29. Març 2024

Arxius de Jordi Martí | Pàgina 2 de 6 | Diari La República Checa

REDACCIÓ14 Octubre, 2019

La sentència del judici del procés ja la coneixem totes i tots. La coneixem des del moment en què l’Estat espanyol, tal com ha fet en cada un dels moments en què una de les seves colònies li ha demanat la independència, va optar per combinar diverses formes de repressió per tal de fer por a qui demanava poder decidir democràticament el dret d’autodeterminació de Catalunya. I la sabem, també, perquè fa tres dies que la premsa acòlita del règim rep filtracions interessades per tal de deixar ben claret com de podrit està el sistema judicial espanyol.

Aquestes diverses formes de repressió a què em referia en el paràgraf anterior combinen diverses formes d’aquesta. D’una banda, tenim la violència física contra les persones, allò que anomenaríem terrorisme si la paraula volgués dir el que vol dir a l’Alcover i Moll, és a dir «Sistema d’intimidació per un seguit de violències que infonen terror»; exactament el que vam veure als nostres carrers l’1 d’octubre de 2017 i en cap moment res del que s’atribueix a cap pres polític català. D’una altra banda, tenim l’empresonament sense condicions dels opositors de l’Estat i la persecució constant, que resumidament vol dir que si els dona la gana et tanquen i et tenen dos anys entre reixes, tal com hem vist amb els sentenciats ara, amb la Tamara i l’Adri, amb els 9 relacionals amb els CDR, etc. I la tercera banda era la judicial, un espai on no cal anar massa lluny per saber que qualsevol semblança a l’Estat espanyol entre la paraula «justícia» i l’adjectiu «judicial» és pura coincidència.

Amb aquest trident repressiu, els que vetllen (cobrant) per la pervivència de l’Estat espanyol pensaven que seria suficient per derrotar i humiliar la catalunyesa terra. I és per això que a això s’han dedicat i això és el que estan aplicant.

No comptaven, però, que la gent, aquí, ha madurat i de truc de màgia ja no n’espera cap, que la gent aquí ja no s’encomana a conceptes ni a jugades mestres ni a «quan ho sàpiguen a Europa», que la gent aquí ja no es creu els seus suposats dirigents o representants polítics perquè tothom sap que cada cop que els han necessitat han fallat. La gent, aquí, un cop més, ha passat a confiar en la gent, i això deriva en una desqualificació constant per part de suposats líders independentistes de les tàctiques populars d’enfrontament amb el poder estatal. Deriven en el fet que alguns indecents exindependentistes posen en dubte, per exemple, que els presos dels CDR siguin polítics, quan tothom sap que ho són tant com els presos del «procés». Entre la majoria de la gent no hi ha dubte que uns i altres i molts més són presos polítics i en això i en algunes altres coses discrepem de determinats càrrecs electes que es llencen de cap al femer a veure si així l’Estat els dona un copet de mà a l’esquena i com a molt, com sempre, l’únic que poden aspirar a rebre és un mal cop.

El que ve com a resposta a la sentència del judici del procés pot ser, novament, un moment constituent, en què el carrer torni a ser absolutament determinant per fer política. Pot ser el desllorigador que faci avançar aquesta societat tal com l’1 i el 3 d’octubre de 2017 van fer. És clar que nosaltres farem tot el possible per tal que sigui així, posant-hi el cos, i ells, els cossos dels que han preparat durant tant de temps per fer-nos mal.

Del que hem fet fins ara, hem après. I sembla clar que les poques vegades que ells han vist les seves maneres de fer insuficients per aturar-nos han estat quan els hem desbordat per tots els cantons, perquè per molta policia que hi posin això no és un tema d’ordre públic sinó de democràcia i sabem que els podem desbordar sortint al carrer totes i tots alhora i fent-lo ingovernable, llargament ingovernable.

Fugim de legalismes tòxics i de les lleis encaminades a fer-nos callar, de les normes absurdes per contenir-nos, de les obligacions que alguns creuen d’obligat compliment i que totes esdevinguin fum. Els esclaus són aquells que reconeixen l’amo. Però si l’amo no rep cap reconeixement, com és i serà el cas, ens podran fer mal pegant-nos però deixarà de ser amo i mai més ho tornarà a ser.

El tema és ben clar, el carrer és nostre (els fanals, també), de totes i tots. I la colla de violents que hi trobarem al davant només busca fer-nos passar per violents. No els ho permetrem perquè així ho hem decidit, però tampoc ens quedarem a casa amb por pel que pugui passar. Perquè el que passarà serà un desbordament democràtic del seu sistema repressor que no admet la possibilitat d’existir democràticament i, malgrat ara treguin el dictador del clot, la seva planificació continua sent l’única a què respon el poder polític espanyol, per això tenim les cunetes plenes de cadàvers, per això els judicis sumaríssims del franquisme contra els nostres són avui encara legals.

La legalitat d’aquest estat putrefacte no ens ha de poder aturar perquè aspirem a la construcció d’una societat democràtica on no manin ni els de sempre ni les noves cares dels de sempre, on cada persona sigui valorada pel sol fet d’existir i segons les seves necessitats i possibilitats cadascú rebi el que calgui per tal que la igualtat sigui real i ningú pateixi pel menjar, la salut, l’escola, la casa, el transport, la roba o el respecte a totes les diferències i realitats.

Al carrer, que ja és l’hora!!!, amb el cos i amb el cap, però sobretot, amb el cor. I sort, i una abraçada immensa a totes les que ens hi trobarem, cuidem-nos i esdevinguem tsunami o el que calgui per tal que la igualtat, la llibertat i la solidaritat s’esdevinguin arreu.

