REDACCIÓ
Dotze anys després de liderar el Parlament Europeu, Josep Borrell, actual ministre d’Exteriors, deixarà la política nacional per tornar a l’Eurocambra com a cap de llista del PSOE, convençut que el futur de Catalunya necessàriament està dins d’Espanya i de la Unió Europea, els principis que defensa a capa i espasa.
Als seus 72 anys, aquest veterà català socialista i europeista ha accedit a tornar a presentar-se a les eleccions europees, com ja va fer en els comicis de 2004.
Josep Borrell Fontelles (la Pobla de Segur, Lleida, 1947) s’allunyarà així de nou de la primera línia de la política nacional a la qual va tornar al juny passat integrant-se com ministre d’Afers Exteriors en el Govern socialista format per Pedro Sánchez després de la moció de censura a Mariano Rajoy.
Un càrrec ministerial que va assumir després d’haver recuperat presència mediàtica en els mesos de més tensió de finals de 2017, arran de les manifestacions a Barcelona en contra de la declaració unilateral d’independència.
De fet, el 8 d’octubre d’aquest any, va ser un dels que va prendre la paraula al final d’una multitudinària manifestació a Barcelona en defensa de la unitat d’Espanya, una setmana després del referèndum de l’1-O, erigint-se en una de les veus del PSC més crítiques amb el procés independentista.
La trajectòria política de Borrell, un enginyer aeronàutic llicenciat per la Universitat Politècnica de Madrid i doctor en Ciències Econòmiques per la Complutense, arrenca el 1975 quan ingressa a les files del PSOE.
Després de la victòria socialista a les eleccions generals de 1982, Borrell va ser nomenat secretari general del Pressupost i Despesa Pública i, al febrer de 1984, va passar a ser secretari d’Estat d’Hisenda, càrrec des del qual va incidir en la lluita contra el frau fiscal, amb expedients aixecats a figures de renom com Lola Flores, Pedro Ruiz o Marujita Díaz.
En les eleccions generals de 1986 va ser elegit diputat al Congrés i, des de llavors, va aconseguir successives reeleccions en els comicis de 1989, 1993, 1996 i 2000.
L’11 de març de 1991, Felipe González el va nomenar ministre d’Obres Públiques i Transports, cartera des de la qual va promoure la reestructuració i modernització dels ferrocarrils i va potenciar la xarxa de rodalies.
Amb la victòria del PP de José María Aznar a les eleccions generals del 5 de març de 1996, Borrell va cessar com a ministre. Però el pas enrere de Felipe González al capdavant del PSOE va obrir el debat successori, en què Borrell va competir amb Joaquín Almunia.
Tots dos van concórrer a l’abril de 1998 a les primàries del PSOE per a la designació del candidat a la Moncloa, una elecció en la qual Borrell es va imposar a Almunia.
No obstant això, un any més tard va renunciar com a candidat a la presidència del Govern després d’esclatar el cas Huguet-Aguiar, que va esquitxar a dues persones de la seva confiança, investigades per frau fiscal i suborn.
El 13 de juny de 2004 va ser elegit eurodiputat com a cap de llista del PSOE a aquests comicis i el 20 de juliol va ser nomenat president del Parlament Europeu, càrrec que va ostentar fins a gener de 2007, després d’un acord del Grup Socialista amb el Popular, que va passar a controlar la presidència la segona part de la legislatura.
El 14 de gener de 2010 Borrell va ser nomenat president de l’Institut Universitari Europeu amb seu a Florència, càrrec del que va dimitir a l’abril de 2012 a causa d’un conflicte d’interessos en tant que també formava part del Consell Assessor Internacional de l’empresa Abengoa, dedicada al desenvolupament tecnològic sostenible en els sectors d’energia i medi ambient.
Després prosperar l’1 de juny de l’any passat la moció de censura contra Rajoy, Sánchez li va incorporar al seu gabinet al capdavant de la cartera d’Exteriors, des de la qual ha impulsat l’àmplia agenda exterior del president del Govern, defensat la seva aposta pel diàleg amb Catalunya i rebatut les tesis independentistes davant la comunitat internacional.
B.G.
REDACCIÓ
