REDACCIÓ30 Juliol, 2020L’endeví els hi fa preguntes, parlen amb ell, són escultures que parlen
Fa dies vaig tenir una conversa molt interessant amb un Tugubele, una obra molt petita dels Senufo de Costa de Marfil però amb una força extraordinària que era utilitzada pels endevins Senufo en rituals d’endevinació com a intermediaris amb els esperits per tal de predir o encertar quelcom que els preocupa o pertorba.
En aquella conversa que vam tenir, jo li preguntava sobre la meva identitat i sobre la realització de la persona en societat. Ell, sorprès, no sabia ben bé perquè havia de preguntar aquests aspectes que per a ell eren totalment simples, comuns i que pertanyien al seu dia a dia i al seu ser.
Em va explicar la naturalesa de les coses i em va fer entendre que moltes de les que fem no es regulen per cap raó més que quelcom establert pel poble o societat i que no respecten res del que la Mare Natura ha preparat per nosaltres.
A la nostra interminable conversa ens vam aturar en uns sentiments, la vergonya i la preocupació, ell em deia que teníem molta vergonya per a tot, que patíem per coses de les quals no ens havíem de preocupar; em va anomenar la por que molts tenien per poder expressar allò que sentien, a qui estimaven o bé si no estaven còmodes a un lloc, em va dir que aquells que no respectessin els seus majors desitjos per a ell eren esclaus d’una societat que no els estima i que només els volia com a una eina per mantenir un sistema establert i podrit. Posteriorment, ell va voler fer-me una pregunta i tot fent-me burla, es va tapar els seus genitals amb les mans i em va preguntar per què jo anava vestit, després va riure.
La veritat és que generalment els humans tenim molta paüra en mostrar-nos nuus, en mostrar qui som sense cap element que ens pugui “defensar” socialment, i no només tenim por de mostrar-nos nuus físicament, sinó també psicològica i sentimentalment.
“Per què hauria d’amagar-me de dir-te que t’estimo?”
Llavors les paraules es van acabar, la Tugubele va callar i es va quedar congelada en aquella postura de burla que m’havia fet instants abans, perquè cada dia que la veiés pensés en la importància de ser, de mostrar, de transmetre a tothom el que sóc, i el que sento per ells, sense patir per res més.