Jordi MARTÍ FONT


REDACCIÓ7 Octubre, 2019

El primer cop que vaig poder parlar amb el Xavier Joanpere va ser com a conseqüència d’una casualitat si més no curiosa. En el 25 aniversari de l’assassinat de Salvador Puig Antich, el Nou Diari havia publicat dos articles d’opinió sobre el fet, un era d’ell i l’altre, meu. Ell feia temps que expressava públicament les seves idees per diversos mitjans i jo li coneixia només les d’aquell moment; jo just començava a fer-ho.

Un dia per la tarda, entre setmana, com molts dies entre setmana per la tarda, vaig anar al local de la CGT del Baix Camp-Priorat, a Reus, al pis del raval de Santa Anna, ell va entrar per la porta i el Joan Rosich ens va presentar dient que en la clandestinitat al Xavier li deien «Ramiro». Vam xerrar poc però vaig quedar parat que un home com ell, de qui coneixia el llibre «Aventurers i solidaris», es declarés llibertari, més que res perquè jo l’associava més amb els àmbits de solidaritat internacionalista i a la defensa de posicions independentistes.

El 2002, quan va publicar «Les causes pendents», vaig tornar a llegir el Xavier ara en llibre i, a poc a poc, vaig entendre que el seu camí vital i polític era molt més ampli que el que les meves velles i gastades etiquetes podien arribar a explicar. I fugir d’aquestes etiquetes, de les etiquetes, crec que va ser, potser, una de les seves formes de fer al llarg de tota la seva vida. Fugir de les etiquetes o, almenys, ampliar-ne els significats. Per això a «Les causes pendents» hi cabien, entre altres, Pere Casaldàliga i Núria Cadenas, Pep Riera i Hebe de Bonafini, Leonardo Boff i Joan E. Garcés. Per això, la seva força solidària el portava a conèixer més encara el món rodó on vivim i, sobretot, Amèrica Llatina, sense deixar de tenir clar que era aquí on la lluita esdevenia imprescindible.

Avui, quan sabem que no el podrem tornar a sentir parlar perquè la mort se l’ha endut, retornar a les seves opinions escrites és entendre que per transformar el món cal conèixer-lo tot i a fons, sense deixar mai de lluitar per fer-ho. I potser aquest seria un dels ensenyaments bàsics del seu viure, tant vital com polític, de les seves idees escrites. Que cal anar-hi i conèixer qui, abans que nosaltres hi ha anat, perquè sense conèixer el passat no podem emprendre la tasca de transformar-ho tot avui mateix. Perquè, tal com ell mateix deia, «Les causes restaran pendents mentre les tinguem a la memòria i actuem per elles i aquestes estaran perdudes quan les oblidem o abandonem.»

El darrer cop que el vaig veure va ser a la presentació del darrer número de la revista «La Corbella», en la qual la Mar Joanpere hi publicava un interessant article sobre el Col·lectiu Llibertari de Vilaplana, on ell milità. Deu ser el primer article escrit sobre l’espai llibertari al Baix Camp durant la Transició, que tanta importància ha tingut a nivell general i, sobretot, per a aquella barreja estranya que veiem cada dia més entre independentisme i anarquisme i que a Vilaplana va tenir un dels seus llocs fundacionals el 1982 amb la creació de la Coordinadora Llibertària dels Països Catalans. Tenia la intenció d’ampliar les informacions que tenia sobre aquell fet ben aviat amb el Xavier, però ja no podrà ser.

Malgrat tot, les seves paraules continuen vives en llibres, records, articles i converses fetes i pendents. I és per això que ja que podem fer-ho, no l’hem d’oblidar i, si no el coneixíem, llegir-lo i aprendre, potser, que ens hagués agradat conèixer-lo més, sobretot quan deia coses com que «Lluito per a la independència de Catalunya, per a la demolició de les centrals nuclears, contra el treball precari, contra la política agrícola dels diferents governs catalans i espanyols, que han enfonsat un país eminentment agrícola com el nostre. Em vaig negar a fer el servei militar i faig objecció fiscal a l’exèrcit i a l’església.» I és clar que la seva mort, l’1 d’octubre mentre visitava la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, ens ha allunyat de part del seu futur, però no hem de permetre que ens allunyi també del que deia i pensava, del que ens deia i del que ens podia portar a pensar, de la part del seu futur que sí que pot ser, del guanyarem que serà el nostre futur compartit.

Xavier Joanpere era pintor de parets, un «ofici de festa», que deia Papasseit. Un pintor de la colla del Salvador Seguí, que serà recordat per fer política des de baix, fora de l’espectacle, per al poble i amb la gent, en defensa de la Terra i del territori, aprenent del passat i tenint clar que allò que cal transformar és el futur, un futur que ell volia -i feia tot el possible per tal que ho fos- lliure i solidari, aquí i arreu del món.

Jordi MARTÍ FONT

 


REDACCIÓ23 Setembre, 2019
jordi_marti.jpg

Un cop convertida en Generalitat la República proclamada l’abril del 31, Joan P. Fàbregas escrigué un dels seus textos més lúcids i valents. Es tracta de Les possibilitats econòmiques d’una Catalunya independent, la transcripció de la conferència que pronuncià el 15 de març de 1932 al local central d’Estat Català a Barcelona. Fàbregas era anarquista, de la CNT, economista i provinent d’una família sense recursos. Alhora, era independentista i fou un dels cervells econòmics de la Revolució de 1936, la persona que escrigué el Decret de Col·lectivitzacions i impulsà la coordinació de les empreses col·lectivitzades i de les cooperatives.

En la conferència del 15 de març afirmava que, un cop fracassat l’intent de crear la República Catalana «Veurem com la manca d’energia en l’instant precís que, per la imposició del Govern de l’Espanya central, fou destruït el resultat del primer impuls de la revolució a Catalunya, és a dir, fou sacrificada la sobirania catalana, donarà lloc a un reviscolament de l’imperialisme d’Espanya, perquè en aquell minut àlgid els seus homes saberen situar-se avantatjosament.»

