28. Març 2024

Arxius de Advocats voluntaris 1-O | Diari La República Checa

RICARD CHECA25 Març, 2019

Continua el judici contra el procés. Hem entrat en la setena setmana. El tribunal continua sentint les versions dels testimonis. Aquells que no són entesos en qüestions jurídiques continuen formulant alguns interrogants. Per esclarir alguns d’aquests dubtes, el nostre digital ha sol·licitat la col·laboració del penalista i soci del bufet ‘A3Advocats’ de Reus, Carles Ferrer. El lletrat també és membres de l’Associació d’Advocats Voluntaris 1-O de Reus. 

L’advocat penalista Carles Ferrer

En quina fase del judici oral (contra el procés) estem ara?
Concretament, en la pràctica de la prova testifical de tots aquells testimonis que han estat admesos pel tribunal, proposats per les parts (acusacions i defenses).

Després dels testimonis… Qui intervé?
Un cop declarin els 500 testimonis admesos pel tribunal, començarà la pràctica de la prova pericial (pèrits).

Abans de la lectura de la sentència, quines passes haurà de fer el tribunal?
Practicada tota la prova (interrogatori dels acusats, testificals, pericials i la documental amb la projecció dels vídeos – que el tribunal no ha permès – siguin sotmesos a contradicció en la mesura que anaven declarant els acusats i testimonis); les parts (acusacions i defenses) elevaran a definitives o modificaran els seus escrits d’acusacions i de defenses.
Posteriorment, les parts tindran el tràmit que s’anomena de conclusions on faran una valoració de la prova practicada i la seva qualificació jurídica. Finalment, els acusats tindran el dret a l’última paraula i després Marchena dirà “Concluso el juicio para sentencia”.

Marchena presideix el tribunal format per 7 jutges

Per què hi ha 2 advocats i dos membres de les acusacions i no un?
En puritat, a cada sessió hi ha dos membres del Ministeri Fiscal, dos membres de l’advocacia de l’Estat i dos advocats de l’acusació popular però, en cada interrogatori, només intervé un d’ells. Va ser una directriu del jutge Marchena, al primer dia del judici. S’entén que hi hagin dues persones per la complexitat del procediment i durada del judici com també, en el mateix sentit, per cada defensa acostuma a haver més d’un advocat.

El fet de la retransmissió en directe és un dels motius del jutge Marchena per denegar la presència d’observadors internacionals

Per què 7 jutges?
L’art. 145 LECr. exigeix que siguin set magistrats per dictar sentència en el Tribunal Suprem.

Per què hi ha acusats que no estan asseguts al banc corresponent?
Una de les sol·licituds de les defenses, en el tràmit de les qüestions prèvies, va ser la possibilitat que els acusats poguessin seure al costat d’ells a fi de garantir el contacte directe acusat-advocat i poder suggerir preguntes en els interrogatoris. Cada acusat ha triat si seu al banc dels acusats o darrere del seu advocat.

Pot ser perjudicial per a l’estratègia de la defensa o acusació que el judici sigui retransmès en directe?
En cap cas. La publicitat és un principi bàsic en la fase del judici oral. El fet de la retransmissió en directe és un dels motius del jutge Marchena per denegar la presència d’observadors internacionals.

El jutge president del tribunal pot formular preguntes?
Sí, però existeix el perill que perdi la imparcialitat depenent del tipus de preguntes que formuli o la durada de l’interrogatori.

Les declaracions formulades davant el jutge instructor poden ser utilitzades durant el judici?
Les proves es practiquen a l’acte del judici oral. L’art. 714 LECr preveu que davant contradiccions entre la declaració davant el jutge instructor i la del judici, es podrà demanar la lectura de la declaració sumarial a fi que el testimoni expliqui la diferència o contradicció entre ambdues declaracions. Però el president del tribunal ha vetat aquesta possibilitat.

Imatge panoràmica de la sala de vistes

Quan pot passar un testimoni a investigat?
En el cas que el tribunal dedueixi testimoni de particulars per la comissió d’un presumpte delicte de fals testimoniatge, però això ja seria a un altre procediment. Recordem quan el fiscal Moreno va dir que volia deduir testimoni de particulars davant el Jutjat de Guàrdia.

Els testimonis que estan investigats en altres jutjats poden anar amb el seu defensor i la seva única funció seria apuntar que determinada pregunta no la contesti

Per què hi ha testimonis que compareixen amb advocats?
Són aquells testimonis que estan investigats en altres jutjats o tribunals i tenen el dret a no declarar. Si declaren, com va ser el cas de major Trapero, li assisteix la possibilitat – com així va ser – d’anar amb la seva advocada i la seva única funció seria apuntar que determinada pregunta no la contesti.

Hi ha un temps límit per escriure la sentència després del judici?
No, malgrat que la LECr. estableixi que ha de ser en un termini de cinc dies, a la pràctica quotidiana de qualsevol jutjat no es compleix mai aquest termini.

Hi ha acusats que ara s’asseuen al darrere dels seus lletrats

Qui pot presentar recurs?
Les parts personades: Ministeri Fiscal, advocacia de l’Estat, acusació popular i les defenses.

A quines instàncies poden recórrer?
No cap recurs ordinari davant la sentència del Tribunal Suprem. Només hi ha lloc un recurs extraordinari que serà el recurs d’empara davant el Tribunal Constitucional per violació de drets fonamentals. Un cop el Tribunal Constitucional dicti sentència, queda oberta la via per interposar recurs davant el Tribunal Europeu de Drets Humans.

El Tribunal Constitucional pot trigar 2 o 3 anys en resoldre el recurs

En cas que siguin condemnats a presó, comptabilitzarà el temps que van estar reclusos?
I tant, és evident.

Quant pot tardar a decidir sobre un recurs?
El Tribunal Constitucional pot trigar 2 o 3 anys en resoldre el recurs, però és imprevisible. S’hauria de retallar aquest termini.

Què fa VOX en el judici?
Bona pregunta. No ho sé. En puritat jurídica, exerceix l’acusació popular.

El lletrat Carles Ferrer (amb maleta) sortint dels jutjats

Per què porten els lletrats, togues del Col·legi d’Advocats de Madrid?
Perquè el judici es fa a Madrid i a cada seu judicial hi ha un despatx del Col·legi d’Advocats amb togues. Però fixem-nos que la gran majoria de les defenses porten la toga del Col·legi d’Advocats de Barcelona amb l’emblema de color vermell a diferència de la Madrid que és de color blanc.

Ricard CHECA
Tribunal Suprem
Madrid


REDACCIÓ20 Febrer, 2019

Aquest dimarts s’han reprès les sessions del judici al Tribunal Suprem amb les declaracions de Jordi Turull i Raül Romeva. Ambdós porten un any en presó preventiva i comparteixen el dubtós honor de fer-ho acumulativament. Cal recordar que en una espècie de macabre tortura judicial, tot i presentar-se voluntàriament a totes les citacions, en van sortir per tornar-hi a entrar quan tenia lloc al Parlament un Ple d’investidura que hauria convertit el primer en president. Raül Romeva, com d’altres companys que s’asseuen a la banqueta, havia tornat de Bèlgica per atendre la citació judicial.

I malgrat viure sotmesos a aquest despropòsit, malgrat les peticions de condemna de presó de què són objecte, ambdós han donat en les seves intervencions una lliçó de serenor, d’assertivitat tranquil·la, de fermesa i, fins i tot, d’agudesa mental a l’hora de deixar anar expressions entre línies prou clares per tothom. Podríem dir, seguint el símil futbolístic, que defenses i acusats mantenen la possessió de la pilota.

Continuant amb el futbol, ignoro si els fiscals de Sala del Suprem també són susceptibles de patir la “sanció de nevera”, però el primer que ahir va saltar a la vista és el relleu dels dos anteriors per un altre parell de refresc. Vagin vostès a saber-ne els motius, però el canvi en la “dobleta fiscal” sembla que no ha suposat cap revulsiu en el trident atacant, comptant amb l’Advocacia de l’Estat (l’acusació popular de VOX de moment ni hi és ni se l’espera; continua escalfant per la banda i esmolant-se els ullals).

En Jordi Turull va obrir joc lamentant no poder expressar-se en català. La qüestió no és de poca importància, malgrat pugui semblar incidental. Fins i tot amb traducció, simultània o successiva, el fet que els jutjadors no entenguin la llengua dels testimonis o acusats és evident que debilita els tan repetits principis d’oralitat i immediació que haurien de regir en una vista judicial. Qui de vostès no té amics o parents que no s’expressen igual en català que en castellà? Els puc assegurar que en l’exercici de l’advocacia no som pocs els professionals que creuem els dits quan, amb la millor de les voluntats, un Jutge diu a un declarant: “No se preocupe, hable si quiere en catalán, que más o menos lo entiendo”. Entre aquest més i aquell menys hi pot anar el sentit d’uns fets provats i una condemna.

Turull va contestar les preguntes de la seva defensa amb un discurs coherent i ben travat, en el mateix sentit que ja havíem vist a Oriol Junqueras i a Quim Forn i, m’atreveixo a vaticinar, continuarem veient en gairebé totes les declaracions dels acusats: és a dir, amb vocació d’adreçar-se i explicar-se al tribunal, als ciutadans de Catalunya, a l’audiència espanyola i a la comunitat internacional (i no necessàriament en aquest ordre).

Abans, en les seves respostes al Ministeri Fiscal i a l’Advocacia de l’Estat, ja havia demostrat una fermesa i una coherència absoluta, arribant a un cert punt de pedagogia –fins i tot jurídica– i deixant en evidència la desorganització de les acusacions de l’Estat. No només això, sinó fent palès l’absolut desconeixement, volgut o no, que tenen a la madrilenya “Plaza de la Villa de París” de la realitat política i social catalanes. Així es va permetre atacar el pretès relat que la societat catalana és una societat presonera dels seus líders polítics i mediàtics amb una expressió tan significativa com que els catalans “no som ovelles”, que aquest procés, per si algú no ho havia notat, va de baix a dalt, i que és profundament pacífic. Brillant també en la resposta sobre si és soci d’Òmnium Cultural (i de Càrites Diocesana, del RACC i d’Intermón Oxfam), però magnífica la rebla entre línies apuntant al pal dels Drets Fonamentals: això no es pregunta.

Però a banda d’allò que, de ben segur, ja han escoltat en tertúlies o en programes especials dels seus mitjans habituals, deixin que faci un apunt prou important des del punt de vista processal penal: les preguntes de la Fiscalia i l’Advocacia sobre malversació (qui i com es va pagar què), i les impecables respostes d’en Jordi Turull que, resumint i aplegant-les, són de manual de dret penal. Concretament el capítol dedicat a la inversió de la càrrega de la prova: correspon a les acusacions provar els pagaments que implicarien malversació.

Sovint se sent a dir que si aquesta sentència ja està escrita abans de començar. No serà un servidor qui ho afirmi. Però els asseguro que no tinc clar si això no és així respecte de les qualificacions definitives de la Fiscalia. O això, o no saben per on van.

Respecte de la declaració de Raül Romeva, ni feta expressament: tota múscul, ni un gram de palla ni greix. Després d’adherir-se a les queixes precedents per no poder parlar en català, va posar damunt de la taula el seu extens currículum d’activista i polític internacional, per, a continuació, confirmar-lo amb un reguitzell de coneixements respecte dels processos de pau, mediació i pactes polítics: No és fàcil, però és l’únic camí.

No li ha calgut respondre a les preguntes de les acusacions de l’Estat per desmuntar el relat de la rebel·lió, així com per deixar en evidència la despenalització del referèndum per part del mateix legislador estatal: No és que es realitzés el referèndum de l’1 d’octubre pensant que era legal, sinó sabent del cert que no era delicte (entre línies: consultin vostès el Codi Penal).

Igualment, de ben segur són molts que li agraeixen la referència a la violència del dia 1 d’octubre: n’hi va haver, i tant si n´hi va haver, però per part del cossos i forces de seguretat enviats pel govern espanyol contra una població pacífica i indefensa.

L’ex conseller d’Acció Exterior, en definitiva, va poder mostrar-se com allò que és: un gran coneixedor de l’escenari internacional, un activista per la pau (des del conflicte dels Balcans), ex eurodiputat i profundament republicà en referencia als valors que han d’informar una societat (si no els saben els hi explico).

Per cert, també feu referència a Intermón Oxfam. Dues mencions el mateix dia per part de dos acusats. Encara bo que els empara el dret internacional: vagi a saber vostè què ha apuntat el ministre Borrell a la seva llibreta.

I la coda final, el clímax de la declaració d’en Romeva adreçant-se al tribunal (i més enllà): Els hi han passat una pilota que no els correspon; no és aquesta una lliga ni un partit que s’hagi de jugar a un camp judicial sinó polític.

En fi, una jornada més en què els declarants van erosionant els dèbils arguments de Fiscalia i Advocacia de l’Estat (l’acusació popular, si em permeten, la tractaré igual que els injustament jutjats: ignorant-la), i on queda un cop més manifesta l’actitud profundament cívica, democràtica i pacífica del poble català i els seus representants. No en va, el lema dels sometents d’una època passada fou “Pau, pau i sempre pau”.

Per cert, he pogut fer aquesta crònica, encertada o no, perquè he seguit les sessions per ràdio, televisió i des de dispositius mòbils. Com ho poden fer qualsevol dels testimonis sense necessitat d’estar dins la sala. I en obert. Tal i com un dia ens van assegurar que serien els partits de futbol “de interès general” (per cert, els mateixos que van dir que no hi havia hagut referèndum).

Atesa la doctrina del Suprem que diu que, el fet de conèixer detalls de la vista per part dels testimonis afecta la seva credibilitat, no me’n puc estar d’imaginar-me les preguntes d’una defensa als testimonis de l’acusació:
—¿Tiene televisor en casa?
—Sí
—¿Escucha la ràdio, lee algún periódico?
—Sí
—No hay más preguntas, Señoría.

Salvador MESTRE GISPERT
Advocats Voluntaris 1 d’octubre
Reus

 


REDACCIÓ15 Febrer, 2019

El tercer dia s’iniciava amb la resposta del Tribunal a les qüestions prèvies formulades per les defenses el primer dia —les mateixes que les acusacions havien defugit rebatre el segon dia quan van preferir un assaig d’informe de conclusions, murs humans inclosos. Sentir una sola posició processal desdoblada en la veu de dos fiscals diferents no deixa de ser curiós. I si arriben a contradir-se? El tercer dia, dèiem, que s’inicia amb poques sorpreses. Com gairebé tothom havia pronosticat, tot allò relatiu a drets fonamentals quedarà per al final —el millor sempre es guarda per al final— i sense especial motivació ni fonament es delimita què ara sí s’admet, què continua sense ser admès i què continua obviant-se.

Vejam: Del tema de la llengua millor no dir-ne gran cosa. Descartada la traducció simultània perquè no tindrien prou auriculars (sic), es fa un trist anàlisi de per què no a tot. Tot no, els acusats poden contestar en català si els plau. I —malgrat que ningú no els entendrà— els documents en català, en català es queden a la causa. Més: Com que hi ha documentació que encara no és a disposició de totes les defenses i val més anar passant, si de cas després ja s’obrirà un segon torn per fixar els interrogatoris un cop aquells documents siguin incorporats. D’això de l’aixecament de la presó provisional (com qui no vol la cosa) ni parlar-ne. S’admet el pendrive proposat per en Pina, els informes mèdics dels agents amb l’omissió de les dades personals, l’informe sobre els lesionats i la pericial dels autors, el testimoni d’en Zoido. Una mica de sal i una mica de pebre. La videoconferència de Puigdemont no la veurem a la Sala. I el rei, al final, què? Cric cric cric cric.

Resoltes les qüestions prèvies, el President de la Sala ha evitat entrar en un diàleg amb els lletrats de les defenses sobre aquelles decisions. Quan alguna veu (la de Marina Roig, diria) ha provat d’intervenir per fer constar la seva protesta, Marchena els ha dit que donava per fet que protestaven, però en realitat no s’ha esperat a escoltar-los protestar. “Claro que va a constar la protesta”. Ha estat curiós com, requerit per un document sobre el qual no s’havia referit, decideix incloure’l com a regalet final. Total…

Amb en Junqueras esperant dempeus per seure a declarar, es recorda als acusats que poden disposar-se vora els seus lletrats. Això sí. Un cop allà, no podran tornar. Una de dos. Allà o aquí. I llavors, poc abans de les 11h, el president d’Esquerra Republicana de Catalunya s’asseu i li sentim la veu després de tot aquest temps. No s’embadoca. “No voy a renunciar a mis convicciones democráticas y entiendo que las acusaciones no van a dejar de perseguirme por ello… Estoy convencido de que se me acusa por mis ideas y no por mis hechos”. Així que no contestarà a la bancada de la dreta. Es considera un pres polític, declarant en un judici polític. Les preguntes “serenes” de Van den Eynde permeten que vagi desenvolupant un discurs clar, entenedor i perfectament travat que enceta amb un elogi de la Dignitat dels homes. És abrandat i mostra una fermesa que es fa palesa a cada frase. Tant és així, que ell mateix s’ha excusat de la pròpia vehemència en el fet que, després d’un any i mig, ara que pot parlar no vol deixar de fer-ho. No nega els fets, sinó que assegura que aquells fets no són delicte. Si res del què he fet no és un delicte, per què la suma d’aquests fets pot ser considerat un delicte, es demana en veu alta. Afirma que totes les mobilitzacions (ja les de l’any 2010) han tingut un caràcter pacífic, cívic, respectuós, responsable i tan significatives que permeten una majoria parlamentària. Quan l’independentisme passa a ser majoritari, deixa de ser permès i comença a censurar-se. Es pot dir “amo a España” i alhora ser un republicà català, amb el reconeixement mutu d’igual a igual. Sempre que hem estat nosaltres els que hem perdut, hem respectat. Votar no és delicte, però impedir amb la força que els altres votin sí. La cadira de davant sempre és buida. El debat parlamentari està cobert per la inviolabilitat. Cal una solució política, votada i respectar-ne el resultat… Perquè de cada cosa que diu en resulta una sentència, però malauradament la realització de la senyal de televisió no ens permet veure l’efecte d’aquesta ventada en les cares del Tribunal o els presents a la sala. En acabar, la petició de Vox d’exposar o fer constar les preguntes que no li contestaran acaba inadmesa pel President de la Sala.

Gairebé dues hores després arriba el moment de Joaquim Forn, l’advocat del qual no s’ha cansat de repetir que empraria una defensa estrictament tècnica, jurídica. És clar que si l’acusació és política, sobre uns fets polítics i uns delictes de caràcter i naturalesa política, difícilment se’n pot escapar. Forn, de fet, a més de les preguntes del propi lletrat, decideix contestar les que li formulin fiscalia i advocacia de l’Estat, i d’entrada cal dir que escoltem les intervencions amb un cert neguit per tal decisió. Però el neguit s’esvaeix a mesura que el Conseller d’Interior creix i es planta com un pilar davant la insistència de Fidel Cadena, fins al punt que Marchena recorda als acusats que no riguin, que si no els haurà de fer fora de la sala. Passa el mateix amb les respostes a l’advocada de l’Estat,  a qui el Tribunal reprèn en no poques ocasions (“no intenti que la resposta s’acomodi a allò que vostè espera”). En canvi, amb les declaracions a preguntes de la seva defensa, Forn torna a empetitir-se en un to mesurat i tebi. Tot fou simbòlic, tot acatat, la legalitat complida. Quan es dóna per acabat i abans d’anar passant, el Tribunal sol·licita dels advocats de la defensa l’opció pràctica de Melero —enllistar ben fixats els documents que caldrà ser mostrats per no perdre temps cercant-los. I és que la qüestió pràctica passa per damunt de qualsevol altra consideració. Al capdavall, queden molts dies per endavant. El següent capítol, previst per dimarts vinent a les deu, és sentir en Romeva. Estarem amatents.

 

Daniel RECASENS
Advocat i membre d’Advocats Voluntaris 1 d’octubre