Arxius de Jesús Arjona | Diari La República Checa

REDACCIÓ20 Novembre, 2019
jesus3.jpg

“Quan passeu pel travessant de la porta de qualsevol escola l’èxit ja estarà assegurat”

Avui vull explicar-vos quelcom que porto fent ja un temps i que omple d’alegria els meus dies. Potser amb aquesta frase semblo un enamorat, o un il·lús que viu en els seus propis pensaments però és que potser ho sóc.

Fa tres anys que realitzo accions a les escoles de Tarragona fruit de les carències que vaig veure durant tota la meva etapa educativa; tant a l’escola primària, l’institut, com a la universitat. En cap d’aquests centres es va parlar del continent africà negre, he tingut uns professors d’elit, tot i això mai hi han hagut d’explicar-me res d’Àfrica, ja que al temari del curs no hi era.

Jo tenia les meves inquietuds i volia saber específicament d’això perquè era el que a mi m’interessava, saber més de les persones que feien l’art que jo tenia, però hi havia persones a classe i a l’escola que eren de més enllà de les nostres fronteres i elles també voldrien saber de la terra d’on ells provenien i, a l’escola, només ensenyaven coses de la terra blanca.

“La institució més completa del món sempre tindrà carències”

Fruit d’això i després d’acabar la carrera d’història el meu cor va haver de posar límit a aquesta situació en la mesura que jo podia i vaig decidir començar a escriure de manera autodidàctica per realitzar un projecte on l’art tribal del continent negre arribés a les escoles, que era el que jo podia fer i el lloc on les idees arriben de manera més forta a la població.

Ploro quan escric aquestes línies, les tecles del meu ordinador estan mullades d’alegria, i és que realment és un èxit que avui, quatre anys després, segueixi fent el que un dia va ser la meva preocupació, els motius pels quals emprenyar-me i el meu somni: a les escoles ha entrat l’art tribal!

Em dirigeixo a les escoles per fer xerrades dissenyades per tots els nivells, sent jo qui m’adapto sempre al que tinc davant; des de nens de 3 anys fins a alumnes universitaris. No només vull transmetre idees formals de l’art, sinó que els hi vull parlar de la riquesa d’un continent al qual sempre se li ha donat una imatge d’una terra amb moltíssimes carències i mai se li ha destacat l’interessant i la riquesa que amaga en les seves gents, en els seus pobles i en la seva cultura.

Quan vaig a les escoles, les persones de qualsevol edat es queden sorpreses del que veuen i els hi explico, ja que em desplaço amb diverses obres que es poden tocar, olorar i escoltar. Per molts és la primera vegada que han vist aquelles formes, i la seva cara d’estupefacció és espectacular.

En acabar les xerrades sempre demano que em facin un dibuix d’allò que han vist aquell dia, copiant-ho o bé inventant-se alguna nova forma, sempre surten dibuixos espectaculars. Però el millor és quan arriben a casa i expliquen el que han vist i tornen a pensar, imaginar i dibuixar allò de nou.

“El meu èxit com veieu, és un dibuix, però no, no és un simple dibuix”

Amb aquest projecte vull acabar amb moltes barreres, amb molts filferros d’espines, amb molts murs, amb moltes lleis, amb molts programes electorals… amb moltes fronteres, tant físiques com ideològiques. Perquè avui i sempre al món estem TOTES i TOTS.

Encara queda molt per fer. Sempre he fet acció pel continent africà, que és del que jo conec una mica, però caldria tractar a les escoles tantes parts del nostre món…

Aquells qui tingueu interès en aquest projecte, obro les meves portes i el meu contacte. Sempre estaré encantat de combatre i anar a ajudar per la interculturalitat.

“L’art tribal africà visita l’escola”

artesinautor@gmail.com

 


REDACCIÓ12 Novembre, 2019
jesus_arjona-1-1280x1707.jpg

El poder és quelcom que durant molt temps ha sigut apreciat i perseguit per tothom, símbol i sinònim de riquesa ha sigut desitjat per totes les civilitzacions en tots els temps. Ha corromput infinitat de ments, portant a consumir-los fins a fer-los desaparèixer, però també ha fet que fruit d’ell i de l’empoderament insensat d’aquells que el posseïen moltes persones desapareguessin.

“Apoltronats a la seva cadira i amb el poder als seus peus, encara es veuen amb el dret a  manar”

El poder és una eina que ens pot fer el mateix que fa un ganivet: ens pot ajudar en el nostre dia a dia amb els aliments i per tant donar-nos menjar; però també es pot fer un mal ús, ens pot convertir en la seva víctima, provocant-nos greus ferides o bé acabar amb nosaltres.

En aquests moments el poder està sent quelcom que es mou molt, que tothom vol i que sembla que ningú apreciï pel que realment serveix, per ajudar al poble.

En molts països europeus i extraeuropeus la possessió del poder per dirigents tirans ha provocat caos: sang, suor i llàgrimes. Aquests fets no cal que es repeteixin en els nostres temps.

La màscara que us presento avui és dels Songye de la República Democràtica del Congo i s’anomena Kifwebe, que vol dir en la llengua d’origen “màscara” i es caracteritza per tenir infinitats d’estries i cicatrius fent referència a aquell que és savi, a aquell que ha viscut, a algú que té una experiència de vida important i normalment també aquell que governa.

“L’Humà és l’únic animal que s’entrebanca amb la mateixa pedra dues vegades”

Aquestes obres s’utilitzen en diferents rituals: encarnant a un esperit vol fer fora la maldat, vol cridar la bonança del poble, vol fer fugir i espantar els enemics humans… però hi ha textos que la relacionen amb el poder i asseguren que s’utilitzen per entronitzacions i que quan balla és el governador qui la porta donant exemple a tots els membres del poblat.

Aquestes obres han sigut fruit de molts desitjos per part dels col·leccionistes de tots els temps, des dels primers fins als actuals, sent fins i tot font d’inspiració pels pintors de principis del segle XX.

Alguna vegada heu vist un governador occidental en públic afectat per qualsevol malaltia o amb símptomes d’haver patit un entrebanc de salut? És més, en moltes civilitzacions el governador és un ésser que toca la divinitat i que no pot estar afectat per res del terrenal. Havent dit això ara ho comparo amb la màscara que avui us he presentat, una màscara amb una presència molt imponent i que no deixa a ningú indiferent. Ella presenta cicatrius fruit del pas del temps, símbol d’estatus per a la societat Songye i simbolitza a un governador o una força de poder pels Songye. Igual que els nostres governadors… amb camises, vestits d’home, cotxes, cases de primera categoria, amb uns sous no terrenals… amb un munt de privilegis, però sense cap obligació, ja que, no governen, mal governen.

Pel poble africà aquell que ha viscut molt, qui ha patit, qui ha tingut moltes experiències és aquell que està preparat per governar, qui pot mostrar-se sobirà respecte als altres i qui vetllarà pel benestar dels membres de la comunitat. En cap cas ells pensarien a ser els més beneficiats de la societat.

“Que el poder sigui la vostra eina, mai el vostre fi”

 


REDACCIÓ6 Novembre, 2019
jesus_arjona-1280x1148.jpg

Des de molt jove, he sigut amant de l’art i especialment també del continent africà, això ha fet que no conegui altra manera de viure que no sigui rodejat d’art i de reflexions al seu voltant, sempre m’ho he qüestionat tot i he generat una gran sensibilitat i estima per la persona del continent africà, la seva cultura, forma de vida i treball.

Un dels temes més debatuts per la societat respecte a l’art africà és el fet de si s’ha de considerar art o no, avui us vull explicar el que penso i el que veuen els meus ulls.

Durant molt de temps he hagut d’escoltar comentaris de gent que em deia que el que jo tenia no era art, sinó que eren literalment “objectes dels negres”, o bé “fustes amb formes”, això sempre m’ha fet bullir la sang portant-ho fins i tot al terreny personal ja que, elles, les peces que tinc o bé les peces de l’art tribal africà formen part de la meva vida i per tant son part del que jo sóc, així doncs l’atac també era contra mi.

Realment pensant-ho fredament, l’occidental ha fet un procés molt etnocèntric, auto posicionant-se en un lloc privilegiat respecte a tot el món per decretar allò que és art o no, amb les seves pròpies definicions. Alguns teòrics clàssics del món de l’art definien l’art com quelcom que s’ha de presentar a un públic del “món de l’art”, oblidant-se totalment del concepte de l’obra i potser només centrant-se en el punt formal, estètic i també en l’aspecte elitista o classista sobre l’art.

Avui us presento unes obres que em serveixen molt d’exemple, ja que són dues obres que en el seu origen tenien una funcionalitat quotidiana dins del poble. Es tracta d’uns suports per a llits o bé per les tendes de campanya utilitzats pel poble nòmada Tuareg, que s’estenen per diferents països: Mali, Níger, Líbia, Argélia i Burkina Faso. Aquestes obres presenten un treball de la fusta excepcional, característic del poble que les fa, que les converteix realment en uns objectes molt bells però que continuen sent purs objectes funcionals.

Com podem considerar que aquests elements que tenen una funcionalitat quotidiana dins del poble són “art”? Si pensem en la nostra definició d’art no ho són del tot, són quelcom que van més enllà de la idea concebuda que nosaltres tenim.

Dient que és art, i mostrant-lo en sales i galeries com si d’una obra occidental es tractés, em produeix de vegades una situació confrontada, ja que està totalment fora de context a un lloc que no podria estar mai a la vida, sobre un suport o dins d’una vitrina i amb gent que l’admira. Realment és una idea molt elitista i fins i tot, esnobista, tot i que necessària per mostrar i difondre la cultura d’aquests pobles.

“Quan mirem una obra d’art tribal hem de mirar amb els ulls d’aquells que la van fer.”

L’art tribal va més enllà del que nosaltres pensem. No són objectes realitzats per un públic que vol analitzar-los, jutjar-los i mostrar a l’artista la seva experiència amb ells, sinó que són obres que serveixen per a unes qüestions vitals dins del poble tant en el sacre com en el que és quotidià, esdevenen símbols d’identitat i per sobre de tot són la mostra d’una cultura i com un dia va dir un geni, la seva història: “són llibres dels pobles sense escriptura”, l’art tribal va més enllà de la nostra idea etnocèntrica d’art, se situa en un context i en un estatus diferent del concebut.

Si un dia em pregunteu si l’art tribal és art o no, jo sempre defendré que ho és, encara que hi hagi moltes persones que es qüestionin de manera seriosa la seva catalogació des d’una posició de “jutges de l’art”, tot i que per mi una definició més correcta seria quelcom que tingués en compte la formalitat de l’obra, el seu concepte i sobretot, la identitat. Art tradicional? Art popular? Mes enllà d’això, l’art tribal per a mi és “La mostra artística identitària dels pobles”.

“Si no estimes el treball dels teus germans, com has d’estimar el teu propi treball?”

 


REDACCIÓ29 Octubre, 2019
jesus_1-1.jpg

Fa pocs dies que comparteixo la meva vida amb una obra que m’ha fet qüestionar-ho tot, vull compartir amb vosaltres això i fer una petita reflexió.

Us presento una obra que genera moltes converses al voltant seu, que té una força molt més enllà del que representa, que és generadora de mirades indiscretes, també de rebuig i riures. Es tracta d’una obra dels Lobi de Burkina Faso, una Bateba Betise.

Aquestes obres sempre mostren un home i una dona que estan en una postura sexual indiscreta. S’utilitzen tant pels homes com per les dones del poblat i tenen una funció variable depenent qui la utilitzi; pels homes tenen la finalitat d’aconseguir parella o bé aconseguir libido sexual, mentre que les dones l’utilitzen per buscar fertilitat. En tots dos casos aquesta obra és explícita amb els desitjos dels humans i vol la relació interpersonal entre homes i dones.

       “Sorprès, avergonyit, exaltat… són sentiments que hauràs sentit en veure-la”

Pot semblar-vos una peça molt indiscreta i fins i tot us pot molestar pel que significa o ensenya, pot semblar una peça vulgar. No obstant això, en el seu context aquesta peça s’ubica en els llocs més sagrats del poble, on no tothom pot entrar i on s’ha de tenir un màxim respecte, de fet, ella forma part d’aquest enclavament i esdevé també sagrada, cuidada i venerada per tots els membres del poblat.

Us imagineu una imatge semblant en un centre de culte occidental? En una església? Ens qualificarien de profans, vulgars… i molts més adjectius que desqualificarien la nostra persona si la nostra resposta fos positiva, veritat?

Pels Lobi la pràctica sexual és un fet natural, quelcom del que no s’ha d’avergonyir ningú, que és símbol de bonança i riquesa. Nosaltres pel contrari pensaríem que aquesta obra és una vulgaritat d’un artista pervertit que busca un fet en concret d’una manera obsessiva, potser no trec la raó a aquesta afirmació que he fet, tot i que per alguns pobles això no és veritat, infinitat de cultures del món realitzen figures eròtiques als seus cultes sagrats i tenen una funcionalitat sacra.

Amb ella em qüestiono tot el que m’envolta i la “realitat” de les coses. Sembla que aquesta reflexió sigui una vulgaritat per part meva, però realment és un fet molt impactant que a un lloc sagrat allunyat de la nostra societat occidental el fet sexual sigui considerat part del lloc sagrat, quelcom que seria impossible a occident.

Pensant-ho bé no és tan estrany que sigui quelcom sagrat, per mi també ho hauria de ser. Els humans fem màgia, la reproducció és la nostra màgia i l’encanteri que fem és l’acte que anomenem sexual. Què hi ha més bonic, entranyable i generador d’alegria que el naixement d’un nou ésser?

“I encara no saps d’on venim?”

 


REDACCIÓ19 Octubre, 2019
jesus_1-1280x904.jpg

La mirada pot ser quelcom que ens pot transmetre infinitat d’informació. Serveix per mostrar el nostre estat d’ànim, la nostra situació personal, si necessitem alguna cosa… la mirada és el reflex de l’esperit.

Una mirada també pot enamorar, pot traslladar-te a un lloc idíl·lic, pot fer que tinguis por… crec que més enllà dels llenguatges reconeguts hi ha un llenguatge d’ulls no reconegut i que igual que el dels signes és universal i innat.

Jo he aconseguit i aconsegueixo amb petites mirades traslladar missatges a la gent més propera a mi i que em coneix i sap de la meva situació, sense dir una paraula elles ja saben què em passa i, normalment, saben què han de fer quan les coses van estupendament o quan les coses no van bé i en detriment, i és d’això del que vull parlar avui. Van bé les coses?

A casa nostra passen coses aquests dies, sembla que es pugui fer tot allò que es vulgui: es treuen llibertats, es trenquen les normes, es passa la línia del camp personal… coses que en una societat tribal, potser, no passarien.

Tota la població no està contenta amb el que es fa, hi ha qui opina diferent dels fets que passen… tots al voltant de la llibertat, o pot ser per molts, més enllà d’això. Ara s’ha jutjat i s’han fet condemnes, fet que ha revolucionat la població i ha despertat moltes mirades d’odi.

“Amb els ulls enverinats et mirarà”

Jo no entenc res. Vull abstreure’m d’allò que tinc humà i sentimental davant qualsevol persona de les que m’envolten i analitzar el que passa amb profunditat, perquè per mi, no té ni cap ni peus tantes veus, tant odi, tantes cadenes, tan…poc humanisme.

Per què no pensem en l’individu?

Quina raó té estar tu bé quan perjudiques els altres?

Com es pot estar bé quan el teu voltant viu amb odi i desesperació?

Avui us vull presentar una obra d’allò més especial, es tracta d’un fetitxe dels Ewe de Ghana i Togo. S’utilitza en rituals de tota mena, presentada als altars de l’ètnia per invocar les forces del més enllà. Segons diverses fonts aquestes obres representen l’esperit o deu del foc, els llamps i el ferro, el que els Yoruba coneixen com l’orisha anomenant Shango.

És una obra curiosa ja que té moltes característiques estètiques particulars: el seu color blanc i vermell, els animals que hi apareixen al mànec de l’obra (un ocell i el cap d’un mamífer) i finalment la peça de ferro que surt de la boca del cap que corona la peça i que li dóna una forta presència.

Aquesta obra és temuda, és una obra molt poderosa i dictatorial, una obra que condemna tot allò que considera malament seguint els preceptes de la naturalesa i els ancestres. Fa que la persona que la tingui a la mà s’empoderi i que la seva mirada sigui dictatorial i el seu cos més poderós, que se senti capaç de tot.

“És una obra que pot jutjar, i de vegades, només amb una mirada”

 


REDACCIÓ9 Octubre, 2019
jesus1-1280x1414.jpg

Què us fa tenir por? Quin sentiment us provoca? Per què penseu que ho fa? La por pot ser un dels sentiments més interessants i poderosos, ja que ens pot fer canviar els nostres camins o bé bloquejar-los.

La por es basa en una sèrie de conviccions personals o bé en un imaginari. Per exemple, jo sempre he tingut por a allò que és per “sempre” allò que perpetua durant tota la vida i que no et deixa tirar enrere, però segurament això no fa por a tothom i a alguns els hi fa por altres coses.

“Per mi allò perenne és quelcom que em deixa bloquejat
en un moment i per això és que sento por”

No obstant això, el que realment ens produeix por és allò que es desconeix, allò que no sabem com funciona i que ens provoca incomoditat o inquietud. Però, considerant això dit anteriorment, podríem canviar la paraula “por” per “respecte”, ja que representa millor el sentiment que ens produeix el que desconeixem.

Actualment, i especialment al passat, molta gent ha sentit por de l’art tribal en general, relacionant-lo amb fets perillosos, màgics, del món dels esperits i potser fins i tot obscurs, jo no els hi trec la raó, els elements que jo presento es relacionen amb totes aquestes característiques que per nosaltres, els occidentals, són totalment desconegudes i poc normalitzades, ja que formen part d’unes cultures allunyades, a més l’aparença de les obres és molt més forta que la de les obres d’occident.

“La por a allò desconegut”

Avui us parlo d’una peça de Nigèria, en concret d’una màscara dels Ogoni que té dues característiques molt interessants a destacar: en primer lloc és una peça que representa a un occidental; porta un barret de colonitzador i la cara totalment pintada com un home blanc. D’altra banda aquestes màscares són unes de les poques que existeixen al continent africà que tinguin la mandíbula mòbil, s’utilitzen durant les cerimònies pel ballarins obrint i tancant la boca als balls.

Aquestes obres tradicionalment s’empren a diferents rituals que poden ser funerals de persones importants, durant les plantacions i les collites i també són utilitzades per fer balls de rituals d’entreteniment, no obstant aquestes tradicions, el país ha rebut influències d’altres religions fruit de la colonització i actualment aquestes màscares també s’utilitzen durant les cerimònies de Nadal, d’any nou i també per rebre a persones importants.

És curiós, aquestes màscares s’utilitzen per fer por al que és maligne, a allò que vol fer mal, i nosaltres els occidentals ens espantem d’elles… o potser, no és tan curiós

El que sí que és comú en tots els rituals on apareixen aquestes màscares és que pretén espantar el fet maligne, netejar de les forces el mal els voltants dels rituals i esdeveniments on apareixen. Vol fer por a allò negatiu.

És curiós, aquestes màscares s’utilitzen per fer por al que és maligne, a allò que vol fer mal, i nosaltres els occidentals ens espantem d’elles… o potser, no és tan curiós…

“Moltes vegades he sentit por d’allò que tenia al meu voltant, però després me n’he adonat que només calia mirar-ho dues vegades i cridar perquè marxi lluny”.

 


REDACCIÓ1 Octubre, 2019
jesus.jpg

Si penso en les coses que m’envolten, o bé en les que utilitzo diàriament, no podria destacar absolutament res que m’identifiqués com a individu i que fos quelcom realment personal i intransferible. La nostra vida està composta d’accions o bé amb objectes que acostumen a ser de caràcter impersonal.

Estem acostumats al fet que els nostres objectes no estiguin fets per la mà de l’home sinó per les infernals, utilitàries i modernes màquines de la indústria globalitzadora i capitalista, a qui els és igual a qui estigui destinat aquell element, impersonalitzant-ho tot i tornant la societat en un conglomerat d’individus amb caràcters físics molt iguals: mateixos complements, mateixa moda, mateixos aparells electrònics… i no només materials sinó també igual en comportaments, fruit de la indústria televisiva i consumista o bé de la “cultura del postureig”.

“El més insignificant per tu potser és el més important per a mi”

L’individu ha de resultar per nosaltres el més important del món, no solament per sentir-nos poderosos, sinó també per poder respectar els altres. És per aquesta raó que la realització d’un mateix amb els seus propis objectes, estils de moda i comportaments resulta fonamental per a qualsevol individu.

Al continent africà trobem un conglomerat d’ètnies realment diverses, de les quals n’hi ha moltes que no n’he sentit a parlar, però que hi són i que tenen característiques particulars; amb una estètica pròpia de cada ètnia, per cada moment de la vida i per cada persona. Els elements que tenen al seu abast, o almenys que tenien en èpoques més properes a la colonització, estaven fets per la mà d’un artista o artesà que amb les seves pròpies idees, seguint els cànons estètics de l’ètnia, feia creacions pròpies i pensant en algú particular, amb una identitat i que emanava una llum pròpia.

L’obra que avui us presento és una petita peça dels Kirdi de Camerun. Aquestes obres eren utilitzades per les noies joves del poblat com a tapall, segurament serien la part més visible de les seves vestimentes i les coronarien. Acostumen a estar confeccionats amb petites boles de pasta de vidre de colors visibles i vistosos, ja que una de les parts més importants a considerar dins la societat tribal són les parts sexuals, car que esdevenen font de vida.

Possiblement per les joves Kirdi, aquest era un dels elements més preuats, ja que suposava una important font de riquesa personal, com a característica personal dins del poblat. Era la seva identitat i les caracteritzava.

Actualment aquestes obres s’estan utilitzant per infinitat d’artesans com a penjolls moderns i també per la indústria, qui els copia, impersonalitzant aquestes meravelloses obres que van ser fetes originàriament per la mà d’un creador humà.

Amb aquest escrit, vull fer reflexionar al voltant de tot allò que els humans fem utilitzant la nostra creativitat i que potser amb la immersió dins del món industrial i consumista s’ha perdut. Premiem allò autèntic i original.

“Quelcom fora de context pot no esdevenir”

 


REDACCIÓ24 Setembre, 2019
jesus_2.jpg

Durant aquests dies els tarragonins i tarragonines hem pogut gaudir i viure la festa de la nostra patrona, Santa Tecla. Hem pogut veure concerts de tota mena, espectacles de folklore, castells, la baixada de l’Àliga per les escales de la catedral, com els nostres carrers s’omplien de nens i adults esperant l’arribada del seguici… Tot això amb el caràcter amistós i alegria que ens caracteritza a la gent de Tarragona.

Segurament, aquestes festes no estan fetes per tothom, encara que hi hagi algunes campanyes que diguin el contrari, no obstant això, com moltes vegades he escoltat i m’han dit “no es pot fer tot al gust de tothom”, el que sí que és veritat és que a poc a poc estem aconseguint unes festes més inclusives, tot i que encara queda molt treball per fer durant els propers anys, tant en actes, com en civisme.

Però sabeu una cosa? Aquestes festes han mostrat quina classe de gent som. Hem vist com per culpa de les inclemències del temps alguns dels actes programats s’havien de replantejar per suspendre’ls, segurament moltes persones estarien pendents d’aquesta decisió: esperen tot l’any per aquest moment i ara tot s’hauria de parar per culpa de la pluja.

Finalment molts actes es van dur a terme, i els nostres carrers es van omplir de gom a gom amb gent que volia assistir als actes; el nostre seguici va sortir al carrer, vam ballar amb ells, vam al·lucinar i passar por amb els diables i els elements de foc del nostre bestiari… vam viure la festa!

“Quan el temps mana, els humans hem d’acceptar les seves inclemències
i saber superar-les”

A l’Àfrica el que nosaltres representem durant les nostres festes es viu dia a dia. Les danses i emmascarades que nosaltres presentem durant el seguici són paral·lels als rituals que es produeixen a les places del poble amb les màscares i figures que normalment us presento en la secció, encara que socialment es considerin molt exòtics són elements molt semblants a la nostra Àliga, Mulassa, Cucafera, nanos, gegants…

La peça que avui us presento pertany als Ibibio de Nigèria i és una mascara “Ekpo Mfon”, d’estil molt clàssic i identificatiu de l’ètnia. Té una bellesa absoluta i incomparable a cap altra obra. S’utilitza durant diversos rituals i la seva funció és transmetre missatges de bondat pel poble, a més de la representació de la veneració de la figura de la dona.

En definitiva, és una obra per honorar als bons esperits, la lluita contra la maldat i la crida als bons esperits, no penseu que seria com l’Àliga? Tothom s’alegra al veure-la, l’estima, quan ella passa, la gent s’omple d’alegria…

Tarragonines i tarragonins, sou genials! Gràcies per recolzar la cultura popular sigui quina sigui la condició meteorològica, per recolzar la nostra cultura i per fer que l’estima que nosaltres els adults sentim per aquesta festivitat sigui present en els vostres fills. És per això que avui, mullat, després d’haver ballat sota la pluja amb la màscara Ekpo a la mà i amb el rastre que ha deixat en mi l’aigua d’aquestes festes, us vinc a oferir els seus favors perquè us cuidin i protegeixin dels mals esperits fins a les properes festes.

“A Tarragona el temps no pararà les ganes de festa”

 


REDACCIÓ18 Setembre, 2019
jesus_1-1280x1125.jpg

Quantes fotos ens haurem fet a llocs emblemàtics de ciutats capitals d’occident? Però quantes vegades ens preguntem què són aquells llocs tan importants? Normalment aquests espais són llocs d’exaltació nacional o bé de mostra de superioritat respecte als altres pobles.

La Torre Eiffel és un d’ells i no és quelcom aïllat. Va ser el símbol d’una exposició universal on el que es pretenia era mostrar tot el poder existent de la nació, i que millor que fer-ho amb la construcció més ostentosa de tots els temps i amb el disseny dels millors arquitectes de la ciutat. A més, aquesta fou feta durant un període de colonització nacional, encara que no el més fort del moment, ja que aquest començaria l’any 1919.

El més interessant i trist de tot això és la manera que els imperis occidentals aconseguien les seves riquesses per a manifestar el seu poder. Realment esdevenen veritables sangoneres, oprimint als pobles més febles deixant-los indefensos i en una situació molt precària a costa seva i amb l’única funció d’enriquir i enfortir els colonitzadors.

Avui us presento un poble, guerrer i que va enfrontar fortament els colonitzadors. Es tracta dels Tuaregs, un grup ètnic nòmada que s’exten per 5 països; Algèria, Líbia, Níger, Mali i Burkina Faso. Tenen un origen molt vinculat al dels berebers i sempre s’han caracteritzat per no tenir una formació política sòlida com altres pobles, fruit del seu nomadisme al desert.

“Per la meva glòria eterna”

Aquests van mostrar resistència als imperis colonials amb totes les seves forces defensant el seu territori i els seus enclaus fins a l’any 1922 on van caure en mans dels colons en alguns territoris. Aquest poble però no va deixar de donar guerra, ja que des dels seus enclaus al desert podien fer incursions d’atac als colonitzadors i es van convertir en un veritable perill.