A això mateix hem assistit avui, quan 500 guàrdies civils han segrestat 9 membres dels CDR. La força independentista, l’huracà democratitzador, igualitari i solidari que va recórrer aquest tros de món quan aprenguérem a no dependre dels amos, amb les seves màximes expressions de l’1 i del 3 d’octubre, avui semblen no res. Detinguts preventivament alguns dels líders socials i polítics del país, exiliats molts altres, sembla com si haguéssim oblidat de què vam ser capaços. No parlo d’independentisme màgic, no. Passat el xoc, hem estat conscients d’algunes de les preses de pèl a què vam assistir en aquells moments, molta gent es va adonar que havia participat en una opereta orquestrada per alguns dels que ara són a la presó i a l’exili i altres, una opereta en què els que manaven a Catalunya no van fer la feina que tenien encomanada. Això no treu que avui el moviment solidari amb presos i exiliats sigui gran i ho hagi de ser encara més, però entendre la realitat i voler saber per què avui no tenim república és important de cara a lliurar-se, novament, a la lluita independentista amb totes les seves conseqüències.

Alguns ens vam equivocar pensant que la CUP defensaria fins al final els drets socials i va acabar aprovant un pressupost neoliberal amb tuf convergent, i no passa res. I qui, com ERC, es pensava que rebaixant les demandes i votant amb una bena als ulls i un somriure a la cara la investidura de Pedro Sánchez tindria espai per al diàleg és ben clar que també estava equivocat, i no passa res. Tots i totes ens equivoquem i l’important és, quan ho veiem, rectificar. L’important és anar plegats quan hi ha quelcom a fer i canviar a benefici de la immensa majoria i, en aquest sentit, obeir mai no és opció, perquè tal com deia Rosa Parks, «Com més cedíem i obeïem, pitjor ens tractaven» i així ha estat.

L’Estat espanyol no són una colla de ximples inútils esperant que els parlem de democràcia. L’Estat espanyol té molt ben planificada la repressió que li permet existir tal com el coneixem i aquesta busca afonar i dissoldre qualsevol possibilitat de reacció, escarmentar els no convençuts del tot perquè el seu voltant abandoni i deixar de banda els irreductibles per aplicar-los directament la violència de l’Estat, detenint-los, acusant-los de tot l’imaginable, torturant-los i, si cal, eliminant-los físicament. Sempre ho han fet així, a les colònies d’Amèrica, a Filipines, al Marroc, al País Basc i, si els cal, ho faran aquí. Precisament perquè saben què hi ha en joc i saben de què som capaços i capaces quan els deixem de tenir por, quan deixen de ser els amos a qui ja no creiem.

És aquí on hi ha l’únic espai on podem guanyar. No guanyar per a «nosaltres» sinó per a tothom, per millorar les condicions materials de totes les persones que vivim aquí i fer possible que entre totes i tots decidim què volem ser i com volem organitzar-nos, com volem viure en definitiva. La «manca d’energia en el moment precís» dels líders polítics no pot ser la nostra manca d’energia. I, davant d’una sentència que tothom sap que serà tan dura com els sigui possible per tal de tenir-nos encara més collats i atemorits, tenim l’obligació de convertir els carrers en l’espai primer de la democràcia directa, on només la força els serveixi per fer-nos-en fora. Quan això passi, nosaltres no els respondrem amb la força perquè sabem i tenim clar que els criminals són ells i s’hi dediquen professionalment. Però sabem també que ells no són prou gent per fer-nos fora de tots els carrers. Ni portant tota la seva policia són prou gent per aturar-nos, per això ens volen fer por i ens apliquen lleis d’excepció, com la Llei antiterrorista a nivell individual o l’article 155 de la Constitució a nivell col·lectiu, perquè saben que si sortim totes als carrers i aturem el país ells no hi poden fer res.

El que tenim davant és una lluita contra el feixisme i la negació de drets bàsics per part d’un estat que, per molta careta democràtica que es posi, té l’únic objectiu de mantenir el poder en les mans dels de sempre i la seva sagrada unitat per damunt, fins i tot, de la vida humana. Ells, ho sabem de fa molt i ho han demostrat sempre, són els terroristes perquè utilitzen el terror per mantenir la seva dominació.

No caurem en les seves provocacions però, quan la sentència es faci pública, els hem de muntar un 3 d’octubre que no puguin oblidar mai. Perquè només si el conflicte no el poden solucionar amb la por podrem apropar-nos a solucions que no siguin, com ara, l’esclafament del seu contrari que som nosaltres. Així que, tal com deien els Kortatu de l’Íñigo Muguruza, «Al carrer, que ja és hora!»

Jordi MARTÍ FONT

 

 

 


REDACCIÓ26 Agost, 2019
jordi_marti.jpg

M’ho deia el Fran Richard per xarxes: «S’ha mort el Pitu Tarrasa». I la notícia no tardava a ser explicada pel Tot Tarragona, el primer diari de notícies de la ciutat creat a Internet, degà de la nostra premsa digital, creat pel Pitu i la Maribel, la seva companya de vida i aventures.

El Pitu -ho explica tota la premsa aquests dies- va ser cap d’informatius d’Onda Rambla i director d’Onda Rambla Tarragona, Onda Cero Reus i Onda Cero Tortosa; i va treballar a Radio Reloj, Cadena Catalana i Rueda de Emisoras Rato, a més d’altres feines relacionades amb el periodisme. Alhora, va mantenir la memòria del seu pare, Josep M. Tarrasa, i de la seva creació més coneguda: Maginet Pelacanyes. Des de tots els mitjans on treballà, mostrà un gran coneixement de la ciutat, de la societat que hi vivia, de tot el que es coïa i es feia a Tarragona, i sempre d’una forma absolutament accessible marca de la casa.

