Arxius de arquebisbe | Diari La República Checa

REDACCIÓ7 Maig, 2023

L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, demana a les autoritats que inclogui als programes educatius “uns mínims de cultura judeocristiana” perquè la seva absència com a matèria obligatòria porta “al desconeixement” i condueix a “fer el ridícul o faltar al respecte als sentiments més íntims dels altres”.

En la seva carta dominical que publicaran els fulls parroquials de l’arxidiòcesi tarragonina diumenge vinent, titulada “Exposar-se a fer el ridícul”, Planellas assegura que “l’absència d’una cultura judeocristiana porta al desconeixement del que ha impregnat la nostra cultura occidental i de les pròpies creences religioses de molts dels nostres conciutadans”

“Aleshores -afegeix en al·lusió implícita al gag que recentment va emetre un programa de TV3 amb una paròdia de la verge del Rocío-, com hem viscut fa unes setmanes, podem trobar-nos amb situacions en què, passant-se de llest, un acaba o fent el ridícul o faltant al respecte als sentiments religiosos més íntims dels altres, cosa que ve a ser el mateix”.

“I pel camí que anem, qui assegura que el cas no es pugui repetir?”, es pregunta l’arquebisbe de Tarragona, que també és el president de la Conferència Episcopal Tarraconense, que agrupa les deu diòcesis de Catalunya.

Planellas recorda que cal tenir una mínima cultura de religió judeocristiana per saber “d’on ve que fem festa diumenge i no dimarts; saber per què la Pasqua és una festa secular; conèixer què signifiquen les creus que a molts llocs trobem a les entrades dels pobles, o per a què serveixen aquests edificis grans, sovint monuments d’art, que donen una fesomia pròpia a cada poble”.

“Per què diem que estem en el 2023 i no el 1800? Què pinten tantes ermites i santuaris als llocs més emblemàtics de la nostra regió? I podríem allargar la llista amb preguntes tan casolanes com les anteriors”, afegeix l’arquebisbe.

Monsenyor Planellas afirma que “la història dels nostres pobles no es pot silenciar. Tothom és hereu d’un passat que no ha escollit i que, tanmateix, el conforma. Per honradesa a les noves generacions, cal procurar-los un mínim de cultura judeocristiana, almenys per entendre el nostre propi país”.

L’arquebisbe de Tarragona recorda que, entre l’escola pública i la concertada, una mica més del 25% dels alumnes de Catalunya acudeixen a classe de religió.

“Ara, que tenim l’oportunitat a Catalunya d’implementar una ‘atenció educativa’ a l’alumnat que no opta per la classe de religió confessional, preguem a les autoritats educatives que, si més no, aquesta atenció educativa inclogui uns mínims de cultura judeocristiana, atès que -ho vulguem o no- la pròpia Bíblia es converteix en un veritable atles iconogràfic de la nostra cultura occidental”, argumenta.

Planellas al·lega que quan era petit i anava a l’escola pública del seu poble, li van “silenciar uns fets de la història que han contribuït a ser el que som. Al seu moment, els de la meva generació ens vam queixar”.

“Quan als nostres carrers van aparèixer plaques amb noms com Rafael Casanova, Francesc Macià, Carrasco i Formiguera o 11 de setembre, vam haver d’aprendre qui eren aquests senyors o què va passar aquell dia. Lamentable quan són persones i fets clau de la nostra història. Igualment, una cultura religiosa bàsica, completa i objectiva no ha de fer por a ningú”, conclou l’arquebisbe.

PUBLICITAT

REDACCIÓ5 Abril, 2023

Santa Pasqua de resurrecció! Avui, dia de Pasqua, i durant tota la cinquantena pasqual, els cristians ens diem els uns als altres: «Bona Pasqua!», «Crist ha ressuscitat!» Voldria que aquesta fe pasqual en el Senyor ressuscitat ens portés també a refermar la nostra fe i el nostre amor a l’Església —que ja estimem—, amb un coneixement més aprofundit del que és i de la seva missió.

Ens podríem preguntar, què és l’Església per a mi? I no són suficients les respostes teòriques. Certament que l’Església està composta per homes i dones amb les grandeses i misèries, amb la seva fe, però també amb els seus pecats i defallences. Tan sols hem de contemplar-nos a nosaltres mateixos per adonar-nos-en. Però, malgrat tot, davant el que és l’Església, hem de fer un procés de mirada interior sobre el que l’Església ha estat i és per a cadascun de nosaltres. Probablement hem començat a conèixer-la gràcies als pares i padrins, la parròquia, algun catequista, amics i professors de l’escola, algun sacerdot, alguns escrits…

I tant de bo n’hàgim tingut unes «experiències» de fe i d’amor, a través de persones properes que ens han estat referents; sants i santes – com afirma el papa Francesc – que ens atreuen per la seva exemplaritat. També han pogut ser bones experiències les celebracions litúrgiques, la participació a una processó o les trobades als santuaris que visitem i estimem.

Un sagrament és sempre una realitat palpable i visible, però que ens acosta i ens fa entrar en una realitat invisible, de gràcia i d’amor

El papa Benet XVI va afirmar que «no es comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per la trobada amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva» (Deus caritas est, 1). I hem de dir que és l’Església qui ha fet possible aquesta trobada. L’Església és, al mateix temps, visible i espiritual, és com un sagrament, és a dir, misteri de comunió de Déu amb nosaltres, i poble de Déu en marxa, en pelegrinatge cap a la vida per sempre.

Un sagrament és sempre una realitat palpable i visible, però que ens acosta i ens fa entrar en una realitat invisible, de gràcia i d’amor. A través de la realitat d’uns homes i dones que vivim units per la fe i que formem el poble de Déu, trobem realment el que és el cos de Crist. L’Església és qui fa visible i trobable la Persona de Jesucrist ressuscitat, i alhora ell pot actuar a través nostre. L’Església continua actuant en nom de Jesús, fent miracles d’amor, de servei, de valentia, de perdó…

L’Església és qui fa visible i trobable la Persona de Jesucrist ressuscitat

Per tant, estimem l’Església! Sí! L’estimem perquè, formada per dones i homes que creuen, és l’aixopluc necessari, fins i tot, de les nostres debilitats. Perquè, els qui som membres d’aquesta Església que estimem, no hi participem trossejats, duent-hi només les nostres bondats, la nostra caritat i el nostre amor. Hi participem sencers, i això implica que hi aboquem també les nostres debilitats. I l’Església, que és Mare, ens encomana la seva santedat malgrat les nostres misèries.

Perquè l’Església és Mare i és Santa, i ho és per ella mateixa, no pels nostres mèrits. El Papa ens recorda també que amb el baptisme es neix «com a fills de Déu» i per això els fidels han d’«estimar l’Església, com s’estima una mare, sabent comprendre també els seus defectes,
ajudant-la a ser més bonica i autèntica […] sense oblidar la importància de participar en la vida de l’Església, com part d’ella, en una relació vital i no merament formal».

Amb aquest esperit, santa Pasqua!

† Joan PLANELLAS
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

PUBLICITAT

REDACCIÓ27 Desembre, 2020

L’Evangeli esdevé sorprenent en moltes ocasions, com succeeix, per exemple, amb l’al·lusió als infants, posats en boca de Jesús en més d’una ocasió. Cal tenir present que, al segle I, l’infant pertany a un grau inferior: és aquell que encara no ha esdevingut home. Se’l considera, per tant, mancat de dignitat humana plena i, de fet, se’l descura fins al punt que la seva opinió no interessa per a res, ni se’l té absolutament en compte de cara al desenvolupament de la societat.

Quan Jesús demana als seus deixebles que no impedeixin als nens d’apropar-se-li, i, més encara, quan els beneeix i els acull als seus braços, està dignificant l’ésser humà en tots els seus estadis. Anant contracorrent, doncs, i seguint la seva línia de pensament, Jesús s’erigeix com a defensor d’aquells que estan en inferioritat de condicions i que solen ser menyspreats en la seva pobra humanitat.

Lamentablement, després de vint segles, no és que hàgim millorat gaire. Massa vegades hem de sentir a parlar de nens falsament madurats com a soldats; o lamentablement prostituïts, víctimes d’abusos de totes menes; o treballant en condicions infrahumanes. Nens que no han pogut viure la seva infantesa, obligats a entrar dins la misèria del comerç, de l’odi, de la desesperació. L’escena de Jesús, doncs, esdevé exigència ètica que ens empeny a construir un món més just per a tothom.

Amb tot, sembla que el Mestre no en té prou d’usar els infants com a demanda d’acolliment i de justícia, sinó que, en les seves paraules, aquests menysvalorats s’erigeixen com a protagonistes prioritaris en el món nou que s’instaura. Per a mostrar-ho d’una manera clara i simbòlica, Jesús crida un infant i el posa enmig d’ell i els seus deixebles. El gest profètic no passa desapercebut. Aquell infant està prenent el lloc que correspon al mestre, a l’home important, a l’autoritat. De nou, les coordenades evangèliques s’expressen a través d’una antítesi: el que per a la societat és petit és gran per a Déu.

Tampoc no passa desapercebut el context d’aquesta escena. Els deixebles han preguntat a Jesús qui és el més important en el Regne. Es nota aquí la gran distància entre el pensament humà, tothora àvid de grandesa i de prestigi, i el pensament diví, que s’expressa en termes de senzillesa i d’humilitat. La catequesi de Jesús és clara: «Si no torneu a ser com els infants, no entrareu pas al Regne del cel» (Mt 18,3). Evidentment que Jesús no ens invita aquí a un infantilisme ingenu i irresponsable. Per contra, hem de ser com un infant, és a dir, esdevenir —lliurement i com un acte de donació—, més senzills i humils, tot vivint la netedat del cor, a semblança d’aquells petits i menyspreats que no tenen més qualitat que la de ser escollits per la seva pròpia petitesa.

Saber-se estimat per Déu, no per les pròpies qualitats sinó per la seva gran misericòrdia, és signe d’haver copsat el gran do de l’Evangeli. Qui viu així mai més no podrà sentir-se decebut, perquè sap que la seva felicitat rau en la confiança plena: la del fill que se sent estimat pel Pare del cel. Aquesta llibertat d’esperit és la millor preparació per entrar en el misteri d’Amor que celebrem durant aquest temps de Nadal.

Ben vostre,

† Joan PLANELLAS
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

REDACCIÓ4 Juny, 2020

L’arquebisbe el dia de la seva presa de possessió

L’Església no veu cap «prova delictiva» contra els antics rectors de Constantí i Arbeca, Francesc Xavier Morell i Josep Maria Font, investigats per abusos a menors.

Un informe de l’Arquebisbat de Tarragona conclou que no hi ha prova que “canònicament” incrimini penalment els mossens. Ambdós capellans van ser destituïts en fer-se públic, el febrer del 2019, que havien estat investigats pel Vaticà per presumptes abusos infantils, en uns fets que es remunten al 2015 i 2016.

L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, assegura que és el primer interessat en què “s’imposi la veritat i la justícia”, però alhora demana que es respecti l’”honorabilitat” dels capellans fins que no es demostri la seva culpabilitat.

A banda, la institució eclesiàstica ha nomenat tres nous membres de l’Oficina de prevenció i protecció d’abusos.

REDACCIÓ8 Març, 2020

Benvolguts,

«Les mans en creu i el front signat amb cendra.» Així el poeta Josep Vicenç Foix (1893-1987) encapçala l’últim sonet de l’obra Sol, i de dol ―el seu primer llibre de poemes, publicat l’any 1947. Amb aquest vers introdueixo aquesta carta per tornar a parlar de la Quaresma.

És un temps de l’any cristià que no té pes específic per ell mateix, sinó per la festa de Pasqua vers la qual ens encamina. Avui ja hem arribat al segon diumenge. Res de l’entorn no ha canviat. Tot i així, l’Església —que és mare i mestra— recull les necessitats humanes més pregones i, tot fent-se’n ressò, ens diu: «Obriu-vos a Déu», «torneu a començar a partir de Déu»!

Ens hem obert al progrés, al pluralisme, a la universalitat, a un món cada vegada més global. Queda encara un espai on obrir-nos, algú a qui escoltar: «Obriu-vos a Déu!» Malgrat sigui amb moltes interferències, cal agafar l’ona. Hi ha moltes altres veus que creuen l’espai i interfereixen la veu de l’Esperit. Malgrat tot, cal estar atents i agafar l’ona. Déu sempre parla per donar bones notícies, cosa no massa freqüent.

És el gran pas que us convido a fer durant aquesta Quaresma: Escoltar Déu. I fer-ho, com ve a dir el poeta, amb una actitud oberta: «Les mans en creu»; però també, amb una actitud humil: «el front signat amb cendra».

El Concili Vaticà II ens diu que «l’Església ha venerat sempre les divines Escriptures com també ha venerat el Cos mateix del Senyor» (Constitució Dei Verbum 21). Us convido, doncs, a prendre el llibre dels Evangelis amb respecte religiós i llegir-ne un fragment cada dia, una estona amb calma. Crist se’ns hi fa present. Les pàgines i les lletres dels Evangelis són una gelosia des de darrere de la qual el Senyor es comunica.

1) Llegir un fragment de l’Evangeli. Per exemple, l’enterrament del fill de la viuda de Naïm (Lc 7,11-17), o l’escena en què Jesús diu a Pere que ha de perdonar «setanta vegades set» (Mt 18,21-35). I retenir el relat i les paraules.

2) Contemplar. Veure com Jesús es mou, s’acosta a la dona i li diu: «No ploris», o que, enèrgic i paternal repta Pere. I mirar el gest i sentir les paraules per dintre. Fer que baixin del cap al cor i preguntar-nos: Què és el que mou Jesús a fer i a dir el que diu i fa?

3) Fer-ne experiència. Després, durant el dia, observar l’entorn i veure amb qui puc fer jo l’experiència semblant, del gest de Jesús i de les seves paraules.

Us dic per endavant que anireu a descansar sentint-vos una mica més salvats. Haureu tastat, ni que hagi estat un moment, la salvació de Jesús. I se us farà més planera la confessió dels apòstols: «Senyor, a qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna» (Jn 6,68).

Ben vostre,

† Joan PLANELLAS
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

REDACCIÓ26 Agost, 2019

L’arquebisbe de Tarragona no tindria cap problema en desplaçar-se a la presó per visitar els líders independentistes empresonats per la seva implicació en el referèndum de l’1 d’octubre del 2017.

Joan Planellas, en una entrevista al digital La República Checa, ha deixat clar que “no m’hi nego a visitar cap pres, en absolut”.

Qüestionat sobre si a Espanya hi ha presos polítics, el monsenyor ha volgut allunyar-se de la polèmica, matisant que “hi ha polítics que s’han empresonat per unes determinades posicions”, perquè, assegura, van intentar “amb tota la bona fe” seguir paràmetres democràtics que han tingut les “conseqüències que estan a la vista”.

L’arquebisbe reconeix, no obstant, que es va actuar amb alguna “unilateralitat”. “Aquest és el drama que tenim”, subratlla. Alguna solució? Li preguntem. La resposta: “Demano la virtut heroica del perdó”. O sigui: “si uns, per la seva posició unilateral han ofès i altres per la seva posició de sempre també han ofès, per què no es troben i ens perdonen i miren de tirar endavant aquest país, més que entrar en polèmiques sobre si hi ha presos polítics o polítics presos?”

L’església no pot identificar-se amb cap partit ni recolzar un costat ni l’altre, però “tampoc ha de ser indiferent o que estigui als núvols

Joan Planellas insisteix: “ens falta la virtut heroica del perdó. Per què no som capaços de seure d’una vegada i perdonar-nos?”. L’arquebisbe, que va prendre possessió del càrrec el 8 de juny, creu que els ciutadans haurien d’exigir “als polítics que treballessin més adequadament aquest punt”. Planellas considera convenient apostar pel diàleg i per la cohesió social, cadascú des del seu àmbit. L’església també.

Instat a comentar les referències religioses d’Oriol Junqueras, el màxim de l’església catòlica a Tarragona s’ha limitat a dir que l’església ha d’estar amb el poble. És cert que – matisa – l’església no pot identificar-se amb cap partit ni recolzar un costat ni l’altre, però “tampoc ha de ser indiferent o que estigui als núvols”. “El treball que està fent l’església, amb les seves llums i ombres” ha de ser de cohesió social, de fomentar el diàleg i de guarir ferides que estan obertes. “Ja en l’època de la guerra (civil) va quedar una ferida bruta oberta”, la qual es va intentar curar durant la transició, però ara ha tornat a obrir-se perquè “no estava ben guarida”.

“No ens en sortirem si no hi ha un treball per guarir aquesta ferida”, diu Joan Planellas, tot recordant que cal diàleg i escoltar aquell que “no pensa com tu”. L’arquebisbe ho té clar: “Aquell que crea confrontació no fa treball d’església”.

VÍDEO
Entrevista fragmentada de l’arquebisbe Joan Planellas

RICARD CHECA18 Març, 2019

És fill adoptiu de Tarragona i està a punt d’abandonar la ciutat. Exerceix les funcions d’Arquebisbe i està a punt de ser rellevat del càrrec per arribar a l’edat de la jubilació. En una entrevista a La República Checa, Jaume Pujol confessa com està vivint un dels pitjors moments del seu mandat i inclòs de la seva trajectòria professional. Repudia els abusos sexuals en l’església i entén que s’ha de ser més severs a l’hora de tractar aquesta polèmica. El màxim responsable de l’església a Tarragona i membre de l’Opus Dei, diu que durant tots aquests anys ha intentar estimar i perdonar de cor. A l’hora de l’adéu, Jaume Pujol agraeix tots aquells que li han entès i estimat i demana perdó per algun error. Diu que quan abandoni el Palau Episcopal deixarà Tarragona. De moment, no té pensat escriure les seves memòries.

Jaume Pujol és l’arquebisbe de Tarragona

Va lliurar la carta de renúncia, quin balanç fa dels anys que porta en el càrrec?
Més que jo, penso que són els fidels cristians de l’Arxidiòcesi, en primer lloc, els que han de fer aquest balanç, i després, totes les persones que també ho vulguin fer, amb tota llibertat. Per part meva, he intentat servir a l’Arxidiòcesi de la millor manera que he sabut, amb els meus encerts i evidentment amb els meus errors, dels quals en demano perdó.

Demanem perdó a les víctimes i ens comprometem a trobar la manera d’ajudar-les en el seu restabliment. També hem dit que actuarem amb determinació per protegir els infants i els adults vulnerables

Quin titular posaria al mandat?
És una mica difícil resumir prop de 15 anys en un sol titular, però podria ser aquest: “He intentat estimar i perdonar de cor”.

Quin és el segell personal que deixa impregnat en el seu mandat?
M’agradaria ser recordat com un arquebisbe que ha estat sempre al costat de la gent, escoltant tant les seves inquietuds i patiments com les seves alegries; i que ha estimat l’arxidiòcesi de Tarragona, a través de les seves persones i les seves institucions, tant eclesiàstiques com civils.

Vostè ha estat distingit amb el títol de ‘fill predilecte’ de Tarragona. Què ha representat aquesta distinció?
Mai no m’ho haguera imaginat. Va ser un fet que em va omplir de satisfacció i que vaig agrair molt, sobretot perquè l’Ajuntament ho va decidir per unanimitat. Recordo amb molta estima aquell 8 d’abril de 2011 al saló de plens de l’Ajuntament. Per a mi, ha suposat ser membre oficial d’una gran família i estimar, encara més, Tarragona, els tarragonins i les tarragonines.

Sobre la polèmica proposta de la CUP de retirar-li el títol de fill predilecte de la ciutat, li ha dolgut més la proposta en si o el vot d’alguns grups municipals?
No vull judicar ningú per les seves accions. Cadascú és lliure per proposar o votar el que li sembli més convenient segons els seus principis.

Jaume Pujol saludant l’alcalde Ballesteros

S’ha sentit còmode a Tarragona? Estimat?
Molt, de veritat. M’he sentit molt sostingut i estimat, tant pels mossens, pels fidels com pels representants de les institucions del territori.

Els moments més durs, i ho dic sincerament, han estat els viscuts els darrers dies en relació als abusos (sexuals a menors)

Quins han estat els pitjors moments?
Els moments més durs, i li dic sincerament, han estat els viscuts els darrers dies en relació als abusos (sexuals a menors). Però també davant la mort dels mossens de l’Arxidiòcesi, un total de 61, als quals he enterrat, i també he enterrat, sempre que he pogut, els pares dels mossens. O davant la mort d’una persona estimada tant de la família com de persones que han treballat o col·laborat en algun àmbit pastoral. Són moments tristos però que he viscut amb esperança.

Darrerament han transcendit a l’opinió pública alguns escàndols d’abusos sexuals que esquitxaven al sacerdoci a Tarragona…
Els he viscut amb dolor i patiment, crec que ha estat un sentiment compartit amb tots els cristians i cristianes de l’Arxidiòcesi.

Com s’ha gestionat aquests casos per evitar ‘tacar’ la imatge general de l’església?
Tota institució formada per persones travessa moments de dificultat i desencís. És en aquests moments quan ens cal recordar les paraules de Santa Teresa de Jesús: «En tiempos recios, amigos fuertes de Dios» i romandre més units que mai perquè fets com aquests no tornin a succeir.

Qualsevol actuació d’aquest tipus, impròpia de ningú i més encara d’un prevere, em sembla gravíssima.

Creu que les seves paraules (‘Tots tenim un mal moment’) van ser desafortunades o van ser mal interpretades per la premsa? Què volia dir exactament?
Com ja vaig puntualitzar en el seu moment, les meves paraules mai no van pretendre rebaixar la importància dels fets. Qualsevol actuació d’aquest tipus, impròpia de ningú i més encara d’un prevere, em sembla gravíssima. Per això, vaig demanar perdó en nom de l’Església de Tarragona i ens vam posar tant personalment com des de l’Arquebisbat a disposició per escoltar a les víctimes.

Creu que els mitjans de comunicació hem estat injustament durs amb vostè pel cas dels mossens acusats?
No em pertoca a mi valorar l’ètica o la professionalitat dels periodistes. Sempre he valorat molt el vostre treball i us ho he fet saber en totes les ocasions en què hem coincidit. I vostè ho sap…

Quina és la posició clara i inequívoca de l’Arquebisbat sobre els abusos sexuals a l’església catòlica?
En el darrer comunicat dels bisbes de Catalunya, del mes de febrer d’aquest any, – i que La República Checa també va fer ressò – hem dit que aquestes notícies referides a abusos de menors ens omplen de vergonya i de dolor; abusos que condemnem rotundament. Demanem perdó a les víctimes i ens comprometem a trobar la manera d’ajudar-les en el seu restabliment. També hem dit que actuarem amb determinació per protegir els infants i els adults vulnerables, eliminant tota mena de tolerància o encobriment. També parlem del ferm compromís a complir la legislació vigent tant Canònica com Civil. I volem seguir fidelment el que el Papa Francesc ha determinat i determini per combatre aquestes accions deshonestes i delictives que tant afecten l’anunci de l’Evangeli. Aquesta és la nostra posició i la meva, naturalment.

Creu que es podria ser molt més severs amb els mossens implicats o sospitosos en aquests casos?
Quan hem tingut constància d’algun cas hem secundat en tot moment les indicacions del Sant Pare i des de l’Arquebisbat hem aplicat escrupolosament el protocol previst.

Davant d’aquests fets és important llegir i aplicar les directrius que el Papa Francesc va donar

Considera que aquests escàndols provoquen alarma social? Com es pot frenar el descrèdit de l’església arran d’aquests escàndols?
És evidentment que aquests casos no són agradables per a ningú i ens provoquen rebuig i vergonya. Però és, també, en aquests moments quan es fa més necessari fer valdre la gran tasca de l’Església a nivell social, educatiu, cultural… i és de justícia valorar la dedicació generosa i madura de tants sacerdots i religiosos, d’educadors en les escoles i el temps lliure, vers els infants i joves, i les seves famílies. Convé que els defensem de l’ombra de sospites generalitzades, així com recordar el dret que tota persona té a la presumpció d’innocència.

A què es deuen, segons el seu parer, aquests desagradables casos en l’interior de l’església?
Hi ha persones que creuen que el celibat és la causa d’aquests casos, però segons les estadístiques la major part dels abusos sexuals es realitzen dins l’entorn familiar: més del 70%. Per tant, el celibat no és la causa dels abusos que puguin cometre sacerdots i religiosos. Al contrari, el celibat és un dels grans tresors que tenim a l’Església. Davant d’aquests fets és important llegir i aplicar les directrius que el Papa Francesc va donar a conèixer al final de la cimera celebrada al Vaticà el mes de febrer passat en relació a la protecció dels menors entre els quals parla de la formació i selecció dels candidats al sacerdoci.

Vostè ha patit molt amb aquesta situació… S’ha sentit impotent i incomprès a l’hora de ‘tractar-la’?
Com ja he dit anteriorment ha estat un moment molt dur, tant per a mi com per tota l’arxidiòcesi, i l’he afrontat amb dolor i de la millor manera que he sabut.

Creu que l’Església ha actuat prou bé en aquest tema si mirem 20 o 30 anys enrere?
Segurament no es va procedir adequadament. Tant de bo hi hagués en aquells anys els mecanismes i protocols actuals en relació a aquest tema.

Per cert, vostè assumeix totalment el que diu el Sant Pare sobre l’assumpte dels abusos sexuals a menors en mans de representants de l’Església?
No pot ser d’una altra manera, i coincideixo plenament amb el que el Papa ens diu.

És important que (el nou arquebisbe) parli el català i que conegui el nostre país: Catalunya.

El dia que abandoni definitivament el càrrec, què és el que més trobarà a faltar?
Trobaré a faltar moltes persones que amb el seu bon fer m’han ajudat al llarg del meu episcopat i a les que sempre portaré en el meu cor. També trobaré a faltar participar de la vida tan activa de les parròquies (en tenim 201 a l’arxidiòcesi) i ser a prop de les persones que en formen part i a les que he pogut conèixer en les meves visites pastorals. També trobaré a faltar la Setmana Santa de Tarragona, Reus, Valls i altres ciutats on he pogut participar; l’anada a Lourdes amb l’Hospitalitat, les grans celebracions a la Catedral al Nadal i Pasqua, Sant Fructuós i Santa Tecla, la festa de la Mare de Déu de Misericòrdia a Reus, les Decennals de Valls, les festes de la Mare de Déu de la Serra de Montblanc, les quinquennals de Vimbodí i tantes i tantes festes que he celebrat amb molt de goig.

Fixarà la seva residència a Tarragona o en un altre lloc?
M’agradaria molt quedar-me per aquesta terra tan bonica que és Catalunya. A Tarragona li puc dir, ja des d’ara, que no.

Quan va arribar a l’Arquebisbat, vostè no tenia experiència bisbal. Com van ser els primers dies? Va canviar el matalàs com el president Pedro Sánchez?
Després de la solemne celebració catedralícia els primers dies com a arquebisbe van ser molt intensos. L’endemà de la presa de possessió vaig confirmar tots els càrrecs de la cúria arxidiocesana, vaig contactar amb els diversos organismes que hi ha a l’arxidiòcesi o que estan relacionats amb l’Arquebisbat, també vaig visitar sacerdots malalts, comunitats religioses a més de les trucades, visites… L’endemà de la meva ordenació vaig celebrar la primera missa com a arquebisbe a la Capella de la Mare de Déu del Claustre, em feia molta il·lusió, perquè l’advocació d’aquesta Mare de Déu coincideix amb la de la meva parròquia de Guissona. Participar en les celebracions de Santa Tecla i la Mare de Déu de Misericòrdia a Reus, els dies 23 i 25 de setembre, respectivament, van ser per a mi tot un regal.

Tan bon punt vaig arribar a Tarragona vaig estudiar la possibilitat de viure a l’edifici del palau arquebisbal a diferència dels meus antecessors que havien viscut fora de Palau, a la Residència Sacerdotal. Ho vaig parlar amb el Consell Episcopal i d’altres preveres i la idea va semblar bona.

Qualsevol actuació d’aquest tipus, impròpia de ningú i més encara d’un prevere, em sembla gravíssima.

Quin consell li donaria a la persona que el rellevi a vostè al capdavant de l’arxidiòcesi?
Que sigui un bon pastor i que escolti i aculli a tothom.

En el seu criteri, quines creu que haurien de ser les principals qualitats del nou Arquebisbe?
Em sembla primordial que tingui experiència en l’administració d’una diòcesi i que estimi els preveres i els fidels que en formen part. També crec que és important que parli el català i que conegui el nostre país.

Quines seran les seves activitats quan deixi el càrrec?
Si Déu vol, tornaré a treballar per a l’Opus Dei, com he estat fent durant quaranta anys de la meva vida, concretament des dels 17 fins als 60 anys primer com a laic i després com a prevere. Espero poder impartir conferències, xerrades i dirigir Exercicis Espirituals, entre altres tasques. I passar moltes hores confessant i dirigint espiritualment a les persones que s’acostin. No em faltarà el treball.

Tornaré a treballar per a l’Opus Dei, com he estat fent durant 40 anys de la meva vida

S’ha plantejat escriure les seves memòries?
La veritat és que, avui dia, no m’ho he plantejat. L’any 2011, quan feia set anys de la meva consagració i presa de possessió de l’arxidiòcesi, vaig publicar el llibre Records i esperances, no pretenia ser ni una biografia ni unes memòries, sinó simplement un recull que em va brollar del cor, experiències, records i emocions viscudes fins a la data.

REDACCIÓ17 Febrer, 2019

Molt s’ha parlat de la pederàstia en l’església catòlica en els darrers dies. Els abusos a menors és quelcom que ens repugna i ens neguiteja. A mi m’inquieta sobretot la impunitat amb què actuen els abusadors. Em preocupa la poca atenció que han dispensat alguns partits a aquesta xacra. M’entristeix que l’Arquebisbe Jaume Pujol intenti justificar els capellans pederastes.

No entenc les seves declaracions i les abomino. Algú que ocupa el seu càrrec no pot dir que els ‘toca nens’ tenen un mal moment i que els fets no són tan greus com per secularitzar-los. No, home no. Amb aquestes afirmacions, l’arquebisbe s’ha convertit, agradi o no, en còmplice i encobridor. Hem vist que la justícia eclesiàstica no ha funcionat. La pederàstia en l’interior de l’església és un drama que aparentment no té solució.

La solució? Doncs, la veritat és que la desconec. Però, d’entrada, tots els mossens que han abusat de menors haurien de ser apartats de les seves funcions i posats davant la justícia (civil i eclesiàstica). I ha de ser, obligatòriament, allunyat de la convivència amb la canalla. És lamentable que ningú de l’Arquebisbat s’hagi posat en contacte amb cap víctima. El discurs contradictori de Jaume Pujol m’ha descol·locat i entristit. Quan hauria de posicionar-se al costat de les víctimes, es confon i justifica el mal moment dels sacerdots.

L’arquebisbe no es va assessorar bé. Va improvisar amb un tema que no és cap broma. Jaume Pujol, en les seves declaracions, ha deixat entreveure la impunitat que gaudeix la poderosa església. Faig costat a la CUP. El posicionament de l’arquebisbe Jaume Pujol és inadmissible. Intolerable. Hauria de prestar comptes sobre les seves paraules.

No entenc per què l’alcalde de Tarragona es posiciona al costat de l’arquebisbe, quan en realitat hauria d’estar sense cap dubte al costat de les víctimes i demanar que s’expurgui aquesta xacra de l’església. No és la primera vegada que el màxim responsable de l’església a Tarragona s’equivoca. Si repassem algunes de les seves declaracions, veiem que és misogin i gens sensible amb les gais. Vaig tenir l’oportunitat de fer-li una entrevista televisiva i confesso que combregava amb algunes de les seves visions de la vida, però ara ja no. No puc estar d’acord amb els seus plantejaments a l’hora d’encarar la pederàstia a l’església.

En aquest tema només hi ha una actuació possible: perseguir els abusadors, expulsar-los de l’església, lliurar-los a les autoritats civils i castigar-los exemplarment. Cal defensar cabdalment les víctimes. La resta és perdre el temps.

Ricard CHECA
Periodista

REDACCIÓ12 Juny, 2016

És una petita anècdota real. Un matrimoni vivia en una casa amb jardí. El marit va morir de manera sobtada i, com que a més era molt conegut perquè era el metge del poble, molta gent va acudir a la vetlla que es feia a casa seva. Als peus del fèretre la vídua hi havia dipositat una rosa. El gest cobrava especial significat per a qui sabia que durant molts anys, quan hi havia flors al jardí, la dona en collia una cada matí per a posar-la a la taula de despatx del seu marit.

L’amor matrimonial necessita posar-se en relleu en circumstàncies especials —una malaltia, un contratemps—, però també en el dia a dia, com s’expressa en l’exhortació del papa Francesc Amoris lætitia.

Perquè aquest amor conservi la seva frescor inicial, i l’augmenti fins i tot, el Papa anima els esposos a utilitzar tres paraules clau que ja ha recomanat altres vegades: permís, gràcies i perdó. Són tres actituds: la delicadesa en dirigir-se a l’altre cònjuge, la gratitud pels petits serveis, que a vegades no requereix paraules sinó que n’hi ha prou amb una carícia o un somriure, i saber disculpar-se per qualsevol imperfecció que hagi pogut molestar en la convivència.

L’amor matrimonial no pot aturar-se, perquè, com l’aigua estancada, es corrompria. Tampoc no pot ser fruit de la inèrcia, és a dir d’un apassionament inicial que té força suficient per a durar tota la vida. Ha de renovar-se cada dia, encara que no s’ha d’expressar sempre de la mateixa manera.

Hi ha una maduració en l’amor dels esposos. El primer impacte, caracteritzat per una atracció marcadament sensible, deixa pas a la necessitat de percebre l’altre com a part de la pròpia vida. Ja no sols és algú que m’agrada, que m’atrau i em fa feliç, sinó que és algú a qui veig com inseparable del meu destí.

Respectant la intimitat de l’altre, ja són dues mirades que conflueixen en un mateix objectiu: l’amor i l’atenció als fills, en la majoria de casos. I sempre un acompanyament enmig de les vicissituds de la vida personal i social.

El Papa constata també que la prolongació de la vida en l’època actual fa que es produeixi una cosa menys freqüent en altres temps: l’experiència d’envellir junts a través d’una pertinença mútua que pot ser de quatre, cinc o sis dècades. També en l’ancianitat, quan la passió amorosa no és tan viva, hi ha la necessitat d’escollir-se una vegada i una altra. L’amor autèntic no envelleix, es reforça.

† Jaume PUJOL BALCELLS
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

REDACCIÓ18 Març, 2016

L’església Sant Feliu Màrtir de Constantí està tancada al culte per raons de seguretat ja que presenta esquerdes originades per moviments de terra.

Aquest tancament serà efectiu mentre l’església no ofereixi millors garanties de seguretat i l’arquebisbat garanteix un control periòdic d’aquests moviments estructurals i el seguiment de l’estat de l’edifici sota la direcció d’un tècnic facultatiu.

El culte es traslladarà a un lloc alternatiu que la mateixa parròquia d’establir d’acord amb les possibilitats de què disposi. La situació actual de l’edifici ha estat valorada per la comissió d’obres de la parròquia amb l’assistència del constructor, l’arquitecte que va dirigir l’obra i el vicari general de l’arxidiòcesi.

La comissió ha analitzat que els estudis aconsellen una sèrie d’obres que requereixen una forta inversió sense garantia que s’aturin els moviments i ha decidit que la màxima prioritat és la seguretat de les persones.

En els últims anys s’han produït esquerdes i moviments en la façana d’aquest temple, provocats per moviments de massa del subsòl, la presència de nombroses humitats en el terreny i per la topografia.

Entre els anys 2013 i 2016 s’han apuntalat les parts de l’edifici més afectades i s’han fet diferents estudis del subsòl i de la pròpia construcció.

Arxius de arquebisbe | Diari La República Checa

xxx Partners

L’arquebisbe demana incloure “uns mínims de cultura judeocristiana” a l’escola

JOAN PLANELLAS: Estimem l’església

JOAN PLANELLAS: Ser com els infants

L’església no veu “delicte” contra els mossens de Constantí i Arbeca

JOAN PLANELLAS: Les mans en creu i el front signat amb cendra

Arquebisbe de TGN: No em nego a visitar els presos polítics

ENTREVISTA | Arquebisbe de Tgna: Els abusos ens omplen de vergonya i dolor

RICARD CHECA: Defensar les víctimes

JAUME PUJOL: L’amor en el dia a dia

L’ARQUEBISBAT TANCA UNA ESGLÉSIA A CONSTANTÍ PER QÜESTIONS DE SEGURETAT