29. Març 2024

Arxius de james font | Pàgina 2 de 3 | Diari La República Checa

REDACCIÓ20 Febrer, 2019

Puede que las fiebres electorales generen alucinaciones políticas, puede que las ansias de ganar votos lleven a niveles insospechados de ingeniería propagandística, puede que alguien haya pensado que una mentira táctica era una buena estrategia, el caso es que esta semana ha empezado a circular el rumor de que el futuro ex alcalde de Vila-seca y también futuro ex presidente de la Diputación de Tarragona podía ser el fichaje estrella de Ballesteros para las próximas elecciones municipales.

L’alcalde Ballesteros i Josep Poblet

La noticia, dicha así de golpe, parece una fake news. Coja por donde se coja, la información no merece ninguna credibilidad. Pero alguien ha querido ponerla en circulación. Y no es lo mismo que se trate de una elucubración, que hablemos de una especulación. Sobre lo primero no hay más que dar carpetazo al asunto, pero lo segundo, la especulación acerca de una hipotética incorporación de Josep Poblet a la lista de Ballesteros a las municipales, abre algunas incógnitas, más allá de la veracidad real del rumor.

Que Poblet hace años acumula una lista inacabable de agravios hacia su formación política de origen es algo tan sabido como bien llevado por ambas partes. Que Poblet no le debe nada al clan Nadal, también es bien cierto. Que Poblet se siente muy lejano del actual relato de los herederos de Convergencia, ya se llamen éstos Pdecat, La Crida, Junts per Catalunya o como sea, lo compramos sin regateos. Que Poblet y Ballesteros comparten grandes espacios ideológicos y de escuela política, pues va a ser que sí. Que Poblet vaya a hacer tándem abracadabrante con Ballesteros, lo vemos inverosímil. Entonces, ¿por qué poner en circulación el rumor? Y todavía más inquietante, ¿a quién se pretende beneficiar o perjudicar con dicho rumor?

Señoras y señores, esto no ha hecho más que empezar…

James FONT

 


REDACCIÓ4 Febrer, 2019

Hay que felicitar a Ángel Juárez i a ‘Paquito’ Ferreras por la cena que organizaron en el restaurante Sol Ric: fue un fiel reflejo de lo que es hoy la ciudad de Tarragona. Dos de los candidatos a la alcaldía estrenaban el serial de política de mantel blanco: Rubén Viñuales y Dídac Nadal.

Entre los asistentes, casi los mismos de siempre. Compañeros de viaje de ambos candidatos, colegas de Juárez, comisarios políticos de Ballesteros (Josep Maria Bonet y Santi Castellá), merodeadores como Josep Bertrán de Repsol, conspiradores como Mario Rigau o Ángel Martín de Sande y periodistas sospechosos habituales como Ricard Checa y Oliver Márquez. No sigo que me aburro.

Dídac Nadal i Rubén Viñuales sota l’atenta mirada de Castellà

Lo mejor de la noche lo obsequió Dídac Nadal. Seguramente, se ve tan perdedor en las próximas elecciones municipales, que no le importa soltar sus demonios personales más íntimos y quedarse a gusto. Algunas cosas de las que dijo no tienen desperdicio:

–          Lanzó un mensaje a los asistentes, la mayoría de ellos en fase “jubilata” o acercándose a ella, diciéndoles que lo que tienen que hacer es no ir a más cenas ni actos políticos porque las personas mayores deben dejar paso a los de su generación, esa generación de “mi papá lo arregla todo”. Por ello, recomiendo a Juárez que el próximo evento con los candidatos no sea una cena a 20 euros (cava incluido), si no un botellón.

–          Aseguró y confirmó que por encima de ideologías y de programas, su objetivo real, íntimo e intransferible, es desalojar a Ballesteros del sillón consistorial y que, si para ello debe facilitarle apoyo a un cientocincuentaycincoman como Viñuales, pues se hace y ya está.

–          Y soltó que el alcalde de Tarragona debería “apatrullar” la ciudad junto con la policía, para dar ejemplo. Si es que Ballesteros es un blandengue. Yo propondría que el próximo alcalde no solo “apatrulle” la ciudad, si no que sea un verdadero Marshall de Tarragona. Cuanto más grande la pistola, mejor. Y si se llama Chuck Norris, ya sería de lujo.

Els amfitrions amb els dos alcaldables

La verdad es que Nadal Jr. demostró que no tiene proyecto, ni programa, ni eso le importa un bledo… porque tiene apellido. El problema es que su padre fue, a la política municipal, una especie de huevo de Fabergé, mientras que Dídac “a prou feines” llega a huevo Kinder.

Rubén Viñuales se mostró bastante suelto durante casi todas sus intervenciones, pero una vez más le traicionó su bisoñez, cuando ya en los cafés e infusiones, se hizo el graciosillo imitando al alcalde. No tengo claro si para él la política es un compromiso en el tiempo o en el pasatiempo. También sacó a relucir Viñuales su cara más ácida y desafiante, encarándose con el Ricard Checa por una pregunta bastante tontorrona del periodista -todo sea dicho de paso-.

En definitiva, los dos candidatos se mostraron excesivamente acaramelados entre ellos y a los asistentes solamente les faltó pedir aquello de que se besen, que se besen…

James FONT

 

 


REDACCIÓ19 Desembre, 2018
ballesteros_vinuales.jpg

La firma del pacto entre Ballesteros y Viñuales a cuenta de los presupuestos del próximo año, con foto incluida, es toda una declaración de intenciones, más aún si cabe por el quiebro que ambos hacen a algunos protagonistas del actual gobierno municipal.

Lo que ha trascendido hasta ahora de la ‘cocina’ del pacto es que Pau Pérez se opuso al mismo, sobre todo a la sobreactuación que supuso hacerse una foto para la firma… ¡de la abstención de Ciutadans!

Y es que al que fuera todopoderoso factótum de las finanzas municipales no le salen últimamente los números políticos hasta el punto de que se especula con su salida del gobierno antes de las próximas elecciones municipales o, como mal menor, su no inclusión en la próxima lista electoral de Ballesteros.

Ciutadans s’ha convertit parella de pressupostos de Ballesteros


La traición de Pau Pérez al alcalde, dejándose manosear políticamente por sus socios del PP como eventual recambio de Ballesteros en el caso de que este dejase la alcaldía por fuerza mayor judicial, no ha hecho otra cosa que abrir más y más la brecha entre ambos antiguos socios de fatigas, Pérez y Ballesteros.

Hasta tal punto llegó el afán de Pau Pérez por evitar la foto de cartel del pacto que acudió a su enemigo íntimo Josep Maria Bonet para convencerle de que se debía parar como fuera la dichosa “foto de la firma”. Pero Ballesteros y Viñuales ni se inmutaron, ni prestaron la menor atención a esas llamadas de aviso.

Tampoco el despechado José Luis Martín pudo hacer otra cosa que achicar agua de su barca, pues la vía que se le ha abierto es de consideración. Nadie inteligente en la ciudad le da a Martín demasiadas expectativas en las próximas elecciones municipales, que, en el mejor de los escenarios, podrán ser las de jugar el papel de comodín.

Salvo descalabro electoral monumental, Ballesteros sabe que ha firmado una póliza de seguro que le permitirá alcanzar la jubilación con cierta tranquilidad, con la venia de algún sobresalto judicial. Mientras, Viñuales, ofrece su mejor perfil político como líder responsable para con su ciudad y con capacidad de entenderse con su supuesto rival, o sea, una jugada redonda.

Crapulines y crapulinas, no se me despisten, que la próxima semana les entrego las últimas anotaciones de mi diario, pues me marcho de vacaciones una temporada a Transilvania.

¡Prepárense para el retorno del implacable James Font!!!

2019 llegará con mucha fuerza!!!

Un abrazo del…

Conde Crápula

 


REDACCIÓ23 Juny, 2018

La ceremonia inaugural de los XVIII Juegos Mediterráneos Tarragona 2018 no llegó ni a fiesta mayor de pueblo: gradas vacías (por mucho que intenten hacer ver lo que no vimos ninguno), ausencia total de símbolos de Tarragona – a nadie se le ocurrió repartir banderitas de Tarragona entre los asistentes-, no hubo castells, ni gegants, ni diables.

Para cantar una canción de Serrat, quien mejor que el propio Serrat, aunque fuese en playback, como Lucrecia. Utilizaron a centenares de niños y niñas como escudos humanos para evitar la crítica sobre las coreografías y, de paso, como dice la Biblia adaptada, “dejad que se acerquen a mí los niños… que detrás vienen los padres comprando entradas”.

A la ceremonia le ha sobrado 15 minutos. El ritmo lo han dejado para el final. No ha habido alardes tecnológicos audiovisuales emocionantes. Un voluntariado plagado de jubilados – con todo el respeto –, sin uniformidad ni etiqueta, con camisetas XXL y botones desabrochados. Lo mismo que el coro asambleario de niños y niñas cantores, cada uno con uniformidad diferente, según hubiesen comprado la camiseta del Tarracus o no previamente.

No entraré a analizar la parte político-institucional, pues sobre este aspecto ya son legión los periodistas que han dedicado su trabajo. Me voy a ocupar de la ceremonia y de la jornada inaugural. El espectáculo ha sido bonito para otra ocasión que no para unos juegos olímpicos de una pequeña ciudad de la Mediterránea.

Las gradas medio vacías y un público sobrexcitado políticamente son la muestra más clara del momento que vivimos y de la enajenación del Comité Organizador con relación a la ciudad que acoge “sus” Juegos. Ayer quedó demostrado que estos son los Juegos de los políticos, de las instituciones, pero no de la ciudadanía de Tarragona.

Entre las subsedes y la capital no fueron capaces de llenar el estadio, los medios de comunicación más importantes focalizan su información en el conflicto institucional, pero lo que se dice ceremonia inaugural, fracaso mediático rotundo, a pesar del enorme esfuerzo de los locutores de RTVE por dar sentido y emoción a lo que ocurría en el césped del Nàstic.

Nadie puede dudar de que Lidia Valentín o Mireia Belmonte son un referente deportivo y social y merecen todo el foco de los Juegos, pero ningún deportista tarraconense tuvo un minuto de gloria. Ninguno.

Los videos de Almería 2005 están en youtube para quien quiera comparar: no hay color. La de Almería fue una inauguración espectacular, la de Tarragona, simple y llanamente sin identidad tarragonina. Lo primero que llamó la atención fue el entorno del estadio, sin elementos que calentasen el ambiente. Dentro, un recinto apenas engalanado como merecía la ocasión.

Díganme ustedes, sufridos lectores y lectoras, si esta ceremonia inaugural de los Juegos aguantará en nuestras memorias más allá del próximo lunes… apuesto a que no. Y les diré más, casi mejor olvidarla cuanto antes. Y lo siento por el sufrido Javier Villamayor.

JAMES FONT

 


REDACCIÓ21 Maig, 2018

En todo inicio de una nueva etapa política, entre sus protagonistas e impulsores, se genera la sensación de entrar en un espacio de tiempo singular y lleno de magia. Por ejemplo, cuando Josep Félix Ballesteros accedió a la alcaldía en 2007, el propio Ballesteros con todo su equipo entraron en esa dimensión mágica de sentirse protagonistas de algo poético y legendario, como sería llevar Tarragona hasta donde nadie antes la había llevado.

Dicha sensación de halo mágico pasa a ser, peligrosamente, una convicción, para, más tarde, tras el paso de los acontecimientos, quedarse en un recuerdo.  La trayectoria política del alcalde (y buena persona) Ballesteros ha experimentado ese desvanecimiento de la magia inicial hasta convertirse, hoy, en un sentimiento melancólico. Ni tan si quiera la inminente inauguración de los sufridos Juegos Mediterráneos ha producido una justificable euforia: todo viene ocurriendo bajo la estricta parsimonia lampedusiana.

La pareja perfecta Ballesteros/Pau Pérez ya es matrimonio de conveniencia. El entusiasmo ballesteril de Floria – entusiasmo que la llevó a abandonar melodramáticamente el paraguas  político de Xavier Sabaté –, se esfumó en una conversación a solas con Ballesteros cuando este le recriminó que pusiese sus lazos familiares por encima de otras cosas.

Las tristes salidas de Crespo, Zapater, Tarrés, Castillo y otros, dejaron profundas cicatrices internas. La ruptura con Burgasé, Fuster, León, Pescador y resto de integrantes de la vieja guardia se suplió con Cuadrado, Caballero y demás personajes, hoy en día enterrados políticamente en vida. Alejandro Fernández, que vino a ser un elemento dinamizador, se quedó en placebo fugaz para Ballesteros y lo que ha permanecido del PP en el gobierno municipal es tan insustancial como improductivo.

El cosquilleo por aquello que se inicia, por los horizontes a explorar, por lo que pueda ser Tarragona en el futuro cercano, por el renacimiento de nuevas ilusiones, esa sensación mágica, se ha mudado al animoso Rubén Viñuales y su equipo. En la casa naranja todo es energía vital y ganas exponenciales de comerse el mundo, empezando por Tarragona.

Pero sabe Viñuales, que las apuestas sobre las próximas elecciones municipales lo sitúan en la encrucijada de tener que pactar con Ballesteros el nuevo gobierno de la ciudad. Magia blanca, magia negra, ilusionismo, todo eso formará parte del nuevo capítulo a escribir en la larga marcha de Tarragona hacia nadie sabe dónde.

Por esto anterior, el alcalde, en el último pleno, hizo un requiebro a Viñuales para demostrarle que él, Ballesteros, tiene opciones alternativas al pacto con los naranjas en 2019, como sería negociar un acuerdo con ERC y JxC. Difícil saber qué ocurrirá. De todas formas, lo que hace imprevisible el futuro para ambos es que la magia, igual que viene, se va. Y lo mismo que se va, reaparece. Abracadabra.

La huella de James FONT

 

 


REDACCIÓ10 Febrer, 2016

‘El retrovisor’ és la secció que el nostre diari inaugurarà el proper dilluns. Tindrà una periodicitat quinzenal i s’escriurà en castellà i català, alternadament.

retrovisorAl més pur estil ‘James Font’ (el personatge que va signar algunes peces durant les eleccions municipals), intentarem oferir al lector una anàlisis detallada i critica de l’actualitat política i social de Tarragona.

El contingut dels escrits serà responsabilitat del ‘xofer’ del misteriós i enigmàtic ‘James Font’. Sense pèls a la llengua, coaccions, censura o por a perdre ‘el xollo’, revelarà histories i experiències que va viure a l’observar els retrovisors del seu cotxe camuflat.

Revelarem els pecats però intentarem protegir dels pecadors, tot i que “els fets” els identificaran. No es tracta d’aconseguir la veritat absoluta, però descriure allò que molts veiem pels retrovisors… de la vida.

Serà una secció on l’humor, el sarcasme, la revelació de secrets i l’astúcia tindran un paper preponderant. El nostre ‘conductor discret’ estarà en els llocs més  inhòspits. Compte!!!

Fins dilluns…

 


REDACCIÓ25 Maig, 2015

plaça font

Tot i que en aquesta ciutat es fa evident la llei lampedussiana  de que de tant en tant és necessari que tot canviï per a què res hagi de canviar, aquest cop alguna cosa sí que canvia després dels resultats de la nit electoral.

Ballesteros ha resistit i, avui dia, resistir és guanyar. Ha perdut 3 regidors però la sensació de satisfacció està plenament justificada. En el Palau estarà ell i l’exèrcit de Pancho Villa, o sigui, la resta. Un alcalde declinant, que vol marxar a meitat del mandat i amb una oposició tutifruti no és un panorama massa engrescador. Però, en realitat, ara per ara, Tarragona tampoc és massa engrescadora… a excepció del Nàstic (i mira que no sóc massa futbolero).

Abelló ha estat màrtir, víctima i, potser, verge, si acaba per plegar abans d’ocupar vergonyosament el seu seient al Saló de Plens del consistori. I els seus traïdors, cada dia que passin dins el partit, serà un exemple de la decadència orgànica de CDC. Deplorable.

Alejandro ha tret un resultat ambivalent. Perdre 3 regidors és, sens dubte, un mal resultat. Pèssim. Però treure 4 regidors per co-governar una capital de província catalana semblaria un bon resultat. Pactar amb Ballesteros és la única sortida per a no continuar caient electoralment i regalant vots a un ‘Ciutadans’ imparable. Em fa llàstima que el regidor conservador més carismàtic i lleial a Alejandro hagi de marxar de la política d’aquesta manera. En fi… una llàstima.

ERC, malgrat les meves andanades, ha fet un bon resultat. No sé si pensar malament del meu criteri o del criteri dels votants tarragonins. En fi, a gaudir que són 4 anys. Pau és treballador i us acabarà sorprenent.

La CUP és la meva nota fàtua. Que Laia Estrada entri en el consistori és com Edurne a l’Eurofestival. Farà una bona feina i alertarà per a situacions que només els ‘cuperos’ ho sabran fer. Els hi demano encerts i sentit comú.

L’Arga Sentís ho passarà molt malament aquests 4 anys. La CUP no li farà la vida possible i ‘Ciutadans’ tampoc.  Es poden arribar a fer mal.

I finalment, Emili Rivelles. Ara no ha pogut ser. No obstant, ens deuen algunes explicacions. El cotó no enganya i la gent no és tonta.

I com que han estat uns mesos en els que he anat desvetllant tot tipus de secrets i vergonyes dels candidats principalment, en aquest darrer informe, voldria deixar uns miratges personals per cadascun d’ells:

JOSEP FELIX BALLESTEROSJa ha arribat el moment de que saltis a la primera divisió política o seràs, per a mi, una enorme decepció. No li tinguis tanta por a Sabaté. Em faràs cas?

ALBERT ABELLÓ – No voldria estar pas en la teva pell. Desconfia de la teva ombra. Hauràs de ser més desconfiat.

ALEJANDRO FERNÁNDEZ – Ets el polític més complert de la ciutat (acostumo dir que ets un animal polític), però no has sabut agafar distància sobre tu mateix per guanyar perspectiva de les coses. Tot i això, tens el meu respecte. Per cert, seria normal la gent que has defenestrat estigui contenta…

ARGA SENTÍS – No us entendré mai als de ICV. I mira que t’admiro.

PAU RICOMA – No t’ho creguis pas aquest resultat. No has estat tu. Reflexiona sobre això. Sé que acabaràs sent un bon regidor.

RUBÉN VIÑUALES – Tens un llarg camí per davant. Dos consells: ves lleuger d’equipatge i no et prenguis massa seriosament. T’anirà millor. Ah… sigues llest i ‘a Dios rogando y con el mazo dando’. M’entens, oi?

EMILI RIVELLES – Tu, com Jordi Sendra, teniu germans que gestionen brillantment el negoci familiar. I si us dediqueu un temps a veure si apreneu alguna cosa d’ells?  S’han aprofitat de vosaltres… Sou conscients?

LAIA ESTRADA – Pots aportar moments interessants en la política local. Redueix la crispació i aprofita per posar en marxa les teves propostes electorals.

I fins aquí he arribat. Per a mi ha estat un plaer. Pels meus ‘convidats’ dels informes setmanals de cada dilluns segurament no haurà estat tant satisfactori, però, fins i tot ells em trobaran a faltar. Jo a tots vosaltres segur que sí. Heu estat milers els lectors que heu fet de James Font 007 el personatge de l’any. No sigueu dolents…però divertiu-vos.  Jo continuarà observant-vos en silenci…

Comença la festa!!!!

James FONT 007

———————————————————–FI————————————————————-


REDACCIÓ18 Maig, 2015

 

EleccionsEntrem en la recta final de campanya i ja no n’hi ha marxa enrere ni temps per esmenar errors. Les estratègies dels candidats i els seus equips s’estavellen contra les urnes en pocs dies. I ja podem assegurar algunes coses i desvetllar d’altres.

Primer diré que he posat nota a tots els candidats, a les llistes, he obert l’armari dels sondejos pre electorals secrets dels partits i he explicat els angles de llum i de foscor de tot el que es belluga per aquestes eleccions a la ciutat. I ara toca estar atent al que passa i al que roman amagat.

Abraçades

Ballesteros anunciant la creació d'un recinte estable per a Tarraco Viva al Recinte Firal
Josep Fèlix Ballesteros (PSC)

Ballesteros ha estat capaç d’ocupar el centre del taulell polític de la ciutat. Les seves propostes són creïbles, mesurades i realitzables. El seu equip confia en cos i ànima en la personalitat de l’alcalde alcaldable. L’opció Ballesteros és nítida: voteu els qui confieu en mi o els qui desconfieu més dels altres. Per a Ballesteros, cada abraçada és un vot. Si pogués, abraçaria la ciutat sencera.

Ballesteros ho té molt clar: amb 10 regidors governarà en minoria i acords puntuals multilaterals. Necessita 10 regidors. Per fer què? Essencialment, per tenir una passarel·la a Madrid, que és el seu objectiu de futur ara mateix.  En qualsevol cas, no és massa sincer Ballesteros quan parla del futur de Tarragona, quan el seu futur polític personal no passa sobretot per la ciutat. Està cansada de la política municipal.

L’anècdota més curiosa de Ballesteros, fins ara, en aquesta campanya, és el triomf de la col·lecció de cromos d’Abelló entre els seus familiars directes més joves. Fins i tot un d’ells li hauria demanat que li aconsegueixi els cromos que li falten. Ell ho negarà, però de vegades la realitat és sàvia i li guanya la partida als professionals de la política.

alejandro
Alejandro Fernández (PP)

Projecte ‘apagat’?
Els nervis estan instal·lats, sobre tot, en la casa electoral d’Alejandro Fernández i el seu PP. Les coses no li pinten gens bé pel que s’endevina si parles anònimament amb els ciutadans de a peu. El seu equip també s’ha confiat plenament a la imatge del seu líder local, però en aquesta campanya Alejandro no ha estat capaç d’aixecar un projecte que sembli alternatiu al de Ballesteros, que era el que qualsevol assessor qualificat i independent li hauria aconsellat.

Alejandro arriba a la recta final de campanya donant la sensació que serà una crossa institucional de Ballesteros. El veï més il·lustre de Sant Pere i Sant Pau no ha fet oposició. Lleialtat institucional a la ciutat? Segurament, però ell i els seus 6 regidors han estat uns “fofisanos” en aquests quatre anys. I potser ho pagaran car en aquestes eleccions. Si Alejandro fa un mal resultat de ben segur que també seran les seves darreres eleccions com a candidat del PP encara que ell, Alejandro, encara no ho sàpiga.

abello
Albert Abelló (CiU)

Abelló canviarà de partit?
Pel que fa a Albert Abelló, pot fer dues coses. Plegar davant el mal resultat que tindrà el proper diumenge o considerar humilment que en aquesta campanya no s’ha assabentat de gaires coses, que no ha pogut armar un equip potent de col·laboradors i que el 25 de maig comença el seu veritable partit electoral, que jugarà pel títol en el 2019. El meu consell és que faci una oposició seriosa, amb arguments, treballant a fons tots els assumptes municipals, parlant molt amb la ciutat… i pensant seriosament en canviar-se de partit. Encara és independent, oi?

Però també podria passar que els que esperen poder amotinar-se contra Abelló i la direcció nacional de CDC llencin la tovallola interna o busquin, a cara descoberta, un altre niu on posar els seus ous polítics , i qui diu ous diu una altra cosa. És una marranada el que li està fent el trio la-la-la.

Donar més joc
ERC entra en el tram decisiu fora de temps. Els republicans pagaran a les urnes el preu de la seva obstinació en presentar un cartell electoral de sardana chill out. Podien donar més joc, malgrat la timidesa d’en Pau. Puc semblar molt dur amb aquesta formació i la seva gent, però és tot el contrari. Mai haurà tingut ERC una oportunitat més oberta i propera per fer-se amb una representació potent al consistori, però no serà així i no ho serà per errors locals propis, exclusivament.

ruben viñuales
Rubén Viñuales (Ciutadans)

Viñuales, un altre Carles Castillo
El cas de ‘Ciutadans’ és una qüestió a banda. Tot els ve de cara. Trauran un magnífic resultat de ben segur. Només cal que mantinguin el to de les dues darreres setmanes i no baixin el ritme. Millor ‘quietos paraos’ que la caguin. El problema és que hauran d’entrar al govern amb Ballesteros si volen menjar-se definitivament l’espai del PP a la ciutat (El que no saben és que Ballesteros se’ls menjarà a ells a poc a poc. Viñuales és massa tou per anar amb una destral política a la mà. El cap de llista ‘naranjito’ podria convertir-se en el Carles Castillo del proper mandat).

Les urgències les trobem a tres formacions que lluiten per treure 1 regidor o regidora: CUP, ICV i ‘Ara Tarragona’. Els cuperos tenen la urgència de deixar de parlar-se entre ells endogàmicament, de dir-se els uns als altres que autèntics que són i començar a parlar de debò de la ciutat. Els agraïm que posen nerviosos els que han governat i que revelin acords governamentals sospitosos… Però cal uns línies programàtiques definides i creïbles.

arga
Arga Sentis (ICV)

Les incògnites
L’Arga Sentís té les urgències en trobar electors que, a més de dir-li que és molt solvent, treballadora i seriosa, la votin. I ‘Ara Tarragona’ té un problema dins la seva formació. Alguns dels membres de la llista han començat a cercar capelles per confessar que ells es pensaven una cosa i ha estat una altra això de l’Ara i l’Emili Rivelles. Mantenen les seves expectatives obertes, però en el que queda de campanya pot passar que Rivelles arribi sol al dia 24. O es quedi sol (dins o fora del partit) després de conèixer el resultat electoral.

Serà una setmana en la que encara queden vots orfes i, per tant, recol·lectables. Jo no en faria massa cas d’alguna enquesta que ha volgut marcar territori des de la terra dels ‘pixa pins’. El cert és que els líders consolidats van a la baixa i els candidats que encara no ho son van a l’alça. I ara diguin vostès, amb una mà al cor i l’altre allà on vulguin o puguin, si pensen que aquesta ciutat, en els propers quatre anys, anirà a la baixa o a l’alça. I no esperin al 25 per respondre a la pregunta. Al cap i a la fi o ens ho de fer mirar tots plegats.

Sort que estic en la recta final d’aquest rosari polític, tot i que, després del dia 25, us aniré vigilant a la distància i amb discreció.

Fins dilluns i aneu tots a votar. En qui? Abans de depositar la papereta penseu, sobretot, en Tarragona i en el vostre futur.

James FONT 007

 


REDACCIÓ20 Abril, 2015

ballesteros_alejandro
L’alcalde Ballesteros xerrant amb Alejandro Fernández

A Tarragona s’estan disparant els rumors de pactes postelectorals. I naturalment, el que es porta la palma és el propi partit de govern, el PSC. Hom tracta de preveure quin altra formació (o formacions), complementaran l’esperada i insuficient, per si mateixa, victòria electoral socialista.

I el que sona clarament amb més força en la rumorologia tarragonina és el Partit Popular, del conservador Alejandro Fernández.

Alguns diran que és impossible i d’altres es preguntaran com pot ser tal cosa, i serà perquè no coneixen o han analitzat una sèrie de qüestions en les que ara aquest espia de la Plaça de la Font s’endinsarà.

En primer lloc, el més evident, l’escenari extern, i atenent que una  part important de Catalunya pujada al carro d’un procés sobiranista, ens adonem que les forces que són clarament unionistes estan més a prop entre elles que mai, independentment de la seva ideologia, i aquestes són, recordem, el PSC, el PP, i Ciutadans.

En segon lloc, convé ressaltar que les relacions personals, entre els regidors que han format part del govern municipal i els regidors que han estat a les files del PP, són magnífiques. I especialment podem entrar en la que es dóna entre l’home de confiança de Ballesteros, Pau Pérez, del què ja hem parlat aquí alguna vegada com artífex de la tranquil·litat de govern socialista i el regidor del PP, el discret José Luís Martín.

Ambdós van col·laborar estretament en la seva etapa al Nàutic de Tarragona, on José Luís Martín portava les qüestions jurídiques, com a advocat, i Pau Pérez era gerent, i recordem, considerat com un dels “Badia boys”, un nom que se li donava a una sèrie de persones que es trobaven en l’òrbita de l’aleshores president del Port de Tarragona, units per interessos polítics (i econòmics?).

Alejandro_pauperez
Pau Pérez sentint el líder del PP

Aquests detalls, i el fet que el PP podria haver començat a interessar-se per dos de les seves joies de la corona, Promoció Econòmica i Guàrdia Urbana, realitzant reunions amb alguns dels seus membres afiliats, ens fan sospitar que el pacte podria estar pràcticament enllestit. La rúbrica de l’acord governamental es podria produir després de les eleccions generals (per si de cas).

Un Ballesteros cansat demandaria governar amb comoditat, i en aquest cas, ningú seria més fidel que Alejandro Fernández, que ja va demostrar la seva serietat i lleialtat amb forces polítiques (suposadament incompatibles), durant el pacte que va mantenir a la ciutat amb l’alcalde Joan Miquel Nadal.

La sortida poc explicable del defenestrat Carles Castillo, també semblaria que podria anar en aquesta línia, ja que aquest hagués suposat, de ben segur, una pedra en la sabata de Ballesteros, en cas de moure fitxa envers a aquest pacte. No en va era considerat el seu ‘infant terrible’ en el terreny ideològic.

Tot plegat fa semblar que si sumen entre ells, és molt possible que el pacte PSC-PP sigui una realitat després de les eleccions. I en tot cas, si no donessin, sempre poden comptar amb el partit unionista que queda: Ciutadans.

James FONT 007

 


REDACCIÓ23 Març, 2015

sombraLa relació dels periodistes amb els polítics locals en una petita ciutat com Tarragona és d’una densitat psicològica força interessant. Els periodistes assalariats intenten conjugar la seva objectivitat/subjectivitat amb l’ideari i els interessos del mitjà que els paga. És humà, és lògic i raonable. I els periodistes autònoms, cada cop més presents amb l’increment dels digitals, també tenen les seves limitacions, fruit de la doble relació professional/empresarial.

Això vol dir que el que veiem publicat dels polítics en els mitjans locals acostuma a tenir alguna mena de filtre, ja sigui per prudència o per mala llet. Però, això no vol dir que els periodistes no tinguin una visó, una percepció i una consideració personals de cadascun dels polítics tarragonins.

I aquesta opinió personal només surt a la llum al voltant de cafès o cerveses relaxades, després de jornades esgotadores seguint i sentint els gestos i paraules dels polítics, que sempre m’ha semblat un exercici professional amb un fort càstig psicològic que requereix una sòlida convicció vital per tal d’evitar el pessimisme crònic. I vagi pel davant que no sóc periodista, sóc agent secret (infiltrat).ballest

Què opinen realment els periodistes dels nostres principals alcaldables? Es pot pensar encertadament que les opinions són tantes com periodistes, però alguns punts en comú de la majoria ens aporten interessants elements de judici.

BALLESTEROS CANSA I ESTÀ CANSAT
El més conegut i recurrent és l’actual alcalde Josep Felix Ballesteros. Amb ell s’ha anat produint una mena de moviment tectònic periodístic. El Ballesteros dels primers anys era creïble pels periodistes. La majoria dels professionals dels mitjans havien generat una poc dissimulada simpatia cap a ell i això es feia palès en el seguiment informatiu. Però el pas del temps, el descobriment d’un Ballesteros de més fatxada que molla i la sobre actuació de la seva guàrdia pretoriana han modificat radicalment la primera impressió dels periodistes.

Ara mateix Ballesteros és, per a un important nombre de periodistes, un personatge gastat i un projecte polític esgotat. Els periodistes suporten pacientment però (alguns) de mala gana els circumloquis de sempre de l’alcalde, amagant les seves debilitats i ambicions inconfessables darrera d’una imatge afable però de cap a caiguda a nivell de credibilitat política.  Els periodistes s’ha cansat de Ballesteros segurament tant com Ballesteros s’ha cansat d’ells. Altra cosa és que les alternatives tampoc siguin massa engrescadores.

LES SALSITXADES D’ABELLÓabello_2
Pel que fa a Albert Abelló les coses són molt diferents. Els periodistes el coneixen del seu pas per la presidència de la Cambra de Comerç. La seva relació amb els professionals dels mitjans sempre va ser utilitària.

Per Abelló els periodistes eren peces del taulell. Ara, en canvi, els veu protagonistes de la història. De la seva història política personal. I això fa que forci el gest.

Eren tantes les ganes dels periodistes de treure del davant la mediocritat política de Victòria Forns que les expectatives d’Abelló han estat tant elevades com la decepció immediatament posterior. Ara mateix, pels periodistes de Tarragona, l’alcaldable convergent és poca cosa més que una font d’anècdotes ocurrents i de vegades grotesques.

Els periodistes esperaven descobrir un Abelló sòlid, robust i contundent i s’han trobat amb una caricatura imprevisible. “Poca cosa per ser alcalde” pensen alguns dels periodistes. Esperem veure’l més al terreny…

ALE ALE ALEJANDROALEJANDRO_FERNANDEZ
Alejandro Fernández és una altra cosa. Els periodistes també el coneixen molt bé, tal i com passa amb Ballesteros. La majoria de professionals dels mitjans intueixen amb anticipació els seus moviments i reaccions.

La seva singularitat i novetat va ser, principalment, en les passades eleccions del 2011, en que va trencar motllos. Però en aquesta campanya Alejandro és més previsible. Repeteix mètodes i línies argumentals. Tampoc és que ho tingui fàcil amb la marca PP al darrera, però els periodistes esperaven una mica més del polític conservador. Segurament el seu perfil personal públic no ha caigut massa en aquests anys fonamentalment per la seva regularitat i coherència durant el mandat, però no és menys cert que de moment no ha generat cap salt endavant en les seves projeccions electorals. Els periodistes saben que busca no perdre i aquesta actitud decep quan parlem d’Alejandro Fernández.

I… ELS ALTRES CANDIDATS
Fem un repàs a la resta de candidats i candidates. PAU RICOMÀ (ERC) genera molt poc interès entre els periodistes més enllà del seguiment de manual que estan obligats a fer-li.

El candidat de C’s, RUBÉN VIÑUALES, es veu com un element estrany a la realitat de la ciutat; valdria per unes eleccions autonòmiques, però no per a unes municipals. Diuen que és massa bo per dedicar-se al fang polític.arga

Pel que fa a LAIA ESTRADA (CUP)  tenen clar els nostres periodistes que representa exactament el que és ella i el seu entorn familiar i per tant, més enllà de saber quina serà la seva força electoral real, el seu discurs i el seu posat polític són coneguts i poc apreciats. Peca per massa visceralitat.

Si parlem d’EMILI RIVELLES (Ara Tarragona), els periodistes el veuen com un trepa, un subproducte d’Ara Reus, l’original. I a més a més (perd credibilitat) quan alguns personatges de l’entorn de confiança de l’alcalde faci ostentació, davant d’alguns periodistes concrets, que maneguen els fils d’Ara per fer-li mal a Abelló.

Finalment, afegirem ARGA SENTIS (ICV). Aquesta política, tremendament treballadora i honesta, està tant presonera de la imatge que vol projectar que es fa avorridament esquerrana pels periodistes, que la veuen sempre agafada al manual. Però veure-la treballar en un plenari i la seva manera d’intervenir és, sens dubte, un regal.

En definitiva, que en aquesta campanya els periodistes no tenen cap alcaldable que els generi un canvi de ritme professional, que els ocupi apassionades tertúlies privades al voltant d’una taula de bar. Amics i amigues periodistes, us compadeixo.

Potser estareu divertits seguint aquesta campanya d’eleccions municipals donades les amplies opcions que es donen en els resultats, però pel que fa a l’aparició d’un alcaldable que us generi expectació professional i personal, ja puc dir als nostres lectors que sou el primer col·lectiu de professionals damnificats pels polítics locals. Sort i paciència!

James FONT 007