LLUÍS BADIA: La trobada d’acords difícils

En qualsevol discussió jurídica, és normal que la negociació sigui un fet a tenir en compte sempre, per damunt dels arguments que les parts puguin mantenir, com fonament vital de la seva argumentació, per tant, aquest fet inapel·lable forma part de la nostra quotidianitat, sent acceptat com a evident. En la dinàmica política, massa vegades tan allunyada de la mateixa societat, és un fet objectiu que costa molt trobar punts d’acord, com si això fos un fet també assumit socialment, quan la realitat hauria de ser tot el contrari, doncs el fonamental hauria de constituir el fet que l’elecció dels nostres representants el que garanteix és la trobada d’acords en les diferents sensibilitats contraposades que els Parlaments haurien de resoldre.

És evident que en l’acció política l’objectiu sempre és la conquesta del poder, a qualsevol preu, i això fa que els pactes no siguin els nombrosos que serien necessaris, en moments com els que vivim, on la provisionalitat a tots els nivells ha vingut, i sembla que vol quedar-se per molt temps. És lícit buscar arribar al Govern per part de l’oposició, però també serà necessari “primar” determinats aspectes del dia a dia que no es poden ajornar sense límits.

La nostra societat que ha viscut en els darrers mesos campanyes electorals inacabables, amb discussions i enfrontaments personals de tota mena, el que no ha visualitzat és la trobada d’opinions generals en qüestions emblemàtiques com l’endeutament públic, el tema de les pensions o la mateixa viabilitat de determinats serveis públics, sense oblidar determinats encaixos territorials que, més aviat que tard, s’hauran d’analitzar a tots els nivells si no volem que la realitat, un cop més, ens superi. És cert que en les “campanyes” viscudes s’ha parlat de molts temes, però l’evidència ratifica que els grans problemes s’han deixat de costat, en funció d’un menfotisme general que crec no es podem permetre.

És evident que els punts que esmento no tenen lectura ni solucions fàcils, perquè en moltes ocasions les resolucions a prendre és possible que no agradin a ningú, però optar per l’estratègia en curs, d’anar passant, ens col·loca en un “abisme” molt perillós amb conseqüències impensables, especialment pels més dèbils de la nostra societat.

Segurament l’opció emprada de no entrar a debatre sobre qüestions conflictives, pot ser una via que a curt termini pot donar “tranquil·litat” en funció d’una opacitat desitjada majoritàriament, però es pot portar a una frustració social inassumible si realment el que es vol és construir un demà possible pels que han de continuar fent viable la nostra societat de progrés que tots desitgem, sinó que sembla que no estem disposats a buscar les fórmules imprescindibles per garantir la seva continuïtat.

Ja sé que el que comento no té solucions màgiques, ni segurament pot ser analitzat des de qualsevol plantejament de caràcter ideològic, però el que no és normal és que la seva discussió ordenada no pugui ser fruit de determinats pactes. És lògic que quelcom pugui pensar que la sortida ens vindrà imposada per una globalització evident o per les decisions que es puguin portar, no sé a on, per molt que això suposi negativitat sense límits.

No s’hauria d’oblidar que “govern i oposició” tenen obligacions ineludibles, i discutir sense tòpics dels assumptes esmentats haurà de ser una prioritat en l’agenda de qualsevol opció, que per damunt de tot vulgui donar respostes acurades als seus electors, malgrat que en massa ocasions les noves a publicitar costen de rebre i d’entendre.

Els tòpics que, a més, envoltaran les possibles conclusions, si és que finalment són capaços de debatre, no poden ser el límit de res, amb exemples evidents de renúncia que no estaria de més recordar, si realment es vol fer un servei a la nostra societat, per damunt de l’anhel de poder que encara sembla prioritari per alguns.

En definitiva, la urgència per trobar acords en els temes emblemàtics que ens condicionaran en la nostra supervivència social, hauria de ser fonamental si no ens volem veure abocats en un model on la precarietat s’imposarà de manera definitiva.

Lluís BADIA
Advocat