29. Març 2024

Arxius de educador social | Diari La República Checa

REDACCIÓ22 Febrer, 2019

El judici tindrà lloc el 21 de març

L’Audiència de Tarragona jutjarà el pròxim 21 de març un educador social per abusar sexualment d’una nena de deu anys en el centre d’acollida de menors (CRAE) Codina de Reus durant tres anys. Tant Fiscalia com les acusacions particulars de Sagessa Salut -que gestionava el centre- i la Generalitat -com a responsable de la tutela de la víctima- demanen per a l’home, de 42 anys, sis anys de presó. Addicionalment, el Departament de Benestar Social sol·licita també un any addicional per trencament de condemna després que hagués vulnerat la prohibició de comunicar-se amb la nena quan ja estava sent investigat pel cas. Segons les acusacions, l’educador va aprofitar la diferència d’edat, la seva relació d’educador de la menor, així com la superioritat intel·lectual i la vulnerabilitat de la menor, en situació de desemparament, per abusar d’ella sexualment.

L’acusat, que treballava al CRAE reusenc des de gener de 2008, va iniciar una “espècie de relació sentimental” amb la nena, nascuda l’any 2002, quan aquesta tenia deu anys. Segons el relat de les acusacions, “pràcticament tots els vespres” que reballava al centre, l’educador anava a l’habitació on dormia la menor i li donava petons a la boca. Quan la nena va complir dotze anys, a més dels petons efectuava suposadament tocament als pits, vagina i natges de la menor quan no hi havia altres educadors a la sala.

Per guanyar-se la seva confiança i obtenir el seu silenci, va dir a la nena que estava enamorat d’ella i que, per això, havia deixat la seva dona. També li escrivia cartes d’amor que li deixava sota el coixí del llit i després ell estripava, la feia “sentir com la seva parella sentimental”, li feia regals i la tractava com la seva preferida al centre. Durant juliol de 2015 l’home, i en almenys tres ocasions, hauria acudit amb la menor al seu domicili particular amb “ànim de satisfer els seus desitjos sexuals”, fent-li tocaments als pits i les natges.

L’educador, que no era funcionari i havia estat contractat per Sagessa-Salut, que gestionava el centre, va ser finalment acomiadat per raons disciplinàries el novembre de 2015. Malgrat això, segons remarca l’escrit d’acusació de la Generalitat, entre els mesos de desembre d’aquell any i febrer de 2016 l’acusat va intentar mantenir contactes de caràcter sexual amb la menor i “procurar-se la impunitat del delicte d’abusos sexuals pel qual estava sent investigat”. En aquest sentit, malgrat la prohibició de comunicar-se amb la víctima, va contactar amb ella a través de les xarxes socials i del seu germà.

A banda de la pena d’entre sis i set anys de presó, les diferents acusacions demanen també que, en cas de condemna, se li imposi la mesura de llibertat vigilada entre cinc anys -Fiscalia – i deu anys -Sagessa-Salut-, mentre que la Generalitat sol·licita la prohibició d’aproximar-se a la víctima a menys de 500 metres ni comunicar-s’hi per cap mitjà durant cinc anys.

 


REDACCIÓ9 Maig, 2016

 despullatENTREVISTA

L’Armand Medina, a primera vista, sembla tímid i home de poques paraules. Res més allunyat de la realitat. És discret i té molt sentit de l’humor. Sempre té la paraula encertada pel moment adequat. A n’Armand li agrada la muntanya i la natura. És educador i un apassionat per la lectura. L’escriptor portuguès Antonio Lobo Antunes és un dels seus predilectes. A la taula, diu, no pot faltar un bon vi i una conversa interessant.

 

ArmandMedina_opinioRC – Un record de la tardor de la teva infantesa.

AM – La sensació de peus mullats pujant a l’autobús per anar a casa

RC – El teu paisatge idíl·lic

AM – Qualsevol camí de muntanya per sobre dels 3.000 metres

RC – Catalunya serà lliure si…

AM – Volem i no creiem en els representants polítics

RC – Quins canvis fas al teu armari?

AM – Cap, deso al mateix armari la roba d’hivern i la d’estiu

RC – Què podem aprendre amb els més menuts?

AM –  Gairebé tot el que conté la vida

RC –  Quina olor fan els núvols?

AM – A… tu

RC – És de bojos fer…

AM – Qualsevol cosa que desitgis

RC – Què no pot faltar a la taula?

AM – Vi i conversa, per aquest ordre

RC – Un complement imprescindible?

AM – Les ulleres

RC – Què portes a la cartera?

AM – No em porto

RC – Què no t’agrada que diguin de Tarragona?

AM – El que realment no diuen d’ella

RC – Una cançó que et faci recordar un amor?

AM – No recordo cap cançó, però sí recordo un amor.

RC – Tres desitjos inconfessables?

AM – El moment en el que siguin confessables ho diré

RC – La darrera cosa que fas abans d’anar a dormir?

AM – Fer un petó

RC – Què et fa mania?

AM – Les exigències de discursos idiotes

RC – Amb qui no t’importaria passejar sota la pluja?

AM – Amb l’escriptor lusità Antonio Lobo Antunes

RC – Et quedes amb cara de moniato quan…

AM – Em diuen que em desitgen

RC – Twitter o Facebook?
AM –
Cap de les dues, en tinc prou amb l’e-mail

RC – Què faries per un amic?

AM – Ni aconsellar-lo ni exigir-li res, compartir el silenci.

 


REDACCIÓ3 Abril, 2016

OPINIOParlar de felicitat, em porta irremeiablement a parlar de comprendre a l’altre. Ja fa un temps que em passo moltes hores amb infants què lluny dels seus pares, viuen com poden, les angoixes de vida de qualsevol ésser mortal. També fa molt de temps que uns quants, anem avisant de les barbaritats que de vegades cometem als adults amb aquests.

armand_medina
Armand Medina

Un d’aquests abusos, és la sobre medicació per trastorns diagnosticats de vegades amb l’única finalitat de controlar allò que no entenem. És un moment, però la decisió ètica es fa clara i evident quan al matí, al migdia o a la nit, li haig de donar la medicació a un infant, i sempre em pregunto el mateix. Com se sentirà?

Fa uns dies, que em van diagnosticar una hipertensió, que més tradueixo com una hiperactivitat mal compresa, però el cas és que la recomanació del metge ha estat la medicació crònica per tal de regular la sang què em vull i què corre massa ràpid per les meves venes. Lisinopril és el nom de la pastilleta. Quan llegeixo el prospecte, diu de tal medicament, que és un inhibidor de l’enzima convertidora d’angiotensina, i s’utilitza per al tractament de la pressió arterial elevada o la falla cardíaca congestiva. Vivim temps accelerats, tractant de definir com ens sentim en moments de canvis. La contrarietat que un experimenta quan ens adonem que les coses ja no són com eren, és immediata. En aquell moment, tens la sensació que el temps de cop s’alenteix, i la comprensió arriba d’uns efectes contrariats, en el que no saps si cal destriar un temple gegant com una seu o un menut com un farcell.

Doncs bé, la sensació de comprendre a l’altre, també és que les coses es fan petites i grans amb un ritme endiablat, omplint una fluència de mides, àgils i entrenades en l’àmbit d’un aprenentatge que quasi sempre és juganer. El xiuxiueig d’un imaginari contraproduent, contraresten amb el somriure i el perfil d’un desig encoratjador i somiador. Els esquitxos dels retrets que comporta la funció educativa queden en un segon terme, i la decisió de prendre la medicació o no, deixa esbossat alguns somriures que desprenen un gran enfilall d’accions representades de forma senzilla, parlo de l’amor. El lloc i el moviment, són elements vitals de l’acció educativa, i els materials que se’n desprenen del desig d’escoltar algú, produeixen la il·lusió de tornar a viure.

Bé encara estic de sort, que el Lisinopril també s’utilitza per millorar la supervivència després d’un atac al cor.

Armand MEDINA
Educador Social

 


REDACCIÓ24 Desembre, 2015

OPINIOarmand_medinaPrefereixo veure un dibuix de Rebecca Raue, concretament el titulat Menschen Gehen (la gent se’n va), que la barcassa del parc temàtic Dismaland, un parc d’atraccions antifelicitat, ideat per l’artista britànic Bansky per il·lustrar el drama migratori.

Ara fa uns dies escrivia sobre un lloc a les portes de la població de Calais. La Jungla, tal com relatava Gabriela Cañas en un mitjà de comunicació, és un espai què es situa a cinc quilòmetres del centre de la ciutat portuària francesa de Calais, d’un kilòmetre d’allargada i mig d’amplada, res a veure amb les dimensions del parc temàtic antifelicitat. I mentre escric, no em deixen d’aparèixer les imatges mostrades aquests dies, esculpides per un magma de plàstic i humanitat, resistint una pluja insistent en la frontera de Sèrbia i Croàcia, en la tan transitada ruta balcànica.

Però tornem a França, en aquesta població francesa viuen entre 4.000 i 6.000 persones, la majoria d’aquests sirians, eritreus, afganesos, sudanesos i iraquians, amuntegats en tendes de tela i plàstics sense les condicions higièniques bàsiques amb l’esperança de creuar al Regne Unit pel canal de la Manxa.

Doncs bé, el rebuig de la població autòctona que viu és total, els francesos rebutgen sense embuts, avalats per un discurs de la por, institucional i polític, acollir immigrants, que lluny queden els grans valors, llibertat, igualtat i fraternitat. Sembla patològic que això no s’hagi resolt en aquesta població francesa, ja que Calais, fa més de quinze anys que viuen aquesta pressió migratòria.

Cal interpretar els processos migratoris des de l’actualitat més immediata i física, calen opinions sòlides i accions compromeses per transmetre que aquest és un problema que es pot resoldre i s’ha de resoldre.
També fa uns dies que us vaig parlar de Gabriela Bettini i el seu projecte “llarga distància”, perquè com ni podem gaudir dels suggerents dibuixos de Rebecca, ni tampoc podem gaudir del cinisme britànic a Dismaland, torno a convidar-vos a veure aquesta petita mostra de Gabriela per endinsar-nos amb l’esdevenir migratori com a condició humana ineludible.

La galeria Silvestre exposa una mostra delicada, i elaborada amb una sensibilitat poc usual, una qüestió estètica sí, però també humana, incisiva en la voluntat humana de descobrir i pensar, i no jutjar.

Armand MEDINA
Educador Social

 


REDACCIÓ16 Desembre, 2015

Armand_Medina_opinio
Armand Medina

OPINIOVirgilio occupato no buona scuola. Aquesta afirmació, en forma de pintada, estava escrita a una de les parets del Liceu Virgilio. Desconeixia que l’ocupació d’escoles com a mitjà de protesta de l’alumnat és una tradició molt italiana.

Sembla que durant més de dues setmanes, des del 26 de novembre concretament, aquesta escola pública de renom del centre de Roma, amb 1500 alumnes d’edats compreses de 15 i 18 anys, ha estat ocupada per dues centenes d’estudiants com a pressió perquè fossin ateses les seves reivindicacions. Demandes, que algú els hi adjunta l’adjectiu de banals, o molt banals, què responen a assenyalar millores circumscrites a les normes i mancances de l’escola o a l’actitud del director. Si aquestes demandes reivindiquen un lloc, la institució es resenteix.
Hem d’entendre que la nostra convivència en una institució de caràcter educatiu, no passa per un estat d’harmonia, on l’objectiu d’aquest és acontentar a tothom sense cap mena de pudor. Si tenim en compte l’ètica com a pràctica, aquesta contempla que les relacions tenen implícit el conflicte, i que aquesta és una condició inherent a l’ésser humà.

Les dinàmiques d’una ètica què treballa per a la producció d’un saber, o d’una experiència en relació a la praxi, s’articula a partir de la diferència, i aquesta no ho entén d’una altra manera. Tota institució, com així tot individu que treballa en ella, és donat a la repetició en els seus actes i els seus dirs. Però quin és el fet al qual em refereixo quan utilitzo aquesta paraula? Doncs, busco el sentit de repetició per tal de modificar-la, aplicant-la quan aquesta bloqueja i obtura qualsevol decisió o moviment.

Aquest fet no ens deixa triar, li costa renunciar, i per tant no deixa cap espai per poder aventurar-se a altres decisions i a altres actituds on l’atzar i la sorpresa sostinguin el desig de separar-se del que un intenta ser. L’acció i el discurs són creadors d’espais i en aquest estem obligats a conviure.
Aquests espais vénen sostinguts pel conjunt normatiu que conté o hauria de contenir l’ordre discursiu d’una institució i que legitima els diferents actes que es despleguen en aquesta quan treballem.

El lloc d’on jo parlo amb l’altre i em relaciono amb l’altre, l’acció educativa i el discurs que la sosté, han de crear un espai on subjecte i agent de l’educació trobin alguna cosa a veure amb la seva pròpia ubicació respecte al temps i al lloc, i d’aquesta manera es puguin donar aquests possibles espais on podem aparèixer. El què es tradueix és un ser per l’altre i això mai hauria de ser considerat com a banal.

Armand MEDINA
Educador Social

 


REDACCIÓ17 Desembre, 2014

Puc dir que pateixo de disfòria quotidiana. Ara farà uns dies, vaig assistir a unes jornades sobre Salut Mental. Es presentava un estudi sobre “l’afectació de salut mental en la població infantil i adolescent en situació de risc a Catalunya”, a càrrec de la professora Violeta Quiroga.

Entre altres qüestions, els ponents què acompanyaven en la presentació estaven molt preocupats, ja que les temptatives de suïcidi de la població adolescent han crescut considerablement. També es parlava de la sobre medicació a que queden exposats molts dels joves i no tan joves, que actualment són tractats farmacològicament per la xarxa de salut pública i privada de Catalunya.

Quan dic què pateixo de disfòria quotidiana, vull dir que estic disgustat. I aquest disgust em provoca un malestar amb la realitat que s’ha m’assignat. Estic de sort  per  no estar en mans d’alguns d’aquests psicòlegs, que d’alguna manera resolen algunes dificultats d’entendre a l’altre, amb els fàrmacs per tal de silenciar un malestar que no calla.

Sort tinc de tenir l’edat què tinc, perquè sinó ja estaria medicat, per tal de resoldre la meva més que dubtosa disfòria o eufòria, depenent del dia o el moment del meu esdevenir quotidià.

La disfòria de gènere, que no és el mateix que la disfòria quotidiana, consisteix en aquelles conductes inconformistes amb allò què és te, en aquest cas el qual ateny al gènere concretament. No identificar-se amb el sexe biològic, segons la comunitat mèdica internacional, era una malaltia mental fins fa molt poc. No va ser fins al 18 de Maig del 2013, què la cinquena edició del Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals (DSM), elaborat per l’associació de psiquiatres americans, potser caldria especificar, psiquiatres nord-americans, van treure a les persones transsexuals de l’apartat de patologies mentals per convertir-lo en disfòria de gènere. És probable què haurem d’esperar uns quants anys més, per comprovar que no es tracta de cap trastorn; tal i com ja va passar amb l’homosexualitat, quan el 1973 va sortir d’aquesta més que mesquina classificació, què el DSM l’etiquetava com a patologia. És què tot allò què no acabem d’entendre de l’altre, ha d’acabar caient en el sac dels tractaments patologitzants?

Així com la llei integral de transsexualitat andalusa, tramitada parlamentàriament el passat 25 de juny, determina entre altres coses, que qui diu qui és un home o dona, és la mateixa persona i no els metges. Estaria bé, que qui treballem amb infants, en risc o no, estiguéssim més atents d’allò què expressen als infants. D’aquesta manera en moltes ocasions podríem orientar-nos en les conductes, i no prendre decisions per aquests, fonamentades en obvietats què s’amaguen en idees preconcebudes, ja es diguin trastorns de conducta, dèficits d’atenció, hiperactivitat o depressió. Com deia recentment el sociòleg Miquel Missé, en un article, en moltes ocasions el problema no és de la persona que decideix què fer amb el seu sexe sigui; sinó el professional que li assigna un comportament, una manera de ser, un adjectiu sense tenir en compte qui és i com és la persona què atenen o tenen el davant.

Conec alguns casos de nois i noies que després de complir la majoria d’edat han deixat de prendre les medicacions que se’ls hi va prescriure, i que les prenien quan eren menors d’edat. Dir que el seu comportament, després de no tenir en compte la pauta farmacològica que curava la seva patologia o trastorn i què havia estat assignada per un psiquiatre, s’ha esdevingut en el mateix comportament o fins i tot, aquest ha estat  millor del què podíem esperar.

També haig de dir què alguns d’aquests han continuat prenent-les perquè era més que necessari. Dit això vull assenyalar que es fa necessari ara més que altres vegades, començar a fer una relectura de com tractem allò què en moltes ocasions no sabem encaixar. I què no en totes les ocasions, però si en moltes, la patologia, el trastorn o les pautes farmacològiques són un error que a demés esdevenen cròniques, causant un verdader desajust de vida, als subjectes que les pateixen.

Armand MEDINA
Educador Social


REDACCIÓ26 Agost, 2014

Acció_SocialL’àrea d’Acció Social de l’Ajuntament de Salou ha obert els terminis per a la presentació d’instàncies per accedir, mitjançant concurs-oposició lliure, a un lloc de treball d’educador social interí. La vacant estarà disponible fins que la titular d’aquesta plaça es recuperi de la seva situació  d’incapacitat temporal.

Tots aquells candidats que s’hi vulguin presentar tindran de temps fins proper 12 de setembre. Les instàncies s’han de presentar al registre general de l’Ajuntament a l’Oficina d’Atenció al Ciutadà (OAC) o per via telemàtica a través de l’oficina virtual de l’Ajuntament de Salou.

Tasques a realitzar
Les funcions d’aquest lloc de treball són les de detecció i prevenció de situacions de risc o d’exclusió social dels usuaris i les seves famílies; la recepció i anàlisi de les demandes; l’elaboració i seguiment i avaluació del pla de treball; a més de la informació, orientació i assessorament a l’individu i a la seva família; l’aplicació i posterior avaluació del tractament de suport per tal de reforçar el component educatiu de la intervenció en qualsevol edat de la persona; entre d’altres tasques.

 


REDACCIÓ13 Agost, 2014
AM.jpg

Sí, es confia que amb una simple declaració, d’aromes rancis de confessió pels pecats comesos es pot aconseguir una absolució i la impunitat redemptora.

Fa un temps Miquel Bassols escrivia al suplement ‘Culturas’ de La Vanguardia sobre la culpa i la corrupció, i deia que Emo Philips ho resumia força bé: “quan era petit solia resar cada nit per tenir una bicicleta. Un dia em vaig adonar que Déu no funciona així, de manera que en vaig robar una i vaig resar perquè em perdonés”.

El cinisme, encara que inconscientment, s’amaga amb una justificació mísera d’una veritat més paupèrrima que la mateixa justificació, quan volem o pretenem fer-nos perdonar. Però, de vegades, penso que en moltes ocasions, més que fer-nos perdonar, ens volen fer castigar? Per què?

Allà on treballo, als nois han de demanar perdó pels actes comesos, ja que es porten malament. En moltes ocasions, amb aquest acte queden impunes de qualsevol responsabilitat que, tard o d’hora, hauran de fer-se’n càrrec. La noció de responsabilitat sempre ateny al propi subjecte i no pas a l’altre envers a tu.

El perdó pot funcionar com a fórmula amb la que algú es disculpa per un dany causat a un altre, però un cop utilitzat, una vegada dita la paraula, immediatament aquesta fórmula socialment acceptada dóna pas a continuar demanant perdó, e inevitablement a seguir ocasionant dany als altres.

El fet d’acompanyar-los en algunes decisions i en algunes maneres de fer, pot ser compartit pels dos subjectes implicats, però la responsabilitat és només individual. Acompanyar és donar els mitjans possibles perquè aquests nois i noies puguin separar-se de l’acció i comencin a fer-se càrrec dels seus actes. Que puguin visualitzar l’efecte que aquests han provocat en els altres i en ells mateixos.

El sentiment de culpa d’aquests nois i noies amb els qui treballo, omple un obrar més enllà dels sentiments d’aquests. Anar en contra de la moral convinguda comporta un càstig i els adults que se’ns anomena subjectes de l’Educació, semblen saber quin és el comportament convingut. Però posar en circulació el social amb els subjectes amb els qui treballo, no és només dedicar-nos a jutjar el que està malament i el que no, i castigar aquell que es desvia de la moral entesa com a universal.

Castigar o acompanyar. Aquesta és la qüestió.  Jose Ramon Ubieto feia una referència al que significava el verb acompanyar, i aquest deia: “Acompanyar es contrariar la inèrcia dels interessos egoistes per promoure nous vincles que no exclouen els altres, exigint el fer responsable a l’altre dels seus dits i els seus fets“.

Què cal fer amb les formes mixtes de sotmetiment i subjectivització quan parlem d’educar? Què hi ha d’aquest “cruel plaer” de castigar i d’exigir el perdó?

Quin valor adquireix les “conductes de risc” que s’han de castigar? Si adquireix un valor a reprimir i modificar, el càstig o les “mesures correctores”, com ara se’n diu, poden tenir categoria d’objecte anul·lador. Si, més d’un es queda tranquil, i pensa que neutralitzarà les conseqüències d’aquestes males experiències que són les conductes en “risc”. La manera que utilitzem la resposta d’aquell a qui castiguem, que implícitament és única i singular, queda anul·lada i homogeneïtzada.

 Quants personatges públics, polítics, empresaris, líders religiosos amb grans rèdits d’idolatria, darrerament han demanat perdó. Però per a què? i a qui?  A qui anava adreçada el comunicat del molt deshonorable?.

El perdó només perdona al subjecte de tal acció, però el desresponsabilitza en si mateix. Aquesta és la fantàstica funció redemptora del perdó.

 

Armand MEDINA, és educador social

 


REDACCIÓ17 Juliol, 2014
AM.jpg

Tot i la gran mentida que comporta el circ mediàtic dels nostres dies, no fa pas gaire teníem un titular a recuperar: Sarkozy, sota arrest.
Nicolas va arribar poc abans de les vuit del matí, amb el seu xofer, a la seu central de la policia judicial a Nanterre, població situada a la perifèria oest de Paris, allà mateix sembla ser, que li van comunicar la seva hipotètica detenció.
Corria la tardor de 2005 quan uns fets van sacsejar la França de la Igualtat, la Fraternitat i la Llibertat.
Em remeto als aldarulls que van tenir lloc a França al 2005, ara ja farà deu anys. La revolta, o així la van nombrar els mitjans de comunicació està provocada per la protesta de joves que vivien a Clichy-sous-Bois després de conèixer que dos joves adolescents de 15 i 17 anys de la mateixa població,van morir per rebre un xoc elèctric d’un transformador. Els joves fugien de la policia.
 En aquells moments les paraules utilitzades per aquells joves, van ser:  “La gente se ha unido para decir que estamos hartos”, això van dir en aquell moment aquells joves. L’actual ministre d’Interior, d’aleshores, el senyor Nicolas va agreujar encara més la situació, per les més que despreciables declaracions nombrant els manifestants inicials d’aquella revolta com a “escòria” i “xusma”.
Immediatament els disturbis van expandir-se per Sena i Marne, Val d’Oise, Ruan, Dijón i Marsella, totes elles poblacions perifèriques de París. La nit del cinc de novembre d’aquell any, es van cremar aproximadament 500 cotxes. El cap de setmana que li seguia, la nit del cinc de novembre, dissabte es van cremar 1.295 vehicles, sent aquestes accions el leiv motiv de la revolta. El total de la protesta al cap de dinou nits, va ser: 8.700 vehicles cremats i 2.700 arrestats.
El discurs dominant tendeix a homogeneïtzar, però també  les representacions de l’adolescència. Quan es parla i s’escriu d’aquesta, el discurs elaborat tendeix a la certesa d’un saber enlluernador. Però l’extrema claredat d’aquests sabers provoquen ombres a l’espai discursiu.
Si ens fixem en aquesta representació contrastada i fosca que en diem ombra, podem oferir-nos l’oportunitat d’habitar la incertesa dels que ens apropem a l’adolescència deixant-nos un temps per comprendre, i veure per endavant, sobre aquesta bonica i delicada transició que és l’adolescència.
Ara aquest senyor ha estat arrestat per un presumpte cas de violació del secret del sumari i tràfic d’influències, en haver provat presumptament d’obtenir informació i , eventualment, influir en el Tribunal de Cassació. En aquell moment que és el que va escoltar aquest senyor.
Després d’uns anys, és curiós que aquest personatge s’ha convertit en la veritable xusma i pallaso d’un circ mediàtic detestable.
 
Armand MEDINA
Educador Social
 
 
 


REDACCIÓ17 Juliol, 2014
AM.jpg

Tot i la gran mentida que comporta el circ mediàtic dels nostres dies, no fa pas gaire teníem un titular a recuperar: Sarkozy, sota arrest.

Nicolas va arribar poc abans de les vuit del matí, amb el seu xofer, a la seu central de la policia judicial a Nanterre, població situada a la perifèria oest de Paris, allà mateix sembla ser, que li van comunicar la seva hipotètica detenció.

Corria la tardor de 2005 quan uns fets van sacsejar la França de la Igualtat, la Fraternitat i la Llibertat.

Em remeto als aldarulls que van tenir lloc a França al 2005, ara ja farà deu anys. La revolta, o així la van nombrar els mitjans de comunicació està provocada per la protesta de joves que vivien a Clichy-sous-Bois després de conèixer que dos joves adolescents de 15 i 17 anys de la mateixa població,van morir per rebre un xoc elèctric d’un transformador. Els joves fugien de la policia.

 En aquells moments les paraules utilitzades per aquells joves, van ser:  “La gente se ha unido para decir que estamos hartos”, això van dir en aquell moment aquells joves. L’actual ministre d’Interior, d’aleshores, el senyor Nicolas va agreujar encara més la situació, per les més que despreciables declaracions nombrant els manifestants inicials d’aquella revolta com a “escòria” i “xusma”.

Immediatament els disturbis van expandir-se per Sena i Marne, Val d’Oise, Ruan, Dijón i Marsella, totes elles poblacions perifèriques de París. La nit del cinc de novembre d’aquell any, es van cremar aproximadament 500 cotxes. El cap de setmana que li seguia, la nit del cinc de novembre, dissabte es van cremar 1.295 vehicles, sent aquestes accions el leiv motiv de la revolta. El total de la protesta al cap de dinou nits, va ser: 8.700 vehicles cremats i 2.700 arrestats.

El discurs dominant tendeix a homogeneïtzar, però també  les representacions de l’adolescència. Quan es parla i s’escriu d’aquesta, el discurs elaborat tendeix a la certesa d’un saber enlluernador. Però l’extrema claredat d’aquests sabers provoquen ombres a l’espai discursiu.

Si ens fixem en aquesta representació contrastada i fosca que en diem ombra, podem oferir-nos l’oportunitat d’habitar la incertesa dels que ens apropem a l’adolescència deixant-nos un temps per comprendre, i veure per endavant, sobre aquesta bonica i delicada transició que és l’adolescència.

Ara aquest senyor ha estat arrestat per un presumpte cas de violació del secret del sumari i tràfic d’influències, en haver provat presumptament d’obtenir informació i , eventualment, influir en el Tribunal de Cassació. En aquell moment que és el que va escoltar aquest senyor.

Després d’uns anys, és curiós que aquest personatge s’ha convertit en la veritable xusma i pallaso d’un circ mediàtic detestable.

 

Armand MEDINA

Educador Social