18. Abril 2024

Arxius de Àfrica | Diari La República Checa

REDACCIÓ30 Juliol, 2020

L’endeví els hi fa preguntes, parlen amb ell, són escultures que parlen

Fa dies vaig tenir una conversa molt interessant amb un Tugubele, una obra molt petita dels Senufo de Costa de Marfil però amb una força extraordinària que era utilitzada pels endevins Senufo en rituals d’endevinació com a intermediaris amb els esperits per tal de predir o encertar quelcom que els preocupa o pertorba.

En aquella conversa que vam tenir, jo li preguntava sobre la meva identitat i sobre la realització de la persona en societat. Ell, sorprès, no sabia ben bé perquè havia de preguntar aquests aspectes que per a ell eren totalment simples, comuns i que pertanyien al seu dia a dia i al seu ser.

Em va explicar la naturalesa de les coses i em va fer entendre que moltes de les que fem no es regulen per cap raó més que quelcom establert pel poble o societat i que no respecten res del que la Mare Natura ha preparat per nosaltres.

A la nostra interminable conversa ens vam aturar en uns sentiments, la vergonya i la preocupació, ell em deia que teníem molta vergonya per a tot, que patíem per coses de les quals no ens havíem de preocupar; em va anomenar la por que molts tenien per poder expressar allò que sentien, a qui estimaven o bé si no estaven còmodes a un lloc, em va dir que aquells que no respectessin els seus majors desitjos per a ell eren esclaus d’una societat que no els estima i que només els volia com a una eina per mantenir un sistema establert i podrit. Posteriorment, ell va voler fer-me una pregunta i tot fent-me burla, es va tapar els seus genitals amb les mans i em va preguntar per què jo anava vestit, després va riure.

La veritat és que generalment els humans tenim molta paüra en mostrar-nos nuus, en mostrar qui som sense cap element que ens pugui “defensar” socialment, i no només tenim por de mostrar-nos nuus físicament, sinó també psicològica i sentimentalment.

“Per què hauria d’amagar-me de dir-te que t’estimo?”

Llavors les paraules es van acabar, la Tugubele va callar i es va quedar congelada en aquella postura de burla que m’havia fet instants abans, perquè cada dia que la veiés pensés en la importància de ser, de mostrar, de transmetre a tothom el que sóc, i el que sento per ells, sense patir per res més.

 

 


REDACCIÓ13 Maig, 2019

“En mig de la nit es va escoltar un llampec que anunciava la teva arribada al poble, tots van quedar realment espantats i van anar a la casa del bruixot directament. Ell va fer sonar els tambors i tot seguit el poble va entrar en dansa i festeig”

Segurament molts pensen que a l’Àfrica tribal no hi existeixen déus com els occidentals, però la veritat és que sí que existeixen i són molt similars a aquells que els romans van adorar durant el seu gran govern del Mediterrani. Aquests déus pertanyen als Yoruba de Nigèria i són coneguts pel nom d’Orisha. Tenen un panteó molt ampli amb diferents representacions, funcionalitats i cultes.

Avui us presento un Orisha molt poderós i, potser, considerat el rei d’aquests. Es tracta de Shango, déu de la justícia, senyor dels llampecs, del tro i el foc. Diu la llegenda que abans de ser déu va ser un noble rei de la regió nigeriana d’Oyo durant els S. XVII i XVIII, però sucumbit pel desengany, la tristesa, la bojeria i la injustícia va posar fi a la seva vida de la forma més tràgica.

Per aquesta raó, amb el temps, van considerar que Shango lluitaria per acabar amb tot el que desgraciadament va acabar amb ell, des de llavors ell va lluitar per castigar totes les maldats que es produïen i es va convertir en el principal i més seguit dels Déus del panteó Yoruba.

La peça que us presento és una obra utilitzada per fer balls rituals, es balla amb ella a la mà i rep el nom de “oshe” que és l’emblema de l’Orisha i atorga al ballarí o ballarina, ja que les dones també poden formar part del ritual, els poders de Shango que fan que entri en trànsit i que l’Orisha el posseeixi. En aquestes escultures és costum representar la seva figura com un ésser fort, amb molta planta i amb honors.

És molt curiosa la reivindicació i lluita d’un déu que abans de ser-ho, i segons diuen, va ser home i va viure els sentiments i patiments d’aquests que van fer cessar la seva vida, però que després va lluitar per destruir-los. Un gran exemple de superació, no creieu?

“Van seguir ballant fins entrat el dia”

 

Estem planejant alguna cosa molt lligada a les arts de la dansa i l’escultura a la ciutat de Tarragona.

Voleu saber-ne més?

Esteu atents a la secció i a l’Instagram @artesinautor