REDACCIÓ
Dia 10 de confinament a casa. Els tutorials, les sèries i les pel·lícules a les plataformes digitals han entrat a formar part del nostre dia a dia amb una força i intensitat impossible d’imaginar fa tan sols unes setmanes. Ni el més gurú dels gurús s’imaginava el salt exponencial i la necessitat de tenir eines que permeten connectar-nos amb els que estimem. L’espai a casa o a l’estudi amb el piano, els ordinadors i altaveus no és més petit, però costa trobar un moment per sentir “l’estic a casa”, ja que des de fa més de 192 hores veig les mateixes parets, quadres i parlo amb les mateixes persones salvant les e-reunions que tots hem acceptat amb una normalitat aclaparadora i que podria obrir també un debat de quanta feina presencial i desplaçaments innecessaris hem fet durant anys.
A les xarxes socials no paro de veure multitud d’iniciatives solidàries i jocs col·lectius a les comunitats de veïns. Sí! En alguns casos amb aquelles persones que fins fa dos dies et feies el ronso per no coincidir a l’ascensor i amb els que sols tenir converses la mar d’interessants sobre meteorologia o el clàssic “què tal tot?” en el transcurs que va de la planta 0 a la 3a que és on vius. Els 30 segons més llargs de tota la jornada o poder de la setmana.
Amb tot, m’ha despertat especial curiositat i preocupació la multitud de mitjans de comunicació estatals interessats per les iniciatives de festivals i concerts a casa. Dic per endavant que, formant part del sector, me n’orgulleix que músics i artistes haguem demostrat ser-hi sense que ningú ens ho demanés i que quan un sisè sentit ens denota que amb el nostre art, lletres, veus i cançons podem sumar, organitzem un concert acústic en un tres i no res.
Multitud de noms internacionals, grups consolidats però també artistes emergents s’han sumat a la iniciativa desinteressada però… i després? Igual que ara omplim el “history” de comentaris, els aplaudim i els agraïm el concert, l’estona que ens entretenen i ajuden a passar les hores, serem capaços de valorar-ho quan tot torni a la normalitat comprant el seu disc, anant a un concert seu amb entrada de pagament o fent costat a la seva carrera artística comprant “merchan” ? Ho recordarem que són professionals i que aquesta és la seva feina? I els mitjans de comunicació? ¿també se’n farà ressò com fins ara, o seguiran únicament parlant dels mateixos artistes de sempre i quan la resta de l’actualitat ho permeti?
Diuen que el món ha entrat de nou en una gran crisi quan sovint oblidem que els professionals de l’escena, la cultura i les arts, viuen constantment en aquest estat límit, dia sí, dia també. Milers de concerts han quedat ajornats i desenes de festivals estan a l’aire i desitjant que tot això agafi un aire i forma diferent de l’actual. Quan acabi, que acabarà, si us plau en recordem-nos de tots aquells que, amb més o menys encert, sense producció al darrere ni els mecanismes que tots coneixem perquè un disc soni com el sentim habitualment, s’han posat davant d’una càmera de mòbil per ajudar-nos a passar millor la tarda i la incertesa del moment.
Si és així, que ens recordem d’ells, serem una societat més feliç perquè aquesta pandèmia ens haurà servit d’alguna cosa més que per no pensar únicament en el nostre melic i butxaca. Poder ens serveix per tornar a ser més agraïts, en contestar un correu electrònic o un WhatsApp per molt que sigui tan sols amb un “gràcies” o un “ok”. Si és que no, es demostrarà, un cop més, que tindrem encara pendent un enorme repte i que ni tan sols un virus que ha matat milers de persones arreu, desestructurat l’economia mundial com mai abans havia passat i creat una incertesa en tots els àmbits que ningú s’atreveix a valorar, no ens ha calat prou com per a canviar-nos com a humans, el més important que tenim.
Marc C. GRISO
Periodista
REDACCIÓ