En molts llocs se’ls coneix com els “homes blaus”, ja que els teixits indigo que vesteixen i porten sobre el cap, que s’utilitzen en infinitat de pobles, taquen el seu cos de blau. Per altra banda, aquests són coneguts per tenir una joieria exquisida realitzada amb monedes de plata fruit de la colonització. D’entre les seves joies destaquen les creus, elements que els homes porten al coll com a amulet de protecció front el mal d’ull i que representen una constel·lació del cel.

Avui m’he plantat davant d’aquell monument que tothom admira, sense saber el seu veritable fons, amb l’atuend d’aquells que una vegada van ser oprimits, d’aquells que van veure com el seu poble moria per culpa dels nouvinguts.

“La gloria en detriment dels altres mai serà gloria”

 


REDACCIÓ10 Setembre, 2019
jesus1.jpg

En algunes etnies del continent africà el respecte i tracte per tots els membres del poble, sigui quina sigui la seva condició, és un tret indispensable i d’una gran importància. Això es deu a que li donen un gran valor a la seva comunitat, aquesta va per sobre dels individus i tenen entès que només podran seguir endavant si la comunitat segueix forta i unida.

Ara després de tornar a llegir-me l’últim paràgraf em venen al cap infinitat de persones de condicions diferents que conviuen al planeta i en concret les que estan al meu voltant dia a dia: persones de diferents països, de clases socials diferents, de tendències sexuals diferents, amb capacitats diferents, de sensibilitats diferents… un gran conglomerat de persones.

Hi ha un col·lectiu que m’agradaria destacar, aquell que molts anomenen persones “discapacitades” obviant la infinitat de capacitats diferents que tenen i que segurament són molt superiors a les de molts individus considerats per la societat com “normals”. Actualment arreu del món amb l’ajuda de moltes organitzacions i associacions s’estan fent grans treballs per la incorporació de diferents col·lectius dins de l’àmbit laboral i social, que anteriorment estaven exclosos, tot i que encara queda molt per fer, existeixen molts estigmes socials que fan que s’hagin de considerar fer alguns canvis més, com el de no atribuir-los-hi una manca de capacitat.

Actualment arreu del món amb l’ajuda de moltes organitzacions i associacions s’estan fent grans treballs per la incorporació de diferents col·lectius dins de l’àmbit laboral i social, que anteriorment estaven exclosos, tot i que encara queda molt per fer

L’obra que avui us presento va molt relacionada amb aquest col·lectiu. A començaments del segle XIX aquesta màscara ja va cridar l’atenció del gran pintor Pablo Picasso, qui va influenciar-se de les seves formes per fer diverses de les seves obres.

Es tracta d’una moderna màscara “Mbangu” dels Pende que es situen a la República Democràtica del Congo. Aquesta obra es coneguda com la “màscara de la malaltia”,  sempre presenta una cara poc estructurada o convencional i acostuma a estar dividida en dos parts pels colors blanc i negre.

Un dels trets més importants d’aquestes cerimònies és que es fan cants rituals que parlen sobre la tolerància vers els altres, sobre aquells que són diferents

Són obres que s’utilitzen en diversos tipus de cerimònies; per lluitar contra la malaltia dels individus del poble, per lluitar contra les forçes del mal i també són utilitzades per provocar riures a la comunitat en espectacles. Un dels trets més importants d’aquestes cerimònies és que es fan cants rituals que parlen sobre la tolerància vers els altres, sobre aquells que són diferents, traslladant un missatge de tolerància i respecte, ja que el que li passa a un, pot passar-li a qualsevol altre.

Ells són concients d’aquesta tolerància entre els membres de la comunitat, encara que sí que és veritat que es mouen per por als bruixots, no obstant això és inmensament interessant que hi hagi obres que representin als anomenats “malalts” o “discapacitats” i que siguin aquests els que traslladin missatges de conscienciació social.

“He dit que deixis de mirar-me, nomès sóc diferent a tu en algunes coses”.

 

 




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter