REDACCIÓ
No és la primera que viatjo a Madrid, però era conscient que aquest cop tot seria diferent. En altres ocasions m’he desplaçat per participar en congressos, per anar a gaudir de musicals o per sortir de festa amb amics. Aquest cop, el viatge formaria part de la meva història professional i, fins i tot, vital. Anava a Madrid com a periodista acreditat pel Tribunal Suprem per seguir des de dins el judici contra el procés. És un fet rellevant, sens dubte. El dilluns vaig anar a dormir tard, conscient que el dimarts seria un dia històric per a mi, per la meva professió i fins i tot pel país. Em resultava impossible agafar el son. Vaig tenir temps de repassar el que en l’àmbit judicial anomenen la ‘Causa Especial 20907/2017’.
Es tracta del judici contra el procés independentista. Així de clar. Vaig posar el despertador a les 7 del matí. Però a les 6 ja estava despert. Vaig dormir quatre hores. Estava neguitós. A les 8,15 h vaig arribar al carrer Génova. Els carrers estaven literalment controlats per la policia nacional. Accedir a l’Audiència Nacional o al Tribunal Suprem era realment complicat. Ho feies després de passar tres controls policials. Centenars de càmeres «apuntant» cap a l’entrada principal de l’alt tribunal indicava que estaven davant d’una jornada especial. Feia fred. Periodistes –i tertulians molt coneguts de la petita pantalla– ben abrigats feien cua en una de les portes laterals. La cua es feia eterna. Policies i funcionaris anaven revisant la documentació dels professionals de la comunicació, després del seu pas pel detector de metalls. Les mesures de seguretat eren tan espectaculars com excepcionals. Hi havia molt de neguit. Nervis.
Els periodistes només parlàvem del «tema», independentment del nostre origen i ideologia. Tots estàvem molt pendents dels mòbils, de les «últimes hores». Pel nostre costat van passar alguns dels acusats que estan en llibertat (Santi Vila, Dolors Bassa o Carles Mundó). Periodistes i advocats entràvem per la mateixa porta. Hi havia emoció, nervis, neguit i molta expectativa. Era curiós sentir parlar tantes llengües diferents en un sol espai. La companyonia entre periodistes era exemplar. Compartíem opinions, punts de vista, sensacions… Els més veterans, en aquest cas, se sentien novells.
Es tracta d’un judici singular i històric. Però el moment més emotiu va ser, sense cap mena de dubte, quan vam poder veure els presos. Una sensació rara ens va envair. Vaig sentir tristor i impotència. Veure la cara demacrada d’alguns encausats i sentir com descrivia algunes de les aberracions que havien viscut a la presó de Soto del Real ens removia els budells.
Estar dins el Tribunal Suprem quan està literalment blindat per la policia i compartir el mateix espai que els presos polítics, durant un judici històric, és una sensació indescriptible. He tingut la sort de poder viure aquest moment d’excepcionalitat en directe. I no deixa de ser curiós que visc aquesta situació històrica tenint sentiments encontrats.
Només espero i desitjo que els acusats tinguin dret a judici just. Faig meves les paraules de l’advocat Jordi Pina: «que els jutges facin de jutges i no d’herois nacionals ni de salvadors de la pàtria».
Ricard CHECA
Periodista
REDACCIÓ
