Arxius de Jordi Martí | Diari La República Checa

REDACCIÓ29 Octubre, 2019
jordi_marti-1.jpg

Fa dues setmanes que la sentència del Procés ha desencadenat un moviment de resistència civil a Catalunya que ha creat un nou relat absolutament democràtic i en defensa de les llibertats però alhora ferm davant de l’autoritarisme a què l’Estat ens té acostumades. Es tracta d’un moviment que en bona part ja no confia en els que s’autoanomenen representants polítics per treure les castanyes del foc però sí en el dret a decidir de totes i cada una de les persones. I sempre que això passa, sempre que torna a passar, aquest poble demostra que sap de què parla, perquè històricament l’autoorganització per fer front al poder i dir-li que no el necessitem ha estat un fet diferencial català, molt més que el tan propaganditzat «seny».

Queda clar que Pedro Sánchez, Buch, Torra, Marlaska, BOCS, Ciutadans o el PP són part del mateix problema: l’Estat espanyol irreformable blindat amb una Constitució que només poden canviar els amos econòmics. No importa com es diguin, ni tan sols de quina part diguin que estan, són part del problema perquè fan impossible triar el nostre futur democràticament i es creuen garantia del manteniment d’un status quo que es nega a cap canvi que no sigui esdevenir més repressius i més violents contra les persones.

La violència de l’Estat (i la Generalitat també és Estat), explicitada i concretada per part de tots i cada un dels cossos policials amb tota mena d’armes per tal de fer tornar la gent a casa, no ha funcionat per aturar les mobilitzacions. I no ha funcionat perquè al davant s’ha trobat un poble conscient i alhora irreductible, fart de ser xafat, de rebre només negatives i, quan gosa fer quelcom de forma pacífica i democràtica, veure els seus líders socials i polítics condemnats a cent anys de presó. Fartes de repressió.

Hem viscut fets que mai no haguéssim pensat que viuríem. Centenars de milers de persones caminant cap a Barcelona, emulant la Marxa per la Llibertat dels anys 70 i demanant, un cop més, llibertat; una resistència absoluta a primera línia a Tarragona, Barcelona, Girona, Sabadell o Lleida davant de la violència policial; la defensa dels activistes que s’han enfrontat amb els violents (tots amb placa i només alguns amb uniforme) des del convenciment que cal cuidar-nos totes i tots; centenars de mobilitzacions en defensa del dret d’autodeterminació, contra la violència policial, en defensa dels seus fills i filles segrestats per l’Estat, arreu del territori, amb gent que ha tallat carreteres, aeroports, vies del tren i el que calgui; una vaga general i vagues sectorials, sobretot en l’ensenyament, que ha estat capaç d’aturar-ho tot; manifestacions de centenars de milers de persones; la reivindicació d’un passat de mobilització constant que és assumit ara amb orgull i felicitat, sabedors que tot el que tenim ho hem aconseguit lluitant; el trencament de la normalitat i, sobretot, saber que el que fins ara hem viscut és no res si ho comparem amb el que viurem…

I l’Estat ha actuat de l’única manera que sap: amb violència en gairebé de totes les formes que coneixen i amenaçant que el que vindrà si no serà l’hecatombe total. Utilitzen, ara, les amenaces, l’explicació falsa que el moviment és violent (amb més violència que no hi havia al País Basc, diu Marlaska) per anar cap a acusacions fora de mida per intentar crear més i més por.

Davant del feixisme que l’Estat ensenya perquè res més sap fer, nosaltres fem i farem allò que sempre hem fet: continuar endavant i tenir clar que no deixarem ningú enrere. Cap pres ni presa pot deixar de tenir el nostre escalf perquè qualsevol de nosaltres podria estar avui tancat a la presó. I quan tanta gent podria ser a la presó és clar que allò que sobra és la presó.

Vindran molts altres dies de ràbia i moltes altres formes d’enfrontament no necessàriament violentes, i continua sent ben clar que l’únic que ara pot aturar, de moment, aquestes mobilitzacions és una amnistia per als presos i les preses (totes), el reconeixement efectiu del dret a l’autodeterminació i una ampliació gran i real dels drets socials.

No tenim por i és per això que els carrers seran i són sempre nostres, de totes i tots. Mai violència contra les persones però sí autodefensa davant dels professionals de les porres i les bales de foam o de goma. Som només al principi, perquè si demà ens convoquen a assaltar el cel o a un partit de futbol, estigueu segures que hi anirem, que hi serem, per moltes amenaces que ens facin. La por ho sap tothom i no és profecia, està canviant de bàndol… però el nostre objectiu és que no hi hagi por ni bàndols.

Jordi MARTÍ FONT


REDACCIÓ19 Octubre, 2019
jordi_marti.jpg

La presó de Mas Enric es va omplint de preses i presos polítics catalans. La Carme Forcadell ja no és l’única presa política pel procés que hi ha; ara, la Laura i el Joan li fan companyia, esperem que per poc temps. I hi ha tarragonins com el David Solé que són tancats a prop de Barcelona.

