Arxius de Fernando Romay | Diari La República Checa

Podeu imaginar una sala plena de gent i que, en determinats moments no se sent una única ànima respirar. Això és el que s’ha viscut aquest dimecres a l’Auditori de la Pobla de Mafumet. El protagonista era, ni més ni menys, que l’exjugador de Bàsquet del Reial Madrid, Fernando Romay Pereiro. El gallec, nascut el 23 de setembre del 1959, ha compartit, amb l’audiència, els moments més interessants de la seva trajectòria com a esportista d’elit.

La conferència – El valor de la diferència – ha acabat esdevenint una lliçó de creixement personal. Romay, conegut per la seva altura (2,13cms), ha recordat que el més important per assolir l’èxit és el sacrifici, la perseverança, el sentiment de pertinença, en treball en equip, la disciplina i el respecte pels altres. Ha recordat, i repetit, que més important que assolir un repte és perpetuar-se i deixar petjada. “Hem de mirar més enllà del nostre melic”, ha dit l’exjugador, afegint que a l’ésser humà el més difícil sol ser més motivador. Ha anat desgranant les principals etapes de la seva etapa trajectòria, ha donat detalls d’alguns episodis més desconeguts que van tenir lloc al camp de joc.

Ha destacat la personalitat i la implicació d’alguns dels seus companys, alguns dels quals ja han traspassat. També ha tingut paraules d’agraïment i reconeixement pels seus entrenadors. Recorda amb nostàlgia els seus inicis amb la samarreta del Madrid. Diu que l’alçada el diferenciava, però que això per si sol no porta a l’èxit. Cal treballar en equip i aconseguir que creguin en nosaltres i, de retruc, creure en algú. “Xaval, et fitxarem i et quedaràs al Reial Madrid perquè jo crec en tu”, aquesta frase el va colpejar de tal manera que s’ha convertit en un eslògan de vida. Confiar perquè confiïn. Assegura que des d’aleshores s’ha esforçat al màxim per no defraudar aquelles persones que han cregut en les seves capacitats ja sigui en l’àmbit personal, professional, social o familiar.

Mentre Romay parlava, el públic, bocabadat, es limitava a escoltar i alguns a assentir amb el cap. Més d’un feia servir els mòbils com a bloc de notes. Movent-se d’un costat a l’altre de l’escenari, l’exjugador ha apostat pel positivisme, per fugir de les zones de confort per conquerir el món. La recepta és senzilla: ser lleial a nosaltres mateixos, respectar els altres, treballar de debò i mai no plegar-nos de braços. En efecte, que l’alegria, sovint, no està en les medalles sinó en l’esforç per aconseguir-les.

És conscient que les metes són importants però les aventures vívides durant el recorregut solen convertir-se en inoblidables, pertant han de ser treballades minuciosament. Ha insistit en la necessitat de superar les pors, però després d’identificar-les. “Les pors col·lectives funcionen quan les posem a favor del bé comú”, per tant hem de buscar, sense complexos, solució a les pors i als temors. “Tenir por no significa que som persones vulnerables”, ha esclarit.

També ha fet referència a la necessitat d’agrair més als altres. “Hem de saber preguntar, atendre i agrair”, ha explicat que aquesta postura contribuirà a crear un equip més impermeable i autèntic. Cadascú està cridat a aportar la seva diferència sense perdre la personalitat i caràcter. A títol d’exemple, ha recordat que els mosaics estan fets amb peces diferents que, sovint, els fan únics. Ha insistit en àrees fonamentals per lluitar per l’èxit: emocional, física, tècnica i formativa.

No s’ha oblidat de dir que el sacrifici i la disciplina ajuda a tenir seguretat i tot això contribueix a la millora (a tots els nivells). Finalment, i després de parlar dels protagonismes (sense excessos), ha recordat que no hi ha res pitjor que fer les coses sense il·lusió. Aquesta és la recepta de Fernando Romay, una persona que continua contagiant els més joves dels valors de l’esport.

Diu que ens hem d’estimar molt més i aconseguir que la diferència que cadascú pot aportar sigui útil al bé comú. Fernando Romay, que calça un número 56, creu que el camí de la vida s’ha de fer amb personalitat i assaborint cada moment amb esforç i sense tenir por al desconegut. “No podem deixar de preguntar sempre: què puc fer; què he de fer i que poden fer per mi?”.