REDACCIÓ
Aquest dimarts s’han reprès les sessions del judici al Tribunal Suprem amb les declaracions de Jordi Turull i Raül Romeva. Ambdós porten un any en presó preventiva i comparteixen el dubtós honor de fer-ho acumulativament. Cal recordar que en una espècie de macabre tortura judicial, tot i presentar-se voluntàriament a totes les citacions, en van sortir per tornar-hi a entrar quan tenia lloc al Parlament un Ple d’investidura que hauria convertit el primer en president. Raül Romeva, com d’altres companys que s’asseuen a la banqueta, havia tornat de Bèlgica per atendre la citació judicial.
I malgrat viure sotmesos a aquest despropòsit, malgrat les peticions de condemna de presó de què són objecte, ambdós han donat en les seves intervencions una lliçó de serenor, d’assertivitat tranquil·la, de fermesa i, fins i tot, d’agudesa mental a l’hora de deixar anar expressions entre línies prou clares per tothom. Podríem dir, seguint el símil futbolístic, que defenses i acusats mantenen la possessió de la pilota.
Continuant amb el futbol, ignoro si els fiscals de Sala del Suprem també són susceptibles de patir la “sanció de nevera”, però el primer que ahir va saltar a la vista és el relleu dels dos anteriors per un altre parell de refresc. Vagin vostès a saber-ne els motius, però el canvi en la “dobleta fiscal” sembla que no ha suposat cap revulsiu en el trident atacant, comptant amb l’Advocacia de l’Estat (l’acusació popular de VOX de moment ni hi és ni se l’espera; continua escalfant per la banda i esmolant-se els ullals).
En Jordi Turull va obrir joc lamentant no poder expressar-se en català. La qüestió no és de poca importància, malgrat pugui semblar incidental. Fins i tot amb traducció, simultània o successiva, el fet que els jutjadors no entenguin la llengua dels testimonis o acusats és evident que debilita els tan repetits principis d’oralitat i immediació que haurien de regir en una vista judicial. Qui de vostès no té amics o parents que no s’expressen igual en català que en castellà? Els puc assegurar que en l’exercici de l’advocacia no som pocs els professionals que creuem els dits quan, amb la millor de les voluntats, un Jutge diu a un declarant: “No se preocupe, hable si quiere en catalán, que más o menos lo entiendo”. Entre aquest més i aquell menys hi pot anar el sentit d’uns fets provats i una condemna.
Turull va contestar les preguntes de la seva defensa amb un discurs coherent i ben travat, en el mateix sentit que ja havíem vist a Oriol Junqueras i a Quim Forn i, m’atreveixo a vaticinar, continuarem veient en gairebé totes les declaracions dels acusats: és a dir, amb vocació d’adreçar-se i explicar-se al tribunal, als ciutadans de Catalunya, a l’audiència espanyola i a la comunitat internacional (i no necessàriament en aquest ordre).
Abans, en les seves respostes al Ministeri Fiscal i a l’Advocacia de l’Estat, ja havia demostrat una fermesa i una coherència absoluta, arribant a un cert punt de pedagogia –fins i tot jurídica– i deixant en evidència la desorganització de les acusacions de l’Estat. No només això, sinó fent palès l’absolut desconeixement, volgut o no, que tenen a la madrilenya “Plaza de la Villa de París” de la realitat política i social catalanes. Així es va permetre atacar el pretès relat que la societat catalana és una societat presonera dels seus líders polítics i mediàtics amb una expressió tan significativa com que els catalans “no som ovelles”, que aquest procés, per si algú no ho havia notat, va de baix a dalt, i que és profundament pacífic. Brillant també en la resposta sobre si és soci d’Òmnium Cultural (i de Càrites Diocesana, del RACC i d’Intermón Oxfam), però magnífica la rebla entre línies apuntant al pal dels Drets Fonamentals: això no es pregunta.
Però a banda d’allò que, de ben segur, ja han escoltat en tertúlies o en programes especials dels seus mitjans habituals, deixin que faci un apunt prou important des del punt de vista processal penal: les preguntes de la Fiscalia i l’Advocacia sobre malversació (qui i com es va pagar què), i les impecables respostes d’en Jordi Turull que, resumint i aplegant-les, són de manual de dret penal. Concretament el capítol dedicat a la inversió de la càrrega de la prova: correspon a les acusacions provar els pagaments que implicarien malversació.
Sovint se sent a dir que si aquesta sentència ja està escrita abans de començar. No serà un servidor qui ho afirmi. Però els asseguro que no tinc clar si això no és així respecte de les qualificacions definitives de la Fiscalia. O això, o no saben per on van.
Respecte de la declaració de Raül Romeva, ni feta expressament: tota múscul, ni un gram de palla ni greix. Després d’adherir-se a les queixes precedents per no poder parlar en català, va posar damunt de la taula el seu extens currículum d’activista i polític internacional, per, a continuació, confirmar-lo amb un reguitzell de coneixements respecte dels processos de pau, mediació i pactes polítics: No és fàcil, però és l’únic camí.
No li ha calgut respondre a les preguntes de les acusacions de l’Estat per desmuntar el relat de la rebel·lió, així com per deixar en evidència la despenalització del referèndum per part del mateix legislador estatal: No és que es realitzés el referèndum de l’1 d’octubre pensant que era legal, sinó sabent del cert que no era delicte (entre línies: consultin vostès el Codi Penal).
Igualment, de ben segur són molts que li agraeixen la referència a la violència del dia 1 d’octubre: n’hi va haver, i tant si n´hi va haver, però per part del cossos i forces de seguretat enviats pel govern espanyol contra una població pacífica i indefensa.
L’ex conseller d’Acció Exterior, en definitiva, va poder mostrar-se com allò que és: un gran coneixedor de l’escenari internacional, un activista per la pau (des del conflicte dels Balcans), ex eurodiputat i profundament republicà en referencia als valors que han d’informar una societat (si no els saben els hi explico).
Per cert, també feu referència a Intermón Oxfam. Dues mencions el mateix dia per part de dos acusats. Encara bo que els empara el dret internacional: vagi a saber vostè què ha apuntat el ministre Borrell a la seva llibreta.
I la coda final, el clímax de la declaració d’en Romeva adreçant-se al tribunal (i més enllà): Els hi han passat una pilota que no els correspon; no és aquesta una lliga ni un partit que s’hagi de jugar a un camp judicial sinó polític.
En fi, una jornada més en què els declarants van erosionant els dèbils arguments de Fiscalia i Advocacia de l’Estat (l’acusació popular, si em permeten, la tractaré igual que els injustament jutjats: ignorant-la), i on queda un cop més manifesta l’actitud profundament cívica, democràtica i pacífica del poble català i els seus representants. No en va, el lema dels sometents d’una època passada fou “Pau, pau i sempre pau”.
Per cert, he pogut fer aquesta crònica, encertada o no, perquè he seguit les sessions per ràdio, televisió i des de dispositius mòbils. Com ho poden fer qualsevol dels testimonis sense necessitat d’estar dins la sala. I en obert. Tal i com un dia ens van assegurar que serien els partits de futbol “de interès general” (per cert, els mateixos que van dir que no hi havia hagut referèndum).
Atesa la doctrina del Suprem que diu que, el fet de conèixer detalls de la vista per part dels testimonis afecta la seva credibilitat, no me’n puc estar d’imaginar-me les preguntes d’una defensa als testimonis de l’acusació:
—¿Tiene televisor en casa?
—Sí
—¿Escucha la ràdio, lee algún periódico?
—Sí
—No hay más preguntas, Señoría.
Salvador MESTRE GISPERT
Advocats Voluntaris 1 d’octubre
Reus
REDACCIÓ
