Arxius de Crist | Diari La República Checa

REDACCIÓ7 Desembre, 2014

Durant i després del Concili Vaticà II hi va haver certes prevencions sobre el tradicional culte marià. Algunes tenien un motiu i d’altres no en tenien en absolut.

Les prevencions raonables es basaven no en el culte mateix, sinó en manifestacions ridícules d’una devoció mal entesa. Es produeixen aquestes desviacions quan la devoció, a Maria o als sants, es té al marge de Jesucrist i arriba gairebé a desplaçar Déu. I s’adverteixen des del sentit comú, perquè són manifestacions artificioses que s’allunyen de la raó i de la veritat normal de les coses. Tot i que la intenció acostuma a ser bona, són falsificacions que, en allunyar-nos de la veritat, allunyen també de Déu.

Estar previngut contra aquests errors no ha de portar a concloure que s’ha exagerat en la devoció a la Mare de Déu. Per contra, ha de portar a aprofundir en les raons d’aquesta devoció, i la primera de totes és tan gran que assumeix totes les altres: la Verge és la Mare de Déu.

Aquest títol, definit des dels primers concilis de l’Església, porta al fet que el culte a Maria mai no pot ser excessiu, perquè és un amor que ens condueix de dret al seu Fill.

Qui està més a prop d’un fill que la seva mare? Així ho van entendre els apòstols de la primera hora quan es van reunir amb ella després de la resurrecció de Crist, com ens ho narren les Escriptures. No ho conten, però és raonable pensar que els Apòstols devien demanar a Maria, acollida a casa de Joan: «Parla’ns del teu Fill.» Ningú no el coneixia millor, ni podia parlar amb més coneixement de la seva «vida oculta» durant trenta anys.

Aquestes reflexions sobre la maternitat divina de Maria ens ajuden a contemplar avui un altre títol que li ha donat l’Església des d’antic: la Immaculada. Com a dogma de fe és relativament recent, ja que va ser proclamat per Pius IX l’any 1854, però sempre s’ha cregut que en tota la seva vida i des del primer moment, la destinada a ser Mare de Déu, va ser lliurada de l’experiència del pecat.

Posem en mans de la seva intercessió poderosa el nostre propòsit de viure d’acord amb la voluntat de Déu per a cada un. Que ens purifiqui i també purifiqui la societat en el seu conjunt de tanta corrupció de costums. Les mares volen el millor per als seus fills. A ella ens acollim, santa Mare de Déu, repetint una de les més antigues oracions.

Jaume PUJOL
Arquebisbe de Tarragona

REDACCIÓ9 Novembre, 2014

Els que vivim a Tarragona, i especialment els residents a la Part Alta, tenim molt present en els nostres ulls l’antiga civilització romana. Però no són les pedres el més sòlid que ens va deixar Roma, sinó les seves institucions, i entre elles el dret.

L’aplicació de la justícia va aconseguir un nivell més gran que el d’altres pobles. Encara avui impressiona als juristes aquell succés en què es va veure embolicat sant Pau a Jerusalem, quan va ser detingut i acusat d’agitació religiosa. En va tenir prou d’apel·lar el Cèsar, com a ciutadà romà, perquè la magistratura local es mostrés respectuosa amb ell i l’enviés a milers de quilòmetres de distància per a comparèixer davant el tribunal corresponent.

El cristianisme, de la mateixa manera que va prendre elements de la filosofia grega, deu molt al dret de l’antiga Roma. El que va fer va ser assumir el concepte de justícia i millorar-lo. No en té prou amb la justícia fredament aplicada: hi incorpora la caritat. I no ho fa com un concepte antagònic, sinó complementari. Algunes persones han proclamat «menys caritat i més justícia», però l’adequat seria: més justícia, inspirada en l’amor.

En les relacions amb els altres, Jesucrist ens va ensenyar a anar més enllà del que seria «raonable». D’aquesta manera es va manifestar contrari a la venjança i va encoratjar a perdonar els qui ens ofenen i a tornar bé per mal als perseguidors. Amb el seu sacrifici va assenyalar el camí del lliurament en la seva màxima expressió: donar la vida pels altres.

Podria semblar que aquest model de vida no serveix per a moure’s en una societat tan competitiva i fins i tot tan agressiva. Però els cristians no estem cridats a callar, a amagar-nos. Hem de fer valer els nostres drets com qualsevol altre: d’expressió, d’associació, d’ensenyament, de llibertat religiosa, que són comuns a totes les persones.

Alhora, hem de ser justos, sabent que, a vegades, deixar d’actuar és una injustícia. ¿No va ser aquesta, la injustícia de Ponç Pilat, quan es va rentar les mans, pretenent quedar-se al marge en una decisió que li corresponia? I no va ser aquesta, la postura dels qui van passar de llarg del malferit a la paràbola del Bon Samarità?

Precisament perquè som cristians tenim una exigència més gran de justícia en el pla individual i social. El món és ple d’injustícies, només cal veure les notícies de televisió. Estem cridats a posar el nostre gra de sorra perquè sigui més just, més humà, i també, més diví.

Jaume PUJOL
Arquebisbe de Tarragona

REDACCIÓ2 Novembre, 2014

Sant Joan de la Creu va ser un místic, però no un home apocat i amb una vida passiva, sinó atzarosa, amb estada a la presó inclosa, de la qual va fugir pel sistema tradicional: lligant llençols i despenjant-se per una finestra.

Trobant-se en el seu llit de mort van tocar les dotze al campanar d’una església veïna i un germà va informar-lo: «Estan tocant a matines.» El sant va respondre unes últimes paraules: «Glòria a Déu, que al Cel les aniré a fer!» Després d’això va besar un crucifix i va expirar.

La festa de Tots Sants ens col·loca davant el testimoni d’aquests mestres de vida, i el dia dels difunts ens recorda que també van ser mestres en el bon morir: amb el pensament en el cel, en Déu que, en la seva providència amorosa, ens fa el do de l’existència i de tot el que som i fem.

El que defineix un cristià és el seguiment de Jesucrist, la consideració de germanor amb els altres i la creença en la vida eterna. Sant Pau va escriure als cristians de Corint. «Si la nostra esperança en Crist acaba en aquesta vida, som els més desgraciats dels homes. Però no! Crist ha ressuscitat d’entre els morts, el primer de tots.»

Aquest pensament, que a vegades es predica en els funerals, no és només una manera d’oferir consol a les persones que han perdut algú que estimaven, sinó que és una veritat de fe ensenyada per Jesucrist que sempre ha mantingut l’Església. La vida no acaba, sinó que continua, encara que d’una altra manera, misteriosa per a l’experiència humana, però lluminosa per a Déu, creador i redemptor.

Des dels primers segles, els cristians han resat i ofert la santa missa pels difunts, sabent que el sacrifici de l’altar té un valor incommensurable. Ja en l’Antic Testament se cita que Judes Macabeu va organitzar una col·lecta i va enviar mil monedes de plata a Jerusalem perquè s’oferissin sacrificis que reparessin els pecats dels homes morts en batalla.

La necessitat d’oferir sacrificis és comuna a moltes civilitzacions, però després de Crist, la missa és el «sacrifici únic i veritable», que se sobreposa a qualsevol altre, perquè és el Fill de Déu, el que s’ofereix al Pare, i el valor del seu lliurament és absolut.

Són dies, doncs, per a elevar els nostres ulls al Cel, per a pregar pels germans difunts, i per a decidir-nos a viure en la presència habitual de Déu, a les mans del qual hi ha la nostra vida.

Jaume PUJOL
Arquebisbe de Tarragona

REDACCIÓ19 Octubre, 2014

Aquest diumenge és un dia de gran alegria per a l’Església. L’any de la canonització dels papes Joan XXIII i Joan Pau II es completa amb la beatificació d’un altre pontífex: Pau VI.

Personalment em fa molt feliç la notícia, perquè, a part de valorar tot el que va fer per l’Església, vaig viure a Roma durant la major part del seu pontificat (de 1963 a 1978) i vaig tenir moltes ocasions de veure personalment el Papa que va culminar el Concili Vaticà II i va dirigir l’Església en els anys turbulents del postconcili.

Tinc molt present en la memòria aquell viatge seu a Terra Santa, en un moment en què els Papes no viatjaven gairebé, i el seu encontre amb el patriarca Atenàgores a la terra de Jesús. Com ho ha assenyalat Henri de Lubac, encara que l’encontre ecumènic va ser el que va merèixer més atenció, «Pau VI va anar a Jerusalem, en nom de tota l’Església, a postrar-se davant el Sant Sepulcre i mostrar que tots els cristians són els fidels de Crist. Va anar-hi per a testimoniar que l’Església no és res si no és la serventa de Crist, si no reflecteix la seva Llum, si no transmet la seva Vida».

Pot semblar obvi, però els qui vam viure els anys postconciliars sabem que no resulta inútil recordar-ho. La crisi social dels anys seixanta, que es va manifestar sobretot a Europa, va afectar també l’Església, sense que faltessin els qui van pretendre fundar-la de nou sense tenir en compte els seus pilars fonamentals.

Els qui van viure la seva època recordaran també les seves importants encícliques: la Humanæ vitæ, sobre el control de la natalitat; Ecclesiam Suam, sobre la presència de l’Església en el món, i Populorum progressio, que denunciava amb paraules rotundes la injusta distribució dels béns en la humanitat.

A més del viatge a Terra Santa, Pau VI va acudir al Congrés Eucarístic de Bombai, va visitar Nova York, Bogotà, Fàtima, Ginebra i pobles d’Àfrica i de l’Extrem Orient. Havent estat secretari d’Estat de Pius XII, Giovanni Battista Montini tenia una àmplia cultura i coneixement dels pobles i de les relacions internacionals, la qual cosa li va permetre advocar per la pau en diferents escenaris i ser considerat una referència moral en el món.

Sense gaudir de la popularitat de Joan XXIII i la posterior de Joan Pau II, va acabar l’obra del primer, el Concili, i podria dir-se que va preparar el futur quan va convidar el llavors cardenal Wojtyla a predicar un any els exercicis espirituals que el Papa fa amb la cúria.

Són pinzellades d’un gran Papa la figura del qual la història no farà més que engrandir.

Jaume PUJOL
Arquebisbe de Tarragona

Arxius de Crist | Diari La República Checa

xxx Partners

JAUME PUJOL: “La festa de la Immaculada”

JAUME PUJOL: “Justícia inspirada en l’amor”

JAUME PUJOL: “La vida que no s’acaba”

JAUME PUJOL: “Beatificació de Pau VI”