L’Estat espanyol respon al començament de la resposta contra la sentència del procés amb repressió, de la mateixa i única manera que va saber respondre a les votacions democràtiques de l’1 d’octubre i a la declaració (falsa) d’independència que se’n va derivar. Les acusacions que utilitza per empresonar gent innocent van des d’atemptat a l’autoritat o desobediència fins a terrorisme o malversació. Grans paraules per negar-ne una altra que de tan gran que és tapa totes les altres: llibertat.

És aquest un estat putrefacte que només s’aguanta gràcies a la violència. Mai l’Estat espanyol ha sabut tractar els seus problemes socials o d’estructura territorial d’una altra manera que repartint garrotades. És per això que l’exèrcit i la policia són una de les bases centrals de l’estructura estatal espanyola. És per això que la violència («proporcionada» i «legal» diuen ells) ha estat la seva única resposta a cada una de les demandes d’autodeterminació, d’igualtat, de llibertat o de justícia.

Per tal que entenguem de què va tot això que està passant als nostres carrers deixeu que resumeixi l’explicació que corre per les xarxes sobre la detenció de la Laura Solé, una jove tarragonina que no conec però que avui han tancat a la presó de Mas Enric. El passat 17 d’octubre, la Laura i uns companys seus van detectar la presència d’infiltrats a la manifestació que es feia a Tarragona i van decidir aïllar-los. Sabien perfectament com els infiltrats es dediquen a fer destrosses i altres actes violents quan encara no en fa ningú per tal de fer-ho petar tot i després poder detenir i pegar a qui creuen convenient. La Laura i els seus amics van seguir els suposats infiltrats pels carrers de Tarragona i aquells es van amagar en una porteria. La Laura i els seus es van quedar a la porta fins que els suposats infiltrats van cridar reforços i els reforços que es van presentar eren policies amb uniforme perquè els infiltrats també eren policies, però disfressats de manifestants. Van treure porres extensibles i van pegar-los a tots. La majoria van poder fugir però la Laura no, la van detenir i ara li imputen diversos delictes. Avui dissabte dia 19, la jutgessa del jutjat número 1 de Tarragona ha decidit enviar-la a la presó.

Enviar una persona a la presó per això és absolutament delirant, i només s’entén si assumim que l’Estat espanyol té ben clar que el que passa a Catalunya és un aixecament contra la seva violència i aquest aixecament d’autodefensa posa en perill la seva pròpia existència. L’Estat està en guerra contra la majoria de la població i pensa que la repressió ens acabarà fent callar. És per això que Marlaska diu el que diu i Buch calla el que calla, que la Generalitat està intervinguda sense necessitat de 155 i els Mossos han esdevingut part de l’aparell de repressió de l’Estat. No és que no ho fossin abans però sí que és clar també que al voltant dels fets de l’1 d’octubre la seva forma d’actuar va ser molt diferent a la de la Policia Nacional i la Guardia Civil. Ara són el mateix cos repressor perquè l’Estat està en guerra i les detencions que està realitzant i les garrotades, bales de foam, cops de porra, bales de goma i altres armes de guerra contra les persones les utilitza amb la intenció que tothom calli i que no se’n parli més. Potser no ho saben, però no ho aconseguiran.

Tancar algú a la presó sense fiança per un aldarull de carrer en què el que va intentar la detinguda va ser que la cosa no es descontrolés més és absolutament fastigós i repugnant. És part d’una administració de justícia injusta i putrefacta que per molt que dicti sentències sap que els dies que li queden amb aquesta forma de procedir i aquesta manera de fer s’acaben perquè la independència de Catalunya és avui més a prop que mai i en la nova república no hi ha de cabre cap herència del franquisme de què és filla la «justícia» que avui patim.

És per això i per tot el que podem veure i llegir cada dia a les nostres pantalles que cal parlar amb qui coneguem per informar-nos, que cal continuar sortint al carrer i veure què hi passa, des de la noviolència i la desobediència civil, perquè en qualsevol guerra la primera víctima és sempre la veritat i no tingueu cap mena de dubte que la majoria d’informacions que podeu veure o llegir avui són directament falses o manipulades.

Informeu-vos per mitjans alternatius, però sobretot per persones en qui confieu i per vosaltres mateixos. I no dubteu a demanar la llibertat de les preses i els presos polítics i a mostrar-los la vostra solidaritat, aquella que jo mateix vull expressar en aquest article. Perquè davant d’aquest monstre que es diu Estat, allò que ens fa i ens manté humans continua sent la llibertat que volem per a nosaltres i per als altres. Llibertat per a la Laura, per al Joan, per al David, per a la Carme i per a tota la resta de preses i presos polítics, germans de totes i tots, a qui volem lliures i fora de la presó.

Jordi MARTÍ FONT

 


REDACCIÓ14 Octubre, 2019
jordi_marti.jpg

La sentència del judici del procés ja la coneixem totes i tots. La coneixem des del moment en què l’Estat espanyol, tal com ha fet en cada un dels moments en què una de les seves colònies li ha demanat la independència, va optar per combinar diverses formes de repressió per tal de fer por a qui demanava poder decidir democràticament el dret d’autodeterminació de Catalunya. I la sabem, també, perquè fa tres dies que la premsa acòlita del règim rep filtracions interessades per tal de deixar ben claret com de podrit està el sistema judicial espanyol.

Aquestes diverses formes de repressió a què em referia en el paràgraf anterior combinen diverses formes d’aquesta. D’una banda, tenim la violència física contra les persones, allò que anomenaríem terrorisme si la paraula volgués dir el que vol dir a l’Alcover i Moll, és a dir «Sistema d’intimidació per un seguit de violències que infonen terror»; exactament el que vam veure als nostres carrers l’1 d’octubre de 2017 i en cap moment res del que s’atribueix a cap pres polític català. D’una altra banda, tenim l’empresonament sense condicions dels opositors de l’Estat i la persecució constant, que resumidament vol dir que si els dona la gana et tanquen i et tenen dos anys entre reixes, tal com hem vist amb els sentenciats ara, amb la Tamara i l’Adri, amb els 9 relacionals amb els CDR, etc. I la tercera banda era la judicial, un espai on no cal anar massa lluny per saber que qualsevol semblança a l’Estat espanyol entre la paraula «justícia» i l’adjectiu «judicial» és pura coincidència.

Amb aquest trident repressiu, els que vetllen (cobrant) per la pervivència de l’Estat espanyol pensaven que seria suficient per derrotar i humiliar la catalunyesa terra. I és per això que a això s’han dedicat i això és el que estan aplicant.

No comptaven, però, que la gent, aquí, ha madurat i de truc de màgia ja no n’espera cap, que la gent aquí ja no s’encomana a conceptes ni a jugades mestres ni a «quan ho sàpiguen a Europa», que la gent aquí ja no es creu els seus suposats dirigents o representants polítics perquè tothom sap que cada cop que els han necessitat han fallat. La gent, aquí, un cop més, ha passat a confiar en la gent, i això deriva en una desqualificació constant per part de suposats líders independentistes de les tàctiques populars d’enfrontament amb el poder estatal. Deriven en el fet que alguns indecents exindependentistes posen en dubte, per exemple, que els presos dels CDR siguin polítics, quan tothom sap que ho són tant com els presos del «procés». Entre la majoria de la gent no hi ha dubte que uns i altres i molts més són presos polítics i en això i en algunes altres coses discrepem de determinats càrrecs electes que es llencen de cap al femer a veure si així l’Estat els dona un copet de mà a l’esquena i com a molt, com sempre, l’únic que poden aspirar a rebre és un mal cop.

El que ve com a resposta a la sentència del judici del procés pot ser, novament, un moment constituent, en què el carrer torni a ser absolutament determinant per fer política. Pot ser el desllorigador que faci avançar aquesta societat tal com l’1 i el 3 d’octubre de 2017 van fer. És clar que nosaltres farem tot el possible per tal que sigui així, posant-hi el cos, i ells, els cossos dels que han preparat durant tant de temps per fer-nos mal.

Del que hem fet fins ara, hem après. I sembla clar que les poques vegades que ells han vist les seves maneres de fer insuficients per aturar-nos han estat quan els hem desbordat per tots els cantons, perquè per molta policia que hi posin això no és un tema d’ordre públic sinó de democràcia i sabem que els podem desbordar sortint al carrer totes i tots alhora i fent-lo ingovernable, llargament ingovernable.

Fugim de legalismes tòxics i de les lleis encaminades a fer-nos callar, de les normes absurdes per contenir-nos, de les obligacions que alguns creuen d’obligat compliment i que totes esdevinguin fum. Els esclaus són aquells que reconeixen l’amo. Però si l’amo no rep cap reconeixement, com és i serà el cas, ens podran fer mal pegant-nos però deixarà de ser amo i mai més ho tornarà a ser.

El tema és ben clar, el carrer és nostre (els fanals, també), de totes i tots. I la colla de violents que hi trobarem al davant només busca fer-nos passar per violents. No els ho permetrem perquè així ho hem decidit, però tampoc ens quedarem a casa amb por pel que pugui passar. Perquè el que passarà serà un desbordament democràtic del seu sistema repressor que no admet la possibilitat d’existir democràticament i, malgrat ara treguin el dictador del clot, la seva planificació continua sent l’única a què respon el poder polític espanyol, per això tenim les cunetes plenes de cadàvers, per això els judicis sumaríssims del franquisme contra els nostres són avui encara legals.

La legalitat d’aquest estat putrefacte no ens ha de poder aturar perquè aspirem a la construcció d’una societat democràtica on no manin ni els de sempre ni les noves cares dels de sempre, on cada persona sigui valorada pel sol fet d’existir i segons les seves necessitats i possibilitats cadascú rebi el que calgui per tal que la igualtat sigui real i ningú pateixi pel menjar, la salut, l’escola, la casa, el transport, la roba o el respecte a totes les diferències i realitats.

Al carrer, que ja és l’hora!!!, amb el cos i amb el cap, però sobretot, amb el cor. I sort, i una abraçada immensa a totes les que ens hi trobarem, cuidem-nos i esdevinguem tsunami o el que calgui per tal que la igualtat, la llibertat i la solidaritat s’esdevinguin arreu.

Jordi MARTÍ FONT


REDACCIÓ7 Octubre, 2019
jordi_marti-1.jpg

El primer cop que vaig poder parlar amb el Xavier Joanpere va ser com a conseqüència d’una casualitat si més no curiosa. En el 25 aniversari de l’assassinat de Salvador Puig Antich, el Nou Diari havia publicat dos articles d’opinió sobre el fet, un era d’ell i l’altre, meu. Ell feia temps que expressava públicament les seves idees per diversos mitjans i jo li coneixia només les d’aquell moment; jo just començava a fer-ho.

Un dia per la tarda, entre setmana, com molts dies entre setmana per la tarda, vaig anar al local de la CGT del Baix Camp-Priorat, a Reus, al pis del raval de Santa Anna, ell va entrar per la porta i el Joan Rosich ens va presentar dient que en la clandestinitat al Xavier li deien «Ramiro». Vam xerrar poc però vaig quedar parat que un home com ell, de qui coneixia el llibre «Aventurers i solidaris», es declarés llibertari, més que res perquè jo l’associava més amb els àmbits de solidaritat internacionalista i a la defensa de posicions independentistes.

El 2002, quan va publicar «Les causes pendents», vaig tornar a llegir el Xavier ara en llibre i, a poc a poc, vaig entendre que el seu camí vital i polític era molt més ampli que el que les meves velles i gastades etiquetes podien arribar a explicar. I fugir d’aquestes etiquetes, de les etiquetes, crec que va ser, potser, una de les seves formes de fer al llarg de tota la seva vida. Fugir de les etiquetes o, almenys, ampliar-ne els significats. Per això a «Les causes pendents» hi cabien, entre altres, Pere Casaldàliga i Núria Cadenas, Pep Riera i Hebe de Bonafini, Leonardo Boff i Joan E. Garcés. Per això, la seva força solidària el portava a conèixer més encara el món rodó on vivim i, sobretot, Amèrica Llatina, sense deixar de tenir clar que era aquí on la lluita esdevenia imprescindible.

Avui, quan sabem que no el podrem tornar a sentir parlar perquè la mort se l’ha endut, retornar a les seves opinions escrites és entendre que per transformar el món cal conèixer-lo tot i a fons, sense deixar mai de lluitar per fer-ho. I potser aquest seria un dels ensenyaments bàsics del seu viure, tant vital com polític, de les seves idees escrites. Que cal anar-hi i conèixer qui, abans que nosaltres hi ha anat, perquè sense conèixer el passat no podem emprendre la tasca de transformar-ho tot avui mateix. Perquè, tal com ell mateix deia, «Les causes restaran pendents mentre les tinguem a la memòria i actuem per elles i aquestes estaran perdudes quan les oblidem o abandonem.»

El darrer cop que el vaig veure va ser a la presentació del darrer número de la revista «La Corbella», en la qual la Mar Joanpere hi publicava un interessant article sobre el Col·lectiu Llibertari de Vilaplana, on ell milità. Deu ser el primer article escrit sobre l’espai llibertari al Baix Camp durant la Transició, que tanta importància ha tingut a nivell general i, sobretot, per a aquella barreja estranya que veiem cada dia més entre independentisme i anarquisme i que a Vilaplana va tenir un dels seus llocs fundacionals el 1982 amb la creació de la Coordinadora Llibertària dels Països Catalans. Tenia la intenció d’ampliar les informacions que tenia sobre aquell fet ben aviat amb el Xavier, però ja no podrà ser.

Malgrat tot, les seves paraules continuen vives en llibres, records, articles i converses fetes i pendents. I és per això que ja que podem fer-ho, no l’hem d’oblidar i, si no el coneixíem, llegir-lo i aprendre, potser, que ens hagués agradat conèixer-lo més, sobretot quan deia coses com que «Lluito per a la independència de Catalunya, per a la demolició de les centrals nuclears, contra el treball precari, contra la política agrícola dels diferents governs catalans i espanyols, que han enfonsat un país eminentment agrícola com el nostre. Em vaig negar a fer el servei militar i faig objecció fiscal a l’exèrcit i a l’església.» I és clar que la seva mort, l’1 d’octubre mentre visitava la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, ens ha allunyat de part del seu futur, però no hem de permetre que ens allunyi també del que deia i pensava, del que ens deia i del que ens podia portar a pensar, de la part del seu futur que sí que pot ser, del guanyarem que serà el nostre futur compartit.

Xavier Joanpere era pintor de parets, un «ofici de festa», que deia Papasseit. Un pintor de la colla del Salvador Seguí, que serà recordat per fer política des de baix, fora de l’espectacle, per al poble i amb la gent, en defensa de la Terra i del territori, aprenent del passat i tenint clar que allò que cal transformar és el futur, un futur que ell volia -i feia tot el possible per tal que ho fos- lliure i solidari, aquí i arreu del món.

Jordi MARTÍ FONT

 


REDACCIÓ23 Setembre, 2019
jordi_marti.jpg

Un cop convertida en Generalitat la República proclamada l’abril del 31, Joan P. Fàbregas escrigué un dels seus textos més lúcids i valents. Es tracta de Les possibilitats econòmiques d’una Catalunya independent, la transcripció de la conferència que pronuncià el 15 de març de 1932 al local central d’Estat Català a Barcelona. Fàbregas era anarquista, de la CNT, economista i provinent d’una família sense recursos. Alhora, era independentista i fou un dels cervells econòmics de la Revolució de 1936, la persona que escrigué el Decret de Col·lectivitzacions i impulsà la coordinació de les empreses col·lectivitzades i de les cooperatives.

En la conferència del 15 de març afirmava que, un cop fracassat l’intent de crear la República Catalana «Veurem com la manca d’energia en l’instant precís que, per la imposició del Govern de l’Espanya central, fou destruït el resultat del primer impuls de la revolució a Catalunya, és a dir, fou sacrificada la sobirania catalana, donarà lloc a un reviscolament de l’imperialisme d’Espanya, perquè en aquell minut àlgid els seus homes saberen situar-se avantatjosament.»

A això mateix hem assistit avui, quan 500 guàrdies civils han segrestat 9 membres dels CDR. La força independentista, l’huracà democratitzador, igualitari i solidari que va recórrer aquest tros de món quan aprenguérem a no dependre dels amos, amb les seves màximes expressions de l’1 i del 3 d’octubre, avui semblen no res. Detinguts preventivament alguns dels líders socials i polítics del país, exiliats molts altres, sembla com si haguéssim oblidat de què vam ser capaços. No parlo d’independentisme màgic, no. Passat el xoc, hem estat conscients d’algunes de les preses de pèl a què vam assistir en aquells moments, molta gent es va adonar que havia participat en una opereta orquestrada per alguns dels que ara són a la presó i a l’exili i altres, una opereta en què els que manaven a Catalunya no van fer la feina que tenien encomanada. Això no treu que avui el moviment solidari amb presos i exiliats sigui gran i ho hagi de ser encara més, però entendre la realitat i voler saber per què avui no tenim república és important de cara a lliurar-se, novament, a la lluita independentista amb totes les seves conseqüències.

Alguns ens vam equivocar pensant que la CUP defensaria fins al final els drets socials i va acabar aprovant un pressupost neoliberal amb tuf convergent, i no passa res. I qui, com ERC, es pensava que rebaixant les demandes i votant amb una bena als ulls i un somriure a la cara la investidura de Pedro Sánchez tindria espai per al diàleg és ben clar que també estava equivocat, i no passa res. Tots i totes ens equivoquem i l’important és, quan ho veiem, rectificar. L’important és anar plegats quan hi ha quelcom a fer i canviar a benefici de la immensa majoria i, en aquest sentit, obeir mai no és opció, perquè tal com deia Rosa Parks, «Com més cedíem i obeïem, pitjor ens tractaven» i així ha estat.

L’Estat espanyol no són una colla de ximples inútils esperant que els parlem de democràcia. L’Estat espanyol té molt ben planificada la repressió que li permet existir tal com el coneixem i aquesta busca afonar i dissoldre qualsevol possibilitat de reacció, escarmentar els no convençuts del tot perquè el seu voltant abandoni i deixar de banda els irreductibles per aplicar-los directament la violència de l’Estat, detenint-los, acusant-los de tot l’imaginable, torturant-los i, si cal, eliminant-los físicament. Sempre ho han fet així, a les colònies d’Amèrica, a Filipines, al Marroc, al País Basc i, si els cal, ho faran aquí. Precisament perquè saben què hi ha en joc i saben de què som capaços i capaces quan els deixem de tenir por, quan deixen de ser els amos a qui ja no creiem.

És aquí on hi ha l’únic espai on podem guanyar. No guanyar per a «nosaltres» sinó per a tothom, per millorar les condicions materials de totes les persones que vivim aquí i fer possible que entre totes i tots decidim què volem ser i com volem organitzar-nos, com volem viure en definitiva. La «manca d’energia en el moment precís» dels líders polítics no pot ser la nostra manca d’energia. I, davant d’una sentència que tothom sap que serà tan dura com els sigui possible per tal de tenir-nos encara més collats i atemorits, tenim l’obligació de convertir els carrers en l’espai primer de la democràcia directa, on només la força els serveixi per fer-nos-en fora. Quan això passi, nosaltres no els respondrem amb la força perquè sabem i tenim clar que els criminals són ells i s’hi dediquen professionalment. Però sabem també que ells no són prou gent per fer-nos fora de tots els carrers. Ni portant tota la seva policia són prou gent per aturar-nos, per això ens volen fer por i ens apliquen lleis d’excepció, com la Llei antiterrorista a nivell individual o l’article 155 de la Constitució a nivell col·lectiu, perquè saben que si sortim totes als carrers i aturem el país ells no hi poden fer res.

El que tenim davant és una lluita contra el feixisme i la negació de drets bàsics per part d’un estat que, per molta careta democràtica que es posi, té l’únic objectiu de mantenir el poder en les mans dels de sempre i la seva sagrada unitat per damunt, fins i tot, de la vida humana. Ells, ho sabem de fa molt i ho han demostrat sempre, són els terroristes perquè utilitzen el terror per mantenir la seva dominació.

No caurem en les seves provocacions però, quan la sentència es faci pública, els hem de muntar un 3 d’octubre que no puguin oblidar mai. Perquè només si el conflicte no el poden solucionar amb la por podrem apropar-nos a solucions que no siguin, com ara, l’esclafament del seu contrari que som nosaltres. Així que, tal com deien els Kortatu de l’Íñigo Muguruza, «Al carrer, que ja és hora!»

Jordi MARTÍ FONT

 

 

 


REDACCIÓ26 Agost, 2019
jordi_marti.jpg

M’ho deia el Fran Richard per xarxes: «S’ha mort el Pitu Tarrasa». I la notícia no tardava a ser explicada pel Tot Tarragona, el primer diari de notícies de la ciutat creat a Internet, degà de la nostra premsa digital, creat pel Pitu i la Maribel, la seva companya de vida i aventures.

El Pitu -ho explica tota la premsa aquests dies- va ser cap d’informatius d’Onda Rambla i director d’Onda Rambla Tarragona, Onda Cero Reus i Onda Cero Tortosa; i va treballar a Radio Reloj, Cadena Catalana i Rueda de Emisoras Rato, a més d’altres feines relacionades amb el periodisme. Alhora, va mantenir la memòria del seu pare, Josep M. Tarrasa, i de la seva creació més coneguda: Maginet Pelacanyes. Des de tots els mitjans on treballà, mostrà un gran coneixement de la ciutat, de la societat que hi vivia, de tot el que es coïa i es feia a Tarragona, i sempre d’una forma absolutament accessible marca de la casa.

Jordi Martí

Deia Tot Tarragona que ens havia deixat «un home honest, lleial i creïble» i jo hi afegiria, un periodista en majúscules que, quan va caler i ell va voler va cantar la canya a qui manava sense miraments, més que res per decència. I per això fou durament reprimit, per això alguns intentaren que perdés la seva veu.

Per decència, en Pitu no va callar quan li van manar i el seu compromís amb la professió el va portar a explicar coses que, segons els manaires de torn, no s’havien d’explicar… mentre Nadal manava a Tarragona. I el van fer fora de la feina per això, i cal recordar-ho ara també, més que res per no deixar la veritat de banda, quelcom que ell només feia quan li donava la gana.

Recordo la seva assistència a la presentació a la Sala d’Actes de l’Ajuntament de Tarragona de «Ni Nadal ni Setmana Santa», el meu llibre sobre els anys de Nadal al capdavant de la ciutat, una presentació en què em vaig sentir acompanyat per molta gent, però sobretot per ells, supervivents i, sobretot, dignes.

Ell i la Maribel se’n van sortir, van obrir un excel·lent restaurant a on anàvem molts periodistes, a dinar i alguns a fer tertúlia després. Jo hi anava amb la gent del Clàxon, amb el Josep, el Xavi, i la Sílvia, i a cops també amb l’enyorat Rafa González, un dels seus companys de redacció i més. El 2008, però, en Pitu i la Maribel van tornar-hi i van crear Tot Tarragona, un diari digital amb una obertura de compàs clara i rotunda, fins al punt que avui hi escrivim des del Magí Aloguín fins a jo i d’altres.

Seria de ximples tancar aquí res, perquè en Pitu és mort però queden tantes coses d’ell que no oblidar-lo serà una feina important per fer, una feina de les i dels periodistes d’avui, però també dels tarragonins i les tarragonines que ens estimem aquesta ciutat i tenim com a objectiu central la seva millora. Perquè en Pitu, li pesi a qui li pesi, és part fonamental de la història del periodisme tarragoní. I més encara, perquè en Pitu és patrimoni de Tarragona.

Jordi MARTÍ

 


REDACCIÓ24 Febrer, 2018

Quan falten menys de 72 perquè l’equip del govern de l’Ajuntament de Tarragona voti a favor de què Laia Estrada deixi de ser regidora perquè va ser condemnada a tres mesos de presó arran del cas Bershka, els cupaires han explicat als periodistes que estan sent objecte d’un bandatge polític. Estrada haurà d’abandonar el grup municipal antisistema si no es retira la moció que es portarà al plenari del proper dilluns. El futur polític de la regidora cupaire està en les mans del PP i del PSC

Els tres cupaires abans de la roda de premsa

Laia Estrada, Jordi Martí i Aleida López de l’Assemblea s’ha presentat a la sala de premsa Jaume I amb una garrafa de lleixiu i un cartell on es podia llegir ‘Que caiguin les màscares. Aturem la vendetta política’, reclamant neteja i transparència.

Jordi Martí ha començat per titllar el secretari municipal de “mentider” perquè va dir que va elaborar un informe sobre la situació processal de Laia Estrada, quan, en realitat, no és del tot així. El regidor apunta tots els focus cap a la persona de Josep Anton Font, persona que podria extralimitar-se en les seves funcions de secretari municipal, un comportament que, denuncien els cupaires, “no genera confiança”.

Jordi Martí no té dubtes que alguna cosa falla quan una persona que hauria de fer complir les normes, es dedica a fer informes i interpretacions arbitràries que només beneficien l’equip de govern.

Jordi Martí acusa el secretari municipal

Preguntes sobre el secretari
La CUP insisteix que res del que està fent el ‘bipartit’ no consta de la sentència condemnatòria. “Confiàvem que no s’atrevirien”, ha confessat Laia Estrada, assegurant que estem davant una “acció desesperada” de l’executiu de Ballesteros, el qual veu que s’hi acosta “la fi del ballesterisme”. Socialistes i populars actuen a partir d’un informe del secretari.

Jordi Martí per posar en evidència que el secretari no està desenvolupant correctament les seves funcions s’ha autointerrogat: Algú coneix algun ajuntament on el secretari mana per damunt de l’estructura municipal? Algú coneix algun ajuntament on el secretari, en nom del consistori, negocia els terrenys de l’Anella Mediterrània? Algú sap que fa el secretari en un escorcoll de la Guàrdia Civil a dependències municipals pel cas Inipro, assessorant els investigats? Algú coneix algun ajuntament on el secretari participa en una roda de premsa per defensar el regidor d’Ubanisme arran de la polèmica de la Budellera?
A totes aquestes preguntes, Jordi Martí ha contestat a totes i cada una de les preguntes amb un No rotund.

La màfia
La persecució política que està patint Laia Estrada es deu, segons el regidor, a la reacció de la “màfia que mana en aquesta ciutat”. A parer seu, a Tarragona hi ha “poders clars que estan relacionats entre si i responen entre ells. Hi ha molts que anirem assenyalant…”.

Els cupaires prometen no abaixar els braços i diuen comptar – “en aquest atac a Laia Estrada” – amb el suport d’una important part de la ciutadania, la qual està convidada a assistir al plenari del proper dilluns.

La CUP té previst citar la prensa després del plenari i el dimecres després que el regidor Josep Maria Milà comparegui davant del jutge en qualitat de querellat.

VIDEOS



REDACCIÓ18 Octubre, 2017

Dos presos polítics més. Jordi Cuixart i Jordi Sánchez són els dos nous presos polítics a l’Estat espanyol, en aquest cas com a conseqüència de ser presidents d’Òmnium i l’ANC. S’afegeixen a molts altres, com Alfon o Bódalo per dir dos noms, que mai no han deixat d’existir en aquest estat demofòbic que no només empresona gent pel seu pensament polític sinó, sobretot, segons els seus recursos econòmics.

Les presons espanyoles, com moltes dels altres estats que es dieun democràtics, són plenes de gent tancada per petits delictes i en poquíssims casos tenen lloc per als grans lladres. De fet, els grans lladers continuen governant i gestionant, que diuen ells.

Tornem, però, a Cuixart i Sánchez. Hi tornem perquè l’Estat espanyol, mostrant un cop més que en el seu si la separació de poders és un contingut de la carrera de Ciències Polítiques i poca cosa més, va fent demostracions de força que cada cop ensenyen més la poteta de la seva manera de fer. I el monstre que hi va darrere no és cap gosset o gatet sinó un estat dictatorial tant com els sigui possible.

Acusats de fer resistència civil, fins i tot malgrat mediar per tal que la Guardia Civil pogués retirar-se de la seva ocupació dels edificis de la Generalitat a la recerca de “culpables” del referèndum, l’Audiencia Nacional, tribunal d’excepció, els acusa d’un delicte de sedició de l’article 544 del codi penal. Acusats de promoure concentracions davant la seu de la Conselleria d’Economia, han ingressat a Soto del Real per aplicació de mesures cautelars “davant del risc) d’una “destrucció de proves” o la convocatòria de noves manifestacions.

Les proves són clares i no les destruiran, perquè hi ha vídeos que mostren com els dos van intentar i van aconseguir deixar sortir els guàrdies civils que havien assaltat la seu d’Economia. No importa massa res. Només importa el càstig, el sadisme que suposa tancar algú a la presó només com a escarment i exemple per a milions de persones que han perdut la por i que ja no aturarà ningú. Bé, sí, potser pot aturar alguna cosa i alguna gent qui no segueixi el mandat del poble i no faci allò per a què va ser posat, que no era res més que implementar els resultats del referèndum de l’1-O i, si aquests eren clarament a favor de la república catalana, proclamar-la.

Que així sigui i que els trileros esdevinguin record d’un passat en què Mas era Casetadetròs. Llibertat Cuixart i Sánchez i república catalana, ja!

