Arxius de Jesucrist | Diari La República Checa

REDACCIÓ28 Desembre, 2014

L’Església dedica el diumenge que cau dins l’octava de Nadal a celebrar la festivitat de la Sagrada Família: Jesús, Maria i Josep, tres noms que són els més estimats per un cristià.

Déu va voler que el seu Fill encarnat naixés i visqués enmig d’aquesta comunitat d’amor que és una família. I que fos en el seu si on creixés en edat i saviesa, aprenent en l’humà de les virtuts i destreses dels seus pares.

En els dos textos alternatius de l’Evangeli de sant Lluc que la litúrgia ens proposa en aquesta data, se’ns narra la vida d’infància de Jesús a Natzaret amb paraules semblants. Després de l’episodi de la presentació en el Temple, quan tornen a casa, diu: «L’infant creixia i s’enfortia, ple de saviesa; i Déu li havia donat el seu favor» (Lc 2,40). I, passat el temps, després de l’escena en la qual és perdut i retrobat, el relat anota: «Després baixà amb ells a Natzaret i els era obedient. La seva mare conservava tot això en el seu cor. Jesús creixia en edat i saviesa, i tenia el favor de Déu i dels homes» (Lc 2,51-52).

Jesús va tenir una casa, com nosaltres, i una família. I no hi ha dubte que la de Natzaret és el model de tota convivència familiar. Els pares viuen pel seu Fill, i aquest, com devia estimar els seus pares! Els devia estimar com Déu estima. El resultat devia ser l’expressió màxima de la riquesa de l’encontre, l’amor entre uns i altres.

La casa no són només les parets, un lloc físic on un troba refugi i que tanca amb clau, sobretot a la nit, per sentir-se segur. Això és molt, però no ho és tot. Quan es parla de «persones sense sostre» sembla que es faci referència a poder acollir-se per protegir-se de les inclemències del temps o dels perills que es puguin esdevenir. En canvi, allò que acostuma a faltar-los més són uns llaços d’amor efectius. Seria més exacte anomenar-los «persones sense llar».

També Jesús, Maria i Josep van passar per l’experiència de no tenir un sostre, fins que es van acollir en una cova, o en un estable a Betlem; però sempre van sentir la calor de llar que fa l’amor.

En aquesta festa, a punt de començar l’any 2015, demano a la Sagrada Família que mai no falti l’afecte en el si de les nostres llars, que siguem capaços de perdonar si cal, i així viure en la gràcia de Déu, que és amor.

Jaume PUJOL
Arquebisbe de Tarragona

REDACCIÓ21 Desembre, 2014

Una bonica llegenda talmúdica explica que damunt del llit de David hi havia penjada la seva arpa, i que a l’alba un ventijol suau en movia les cordes i aquesta per ella mateixa entonava un himne. Quan li van preguntar a Eugenio Zolli, gran rabí de Roma, com va arribar a ser cristià, es va referir a aquesta llegenda i va dir que va ser una cosa així: de la mateixa manera que David sentia tocar l’arpa sense esforç, també ell va sentir el toc de la mà de Jesucrist en la seva ànima.

Així va entrar Déu en el món quan es va encarnar en la Mare de Déu. Molts pensaven que el «fill de David», el Messies promès i esperat durant segles, quan arribés irrompria amb estrèpit i majestat. No deixaria dubtes sobre qui manava. En canvi va venir de la manera més senzilla possible: encarnant-se en el si d’una jove jueva i naixent en el lloc més humil: un estable.

Benet XVI, reflexionant sobre això, es va referir al fet que algunes representacions nadalenques de la baixa Edat Mitjana presentaven el lloc de naixement de Jesucrist com si fos un antic palau, el palau de David, vingut a menys, amb els seus murs en ruïnes, abandonat per la reialesa i convertit en un estable.

El Papa dóna la volta a la interpretació: no és un palau que hagi derivat en estable, sinó un estable que s’ha convertit en palau, perquè en ell neix de manera nova la reialesa davídica, el Crist redemptor del món que tot ho atraurà cap a ell i farà noves totes les coses.

És cert que en els palaus d’aquell temps hi vivien Herodes i Pilat, els mandataris de Judea per delegació de Roma. Però aquells sí que acabarien en ruïnes, com acaben totes les glòries d’aquest món.

És el que passa sempre i també ara: els actuals palaus estan habitats pel poder, els diners, el plaer, i els seus habitants desconeixen que la felicitat veritable es troba en Déu, que s’amaga freqüentment en un petit pis que sembla una cova on viuen els pobres, o en l’angoixa d’un aturat que no pot oferir recursos a la seva família, o a l’habitació d’un hospital on pateixen els malalts.

Jesús ens recorda per Nadal que va venir al món suau com el ventet que tocava l’arpa de David. Sense voler imposar-se per la por, sinó oferint amor i alhora implorant-lo. Que siguin dies de tornada a la senzillesa perduda, l’amor més pur, perquè el Nen Déu trobi refugi en els nostres cors.

Bon Nadal!

Jaume PUJOL
Arquebisbe de Tarragona

REDACCIÓ14 Desembre, 2014

La història comença amb una nena d’Àvila, Teresa de Cepeda y Ahumada que va venir al món el 28 de març de 1515, aviat farà 500 anys. Amb aquest motiu són moltes les celebracions que es preparen i que s’emmarquen en l’Any de la Vida Consagrada, que el papa Francesc ha volgut que fos l’any 2015.

A l’octubre es va obrir ja l’Any jubilar teresià a la nostra arxidiòcesi, en la qual tenim el goig de la presència de l’Orde del Carmel des de fa 400 anys. Així ho vaig ressaltar en la missa celebrada al Monestir de Sant Josep i Santa Anna, de les Carmelites Descalces de Tarragona, tan estimat.

Vaig tenir llavors ocasió d’agrair una vegada més l’activitat de les diferents congregacions religioses carmelitanes a la nostra terra, homes i dones que es mantenen fidels a l’esperit amb què la reformadora d’Àvila va fundar tants convents en diferents regions. Persones lliurades a l’oració, a l’ensenyament, a l’assistència als necessitats.

Quina riquesa més gran és comptar a la nostra arxidiòcesi amb aquestes comunitats religioses que uneixen contemplació i activitat, i que ho fan amb la pau i la serenitat d’aquella gran fundadora.

Les persones de vida consagrada són com estels en un món en tenebres que està buscant com orientar-se. A través de la pregària i la fidelitat, ens assenyalen el sentit de la vida, que no és altre que el que reflecteix aquell poema de la santa: «Vuestra soy. Para Vos nací. ¿Qué mandáis hacer de mí?»

El carisma teresià, com qualsevol vida consagrada, és una concreció de l’esperit cristià viscut fins a les últimes conseqüències. S’explica que algú va preguntar a sant Joan Maria Vianney si era veritat que ell vivia sempre immers en els misteris divins, i va contestar: «Ah!, però hi ha una alguna cosa més a part dels misteris divins?»

El monjo de Poblet Agustí Altisent va escriure que al Monestir els monjos tenien una vida molt reglamentada, amb llargues estones de pregària i lectura, però també de treball, amb el benentès que l’oració havia de ser calmosa i el treball no podia ser nerviós. Sobre això comentava que un cop va agafar un taxi a Madrid i el conductor li va dir: «Quan treballava per a un altre, pensava: el dia que jo sigui amo del taxi viuré com un rajà. I ara visc pitjor.»

No és tenir coses el que fa feliç, sinó tenir temps i tenir-lo per a Déu i per als altres. Aquesta és la nostra experiència, que les persones consagrades ens recorden amb la seva simple presència.

Jaume PUJOL
Arquebisbe de Tarragona

REDACCIÓ7 Desembre, 2014

Durant i després del Concili Vaticà II hi va haver certes prevencions sobre el tradicional culte marià. Algunes tenien un motiu i d’altres no en tenien en absolut.

Les prevencions raonables es basaven no en el culte mateix, sinó en manifestacions ridícules d’una devoció mal entesa. Es produeixen aquestes desviacions quan la devoció, a Maria o als sants, es té al marge de Jesucrist i arriba gairebé a desplaçar Déu. I s’adverteixen des del sentit comú, perquè són manifestacions artificioses que s’allunyen de la raó i de la veritat normal de les coses. Tot i que la intenció acostuma a ser bona, són falsificacions que, en allunyar-nos de la veritat, allunyen també de Déu.

Estar previngut contra aquests errors no ha de portar a concloure que s’ha exagerat en la devoció a la Mare de Déu. Per contra, ha de portar a aprofundir en les raons d’aquesta devoció, i la primera de totes és tan gran que assumeix totes les altres: la Verge és la Mare de Déu.

Aquest títol, definit des dels primers concilis de l’Església, porta al fet que el culte a Maria mai no pot ser excessiu, perquè és un amor que ens condueix de dret al seu Fill.

Qui està més a prop d’un fill que la seva mare? Així ho van entendre els apòstols de la primera hora quan es van reunir amb ella després de la resurrecció de Crist, com ens ho narren les Escriptures. No ho conten, però és raonable pensar que els Apòstols devien demanar a Maria, acollida a casa de Joan: «Parla’ns del teu Fill.» Ningú no el coneixia millor, ni podia parlar amb més coneixement de la seva «vida oculta» durant trenta anys.

Aquestes reflexions sobre la maternitat divina de Maria ens ajuden a contemplar avui un altre títol que li ha donat l’Església des d’antic: la Immaculada. Com a dogma de fe és relativament recent, ja que va ser proclamat per Pius IX l’any 1854, però sempre s’ha cregut que en tota la seva vida i des del primer moment, la destinada a ser Mare de Déu, va ser lliurada de l’experiència del pecat.

Posem en mans de la seva intercessió poderosa el nostre propòsit de viure d’acord amb la voluntat de Déu per a cada un. Que ens purifiqui i també purifiqui la societat en el seu conjunt de tanta corrupció de costums. Les mares volen el millor per als seus fills. A ella ens acollim, santa Mare de Déu, repetint una de les més antigues oracions.

Jaume PUJOL
Arquebisbe de Tarragona

REDACCIÓ30 Novembre, 2014

En un dels seus relats, Goethe recorda una celebració de la festivitat de Sant Roc al costat del Rhin. Feia anys que no se celebrava, a causa de la interrupció que van suposar les guerres napoleòniques. L’escriptor narra l’alegria que observava a la cara dels adults pel fet de poder celebrar una festa popular i molt estimada. En canvi els més joves no expressaven cap emoció especial. Aquests, conclou Goethe, no tenien gaire cosa per celebrar perquè no tenien res per recordar.

Benet XVI es va valer d’aquesta cita literària per a referir-se a l’alegria de l’Advent. Els qui tenen memòria del que suposa el naixement de Jesucrist, de l’emoció que desperta en ells cada any el Nadal, s’alegren que Jesús estigui a prop en la litúrgia de l’Església. Veuen tot el sentit en aquestes quatre espelmes que s’encenen, una cada setmana, per a representar aquesta proximitat cada vegada més gran.

Per contra, els qui no han experimentat abans l’alegria de la fe (siguin joves o no), veuen l’Advent com un temps més. I avui són molts els qui no esperen Jesucrist perquè no el coneixen, no el tracten en el diàleg íntim de l’oració. No el busquen perquè no han sentit parlar d’ell amb paraules de veritat. No actuen com els deixebles de Joan quan van preguntar a Jesús: «Ets tu el qui ha de venir?»

Però Jesús no espera que el cridin. Acudeix sempre i es manifesta en tot moment, de manera particular en aquestes dates pròximes al Nadal. La seva presència és visible als carrers, a les botigues, en els ornaments. Fins i tot es nota en el comportament de les persones, que es tornen més solidàries, més alegres, com ho han fet notar tants escriptors, des Dickens fins al nostre Folch i Torres o Josep Maria de Sagarra.

L’Advent és un temps d’esperança, també d’aquelles persones que esperen Crist sense saber-ho. El trobaran en el testimoni dels cristians que s’expressa en la veritat i la caritat. En la veritat d’una vida senzilla i conseqüent amb les conviccions de cadascú; però, sobretot, en la solidaritat amb les persones més necessitades: amb els aturats, amb els malalts, amb els angoixats, amb les persones soles.

Els cristians hem de ser sembradors d’esperança. Demanem a la Mare de Déu d’Advent, en aquestes dates tan propícies, que sapiguem preparar els camins del Senyor i transmetre el seu amor als qui ens envolten.

Jaume PUJOL
Arquebisbe de Tarragona

REDACCIÓ23 Novembre, 2014

Encara que des dels primers temps del cristianisme Jesucrist va ser considerat rei de l’univers, va ser l’any 1925 quan el papa Pius XI, per afirmar la sobirania de Crist sobre els homes i les institucions, va instituir la festa de Crist Rei, que l’Església celebra des de llavors com a culminació de l’Any Litúrgic.

En el nostre temps de democràcia, la condició de rei va lligada a la història dels reis absoluts, o en l’actualitat als monarques constitucionals. Si aquells manaven de manera arbitrària, els d’ara amb prou feines són una mica més que figures representatives de la nació.

Com és el regnat de Jesucrist? ¿És un rei absolut, per raó de la seva sobirania també absoluta, o és un rei constitucional que es va limitar ell mateix el seu poder a governar sobre persones que tenen el do, concedit per Déu mateix, de la llibertat? És Jesucrist mateix qui va donar resposta a Ponç Pilat quan el va interpel·lar: «“Per tant, tu ets rei?” […] “Jo sóc rei. Per això he nascut i per això he vingut al món: per donar testimoni de la veritat”» (Jn 18,37).

Jesús no es va negar a confessar la seva reialesa davant Pilat. Però li va fer veure que era diferent de les reialeses humanes. Sabia a què s’exposava en contestar com ho va fer, però si va venir per testificar la veritat, havia de proclamar-la.

El mateix evangelista ens explica una altra reacció del Senyor en un moment previ. Quan, després d’haver fet un miracle, volen fer-lo rei, se’n va: «Jesús s’adonà que venien a emportar-se’l per fer-lo rei, i es retirà altra vegada tot sol a la muntanya» (Jn 6,15). És sorprenent: quan tot ho té a favor per a ser reconegut rei, fuig, i quan la confessió de la seva reialesa pot costar-li la vida, la testifica.

Pot servir-nos de lliçó d’humilitat perquè no hem vingut a ser servits sinó a servir, i de lliçó d’autenticitat de qui ens va ensenyar a confessar la veritat fins i tot en circumstàncies difícils. És el que van fer els Apòstols i tants màrtirs i confessors al llarg dels segles.

En la festa de Crist Rei, demanem-li humilitat per a no aspirar a rebre honors, i valentia per a no sotmetre’ns al pensament únic del que és políticament correcte en cada moment. Els cristians hem de respectar a tothom, començant per respectar nosaltres mateixos les nostres conviccions, que no per manifestar-les amb caritat, han de ser expressades amb menys claredat.

Jaume PUJOL
Arquebisbe de Tarragona

REDACCIÓ16 Novembre, 2014

En la seva Carta als Gàlates, l’apòstol Pau els explica la visita que ell i Bernabé van fer a Jerusalem, després de catorze anys d’absència. Recullo literalment el relat, que té aquest gust de cristiandat primitiva: «Jaume, Pere i Joan, considerats com a columnes, […] en senyal de comunió ens donaren la mà, a Bernabé i a mi, perquè nosaltres anéssim als pagans, i ells, als circumcisos. Només ens van demanar que ens recordéssim dels seus pobres, cosa que he procurat de fer amb tot l’interès.» (Ga 2,9-10)

Introdueixo d’aquesta manera la meva reflexió d’avui sobre la Jornada de Germanor que celebra l’Església, en què es fa una col·lecta extraordinària a les Esglésies locals per a servir millor i més adequadament les necessitats que atenem des de les parròquies i des de l’arxidiòcesi mateixa.

Ja coneixeu la diversitat de camps en què treballem a favor de la societat: Càritas, formació i catequesi, atenció als malalts, celebracions sacramentals, pastoral de joventut, missions, ajuda al Tercer Món, conservació i rehabilitació de temples, etc.

Lògicament es necessiten mitjans per a aquesta gran tasca, tan necessària per a socórrer persones que necessiten formació o cures bàsiques d’higiene i alimentació. No fan falta gaires arguments per a desenvolupar això, perquè són evidents les necessitats extremes en què es troben moltes persones, i si d’alguna cosa ha servit la crisi ha estat per posar-les sobre la taula.

El lema de la Jornada de Germanor d’enguany és: «Participar en la teva parròquia és fer una declaració de principis.» En les meves visites pastorals em produeix un gran goig veure una parròquia en què hi ha una participació activa dels seglars al costat del sacerdot, en la litúrgia, en les activitats socials, assistencials i formatives.

La parròquia és la cèl·lula més propera a les persones d’aquest cos que és l’Església, que és cos de Crist. Precisament per això, cada comunitat està en contacte amb les altres. A l’encíclica «L’Església viu de l’Eucaristia» Joan Pau II assenyalava que «una comunitat realment eucarística no pot tancar-se en ella mateixa, com si fos autosuficient, sinó que ha de mantenir-se en sintonia amb totes les altres comunitats catòliques». És la mateixa idea que rau en la trobada de Jerusalem, que he esmentat al començament, entre Pau i Bernabé i els Apòstols que es van quedar a la Ciutat Santa.

Us agraeixo per endavant l’expressió de solidaritat que marcarà aquesta jornada de Germanor.

Jaume PUJOL
Arquebisbe de Tarragona

REDACCIÓ9 Novembre, 2014

Els que vivim a Tarragona, i especialment els residents a la Part Alta, tenim molt present en els nostres ulls l’antiga civilització romana. Però no són les pedres el més sòlid que ens va deixar Roma, sinó les seves institucions, i entre elles el dret.

L’aplicació de la justícia va aconseguir un nivell més gran que el d’altres pobles. Encara avui impressiona als juristes aquell succés en què es va veure embolicat sant Pau a Jerusalem, quan va ser detingut i acusat d’agitació religiosa. En va tenir prou d’apel·lar el Cèsar, com a ciutadà romà, perquè la magistratura local es mostrés respectuosa amb ell i l’enviés a milers de quilòmetres de distància per a comparèixer davant el tribunal corresponent.

El cristianisme, de la mateixa manera que va prendre elements de la filosofia grega, deu molt al dret de l’antiga Roma. El que va fer va ser assumir el concepte de justícia i millorar-lo. No en té prou amb la justícia fredament aplicada: hi incorpora la caritat. I no ho fa com un concepte antagònic, sinó complementari. Algunes persones han proclamat «menys caritat i més justícia», però l’adequat seria: més justícia, inspirada en l’amor.

En les relacions amb els altres, Jesucrist ens va ensenyar a anar més enllà del que seria «raonable». D’aquesta manera es va manifestar contrari a la venjança i va encoratjar a perdonar els qui ens ofenen i a tornar bé per mal als perseguidors. Amb el seu sacrifici va assenyalar el camí del lliurament en la seva màxima expressió: donar la vida pels altres.

Podria semblar que aquest model de vida no serveix per a moure’s en una societat tan competitiva i fins i tot tan agressiva. Però els cristians no estem cridats a callar, a amagar-nos. Hem de fer valer els nostres drets com qualsevol altre: d’expressió, d’associació, d’ensenyament, de llibertat religiosa, que són comuns a totes les persones.

Alhora, hem de ser justos, sabent que, a vegades, deixar d’actuar és una injustícia. ¿No va ser aquesta, la injustícia de Ponç Pilat, quan es va rentar les mans, pretenent quedar-se al marge en una decisió que li corresponia? I no va ser aquesta, la postura dels qui van passar de llarg del malferit a la paràbola del Bon Samarità?

Precisament perquè som cristians tenim una exigència més gran de justícia en el pla individual i social. El món és ple d’injustícies, només cal veure les notícies de televisió. Estem cridats a posar el nostre gra de sorra perquè sigui més just, més humà, i també, més diví.

Jaume PUJOL
Arquebisbe de Tarragona

REDACCIÓ2 Novembre, 2014

Sant Joan de la Creu va ser un místic, però no un home apocat i amb una vida passiva, sinó atzarosa, amb estada a la presó inclosa, de la qual va fugir pel sistema tradicional: lligant llençols i despenjant-se per una finestra.

Trobant-se en el seu llit de mort van tocar les dotze al campanar d’una església veïna i un germà va informar-lo: «Estan tocant a matines.» El sant va respondre unes últimes paraules: «Glòria a Déu, que al Cel les aniré a fer!» Després d’això va besar un crucifix i va expirar.

La festa de Tots Sants ens col·loca davant el testimoni d’aquests mestres de vida, i el dia dels difunts ens recorda que també van ser mestres en el bon morir: amb el pensament en el cel, en Déu que, en la seva providència amorosa, ens fa el do de l’existència i de tot el que som i fem.

El que defineix un cristià és el seguiment de Jesucrist, la consideració de germanor amb els altres i la creença en la vida eterna. Sant Pau va escriure als cristians de Corint. «Si la nostra esperança en Crist acaba en aquesta vida, som els més desgraciats dels homes. Però no! Crist ha ressuscitat d’entre els morts, el primer de tots.»

Aquest pensament, que a vegades es predica en els funerals, no és només una manera d’oferir consol a les persones que han perdut algú que estimaven, sinó que és una veritat de fe ensenyada per Jesucrist que sempre ha mantingut l’Església. La vida no acaba, sinó que continua, encara que d’una altra manera, misteriosa per a l’experiència humana, però lluminosa per a Déu, creador i redemptor.

Des dels primers segles, els cristians han resat i ofert la santa missa pels difunts, sabent que el sacrifici de l’altar té un valor incommensurable. Ja en l’Antic Testament se cita que Judes Macabeu va organitzar una col·lecta i va enviar mil monedes de plata a Jerusalem perquè s’oferissin sacrificis que reparessin els pecats dels homes morts en batalla.

La necessitat d’oferir sacrificis és comuna a moltes civilitzacions, però després de Crist, la missa és el «sacrifici únic i veritable», que se sobreposa a qualsevol altre, perquè és el Fill de Déu, el que s’ofereix al Pare, i el valor del seu lliurament és absolut.

Són dies, doncs, per a elevar els nostres ulls al Cel, per a pregar pels germans difunts, i per a decidir-nos a viure en la presència habitual de Déu, a les mans del qual hi ha la nostra vida.

Jaume PUJOL
Arquebisbe de Tarragona

REDACCIÓ19 Octubre, 2014

Aquest diumenge és un dia de gran alegria per a l’Església. L’any de la canonització dels papes Joan XXIII i Joan Pau II es completa amb la beatificació d’un altre pontífex: Pau VI.

Personalment em fa molt feliç la notícia, perquè, a part de valorar tot el que va fer per l’Església, vaig viure a Roma durant la major part del seu pontificat (de 1963 a 1978) i vaig tenir moltes ocasions de veure personalment el Papa que va culminar el Concili Vaticà II i va dirigir l’Església en els anys turbulents del postconcili.

Tinc molt present en la memòria aquell viatge seu a Terra Santa, en un moment en què els Papes no viatjaven gairebé, i el seu encontre amb el patriarca Atenàgores a la terra de Jesús. Com ho ha assenyalat Henri de Lubac, encara que l’encontre ecumènic va ser el que va merèixer més atenció, «Pau VI va anar a Jerusalem, en nom de tota l’Església, a postrar-se davant el Sant Sepulcre i mostrar que tots els cristians són els fidels de Crist. Va anar-hi per a testimoniar que l’Església no és res si no és la serventa de Crist, si no reflecteix la seva Llum, si no transmet la seva Vida».

Pot semblar obvi, però els qui vam viure els anys postconciliars sabem que no resulta inútil recordar-ho. La crisi social dels anys seixanta, que es va manifestar sobretot a Europa, va afectar també l’Església, sense que faltessin els qui van pretendre fundar-la de nou sense tenir en compte els seus pilars fonamentals.

Els qui van viure la seva època recordaran també les seves importants encícliques: la Humanæ vitæ, sobre el control de la natalitat; Ecclesiam Suam, sobre la presència de l’Església en el món, i Populorum progressio, que denunciava amb paraules rotundes la injusta distribució dels béns en la humanitat.

A més del viatge a Terra Santa, Pau VI va acudir al Congrés Eucarístic de Bombai, va visitar Nova York, Bogotà, Fàtima, Ginebra i pobles d’Àfrica i de l’Extrem Orient. Havent estat secretari d’Estat de Pius XII, Giovanni Battista Montini tenia una àmplia cultura i coneixement dels pobles i de les relacions internacionals, la qual cosa li va permetre advocar per la pau en diferents escenaris i ser considerat una referència moral en el món.

Sense gaudir de la popularitat de Joan XXIII i la posterior de Joan Pau II, va acabar l’obra del primer, el Concili, i podria dir-se que va preparar el futur quan va convidar el llavors cardenal Wojtyla a predicar un any els exercicis espirituals que el Papa fa amb la cúria.

Són pinzellades d’un gran Papa la figura del qual la història no farà més que engrandir.

Jaume PUJOL
Arquebisbe de Tarragona

Arxius de Jesucrist | Diari La República Checa

xxx Partners

JAUME PUJOL: “La sagrada família”

JAUME PUJOL: “Palau i estable”

JAUME PUJOL: “L’any de Santa Teresa”

JAUME PUJOL: “La festa de la Immaculada”

JAUME PUJOL: “Ets tu el qui ha de venir?”

JAUME PUJOL: “Quina classe de rei és Jesús”

JAUME PUJOL: “Germanor: expressió de solidaritat”

JAUME PUJOL: “Justícia inspirada en l’amor”

JAUME PUJOL: “La vida que no s’acaba”

JAUME PUJOL: “Beatificació de Pau VI”