Arxius de Jaume Pujol Balcells | Diari La República Checa

REDACCIÓ9 Juny, 2019

Queria agradecerle públicamente al Excmo. Sr. Arzobispo, su dedicación a “La Comunidad del Cenáculo” de Cornudella de Montsant. Aprovecho la ocasión para hablarles de este hogar, tan desconocido para los tarraconenses.

En uno de mis viajes a Medjugorje (Bosnia-Herzegovina), conocí el Cenáculo, fundado en Italia, en 1983 por Sor Elvira Petrozzi. Quien quiso donar su propia vida en favor de ‘Los adictos’.

La comunidad del Cenáculo es una asociación Cristiana que acoge a jóvenes desilusionados, desesperados, que quieran hayar un sentido a la vida. Hay 58 hermandades, en 15 países y más de 1.800 jóvenes en recuperación. Su comunidad NO es terapéutica, sino una escuela de vida. No se cobra ninguna tarifa por acoger y mantener a los chicos. Se acepta ropa, comida, enseres, herramientas útiles para su duro trabajo diario, pero NO Dinero.

LA DROGA… Que tema tan feo y tan sucio, verdad? Muy poca gente lo afronta y habla de ello. Las palabras de una madre afectada que oí: “Cuando tienes un hijo con cáncer, enfermedad o minusvalía.. La gente te apoya, te visita, te ayuda, te consuela.. Cuando tienes un hijo con adicciones… La gente te analiza, te juzga, en definitiva… Se aleja”. Bonita reflexión.

LA DROGA mata, destruye familias, entristece a hermanos, angustia a padres, rompe el alma.

Los testimonios desgarradores que pude escuchar en Medjugorje, el drama de un chico Valenciano, que ahora esta en la dirección del Cenáculo de Barcelona.

“Los Ángeles custodios”, ex- drogadictos reinsertados cuya misión es ser la sombra día y noche de los chicos que ingresan. Adolescentes muy jóvenes que llevan a sus espaldas unas mochilas cargadas de dolor, de abusos de todo tipo, que se criaron o NO… en hogares desestructurados.

El resultado del Cenáculo, altísimos índices de sanación. Os invito a que lo visitéis, dispone de 2 días de jornadas de puertas abiertas al año.

Gracias Monseñor, por haberles devuelto la sonrisa a estos chavales, y la alegría de volver a vivir! por todo lo que les has ayudado, apoyado y querido. Y sobre todo el que puedan llevar el día de mañana una vida digna.

Gracias de nuevo, Jaume y sé de buena tinta, que te van a echar mucho de menos! En tu poco tiempo libre siempre te los llevabas a esos paseos.. de excursión por el monte y admiraban esa naturaleza… La sierra de Montsant, tan bonita que yo y mi marido hemos podido disfrutar, conocer, pasear y a veces “sufrir muchos kms” gracias a la “Associació amics camí sant Jaume” de Tarragona.

Seguiré promocionando esta ciudad maravillosa..cultural….histórica, esa luz.. su gastronomía, sus costumbres, sus gentes..Que tanto me han aportado en apenas un año.

Que la Mare de Déu l’acompanyi sempre.

Moltes grácies Arquebisbe!!!

Carmen GIL PIDAL
Tarragona

REDACCIÓ17 Febrer, 2019

Molt s’ha parlat de la pederàstia en l’església catòlica en els darrers dies. Els abusos a menors és quelcom que ens repugna i ens neguiteja. A mi m’inquieta sobretot la impunitat amb què actuen els abusadors. Em preocupa la poca atenció que han dispensat alguns partits a aquesta xacra. M’entristeix que l’Arquebisbe Jaume Pujol intenti justificar els capellans pederastes.

No entenc les seves declaracions i les abomino. Algú que ocupa el seu càrrec no pot dir que els ‘toca nens’ tenen un mal moment i que els fets no són tan greus com per secularitzar-los. No, home no. Amb aquestes afirmacions, l’arquebisbe s’ha convertit, agradi o no, en còmplice i encobridor. Hem vist que la justícia eclesiàstica no ha funcionat. La pederàstia en l’interior de l’església és un drama que aparentment no té solució.

La solució? Doncs, la veritat és que la desconec. Però, d’entrada, tots els mossens que han abusat de menors haurien de ser apartats de les seves funcions i posats davant la justícia (civil i eclesiàstica). I ha de ser, obligatòriament, allunyat de la convivència amb la canalla. És lamentable que ningú de l’Arquebisbat s’hagi posat en contacte amb cap víctima. El discurs contradictori de Jaume Pujol m’ha descol·locat i entristit. Quan hauria de posicionar-se al costat de les víctimes, es confon i justifica el mal moment dels sacerdots.

L’arquebisbe no es va assessorar bé. Va improvisar amb un tema que no és cap broma. Jaume Pujol, en les seves declaracions, ha deixat entreveure la impunitat que gaudeix la poderosa església. Faig costat a la CUP. El posicionament de l’arquebisbe Jaume Pujol és inadmissible. Intolerable. Hauria de prestar comptes sobre les seves paraules.

No entenc per què l’alcalde de Tarragona es posiciona al costat de l’arquebisbe, quan en realitat hauria d’estar sense cap dubte al costat de les víctimes i demanar que s’expurgui aquesta xacra de l’església. No és la primera vegada que el màxim responsable de l’església a Tarragona s’equivoca. Si repassem algunes de les seves declaracions, veiem que és misogin i gens sensible amb les gais. Vaig tenir l’oportunitat de fer-li una entrevista televisiva i confesso que combregava amb algunes de les seves visions de la vida, però ara ja no. No puc estar d’acord amb els seus plantejaments a l’hora d’encarar la pederàstia a l’església.

En aquest tema només hi ha una actuació possible: perseguir els abusadors, expulsar-los de l’església, lliurar-los a les autoritats civils i castigar-los exemplarment. Cal defensar cabdalment les víctimes. La resta és perdre el temps.

Ricard CHECA
Periodista

REDACCIÓ6 Octubre, 2017

Arran de les peticions d’alguns mitjans de comunicació us fem arribar la nota enviada pel Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol Balcells, avui, divendres dia 6 d’octubre als preveres i diaques de l’arxidiòcesi davant del moment actual que estem vivint al país.

Als tots els preveres i diaques de l’arxidiòcesi de Tarragona

Molt estimats tots en el Senyor,

Us escric aquestes lletres perquè sento la necessitat de compartir algunes coses en aquests moments tan importants per al nostre país.

Penso que tots estem patint molt aquests dies, i no sabem cap on anirà tot aquest procés. Tant si mantenim una posició com una altra tinc el convenciment que ens ve al cap la pregunta: Què hem de fer? Què de fer jo?, em pregunto constantment. Davant del Senyor he pensat això.

Resem, i fem resar. Ho llegíem ahir a l’evangeli de la missa del dia de témpores d’acció de gràcies i de petició: «Demaneu i Déu us donarà, cerqueu i trobareu, truqueu i Déu us obrirà» (Mt 7,8). Tinguem fe en la pregària.

Després, siguem sembradors de pau, ajudem a fer germanor, a parlar d’allò que és més nuclear de la nostra fe, d’allò que ens uneix: «Que ens estimem els uns als altres com Jesús ens va estimar.»

No prenguem públicament posicions que ens enfronten. No oblideu que som pastors de tots els fidels. Les nostres opcions personals, totalment legítimes si estan preses en consciència, no haurien d’aflorar en aquests moments. Siguem elements d’unió, no de desunió.

No hi involucrem l’Església, que és mare de tots, ni fem servir els llocs sagrats per a qüestions polítiques. No m’agrada ni vull prohibir allò que es faci en consciència i ben pensat i dintre de la llei de l’Església, però us demano que sigueu prudents i que consulteu decisions que poden afectar la visió que la gent té de l’Església. Nosaltres no som propietaris, sinó administradors.

Per a aquest cap de setmana, intensifiqueu la pregària. Us recomano aquesta oració o una altra de semblant: «Oh Déu, que teniu cura de tothom com a bon Pare; concediu que tots els homes, ja que tenen un mateix origen, formin una sola família en la pau i que visquin units amb un sol amor fratern» (Col·lecta missa per la pau i la justícia).

Amb tot el meu afecte, la meva benedicció,

† Jaume PUJOL BALCELLS
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

REDACCIÓ6 Agost, 2017

El mes d’agost de 1978, com tenia per costum, el papa Pau VI va decidir passar-lo a Castelgandolfo per descansar i reparar forces, però va arribar ja molt esgotat i amb febre alta. Va estar sempre acompanyat pel seu secretari, Pasquale Macchi, qui l’últim dia va celebrar la missa a la seva habitació. Pau VI va concelebrar des del llit i va rebre la unció dels malalts. Poc després va morir després d’una llarga vida i quinze anys de pontificat.

Era el 6 d’agost, festa de la Transfiguració del Senyor, la mateixa festivitat que celebra l’Església aquest diumenge.

L’Evangeli recorda que Jesús es va endur tres deixebles —Pere, Jaume i Joan— a una muntanya i allí es va transfigurar davant d’ells. Sant Marc escriu: «El seu rostre brillava com el sol i els seus vestits es van tornar esplendents com la llum.» La sorprenent escena va acabar quan van baixar de la muntanya i el Senyor va manar als seus acompanyants: «No digueu res a ningú de la visió. Espereu que el Fill de l’home hagi ressuscitat d’entre els morts.»

Romano Guardini repara en la relació entre la Transfiguració i la Passió. Jesús puja a la muntanya i s’endú amb ell deixebles perquè siguin testimonis d’una experiència que és alguna cosa més que una visió, és una revelació que essent ell veritable home podia entrar a la llum incomparable. Va voler dir-nos que la mort no és definitiva, sinó que estem cridats a la resurrecció.

Aquesta trobada amb la llum definitiva, de la qual la Transfiguració de Jesucrist va ser primícia, ja la va considerar Pau VI quan, en la seva meditació sobre la mort que va intuir propera, va escriure: «Certament en acabar m’agradaria trobar-me amb la llum», recordant que Jesucrist va dir d’ell mateix «Jo sóc la llum del món.»

En el text evangèlic sobre l’escena del Tabor s’explica que sant Pere va expressar el seu goig dient al Mestre que podrien fer allí tres cabanes. Desitjava que l’experiència no acabés, quedar-s’hi, gaudir d’aquell avançament de la vida eterna.

Això ens porta a considerar moments de felicitat de la nostra vida que també hauríem desitjat perllongar, però la vida ens ensenya que no tenim aquí estatge permanent, que les alegries i les penes s’alternen en la nostra existència i que tot s’acaba menys la fe, l’esperança i l’amor. Aquestes són les tres cabanes que convé construir en els anys de vida que Déu ens concedeixi. Són les virtuts que ens portaran quan sigui el moment a la vida eterna.

† Jaume PUJOL
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

REDACCIÓ16 Abril, 2017

Avui és la gran festa cristiana de la Pasqua, en què celebrem la resurrecció de Jesucrist, per la qual ell, tres dies després de morir a la creu, va recobrar una vida real, en cos i ànima. La vida aniquilada torna a bategar, encara que, això sí, en una condició totalment nova i transformada.

El gran pensador Romano Guardini adverteix que al segle XX els nostres sentiments es rebel·len contra aquesta exigència de fe. La reacció més espontània és resistir contra aquesta veritat i preguntar-se si no serà una llegenda. No és una qüestió menor: la resurrecció és la base del cristianisme. Com dirà sant Pau: «Si Crist no ha ressuscitat la nostra fe seria vana.»

En què se sosté la nostra creença? En les paraules Jesucrist mateix, que va anunciar que patiria, seria condemnat a mort i ressuscitaria el tercer dia. Després hi ha el testimoni dels evangelistes, que es refereixen al sepulcre buit, a la versió oficial d’un rapte del cos de Jesús, i a les aparicions del ressuscitat.

L’Església primitiva no va tenir dubtes que era la mateixa persona, Jesús de Natzaret, que havia tornat a la vida com a primícia de la vida eterna en la qual creiem després de la nostra estada temporal en aquest món.

La Carta als Hebreus, ens presenta Crist, summe i etern sacerdot, exaltat en la glòria del Pare després d’haver-se ofert a si mateix com a únic i perfecte sacrifici de la nova aliança, amb el qual es va dur a terme l’obra de la redempció. I sant Joan escriu: «En això consisteix l’amor: no som nosaltres qui hem estimat Déu, sinó que ell ens ha estimat primer i ha enviat el seu Fill com a víctima propiciatòria dels nostres pecats.»

Benet XVI, que tenia gran devoció a sant Agustí, va acudir a venerar les restes mortals del bisbe d’Hipona i en aquesta visita va confessar que la seva encíclica Deus caritas est devia molt al pensament augustinià, que ens va ensenyar que Déu és amor. El Papa va manifestar: «Germans i germanes, la vostra pertinença a l’Església i el vostre apostolat han de brillar sempre per l’absència de qualsevol interès individual i per l’adhesió sense reserves a l’amor a Crist.»

Aquest amor, que es concreta en petits gestos quotidians, té la seva dimensió última en el sentit de la nostra vida, que no està cridada a desintegrar-se i desaparèixer definitivament, sinó a transformar-se en vida eterna. Aquest és el sentit de la Pasqua i la raó de l’alegria que ens ha portat Jesucrist.

† Jaume PUJOL BALCELLS
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

REDACCIÓ22 Maig, 2016

OPINIO JAUME PUJOL
En el cristianisme no hi ha fórmula ni gest més repetit que fer el senyal de la creu, mentre es diu: «En el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant».

S’invoca les tres divines persones, que són un sol Déu, mentre portem els dits al front, al pit, i a les espatlles esquerra i dreta, traçant sobre nosaltres el signe de la creu, en memòria de la Santíssima Trinitat i alhora de la crucifixió del nostre Redemptor.

És un signe amb què comença i acaba la santa missa, que s’empra en el baptisme, que molta gent fa per devoció quan mira un crucifix o quan passa per davant d’una església, o també en sortir de casa o en beneir la taula… un signe que veiem fer sovint a molts futbolistes quan surten a la gespa per jugar un partit.

És el major resum possible de la nostra fe cristiana, i per la seva senzillesa és el primer que els pares creients ensenyen als seus fills quan tot just deixen de ser uns nadons.

Al mateix temps el dogma de la Santíssima Trinitat suposa el major repte per a una intel·ligència humana si es tanca en ella mateixa i no s’obre al sobrenatural. Els teòlegs de tots els temps s’han esforçat a aprofundir en aquesta realitat trinitària: tres persones i un sol Déu, i al final arriben a una mateixa conclusió: la clau que obre aquesta veritat, que roman amagada en el pensament lògic, és la fe.

Per a un racionalista, aquesta conclusió és com fer trampes al solitari: quan no hi ha carta vencedora s’invoca la fe i així es guanya la partida. Però és que justament passa que en la vida espiritual no juguem al solitari, sinó que juguem amb Déu. No estem tancats entre les quatre parets d’una habitació sense llum, sinó que l’habitació té finestra, com deia Benet XVI en una de les seves lúcides reflexions sobre fe i ciència.

Creure exigeix ser humils, reconèixer que no som els inventors del món, començant per la vida pròpia. Per què creiem en la Santíssima Trinitat? La resposta és: perquè Jesucrist ens l’ha revelada. És un gran misteri, com l’eucaristia, però – com va escriure sant Tomàs d’Aquino— res no hi ha més veritable que aquesta paraula de veritat.

En aquesta festivitat que l’Església situa el diumenge després de Pentecosta, fem un acte d’assentiment a la Santíssima Trinitat, centre de la nostra vida cristiana.

† Jaume PUJOL BALCELLS
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

REDACCIÓ20 Març, 2016

El Diumenge de Rams recordem l’entrada triomfal de Jesús a Jerusalem enmig d’aclamacions de la gent que sortia a rebre les peregrinacions que arribaven a la Ciutat Santa en ocasió de la Pasqua.

Els congregats feien crits d’alegria i anomenaven «beneït el qui ve en nom del Senyor», al «Fill de David», el «Messies» i estenien els seus mantells i tallaven al seu pas branques d’arbres per a fer una catifa de benvinguda.

Quan les autoritats religioses van preguntar al nouvingut per què acceptava aquelles aclamacions, i l’instaven: «Mestre, renya els teus deixebles», Jesús reacciona dient: «Us asseguro que si aquests callen, cridaran les pedres.»

Com s’explica, això? Jesucrist havia fet molts miracles i s’havia guanyat el favor del poble. A vegades havia hagut de fugir de les masses que volien fer-lo rei, i en moltes ocasions després de fer una curació deia al guarit: no ho diguis a ningú, o torna a casa sense entrar a la ciutat, peticions que no sempre eren ateses. La discreció i la repulsa a qualsevol enaltiment personal eren la seva regla de conducta. Però aquesta vegada trenca la seva norma i es deixa aclamar, com si fos necessari que la discreció deixés pas a la veritat.

Jesús sap que serà l’última vegada que el poble l’aclami. Pocs dies després aquest mateix poble serà manipulat perquè demani a Pilat que no li concedeixi l’amnistia, escollint en el seu lloc Barrabàs, i encara serà encoratjat a demanar la crucifixió per a ell. Per la salvació d’aquest poble jueu, representant de tota la humanitat, s’entregarà amb una cruel mort de creu.

Aquests vaivens en l’ànim popular són un símbol de la nostra vida. També al llarg d’ella a vegades aclamem Déu en nosaltres i a vegades, per debilitat generalment, el neguem si no de paraula sí amb els nostres actes. En canvi Jesucrist ens estima sempre, «mai no es cansa de perdonar», en paraules del papa Francesc, i en el perdó mostra el veritable rostre de Déu que és misericòrdia.

Aquesta Setmana Santa de l’Any Jubilar és un moment propici per a deixar-se perdonar per qui tant ens estima. El Papa confia que els fidels acudeixin al sagrament de la penitència. Personalment desitjo fer una crida a viure l’experiència que se’ns va demanar el Dimecres de Cendra: «Converteix-te i creu en l’Evangeli.» Tots estem cridats a aquesta conversió continuada per a ser feliços en aquesta vida i més encara en l’altra.

† Jaume PUJOL BALCELLS
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

REDACCIÓ14 Desembre, 2015

Un dels teòlegs més citats a propòsit del Concili Vaticà II, de la clausura del qual acaben de complir-se 50 anys, va ser Henri de Lubac.

En una ocasió, durant una conversa entre amics, va dir: «Esperem que la Providència ens conservi per molt temps Pau VI, però el dia que tinguem necessitat d’un nou Papa jo tinc ja el meu candidat: és Wojtyla. Llàstima que no ho serà! No té cap possibilitat.»

Es podria dir que De Lubac encertava fins i tot quan s’equivocava. Amb el temps Karol Wojtyla va accedir al Pontificat, i, per cert, va nomenar De Lubac cardenal.

Doncs bé, el teòleg francès, fent balanç dels fruits del Concili anys després, destacava que l’Església, amb les seves misèries i humiliacions que deriven de les debilitats de cada un de nosaltres, té una cosa molt positiva que va anomenar «una xarxa de santedats ocultes». Sobre això va escriure: «Estimo aquesta Església en la qual, com deia el papa Gregori el Gran, cadascú és sostingut per l’altre, encara que l’un i l’altre puguin a vegades considerar-se enemics, tan feble és la mirada de tots ells.»

El Concili Vaticà II va suposar una formidable i necessària posada al dia de les pràctiques eclesials en tots els camps. Els seus documents són un tresor teològic i pastoral. Va donar ales a una major comunió dins l’Església impulsant les conferències episcopals i els sínodes de bisbes, com el que s’acaba de celebrar sobre la família. I, de manera molt destacada, va tendir ponts cap a altres religions cristianes i no cristianes a través del camí ecumènic i l’obertura a la societat.

Seria una llàstima que aquest major accent en la fraternitat amb els no catòlics, no es veiés acompanyat d’una major fraternitat dins l’Església catòlica mateixa. El papa Francesc, advocant pel respecte a tots els carismes i realitats eclesials, ha censurat amb freqüència les crítiques internes, les murmuracions, les enveges humanes o els desitjos de destacar sobre altres. Són faltes de caritat que poden donar-se en els àmbits que haurien de ser més exemplars, des de la Cúria romana fins a l’última parròquia o moviment de base.

L’aggiornamento que va buscar el Concili no pot ser només litúrgic o formal, sinó que ha d’incidir en el nucli del missatge de Jesucrist: l’amor entre uns i altres. El testimoni que se’ns demana s’assembla molt al que donaven els primers cristians, de qui el poble comentava: «Mireu com s’estimen.»

† Jaume PUJOL BALCELLS Pujol
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

REDACCIÓ19 Octubre, 2015

El 23 de setembre va ser proclamat sant fra Juníper Serra, el mallorquí i gran missioner d’Amèrica que a la costa de Califòrnia va fundar missions convertides avui en grans ciutats. Els seus pares el van educar en la fe i li van ensenyar una cosa que recordaria sempre: «Fill meu, primer de tot Déu.»

I ara, en aquests dies d’octubre, en coincidència amb el Sínode de la Família, seran canonitzats els pares de santa Teresina de l’Infant Jesús, que és la patrona de les missions: Louis Martin i Zélie Guerin. D’ells va dir la santa de Lisieux: «Déu m’ha donat uns pares més dignes del cel que de la terra.» He començat amb aquestes dues cites aquest comentari amb motiu de la Jornada del Domund per ressaltar que les vocacions missioneres no apareixen en la societat i en l’Església de manera espontània, sinó que Déu acostuma a servir-se d’uns pares que els han educat en la fe i en el lliurament als altres. La família cristiana és la primera Església.

El lema del Domund d’enguany és «Missioners de la misericòrdia», i està en relació amb el Jubileu de la Misericòrdia, Any Sant convocat pel papa Francesc amb la seva Butlla Misericordiæ vultus, que començarà el 8 de desembre. El Papa, en el missatge per a la Jornada Mundial de les Missions, diu que l’Evangeli és font d’alegria, d’alliberament i de salvació per a tots els homes, i que l’Església, conscient d’aquest do, no es cansa de proclamar-ho. Afegeix, fent referència al fet que estem en l’Any de la Vida Consagrada, que les comunitats contemplatives han de prendre el model de santa Teresa de l’Infant Jesús com a inspiradora del vincle que hi ha entre vida contemplativa i missió.

«És urgent» —clama el Papa— «tornar a situar l’ideal de la missió en el seu centre: Jesucrist, i en la seva exigència: la donació total d’unMissioners de la Misericòrdia El 23 de setembre va ser proclamat sant fra Juníper Serra, el mallorquí i gran missioner d’Amèrica que a la costa de Califòrnia va fundar missions convertides avui en grans ciutats. Els seus pares el van educar en la fe i li van ensenyar una cosa que recordaria sempre: «Fill meu, primer de tot Déu.»

«És urgent» —clama el Papa— «tornar a situar l’ideal de la missió en el seu centre: Jesucrist, i en la seva exigència: la donació total d’un mateix a la proclamació de l’Evangeli.» Així actuen els missioners, mostrant a tots un Déu proper, misericordiós i sant. En un món sotmès a tantes tensions, entre països, entre col·lectius, fins i tot dins d’una mateixa família, és més necessària que mai la predicació del perdó, de la misericòrdia basada en l’amor. Desitjo enviar avui una càlida salutació als missioners de la nostra arxidiòcesi que hi ha escampats pel món, als quals sempre tenim presents malgrat la llunyania.

També aprofito per demanar a les famílies que acullin possibles vocacions missioneres. I a tots, que resem per les missions. † Jaume Pujol Balcells Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat mateix a la proclamació de l’Evangeli.» Així actuen els missioners, mostrant a tots un Déu proper, misericordiós i sant. En un món sotmès a tantes tensions, entre països, entre col·lectius, fins i tot dins d’una mateixa família, és més necessària que mai la predicació del perdó, de la misericòrdia basada en l’amor.

Desitjo enviar avui una càlida salutació als missioners de la nostra arxidiòcesi que hi ha escampats pel món, als quals sempre tenim presents malgrat la llunyania. També aprofito per demanar a les famílies que acullin possibles vocacions missioneres. I a tots, que resem per les missions.

† Jaume PUJOL BALCELLS
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

REDACCIÓ4 Octubre, 2015

El 4 d’octubre de 2014, el papa Francesc tancava, a la plaça de Sant Pere, una vetlla de pregària per al Sínode de la Família que s’havia de celebrar just un any després, del 4 al 25 d’octubre de 2015, dient als presents: «Cau ja la nit sobre la nostra assemblea. És l’hora en què es torna a casa de bon grat per trobar-se a la mateixa taula, en l’espessor dels afectes, del bé realitzat i rebut, de les trobades que enardeixen el cor…».

En una ocasió el Papa havia parlat de la casa afirmant que és «un lloc decisiu en la vida on cada persona aprèn a rebre amor i a donar amor».

Els qui hem nascut i viscut en un poble en tenim especial consciència, i així, quan a vegades ens parlen d’una persona esmentant només el seu nom i cognoms, necessitem preguntar: de quina casa és? Dit d’una altra manera: De quina família és?

La primera prioritat que el papa Francesc va marcar per al seu pontificat és reflexionar sobre la pastoral familiar. Què pot fer i què ha de fer l’Església respecte a la família? Aquest va voler que fos el tema del Sínode que aquest diumenge s’inaugura al Vaticà.

El Papa ha volgut que durant tot un any es preparés l’assemblea sinodal perquè no oferís respostes vagues, sinó concretes i compromeses als molts problemes que afecten la institució familiar i diverses situacions de fet.

En la preparació s’ha tingut en compte famílies pobres, immigrats, persones afectades per viduïtat, pel decaïment de la tercera edat, per malalties associades, o per la discapacitat d’alguns membres; però també famílies colpejades per la violència de gènere, per adulteris, per eliminació de fills que han de néixer, o per fills que són víctimes indefenses en casos de divorci…

Quines respostes dóna l’Església als qui conviuen per «por de casar-se», per rebutjar un compromís definitiu, o als qui el van trencar a vegades contra la voluntat d’un dels cònjuges i s’han tornat a casar? El Papa ha fixat línies mestres de l’acolliment de l’Església, que passen pel respecte a la veritat i també per la misericòrdia insondable de Déu.

Als pares sinodals corresponen ara els treballs, i a nosaltres el deure joiós de pregar per ells.

† Jaume PUJOL BALCELLS
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

Older Posts

Arxius de Jaume Pujol Balcells | Diari La República Checa

xxx Partners

CARMEN GIL PIDAL: Arzobispo y El Cenáculo

RICARD CHECA: Defensar les víctimes

Carta de l’Arquebisbe de Tarragona sobre el moment que està vivint Catalunya

JAUME PUJOL: La transfiguració i les tres cabanes

JAUME PUJOL: La gran festa cristiana

JAUME PUJOL: ‘La festa de la Santíssima Trinitat’

JAUME PUJOL: ‘Diumenge de Rams’

JAUME PUJOL: ‘Als 50 anys del Concili vaticà II’

JAUME PUJOL: ‘Missioners de la Misericòrdia’

JAUME PUJOL: ‘Sínode de la família’