Jordi MARTÍ FONT
Regidor de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona

 


REDACCIÓ4 Octubre, 2017

Sento les paraules del successor per línia directa de Felip V, rei d’infausta memòria que va cremar Xàtiva (amb la gent dins) i va arrasarr Barcelona fins a deixar-ne només runes.

Rei, també, a qui guerrillers com el prioratí Carrasclet es van enfrontar tota la seva vida i a qui mai no van considerar com a res més que un ocupant a qui calia fer fora. Parla Felipe VI per la tele i diu que està molt preocupat per la situació a Catalunya. En parla com el rei d’un estat colonitzador que és. Només Albiol i els que ell considera “Catalanes de bien” l’aplaudeixen i una hora després de començar el poble de Catalunya sencer el contesta… amb una cassolada de les que farien història si no fos que des de fa una setmana cada dia a les deu se sent arreu i cada dia més fort.

Sense cap mena de dubte, algú a qui ningú no ha triat (i si algú el va triar va ser Franco per línia successòria) no hauria de tenir dret a opinar sobre la democràcia amb el tractament que a les opinions d’aquest personatge donen els mitjans de comunicació de l’Estat que el té com a rei. Podria opinar arreu del que volgués: a casa, al forn de pa, a la feina, però casa seva l’hem pagada entre totes, a comprar no hi va mai i treballar no sap què vol dir. Tot i això, podria parlar de tot, perquè cal que tothom parli, però sense tele, ni diaris, ni ràdio, ni Internet que li amplifiquessin l’odi que vessen les seves paraules contra els que ell pensava que érem súbdits i ens ha descobert com a persones lliures.

No només opina amplificant el discurs d’odi del PP (o del PSOE o Ciutadans, que si fa no fot són el mateix) sinó que repeteix exactament el mateix que la dreta espanyolista autoritària i militarista de sempre ha convertit en mantra. És obvi que havia de ser així, però és clar també que mai més ningú en aquest tros de món tindrà en compte un fill de reina que l’únic que té d’interessant per dir és el dia que abdicarà i deixarà en pau els qui encara en són súbdits. Perquè és segur que, passada la proclamació de la república catalana, els pobles d’Espanya també esdevindran república o repúbliques.

Parla el rei i entenc perfectament com de miserable pot arribar a ressonar la paraula “democràcia” en boca de qui és el màxim cap de l’Estat que va intentar provocar el terror a Catalunya diumenge passat. Les goles de les 800 persones ferides per la seva policia tenen clar que allò no és “democràcia”. “Unidad y permanecia de España” peti qui peti són paraules que li escauen molt més, a ell i al seu Estat. A nosaltres ja fa dies que no. Que plegui i es posi a treballar, dropo més que dropo!, rei més que rei! I que ens deixi en pau!… a nosaltres i a la resta.

Jordi MARTÍ FONT
Regidor de la CUP a Tarragona

 


REDACCIÓ4 Octubre, 2017

La CUP felicita Josep Maria Prats per haver decidit abandonar el govern liderat pel socialista Josep Fèlix Ballesteros. Prats, provinent d’UDC, era el quart tinent d’alcalde i era el titular de la pasta de Cultura. Amb la renúncia de Josep Maria Prats, Ballesteros ha de remodelar el govern i s’enfronta a una crisi política, que deixa sense majoria absoluta al plenari.

La CUP enalteix la decisió de Prats. “Avui, veient la seva valentia i la seva coherència com a persona en deixar un càrrec que implica un pacte amb el partit que va ordenar la violència indiscriminada contra milers de ciutadans i ciutadanes que l’únic que volien era votar, no podem fer res més que aplaudir-lo”.

Els regidors cupaires diuen que Prats deixarà de ser conseller de Cultura però passarà a ser recordat com la persona que, des del seu càrrec a l’equip de Govern de la ciutat, va saber dir “prou”. Les i els que avui callen per disciplina de partit, per lleialtat a l’alcalde o per convenciment personal només els podrem recordar com a complement necessari per a una repressió indiscriminada contra les tarragonines i tarragonins que volien votar.

La formació independentista diu que no pot “entendre que persones coherents, treballadores, defensores dels drets humans i humanes, en definitiva, continuïn callant davant l’agressió violenta més gran que hem patit les ciutadanes i els ciutadans de Tarragona durant aquest segle XXI. Com pot ser que consellers i conselleres que aposten per la defensa dels drets humans, almenys de paraula, callin ara i no gosin ni badar boca condemnant l’agressió que vam patir l’1 d’octubre?”

La CUP espera que “la decisió de Prats faci reflexionar tothom i qui encara manté un mínim de dignitat no la perdi més encara”. Així, demanen als membres del govern que “per decència, seguiu l’exemple de Prats i dimitiu. Tothom a la ciutat, menys l’alcalde, va sentir el clam “Ballesteros dimissió”. Abandoneu qui no va ser capaç de dir no a la repressió i l’ha minimitzat després”.

 




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter