28. Març 2024

Arxius de Jordi Martí Font | Pàgina 2 de 4 | Diari La República Checa

REDACCIÓ6 Octubre, 2020

Com a treballador tinc diverses formes de mostrar el meu desacord amb l’organització del treball, que és competència de qui em té contractat, quan aquesta no respon a criteris racionals sinó d’una altra mena. De al mateixa manera, que sempre intento incidir-hi positivament per tal de fer tan bé com puc la meva feina, ja que penso que ningú més bé que els que treballem en un lloc podem saber com fer-ho millor.

Treballo a una escola, a un institut, i hi faig feines de docència. I la forma que històricament ha tingut millors resultats per incidir-hi en el sentit que explicava ha estat aturar la feina durant un, dos o més dies. Va ser així que com a treballadores i treballadors vam aconseguir la jornada de 8 hores el 1919 i va ser així com vam aconseguir les actuals condicions de feina als anys 80, en unes vagues duríssimes no prou historiades ni prou conegudes pels actuals docents.

En els darrers anys, deu o més, la feina a les escoles s’ha complicat moltíssim. La desinversió i els diners destinats i desviats a la privada, l’anomenin concertada o directament privada, s’han fet notar i molt. Com a treballadors, hem perdut poder adquisitiu, hem perdut drets de jubilació però, el més greu de tot, els governants (tots ells) han tractat la canalla com a no res, amuntegant-los en aules sense condicions ni professorat, amb ràtios impossibles i amb una diversitat que si no es pot tractar en grups heterogenis reduïts és condemnada a la massificació i la desatenció. Els manaires del Departament ho han fet bé, però, perquè tot i aquesta destrossa han aconseguit que els docents aguantin i no diguin res, aguantin i mirin cap a un altre lloc quan algú els diu que ens estan robant i no només el sou. Les excuses per no plantar cara són moltes, des de l’antològic «Jo faré vaga quan sigui indefinida» que diuen els que mai no en fan fins al «Jo no m’ho puc permetre» que obvia que mai, enlloc, cap treballador o treballadora s’ho podia permetre tant com ells o elles.

Sense mobilitzacions tothom sap que mai no aconseguirem capgirar una situació que té prou exemples negatius de cap a on volen anar els que manen (aquests sí que ho tenen clar) en altres estats d’Europa per saber que si no reaccionem ens trinxaran i passarem a ser un sector més dels precaritzats i, per tant, tan obedient com els amos volen, tan plegat a les seves exigències que el que ara tenim i veiem serà vist com a excel·lent. I no ho és.

La crisi de la Covid ha servit per fer petar les tensions que fa molts anys que arrosseguem i enguany a cada un dels centres hem vist com companyes i companys que no tenien cap intenció de jubilar-se han decidit deixar una feina que estimen tal com l’estima qualsevol persona que la faci perquè molts i moltes ja no aguantaven més. No aguantaven el menyspreu del Departament, les aglomeracions d’alumnat, el menyspreu cap a la seva tasca docent per petites parts de famílies, alumnat i periodistes magnificats per estaments com la inspecció, més interessats a mostrar la nostra feina com a desastrosa que no pas una altra cosa. Una magnificació que busca, ho tenim més que clar, fer més fàcil la substitució d’un model educatiu garantista per un altre de líquid, ‘xupiguai’ i infrafinançat (l’objectiu final és precisament això, desinvertir encara més i alhora convertir en negoci el que ho pugui ser). Els voltors de la Caixa esperen el moment per saltar a rosegar el que quedi i, de fet, tenen bons aliats en noms de prestigi, es diguin Bofill –i maten- o segle XXII.

Els dies 9 i 15 hi ha convocada una vaga general educativa a Catalunya. Participar-hi és una decisió personal però, com cada cop que hi ha vagues o protestes, cal saber què ens hi juguem. Desatesos pel Departament d’Educació, que ha mentit més que no respira, la gestió de la crisi sanitària als nostres centres ha estat nefasta, amb falsos contingents de docents que havien d’arribar, amb distàncies impossibles i ràtios absolutament desbordants. No, ara no fem vaga per augmentar salaris ni res semblant, en fem per exigir respecte, per no acotar més el cap i per no convertir-nos en «un petit obstacle» per a la desfilada militar final que converteixi els docents en no res davant canvis que, tal com no paren d’explicar-nos a través de tots els seus mitjans de propaganda, «seran espectaculars». Tant que convertiran les escoles en negoci per als de sempre… si no ho aturem.

Jordi MARYÍ FONT
Exregidor de la CUP a Tarragona


REDACCIÓ23 Setembre, 2020

Ja la coneixeu la història d’aquella xiqueta que a una edat en què avui no és permesa l’autonomia va decidir declarar-se independent i esdevenir ella i ningú més? I ja ho sabeu que es deia Tecla i que el 23 de setembre de cada any és el seu dia? I ho teniu present que els fets que ara narraré i que mai són prou coneguts van passar a Icònia, a la província de Cilícia, allà a l’Àsia Menor?

Doncs ara us ho explicaré i allò que va passar us interpretaré, sempre a la meva manera, perquè fins ara només ho hem sentit explicat i tornat a explicar pels qui en tot hi busquen la intercessió de la màgia que ells controlen i que atribueixen a un déu que veneren i que afirmen que és l’únic.

La Tecla era una pecadora i el seu pecat va ser desobeir sa mare Teòclia, que la volia casar amb Tamiris, un fadrí ric que la xiqueta ni tan sols coneixia com no fos de veure’l de lluny. La Tecla no s’hi volia casar amb aquell homenot que li havien buscat, tenia tota una vida per davant malgrat li repetissin dia sí i dia també que la seva, de vida, havia de ser per servir el seu home, l’home que li havien triat. Així que un dia, mentre rumiava per què era tan desgraciada de sentir el que sentia -i que les seves amigues no sentien perquè a tot deien amén- va escoltar una veu que des del carrer entrava a casa seva i li arribava potent orelles endins.

«Les dones no us heu de sotmetre a la voluntat de ningú que no sigueu vosaltres mateixes» i «Les dones heu de tenir els mateixos drets que els homes i si no us els donen els heu de prendre!» afirmava amb rotunditat aquell bram potent des de fora d’on ella vivia.

La veu masculina i revolucionada s’aixecava per damunt del silenci que els dies calorosos imposaven pels carrers d’Icònia a ple mes d’agost. Ni una ombra hi havia. I malgrat la calor el carrer era ple de dones que escoltaven aquells mots que els arribaven com si fossin aigua per als assedegats enmig del desert. La Tecla va entendre que les paraules que sentia anaven dirigides a ella i es va afegir a la multitud que omplia el carrer. Pau –així es deia el revolucionari- parlava clar i les dones que volien ser lliures i sabien que no ho eren l’escoltaven amb emoció. Però enmig del míting, per al qual no havien demanat permís, aparegueren dues unitats dels Mossos d’Esquadra (o com es diguessin en aquell moment) i es van dedicar a restablir l’ordre de l’única manera que sabien i saben, a cops de porra. Cinc dones amb el cap obert, corredisses, contusions, la Tecla per terra i el Pau detingut.

Un cop refeta de l’ensurt, la xiqueta ho va tenir molt clar. La lluita era el camí i si qui li havia fet obrir els ulls estava tancat calia alliberar-lo. Així que va agafar un grapat de joies de casa de sa mare i les va vendre per pagar la fiança del Pau i treure’l de la garjola. Acte seguit, després de conèixer-se i trobar-se molt i molt bé un amb l’altre, tots dos van decidir fugir ben lluny d’Icònia, on a ella la seva família continuava preparant-li un casament que no volia i a ell el volien jutjar per agressió a qui precisament l’havia agredit a ell; ja se sap, coses de l’autoritat.

Del que van fer el Pau i la Tecla mentre eren junts no en tenim notícia però sí que sabem que ella era menor d’edat, molt menor d’edat, i si la fugida s’hagués donat ara, segur que el Pau hagués anat de cap a la presó; tot i que malgrat l’edat que ella tenia no era ni ximple ni poca substància, sinó tot el contrari.

A la Tecla l’havien seduït les paraules del Pau i a ell l’actitud de la xiqueta, així que van fer colla i van decidir propagar les idees alliberadores que tots dos compartien. En aquests viatges per fer xerrades i organitzar el moviment popular d’alliberament, sabem que van passar per Tarragona, tot i que alguns historiadors encara ho posen en dubte. El seu pas fugisser va ser, si és que va ser, quan aquesta ciutat no es deia així i potser precisament per això aquesta estada no va quedar enregistrada enlloc.

En un dels seus viatges solidaris, les que s’anomenaven forces d’ordre de la zona («defensores del seny» deien els qui manaven) els van detenir en una concentració de solidaritat amb unes treballadores que s’havien revoltat i havien cremat una fàbrica on les obligaven a treballar més de 14 hores diàries sota una violència constant per part dels encarregats per tal de mantenir la por que les feia submises.

El Pau, un cop detingut, va aconseguir escapar-se d’una furgona de la Brimo (la Brigada Mòbil, coneguda per la seva actitud ultraviolenta sense contemplacions) empenyent la porta de darrere amb el seu cos i saltant emmanillat i tot cap al carrer. Corria com un llamp i no el van poder agafar!

Ella, en canvi, no va aconseguir fugir i va ser brutalment insultada, violada i torturada, però com que de tortures, en un país democràtic com aquest, no n’hi havia i si en denunciaves, malgrat que Amnistia Internacional ho ratifiqués, t’acusaven de ser terrorista, la Tecla no va rebre el suport de ningú i va morir en un interrogatori mentre li preguntaven si havien estat ella i el Pau qui havia calat foc a la fàbrica. No els va donar cap mena d’informació ni va dir-los ni un nom i el seu cos, un cop mort, va ser soterrat i cobert amb calç viva, a una cova poc coneguda i menys transitada que administraven els homes del ministre Sauron per a aquestes ocasions.

El Pau desaparegué de la circulació i quan va saber que la Tecla també havia «desaparegut» entengué que la dona que més havia estimat al món era morta, assassinada per haver volgut esdevenir lliure, tal com era ell. El Pau intentà amagar el patiment davall de l’alcohol i els versos i esdevingué un poeta maleït que va viure refugiat als carrers més foscos de tantes ciutats com anys va tardar a morir. Finalment, deixà el món dels vius una matinada de setembre. El van trobar de bocaterrosa en un brut carreró de París, víctima dels excessos d’absenta, de chartreuse i de misèria.

Passaren els anys i per tot arreu per on havien viscut i passat, la lluita del Pau i la Tecla es començà a oblidar. Se’n recordaven els noms i algunes fragments de la història, però ningú no en sabia ja ni els pensaments ni les accions ni res que els pogués salvar de la gran màquina recicladora de la història que és el Poder. Aquest necessitava virtuosos que servissin d’exemple per tal que la massa esdevingués obedient i callada, perquè encara no tenien ni el futbol ni la televisió, i com que els seus noms encara eren recordats, una de les institucions que menys tenia a veure amb el que ells defensaven els va reciclar.

Si ell havia estat el Pau lluitador ara seria sant Pau i si ella era la Tecla insubmisa ara seria santa Tecla. Ni feministes, ni revolucionaris, ni defensors de les classes populars ni res que no fos patiment i submissió, i sobretot molta virtut… Sants de l’Església, en definitiva.

Fou aleshores que arribà la moda de repartir els cossos dels qui es consideraven sants pels llocs d’on serien patrons i a Tarragona li tocà un braç momificat de la xiqueta, que van tallar per fer-lo més portable. El braç momificat esdevindria una relíquia, no per alliberar les dones sinó per mantenir la fe de les tarragonines i dels tarragonins i la institució que l’administrava, l’anomenada Santa Mare Església. El tràmit de compra el va fer Jaume II a Armènia, on canvià el braç incorrupte de la Tecla per quaranta cavalls, un tron d’or i una carretada de dos mil formatges mallorquins.

Així, el 18 de maig de 1323, la relíquia del braç momificat arribà a Tarragona després de passar per Salou i per Constantí, encastat tot ell en argent daurat per tal que els fidels l’admiressin i oblidessin el que deia la boca que en el cos de la Tecla feia conjunt amb aquell braç. I qui no ho sàpiga que no ho conti ni ho posi en dubte.

A Tarragona, els anys passaven i la foscor esdevenia la norma de la ciutat, que vivia arremolinada al voltant de la Catedral. Una ciutat de funcionaris, putes i militars, que deia el Jaume Vidal i Alcover, on Nadal feia més por que Setmana Santa i ni Fèlix ni ballestes aconseguien obrir escletxes en el silenci perpetu dels murs de pedra picada. Els especuladors feien veure que els agradava el futbol i els amos somreien de tan bé com anava el negoci… i qui any passa any empeny.

De sobte, alguna cosa va passar. De fet, havia passat i passava cada any quan la gent ocupava les places i els carrers en acabar l’estiu, quan la verema omplia els cellers per fer el vi novell. Era la festa dedicada al braç, que no a l’obra de la Tecla. I potser per això mateix, perquè la gent feia seu el carrer que com tot tenia amos, també l’havien volgut amidar, apamar, controlar… Però sonava “Amparito Roca” i, malgrat tot, s’aixecava una certa remor que semblava com si sortís de no se sap on. Passava el setembre i tot tornava al gris. I les tarragonines i els tarragonins esperaven un altre any… la festa.

Semblava que la lluita per la llibertat de les dones s’havia acabat, momificada com el mateix braç de la Tecla; semblava que les treballadores i els treballadors estaven condemnats a ser per sempre persones sense veu; semblava que la nació restava callada, que els Països Catalans eren com la ciutat que acollia la relíquia, inexistents. Semblava que només ho semblava i també ho era, i això era el més trist…

I va passar que va passar i s’esdevingué tal com s’havia d’esdevenir, per voluntat no divina sinó humana. Quan una sola veu d’una tarragonina qualsevol, que potser es deia Tecla –o no- va gosar dir «prou», la gent es va mirar i es va adonar que si s’esforçava una mica també sabia dir-ho i alhora una colla va dir «prou». Va dir «prou» i va ballar i va cantar i va veure que fins i tot quan tot sembla perdut i ningú no s’atreveix a somiar, un sol crit de «prou» fa sonar la Festa i aquesta esdevé Major. I fins i tot el gris arriba a ser capaç d’aprendre que pot ser de tots els colors… «que la terra està revolta sota els peus dels occitans» i Tarragona té Barraques, colors i, sobretot, no ha oblidat ni el Pau ni la Tecla aquella que un dia va saber deixar d’obeir, va dir «no!» i va ser per sempre lliure.

Visca la Festa Major!

I visca la Tecla que va saber dir que «no»!

Jordi MARTÍ FONT


REDACCIÓ14 Setembre, 2020
aules_islam.jpg

No parlarem de res que no sabem. Però amb el que sabem estem més que preocupats pel començament del nou curs escolar avui 14 de setembre de 2020. Ja sabíem que les coses serien complicades a l’educació d’aquest país un cop els que governen la farina van decidir tancar les escoles al març d’aquest mateix any i reobrir-les -i fracassar en l’intent- al juny.

Al març, la COVID-19 s’estenia sense control, poc se’n sabia i els que manaven van decidir fer un confinament de la població que incloïa, és clar, els espais on més transmissió podria haver-hi. L’escola hi estava inclosa i en marxar cap a casa les i els docents sabíem que seríem abandonats a la nostra sort i que si mai parlaven de nosaltres seria per acusar-nos, com a mínim, d’haver matat Kennedy. Així va ser. Val passar a fer classe des del primer dia amb les eines digitals de què disposàvem, amb les que teníem i amb les que vam aconseguir, sense consignes clares (encara que fossin desencertades) per part de l’administració, dedicant moltes més hores de les del nostre horari laboral a fer classes en totes les plataformes digitals possibles, amb companyes i companys amb malalties laborals desenvolupades com a conseqüència d’aquestes feines exagerades i no agafant la baixa perquè l’alumnat que no quedés desatès.

Ara bé, quan va caldre acusar algú de no haver fet res durant el confinament, la colla dels de sempre va acusar els i les mestres de no haver estat a l’alçada. La cosa pitjor és que alguns que no eren dels de sempre es van afegir a les crítiques i ho van fer de les maneres més fastigoses que hi ha: reforçant les mentides que els amos estenen sovint per desacreditar a qui volen precaritzar peti qui peti. L’atac va ser tan dur que cap docent ni cap ciutadà o ciutadana va trobar a faltar mestres i professionals de l’educació quan TV3 va fer un homenatge públic a tots els que havien estat fent feina durant la pandèmia. Hi van sortir sanitaris i sanitàries, policies, transportistes, botigueres i botiguers… però no es van ni anomenar els i les docents. Per què calia anomenar-los si no havien estat a l’alçada? Realment patètic.

L’assaig de tornada a escola al mes de juny va ser un fracàs absolut, amb una mínima presència d’infants perquè la majoria absoluta de famílies va veure com la preparació de les aules per rebre els seus fills i filles queia sobre l’esquena dels docents i des del Departament feien ben poc fins al punt d’eludir responsabilitats en la signatura del decret de reobertura.

Els casals d’estiu van servir com a mostra de propaganda que calia obrir les aules al setembre i que era segur fer-ho. Es van comparar espais a l’aire lliure, amb grups de deu alumnes que hi anaven perquè en tenien ganes, amb els espais que tenim als nostres centres, alguns adequats i altres sense cap mena de condicions de ventilació; amb un nombre important d’aules (segons dades del conseller un 30% tot i que en poden ser moltes més) amb grups d’alumnat exageradament gran; i amb un alumnat, sobretot a l’ESO, que supera totes les ràtios recomanables i en molts casos no té cap interès pel que poden aprendre o fer a l’escola.

Parlaven de milers de docents que vindrien –el mateixos 8.000 docents nous que van retallar el 2010-, parlaven de milers de llocs que s’habilitarien, parlaven de mesures de seguretat com les distàncies i tot ha estat mentida o mitges mentides. No es diu enlloc, però les infermeres de referència que hi havia d’haver als CAP per cada centre educatiu, de moment no existeixen o no s’han designat.

Educació és font de vida, per això és clar que cal obrir les escoles avui 14 de setembre, però no així. Obrir-les així respon a la desídia que el Departament arrossega des de temps immemorials, mentre inventa projectes que ho han de salvar tot (l’1 x 1, l’Escola Nova XXI) que suposen, sempre, beneficis per a mans privades amb diners públics invertits.

Coincidim que cal obrir les escoles al setembre, avui, però sabem que no seran segures i ho assumim. I el culpable que no ho siguin té nom i cognoms: Departament d’Educació i el conseller que hi ha al seu capdavant, Josep Bargalló.

Calen diner, més diners? I és clar que en calen, com a mínim el 6% del pressupost de la Generalitat. Tal com va aprovar el Parlament, però només hi destinen al voltant del 3% i aquest és el principal problema que cal solucionar: la manca de diners destinats a educació que, en situacions com l’actual, ens situa en una situació de precarietat absoluta, en què les veus més desinhibides entre els que manen s’atreveixen a dir clarament que l’escola avui, en plena era neoliberal de turbocapitalisme és només un pàrquing. Estan equivocats.

Avui comencem el curs amb alegria, ganes i expectació. Ho hem fet tan bé com hem pogut, amb el que tenim, que és poc i insuficient, però no deixarem de ser al lloc on sempre hem estat, a escoles, instituts, universitats, llars d’infants… per construir entre tots i totes, malgrat els que manen, un món no subjecte a les diferències de classe ni de gènere ni de territori i que més enllà de negar-les, treballa per fer-les desaparèixer. Sí, també i sobretot, des de l’escola. Una cosa és clara: les docents estem preparades, el sistema educatiu no.»

Com diu Marina Garcés «l’educació sempre torna a començar, però el món sempre continua allà on era.» I és que davant d’un futur incert que no tenim gaires possibilitats de transformar, l’educació es torna encara més essencial. Per això, cal tornar a les aules amb condicions, amb recursos, amb coordinació, indicacions i fermesa. Que això no va d’aparcaments: això va d’aprenentatges i d’omplir la vida de vida.

Que tinguem un bon curs 2020-2021 i recordeu que som aquí per créixer i aprendre, per ser-ho totes i tots i per construir el que ha de venir d’una forma realment global i inclusiva.

Laia SANTÍS
Mestra de Primària

Jordi MARTÍ i FONT
Professor de Secundària

 


REDACCIÓ1 Setembre, 2020

Que tinguem un bon començament de curs. Ho desitjo, enguany, no amb una expressió retòrica que cada 1 de setembre es repeteix un cop i un altre entre les i els docents. Enguany, el desig fet paraules és central, real i, sobretot, dit en veu alta; vull que passi, que es doni, que es materialitzi el desig en realitat.

Perquè aquest que comença avui serà un curs dur però, com sempre, apassionant. Hi aprendrem munts de coses que no sabem i, espero que també, farem aprendre algunes coses a qui tenim davant, més enllà inclús de les competències bàsiques que els rics han posat a l’agenda mundial de l’ensenyament per convertir els nous treballadors en flexibles com un jonc. Fa segles, però, que sabem -gràcies Ramon Muntaner- que els joncs sumats un amb l’altre i aplegats en mata, la mata de jonc, esdevenim indestructibles. I qui mana pot tenir el poder que vulgui que no aconsegueix ni aconseguirà trencar-nos si ens sumem i esdevenim una sola.

Som docents i sabem que les mesures implementades per l’administració per fer classes amb seguretat, a Catalunya, són una burla a la intel·ligència. ni tenim nous espais per partir grups i fer-los més petits, ni tenim nous docents perquè els pocs milers de “nous professionals” que anuncien els administradors ben justet cobreixen les places deixades lliures per les prejubilacions, que enguany han estat moltíssimes (no patiu que les dades concretes i reals no les faran públiques perquè si les fessin públiques es desfaria le seu engany).

I amb aquesta colla hem de fer conlloga? Doncs sí, però fent allò que sabem fer, com sempre, atendre, ensenyar, ajudar i ser-hi. El que hem fet i farem sempre, el que vam fer des del març fins al juny, i des del juny fins a l’agost, malgrat ells mateixos s’esforcessin a estendre la mentida que no havíem fet res durant el confinament.

Som-hi que no ha estat res. Preparem tot el que no ens han preparat i qualsevol persona que no pugui fer les classes que agafi la baixa per raons mèdiques sense remordiments, sense patir que l’últim que hem de fer és autoculpar-nos de les mancances de l’administració.

Volem increment de plantilles reals, volem més espais, volem fer la nostra feina en condicions, en mínimes condicions. I, sobretot, volem poder fer classes presencials, que són les classes reals i veritables, les que ens permeten mirar-nos als ulls, parlar com a persones i atendre qui ho necessiti sempre que calgui.

Que tinguem un con començament de curs!!!

Jordi MARTÍ FONT
Exregidor CUP a Tarragona

 


REDACCIÓ5 Maig, 2020

La màfia tarragonina campa lliurement per les seves possessions fins i tot en temps de coronavirus, se salta el confinament, entra de nit a la ràdio municipal i n’esborra alguns dels arxius de la comptabilitat. Així sembla, perquè la nit del dilluns 27 d’abril algú va entrar a l’emissora municipal Tarragona Ràdio, va accedir al servidor de l’empresa i es va endur diferents factures de la comptabilitat.

No se sap si això té relació amb les informacions que deien que, segons l’actual direcció de l’emissora municipal Tarragona Ràdio, fins a mitjans de 2019 algú feia transferències bancàries de diners «de forma recurrent» de l’emissora a comptes particulars. Ho explica l’executiu local, segons notícia signada per Octavi Saumell al Diari de Tarragona, dient que «Són quantitats petites, que moltes d’elles no arriben ni als mil euros però que sumades només des de 2018 suposen entre uns 5.000 i 10.000 euros».

La comprovació rutinària de factures hauria mostrat aquesta continuada desaparició de diners i és per això que l’Ajuntament de Tarragona ha decidit portar la detecció d’irregularitats comptables a la ràdio municipal a la Fiscalia Provincial. A més, els Mossos d’Esquadra van ser requerits a les instal·lacions de l’emissora municipal de l’avinguda de Roma després de detectar l’esborrament d’arxius i la desaparició d’algunes factures de paper.

Si jo fos periodista en aquesta ciutat, feina que fa 17 anys que no exerceixo i de la qual en recordo sobretot l’autocensura i la censura, recordaria als lectors que fins fa quatre dies el cap del gabinet de l’exalcalde Ballesteros era el cap de la ràdio municipal, més que res perquè si aquestes pràctiques es remunten a fa anys alguna cosa n’hauria o en podria saber o dir.

Vist el que ha passat amb aquestes visites nocturnes a Tarragona Ràdio, penso que és una llàstima que tanqués tan aviat la redacció del meu llibre Tarragona desballestada (Lleixiu de cendra o pixum), perquè sembla ser que l’ombra de la màfia de qui reclamàvem l’expulsió del consistori i de Tarragona, és nocturna, allargada i dura, dura

O recordaria que la CUP, en una reunió de l’Empresa Municipal de Mitjans de Comunicació va preguntar fa uns anys si era cert que es desviaven diners d’aquesta empresa municipal a comptes privats d’algun conegut exregidor tarragoní, ja que corria aquest rumor per la ciutat i nosaltres en volíem comprovar la veracitat o la falsedat. Interrogat en la reunió del consell d’administració de l’empresa municipal l’aleshores regidor Javier Vilamayor, ja que aleshores n’era el ‘president’, aquest va assegurar que no tenia cap notícia al respecte i, per tant, pensava que els rumors eren falsos. Com que no es tractava de res més que de rumors, aquí vam deixar el tema tot i que l’exregidor de qui es deia que rebia els diners va acudir l’endemà a l’Ajuntament a primera hora del matí per dir-nos que ell no havia cobrat res de la ràdio. Evidentment, com que sempre hem cregut en l’honestedat de tothom fins que s’ha demostrat el contrari, i en aquest cas Vilamayor ja ens havia assegurat que ell no en sabia res i l’exregidor matiner ens assegurà que ell no havia cobrat res, el tema es va quedar aquí.

Ara, vist el que ha passat amb aquestes visites nocturnes a Tarragona Ràdio, penso que és una llàstima que tanqués tan aviat la redacció del meu llibre Tarragona desballestada (Lleixiu de cendra o pixum), perquè sembla ser que l’ombra de la màfia de qui reclamàvem l’expulsió del consistori i de Tarragona, és nocturna, allargada i dura, dura.

Jordi MARTÍ FONT
Exregidor de la CUP a Tarragona


REDACCIÓ3 Novembre, 2019

El ministre Grande Marlaska diu que aquesta setmana que ve dirà públicament qui està darrere de Tsunami Democràtic. Sense ànims de barrejar el que no es pot barrejar -o sí- ni de donar bou per bèstia grossa, recordo aquella resposta entre poètica i contundent que el subcomandant Marcos va donar el seu ministre de la Guerra Interior.

El pobre Marlaska diu que dirà qui hi ha darrere i la gent se’n riu, perquè aquí tothom sap de fa dies qui hi ha darrere i, sobretot, davant, qui és Tsunami, en resum. Perquè:

Tsunami és un pagès del Priorat amb la collita de dos anys per cobrar

Tsunami és un pescador sense peix i a punt de perdre la barca

Tsunami són tres malalts en llistes d’espera creades per afavorir la privatització de la sanitat

Tsunami és una noia violada a Manresa amb un jutge que es mira els violadors gairebé com a víctimes

Tsunami són tres malalts d’alzheimer de l’Hospitalet en famílies sense cap ajuda perquè els tràmits són lents, lents, lents

Tsunami són quatre ulls i dos testicles perduts per obra de la policia que es queixa de la violència dels manifestants

Tsunami són dues noies escarnides per ser lesbianes a València i com els planten cara besant-se un cop més

Tsunami és un altre jutge que menja fetge i ens el fa perdre a totes

Tsunami és una netejadora d’hotel amb artrosi i unes obligacions impossibles de complir que fa vaga

Tsunami són terroristes que no creen terror i agents de l’ordre que en fan molt

Tsunami són els qui esperen ser expulsats d’aquest Estat tancats com si fossin delinqüents

Tsunami són tres obrers del Metall acomiadats al Penedès i tres cambreres precaritzades a Palma

Tsunami són desenes de preses en cel·les d’aïllament -que són de tortura- en presons democràtiques

Tsunami són quatre àvies vivint al carrer a Barcelona mentre passen turistes i se les miren

Tsunami són dos estudiantes expulsades de la universitat pel preu de la matrícula

Tsunami és un periodista d’investigació que fa la seva feina

Tsunami és un xiquet gelat de fred al pis que els seus pares han hagut d’ocupar per poder tenir casa en un barri ple de cases propietat de la Caixa

Tsunami és un avi expulsat de casa pels fons voltor amb l’esclaf dels seus veïns

Tsunami són tres xiquets que no poden estudiar en la seva llengua a la Franja

Tsunami són els drets laborals a Andorra exercits amb determinació

Tsunami són dues hakers que s’enfronten a la privatització del coneixement

Tsunami és un antimilitarista escoltant notícies de Rojava a Ràdio Klara

Tsunami és un poble sense dret a l’autodeterminació

I tu, ruc, Tsunami ets tu però mai te n’adonaràs. Perquè mentre el mal govern governi som i serem milions i no acceptarem que hi hagi vida sense autodeterminació, amnistia i drets socials. Es digui Tsunami, tempesta o qualsevol altre nom dit en col·lectiu, un cop i un altre reptarem el poder per dir-li que mentre no dialogui no hi haurà normalitat.

Tsunami, Marlaska, ets tu. Però quan te n’adonis ja no hi seràs.

Jordi MARTÍ FONT
Exregidor de la CUP a Tarragona

 


REDACCIÓ28 Setembre, 2019

Dissabte 28 de setembre de 2019. L’ABC publica avui una portada que caldrà guardar. El titular gran diu que «Torra planeó con los CDR tomar el Parlament tras la sentencia del 1-O». No importa que tot derivi d’una filtració provinent de la Guardia Civil que, sota secret de sumari, ha anat explicant el que calia saber per construir un relat eficient que acabés associant dues paraules avui a les antípodes: «independentisme» i «terrorisme».

No importa que la declaració que suposadament ha servit per acabar dient això hagi estat treta en incomunicació de més de trenta hores, sense garanties de defensa jurídica i, tot i que diuen que sense aplicar la Llei Antiterrorista, amb una excepcionalitat digna del moment històric en què ens trobem. No importa perquè aquest també és un missatge dirigit a un públic concret i que ens diu ben clarament que si ens movem, ens fotran a la presó quan els doni la gana.

Allò a què avui obre la portada el diari conservador és al resum del que fa dies que busquen i troben, els uns amb els altres: Ciutadans, la Brunete mediàtica analògica i digital, els unionistes a sou d’España Global i els que somien ser-ho, PSOE, PP, la judicatura de l’Estat, la Guardia Civil i BOCS: buscar explicació a la duresa repressiva amb què l’Estat espanyol ha decidit tractar el moviment independentista català, democràtic i pacífic des de fa anys i panys i amb cap intenció de canviar ni ara ni en futurs recents en aquest aspecte. Si no sou violents ja us ho farem, deuen pensar, o almenys com a tals us explicarem. I, davant la sentència del judici del Procés, han tancat set persones més a la presó amb l’única intenció de fer por, de fer-nos por. El missatge és clar: podem empresonar-te quan ens doni la gana, encara que sigui preventivament…

Ara que ABC i els altres ens han desinformat que hi ha «terroristes» que volen la República Catalana, i que el president de la Generalitat s’hi va reunir i va dir un altre dia «apreteu», la supressió de la Generalitat està més que justificada. En diran «intervenció» o «aplicació del 155» però és el mateix que sempre han fet i que ara pren formes democràtiques, formes, no fons. Quan se’n surtin, faran desaparèixer totes les competències autonòmiques d’una tacada perquè l’autonomia és, només, una concessió dels amos i qui no ho entengui així mereix, segons la seva opinió expressada amb paraules i cops, presó. O no sabíeu que l’autonomia era només una oficina de gestió de cosetes i punt? I si no hi estàs d’acord, podem empresonar-te quan calgui.

L’important és no perdre pistonada i agafar el rival (l’absoluta majoria de la població) ben distret i mirant cap a un altre lloc. I si us queixeu, no patiu que de Mossos amb imaginació també en tenim i la llista de casos semblants és llarga: Núria Pòrtulas, Pandora, etc

Com a actors i còmplices d’aquest cop d’Estat, cal recordar-ho, es tornaran a trobar els mateixos que, en el seu moment, ja van ser-ho: tots els partits d’obediència espanyola i, en aquest cas, potser fins i tot Podemos, que avui no se sap què faria perquè don Pablo, convertit en tot allò que ell més atacava, avui diu que sí i demà no ho sap.

No patiu que, enmig de tot aquest soroll, segur que hi ha independentistes que aprofiten per mirar de fer un pas més en la privatització dels serveis públics i, vist que això de la República tardarà, aposten per estendre cosetes ja aprovades tipus la LEC. L’important és no perdre pistonada i agafar el rival (l’absoluta majoria de la població) ben distret i mirant cap a un altre lloc. I si us queixeu, no patiu que de Mossos amb imaginació també en tenim i la llista de casos semblants és llarga: Núria Pòrtulas, Pandora, etc.

Avui, a Vilafranca, una colla de militars de la Gloriosa Legión es passejaven per un supermercat amb uniforme militar i armes d’assalt al coll i després han anat a fer unes cerveses a un bar amb les armes més pesades reposant damunt la vorera. Aquesta és la normalitat d’una ocupació militar del territori, que genera imatges impensables en altres contextos i en què l’element militar (l’amenaça pura i dura) es fa més present que mai. Si acotem el cap, no passa res… però si no ho fem tenen armes i professionals que saben fer-les anar. De moment, ens deixen parlar, escriure i debatre, però tingueu clar que aquests petits reductes de llibertat són sempre perseguits pels autoritaris quan es treuen la careta i es posen a defensar principis divins com la «sacrosanta unidad de la patria». I ja sabem que opinar també ens pot portar a l’exili, com a Valtonyc, o a ser perseguits judicialment com l’Editorial Comanegra o molts altres.

Tenim el que sempre tindrem: plantar-los cara amb intel·ligència, sense la violència que ens convertiria en criminals com ells i per tant incapaços de governar-nos si no és exterminant l’altre (i no és el camí que jo he triat) i amb les bases que sempre han format part dels moviments populars que busquen i troben igualtat, llibertat i solidaritat construïdes amb justícia i alegria.

Només ens quedem nosaltres mateixos i qui tenim al costat, les altres que som nosaltres, les imprescindibles que continuen situant la lluita al centre i les que ho fan tant com poden. Només ens queda qui té clar que el principal terrorista és l’Estat capitalista, entén tant el nom com l’adjectiu de l’expressió i sap que un i altre fan conlloga i en casos així esdevenen exactament el mateix. Tenim el que sempre tindrem: plantar-los cara amb intel·ligència, sense la violència que ens convertiria en criminals com ells i per tant incapaços de governar-nos si no és exterminant l’altre (i no és el camí que jo he triat) i amb les bases que sempre han format part dels moviments populars que busquen i troben igualtat, llibertat i solidaritat construïdes amb justícia i alegria.

Renunciar a aquests principis no ens portaria a un lloc sense conflicte, com pot arribar a pensar algú que justifica la renúncia amb una suposada ampliació de la base alhora que aprova lleis antisocials com la Llei Aragonès que dinamita directament qualsevol base. Renunciar-hi només ens pot portar a la màxima opressió, perquè l’Estat espanyol mai no ha triat les mitges tintes i si alguna cosa sabem és que la seva pega continua sent l’odi armat i professionalitzat. I al llarg de la seva història les nacions que s’han independitzat d’Espanya mai no han trobat en la metròpoli cap oferiment de pacte ni d’acord. El camí ens l’hem de fer des de baix i defensant alhora tots els drets socials, que cal que creixin i creixin perquè hi tenim dret i no admetrem que es pugui fer negoci amb les nostres vides. El camí ens l’hem de fer sumant sobiranies i deixant-les en mans de totes i tots. I, si ho troben adient, les institucions ja ens seguiran. I si no, ja s’ho trobaran. Perquè ens poden empresonar quan els doni la gana, però no a totes i tots, i qui mana ho sap. Així que al carrer, que ja és hora!

Jordi MARTÍ FONT

 


REDACCIÓ25 Setembre, 2019
jordi_marti.jpg

25 de setembre de 2019. A Madrid, set companys estan segrestats per l’Estat espanyol, que per fer-ho ha utilitzat la seva legalitat per tal que aquells que creuen que la llei sempre és bona tinguin algun argument per justificar la violència que suposa el segrest, l’assalt als seus domicilis i l’acusació pública de «terrorisme» que l’Estat ha inventat contra ells per atemorir tota la població que encara creiem que les persones, totes, podem parlar i decidir-ho tot.

Se’ls va emportar la Guardia Civil, aquest exèrcit amb formes policials estès al llarg del territori que en detenir-los va fer córrer mitges notícies i molts rumors que van permetre a la Brunete mediàtica fer titulars del tipus «Los nueve detenidos de los CDR preparaban un ataque al Parlament de Cataluña». Alhora, els van acusar d’emmagatzemar pólvora, de fer termita, de tenir goma 2 i fins i tot una pistola. La goma 2 i la pistola, rumors que vesteixen molt a les tertúlies que fan a la metròpoli, van caure soles. La termita i la pólvora, no, però no són ni bombes, ni explosius, ni res que permeti dir que posseïen explosius en el sentit que ho expliquen els mitjans unionistes de l’Estat. En el sentit de poser-los acusar, immediatament després, de «terroristes».

Avui, Lorena Roldán qualificava Torra com a «jefe de los comandos» i just després mostrava una foto de l’atemptat d’ETA a la caserna de Vic. És ben clar què volen alguns i en aquest «tot val» les paraules es confonen i el «terror» ha deixat de ser la base de la paraula «terrorisme» quan aquest és aplicat a membres dels Comitès de Defensa de la República, unes organitzacions que utilitzen la mobilització, les eines de la vaga i la protesta per expressar-se i en les accions dels quals hem participat milers i milers de ciutadans. No és l’extensió del «terror» allò que caracteritza els CDR precisament.

Ara bé, poc importa això, perquè ara et poden acusar de ser «terrorista» si ets, segons ells, «secesionista catalán». No importa que no hi hagi «grup terrorista», no importa que no hi hagi actes de «terror», no importa que no hi hagi ni atemptats, ni víctimes, ni armes, ni organització armada. Tal com explicava Gep Boterut a Alícia: «la qüestió és qui mana», qui té el poder construeix el sentit, dona el significat que vol que tinguin les paraules. I l’Estat ha decidit que som «terroristes» les persones que volem decidir sobre qualsevol cosa que ens afecti; sobre qualsevol, senyora Granados.

No importa que no hi hagi «grup terrorista», no importa que no hi hagi actes de «terror», no importa que no hi hagi ni atemptats, ni víctimes, ni armes, ni organització armada. Tal com explicava Gep Boterut a Alícia: «la qüestió és qui mana»

Avui mateix, també, el ministre del Garrot, anomenat d’Interior, explicava tot cofoi que enviarà uns centenars d’uniformats per pegar-nos si no ens comportàvem tal com ell vol quan es faci pública la sentència del judici del Procés. Després de dos anys d’empresonament preventiu i d’un judici en què les sensacions dels testimonis només valien si prèviament s’havien entrenat per aprendre a pegar-nos, els detinguts acusats de permetre’ns votar l’1 d’octubre es passaran molts i molts anys podrint-se a la presó. La sentència la sabem des del primer dia i és un pur escarment, «terror» per a qui gosi desafiar els amos.

Voldrien que, davant la seva violència, reaccionéssim amb violència per llençar-nos més violència encara, i no ho farem, no pegarem ningú. Ells, sí. No som nosaltres qui crea o ha creat «terror». Però sabem com fer-los evident que no hi estem d’acord, sobretot perquè coneixem el nostre passat recent. Sabem com es va aconseguir la jornada de vuit hores, per exemple, i no va ser precisament no fent res ni tornant a casa després d’una manifestació emotiva. Sabem com podem aturar aquest país i fer-ho sense utilitzar els enfrontaments que ells sempre buscaran i per als quals ens envien professionals de la violència que, amb total seguretat, tornaran a ser acomiadats de les seves bases cantant «a por ellos».

La nostra opció és clara: desobediència civil als carrers, a la salut de Xirinacs si cal. No fer-los possible l’esclafament que busquen i, sobretot, saber que cal avançar no només davant l’Estat que ens ocupa sinó, sobretot, entre qui tenim al costat i que ha d’acabar tenint clar que la independència no pot ser només un canvi de fronteres sinó un procés democràtic en què els drets socials de totes i tots han de créixer exponencialment. Per tant, per exemple, sense Llei Aragonès ni privatització de l’ensenyament ni la sanitat… per allò de l’eixamplament de la base i, sobretot, per dignitat col·lectiva.

Hem combatut el «terror» arreu i aquí, combatem el «terror» ara i sempre i és per això que no permetrem que ens vulguin fer passar per «terroristes» els qui tenen el «terror» com a únic argument. Al carrer, que ja és hora!

Jordi MARTÍ FONT

 


REDACCIÓ18 Octubre, 2017

Després d’un nou escàndol relacionat, aquest cop, amb  l’empresa d’aparcaments de Tarragona, la CUP torna a exigir una actitud de transparència per part de l’equip de govern liderat pel socialista Josep Fèlix Ballesteros i que es doni a conèixer que s’està fent amb la norma interna sobre les despeses dels consells d’administració.

La formació independentista assegura que, des que el digital La República Checa va fer públic, l’escàndol de la despesa amb la targeta de l’EMT, l’ajuntament no ha fet res per fiscalitzar millor les empreses municipals i sospita que els freqüents viatges a Madrid pagats amb aquesta targeta puguin estar relacionats amb els 47.000€ que l’AMT va pagar a l’empresa Isora Solutions per suposades sessions de coaching als treballadors/es. La formació independentista demanarà explicacions i exigirà el desenvolupament d’una norma interna el proper plenari així com els propers consells d’administració.

El passat 23 de juny es va fer entrega al Consell d’Administració de l’EMT l’informe de revisió de les despeses de la targeta de crèdit de l’ex-gerent, el Sr. Mario Cortes Ayen, elaborat pel Sr. Xavier Moisés Falcó, que tenia per objectiu “revisar la justificació i motivació de les despeses de la targeta de crèdit de l’exgerent, Sr. Mario Cortes Ayen”.

A causa de les limitacions detectades en el desenvolupament de l’informe, el sr. Xavier Moisés Falcón, adreçava al Consell d’Administració de l’EMT, una sèrie de recomanacions que considerava que “hauria d’implementar de forma urgent”, que són:

1)    Desenvolupar una norma interna que regeixi els criteris sobre desplaçaments, assistència a cursos, despeses de manutenció, despeses de representació i la seva forma de justificació i implementar mesures de control i seguiment.

2)    En relació al expedients de viatges o desplaçament, desenvolupar una pauta uniforme d’informació a incloure, on es detalli, com a mínim, la data, el motiu i els empleats que hi ha participat.

3)    Limitar o suprimir el pagament per mitjà de targetes de crèdit.

4)    Des d’un punt de vista administratiu, no comptabilitzar cap despesa sense el corresponent document justificatiu.

Després de cinc mesos des de l’elaboració d’aquest informe, la CUP considera que ha passat prou temps com perquè les diferents presidències i en concret la de l’EMT ja hagin desenvolupat la “norma interna que regeixi els criteris sobre desplaçaments, assistència a cursos, despeses de manutenció, despeses de representació i la seva forma de justificació i implementar mesures de control i seguiment”. Així com la “pauta uniforme d’informació a incloure, on es detalli, com a mínim, la data, el motiu i els empleats que hi ha participat”, en relació al expedients de viatges o desplaçament.

Per aquest motiu la portaveu del Grup Municipal de la CUP i membre dels consells d’administració s’ha adreçat a les Presidències de les empreses municipals sol·licitant que als propers consells d’administració es lliuri aquesta normativa, i en cas que no es disposi d’ella, que s’expliquin els motius pels quals gairebé mig any més tard perquè es fes públic l’escàndol de la targeta de l’EMT, encara no s’hagin implementat les pertinents mesures correctives.

Igualment, ha sol·licitat a la Presidència de l’AMT que el proper Consell d’Administració es donin explicacions i es faciliti la documentació que acrediti en què s’han gastat aquests 47.000€, després que diversos treballadors hagin assegurat que no van rebre formació de l’empresa Isora Solutions i que desconeixien que s’estigués impartint.

 


REDACCIÓ11 Octubre, 2017

Aquest 10 d’octubre vam anar a Barcelona per veure en persona la proclamació de la República Catalana. És el que tocava segons el calendari i les accions que havíem protagonitzat en els darrers temps en aquesta autonomia espanyola que es diu Catalunya. Fa anys (dècades) que esperàvem un moment semblant, tot i que mai l’haguéssim pensat així. Fa anys que vèiem com l’independentisme creixia i mutava en espais on mai abans no havia estat. I fa setmanes que experimentem com la reapropiació de la vida per part d’àmplies capes de la societat va convertir el referèndum d’autodeterminació del passat 1 d’octubre en un punt i a banda en l’avenir social de Catalunya.

En arribar, l’espai i el lloc se’m van fer estranys. Poca gent (30.000 persones) en relació a altres moments d’aquest «procés» tenint en compte el moment que era (la proclamació de la independència que suposem que no sabíem que no seria); el Parc de la Ciutadella, tancat a la gent i a l’exterior unes pantalles gegantines que permetien seguir la sessió del Parlament i els comentaris de TV3 a un elevat volum. Em van venir al cap les paraules del Giacomo a la presentació de «Visca la terra i visca l’anarquia» a l’Ateneu Llibertari Alomà sobre qui i com controlava el relat a partir de les imatges i la necessitat imperiosa que tenien de fer-hi desaparèixer la gent. Una gent que, on érem, deixàvem automàticament de protagonitzar res que no fos fer de teleespectadors. Els amos i la institució esdevenien l’únic important. El soroll era silenci.

I va passar que la República Catalana va durar sis segons. Els mateixos sis segons que Puigdemont va tardar a dir que, un cop proclamada, la suspenia per intentar un diàleg amb l’Estat espanyol durant un temps indefinit, indefinit perquè no el va definir. Les apel·lacions al diàleg esdevenien majúscules perquè hi havia «mediadors molt importants a nivell mundial» que ens ho solucionarien. El que havien de solucionar no sabem què és però és clar que res del que vam votar diumenge, res del que vam reivindicar dimarts, res del que hem volgut decidir sempre i res del que vulguem triar quan toqui decidir-ho tot.

Després de l’eufòria primera de sentir la proclamació de la República, va venir la frustració absoluta. Vam caldre uns minuts per entendre què havia passat i uns quants més per entendre per què el Parc de la Ciutadella estava tancat i envoltat de policies no importava de quin cos. Ningú aniria a dir el nom del porc a qui ens havia pres el pèl… per la tele. Ressuscitava la puta i la Ramoneta, ressuscitava el cadàver del que va fer un pas al costat tot i que s’intuïa com a mà negra des de l’ombra, ressuscitava la tos de Pujol que Puigdemont utilitzava com si fos una cita en la presentació del seu discurs, i ressuscitava la presa de pèl dels amos de sempre anunciada de forma clara i contundent per Salvador Seguí a l’Ateneo de Madrid el 1919.

La Llei del referèndum d’autodeterminació era una de les primeres lleis que ens atorgàvem sobiranament, sense l’Estat vigilant dictant-ne les paraules i per això precisament va ser suspesa pel Tribunal Inquisitorial malgrat conservi tota la seva legitimitat. I segons ella, passat el referèndum i amb els resultats obtinguts, ara tocava independència. Que just començar la nova república -o no començar-la- se saltin aquesta primera norma que possibilitava la participació de totes i tots és una bona mostra de quin procés constituent volen que tinguem.

La CUP no va ser informada d’aquesta maniobra fins pocs minuts abans del ple i intentar aturar-la va ser el que va fer endarrerir-lo una hora. Malgrat els discursos mentiders d’ICV i voltants, només en un tema el Govern i la CUP han anat a una i aquest no és altre que la independència. Va ser entrar en aquest procés a partir del xantatge d’aprovar-los uns pressupostos neoliberals contra les persones que va fer que algunes ens donéssim de baixa de l’afiliació. Aquesta deslleialtat del Govern cap a la CUP, però sobretot cap a totes les persones que vam passar setmanes gairebé sense dormir, que van rebre cops i agressions per participar en un referèndum els resultats del qual portaven directament a la independència, ha estat deshonesta i és, ho torno a dir, una autèntica presa de pèl.

Aquesta part del «procés» ressuscitat és tan semblant al «procés» que vam matar l’1 d’octubre que fa por. Fer les coses així mostra a on ens volen portar alguns. És clar que no volen el poble al carrer i menys mobilitzat i menys autoorganitzat. Ens volen figurants però no actius i menys propositius, perquè la seva voluntat va encaminada a utilitzar la gent com a figurants però que mai no decideixi res que no estigui triat, pactat o merdejat en un despatx.

Després de la tirada enrere de Puigdemont, les xarxes es van omplir amb frases calcades, opinions de «retalla i enganxa» i vam poder llegir justificacions d’un sol color gris que parlaven d’«alta política», d’«una gran estratègia» o de «deixar amb un pam de nas l’Estat». I qui no es conforma és perquè no vol. L’enredada continuava i esdevenia norma i única possibilitat. Vergonya!

El text que els parlamentaris de Junts pel Sí i la CUP van signar després del ple va acabar de donar un aire d’ordre, d’ordenar i manar, a tot plegat. Es tractava d’una suposada declaració d’independència signada a l’edifici del Parlament però fora de seu parlamentària, per tant no vàlid jurídicament parlant. No calia que fos un text carregat d’èpica, que no porta enlloc; no calia una redacció anticapitalista, que no haguessin acceptat; no calia un text d’esquerres, que tampoc; però tampoc calia aquesta lloança continuada a les institucions com a columna vertebral de la història de Catalunya. Entre altres coses, no calia perquè és mentida. Sí que calia un text esperançador, un text que posés el poble en el centre de tot, que aclarís el paper central de les lluites populars en la història d’aquest tros de món, que expliqués les resistències que ens han portat on som i que deixés clar que l’opereta no ha estat només una lloa dels amos…

Malgrat tot, no tirarem enrere. Malgrat tot, el procés el rematarem. Malgrat tot, la República ja la tenim i no té res a veure amb aquesta declaració del Parlament hivernada. Malgrat tot, continuarem combatent la dominació. Malgrat tot, no acceptarem les seves cadenes vagin pintades del color que sigui. Malgrat tot, el poble ja va declarar la seva independència l’1 d’octubre. Malgrat tot, els Països Catalans continuen essent la nostra nació. Malgrat tot, els interessos de les treballadores i els treballadors continuen com a primer objectiu. I, malgrat tot, el Noi del Sucre fa 98 anys continua tenint raó: “Sortosament la Catalunya vexada, injuriada, privada de la seva llibertat nacional, coneix bé els seus detractors i sap de quin cantó estan els seus veritables amics i defensors”.

Jordi MARTí FONT
Regidor de la CUP a Tarragona