Arxius de Joan Planella | Diari La República Checa

REDACCIÓ28 Octubre, 2019
joan-planellas_.jpg

Molt estimats, pregar és posar-nos en mans de Déu. És pensar en Déu estimant-lo. I, al mateix temps, sentir-nos estimats pel Pare del cel.

Quan resem no es tracta de recordar a Déu el que ha de fer. Ni és lluny de nosaltres, ni està distret. La pregària és més aviat un diàleg amb Déu: escoltar-lo i parlar-hi. Quan parlem amb una persona ho fem segons qui és o com la considerem: amb respecte si és una autoritat, amb afecte si és el pare o la mare, amb confiança si és l’esposa, el marit o els fills, o un bon amic.

Déu és pare i amic com no n’hi ha altre. No falla mai. Això ens fa veure com ha de ser la pregària: plena d’estimació, de confiança, d’esperança, d’obediència. Què hi guanyem? La garantia de la pregària és l’amor que Déu ens té i la certesa d’acarar la nostra vida a la llum de la seva paraula.

En el camí de la vida hem trobat moltes persones de les quals som deutors. Alguns ja han mort, altres viuen encara. Nosaltres, els cristians, preguem pels vius i pels difunts. Pels difunts? Quin favor els fa? Per la fe, sabem que la vida continua després de la mort. «La mort no destrueix la vida dels qui creuen, tan sols la transforma; i quan se’ls desfà la casa de l’estada terrenal, en troben una altra d’eterna al cel», resem en un dels prefacis de la missa. No viurem sempre en aquesta terra, però viurem amb Déu. «No és la casa permanent» es troba gravat en llatí a la llinda de pedra de la porta d’una casa d’un dels pobles empordanesos on vaig exercir de mossèn.

Cada dia prego més pels «meus» difunts. M’hi sento lligat, unit i agraït. Els pares que em van iniciar en la fe, els avis que ens van estimar i cuidar quan érem petits. Membres de l’estimada família, o la veïna de casa que sempre ens comprava joguets i el diumenge esperàvem les seves llaminadures. El mestre del poble, que em va fer costat en els primers anys d’aprenentatge. Els mossens que van ser decisius en un moment de la vida, algun bon amic amb qui vam plorar i riure… Els morts en plena joventut, i que vaig intentar que morissin confiant en Déu. És clar que cadascú té els seus difunts, com també té els seus sants, perquè els cristians no som una família feta en sèrie i les relacions i les dependències sempre són diferents. «Els sants ens enyoren!», deia sant Bernat.

Però no podem tancar aquest cercle amb la gent que hem estimat i que se’ns han avançat en el camí d’aquesta vida. La «comunió dels sants» és una fraternitat i una pregària universal que inclou els difunts desconeguts i també els vius mateixos. D’aquí que hem de pregar pels malalts greus o que estan sols, pels morts d’accident, de violència o víctimes innocents de terrorisme i de guerres. Hem de pregar no sols pels de casa i pels amics, sinó també pels pobres i els qui sofreixen, per una Església missionera i per la seva unitat, per les vocacions, per la pau, per una Església que proclami Jesús. Perquè la gent sigui menys freda i més oberta a l’Evangeli. Preguem per tots els qui ens acompanyen en el viatge d’aquesta vida, fins que arribem «al cel nou i la terra nova» que Déu ens ha preparat.

† Joan PLANELLAS
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

 




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter