Arxius de All i oli | Diari La República Checa

REDACCIÓ23 Desembre, 2019
caritas-1280x1486.jpg

La taxa de pobresa severa a Espanya és la segona més alta d’Europa, segons afirma l'”Autoridad Independiente de Responsabilidad Fiscal”. Només Romania té una taxa més alta. Una dada que confirma Càritas Catalunya a la seva Memòria 2018. Luis Miquel Luna, Secretari de Presidència d’aquesta entitat assevera que la crisi econòmica no s’ha resolt per una millor situació o conjuntura econòmica, sinó gràcies a les famílies que han donat suport als membres que ho estaven passant malament: avis que han ajudat les famílies amb les seves pensions; solidaritat entre germans de persones que s’han quedat a l’atur… Les xarxes d’amics i entitats han pal·liat aquesta situació. A la Memòria 2018 de Càritas Catalunya s’afirma que hi ha una petita millora a la conjuntura econòmica i s’ha reduït la pobresa moderada, però que s’ha agreujat la pobresa severa.

Luis Miquel Luna

Què és pobresa severa?
Són les rendes que estan per sota del 60% del salari mínim interprofessional. La reducció de la renda moderada s’ha detectat per la reducció de l’assistència a Càritas el darrer any: persones que, afortunadament, han trobat feina. Però estem fent unes intervencions més sostingudes en el temps amb les que pateixen la pobresa severa. Els hi resolem les necessitats més bàsiques: alimentació, roba i l’habitatge.

Quina és la primera preocupació d’aquestes persones?
Pagar l’habitatge: hipoteca o lloguer. Que no els facin fora. Després, s’ha reduït la despesa en alimentació, en roba, en oci…

A Catalunya, avui, hi ha un milió i mig de persones en risc d’exclusió social. I moltes famílies que estan al llindar de la pobresa

I si ve una altra crisi?
Si es torna a produir una crisi tan severa com la que vàrem viure del 2007 al 2014, les famílies ja no tenen coixí per poder ajudar a solucionar la situació. Tant de bo no hi arribi, perquè si n’hi ha, moltes famílies ja han esgotat tots els seus estalvis.

Hi ha conscienciació ciutadana envers la pobresa?
La gent està agafant consciència d’un concepte que fa anys que treballem que és el dels “treballadors pobres”. A Catalunya, avui, hi ha un milió i mig de persones en risc d’exclusió social. I moltes famílies que estan al llindar. Abans, quan hi havia més classe mitjana, molta gent estava en zona de confort, de seguretat. Ara, no. Si perd la feina cau. Tenim moltes persones que tenen feina i no arriben a final de mes.

És la precarietat laboral
La gran part de la feina, és amb contractes temporals: com poden planificar-se la vida aquestes persones? I l’economia familiar? La major part de la gent que ve a Càritas no arriba als 800 euros al mes.

I com es planifiquen?
Reduint el menjar. Hem detectat que hi ha una reducció important de la despesa alimentària, que té repercussions en la salut: no poden menjar peix de manera regular, ni xai… Compren menjar de menys qualitat. Per això, no ens sorprenem quan veiem a les estadístiques que hi ha barris a Barcelona on l’esperança de vida és menor que a d’altres.

Estem fent ajustaments econòmics per ajudar el màxim de gent possible i, sobretot, per no acomiadar cap dels professionals que treballen a Càritas, perquè al darrere hi ha famílies

Per exemple?
Tenim un estudi que recull que les persones que viuen en barris com Sarrià o Pedralbes, tenen una esperança de vida més llarga (d’entre 5 a 8 anys) que els habitants, per exemple, de Nou Barris o de Trinitat Vella.

A Sarrià no hi ha pobres?
En tots els barris hi ha pobresa, quedi clar, però és cert que en aquells en què hi ha més poder adquisitiu, les persones viuen més: mengen bé, inverteixen en esport i oci, poden pagar-se medicaments més cars, ortodòncies, ulleres, pròtesis…

Quants usuaris ateneu a Càritas?
El nombre d’usuaris ha baixat de 320 mil persones a 260 mil al llarg del 2017.

A què es deu?
Dos fets: primer, que hi ha unes 80 mil persones que demanaven aliment a Càritas han deixat de ser ateses, ja que molts ajuntaments catalans han posat en marxa iniciatives amb entitats socials per posar en marxa centres de distribució d’aliments. Amb aquestes iniciatives municipalistes, ja no venen aquí.

El segon?
Que ja no atenen els menors. Abans venien a Càritas a través del programa “Caixa pro Infància”, de la Fundació La Caixa. Ara hi ha moltes entitats de Catalunya, a banda de nosaltres, que s’ofereixen a prestar-lo i des de Càritas entenem que ja està cobert.

Quin és el nivell de recursos de Càritas?
Som una entitat que rep molta aportació privada i estem detectant una davallada dels ingressos, tant per ajuts com per mantenir l’estructura. Estem fent ajustaments econòmics per ajudar el màxim de gent possible i, sobretot, per no acomiadar cap dels professionals que treballen a Càritas, perquè al darrere hi ha famílies.

Què demanem nosaltres als governs? Que als pressupostos posin sempre les persones al centre

Quin paper hi juguen els voluntaris?
Tenim més de 12 mil voluntaris a tot Catalunya. I intentem apoderar-los, que agafin més protagonisme, de manera que els professionals, que som uns 500, ens dediquem a acompanyar-los i a fer-los suport. Nosaltres ens encarreguem de la gestió i ells de les acollides, de la coordinació de projectes, o de la captació de recursos a través del programa “Entitats amb cor”… Són imprescindibles.

La pobresa té solució?
Sí. Si analitzem l’evolució de la societat, és evident que hem progressat positivament. A principis del segle XX hi havia molta població que passava gana, amb menys cobertura social, menys medicaments, menys educació… El que ens trobem és amb una desigualtat creixent, però es recursos hi són.

Com ara?
Disminuir les despeses en exèrcits i armaments, per exemple. Què demanem nosaltres als governs? Que als pressupostos posin sempre les persones al centre. Mira, l’altre dia, en unes jornades sobre el tercer sector social un dels participants va dir: “si el Govern espanyol ha rescatat la banca amb 60 mil milions d’euros, també podria rescatar les entitats socials”. És una magnífica reflexió. Encara que sigui amb 10 mil milions.

 


REDACCIÓ20 Novembre, 2019
20191106_110600-1280x960.jpg

No volem veure-ho, però estan aquí. Les addiccions són una xacra. Poden ser al joc, a l’alcohol, a les drogues, als mòbils, a Internet… La temptació és molt a la vora, molt accessible, massa fàcil. I les addiccions poden arribar.de fet, hi arriben, encara que, de vegades, els hi girem l’esquena com si no hi existissin. Per ajudar als que cauen en aquesta perillosa xarxa, ara fa 25 anys va néixer l’ONG Projecte Home. Un equip multidisciplinari format per psicòlegs, psiquiatres, treballadors socials, educadors socials i voluntaris ajuda les persones que admeten patir una addició i que volen superar-la. A Tarragona, Projecte Home va obrir una seu ara fa sis anys i en té una altra a Tortosa. El 2018, als dos centres es van tractar gairebé 300 persones afectades per alguna addició. Juan García és el director del servei a les addiccions a Tarragona i les Terres de l’Ebre del Projecte Home.

Juan García del Projecte Home

Quines són les addiccions més habituals?
Alcohol i cocaïna. Sobretot en adults. Una mica més l’alcohol, com a substància principal. Hem notat un canvi en els darrers anys, ja que abans la primera addicció per la qual es demanava ajut era la cocaïna.

Una cosa porta a l’altra?
Efectivament. Es retroalimenten l’una amb l’altra. És el que anomenem addicció doble.

Com abordeu les addiccions?
Amb tractament, sensibilització i prevenció del perill. Tenim una part molt important de sensibilització i de prevenció, que es fa de forma universal o selectiva.

Hem tingut addictes amb 12 i 13 anys! Aquesta edat és clau

Universal?
Va adreçada als instituts d’ensenyament secundari per formar els professors perquè ells implementin els programes de prevenció amb els seus alumnes. En paral·lel, també treballem amb les famílies. Intentem abastar els tres àmbits del sistema educatiu: nois, professors i famílies. Pensa que hem tingut addictes amb 12 i 13 anys! Aquesta edat és clau.

I el selectiu?
Són programes de prevenció que fem en centres d’internament de menors, amb persones que ja tenen una conducta de risc o estan fent algun tipus de consum, encara que sigui esporàdic, amb alcohol, haixix, cocaïna. Oferim eines als professionals dels centres perquè puguin intervenir i actuar.

Hi ha famílies totalment estructurades que també tenen problemes d’addicions

Hi ha relació entre l’addicció i una família desestructurada?
No està demostrat. En famílies desestructurades amb problemàtiques de consum de drogues és més probable que els fills repeteixin conductes. Però només és probable. No hi ha relació causa-efecte, perquè hi ha famílies totalment estructurades que també tenen problemes d’addicions.

Persones amb una certa estabilitat?
Sí. Persones més estructurades socialment: estan treballant, tenen una vida social més o menys sòlida, però admeten tenir un problema que volen solucionar. Són casos en què les addicions encara no han influït en excés a les seves vides: no han perdut la feina, ni els amics, ni els diners, ni la família…

Com caus en l’addicció?
És la pregunta del milió. Els nostres programes són de llarga durada i de molt alta exigència, ja que trobar el perquè una persona ha consumit no és fàcil. Quan comença? Per què? Són preguntes de difícil resposta. Ells solen recordar el dia que van començar a consumir, però no del perquè de la causa que els va derivar al consum i, sobretot, el perquè van continuar.

No és el recomanable, però com a tal s’ha de treballar, buscant el motiu que l’ha provocada

Passa d’esporàdic a habitual…
Normalment es comença per diversió, perquè m’aporta coses que necessito i després continuo perquè no ho puc deixar. M’he enganxat sense adonar-me. I aquí està el problema.

Recaigudes?
És part del tractament. Sabem que la recaiguda és un fet normal durant el procés, i l’hem de tractar. No és el recomanable, però com a tal s’ha de treballar, buscant el motiu que l’ha provocada.

Un nou error…
Se l’hi ha de donar la volta i trobar-li el costat positiu. Si has recaigut perquè hi ha un fet concret, treballem aquest fet perquè no torni a passar. Intentem girar el que és dolent en positiu. Però les recaigudes, en drogues, tabaquisme… en totes les addiccions es contemplen com una part més del tractament.

Quin és el creixement de les addiccions en els darrers anys?
Del 2016 al 2018, que és quan disposem de dades més properes, les demandes d’ajut a la província de Tarragona han augmentat un 12%. Si ens centrem només a la ciutat de Tarragona, la demanda ha augmentat un 46% en el darrer any.

Avui patim un desordre de valors molt important: abans es creia en l’amistat i la justícia i ara és en els diners i la imatge com a valor afegit

Hi ha noves addicions?
Clar. Les noves tecnologies s’han situat al punt de mira. Moltes vegades no ens adonem, perquè com que tots fem servir el mòbil i internet per treballar… Forma part de les nostres vides. Però ull, perquè estem substituint la manera de comunicar-nos: ja no ho fem en persona sinó mitjançant Whatsapp, Facebook o Telegram… I això als adolescents els hi afecta més.

Què heu detectat?
Que els joves es tanquen socialment. És molt típic veure un grup de joves adolescents reunit a una plaça tots mirant el mòbil. I potser s’estan enviant missatges entre ells mateixos! No parlen entre ells. S’estan perdent habilitats socials.

Com ara?
Habilitats de comunicació, de resolució de conflictes, de gestió emocional, de valors pel que fa a l’amistat… Les relacions humanes s’estan perdent en aquests casos.

Com surts del cercle?
No és fàcil perquè és una conducta estesa dins el mateix grup relacional. Primer, cal reconèixer que és un problema, però diferenciant si l’ús és responsable i racional o si és un abús que et genera un problema.

Aquest és el primer pas? Ser conscient que tens un problema?
Si no reconeixes que tens un problema mai no et recuperaràs. A qualsevol addicció, El primer pas és reconèixer-ho, i ràpidament demanar ajut. Buscar un terapeuta que t’ajudi, però sempre amb la veritat per endavant.

Explicant-t’ho tot?
L’honestedat és la base de qualsevol tractament de rehabilitació. Aquí perquè parlem d’addiccions, però si vaig a una teràpia de parella, si realment es vol solucionar el problema, s’ha de dir la veritat, oi?
Doncs el mateix.

A les famílies els hi costa entendre la problemàtica que té el seu familiar i, en moltes ocasions, es culpabilitzen del fet

Es menteix molt?
Sí, molt. Menteixen, es creuen les seves mentides, es preocupen molt perquè tu les creguis… Però com les mentides tenen les cames molt curtes, tot s’acaba sabent.

Quin paper hi juguen les famílies?
A les famílies els hi costa entendre la problemàtica que té el seu familiar i, en moltes ocasions, es culpabilitzen del fet: “què he fet malament perquè el meu fill estigui així…” Hem de treballar amb elles perquè venen amb desconfiança, cansades de fer voltes per centres de rehabilitació que no els han solucionat el problema. Hi arriben molt desil·lusionades.

Com se les pot ajudar?
És molt important treballar amb elles. Una, perquè la família ens pot donar informació sobre els addictes quan no estan al centre; i dos, per donar-les eines perquè millorin el seu estat d’ànim i emocional, i perquè puguin ajudar amb més garanties el seu familiar.

Qui accepta més el problema: l’home o la dona?
Als nostres centres l’assistència entre homes i dones està en una relació 70%-30%. A les dones els hi costa més reconèixer el problema, però per fets culturals. Estan més estigmatitzades: encara està mal vist que tinguin una addicció. És una discriminació més. Normalment venen soles a demanar ajut, però es troben que han de cuidar dels fills, o dels pares… Els hi costa visualitzar el problema i demanar ajut.

Nova addicció: joc online
Ja hem tingut casos. No és una gran quantitat, però està començant ara. Està molt normalitzat a la societat, i les lleis no ajuden. És molt fàcil que qualsevol persona, a l’edat que sigui, amb un telèfon mòbil i potser una targeta de crèdit que l’hi agafa al pare, s’obri un compte i es converteixi en addicte al joc online. És tot tan accessible que és molt difícil evitar-ho.

És un tema cultural?
De cultura i d’educació. Sobretot de l’àmbit educatiu que és on la persona es forma, i no només en assignatures reglades, sinó en valors, en gestió de conflictes, en control de les seves pressions, en conductes adaptatives a la societat en què vivim…… Tot això s’ensenya a escoles. Però encara falta més.

Aquest és un problema que només ens adonem que existeix quan ens toca de prop. Els problemes de les drogues solen ser sempre un problema dels altres

La societat està conscienciada?
De cap manera. Aquest és un problema que només ens adonem que existeix quan ens toca de prop. Els problemes de les drogues solen ser sempre un problema dels altres. De gent marginal, de persones que estan al carrer… Aquesta percepció està canviant, però queden molts estigmes a l’aire.

S’han perdut valors?
Jo diria que hi ha un desordre de valors. L’escala de valors d’una persona o grup està en constant moviment. I depenen del moment, aquesta escala canvia. Avui patim un desordre de valors molt important: abans es creia en l’amistat i la justícia i ara és en els diners i la imatge com a valor afegit. Aquí treballem perquè cadascú sàpiga quin és la seva escala de valors en aquell moment i quina hauria de ser.

Es pot sortir del cercle de l’addicció?
Per descomptat. Mira, ara fa poc hem donat tres altes terapèutiques aquí i dues al centre de Tortosa i tenim un índex de retenció bastant alt, una mica més del 50%. Gent que ve i no marxa. És molt alt si el comparem amb altres centres d’addiccions. Si es reconeix, es demana ajut i es diu la veritat, les persones se’n surten.

Joan MARTÍNEZ VERGEL

 


REDACCIÓ27 Octubre, 2019
joanVergel.jpg

Maria Montserrat Roldán porta 30 anys col·laborant amb el món associatiu a través de l’entitat Club Gavines. Ha visitat quasi totes les presons catalanes oferint activitats lúdiques als interns. Va començar en una època en què la droga va entrar a moltes cases i, com a conseqüència, alguns joves van acabar a la presó. Eren els anys 80 del segle passat. A les entitats se’ls demanava d’incorporar al seu teixit aquells joves que poguessin tenir problemes de drogoaddicció, per ajudar-los a encaminar la seva vida fora d’aquell món. I així va ser, també, al Club Gavines. Un dia, un dels joves que col·laborava a l’entitat va ser condemnat a la presó Model i va ser el detonat que els va encoratjar a crear un grup de teatre per animar la vida dels interns de les presons.

Joan MARTÍNEZ VERGEL
_______________________

Maria Montserrat Roldán

Només anàveu a presons?
Al principi, no, també ho fèiem a residències d’avis per festes assenyalades. Però en posar aquest noi a la presó, un dia que vam anar a visitar-lo ens van proposar de fer activitats a dins les presons.

De qualsevol mena?
De tota classe. Recordo que el primer que ens van demanar fou suport per una desfilada de moda femenina…

Roba femenina a la Model?
Sí! -riu-. Resulta que hi havia un intern que era dissenyador de vestits de dona i volia organitzar una desfilada dins la presó. Els educadors l’hi van permetre i nosaltres ho vam organitzar.

Amb qui?
Els hi vaig proposar de fer la desfilada amb homes, però els interns em van dir: “No! No! Volem noies! – torna a riure -. Aleshores vaig contactar amb la Teresa Gimpera per si podia col•laborar a través de la seva agència de models. I ella va estar encantada.

Com va anar?
Un èxit. Els interns van ser molt respectuosos. Jo estava asseguda a la primera fila amb la Teresa Gimpera i escoltàvem un intern assegut a darrere nostre que només deia: “mare meva, mare meva…”, mentre anaven desfilant aquelles models amb alguns vestits amb transparències.

Feieu només teatre o més activitats?
En un principi era teatre, però quan van obrir les noves presons de Quatre Camins o Brians, els interns van ser traslladats i jo em vaig dedicar a fer tallers de plàstica entre setmana. Continuava, però, els caps de setmana organitzant activitats diverses.

Com ara…
Mira, hi van passar des de companyies de dansa, a grups de música, de cultura popular i tradicional… Fins i tot, els van visitar en diverses ocasions els geganters de Manresa. Des del Club Gavines sempre fèiem un espectacle de teatre amb gags i una actuació de dansa.

Petit format?
En un principi ens atrevíem amb grans obres teatrals, algun dels germans Álvarez Quintero, però vam acabar representant obres de petit format. Es necessiten molts voluntaris… També hem organitzat conferències, xerrades, clubs de lectura… Recordo quan va anar en Nil Buigas per explicar la travessa al Pol nord… I sense cobrar res.

Com era la Model en aquell temps?
Encara recordo quants interns n’hi havia: 2662. A cada cel·la convivien quatre o cinc persones i, en alguna, fins i tot, sis. Estaven amuntegats. I a nosaltres ens van demanar que actuéssim a totes les galeries de la presó! Eren cinc plantes!

Després de tots aquells anys tancats els deixaven en llibertat i sortien al carrer sense xarxa familiar, ni social, ni capacitat de supervivència… Hi tornaven al cap de poc

Com una gira…
Ho fèiem cada diumenge, cinc passis seguits, en funcions de matí i tarda. Ens donaven un entrepà per a dinar, excepte un dia que hi havia el director de guàrdia i ens van portar el mateix menú que a ells. Però molt satisfets…

Què us deien al barri a on vivies?
Al meu barri no veien bé que anéssim a les presons. No entenien per què ens ajuntàvem amb aquelles persones. Tot eren prejudicis. No acceptaven que fóssim una entitat de joves del barri que desenvolupava una tasca social.

I?
Se’n van acabar acostumant. De fet, malgrat la seva opinió, nosaltres vam visitar i actuar a tots els centres penitenciaris: la Model, Wad Ras, Tarragona, Ponent, Trinitat – que era la de joves- i seguim col•laborant ara a Lledoners….

Cap conflicte mai a les presons?
Mai. Sempre hem estat rebuts amb amabilitat i il·lusió. Només recordo una presó, estava a Osca -va ser quan vam anar a actuar a presons de la resta d’Espanya-, i allà vaig detectar que eren interns molt perillosos. No hi vaig estar còmoda, francament. A la resta, sempre m’he trobat molt a gust. Si hagués tingut alguna experiència negativa no hi hauria tornat…

Com hi participen els interns?
A totes les presons hi ha una Taula de Participació Social. És un espai a on es reuneixen els responsables del centre: educadors, voluntaris i un o dos interns. En aquest espai de decisió és on es planifiquen les accions de voluntariat que es poden fer.

Molt democràtic…
Clar. És que hi ha una nova directiva que s’ha de complir: que els presos no perdin el contacte amb exterior. És fonamental que hi vagin voluntaris a les presons i, també, que els interns participin en accions socials i de voluntariat. Forma part del procés de reinserció. Abans això no passava.

No?
Recordo que a la Model hi havia gent que portava 14 o 15 anys sense sortir al carrer. Sense contacte. Clar que reincidien! Després de tots aquells anys tancats els deixaven en llibertat i sortien al carrer sense xarxa familiar, ni social, ni capacitat de supervivència… Hi tornaven al cap de poc.

Els interns fan tots el mateix sistema de vida. S’aixequen tots a la mateixa hora, dinen a la mateixa hora i el mateix menjar –per cert, molt dolent-, surten al pati a la mateixa hora… Ningú no és especial. Estic cansada d’escoltar aquesta frase. Jo sí que sé com hi viuen… I de luxe, res de res

Vostè també ha estat molt de temps entrant i sortint…
He viscut l’evolució del sistema des de dins –riu-. Tot ha canviat molt. Pensa que ara els interns estan separats en funció de la gravetat dels delictes que han comès. Abans, a la Model això no passava: estaven tots barrejats.

Va ser el Club Gavina precursor d’aquestes iniciatives?
No ho sé. Potser a Espanya es feia quelcom, però quan jo vaig començar a La Model, a banda de les monges, la famosa Sor Genoveva, no ni hi havia cap més suport extern.

Hi ha qui diu que ara viuen molt bé.
Això és una mentida que s’ha de desmuntar. Als que diuen això jo els desafiaria a passar-ne dues nits. Recordo el dia que es va fer una acció amb els periodistes. Era amb la Consellera Tura i se’ls va convidar a passar una nit en una cel·la. Dies després vaig parlar amb alguns d’ells sobre l’experiència.

Què li van confessar?
Que no van poder dormir pensant que estaven tancats en aquella cel·la, sense poder moure’s. Per alguns va ser un trauma.

Desmuntem la demagògia?
Sí, perquè els interns fan tots el mateix sistema de vida. S’aixequen tots a la mateixa hora, dinen a la mateixa hora i el mateix menjar –per cert, molt dolent-, surten al pati a la mateixa hora… Ningú no és especial. Estic cansada d’escoltar aquesta frase. Jo sí que sé com hi viuen… I de luxe, res de res.

 


REDACCIÓ7 Octubre, 2019
Joan_martinez-oltra-e1570434271469-1280x1230.jpg

Avui no són notícia, però els vaixells pesquers que operen a Somàlia continuen sent atacats pels pirates. Tampoc no és notícia la feina dels cossos de seguretat que custodien els tripulants i els equipaments dels vaixells que operen en aquella zona. Un d’aquests agents de seguretat és en Joan Carles Oltra. Té 50 anys i ha treballat com a agent de seguretat privada dins els vaixells. Ell venia del món militar i l’any 2009 va decidir embarcar-se en una aventura: entrar en una de les empreses anomenades “contratistes”: vigilants privats que garanteixen seguretat a llocs de conflicte. Va ser en l’època en què tots els mitjans de comunicació parlaven del segrest de 37 persones del vaixell Alakrana.

Amb l’Alakrana va començar tot?
Sí. Amb el ressò informatiu que aquell segrest va tenir, l’estat va modificar la llei de seguretat privada per facilitar l’obtenció de llicència per fer servir armament de guerra als membres de seguretat privada i poder treballar, de forma segura, en zones de conflicte. I jo m’hi vaig embarcar en aquella aventura.

Una decisió arriscada…
És una experiència singular i, alhora, molt perillosa, és veritat. Però vaig pensar que era un bon moment a la meva vida, tot i que després, en arribar, vaig comprovar que la feina era molt més dura del que em pensava.

Els anomenats “senyor de la guerra”, que són els cervells de cada atac, volen obtenir repercussió i diners a canvi del rescat. No els interessen tant els efectes materials que hi portem a dins

Per què?
Pensa que nosaltres no érem un contingent militar, a on van 50 o 100 persones per afrontar un atac. La nostra missió era evitar el segrest dels vaixells, en una zona en constant conflicte, al voltant de Somàlia, amb quatre o cinc membres de seguretat! Una xifra molt minsa donada la quantitat i la violència de cada atac que vam patir.

En quantes operacions has participat?
Unes catorze. Cada missió suposa estar dins un vaixell quatre o cinc mesos en alta mar sense tocar terra. Una o dues setmanes de descans i tornem a una altra missió.

Què volen els pirates?
Els pirates poden robar els diners, mòbils, coses de valor, el peix, però el que realment volen és segrestar el vaixell per demanar rescat. Els anomenats “senyor de la guerra”, que són els cervells de cada atac, volen obtenir repercussió i diners a canvi del rescat. No els interessen tant els efectes materials que hi portem a dins.

Com és un atac?
Solen venir quatre o cinc llanxes ràpides amb catorze o quinze pirates a cadascuna. Tots amb el seu Kalashnikov, granades RPG 4… Tot armament pesant i de guerra. Venen per la popa, per la proa, per babord, per estribord… Tots alhora disparant… Ens han atacat centenars de vegades.

Quin ha estat el pitjor?
El pitjor atac que he viscut va succeir al vaixell tonyinaire Albacán. Van impactar el vaixell amb granades. No van matar ningú, però vam haver de tornar a port per les destrosses importants que van provocar.

Si els pirates accedeixen al vaixell, hi ha algun espai segur per a la tripulació?
Als vaixells hi ha una zona de seguretat al costat de la sala de màquines on la tripulació queda totalment tancada per si els pirates arriben a assaltar el vaixell. Allà no hi poden entrar: és un búnquer. Podrien entrar si llencen alguna granada contra la porta, però ells no volen trencar el vaixell sinó segrestar els tripulants.

Els tonyinaires són els que tenen més riscos: treballen 24 hores, cada dia, i per la tècnica de pesca els vaixells no es poden moure durant unes hores

La tensió, pel que detecto, és 24 hores al dia…
És una doble tensió. Si bé la preparació física és molt important –nosaltres entrenem cada dia, per normativa, en aspectes de força, defensa personal i tàctiques de combat-, és més definitòria la resistència mental. Pensa que portem a sobre material –entre fusell, armilles, casc…- que pesa uns 40 kilograms, però ens hem de moure com si no portéssim res. Si no, no som efectius. Això requereix preparació física constant. Però el més important és la part psicològica.

Hi ha moltes crisis psicològiques?
Podem entrar en situacions de crisis d’ansietat i de pànic. Hem de disposar d’una ment plana per actuar amb calma en situacions de risc, per protegir les persones i propietats que depenen de nosaltres. He tingut companys militars que han estat en zones de guerra però quan han participat en les nostres missions s’han ensorrat. Han patit una crisi de pànic i no entenien com amb tan poca gent poguéssim repel·lir aquests atacs ferotges. En alguns casos hem hagut de portar alguns companys a port perquè no aguantaven la pressió.

Quins vaixells heu defensat?
Tonyinaires, mercants, petrolers… Quan són mercants o petrolers, els acompanyem de passada per la zona fins hi arriben al mar roig, i quan passen el Mediterrani ja s’acaba la feina. També hem acompanyat els vaixells que instal·len la fibra òptica al voltant de la costa. Els tonyinaires són els que tenen més riscos: treballen 24 hores, cada dia, i per la tècnica de pesca els vaixells no es poden moure durant unes hores. Això provoca que estiguin més temps exposats.

El dia a dia amb els companys és…
Duríssim. Estem sempre en espera, vigilant. Pendents de quan ens ataquen. Si ataquen quan bufa el monsó, amb un vaixell en constant moviment, tot és més complicat. Jo he arribat a estar a la coberta del vaixell vigilant cordat amb una corda per no caure al mar. Aquesta manera de treballar provoca tensions contínues entre nosaltres.

Tots aplegats en una cabina petita. Dorms poc i malament: dues o tres hores. Has de tenir l’armament quasi a sobre, preparat per un atac, on cada segon hi compta. Són moltes hores, dies i setmanes sense descans. Convivint amb el risc. Això provoca friccions. A més, patim la nostra pressió personal. No volem que ens matin, i sabem que els pirates tenen una norma: matar els cristians i els membres de seguretat. Però no de qualsevol manera, sinó amb matxet. Tallant-nos el cap.

Veig que no només hi ha diners, sinó que la religió també hi juga…
Pensa que els “senyors de la guerra” que operen en aquells territoris són islamistes radicals, pro al-qaeda, pro estat islàmic… Contaminen els pirates i els obliguen a actuar d’aquesta manera. De vegades, hem detectat que els pirates que ens atacaven eren quasi nens. Hi ha molta por a la zona i, sobretot, molta gana. Jo he sentit por, però barrejada amb llàstima. Aquests nois joves de pobles de la costa de Somàlia que són agafats per milícies dels “senyors de la guerra” que els hi obliguen a treballar per a ells sota amenaça de mort, a ells i a les seves famílies.

De vegades, hem detectat que els pirates que ens atacaven eren quasi nens

Has matat algú?
He disparat moltes vegades a pirates que ens assetjaven per defensar la tripulació.

Però has matat algú?
He disparat… No sóc conscient de cap.

Hi tornaries?
Ja no puc, encara que volgués. Una lesió provocada a conseqüència d’una de les missions m’ha deixat impossibilitat per tornar a fer aquesta feina. Però estic content. Crec que el destí m’ha salvat la vida. No és un bon lloc per treballar. Estàs a deu mil quilòmetres de la família durant mesos; t’hi jugues la vida cada dia; tensions internes… No és una bona vida, francament. Tinc la sort que ho puc comptar, però no hi tornaria.

JMV

 




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter