REDACCIÓ
Segons informació pública del “Tribunal de Cuentas” els recursos de tots, que han anat a intentar “salvar” les entitats financeres en els darrers anys, suposen un import aproximat de 110.000 milions d’euros, segons sembla, imprescindibles per reestructurar un sistema financer vital pel nostre futur; si bé, per cert, segons altres organismes públics, l’import encara és més alt, fins quasi els 150.000 milions d’euros.
Certament la situació crítica global que es va produir a partir de 2008, va comportar pel món de la banca, un ingent nombre de problemes, concretats en manca de capital i finançament per desenvolupar la seva tasca en una economia de mercat com la que tenim. A més el tema va suposar, també, la pròpia reestructuració de les diferents entitats mitjançant fusions, transformacions, reordenacions, etc., que ha comportat un fet emblemàtic, la conversió majoritària de determinades entitats financeres, les Caixes en Bancs, a part de reduir el seu nombre, amb conseqüències directes pel que fa al número d’oficines, costos de funcionament, empleats i, sobre tot, amb el propi accés al crèdit, tant pel que fa a les institucions com les particulars, que han vist com el “diner fàcil” ha passat a la història i les restriccions d’arribar al mateix s’ha convertit en un fet generalitzat.
Moltes són les raons del perquè de la desfeta que ha comportat la nova situació, que va des de la mala gestió dels dirigents de les entitats a l’hora de la concessió del crèdit, fins l’evident pèrdua de valor dels actius que garantien moltes d’aquestes operacions; sense oblidar la incompetència de molts caps de les entitats a l’hora de fixar estratègies de negoci, clarament ruïnoses, com s’ha pogut veure.
Davant del panorama exposat, els governs de torn d’aquí, però també els de la resta del món, s’han vist obligats a tirar endavant mesures de “reestructuració” que han comportat esmerçar milions de recursos públics per blindar el capital de totes aquestes “empreses”. Fins i tot la situació ha portat tirar endavant organismes públics encarregats de controlar aquesta arribada dels “diners de tots” a unes entitats, a vegades massa properes a la fallida, amb perjudicats de tot ordre; així, la posada en marxa del FROB (Fondo de Reestrcuturación Ordenada Bancaria) va suposar, a meitats del 2009, un fet de referència a l’hora de fer un seguiment d’una dinàmica que podria descontrolar-se sinó es feia una tasca “d’inspecció.”
És evident que són moltes les decisions preses, tant dintre com fora, especialment també pels organismes Europeus, a més , tampoc es pot oblidar que les “ajudes” no s’han limitat a aportacions dineràries sinó que també ha anat per la via normativa amb l’aprovació de legislació a l’efecte.
En definitiva la situació crítica iniciada al 2008 ha fet esmerçar recursos públics cap a la supervivència d’un sector econòmic que en algun moment haurà de començar a retornar el que ha costat la seva recuperació i “rescat”, a l’hora de convertir en públic un deute privat, amb tot el que això comporta.
No sé si és encara el moment d’exigir explicacions sobre com està el tema, especialment pel que fa al retorn d’aquests diners als pressupostos públics, però el que sí és evident és que serà necessari explicar clarament i amb la màxima transparència les raons i resultats de tot l’actuat, especialment a l’hora de justificar ajudes a entitats en fallida evident, avui encara intervingudes pel propi Estat. Què poc s’ha comentat que unes poques entitats d’estalvi, ben concretes, rebessin pràcticament més del 50% de les ajudes, i avui encara la seva situació estigui sota mínims, malgrat els anuncis de resultats positius “maquillats” en una realitat falsa a tots els efectes.
Segurament les corrents novedoses de nous equilibris polítics comportaran “informació clara”, avui difuminada per una situació poc comprensible, a l’hora de conèixer les raons i els noms dels responsables en cada cas de la desfeta comentada; sense oblidar els milers de perjudicats en una qüestió vital per la seva supervivència personal.
Lluís BADIA
www.lluisbadia.cat
REDACCIÓ
