REDACCIÓ
Les meves reivindicacions i honres, com ja sabeu, van dirigides a la figura femenina, tot i que he de ser just i explicar-vos una realitat molt latent.
“Ni tots els llops van voler menjar-se la caputxeta, ni totes les bruixes van enverinar algú”
Aquesta setmana del 8-M la figura de la dona és realçada més que mai; es faran manifestacions, parlaments, mostres de suport als ajuntaments, sortiran notícies a tots els mitjans de comunicació… però voleu dir que és només el 8 de març el dia de l’any en el qual s’han de fer aquestes accions? Crec que no!
Però avui vull parlar d’ells, d’aquells que sempre mostren el seu suport per elles (perquè hi són), d’aquells que cuiden, d’aquells que són humans… en definitiva, d’aquells que no es mostren en societat com a monstres. Ho considero necessari, tant per la lluita contra el patriarcat com per a tenir una perspectiva més completa del nostre món i adient als nostres temps.
“Que mai paguin justos per pecadors”
El poble Baulè de Costa de Marfil té una gran creença en el sobrenatural, en un món extraterrenal, allà on van totes les ànimes després de morir. Aquests utilitzen les seves talles de fusta per a poder tenir un vincle amb els éssers de l’altre món, creant una connexió que en algunes peces és realment extraordinària i única.
La peça que presento és una d’aquestes obres. S’anomena “Blolo Bla” i representa una dona amb els seus millors atributs, tant físics com psicològics per als Baulè, però en algunes ocasions, hi ha qui diu que són esposes difuntes. Aquesta obra és propietat d’un home del poblat que l’honra i cuida com l’”ésser” més sagrat per a ell. També existeixen els “Blolo Bian” que són representacions d’un home “ideal” i, en aquest cas, són propietat de la dona.
Aquesta talla és cuidada per l’home com si es tractés de la seva esposa real, que en alguns casos és difunta. Mai la pot deixar sola, mai la podrà abandonar, mai la podrà maltractar, mai… i sempre haurà de respectar-la tot sent una talla en fusta, aquesta esdevindrà quelcom que traspassa el terrenal i que potser nosaltres no som capaços ni d’entendre, ni d’explicar. Jo sóc incapaç de fer-ho.
I no creieu que m’oblido d’elles en aquesta setmana, però ja que les honres i les mostres d’afecte les mostro diàriament, i el que ens manca sí que són les mostres d’afecte cap a ells, avui faig un elogi per ells; pels pares, germans, avis, tiets, amics… Perquè les reivindicacions s’han de fer per les persones i causes justes.
“Potser vull mostrar una utopia tenint una sensibilitat i empatia amb tothom, no sé si algun dia ho aconseguiré, però en les meves possibilitats mai defalliré en intentar-ho”.
REDACCIÓ
