Arxius de Jesús Arjona | Diari La República Checa

REDACCIÓ18 Setembre, 2019
jesus_1-1280x1125.jpg

Quantes fotos ens haurem fet a llocs emblemàtics de ciutats capitals d’occident? Però quantes vegades ens preguntem què són aquells llocs tan importants? Normalment aquests espais són llocs d’exaltació nacional o bé de mostra de superioritat respecte als altres pobles.

La Torre Eiffel és un d’ells i no és quelcom aïllat. Va ser el símbol d’una exposició universal on el que es pretenia era mostrar tot el poder existent de la nació, i que millor que fer-ho amb la construcció més ostentosa de tots els temps i amb el disseny dels millors arquitectes de la ciutat. A més, aquesta fou feta durant un període de colonització nacional, encara que no el més fort del moment, ja que aquest començaria l’any 1919.

El més interessant i trist de tot això és la manera que els imperis occidentals aconseguien les seves riquesses per a manifestar el seu poder. Realment esdevenen veritables sangoneres, oprimint als pobles més febles deixant-los indefensos i en una situació molt precària a costa seva i amb l’única funció d’enriquir i enfortir els colonitzadors.

Avui us presento un poble, guerrer i que va enfrontar fortament els colonitzadors. Es tracta dels Tuaregs, un grup ètnic nòmada que s’exten per 5 països; Algèria, Líbia, Níger, Mali i Burkina Faso. Tenen un origen molt vinculat al dels berebers i sempre s’han caracteritzat per no tenir una formació política sòlida com altres pobles, fruit del seu nomadisme al desert.

“Per la meva glòria eterna”

Aquests van mostrar resistència als imperis colonials amb totes les seves forces defensant el seu territori i els seus enclaus fins a l’any 1922 on van caure en mans dels colons en alguns territoris. Aquest poble però no va deixar de donar guerra, ja que des dels seus enclaus al desert podien fer incursions d’atac als colonitzadors i es van convertir en un veritable perill.

En molts llocs se’ls coneix com els “homes blaus”, ja que els teixits indigo que vesteixen i porten sobre el cap, que s’utilitzen en infinitat de pobles, taquen el seu cos de blau. Per altra banda, aquests són coneguts per tenir una joieria exquisida realitzada amb monedes de plata fruit de la colonització. D’entre les seves joies destaquen les creus, elements que els homes porten al coll com a amulet de protecció front el mal d’ull i que representen una constel·lació del cel.

Avui m’he plantat davant d’aquell monument que tothom admira, sense saber el seu veritable fons, amb l’atuend d’aquells que una vegada van ser oprimits, d’aquells que van veure com el seu poble moria per culpa dels nouvinguts.

“La gloria en detriment dels altres mai serà gloria”

 


REDACCIÓ10 Setembre, 2019
jesus1.jpg

En algunes etnies del continent africà el respecte i tracte per tots els membres del poble, sigui quina sigui la seva condició, és un tret indispensable i d’una gran importància. Això es deu a que li donen un gran valor a la seva comunitat, aquesta va per sobre dels individus i tenen entès que només podran seguir endavant si la comunitat segueix forta i unida.

Ara després de tornar a llegir-me l’últim paràgraf em venen al cap infinitat de persones de condicions diferents que conviuen al planeta i en concret les que estan al meu voltant dia a dia: persones de diferents països, de clases socials diferents, de tendències sexuals diferents, amb capacitats diferents, de sensibilitats diferents… un gran conglomerat de persones.

Hi ha un col·lectiu que m’agradaria destacar, aquell que molts anomenen persones “discapacitades” obviant la infinitat de capacitats diferents que tenen i que segurament són molt superiors a les de molts individus considerats per la societat com “normals”. Actualment arreu del món amb l’ajuda de moltes organitzacions i associacions s’estan fent grans treballs per la incorporació de diferents col·lectius dins de l’àmbit laboral i social, que anteriorment estaven exclosos, tot i que encara queda molt per fer, existeixen molts estigmes socials que fan que s’hagin de considerar fer alguns canvis més, com el de no atribuir-los-hi una manca de capacitat.

Actualment arreu del món amb l’ajuda de moltes organitzacions i associacions s’estan fent grans treballs per la incorporació de diferents col·lectius dins de l’àmbit laboral i social, que anteriorment estaven exclosos, tot i que encara queda molt per fer

L’obra que avui us presento va molt relacionada amb aquest col·lectiu. A començaments del segle XIX aquesta màscara ja va cridar l’atenció del gran pintor Pablo Picasso, qui va influenciar-se de les seves formes per fer diverses de les seves obres.

Es tracta d’una moderna màscara “Mbangu” dels Pende que es situen a la República Democràtica del Congo. Aquesta obra es coneguda com la “màscara de la malaltia”,  sempre presenta una cara poc estructurada o convencional i acostuma a estar dividida en dos parts pels colors blanc i negre.

Un dels trets més importants d’aquestes cerimònies és que es fan cants rituals que parlen sobre la tolerància vers els altres, sobre aquells que són diferents

Són obres que s’utilitzen en diversos tipus de cerimònies; per lluitar contra la malaltia dels individus del poble, per lluitar contra les forçes del mal i també són utilitzades per provocar riures a la comunitat en espectacles. Un dels trets més importants d’aquestes cerimònies és que es fan cants rituals que parlen sobre la tolerància vers els altres, sobre aquells que són diferents, traslladant un missatge de tolerància i respecte, ja que el que li passa a un, pot passar-li a qualsevol altre.

Ells són concients d’aquesta tolerància entre els membres de la comunitat, encara que sí que és veritat que es mouen per por als bruixots, no obstant això és inmensament interessant que hi hagi obres que representin als anomenats “malalts” o “discapacitats” i que siguin aquests els que traslladin missatges de conscienciació social.

“He dit que deixis de mirar-me, nomès sóc diferent a tu en algunes coses”.

 

 


REDACCIÓ4 Setembre, 2019
jesus_arjona.jpg

Diuen que els humans hem estat fets per viure en societat i per estar en parella. No obstant això hi ha persones al planeta que no ho fan, però també n’hi ha d’altres que no viuen amb la seva parella ideal.

La unió de dues persones és un fet natural, molt humà, i per tots nosaltres és fonamental que la persona que vulguem al nostre costat per la resta de la nostra vida sigui la correcta, que ens agradi físicament, però especialment per la seva actitud i personalitat, que esdevingui la nostra “persona perfecta” sense saber ben bé per què.

Quan ens enamorem ho fem d’actes o percepcions, de coses que sentim, mai d’una aparença. El procés d’enamorament, encara que de vegades es produeixi “amor a primera vista”, és un procés llarg i només es poden aconseguir enllaçar uns forts llaços amb el temps perquè la relació sigui duradora.

Aquesta realitat que nosaltres actualment vivim i que hem normalitzat tradicionalment no ho és gens. En algunes tradicions no hi ha llibertat com he explicat en moltes ocasions, inclús nosaltres els occidentals tenim costums que ens limiten molt les llibertats, com la d’estimar a allò que volem per estigmes o tabús, no obstant hi ha llocs on al passat i actualment les noies, que normalment són molt joves o inclús nenes, es veuen sotmeses a matrimonis aparaulats.

No cal que pensem en llocs molt llunyans per trobar situacions com aquesta, a les nostres terres no fa més d’un segle els matrimonis concertats estaven a l’ordre del dia, bé per compromisos familiars, per la unió de famílies o clans enfrontats, bé per treves de pau… per conveniències. Aquests matrimonis o enllaços es feien com contractes o bé intercanvis, on els familiars de les noies utilitzaven la seva filla com a un objecte de canvi, oblidant la seva voluntat i llibertat, a més, aquests havien de pagar les anomenades “dots matrimonials” que consistien en una sèrie de riqueses o béns preciats que es donaven a la família de l’home per pagar les despeses de la manutenció de l’esposa o bé per a les despeses del matrimoni.

“No sóc capaç de comprendre moltes tradicions”

Moltes ètnies del continent africà han fet i encara fan aquests tipus de “contractes”. Noies joves es veuen obligades a entregar-se a un home, que normalment és més gran que elles perquè o bé les seves famílies no les poden mantindre o bé per un aparaulament entre famílies. I òbviament, les dots matrimonials estan a l’ordre del dia. Avui us presento dues obres que tenen diferents usos, però entre ells destaca el de ser utilitzades com a dots matrimonials. Aquestes dues polseres pertanyen a l’ètnia Mossi de Burkina Faso i estan realitzades de bronze. Són obres d’exquisita factura, que no tenen errors en la seva fabricació i que esdevenen pels Mossi elements de gran riquesa.

Sento rabia dins meu, de veure com el món que jo considero idíl·lic i bo, és un lloc obscur i malvat. No podem viure a la ignorància, però de vegades penso que hi ha coses que no hauríem de saber mai.

“Jo no et pertanyo a tu. Jo sóc lliure!”

 


REDACCIÓ28 Agost, 2019
jesus1-1-1280x882.jpg

Avui no us presento cap obra d’art. Donada la situació que vivim a les costes mediterrànies el meu cor es veu obligat a escriure sobre això.

Avui us parlo dels creadors de les obres d’art amb una història on la Lucia i jo som els protagonistes, però cada dia infinitat d’històries com aquesta es produeixen a les costes del Mediterrani amb milers d’afectats. Espero que cap dia ens toqui a nosaltres viure-ho.

“A casa nostra ja no podem estar. Ja no tenim veïns, tots han marxat o bé han desaparegut fruit de la inestabilitat política i social de les nostres terres. No sabem què fer, on anar, en qui confiar… Hem pres la difícil decisió de deixar les nostres arrels per buscar un lloc millor, on diuen que la gent obté profit del seu treball, on hi ha llibertat i on al carrer es pot anar lliurement sense perill de ser atacat…marxem a Europa.

Fruit de l’esgotament dels dies a la mar la meva parella no va aguantar i la vam haver d’acomiadar per sempre

La nostra odissea ha sigut molt llarga, la meva parella, la meva filla i jo vam pujar dins d’una barca poc estable i en arribar a les costes, aquesta va enfonsar-se. Fruit de l’esgotament dels dies a la mar la meva parella no va aguantar i la vam haver d’acomiadar per sempre. La meva filla i jo seguim el nostre camí per buscar una vida millor.

Fa dies que ho passem malament, ens jutgen per vestir diferent, per portar els penjolls que portem, per anar descalços, per parlar diferent, per tenir una cultura diferent, per olorar diferent, per menjar diferent… ens jutgen per ser qui som. Diuen que aquí som il·legals”

Aquesta és la història d’infinitat de persones que cada dia es veuen obligades, per pressions socials i politiques als seus països, a canviar el lloc on viure. Deixen tot el que tenen per trobar un espai millor i, a vegades, aquesta decisió els hi comporta la pèrdua de familiars propers o bé la seva propia mort.

Com sempre he dit, qui pot barrar el camí d’aquell que busca una millora? Qui es creu quelcom per dictaminar que una persona és il·legal?…En resum “qui es creu el rei del planeta Terra?”

Potser amb aquesta publicació provoco opinions diverses, moltes que segurament van en contra meva, no obstant això, no m’espanta. Crec en l’individu, per mi tant se val que una persona vingui de Somàlia com de París si el seu cor és pur.

Els que sortim a la foto som persones blanques, i l’empatia que podem sentir o la sensibilització pot ser més gran per aquest factor. Què creieu que passaria generalment si fóssim dues persones d’un continent diferent de l’occidental? Hi hauria la mateixa sensibilització?

“Lamentablement pels peus negres no hi ha terres blanques”

 


REDACCIÓ23 Agost, 2019
jesus1.jpg

Els símbols són quelcom molt important a les nostres relacions amb la societat i amb el seu rerefons. És un llenguatge paral·lel al lingüístic i prova n’és d’això la llengua de signes o bé la infinitat de cartells publicitaris que trobem als nostres carrers, tot i això també existeixen uns altres símbols que tothom identifica com a característics d’una zona, d’un grup concret de gent… en definitiva una característica particular. Moltes vegades aquests són elements físics que, pel seu significat o per la seva utilització a la pràctica, han esdevingut elements indispensables en la seva caracterització per un col·lectiu. Com per exemple poden ser les jaquetes de cuir pels motoristes o bé les culleres de fusta pels cuiners, portant aquests elements tornant-los sagrats.

No obstant això, hi ha símbols que poden canviar el seu significat si es desplacen geogràficament, com és el cas de l’obra que avui us presento. Molts podríem pensar que es tracta d’una peineta símbol del flamenc espanyol, tot i això, és una obra que encara que comparteixi la funcionalitat pràctica s’allunya molt d’aquesta realitat folklòrica.

Aquesta obra pertany als Luba una ètnia que està situada a República Democràtica del Congo. Aquest poble sempre s’ha caracteritzat per tenir unes escultures d’allò més refinades, amb uns pentinats extraordinaris i molt elaborats que plasmen el dia a dia de les dones del poblat.

Són utilitzades per les dones Luba per poder fer aquests elaborats pentinats, tot i que no s’utilitzen com a pinta, sinó que són elements decoratius que porten sempre al cap i que indiquen un cert prestigi, a més d’un fort poder social.

Són utilitzades per tot el continent africà tot i que segurament les persones que millor elaboren aquestes obres per la seva sofisticació són els Luba.

No creieu a ningú que us menyspreï o menystingui. Teniu aquest símbol sempre present i mai ho oblidareu

Considero aquests elements com un dels símbols més importants per a l’apoderament o bé per la reafirmació del paper de la dona al continent africà. Una dona que sense adonar-nos a occident pateix molt, es veu discriminada al seu país d’origen per una societat poc igualitària i masclista, això no obstant, també ho està a occident on les institucions encarregades de la defensa de gènere es mostren poc actives en la defensa d’aquesta gran realitat occidental, veient-se obligades en agrupar-se en les seves pròpies associacions o grups de defensa, que en molts casos han adoptat una peineta com la que us mostro com a símbol de força i refermament.

No obstant això, aquesta realitat és molt canviant i amb la seva empenta i la de les institucions occidentals de ben segur que arribaran a un port comú i beneficiós per tothom.

Amb aquest objecte al cap elles se senten poderoses i són capaces de tot. Pequen d’innocència, ja que sense ell també serien capaces. Els humans ens hem de reafirmar en allò que ens fa forts i lliures i no abandonar-ho, encara que per un moment ens faci esclaus d’ell, esclaus de llibertat.

 


REDACCIÓ14 Agost, 2019
jesus_mas2-1280x811.jpg

L’enamorament humà és necessàriament recíproc i, per tant, entre individus iguals? Quan ens enamorem hem de rebre sempre el que donem, veritat? En això estic d’acord però, considereu que ens podem enamorar d’alguna cosa que no té vida, com per exemple de l’art?

Moltes vegades m’han plantejat quin sentit té tenir obres d’art físiques. Realment és un comportament molt posseïdor, igual que també ho és enamorar-se, però després de comprendre i analitzar-ho per poder anar més enllà, te n’adones que és més complex del que sembla.

Amb l’amor cap a l’art pots sentir més que amb qualsevol altre amor, donat que aquest sempre transmet i ho fa de la mateixa manera o almenys d’una forma molt sincera. L’amor que una obra d’art et pot transmetre, va més enllà del que tothom té entès com a un amor sentimental, existeix una atracció; física o intel·lectual que a vegades et porta a tenir sensacions que no es poden explicar amb paraules.

Avui us presento una de les obres més petites de la meva col·lecció. Es tracta d’un tiraxines de l’ètnia Baulé de Costa de Marfil. Aquestes obres són portades al coll penjades o bé als cinturons dels nens o adults caçadors de l’ètnia. Tenen la funció de servir com a instrument per la caça d’ocells i petits mamífers.

L’amor que una obra d’art et pot transmetre, va més enllà del que tothom té entès com a un amor sentimental

La utilització d’aquesta eina de caça és molt extensa en tot el continent africà, trobem infinitats de pobles que l’utilitzen, cadascú amb les seves particulars característiques estilístiques, ja que acostumen a estar decorats amb els motius més creatius que us pugueu imaginar: animals, figures humanes, cares, cossos geomètrics…

Aquestes decoracions van relacionades amb la importància social de la persona que el posseeix; com més decorades més estatus tindrà el propietari.

És curiós el que em passa amb aquesta obra, ja que tinc una desena d’obres similars, tot i que aquesta és especial. Quan la vaig veure per primera vegada vaig enamorar-me completament d’ella, és una peça que va més enllà de la bellesa pròpia de l’art i s’emmarca dins de l’atracció física.

Aquesta és potser l’obra de la qual estic més enamorat, i realment no és ni de lluny la que tothom qualificaria com la meva millor obra, però com diuen; “al pot petit està la bona confitura”.

“En l’art, l’amor que es pot sentir és molt més fort i complex que el terrenal”

 


REDACCIÓ6 Agost, 2019
jesus_1-1280x947.jpg

Pot ser als nostres dies la imatge que projectem a l’exterior és el fet més important de les nostres vides. Volem ser com algú, directament o indirectament: mirem als altres per veure com van vestits, quins viatges fan, què mengen, quins exercicis fan, com milloren en els seus negocis… i tot per buscar la felicitat que ells projecten en les nostres vides.

Però, realment totes les persones que mostren aquesta contínua felicitat la viuen? Jo crec que no, aquestes persones tenen els seus problemes tot i que no els mostren. Penso que no mostrar els problemes i amagar-los darrere d’una aparença és un greu error per trobar la solució a aquests.

“Sempre de cara a la galeria”

Avui us presento una obra que amaga una realitat molt diferent a la de la seva aparença. Una peça delicada, que al seu interior, encara que no es pugui veure, té un greu problema de formació, ja que no està complerta però mostra una realitat molt diferent.

Es tracta d’una obra de Camerun, del poble Bamileke. Aquesta obra representa un membre de la cort reial, és utilitzada durant les aparicions del rei en públic. Estan col·locades sempre darrere del tro del rei juntament amb d’altres béns que són considerats riqueses i que pertanyen en ús i propietat exclusiu del rei.

Aquestes obres estan cobertes de boles de colors o bé de llavors, que fan que les obres esdevinguin unes de les més vistoses del país camerunès. La realització de l’obra és molt complexa i presenta diverses capes de materials: en un primer moment l’escultor ha de fer la peça en fusta, molt tosca; posteriorment s’ha de cobrir perfectament amb algun teixit; i finalment en aquest teixit s’han de cosir totes les boles i llavors que donen vida a aquestes figures i les tornen veritables obres d’art.

Aquestes figures són un important exemple de la complexitat de les coses. Veig aquesta obra molt semblant a la meva imatge o bé a la imatge de qualsevol individu. Dins de nosaltres tenim quelcom que ens preocupa i que no deixem veure en moltes ocasions, tot i que la imatge que volem donar per fora sigui molt diferent de la interior.

 

 


REDACCIÓ30 Juliol, 2019
jesus_arjona2-1280x853.jpg

Socialment, encara que ens faci mal dir-ho, considerem a les persones amb una edat avançada quelcom molest, pesat i que hem d’evitar, pensem que són persones que ja no ens poden aportar res i que només estan esperant el moment per marxar de la Terra per sempre.

Ens oblidem de tot el que ells són o han sigut per nosaltres i pel món. Igual que tots, han tingut joventut, han rigut, han ballat, han somiat, s’han enamorat… i, per sobre de tot, han lluitat pel seu i el nostre futur.

“És aquella a qui més estimo, aquella que sé per damunt de tot que mai em fallarà, una dona única”

Amb quina raó i amb el permís de qui som capaços de menysprear-los?
A la societat africana la persona que té una edat considerada és un individu sagrat per la comunitat, tots giren al voltant seu: és aquest individu el que té el coneixement del passat per poder afrontar el futur; és qui té els poders per fer màgia i guarir els malalts; quan les coses no van bé són ells els qui donen consells… Són la solució als problemes i la principal font de coneixement.

Com va dir l’escriptor i etnòleg maliense, Amadou Hampaté Bà: “A l’Àfrica, quan un ancià mor, és com si es cremés una biblioteca”.

A Occident es comparteixen rols similars als dels africans, ja que moltes vegades són els més grans els encarregats de cuidar i educar el futur, és a dir, dels seus néts; esdevenen una part fonamental pel creixement de l’individu.

La peça que avui us presento és una veritable joia i no la podria presentar de cap manera millor que com ho faig avui. Es tracta d’un davantal de dona casada dels Ndebele de Sud-àfrica. Aquestes obres són portades per les dones amb la intenció d’indicar al col·lectiu que són dones casades, a més que se’ls ha de tenir un respecte important.


Presenten unes figures geomètriques amb uns colors molt vius i estan fetes amb petites boletes de vidre o de plàstic portades pels colons que van cosides a una pell o bé a una tela, depenent de la classe social de l’individu. Els dissenys d’aquestes obres han influenciat la moda occidental des de fa molts anys i ho continuen fent avui dia a les millors marques del món.

“A la meva vida tinc moltes persones que m’han marcat: bé perquè han sigut el meu amor, perquè m’han fet mal, perquè han estat en un moment difícil ajudant-me o bé en un de molt feliç gaudint amb mi… però si hagués de quedar-me amb alguna persona per sobre de tothom, em quedaria amb la meva àvia Maria”

“Al seu pas tots van flexionar les cames amb motiu de respecte”

 


REDACCIÓ18 Juliol, 2019
jesus_mascara2-1280x781.jpg

“Ella reptava damunt el teu pit, però ara ho fa al meu. Els esperits van ser generosos i el que un dia et va protegir a tu, ara em protegeix a mi”

Hi ha moments en els quals tots necessitem protecció davant allò que ens fa mal o davant allò que ens pot arribar a fer mal: bruixeria, enemics, malalties, amor… La cerca de la protecció és un instint dels éssers vius que des de temps ancestrals els humans practiquem de forma ritual.

Molts pobles del continent africà realitzen cerimònies de protecció per als seus individus quan les coses no van bé i en alguns casos aquests rituals es materialitzen amb la realització d’elements escultòrics i d’orfebreria, que esdevenen veritables escuts davant del que és maligne.

Avui us presento un parell d’obres dels Gan de Burkina Faso, un poble fort i guerrer, que se’l caracteritza per realitzar excel·lents treballs amb bronze, fan joies en forma de serp que els membres de la comunitat porten com a símbol d’identitat, i més important, com a element de protecció.

“La joieria al continent africà és quelcom informatiu i funcional, mai es voldrà exhibir”

Aquests penjolls cobren la forma d’una serp, que pels Gan és l’animal de la creació i el més misteriós de la Terra, ja que canvia la seva pell, es transforma, mor i reneix en un mateix dia, és símbol de virilitat, força, llum… no obstant això, també d’obscuritat, del dimoni i de la bruixeria, un ésser al qual s’ha de témer i tractar amb molt de respecte.

És curiós com aquest animal canvia la seva valoració depenent de la cultura o tradició: per la religió cristiana esdevé el símbol del dimoni, que va enganyar a Adan per tal que agafés una poma de l’arbre sagrat, i en alguns llocs del continent africà és l’animal més sagrat i estimat pel poble, aquell que va crear el món.

“Amb ell al pit, no tenim por de res”

 


REDACCIÓ9 Juliol, 2019
jesus_arjona-1280x861.jpg

Cada any, cada mes, cada setmana, cada dia, cada hora, cada minut, cada segon perdem, ens fan mal, ens peguen, ens violen, ens maten. Cada vegada que una dona pateix, nosaltres, els que som de veritat, també patim.

Avui amb el cos totalment nuu amb una única tela que ens cobreix ens sentim empoderats i homes íntegres per parlar amb paraules clares, amb valentia, masculinitat, força…uns valors que no es troben en els fets que dia a dia es produeixen.

La figura de l’home aquests dies es veu ressentida perquè està havent-hi una infinitat de desequilibrats que es pronuncien amb actes en contra de la font de la nostra vida, elles. Això ens fa mal a tots. Em fa patir, visc malament, pensant que el gènere al qual pertanyo és el principal encarregat de fer aquests actes que van contra de qualsevol principi humà.

“Als que feu mal, maleïts sigueu, desapareixeu, que les flames de l’infern us atrapin i que ni el dimoni us vulgui. Que mai torneu a aixecar el cap”

Avui us presento una obra dels Baule de Costa de Marfil que rep el nom de Blolo bian i exemplifica a un home ideal, sense cap maldat, que es comporta com un humà i que cuida de tot el poblat. Aquest es presenta nuu, sense res que amagar, i amb escarificacions per tot el cos, símbols de ser un home respectable pels seus actes. Aquestes obres són portades per les dones que s’encarreguen de cuidar-lo com si es tractés del seu cònjuge.

“Aquells que es mostren amb el cos nu, són els que no tenen res que amagar, els que es senten forts, aquells que mai es rendiran a la lluita”

 




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter