REDACCIÓ29 Gener, 2019
De vegades fem servir certa terminologia que, bé per inèrcia o per comoditat, no s’adiu amb la realitat semàntica o jurídica dels fets, però tanmateix l’emprem de totes formes, en una mena d’interpretació subjectiva que “viralitza” certs mots i els adapta a la necessitat de nomenclatura d’esdeveniments concrets.
Aquesta, en la meva opinió, és la situació que darrerament ens trobem amb la mal anomenada “vaga” dels taxistes que, enfrontats amb els conductors de VTC, han acordat fer aturades i altres mesures de pressió no exemptes fins i tot d’actes de violència i força sobre les coses.
En puritat, aquestes aturades i mesures de pressió, no podrien ser considerades vagues, ja que no s’incardinarien en el concepte que jurídicament s’extreu de l’article 28 de la Constitució espanyola i normativa de desenvolupament.
En primer lloc, tal com s’ha establert pel Tribunal Superior de Justícia del País Basc, la vaga podria definir-se com un dret bàsic dels treballadors, que causa la suspensió col·lectiva de la prestació del treball -i, per tant, de les obligacions recíproques de treballar i d’abonar la remuneració, així com de l’obligació de cotitzar-, amb caràcter temporal, decidida per treballadors organitzats, amb motiu d’un conflicte empresari-treballador i amb la finalitat de pressionar per a la defensa i promoció d’un objectiu laboral o socioeconòmic.
L’article 28 de la Constitució Espanyola reconeix, en el seu apartat segon, el dret a la vaga com a dret fonamental. Per tant, aquest dret de vaga esdevé una manifestació essencial de l’article 7 de la mateixa carta magna, essent regulat l’exercici del dret, d’acord amb l’article 81 de la Constitució, pel Reial Decret-Llei 17/1977, declarat parcialment en vigor per la STC 11/1981, de 8 d’abril.
No obstant, l’article 28.2 de la Constitució Espanyola no precisa el contingut concret del dret de vaga, per la qual cosa el Tribunal Constitucional l’ha hagut d’establir amb la seva doctrina, determinant que es configura en una doble vessant: individual i col·lectiva.
Així doncs, en la seva vessant individual, el dret de vaga es materialitza en el dret del treballador a deixar de prestar transitòriament els serveis, en alguna de les manifestacions o modalitats que pugui revestir, podent el treballador decidir lliurement si s’adhereix a la vaga o no, o l’abandona si es va adherir i decideix deixar de fer-ho, sense que l’empresa pugui sancionar-lo.
Per altra banda, l’exercici del dret de vaga, en la seva vessant col·lectiva, inclou la celebració de reunions, la facultat d’informar i expressar lliurement les qüestions litigioses, la publicitat o difusió del conflicte i la negociació i la decisió d’inici i fi de la vaga, entre d’altres
Com és deduïble, el dret de vaga és personalíssim, per la qual cosa pot ésser exercit directament pels treballadors, sense que es puguin establir límits arbitraris, ni que siguin tan difícils de complir que en la pràctica facin impossible l’exercici del dret.
Així doncs, establertes les característiques nuclears de la vaga i el dret al seu exercici, crec que és bastant evident que les aturades i manifestacions que han estat fet en els darrers dies els taxistes no poden incloure’s com a exemples del dret de vaga.
En primer lloc, els taxistes són propietaris dels vehicles i titulars de les llicències que els atorguen el dret a prestar el servei de transport de passatgers, cosa que hauran de fer d’acord amb les normatives nacionals, autonòmiques i municipals que els hi són d’aplicació. Per tant, la primera diferència -sens dubte, cabdal- es que no es tracta de treballadors, entenent com a tals a assalariats que treballen “per compte d’altri”, sinó que es tracta de treballadors per compte propi, és a dir, autònoms, que en molts casos fins i tot ocupen a treballadors als seu càrrec, amb la qual cosa esdevenen empresaris. Per tant, enfocar les mobilitzacions i altres mesures en els mateixos termes que les reivindicacions dels treballadors, que com a conseqüència d’un conflicte deixen de prestar els seus serveis temporalment, és un error, ja que es despleguen efectes jurídics molt allunyats entre ambdues situacions.
La segona diferència, també transcendental, és que els taxistes no reivindiquen millores en les seves condicions laborals fruit de la relació que els uneix amb un empresari amb el poder de direcció i control de l’activitat, en que òbviament serien la part feble de la relació, sinó que reclamen de l’administració que la implantació de les llicències VTC es limiti al que originàriament s’establia per llei, ja que aquests titulars de llicències i conductors de VTC els hi fan la competència en el negoci de transport privat de passatgers. Així doncs, es tracta simplement d’una lluita per assegurar-se un sector més o menys ampli del mercat -regulat-, entre autoritzats a prestar el servei, sense que transcendeixi més enllà dels interessos econòmics propis, ja que en molts casos els taxistes que defensen que no s’alliberi aquesta part del mercat s’han trobat com a barrera d’accés a dita activitat el més que discutible mercadeig de traspassos de llicències administratives, per les quals s’arriben a pagar xifres astronòmiques, com a conseqüència d’una regulació deficient i negligent de les administracions emissores de les llicències (municipals en el cas del taxi i autonòmiques en el cas de les VTC).
En definitiva, que independentment de si la controvèrsia és més o menys legítima, o si es centra en termes de neoludisme contra l’evolució i el progrés, com moltes veus han volgut fer veure, en la meva opinió aquesta percepció desenfoca el veritable debat, que gira en torn als que veritablement es troben una situació dèbil i exposada als daltabaixos del sector, tant els treballadors assalariats del sector del taxi, com els falsos autònoms del sector de les plataformes que treballen amb les llicències VTC (UBER, entre d’altres), la qual cosa fa pensar que, en un futur proper, no sigui gens descabellat que es pugui tornar a plantejar una nova vaga del taxi -o del sector de transport privat de passatgers-, però aquest cop sí, versada en la defensa dels interessos dels treballadors que es poden trobar explotats per les actuacions irregulars dels seus ocupadors.
Víctor Manuel CANALDA
Prof. Dret laboral a la UOC/URV i advocat-graduat social
