Arxius de arquebisbe jaume pujol | Diari La República Checa

REDACCIÓ16 Abril, 2017

Avui és la gran festa cristiana de la Pasqua, en què celebrem la resurrecció de Jesucrist, per la qual ell, tres dies després de morir a la creu, va recobrar una vida real, en cos i ànima. La vida aniquilada torna a bategar, encara que, això sí, en una condició totalment nova i transformada.

El gran pensador Romano Guardini adverteix que al segle XX els nostres sentiments es rebel·len contra aquesta exigència de fe. La reacció més espontània és resistir contra aquesta veritat i preguntar-se si no serà una llegenda. No és una qüestió menor: la resurrecció és la base del cristianisme. Com dirà sant Pau: «Si Crist no ha ressuscitat la nostra fe seria vana.»

En què se sosté la nostra creença? En les paraules Jesucrist mateix, que va anunciar que patiria, seria condemnat a mort i ressuscitaria el tercer dia. Després hi ha el testimoni dels evangelistes, que es refereixen al sepulcre buit, a la versió oficial d’un rapte del cos de Jesús, i a les aparicions del ressuscitat.

L’Església primitiva no va tenir dubtes que era la mateixa persona, Jesús de Natzaret, que havia tornat a la vida com a primícia de la vida eterna en la qual creiem després de la nostra estada temporal en aquest món.

La Carta als Hebreus, ens presenta Crist, summe i etern sacerdot, exaltat en la glòria del Pare després d’haver-se ofert a si mateix com a únic i perfecte sacrifici de la nova aliança, amb el qual es va dur a terme l’obra de la redempció. I sant Joan escriu: «En això consisteix l’amor: no som nosaltres qui hem estimat Déu, sinó que ell ens ha estimat primer i ha enviat el seu Fill com a víctima propiciatòria dels nostres pecats.»

Benet XVI, que tenia gran devoció a sant Agustí, va acudir a venerar les restes mortals del bisbe d’Hipona i en aquesta visita va confessar que la seva encíclica Deus caritas est devia molt al pensament augustinià, que ens va ensenyar que Déu és amor. El Papa va manifestar: «Germans i germanes, la vostra pertinença a l’Església i el vostre apostolat han de brillar sempre per l’absència de qualsevol interès individual i per l’adhesió sense reserves a l’amor a Crist.»

Aquest amor, que es concreta en petits gestos quotidians, té la seva dimensió última en el sentit de la nostra vida, que no està cridada a desintegrar-se i desaparèixer definitivament, sinó a transformar-se en vida eterna. Aquest és el sentit de la Pasqua i la raó de l’alegria que ens ha portat Jesucrist.

† Jaume PUJOL BALCELLS
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

REDACCIÓ25 Desembre, 2016

La Redempció es va realitzar, per voluntat divina, a la mesura humana, en un temps i un espai molt concrets. Hi ha un calendari i una geografia que marquen l’encarnació del Fill de Déu i la seva presència a la terra. Un avui i un aquí.

A l’interior de la basílica de l’Anunciació de Natzaret, en una gruta excavada a la roca, es llegeixen aquestes paraules impressionants: «Verbum caro hic factum est» ‘Aquí el Verb es va fer carn’. Commou pensar que en aquell lloc concret d’un llogaret de Galilea el Verb es va fer carn i va habitar entre nosaltres.

També hi ha un «avui» que travessa tot l’Evangeli. Els àngels que anuncien als pastors el naixement del Messies els diuen: «Avui us ha nascut, a la ciutat de David, un Salvador.» I Jesucrist mateix utilitza amb freqüència aquest adverbi temporal.

A Jericó diu a Zaqueu, després d’haver-li demanat que baixi de l’arbre perquè volia allotjar-se a casa seva: «Avui ha entrat la salvació en aquesta casa.» I al bon lladre, al Calvari de Jerusalem: «Avui seràs amb mi al paradís.»

Espigolant en el Nou Testament trobem referències temporals i d’espai. El temps no és una cosa secundària per a un cristià, i l’Església sempre ho ha tingut molt en compte en la seva litúrgia. Hi ha un calendari litúrgic que ens acompanya al llarg de l’any i ens proposa les diferents témpores i festivitats i fa memòria dels sants.

El papa Francesc ha dit amb bon humor que hi ha cristians que semblen estar en Quaresma tot l’any. I és que hi ha un temps per a cada cosa. Avui és Nadal, la festa entranyable per als seguidors de Crist i també per a molta gent que amb prou feines si el coneix i que respondrien amb dificultat aquella pregunta que una vegada va fer Jesús als seus deixebles: «I vosaltres, qui dieu que sóc jo?»

Nosaltres li diem, amb sant Pere: «Tu ets el Fill de Déu. I t’adorem en aquest Nen nascut en una nit com aquesta, en un estable, perquè els seus pares no van trobar lloc a l’hostal de Betlem.» Tampoc és casual aquest fet: l’«aquí» és important. Ens diu que Jesús va ser pobre, que la seva família va estar en trànsit i després es va haver de refugiar.

Pensem en tants pobres que hi ha als nostres carrers, en tants refugiats que vaguen pel món i no troben posada. Nadal no sols són els llums, també les penombres de la vida, però són penombres que hem d’il·luminar amb la nostra solidaritat.

† Jaume Pujol Balcells
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

REDACCIÓ9 Maig, 2016

Una reflexió sobre l’Ascensió del Senyor resulta difícil, perquè les paraules no sempre són capaces de captar el que succeeix en tota la seva plenitud.

En el llenguatge habitual tots sabem què és un ascens: passar d’una posició a una altra més elevada.

La conquesta de l’espai, des dels viatges en globus fins als astronautes, és la història d’una ascensió cada vegada més gran. Per altra banda, ascendir no sols significa pujar físicament. Quan es parla d’un ascens en la carrera militar o en el món de l’empresa, o un ascens d’un equip de futbol, el significat és assumir una posició millor.

El relat de sant Lluc en els Fets dels Apòstols ens diu que els Apòstols van veure’l enlairar-se «davant d’ells; un núvol se l’endugué, i els seus ulls el deixaren de veure». I encara, que dos àngels es van presentar i van preguntar: «Homes de Galilea, per què us esteu mirant al cel? Aquest Jesús que ha estat endut d’entre vosaltres cap al cel, vindrà tal com heu vist que se n’hi anava.»

En el llenguatge escrit distingim entre el cel, així amb minúscula, i el Cel. És una distinció que pot ajudar-nos a entendre la festa d’avui. Jesucrist, després de la seva vida a la terra, se’n va al Pare. Com va dir Romano Guardini, abandona la història per entrar en l’eternitat.

Cal fer, però, una excepció: se’n va per tornar. I encara més: la seva presència en nosaltres roman, no de forma humana com en la seva vida a Palestina, limitada a un temps històric, però sí d’una manera espiritual i no per això menys real. La seva presència no és un simple record, com el d’un ésser estimat que va morir. Dit d’una altra manera: Jesucrist se’n va, però es queda ja per sempre amb nosaltres.

Al costat d’aquesta reflexió, en aquesta festa podem fer-nos-en una altra, mirant cap als altres: Els ajudo a ascendir en la seva vida? Com a cristians no hem de mostrar-nos indiferents al que passa al nostre voltant. Hi ha persones caigudes que només si els donem la mà podran «ascendir», posar-se dempeus. Estan tocant fons, des del punt de vista econòmic o espiritual. Potser els falta un ajut per a menjar o per a pagar la llum, o una persona amiga amb qui parlar i a qui confiar-se.

Ajudar-los en aquesta ascensió és la manera més cristiana de celebrar l’Ascensió de Jesucrist, que ens aixeca a tots del pecat.

† Jaume PUJOL BALCELLS
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

REDACCIÓ14 Febrer, 2016

Al llarg d’aquest Any Jubilar em proposo considerar les obres de misericòrdia, tant materials com espirituals, que conformen aquest do, tan arrelat en el cor mateix de l’Evangeli, tenint en compte que Jesús mateix ens el presenta com a definitori de la nostra vocació de cristians deixebles seus. Començo així amb les dues primeres obres de misericòrdia corporals, que són donar menjar a qui té fam i donar beure a qui té set.

Són innombrables els exemples d’aquesta atenció preferent de l’Església, dels seus fidels i en particular dels seus sants en tots els temps, però em fixaré en un de sol, potser l’exemple més lluminós del segle XX en aquest aspecte: la beata Teresa de Calcuta, que aquest mateix any el Papa declararà santa.

El seu cor era molt gran i no va menysprear anar més enllà de Calcuta quan se l’hi va requerir. La primera ocasió va arribar durant el Concili Vaticà II, quan un bisbe veneçolà li va demanar que anés al seu país i li va explicar la necessitat d’atendre els pobres i també d’oferir un testimoniatge de fe. Ella es va mostrar reticent a la petició, perquè l’Índia li oferia ja un vast panorama per al seu treball, però no va voler desatendre una petició de l’Església, i va enviar-hi les seves monges per a establir-hi la primera comunitat fora del país asiàtic.

La segona petició li va arribar de Roma. En aquest cas encara li va semblar més que les urgències en una ciutat europea no eren tantes, sobretot perquè a Roma ja hi vivien 22.000 monges de molt diverses congregacions, de manera que es trobava inclinada a rebutjar-la, fins que va saber que la petició procedia de Pau VI. També hi havia molts pobres a Roma… i a Tanzània, un altre país de la llarga llista que va seguir.

Nosaltres podem trobar-nos a vegades com la mare Teresa, pensant que a Catalunya el nivell de vida és relativament alt i que hi ha governs, institucions i entitats molt diverses que poden cuidar-se’n. El cert, però, és que a cada un de nosaltres Jesucrist ens demana que donem menjar a qui té fam i beure a qui té set, és a dir que els atenguem en les seves necessitats més vitals.

No hem de preguntar-nos llavors si no podrien fer-ho d’altres, sinó què faig jo amb aquest cas que conec, amb aquesta persona que truca a la porta. En el germà necessitat hem de veure-hi Jesucrist. Ell mateix ens va dir que el que fem a aquests germans ho fem a ell. Siguem sensibles a la necessitat aliena. Aquest és el segell del cristià.

† Jaume PUJOL BALCELLS
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

REDACCIÓ13 Gener, 2016

quim_nolla — El president dels farmacèutics després de l’acte

A la presa de possessió del flamant president de la Generalitat, l’exalcalde de Girona, Carles Puigdemont, han assistit més de 400 persones, entre elles amics, familiars i destacades figures de la política, de la cultura, del periodisme i de la societat civil.

Tots arribaven a la Plaça de Sant Jaume consients que assistirien a un acte que passaria a la Història de Catalunya.

Totes les demarcacions – i especialment el poble del cap de govern – s’han fet representar amb les seves autoritats més emblemàtiques.

És cert que com a atac de rebel·lia, els líders de Ciutadans i del PP van decidir no assistir-hi a un dels moments més transcendentals per a la política catalana. Tarragona s’ha fet representar en força al Palau de la Generalitat.

Pel passadís Vip instal·lat a la Plaça Sant Jaume ha creuat el delegat del govern a Tarragona, Quim Nin, així com el president de la Diputació, Josep Poblet, l’arquebisbe Jaume Pujol, el president del Col·legi de Farmacèutics de Tarragona, Joaquim Nolla, la tinenta d’alcalde de l’Ajuntament de Tarragona, Elvira Ferrando, el secretari d’Habitatge, el tarragoní Carles Sala i l’actual secretari general d’Interior César Puig.

elvira — Elvira Ferrando sortit del Palau

També no ha volgut faltar a la cita històrica l’alcalde de Valls i diputat Albert Batet, la regidora de Torredembarra Anna Magrinyà, el president del comitè local de CDC a Tarragona i diputat, Jordi Sendra, el tarragoní Joan Aregio, actual director general d’ocupació, l’exsenador Josep Maldonado, entre d’altres.

A la sortida del Palau de la Generalitat, els tarragonins han coincidit en desitjar els millors encerts pel nou president del govern en un moment importantíssim per a la política i el futur del país.

L’arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol, en declaracions a aquest diari, ha dit que desitja que aquest executiu porti “diàleg i esperança”, mentre que el president de la Diputació de Tarragona i alcalde de Vila-seca ha assegurat que el govern de Catalunya està en bones mans i que Carles Puigdemont estarà a l’alçada de les circumstàncies històriques que travessa el país.

REDACCIÓ11 Gener, 2016

El primer diumenge després d’Epifania se celebra el Baptisme del Senyor i amb aquesta festa es tanca el temps de Nadal. És una festivitat que per als cristians resulta entranyable. Des dels primers temps apostòlics l’Església s’ha alegrat d’administrar aquest sagrament que ens obre a la vida de la gràcia.

Amb quina emoció acudeixen els pares a batejar els seus fills! Arriben a la parròquia amb els padrins, que també tenen a títol d’honor assumir la responsabilitat d’aquest moment transcendent. He escollit un exemple, dels milions que es podrien trobar: el d’una nena que va viure fa un parell de segles: Joaquima de Vedruna.

Diuen els seus biògrafs que el 16 d’abril de 1783 les campanes de la Parròquia de Santa Maria del Pi de Barcelona repicaven per la celebració del baptisme. Els seus pares, que vivien al carrer Hospital, van creuar les Rambles aquell dia primaveral i es van introduir al barri Gòtic. Van travessar la porta d’aquell temple del segle XIV i es van dirigir a la capella on es trobava la pila baptismal. Allí va tenir lloc la cerimònia.

Joaquima es va casar als 16 anys, va ser mare de nou fills i, quan va enviudar, va fundar a Vic la Congregació de Germanes Carmelites de la Caritat. Quan va morir, en 1854, les seves continuadores van seguir amb el seu carisma d’educació cristiana i cura dels malalts en múltiples comunitats. Sant Joan XXIII la va canonitzar l’any 1959. A la Parròquia del Pi una placa diu: aquí va ser batejada santa Joaquima de Vedruna.

M’he entretingut en el baptisme d’una Santa molt popular perquè volia fixar-me en els fruits de santedat que poden desenvolupar-se a partir de la llavor del primer sagrament si som fidels a la gràcia. El Catecisme de l’Església catòlica diu que «la gratuïtat de la gràcia de la salvació es manifesta particularment en el baptisme dels nens», i assenyala que «els pares cristians han de reconèixer que aquesta pràctica correspon també a la seva missió d’alimentar la vida que Déu els ha confiat».

Aquest diumenge és una bona ocasió perquè les famílies reflexionin sobre això. Potser en alguns casos hauran de ser els avis els qui recordin als pares la importància de viure aquesta pràctica sacramental i no ajornar el baptisme dels fills. L’amor de Déu és a l’origen de la nostra existència i del miracle que és una vida humana. Que les famílies cristianes tinguin en compte el millor regal que poden fer als seus fills: transmetre’ls la fe.

† Jaume PUJOL BARCELLS
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

REDACCIÓ28 Desembre, 2015

Quan un diumenge s’escau dins l’octava de Nadal, l’Església celebra aquell dia la festa de la Sagrada Família. Tot just acabem d’expressar la nostra alegria pel naixement de Jesucrist i ja tenim pressa per situar-lo en el seu primer marc històric: el si d’una família.

El papa Francesc, en parlar dels plans divins de redempció de la humanitat, va preguntar al seu auditori, referint-se al moment en què Déu va enviar el seu Fill al món: «On el va enviar? A un palau, a una ciutat, a aixecar una empresa? El va enviar a una família! Déu va entrar al món en una família», una família que tenia un taller en un petit poble, i va disposar que hi romangués durant trenta anys.

La història que estudiem a Batxillerat parla de grans personatges, de guerres i conquestes, de descobriments, de gestes d’herois… però en els plans de Déu per a la redempció hi figurava una família que, encara que llunyanament fos del llinatge de David, havia vingut a menys: uns pares que no troben lloc a l’hostal quan el Fill ha de néixer, una família de refugiats que ha d’abandonar la seva terra i marxar a Egipte.

En el món d’avui la Sagrada Família continua sent el model. No els van faltar problemes i privacions, amenaces a la seguretat, un futur incert. Però aquells pares tenien un tresor, tenien Jesús-Déu amb ells. Aquesta presència fa que sigui una comunitat d’amor en la seva màxima expressió. Els treballs humils de Josep al seu taller de fusteria, i de Maria a les tasques pròpies d’una dona a la llar, no tenen importància pel fet de no ser rellevants socialment. És una manera de dir-nos que qualsevol petita acció que fem per amor a Déu i als altres té un valor inapreciable.

Passats trenta anys, Jesús es llança pels camins de Palestina a anunciar el regne de Déu i forma una primera comunitat de deixebles, que es coneixeran entre ells i que compartiran els esdeveniments de cada jornada. És l’embrió del que serà l’Església, una família de llaços espirituals. Així hem de considerar l’Església, en la qual les parròquies són petites comunitats cristianes, famílies que es reuneixen per pregar i celebrar el misteri eucarístic.

Preguem per les nostres famílies, que ens acompanyen des del naixement fins a la mort, i per aquesta gran família espiritual a la qual pertanyem pel baptisme.

† Jaume Pujol Balcells
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

REDACCIÓ21 Desembre, 2015

El sentiment d’admiració és connatural a tots nosaltres. ¿Qui no admira —i si fa al cas es fa una selfie amb ell— un gran cantant, un futbolista extraordinari, un home que ha trepitjat la lluna, un premi Nobel o un campió olímpic?

Els cristians admirem a tots aquests personatges, però també els sants, i a més d’admirar-los invoquem la seva ajuda perquè ens condueixin a Déu en la nostra vida. «Però» —es preguntava Jean Guitton— «què admirem en els sants? I deia aquesta idea, que resumeixo: el que m’atrau de Teresa d’Àvila no són només els seus èxtasis, ni del rector d’Ars els seus dejunis, ni de Francesc d’Assís els seus estigmes… sinó la paciència, la dolçor, la bona opinió dels altres, que siguin constructors d’esperança, que siguin senzills, humils… com si fossin gent que puguem trobar en una cantonada i conversar amb ells.»

La gran majoria de sants són anònims, persones corrents, mestresses de casa, treballadors, persones grans, potser malaltes, que tenen en comú preocupar-se dels altres, de la seva família, dels seus amics i col·legues o fins i tot de persones necessitades que no coneixen i a les quals ajuden en la mesura de les seves possibilitats.

La misericòrdia és el segell del cristià. Comença per no parlar malament dels altres, no criticar ni murmurar, i es manifesta amb l’exercici de la comprensió, de la solidaritat i del perdó tantes vegades com calgui, d’acord amb l’ensenyament de Jesucrist quan li van preguntar quantes vegades calia perdonar. El que ha de distingir els cristians, en les relacions socials i en el tracte amb altres persones, és que siguem els millors amics. Sant Paulí de Nola, convers al cristianisme, no sols va lliurar la vida als pobres, sinó que en una ocasió, no podent rescatar amb els seus béns el fill d’una vídua, es va oferir per substituir-lo com a presoner.

El papa Francesc acaba la seva butlla Misericordiæ vultus dient: «Que en aquest Any Jubilar l’Església es converteixi en l’eco de la paraula de Déu que ressona forta i decidida com a paraula i gest de perdó, de suport, d’ajuda, d’amor.» Per a això convida a dirigir el nostre pensament a sants com Faustina Kowalska, apòstol de la misericòrdia, i a la Mare de Déu, a la qual invoquem com a Mare de Misericòrdia.

† Jaume Pujol Balcells
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

REDACCIÓ21 Desembre, 2014

Una bonica llegenda talmúdica explica que damunt del llit de David hi havia penjada la seva arpa, i que a l’alba un ventijol suau en movia les cordes i aquesta per ella mateixa entonava un himne. Quan li van preguntar a Eugenio Zolli, gran rabí de Roma, com va arribar a ser cristià, es va referir a aquesta llegenda i va dir que va ser una cosa així: de la mateixa manera que David sentia tocar l’arpa sense esforç, també ell va sentir el toc de la mà de Jesucrist en la seva ànima.

Així va entrar Déu en el món quan es va encarnar en la Mare de Déu. Molts pensaven que el «fill de David», el Messies promès i esperat durant segles, quan arribés irrompria amb estrèpit i majestat. No deixaria dubtes sobre qui manava. En canvi va venir de la manera més senzilla possible: encarnant-se en el si d’una jove jueva i naixent en el lloc més humil: un estable.

Benet XVI, reflexionant sobre això, es va referir al fet que algunes representacions nadalenques de la baixa Edat Mitjana presentaven el lloc de naixement de Jesucrist com si fos un antic palau, el palau de David, vingut a menys, amb els seus murs en ruïnes, abandonat per la reialesa i convertit en un estable.

El Papa dóna la volta a la interpretació: no és un palau que hagi derivat en estable, sinó un estable que s’ha convertit en palau, perquè en ell neix de manera nova la reialesa davídica, el Crist redemptor del món que tot ho atraurà cap a ell i farà noves totes les coses.

És cert que en els palaus d’aquell temps hi vivien Herodes i Pilat, els mandataris de Judea per delegació de Roma. Però aquells sí que acabarien en ruïnes, com acaben totes les glòries d’aquest món.

És el que passa sempre i també ara: els actuals palaus estan habitats pel poder, els diners, el plaer, i els seus habitants desconeixen que la felicitat veritable es troba en Déu, que s’amaga freqüentment en un petit pis que sembla una cova on viuen els pobres, o en l’angoixa d’un aturat que no pot oferir recursos a la seva família, o a l’habitació d’un hospital on pateixen els malalts.

Jesús ens recorda per Nadal que va venir al món suau com el ventet que tocava l’arpa de David. Sense voler imposar-se per la por, sinó oferint amor i alhora implorant-lo. Que siguin dies de tornada a la senzillesa perduda, l’amor més pur, perquè el Nen Déu trobi refugi en els nostres cors.

Bon Nadal!

Jaume PUJOL
Arquebisbe de Tarragona

REDACCIÓ1 Octubre, 2014

La Colla Jove pretén ser pionera, a Tarragona, en fer un castell de 10: ‘Tarragona de 10‘.

Els del Cos del Bou volen presentar-se al Concurs del proper diumenge amb un 3d10 i sorprendre l’assistència.

Fa dies que aquesta colla va fer una crida ciutadana per aconseguir el màxim de recolzament per aquesta oportunitat històrica. De moment, compten amb el suport de diferents entitats i cares conegudes del panorama social i polític de Tarragona.

Llistat dels suports rebuts:

Josep Fèlix Ballesteros

Carlos Latre

Ball de Diables de Tarragona

Bombers de Tarragona

Rafa Olivier

Bar Moto Club

Club Rugby Tarragona

Josep-Lluís Carod-Rovira

Club Bàsquet Tarragona

Guillem Soler

Xavier Brotons

El Ganxet tarragoní

Oriol Giné (cantant de Bongo Botrako)

Xisco Campos (capità del Nàstic de Tarragona)

Castellers de Sant Pere i Sant Pau

Ball de Gitanes

Eudald Carbonell

L’arquebisbe Jaume Pujol

Aeig Fent Camí

Aeig Ixent

Drac de Tarragona

Casal Popular la Sageta de Foc

Lluís Gavaldà

Fermí Fernàndez

TGN Bàsquet.

Older Posts

Arxius de arquebisbe jaume pujol | Diari La República Checa

xxx Partners

JAUME PUJOL: La gran festa cristiana

JAUME PUJOL: Nadal, ara i aquí

JAUME PUJOL: ‘El cel i el Cel’

JAUME PUJOL: ‘Primeres obres de Misericòrdia’

TARRAGONA ASSISTEIX EN PES A LA PRESA DE POSSESSIÓ DE CARLES PUIGDEMONT

JAUME PUJOL: ‘El baptisme, el millor regal’

JAUME PUJOL: ‘Model per a les nostres famílies’

JAUME PUJOL: ‘Els que admirem els Sants’

JAUME PUJOL: “Palau i estable”

LA COLLA JOVE VOL SER PIONERA EN UN CASTELL DE 10 A TARRAGONA