Jordi Martí

Deia Tot Tarragona que ens havia deixat «un home honest, lleial i creïble» i jo hi afegiria, un periodista en majúscules que, quan va caler i ell va voler va cantar la canya a qui manava sense miraments, més que res per decència. I per això fou durament reprimit, per això alguns intentaren que perdés la seva veu.

Per decència, en Pitu no va callar quan li van manar i el seu compromís amb la professió el va portar a explicar coses que, segons els manaires de torn, no s’havien d’explicar… mentre Nadal manava a Tarragona. I el van fer fora de la feina per això, i cal recordar-ho ara també, més que res per no deixar la veritat de banda, quelcom que ell només feia quan li donava la gana.

Recordo la seva assistència a la presentació a la Sala d’Actes de l’Ajuntament de Tarragona de «Ni Nadal ni Setmana Santa», el meu llibre sobre els anys de Nadal al capdavant de la ciutat, una presentació en què em vaig sentir acompanyat per molta gent, però sobretot per ells, supervivents i, sobretot, dignes.

Ell i la Maribel se’n van sortir, van obrir un excel·lent restaurant a on anàvem molts periodistes, a dinar i alguns a fer tertúlia després. Jo hi anava amb la gent del Clàxon, amb el Josep, el Xavi, i la Sílvia, i a cops també amb l’enyorat Rafa González, un dels seus companys de redacció i més. El 2008, però, en Pitu i la Maribel van tornar-hi i van crear Tot Tarragona, un diari digital amb una obertura de compàs clara i rotunda, fins al punt que avui hi escrivim des del Magí Aloguín fins a jo i d’altres.

Seria de ximples tancar aquí res, perquè en Pitu és mort però queden tantes coses d’ell que no oblidar-lo serà una feina important per fer, una feina de les i dels periodistes d’avui, però també dels tarragonins i les tarragonines que ens estimem aquesta ciutat i tenim com a objectiu central la seva millora. Perquè en Pitu, li pesi a qui li pesi, és part fonamental de la història del periodisme tarragoní. I més encara, perquè en Pitu és patrimoni de Tarragona.

Jordi MARTÍ

 


REDACCIÓ4 Febrer, 2019

Mirat del dret i del revés, tot apunta que el «Procés» aquest amb què hem conviscut els darrers anys a Catalunya entona les seves darreres notes. No, no em refereixo ara al procés d’alliberament nacional dels Països Catalans, sinó a això que ha passat a Catalunya des que l’Estatut, tot i nou i més que retallat, fou sentenciat a perdre-ho gairebé tot i més.

Em refereixo al «Procés», aquest moviment interclassista i poc clar que buscava la independència però que en un principi feia pinta de controlat pels de sempre i que, quan rascaves una mica a fons, t’adonaves que, com sempre passa a qualsevol procés d’alliberament nacional, tot hi podia ser redefinit perquè de «Procés» havia mutat a procés, tot i arrossegar fins ara mateix molt de «Procés».

El moviment d’alliberament nacional endegat entre el 2009 i el 2010, primer cívic i a poc a poc polític, sense que això vulgui dir «part de la política representativa», continuarà després d’aquest febrer de 2020, sense cap mena de dubte, però no de la mateixa manera. Aquella confiança cega «en la nostra policia» o «en el nostre Parlament» ha rebut estocades de mort i jo me n’alegro.

Perquè mai s’ha fet cap canvi amb qui promet obediència cega als seus caps i aquests tenen clar que és l’Estat l’amo ni amb qui segueix fil per randa sempre les lleis dels opressors i, quan gosa dir que no les obeeix, no arriba mai a desobeir-les. L’objectiu de Trapero era mantenir detenir el Govern de la Generalitat si li manaven, i per a això ja tenia el pla muntat, i l’objectiu del Govern era negociar amb l’Estat amb el cop d’efecte de la declaració de la independència que mai no es va creure; «Estàvem jugant al pòquer i anàvem de farol», que deia la Ponsatí.

En l’àmbit electoral, les cúpules d’ERC fa dies que han tocat retirada i el seu suport a la investidura del president d’Espanya a canvi d’una taula que balla sola, i més que la de Porrera i la de Nulles juntes, anuncia l’enèsim intent de fer-nos tornar al solc. Convergència de veritat, és a dir això que té diversos noms i que compta amb la referencialitat de Puigdemont a l’exili però amb el control a l’ombra de Mas i companyia, continua dient que hi és i insistint en les formes perquè sap que si se n’aparta, l’esborrada electoral serà majúscula, però els seus manaires també saben que on són poc es pot repartir i alguns d’ells, acostumats a anys i panys de repartidora, esperen l’apagada de llums per tornar a casa i continuar «gestionant»…

Les bases d’uns i altres són una altra cosa, tot i que no totes les bases i més les bases d’uns que les dels altres. La CUP continua marcant ritmes estrafets que ningú no balla al Parlament i molta gent salta als carrers, el que ens portaria a pensar que encara ara no sabem quin pa s’hi dóna malgrat que Cesk Freixes ja ho va explicar com ningú fa dos anys a «Els carrers pels palaus». I els Comuns, al costat de la governabilitat i au, com si fossin el PSC «d’abans».

Mentrestant, moltes tertulianes i tertulians, acostumats a plats de no res, somien tornar a parlar de la cara que ha fet aquell en dir-li l’altre que «sí» o de la perruca del Trump o del catalanisme i les seves casetes de tros, del no-res en resum. Estan cansats de no entendre per què han cremat els carrers, per què el descontentament continua encenent-ho tot i per molt que ells diguin que sí que és i serà sempre que «no». Cansats d’improvisar arguments falsos sobre coses que desconeixen perquè mai no els han importat gens, diuen que tot s’ha acabat i que en aquests temps res no s’ha aconseguit a banda de presó i exili.

Algunes tornem a casa esperant millors temps en què no calgui aprendre mil normes escrites pels amos per acabar perdent totes les votacions o deixar-nos-les guanyar quan no canvien res. I tornem a casa en silenci perquè no cal fer escarafalls públicament però amb el convenciment que hem perdut aquesta batalla, la que va començar als carrers d’Arenys i a les places del 15-M, la que ens va fer despullar de cuirasses ideològiques per intentar assaltar cels que són infern. Els vells barbuts ens deien que a la batalla no s’hi pot anar amb el pit descobert… i tenien raó, però no els vam fer cas, i hem rebut de valent. Compte!, tornem a casa esperant la propera batalla d’aquesta guerra que mai no cessa, de la guerra que continua essent la nostra perquè és de classe, gènere i nació.

Sabem el que sabíem i ho tenim clar. I sabem que l’única possibilitat de continuar el procés d’alliberament nacional on el «Procés» ens ha portat continua sent el carrer, un carrer mutant i desobedient però sempre present, de l’1 al 2 d’octubre i en cada un dels moments d’aquests darrers anys. Un carrer que pren noms diversos: CDR, Tsunami (a estones i bocins), iniciatives insistents i persistents (Silenci per la Pau a Tarragona, Meridiana Resisteix, etc.) o moviments socials diversos i mai complaents, per sort. I l’ANC i l’Òmnium, que també hi són però no han de determinar el discurs tal com passava en els primers anys del «Procés» quan des de les seves files sortia sempre aquella cantarella ofenedora de «Primer la independència i després ja veurem…»

La feina continua sent gran i feixuga, però amb ritmes diferents i complementaris cada cop la fa més gent, més gent que ha après a entendre les diferències de circumstàncies personals com quelcom enriquidor més que no pas rebutjable. L’objectiu bàsic hauria de ser, ara, persistir i continuar construint alternatives que, en els moments decisius, són, és clar, decisives.

A cada pas, a cada paraula, a cada mobilització, a cada debat, a cada tall de carretera, a cada paper escrit o llegit, a cada xerrada, a cada míting, a cada vaga general, a cada sabotatge, a cada acció desobedient, des dels barris i pobles, des de baix i sense por a ser-hi sempre però sabent que no podem perdre la vida intentant viure millor totes i tots. I sabent, sobretot ara que algun treu la pota, que entre nosaltres no caben ni xenòfobs, ni racistes, ni feixistes. Cal fer-los fora.

Som-hi que no ha estat res. El «Procés» ha mort. Visca el procés!!! Salut i anarquia!

Jordi MARTÍ FONT
Exregidor de la CUP a Tarragona

 


REDACCIÓ24 Febrer, 2018

Quan falten menys de 72 perquè l’equip del govern de l’Ajuntament de Tarragona voti a favor de què Laia Estrada deixi de ser regidora perquè va ser condemnada a tres mesos de presó arran del cas Bershka, els cupaires han explicat als periodistes que estan sent objecte d’un bandatge polític. Estrada haurà d’abandonar el grup municipal antisistema si no es retira la moció que es portarà al plenari del proper dilluns. El futur polític de la regidora cupaire està en les mans del PP i del PSC

Els tres cupaires abans de la roda de premsa

Laia Estrada, Jordi Martí i Aleida López de l’Assemblea s’ha presentat a la sala de premsa Jaume I amb una garrafa de lleixiu i un cartell on es podia llegir ‘Que caiguin les màscares. Aturem la vendetta política’, reclamant neteja i transparència.

Jordi Martí ha començat per titllar el secretari municipal de “mentider” perquè va dir que va elaborar un informe sobre la situació processal de Laia Estrada, quan, en realitat, no és del tot així. El regidor apunta tots els focus cap a la persona de Josep Anton Font, persona que podria extralimitar-se en les seves funcions de secretari municipal, un comportament que, denuncien els cupaires, “no genera confiança”.

Jordi Martí no té dubtes que alguna cosa falla quan una persona que hauria de fer complir les normes, es dedica a fer informes i interpretacions arbitràries que només beneficien l’equip de govern.

Jordi Martí acusa el secretari municipal

Preguntes sobre el secretari
La CUP insisteix que res del que està fent el ‘bipartit’ no consta de la sentència condemnatòria. “Confiàvem que no s’atrevirien”, ha confessat Laia Estrada, assegurant que estem davant una “acció desesperada” de l’executiu de Ballesteros, el qual veu que s’hi acosta “la fi del ballesterisme”. Socialistes i populars actuen a partir d’un informe del secretari.

Jordi Martí per posar en evidència que el secretari no està desenvolupant correctament les seves funcions s’ha autointerrogat: Algú coneix algun ajuntament on el secretari mana per damunt de l’estructura municipal? Algú coneix algun ajuntament on el secretari, en nom del consistori, negocia els terrenys de l’Anella Mediterrània? Algú sap que fa el secretari en un escorcoll de la Guàrdia Civil a dependències municipals pel cas Inipro, assessorant els investigats? Algú coneix algun ajuntament on el secretari participa en una roda de premsa per defensar el regidor d’Ubanisme arran de la polèmica de la Budellera?
A totes aquestes preguntes, Jordi Martí ha contestat a totes i cada una de les preguntes amb un No rotund.

La màfia
La persecució política que està patint Laia Estrada es deu, segons el regidor, a la reacció de la “màfia que mana en aquesta ciutat”. A parer seu, a Tarragona hi ha “poders clars que estan relacionats entre si i responen entre ells. Hi ha molts que anirem assenyalant…”.

Els cupaires prometen no abaixar els braços i diuen comptar – “en aquest atac a Laia Estrada” – amb el suport d’una important part de la ciutadania, la qual està convidada a assistir al plenari del proper dilluns.

La CUP té previst citar la prensa després del plenari i el dimecres després que el regidor Josep Maria Milà comparegui davant del jutge en qualitat de querellat.

VIDEOS



REDACCIÓ18 Octubre, 2017

Dos presos polítics més. Jordi Cuixart i Jordi Sánchez són els dos nous presos polítics a l’Estat espanyol, en aquest cas com a conseqüència de ser presidents d’Òmnium i l’ANC. S’afegeixen a molts altres, com Alfon o Bódalo per dir dos noms, que mai no han deixat d’existir en aquest estat demofòbic que no només empresona gent pel seu pensament polític sinó, sobretot, segons els seus recursos econòmics.

Les presons espanyoles, com moltes dels altres estats que es dieun democràtics, són plenes de gent tancada per petits delictes i en poquíssims casos tenen lloc per als grans lladres. De fet, els grans lladers continuen governant i gestionant, que diuen ells.

Tornem, però, a Cuixart i Sánchez. Hi tornem perquè l’Estat espanyol, mostrant un cop més que en el seu si la separació de poders és un contingut de la carrera de Ciències Polítiques i poca cosa més, va fent demostracions de força que cada cop ensenyen més la poteta de la seva manera de fer. I el monstre que hi va darrere no és cap gosset o gatet sinó un estat dictatorial tant com els sigui possible.

Acusats de fer resistència civil, fins i tot malgrat mediar per tal que la Guardia Civil pogués retirar-se de la seva ocupació dels edificis de la Generalitat a la recerca de “culpables” del referèndum, l’Audiencia Nacional, tribunal d’excepció, els acusa d’un delicte de sedició de l’article 544 del codi penal. Acusats de promoure concentracions davant la seu de la Conselleria d’Economia, han ingressat a Soto del Real per aplicació de mesures cautelars “davant del risc) d’una “destrucció de proves” o la convocatòria de noves manifestacions.

Les proves són clares i no les destruiran, perquè hi ha vídeos que mostren com els dos van intentar i van aconseguir deixar sortir els guàrdies civils que havien assaltat la seu d’Economia. No importa massa res. Només importa el càstig, el sadisme que suposa tancar algú a la presó només com a escarment i exemple per a milions de persones que han perdut la por i que ja no aturarà ningú. Bé, sí, potser pot aturar alguna cosa i alguna gent qui no segueixi el mandat del poble i no faci allò per a què va ser posat, que no era res més que implementar els resultats del referèndum de l’1-O i, si aquests eren clarament a favor de la república catalana, proclamar-la.

Que així sigui i que els trileros esdevinguin record d’un passat en què Mas era Casetadetròs. Llibertat Cuixart i Sánchez i república catalana, ja!

Jordi MARTÍ FONT
Regidor de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona

 


REDACCIÓ4 Octubre, 2017

Sento les paraules del successor per línia directa de Felip V, rei d’infausta memòria que va cremar Xàtiva (amb la gent dins) i va arrasarr Barcelona fins a deixar-ne només runes.

Rei, també, a qui guerrillers com el prioratí Carrasclet es van enfrontar tota la seva vida i a qui mai no van considerar com a res més que un ocupant a qui calia fer fora. Parla Felipe VI per la tele i diu que està molt preocupat per la situació a Catalunya. En parla com el rei d’un estat colonitzador que és. Només Albiol i els que ell considera “Catalanes de bien” l’aplaudeixen i una hora després de començar el poble de Catalunya sencer el contesta… amb una cassolada de les que farien història si no fos que des de fa una setmana cada dia a les deu se sent arreu i cada dia més fort.

Sense cap mena de dubte, algú a qui ningú no ha triat (i si algú el va triar va ser Franco per línia successòria) no hauria de tenir dret a opinar sobre la democràcia amb el tractament que a les opinions d’aquest personatge donen els mitjans de comunicació de l’Estat que el té com a rei. Podria opinar arreu del que volgués: a casa, al forn de pa, a la feina, però casa seva l’hem pagada entre totes, a comprar no hi va mai i treballar no sap què vol dir. Tot i això, podria parlar de tot, perquè cal que tothom parli, però sense tele, ni diaris, ni ràdio, ni Internet que li amplifiquessin l’odi que vessen les seves paraules contra els que ell pensava que érem súbdits i ens ha descobert com a persones lliures.

No només opina amplificant el discurs d’odi del PP (o del PSOE o Ciutadans, que si fa no fot són el mateix) sinó que repeteix exactament el mateix que la dreta espanyolista autoritària i militarista de sempre ha convertit en mantra. És obvi que havia de ser així, però és clar també que mai més ningú en aquest tros de món tindrà en compte un fill de reina que l’únic que té d’interessant per dir és el dia que abdicarà i deixarà en pau els qui encara en són súbdits. Perquè és segur que, passada la proclamació de la república catalana, els pobles d’Espanya també esdevindran república o repúbliques.

Parla el rei i entenc perfectament com de miserable pot arribar a ressonar la paraula “democràcia” en boca de qui és el màxim cap de l’Estat que va intentar provocar el terror a Catalunya diumenge passat. Les goles de les 800 persones ferides per la seva policia tenen clar que allò no és “democràcia”. “Unidad y permanecia de España” peti qui peti són paraules que li escauen molt més, a ell i al seu Estat. A nosaltres ja fa dies que no. Que plegui i es posi a treballar, dropo més que dropo!, rei més que rei! I que ens deixi en pau!… a nosaltres i a la resta.

Jordi MARTÍ FONT
Regidor de la CUP a Tarragona

 


REDACCIÓ4 Octubre, 2017

La CUP felicita Josep Maria Prats per haver decidit abandonar el govern liderat pel socialista Josep Fèlix Ballesteros. Prats, provinent d’UDC, era el quart tinent d’alcalde i era el titular de la pasta de Cultura. Amb la renúncia de Josep Maria Prats, Ballesteros ha de remodelar el govern i s’enfronta a una crisi política, que deixa sense majoria absoluta al plenari.

La CUP enalteix la decisió de Prats. “Avui, veient la seva valentia i la seva coherència com a persona en deixar un càrrec que implica un pacte amb el partit que va ordenar la violència indiscriminada contra milers de ciutadans i ciutadanes que l’únic que volien era votar, no podem fer res més que aplaudir-lo”.

Els regidors cupaires diuen que Prats deixarà de ser conseller de Cultura però passarà a ser recordat com la persona que, des del seu càrrec a l’equip de Govern de la ciutat, va saber dir “prou”. Les i els que avui callen per disciplina de partit, per lleialtat a l’alcalde o per convenciment personal només els podrem recordar com a complement necessari per a una repressió indiscriminada contra les tarragonines i tarragonins que volien votar.

La formació independentista diu que no pot “entendre que persones coherents, treballadores, defensores dels drets humans i humanes, en definitiva, continuïn callant davant l’agressió violenta més gran que hem patit les ciutadanes i els ciutadans de Tarragona durant aquest segle XXI. Com pot ser que consellers i conselleres que aposten per la defensa dels drets humans, almenys de paraula, callin ara i no gosin ni badar boca condemnant l’agressió que vam patir l’1 d’octubre?”

La CUP espera que “la decisió de Prats faci reflexionar tothom i qui encara manté un mínim de dignitat no la perdi més encara”. Així, demanen als membres del govern que “per decència, seguiu l’exemple de Prats i dimitiu. Tothom a la ciutat, menys l’alcalde, va sentir el clam “Ballesteros dimissió”. Abandoneu qui no va ser capaç de dir no a la repressió i l’ha minimitzat després”.

 


REDACCIÓ21 Agost, 2017

El salafisme és un moviment tradicionalista musulmà nascut a Egipte a final del segle XIX. Els seus objectius inicials anaven encaminats a tornar a l’Islam dels Salaf (Mahoma i els seus companys), que qualificaven com a «purs», davant les següents generacions que l’haurien perdut per la «contaminació cultural amb altres pobles», l’oblit de les fonts de l’Alcorà i l’auge de les supersticions. Alhora, buscava reformar la doctrina islàmica per adaptar-la a la seva contemporaneïtat sense occidentalitzar-la.

Aquest moviment va rebre les influències del wahhabisme, un moviment fonamentalista islàmic anterior creat per Muhàmmad ibn Abd-al-Wahhab al segle XVIII. Aquest partia de la base que, després de les tres primeres generacions a partir de Mahoma totes les innovacions i canvis havien provocat que la fe es corrompés. Situaven en el centre de tot una lectura restrictiva de l’Alcorà i altres textos i, fins i tot, negaven alguns dels principis bàsics del sunnisme. Això no impedia que la sunnita fos la comunitat islàmica a qui anés adreçat el seu missatge, sobretot pel fet que xiïtes i sufís, segons ells, estaven molt més allunyats dels ensenyaments primigenis i fins i tot veneraven sants, quelcom completament prohibit pel wahhabisme.

El wahhabisme, des del seu inici, mostrava una clara voluntat d’expansió mundial a partir de centres d’estudis i mesquites arreu del món i, per a això va rebre el suport de la casa Saud, que acabaria imposant aquesta lectura de l’Islam a Aràbia i promocionant-la arreu del món gràcies al suport de la casa reial saudita. Avui en dia, són Qatar i Aràbia Saudita els principals impulsors de l’expansió d’unes propostes polítiques (religió i política esdevenen el mateix) que són totalitàries i que es troben en la base ideològica d’organitzacions com al-Qaida o l’autoanomenat Estat Islàmic (Daesh).

El passat 17 d’agost, els Països Catalans vam viure un atac terrorista assumit per l’autoanomenat Estat Islàmic que va provocar 11 morts a Barcelona i un a Cambrils, així com desenes de ferits i la mort de diversos membres del grup terrorista que els va dur a terme. Aquest atac tenia diverses intencions i una d’elles era acabar amb la que els terroristes anomenen «la zona gris», allà on hi ha la majoria de la població que té clar que Daesh és un grup terrorista però l’absoluta majoria de persones que segueixen l’Islam hi estan en contra, alhora que en són les principals víctimes mortals. És evident que no ho han aconseguit. La solidaritat entre les persones davant dels criminals del Daesh ha fet impossible que la majoria de la població caigués en la igualació de terrorisme amb Islam, llevat de petits grups de l’extrema dreta i feixistes que busquen exactament el mateix que el Daesh, acabar amb «la zona gris».

Segons el wahhabisme, la jihad és un dels objectius bàsics de qualsevol «bon musulmà». És la manera d’aconseguir els seus objectius, a través de la violència -d’un atemptat en aquest cas- i d’imposar el seu criteri a l’interior de la Umma (la comunitat dels creients). És per això que la major part de morts pels jihadistes arreu del món són musulmans que no segueixen les interpretacions de l’Islam primigeni que predica el wahhabisme. Els infidels, els que no són musulmans, són un segon objectiu, l’objectiu que perseguien els assassins de la Rambla i Cambrils. Cal una construcció ideològica important per tal d’aconseguir convertir persones que són com tu en enemics que mereixin la mort indiscriminada. És per això que la propaganda és importantíssima però és clar que per fer-la cal una ideologia per propaganditzar i aquesta arranca, es nodreix i es construeix a partir del wahhabisme i del salafisme.

Anem una mica més enllà. Està clar que el Daesh ha crescut a partir de l’extensió d’un islamisme negador i hostil davant qualsevol altra lectura de l’Islam que no sigui la seva. Està clar que l’extermini de la societat occidental (tota la no islàmica, que professa altres religions o és laica), la defensora de les llibertats públiques i la democràcia, és un dels seus objectius centrals. I està clar que aquesta construcció ideològica i la seva expansió són conseqüència, sobretot, del suport que el wahhabisme i el salafisme han rebut per part de Qatar i Aràbia Saudita. Aleshores, per què l’Estat espanyol manté tan bones relacions amb aquests dos estats? Fem-nos més preguntes.

Per què el Barça va portar durant diverses temporades propaganda de Qatar Foundation a la seva samarreta (amb l’evident voluntat de netejar el nom del país de les acusacions d’estat criminal) i fins i tot el seu president, Sandro Rosell, afirmava davant qualsevol qüestionament que «els valors de Qatar són els valors del Barça»? Per què gairebé ningú no es queixava quan la relació amb el terrorisme del Daesh no era només un rumor i fins i tot el ministre alemany de Cooperació i Desenvolupament, Gerd Müller, acusava Qatar de finançar-lo? Calia esperar que el clam fos eixordador per entendre que la guerra global que estem vivint no admet justificacions «comercials» de pacte amb qui estén les teories que porten a llençar furgonetes Rambla avall amb l’única intenció de fer com més morts millor?

Els arguments positivitzadors de les relacions comercials amb aquests estats són terribles però no els podem obviar, perquè existeixen i no s’aturen fins que els advertiments del que aquestes relacions poden arribar a provocar es materialitzen de la pitjor manera. Sabem que prop de quatre mil empreses espanyoles tenen contactes comercials «molt positius» amb Aràbia Saudita i Qatar i això per a determinada gent es veu que és sagrat, més enllà del fet que, a banda d’exportadors de salafisme i wahhabisme, Aràbia Saudita, per exemple, és un infern per a les dones, que no tenen cap mena de dret i són negades com a persones; per a les persones lgtbi, directament exterminades; i per a qualsevol que posi en dubte la monarquia amiga dels Borbons. Els informes d’Amnistia Internacional ho deixen ben clar i són accessibles a la xarxa. El suport incondicional dels amos dels EUA, també.

Alguns podrien justificar les «bones relacions comercials» dient que «els diners són els diners», si no fos que aquestes «bones relacions» també inclouen, per exemple l’any 2016, la venda d’armes per valor de més de 116 milions d’euros repartits entre míssils, bombes incendiàries, drons, pots de fum, torpedes o mines. I això no és res si tenim en compte que l’any anterior les vendes van arribar a 546 milions i, el 2014, a 293.

Per tal d’assegurar les vendes d’armes, Felipe VI, que treballa com a rei d’Espanya i és membre d’una família tradicionalment amiga de la que domina Aràbia Saudita, va visitar el gener del 2017 el país amb el ministre d’Afers Exteriors (Alfonso Dastis) i del de Foment (Íñigo de la Serna). Sí, el rei que visitava ferits de l’atemptat de Barcelona als hospitals acompanyat d’una colla de fotògrafs i que es proposava per encapçalar la manifestació de rebuig a l’atemptat amb el lema «No tinc por» és també «amic», «molt amic» segons la propaganda oficial, dels que estenen per tots els mitjans al seu abast les teories que van portar cinc nois de Ripoll a intentar assaltar el passeig marítim de Cambrils amb destrals i ganivets per provocar tants morts com fos possible.

Com que no tenim informes públics accessibles sobre l’extensió del wahhabisme als Països Catalans o a l’Estat espanyol, recorreré als que sí són accessibles -es poden consultar a la xarxa- sobre el Regne Unit i el finançament estranger de l’extremisme religiós en aquell país. El document de The Henry Jackson Society explica que els diners necessaris per estendre el wahhabisme procedeixen de governs i fundacions del Golf Pèrsic, però és Aràbia Saudita l’estat que més diners ha invertit en aquest aspecte: uns 2.000 milions de dòlars el 2007 i al voltant del doble en l’actualitat.

Som massa grans per creure’ns sopars de duro. Cap motiu és prou fort per mantenir bones relacions, i menys bones relacions comercials basades en la venda d’armes, amb qui promociona ideologies totalitàries i violentes com el wahhabisme i el salafisme en les versions expandides per Aràbia Saudita i Qatar. Sabem molt bé que per acabar amb el terror del Daesh no podem establir ponts comercials amb qui el predica i el propaganditza, no podem normalitzar el monstre per molts diners que tingui.

Si volem aturar el Daesh, la feina és gran, sense cap mena de dubte, i poc té a veure amb treure l’exèrcit al carrer com han proposat els nostres lliberticides habituals. Sí que podríem començar per trencar relacions comercials amb Aràbia Saudita i Qatar mentre no abandonin la promoció i la producció de terror; continuar, ja que hi som, investigant les fortunes personals de qui durant anys s’ha folrat amb aquest «comerç» (un d’ells es diu Juan Carlos I i cobrava fins fa poc com a rei d’Espanya); i tancar la ronda fent fora de la feina aquest que ara fa de rei per incompetent i responsable de rentar la cara a qui expandeix i patrocina el terrorisme del Daesh.

Amb això, insisteixo, just començaríem la feina que hi ha però també és cert que treballar amb una pedra a la sabata fa de mal fer. Tenim al davant una feinada que necessitarà tants caps i tantes mans com sigui possible. Però per a això no patim perquè hi són i segur que l’últim que volen és estendre més odi, encara que a alguns caps coronats els generi grans beneficis.

Jordi MARTÍ
Regidor de la CUP a Tarragona