Arxius de Jesús Arjona | Diari La República Checa

REDACCIÓ7 Agost, 2020
jesus_arjona-1280x853.jpg

“A la nostra vida tenim molts enemics. Per a tu, qui és l’enemic?”

Segurament amb aquesta frase molts hauran pensat o posat nom i cara a aquests enemics, però realment en tenim més dels que no podem posar cara i ulls, que dels que en tenen. Normalment no pensem en ells, però hi són i viuen amagats en nosaltres.

Existeixen una sèrie d’enemics que no controlem, i que possiblement són els més perillosos per nosaltres, es troben al nostre dia a dia com la demagògia, la discriminació d’origen, la discriminació de pensament, la xenofòbia, les oligarquies, la maldat, la malaltia… i també l’amor.

És curiós que hagi dit “l’amor”, veritat? Realment si miréssim i comparéssim la quantitat de coses dolentes que ha fet l’amor, és molt més gran de les que ha fet la mort. Qui ho diria? I és que quan l’amor falla i cau, moltes relacions es trenquen per sempre, i no cal que sigui una relació d’amor de parella, també d’amistat o familiar, quan l’amor arriba, trenca. Oblidant el que han sigut i el que s’han estimat per tornar-se enemics, el sentiment que sentien esdevé el seu principal mal.

Avui us presento una obra per la que tothom té una apreciació molt diferent, ja que sembla un extraterrestre i provoca incomoditat, com si fos us enemic forà, els hi fa por, i la veritat és que és una obra a la qual hauríem de tenir un estima especial. Es tracta d’una màscara casc dels Yoruba de Nigèria, que rep el nom de “Egungun Agobori”, representa la mare suprema, el ser més pur i respectat de tots, el gran esperit de la natura i la vida.

Aquesta màscara i l’amor tenen molt en comú, ja que tenen una relació antagònica que les torna molt properes una de l’altra, no creieu? La màscara és agressiva i dóna una impressió dolenta a tothom, però esdevé quelcom molt positiu per la societat; en canvi l’altre, dolç i bonic per fora, pot esdevenir el pitjor dels mals sons de qualsevol persona que ha estimat o estima i pot provocar més pèrdues que cap altre mal.

“Quan l’amor es posa entre nosaltres, ens pot arribar a destruir.”

 

PD: Podeu veure aquesta obra a l’exposició “Onye Obia: l’home vermell a l’Àfrica” al Museu de la Mar de l’Ebre de Sant carles de la Ràpita fins al 30 d’Agost.

 


REDACCIÓ30 Juliol, 2020
WhatsApp-Image-2020-07-29-at-10.29.56-1280x778.jpeg

L’endeví els hi fa preguntes, parlen amb ell, són escultures que parlen

Fa dies vaig tenir una conversa molt interessant amb un Tugubele, una obra molt petita dels Senufo de Costa de Marfil però amb una força extraordinària que era utilitzada pels endevins Senufo en rituals d’endevinació com a intermediaris amb els esperits per tal de predir o encertar quelcom que els preocupa o pertorba.

En aquella conversa que vam tenir, jo li preguntava sobre la meva identitat i sobre la realització de la persona en societat. Ell, sorprès, no sabia ben bé perquè havia de preguntar aquests aspectes que per a ell eren totalment simples, comuns i que pertanyien al seu dia a dia i al seu ser.

Em va explicar la naturalesa de les coses i em va fer entendre que moltes de les que fem no es regulen per cap raó més que quelcom establert pel poble o societat i que no respecten res del que la Mare Natura ha preparat per nosaltres.

A la nostra interminable conversa ens vam aturar en uns sentiments, la vergonya i la preocupació, ell em deia que teníem molta vergonya per a tot, que patíem per coses de les quals no ens havíem de preocupar; em va anomenar la por que molts tenien per poder expressar allò que sentien, a qui estimaven o bé si no estaven còmodes a un lloc, em va dir que aquells que no respectessin els seus majors desitjos per a ell eren esclaus d’una societat que no els estima i que només els volia com a una eina per mantenir un sistema establert i podrit. Posteriorment, ell va voler fer-me una pregunta i tot fent-me burla, es va tapar els seus genitals amb les mans i em va preguntar per què jo anava vestit, després va riure.

La veritat és que generalment els humans tenim molta paüra en mostrar-nos nuus, en mostrar qui som sense cap element que ens pugui “defensar” socialment, i no només tenim por de mostrar-nos nuus físicament, sinó també psicològica i sentimentalment.

“Per què hauria d’amagar-me de dir-te que t’estimo?”

Llavors les paraules es van acabar, la Tugubele va callar i es va quedar congelada en aquella postura de burla que m’havia fet instants abans, perquè cada dia que la veiés pensés en la importància de ser, de mostrar, de transmetre a tothom el que sóc, i el que sento per ells, sense patir per res més.

 

 


REDACCIÓ23 Juliol, 2020
jesus_arjonajuliol.jpg

Què és tribal? És quelcom que prové d’un lloc estrany? Exòtic? I fora del nostre territori?

La utilització de les paraules que fem servir és molt important i, per comprendre tota la paraula, s’haurien d’analitzar tots els seus possibles significats i les seves variants, un fet que potser és molt difícil per a poder dominar totes les paraules. Avui us vull explicar què vol dir una paraula molt difícil per a mi: “tribal”.

Allò que és tribal és quelcom que esdevé identificatiu d’un lloc, quelcom que caracteritza una cultura o poble, sigui d’on sigui i que en alguns moments també dóna lloc a una identitat. Moltes vegades la paraula tribal produeix una sensació en la gent com quelcom forà i que en cap moment podria ser del nostre territori, com quelcom primitiu en un sentit pejoratiu.

A casa nostra tenim un important art tribal i que tothom coneix. Tenim els castells, les sardanes, el flamenc… O és que aquests elements no són identitaris ni característics d’un lloc? Al nostre territori la gent s’ajuda i s’uneix per realitzar quelcom, com ho fem amb els castells; també ens ajuntem i amb passos molt mesurats vivim la festa, com a les sardanes; i som gent amb molt de sentiment, que ens estimem entre nosaltres i volem mostrar si estem bé o tenim dolor, com al flamenc.

Avui us ensenyo una obra molt interessant, es tracta d’una maternitat dels Yoruba de Nigèria, una mare suprema, realitzada amb la tècnica de la cera perduda, fet que la fa extraordinària, ja que en tota la seva estructura no té cap soldadura.

Aquesta obra, d’art tribal, és un gran exemple d’identitat pels pobles nigerians i també podria englobar els africans, ja que al seu centre tenim una mare amb unes característiques físiques de reina, que amamanta un nadó; a la seva esquena té un altre nadó, envoltada de gent que l’honora i venera. Aquesta imatge ens dóna una idea de la importància que té per a la societat tribal i la cultura dels pobles la figura d’elles; creadores de vida i protectores de la natura.

Si voleu gaudir d’aquesta obra, la podreu veure a l’exposició “Onye Obia: l’home vermell a l’Àfrica” al Museu de la Mar de l’Ebre a Sant Carles de la Ràpita fins al 30 d’agost.

 


REDACCIÓ15 Juliol, 2020
jesus_mascar-1280x853.jpg

Hi ha uns llocs al món on sentir i sentir-se no existeix, es prohibeix i sanciona, uns llocs on es mutila a la dona

Actualment aquest tòpic sembla que estigui de moda, no? Però als grans mitjans de comunicació, com tot, només es parla quan hi ha dies assenyalats, però hauria de sortir contínuament fins que l’abolició d’aquestes pràctiques estiguessin eliminades totalment.

Parlo de l’ablació femenina. Hi ha llocs on actualment s’està treballant molt fortament per la seva eliminació i alguns països ja han aconseguit la persecució i la pena de presó per qui la practiqui, no obstant hi ha llocs on, encara que hi hagi aquestes penes, es continua practicant.

L’eliminació d’aquesta pràctica, hauria de ser immediata i des d’organizacions de drets humans mundials s’hauria de treballar encara més fort del que es fa ara. Amb aquestes pràctiques es treuen molts drets fonamentals humans de la dona, que també la negen a ella.

Avui us presento una obra que té una vinculació molt important amb aquest fet, es tracta d’una Akuaba dels Ashanti de Ghana anterior a l’entrada dels musulmans al país (1920-1930) i a la imposició de l’ablació. Ella presenta en la talla els òrgans reproductors femenins i el clítoris, fet molt poc freqüent. És una obra que utilitzen les nenes com a nina de fertilitat, cuidant-la com si fos un nadó.

Aquesta talla, que ja és excepcional per la seva forma i antiguitat, esdevé una peça extraordinària per la lluita contra l’ablació. És un símbol del passat que mira cap a un futur com tots volem que sigui: respectant els drets humans fonamentals el més aviat possible.

“Hi ha coses que, com a humans, hauríem de lluitar per elles en conjunt”

 


REDACCIÓ7 Juliol, 2020
jesus_arjona.jpg

Jesús Arjona Muñoz, jove col·leccionista, promotor i comissari d’art tribal africà va inaugurar, aquest passat divendres dia 3 al Museu de la Mar de l’Ebre de Sant Carles de la Ràpita, l’exposició “Onye Obia: l’home vermell a l’Àfrica“. Avui hem pogut parlar amb ell per fer-li unes preguntes sobre aquesta mostra.

Jesús Arjona durant l’exposició

Explica’ns què podrem trobar en aquesta exposició?
Onye Obia: l’home vermell a l’Àfrica” és una mostra que parla sobre com la mar va ser influència dins de la cultura, tradició i art tradicional africà. Explica com aquesta va ser una font de primera matèria per la realització de les obres, o bé com va esdevenir la via de comunicació per la qual es va produir la colonització i les conseqüències que aquesta va generar.

A l’exposició trobareu diverses temàtiques que il·lustren aquesta relació entre la mar i l’art, però també podreu veure una sèrie d’obres de pobles que es troben a la costa occidental africana com els Yoruba, Ibibio, Ashanti, Ewe…

I el seu títol, què significa?
El títol és quelcom molt significatiu en aquesta mostra, ja que la primera part “Onye Obia” és en llengua Igbo (Nigèria), persona estrangera, o bé colonitzador. La segona part, es refereix a com en alguns pobles de la costa representen als occidentals pintant-los de vermell.

Les obres són totes teves o hi ha d’altres procedències?
Hi ha una gran part d’obres procedent de la meva col·lecció, la majoria, no obstant això, hi ha obres d’altres col·leccions, com la d’Enric Benaiges, Antonio Luque, Eduard Virgili i una última col·lecció privada.

Quines obres destacaries?
Podreu contemplar importants obres dels Yoruba de Nigèria, com una màscara “Egungun Agobori” o bé una màscara “Gelede”; un generós conjunt d’obres Ewe de Ghana, que procedien anteriorment d’una de les col·leccions més importants d’Europa d’aquest art; una important selecció d’obres utilitzades com a elements de canvi, a més d’un seguit d’obres dels pobles Akan de Ghana, de les que destaco una Akuba del segle XIX anterior a l’ablació al territori i una bandera Asafo dels Fante de Ghana.

Després del confinament, com t’has sentit fent un acte d’inauguració?
La inauguració va ser totalment un èxit ja que l’assistència a l’acte, donat els aforaments, va ser del 90% fet que m’omple de joia. Podem veure un renaixement de la cultura que tant feia falta, ha sigut tot un plaer encetar un dels primers actes que es feien a Sant Carles de la Ràpita. A més, la mostra, ha sigut rebuda amb els braços oberts tant per la població com pel Museu de la Mar de l’Ebre i per l’Ajuntament de Sant Carles de la Ràpita, ja que amb els pocs dies que porta oberta ha obtingut moltes felicitacions.

Aquesta és la teva sisena exposició, que significa això per a tu?
Sempre és un plaer exposar, a més si és en un museu, i més en un espai tan interessant com el Museu de la Mar de l’Ebre. Crec que en aquest moment,  actes així fan reviure la nostra societat per poder tornar a la “normalitat”.

D’altra banda vull destacar la importància de realitzar esdeveniments per part de l’administració pública que parlin sobre altres cultures, ja que en la societat tan global que tenim necessitem que tothom se senti identificat, integrat i part del sistema. Aquesta mostra que parla sobre els diferents pobles africans, de la història i de l’impacte que va tenir occident al continent és quelcom que esdevé necessari.

Fins quan podrem anar a visitar l’exposició?
Estarà oberta fins al 30 d’Agost al Museu de la Mar de l’Ebre de Sant Carles de la Ràpita en el seu horari habitual i l’entrada és gratuïta.

Horari del museu: de dimecres a diumenge (11-14:30h i de 17:30-20:30h)

 


REDACCIÓ22 Juny, 2020
jesusARjona-1280x853.jpg

La setmana passada vaig  viure un dels episodis més intensos i estressants de la meva vida: la meva integritat i la de dues de les persones que més m’estimo va estar en perill. En un segon, gairebé marxo. Unes quinze persones m’han salvat la vida, tot per culpa d’un inconscient.

Moltes vegades he dit que em nego a pensar que tothom és dolent i que la maldat regna per damunt de la bondat. D’allò que fem sempre se n’extreuen els aspectes negatius, si jo dissabte hagués canviat de pla: la notícia seria que una persona va provocar un accident… però com això no ha passat, no hi haurà cap notícia que parli de les quinze ànimes que dissabte a la tarda van aguantar el meu cotxe perquè no caigués per un barranc: grans, petits, joves, homes, dones, marroquins, espanyols… Tots van unir forces per ajudar-nos.

Ells no ens coneixien, però el que sabien era que teníem una vida, una família i gent que ens estimava, i per això havien de lluitar per salvar-nos encara que fos posant el seu cos en perill.

Després dels successos que estem vivint, i el que jo vaig viure, puc dir que SEGUEIX EXISTINT LA BONDAT AL MÓN.

Us vull presentar una peça dels Fon de Benín, una peça de màgia, de vudú a la qual pel seu aspecte podríem considerar que és quelcom dolent però no és necessàriament així. Es tracta d’unes figures relacionades amb el matrimoni o la unió entre dues persones per sobre de tot, vinculat a quelcom màgic i misteriós. Una obra amb molta força.

Aquesta peça és símbol d’unitat humana, d’unitat de persones sigui quina sigui la seva condició humana. És un símbol d’esperança i dóna ànims per continuar insistint en el triomf de la bondat. Encara que es trobin esquena amb esquena i no es vegin la cara estan al mateix sac, estan en la mateixa situació i poden tenir empatia fins al punt d’arriscar-ho tot per salvar al seu igual. Si tu caus, jo també caic.

“No et conec, no t’he escoltat mai, mai no hem parlat, no sé el teu nom… però vinc a ajudar-te”

PUBLICITAT


REDACCIÓ9 Juny, 2020
jurat_2020.jpg

Ja estan en marxa els motors perquè els VIII Premis de Comunicació Tarragona 2020 sigui un veritable èxit, tot i l’emergència sanitària que ens obliga a viure una ‘nova normalitat’. L’edició d’enguany serà molt diferent de les anteriors.

Els membres del jurat reunits a la Casa Joan Miret

L’organització i el jurat van mantenir una reunió presencial per ultimar els darrers detalls sobre un acte que pretén ser “auster, solidari, empàtic sensible”. El lliurament de guardons tindrà lloc el proper dia 10 de juliol a les 19 hores al Moll de Costa del Port de Tarragona.

Enguany, es tindrà especialment en compte l’actuació dels professionals durant el període de confinament motivat per la pandèmia del coronavirus. A causa de les normes imposades per l’emergència sanitària, l’acte de reconeixement a periodistes i comunicadors, que serà presentat pel periodista Oliver Màrquez, haurà de limitar irremeiablement l’aforament, conservar la distància personal d’un metre i mig i usar obligatòriament la mascareta. Els ‘VIII Premis de Comunicació – Tarragona 2020‘ tenen també un vessant solidari. Els diners recaptats aniran íntegrament destinats al Banc d’Aliments de Reus.

Alguns membres del jurat després de la reunió

Públic important
En aquesta edició, el públic també un paper rellevant en el lliurament d’un dels premis. Un dels guardons serà lliurat seguint el resultat de la votació popular. El proper dia 10 der juliol, coneixerem els guanyadors del Premi Nacional de Comunicació; Transparència periodística – Montse Gasull; Premsa Esportiva; Periodisme Ciutadà; Millor fotografia; Premsa Radiofònica i Gabinet de Premsa.

El jurat d’enguany està format per Victor Canalda (Advocat); Ana Ibars (Emprsària); Maria Checa (Psicòloga); Jesús Arjona (Comissari); Nicolás Dupuy (Empresari Telecomunicacions); Ricard Checa (Periodista); Raül Cid (Músic) i Cindy López (Empresària i Real Coach). En els propers dies es farà públic el nom dels guardonats.

PUBLICITAT

PUBLICITAT


REDACCIÓ9 Juny, 2020
jesus_2-1280x853.jpg

Tanco els ulls, miro al cel i agafo aire, respiro. Hi ha gent que ja no podrà tornar a agafar mai, un aire que se’ls hi ha negat pel seu naixement. Sel’s hi nega la vida.

“Respira amic, germà respira!”

Els nostres amics, veïns, parelles, cosins negres o afros han estat discriminats des de fa molt de temps, no sols als EUA sinó també a terres occidentals, potser no sempre es graven aquestes circumstàncies, però la violència és quelcom que aquesta població ha d’afrontar en el seu dia a dia, moltes vegades aquesta agressió no és física ni visible.

Un fet tan simple com respirar se li va negar a un noi per part d’un presumpte policia, que li va costar la vida, sí, aquella acció que fem sense pensar i que és un dret fonamental de la vida humana, ja que sense ella no hi ha vida. Això és el que es va negar, la vida.

Des d’avui us poso aquesta manxa dels Chokwe d’Angola, utilitzat pels ferrers de l’ètnia per a forjar el ferro a la disposició de la lluita racial, discriminativa i en contra de la vida. Amb ell podrem seguir penetrant aire als pulmons de la nostra lluita, podrem agitar els vents perquè tothom sàpiga el què passa, podrem vèncer l’enemic que més enllà del racisme és la maldat.

Una manxa que amb la seva forma, és símbol de com hauria d’estar el nostre món, unit front l’enemic, davant aquell que vol fer-nos mal, dos grans cercles amb infinita força que s’uneixen per fer pinya, per moure el vent, per fer costat, per insuflar aire i acabar amb tu que discrimines i exclous.

No és qüestió d’un fet, sinó d’una successió d’aquests

 


REDACCIÓ28 Maig, 2020
jesus_arjona-1-1280x826.jpg

Sobreproducció industrial, fum, gasos, cotxes, plàstics, despesa alimentària, explotació de la flora i la fauna, capitalisme… canvi climàtic.

Com bé tots sabem, però no entenem, l’ésser humà està produint una quantitat de contaminació immensament desproporcionada, no ens adonem de la quantitat de despeses que produeix la societat occidental en detriment de la natura i de la Terra.

Quantes ampolles d’aigua i llaunes de refresc gastem al llarg d’una setmana? Quants viatges fem en cotxe? Quants guants i mascaretes utilitzem avui dia? Tot això que sembla que desaparegui de la nostra vida una vegada ho llencem no marxa mai, es queda a la nostra vida per sempre, ja que la nostra vida és a la Terra i aquest producte que anomenem brossa es queda aquí per sempre.

Segurament aquest tema és quelcom que no té res a veure amb l’art, segurament mai ho pensaríem en un entorn social general, no obstant això, hi té molt a veure, tant que aquest canvi climàtic podria afectar a la manera de fer art, de fet, en alguns llocs ja ho ha fet.

Avui us presento una màscara dels Gurunsi o Winiama de Burkina Faso, feta amb una fusta procedent de les terres burkineses que es caracteritza per ser una fusta amb pes i densa, una veritable meravella a la vegada que una obra molt imponent

Veiem com artistes de molts llocs del món estan utilitzant aquests residus per a incorporar-los a les seves obres, això no és nou… Però què passarà quan les tradicions i cultures desapareguin per aquest motiu? Quan aquestes no es puguin desenvolupar per què no tenen els mitjans necessaris per a produir-se? Alguns ja ho estan veient…

Avui us presento una màscara dels Gurunsi o Winiama de Burkina Faso, feta amb una fusta procedent de les terres burkineses que es caracteritza per ser una fusta amb pes i densa, una veritable meravella a la vegada que una obra molt imponent. És una màscara temerària, que amb el seu aspecte temerari, amb una dentadura i dimensió considerable, semblant a una hiena vol espantar la maldat, els èssers que causen desgràcies i provoquen inestabilitat al poble, a més aquesta peça materialitza un esperit d’animal sagrat pels Gurunsi. Però què passa quan aquesta maldat no prové d’un èsser sobre natural, ni un enemic directe? Què passa quan tu mateix ets l’enemic? Et destrueixes a tu mateix?

Què passarà quan aquests pobles que fan obres fetes amb fusta per simbolitzar els seus deus no tinguin aquest recurs i es quedin sense poder fer els seus rituals? Aquests desapareixeran per sempre o hauran d’adaptar centenars d’anys de producció artística als recursos que tenen.

Estem disposats per perdre riquesa humana i cultural? Canviarem la tradició i la cultura dels pobles per seguir aquest camí? Sembla que aquesta qüestió de la contaminació i del canvi climàtic sigui quelcom dels “progres” o d’uns “friquis” obsessionats, però no és així, ja està aquí des de fa temps, i junt amb la globalització, està causant els primers canvis a cultures tradicionals d’arreu del món, transformant la seva vida, els seus costums i el seu art.

“A veure si ho entens ja!”

 

 


REDACCIÓ19 Maig, 2020
jesus_arjona2-1-1280x853.jpg

“Darrere teu estic més tranquil, amagat perquè ningú em vegi, esperant que l’enemic marxi”

En moments de guerra o de perill físic els éssers vius tenim l’instint d’amagar-nos o d’interposar entre nosaltres i un fet atacant quelcom que paralitzi les seves accions; ja siguin escuts, búnquers o muralles per la guerra, paraigües per la pluja, roba pel fred, mascaretes pel virus… tot per poder parar l’enemic.

No obstant això, també ens trobem d’altres escuts que no es materialitzen, no es poden tocar, però que existeixen ja des de fa molt de temps, com és el cas d’escuts polítics, de l’edat, de classe social, econòmics… i sembla que també de procedència de la persona en qüestió, sobrepassant quelcom nacional davant del valor de la vida humana i els seus drets.

Aquests dies veiem, ja que està a l’ordre del dia, més que mai, com una de les maneres més efectives de parar l’enemic, és l’escut l’econòmic. Veiem per exemple com als futbolistes se’ls hi estan fent tests del coronavirus diàriament, ja que aquests mouen una economia enorme i la seva pèrdua seria una gran fallida pel sector; però, per altra banda veiem com sanitaris, que treballen cos a cos amb l’enemic, ni tan sols s’han fet un test en tot aquest temps, ja que ells mouen vides, no diners.

“Quan l’econòmic és més important que la vida”

Avui us presento una obra que cobra la forma d’un escut, aquesta procedeix de Nigèria, concretament és del poble Mambila, i data de finals del segle XIX.

Els ferrers d’aquest poble elaboraven amb ferro obres amb les tècniques més rudimentàries però sent d’una elegància i perfecció geomètrica absoluta, ja que tot el seu cos està mesurat i equilibrat a la perfecció. Aquestes obres eren utilitzades com a moneda per grans transaccions com podien ser: venda de terres o bestiar, la compra d’esclaus o bé com dots matrimonials.

Sembla que la forma que té i el seu ús sigui una predicció que els Mambila ens van fer fa anys sobre la realitat que nosaltres viuríem a occident i realment és quelcom que m’agrada pensar.

Digui el que digui la classe política el món l’ha pres l’economia, i l’ésser humà ha passat a segona plana. Quantes famílies a causa d’una situació com la que vivim ho passen i passaran malament sense un suport econòmic? Afectarà de la mateixa manera a aquells que tenen com aquells que no?…

Són moltes les preguntes que em podria formular. No vull ser destructiu davant de la nostra societat ni la humanitat, però sí que ho vull ser amb un sistema que no prima a les persones, sinó el fet econòmic.

“Escut de ferro, escut econòmic”

 




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter