Arxius de Concili Vaticà II | Diari La República Checa

REDACCIÓ7 Desembre, 2014

Durant i després del Concili Vaticà II hi va haver certes prevencions sobre el tradicional culte marià. Algunes tenien un motiu i d’altres no en tenien en absolut.

Les prevencions raonables es basaven no en el culte mateix, sinó en manifestacions ridícules d’una devoció mal entesa. Es produeixen aquestes desviacions quan la devoció, a Maria o als sants, es té al marge de Jesucrist i arriba gairebé a desplaçar Déu. I s’adverteixen des del sentit comú, perquè són manifestacions artificioses que s’allunyen de la raó i de la veritat normal de les coses. Tot i que la intenció acostuma a ser bona, són falsificacions que, en allunyar-nos de la veritat, allunyen també de Déu.

Estar previngut contra aquests errors no ha de portar a concloure que s’ha exagerat en la devoció a la Mare de Déu. Per contra, ha de portar a aprofundir en les raons d’aquesta devoció, i la primera de totes és tan gran que assumeix totes les altres: la Verge és la Mare de Déu.

Aquest títol, definit des dels primers concilis de l’Església, porta al fet que el culte a Maria mai no pot ser excessiu, perquè és un amor que ens condueix de dret al seu Fill.

Qui està més a prop d’un fill que la seva mare? Així ho van entendre els apòstols de la primera hora quan es van reunir amb ella després de la resurrecció de Crist, com ens ho narren les Escriptures. No ho conten, però és raonable pensar que els Apòstols devien demanar a Maria, acollida a casa de Joan: «Parla’ns del teu Fill.» Ningú no el coneixia millor, ni podia parlar amb més coneixement de la seva «vida oculta» durant trenta anys.

Aquestes reflexions sobre la maternitat divina de Maria ens ajuden a contemplar avui un altre títol que li ha donat l’Església des d’antic: la Immaculada. Com a dogma de fe és relativament recent, ja que va ser proclamat per Pius IX l’any 1854, però sempre s’ha cregut que en tota la seva vida i des del primer moment, la destinada a ser Mare de Déu, va ser lliurada de l’experiència del pecat.

Posem en mans de la seva intercessió poderosa el nostre propòsit de viure d’acord amb la voluntat de Déu per a cada un. Que ens purifiqui i també purifiqui la societat en el seu conjunt de tanta corrupció de costums. Les mares volen el millor per als seus fills. A ella ens acollim, santa Mare de Déu, repetint una de les més antigues oracions.

Jaume PUJOL
Arquebisbe de Tarragona

REDACCIÓ19 Octubre, 2014

Aquest diumenge és un dia de gran alegria per a l’Església. L’any de la canonització dels papes Joan XXIII i Joan Pau II es completa amb la beatificació d’un altre pontífex: Pau VI.

Personalment em fa molt feliç la notícia, perquè, a part de valorar tot el que va fer per l’Església, vaig viure a Roma durant la major part del seu pontificat (de 1963 a 1978) i vaig tenir moltes ocasions de veure personalment el Papa que va culminar el Concili Vaticà II i va dirigir l’Església en els anys turbulents del postconcili.

Tinc molt present en la memòria aquell viatge seu a Terra Santa, en un moment en què els Papes no viatjaven gairebé, i el seu encontre amb el patriarca Atenàgores a la terra de Jesús. Com ho ha assenyalat Henri de Lubac, encara que l’encontre ecumènic va ser el que va merèixer més atenció, «Pau VI va anar a Jerusalem, en nom de tota l’Església, a postrar-se davant el Sant Sepulcre i mostrar que tots els cristians són els fidels de Crist. Va anar-hi per a testimoniar que l’Església no és res si no és la serventa de Crist, si no reflecteix la seva Llum, si no transmet la seva Vida».

Pot semblar obvi, però els qui vam viure els anys postconciliars sabem que no resulta inútil recordar-ho. La crisi social dels anys seixanta, que es va manifestar sobretot a Europa, va afectar també l’Església, sense que faltessin els qui van pretendre fundar-la de nou sense tenir en compte els seus pilars fonamentals.

Els qui van viure la seva època recordaran també les seves importants encícliques: la Humanæ vitæ, sobre el control de la natalitat; Ecclesiam Suam, sobre la presència de l’Església en el món, i Populorum progressio, que denunciava amb paraules rotundes la injusta distribució dels béns en la humanitat.

A més del viatge a Terra Santa, Pau VI va acudir al Congrés Eucarístic de Bombai, va visitar Nova York, Bogotà, Fàtima, Ginebra i pobles d’Àfrica i de l’Extrem Orient. Havent estat secretari d’Estat de Pius XII, Giovanni Battista Montini tenia una àmplia cultura i coneixement dels pobles i de les relacions internacionals, la qual cosa li va permetre advocar per la pau en diferents escenaris i ser considerat una referència moral en el món.

Sense gaudir de la popularitat de Joan XXIII i la posterior de Joan Pau II, va acabar l’obra del primer, el Concili, i podria dir-se que va preparar el futur quan va convidar el llavors cardenal Wojtyla a predicar un any els exercicis espirituals que el Papa fa amb la cúria.

Són pinzellades d’un gran Papa la figura del qual la història no farà més que engrandir.

Jaume PUJOL
Arquebisbe de Tarragona

REDACCIÓ27 Setembre, 2014

Aquest dissabte, 27 de setembre, s’ha celebrat a Madrid un esdeveniment que suposa una alegria per a l’Església i que per a mi representa una emoció particular: la beatificació d’Àlvar del Portillo, primer successor de sant Josepmaria Escrivà de Balaguer al capdavant de la Prelatura de l’Opus Dei.

La sort d’haver conviscut amb ell onze anys a Roma, des de la meva arribada a la Ciutat Eterna, l’any 1962, coincidint amb l’inici del Concili Vaticà II, m’ha portat a acceptar la invitació a pronunciar diverses conferències que m’han sol·licitat sobre la figura d’aquest nou beat. Són records de la meva joventut —vaig arribar a Roma quan tenia 18 anys— però també reflexions de la maduresa, quan he pensat en les qualitats que l’adornaven i en les seves virtuts, exercides amb heroisme enmig de la vida ordinària.

Vull compartir amb els seguidors d’aquesta glossa Als Quatre Vents les notes més excel·lents de la seva personalitat, que he posat en relleu en aquestes intervencions, sense deixar d’advertir que el beat Álvaro del Portillo no és només una referència per als fidels de l’Opus Dei, sinó patrimoni de l’Església sencera.

Encara que en podrien ser més, destacaria de la meva experiència amb ell, algunes notes principals, començant per la de la seva senzillesa. Era la més destacada per als qui sabíem què representava qui va ser durant quaranta anys la mà dreta del fundador. Mai no es va donar la més mínima importància, sinó tot al contrari: la seva aspiració era passar desapercebut.

La seva serenitat era una altra nota destacada. Mai no el vaig veure perdre-la ni un moment, ni mai no el vam veure enfadat o angoixat. Tampoc recordava amb rancor episodis de la seva vida tan dramàtics com quan li van obrir el crani colpejant-lo amb una clau anglesa, en sortir de fer una catequesi a Vallecas, o a la presó de San Antón, de Madrid, durant la guerra, quan diverses vegades li va ser posada una pistola a la templa simulant la seva execució.

La seva fidelitat a la vocació de lliurament a Déu i la seva lleialtat amb sant Josepmaria van ser un exemple. Com el seu amor a l’Església i els seus esforços en servir-la, treballant durament en el Concili Vaticà II i en secundar totes les iniciatives dels pontífexs. La presència de Joan Pau II a la vetlla de les seves restes mortals és símbol de com n’era, d’apreciat el seu treball efectiu i discret.

Com molts tarragonins, agraeixo a Déu la possibilitat de viatjar a Madrid per a assistir a la beatificació d’aquesta gran personalitat de l’Església del nostre temps.

Jaume PUJOL
Arquebisbe de Tarragona

Arxius de Concili Vaticà II | Diari La República Checa

xxx Partners

JAUME PUJOL: “La festa de la Immaculada”

JAUME PUJOL: “Beatificació de Pau VI”

JAUME PUJOL: “Beat Àlvar del Portillo”