REDACCIÓ27 Febrer, 2019
Encetàvem ahir la tercera setmana del procés i ho fèiem amb les declaracions de Jordi Cuixart, President d’Òmnium Cultural i Carme Forcadell, l’anterior Presidenta del Parlament de Catalunya. D’entrada, sorprenia l’absència de l’acusació popular —aquest cop ja no només en sentit figurat— i és que sembla que els representants de VOX havien fet tard a l’inici de la sessió i no se’ls havia permès l’accés a la sala fins a la primera pausa. D’altra banda, continuàvem veient en el Ministeri Fiscal la voluntat d’anar esponjant l’actuació dels seus representants per bé que, vist el que es va veure, no sembla que aquests descansos es reflecteixin especialment en les seves intervencions.
Cuixart també va voler deixar clara la seva condició de pres polític amb l’afegit que, en el seu cas, no es pot emprar la broma suada d’invertir l’ordre dels substantius. Ni és polític, ni té la pretensió de liderar res, i —assumit el seu empresonament injust— l’única prioritat que té és denunciar l’atac als drets i llibertats.
Un discurs tan sòlid i estructurat va obtenir de forma immediata una actitud del Fiscal xulesca i desafiant —impròpia de qui passa per ser el garant de la legalitat. I ho dic perquè interrompia, tallava les intervencions de l’interrogat, feia preguntes obertes però esperava respostes tancades, demanava opinions però refusava que aquell les hi donés. Va reclamar tants cops, Cuixart, que voldria acabar la resposta que en vam perdre el compte.
Aferrat a una colla de piulades —que venien recollides poc acuradament en un informe policial— Jaime Moreno semblava esperar la confessió d’una incitació inexistent a una violència igual d’inexistent. Però Cuixart, a l’empara del seu somriure i un pou d’humilitat, feia fixar la mirada en la discreta quantitat de repiulades i l’anàlisi curós dels mots emprats que no explicaven altra cosa que dignitat, resistència pacífica, compromís i democràcia. Per no parlar de correus electrònics i botifarres. Una mena de botifarres que no es va acabar duent a terme. Si quatre piulades, un correu col·loquial d’entre uns milers i uns vídeos demanant actitud responsable i pacífica poden justificar tot aquest temps de presó —i les penes que se li demanen— és que hi ha alguna cosa que no funciona. O unes quantes, de fet. El que passava, ha hagut de manifestar Cuixart, és que “no le gustan mis respuestas y yo no tengo otras”.
Marchena, com ja comença a ser costum, mirava de posar ordre fent gala d’una cordialitat que sobretot pensava en el rellotge i les càmeres enfocades. La novetat aquí fou el refús a contestar les preguntes de l’Advocacia de l’Estat encara que, ben mirat, no crec que el plenari hi hagués perdut massa substància. La defensa, exercida per la companya Marina Roig, va fer ús de la concisió i determinació adequades. La seva intervenció va permetre que el President d’Òmnium aclarís conceptes, perfilés la posició i, de retruc, va tornar a omplir la sala amb la llum d’unes imatges d’aquells dies. Només una darrera frase i un “interjecció col·loquial”: “No todo en Catalunya empieza con Òmnium y acaba con ANC”. “Hòstia!”. Grandíssim.
La tarda l’havia d’acabar Carme Forcadell a qui començava preguntant Consuelo Madrigal. Després que entre una pregunta i altra deixés anar no pocs cops la paraula estructura, la Presidenta va aclarir cada vegada que ella no formava part de cap estructura. Llavors l’interrogatori perseguí amb un cert desesper, entre piulades desaparegudes i citacions jurídiques, aconseguir debades que Forcadell reconegués que havia desobeït. Parèntesi. Com si es tractés d’això. Però no se’n va sortir.
El més a prop que hi va ser fou quan l’altra li parlà d’un Tribunal Constitucional polititzat i mancat de tota autoritat moral i el xoc entre unes decisions qüestionables i el fonament del parlamentarisme. Parlar de tot, sense censura, perquè “no es pot permetre que la censura entri al Parlament”. Decisions judicials —les del TC— preses tant o més a correcuita que la tramitació per la via del 81.3 (la Fiscalia pràcticament afirmà que van córrer tant que la interlocutòria va arribar tard…).
Si les preguntes fossin precises i no retòriques o maniquees, fàcilment s’explicaria que tampoc no hi va haver desobediència penalment rellevant. Però fa un any que és en presó preventiva per unes acusacions molt més greus que no pas aquesta. I encara així, si es volgués determinar una mala gestió de l’ordre parlamentari, convindria d’entrada un cert rigor en el coneixement d’aquell. El llibret del Reglament del Parlament va ser tothora sobre la taula, però no va caldre esgrimir-lo en tant que el fonament de les preguntes s’aguantava per un fil primíssim.
Queda clar que, el dia que s’explicava la separació de poders, bona part de la classe era fora de l’aula. Per molt que s’hi encaparrin no canviaran els fets. Una cosa és el Parlament i una altra el Govern. Una cosa és la Mesa del Parlament i una altra la Presidenta del Parlament o la Presidenta de la Mesa. Una cosa és la Mesa i una altra el Ple. Cadascú tenia la seva funció i cadascú va exercir la seva. Mal que els pesi. Resolucions jurídiques, resolucions polítiques. Si era política, volia dir que era un teatre, una farsa, un sainet?, pregunta la Fiscalia. Si per vostè la política és una farsa o un sainet, llavors sí. Bum.
Certament la Fiscalia va perdre a estones els papers: Quan li va demanar si creia que estava per sobre del Tribunal Constitucional, si ella decidia els Drets Humans o, de fet, quan encetà el torn de preguntes demanant a Carme Forcadell si, com a presidenta del Parlament, tenia formació jurídica. Jurídica no. Però dues llicenciatures i un màster, sí. Més bum.
De l’Advocacia de l’Estat poc es pot comentar. La diferència entre la ironia i el cinisme, si de cas. Pel que fa a la defensa, per fi Olga Arderiu va poder preguntar directament a la seva clienta si va ser en totes les suposades reunions que figura que va ser. Això sí, que quedi clar el suport que ha rebut la Presidenta de més de sis-cents parlamentaris d’arreu. Una punteta: “No entenc com a mi se’m jutja en aquest tribunal quan entenc que els tràmits parlamentaris han estat exactament iguals als que han fet els meus companys de mesa. Exactament. Hem fet el mateix, les mateixes admissions a tràmit. I, en canvi, als meus companys els jutgen al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per desobediència. Bé, sí que ho entenc…”
Demà comencem amb els testimonis. Cares conegudes que canviaran de ben segur les dinàmiques d’aquests dies amb l’oportunitat pot ser que s’estrenin els advocats que seuen a la part més extrema de la dreta.
Daniel RECASENS SALVADOR
Advocat
Advocats Voluntaris 1 d’octubre
