28. Març 2024

Arxius de Joan Pau II | Diari La República Checa

REDACCIÓ19 Octubre, 2014
Jaume_Pujol1.jpg

Aquest diumenge és un dia de gran alegria per a l’Església. L’any de la canonització dels papes Joan XXIII i Joan Pau II es completa amb la beatificació d’un altre pontífex: Pau VI.

Personalment em fa molt feliç la notícia, perquè, a part de valorar tot el que va fer per l’Església, vaig viure a Roma durant la major part del seu pontificat (de 1963 a 1978) i vaig tenir moltes ocasions de veure personalment el Papa que va culminar el Concili Vaticà II i va dirigir l’Església en els anys turbulents del postconcili.

Tinc molt present en la memòria aquell viatge seu a Terra Santa, en un moment en què els Papes no viatjaven gairebé, i el seu encontre amb el patriarca Atenàgores a la terra de Jesús. Com ho ha assenyalat Henri de Lubac, encara que l’encontre ecumènic va ser el que va merèixer més atenció, «Pau VI va anar a Jerusalem, en nom de tota l’Església, a postrar-se davant el Sant Sepulcre i mostrar que tots els cristians són els fidels de Crist. Va anar-hi per a testimoniar que l’Església no és res si no és la serventa de Crist, si no reflecteix la seva Llum, si no transmet la seva Vida».

Pot semblar obvi, però els qui vam viure els anys postconciliars sabem que no resulta inútil recordar-ho. La crisi social dels anys seixanta, que es va manifestar sobretot a Europa, va afectar també l’Església, sense que faltessin els qui van pretendre fundar-la de nou sense tenir en compte els seus pilars fonamentals.

Els qui van viure la seva època recordaran també les seves importants encícliques: la Humanæ vitæ, sobre el control de la natalitat; Ecclesiam Suam, sobre la presència de l’Església en el món, i Populorum progressio, que denunciava amb paraules rotundes la injusta distribució dels béns en la humanitat.

A més del viatge a Terra Santa, Pau VI va acudir al Congrés Eucarístic de Bombai, va visitar Nova York, Bogotà, Fàtima, Ginebra i pobles d’Àfrica i de l’Extrem Orient. Havent estat secretari d’Estat de Pius XII, Giovanni Battista Montini tenia una àmplia cultura i coneixement dels pobles i de les relacions internacionals, la qual cosa li va permetre advocar per la pau en diferents escenaris i ser considerat una referència moral en el món.

Sense gaudir de la popularitat de Joan XXIII i la posterior de Joan Pau II, va acabar l’obra del primer, el Concili, i podria dir-se que va preparar el futur quan va convidar el llavors cardenal Wojtyla a predicar un any els exercicis espirituals que el Papa fa amb la cúria.

Són pinzellades d’un gran Papa la figura del qual la història no farà més que engrandir.

Jaume PUJOL
Arquebisbe de Tarragona


REDACCIÓ5 Octubre, 2014
Jaume_Pujol1.jpg

Aquest diumenge comença un Sínode Extraordinari sobre la Família, convocat pel papa Francesc fa un any, que es preveu que duri un parell de setmanes (del 5 al 19 d’octubre). El títol que l’encapçala és: «Els desafiaments pastorals de la família en el context de l’evangelització.»

Només hi ha un precedent d’una reunió episcopal convocada pel Papa per abordar exclusivament aquest tema de la família: l’Assemblea General Ordinària de 1980 impulsada per Joan Pau II, de la qual va emanar l’exhortació apostòlica Familiaris consortio el 1981.

Durant l’any transcorregut des del seu anunci fins a la celebració, els preparatius del Sínode han estat intensos. Volent que la participació fos molt àmplia, la Santa Seu va enviar a les Conferències Episcopals un qüestionari exhaustiu perquè els bisbes hi poguéssim fer les aportacions que creguéssim convenients. No es tractava d’un sondeig, o d’un referèndum, sinó d’una recollida d’experiències, ja que el Sínode intenta trobar respostes pastorals.

Quan es va anunciar ja es va dir que no s’abordarien assumptes de doctrina, que ha estat recollida pel Magisteri en múltiples ocasions. El que es busca és escoltar els problemes i expectatives que viuen moltes famílies i mostrar-se a prop d’elles, oferint-los de forma creïble la misericòrdia de Déu.

Els mitjans de comunicació han simplificat l’objectiu de la reunió reduint-lo a si s’admetrà a l’eucaristia les persones divorciades i tornades a casar. És cert que s’abordarà aquesta qüestió, amb l’esperit invocat pel Papa quan va dir que «l’eucaristia no és un premi per als perfectes, sinó aliment per als febles». Però el temari és més ampli, ja que són molts més els temes que afecten la família, des de la seva concepció mateixa fins a les relacions entre els seus membres.

Els qui tenim una certa edat hem vist molts canvis en aquesta primera institució social. La família tradicional, en què diverses generacions vivien en una mateixa casa, sobretot en els ambients rurals, ha estat substituïda per unitats familiars més petites, a vegades monoparentals, segons una expressió moderna. I la fe que es transmetia de generació en generació, es troba ara amb fissures, com baules trencades d’aquesta cadena.

L’Església, en comptes d’enyorar el passat, es preocupa de fer front als problemes actuals. I en aquest Sínode, de manera particular, d’ajudar els qui necessiten una orientació perquè imperi l’amor, l’adhesiu que cohesiona les famílies.

Jaume PUJOL
Arquebisbe de Tarragona