a Catalunya hi havia mil morts per accident de cotxe. Ara n’hi ha uns 230. Continua sent una barbaritat, però la diferència no és que estiguem més conscienciats, sinó que hi ha un Mosso d’Esquadra o un policia local que es troba en un pont i et fa una fotografia conduint a una velocitat elevada. I et multa.

I et treuen punts
Efectivament. És trist, però fins que el carnet de punts no ha aparegut no hem pres consciència de la prudència al volant.

Des de l’Agència de Residus marquem els objectius que han de complir els ajuntaments, i els ajudem en la construcció d’infraestructures, però són ells els que han de fer política real sobre el ciutadà

Potser amb les noves generacions…
La gent jove està motivada en el canvi de sensibilització. És el seu futur. Però, fixa’t, també depèn de les edats. Les dades que disposem ens diuen que la gent és bona recicladora fins que arriba a la universitat.

Com?

Sí. Hi ha un espai estrany que va des de la universitat fins que tenen fills. Aquí baixa el nivell de reciclatge. És una franja d’entre 20 i 35 anys, -molt genèric, eh-, però existeix. I, de sobte, quan tenen fills, torna a pujar la sensibilitat pel reciclatge.

Quin paper hi juguen els ajuntaments?
Els ajuntaments són els propietaris de la brossa. Per llei. Des de l’Agència de Residus marquem els objectius que han de complir els ajuntaments, i els ajudem en la construcció d’infraestructures, però són ells els que han de fer política real sobre el ciutadà.

S’impliquen poc?

Han d’implicar-se més en polítiques de prevenció i sensibilització en reciclatge.

Què els hi proposem per reduir aquests abocaments? Que facin un pla local de prevenció i gestió de residus que apliqui el millor sistema per aquell municipi, el que sigui. Ara, si no ho fan, els penalitzaré per la brossa que vagi a abocador, i cada any més

I no hi fan cas?
Com que és un tema que no interessa no s’inverteix prou. Si hi ha implicació política, funciona. Una cosa tan fàcil com contractar un educador ambiental que estigui a peu de carrer és molt eficaç…

Què paga un ajuntament a l’Agència de Residus?

Nosaltres penalitzem per cada tona de residu no reciclat que va a abocador o a incineradora. Què els hi proposem per reduir aquests abocaments? Que facin un pla local de prevenció i gestió de residus que apliqui el millor sistema per aquell municipi, el que sigui. Ara, si no ho fan, els penalitzaré per la brossa que vagi a abocador, i cada any més. El 2010 la penalització era de 10 euros la tona no reciclada, l’any que ve seran 47 euros, i el 2024 seran 72 euros.

Hem de complir uns objectius marcats per Europa…

Tots hem d’assolir objectius comunitaris de reciclatge. Si no, Europa ens sancionarà com a Govern. I si ens sancionen, la multa la carregarem als municipis.

Hi ha solució?
La solució és reforçar tema educatiu, sense dubte, però quan implantem la taxa econòmica farem un pas endavant.

Joan MARTÍNEZ VERGEL
És periodista