REDACCIÓ
En un temps on tot era negre, vas estar en mans de gent que et va utilitzar per parar les mans d’uns altres. Jo ara et rebutjo i condemno. No beuré mai d’aquesta aigua.
“Si us plau!”
He d’explicar una obra per recordar una temàtica de la qual sempre s’ha parlat molt dins de la Història de l’Àfrica. Ho vull fer donant una visió diferent de la que tots acostumem a llegir, presentant-vos un objecte que va ser la frontera de moltes vides.
La peça que presento avui és una fulla d’espasa Ngulu dels Ngombe del Congo. Una peça d’una gran presència i que impacta a tothom que la coneix. Aquestes obres són conegudes dins del món de l’art africà com a artefactes utilitzats per a fer transaccions comercials.
Els Ngulu s’intercanviaven per productes, animals o també s’utilitzaven com a dots matrimonials… Van esdevenir objectes amb valor de canvi. Però van més enllà i segurament us preguntareu, per què? Quin valor tenia aquesta obra dins del ‘mercat’ africà? Què feia que l’africà la valorés? Si la mirem bé i valorem superficialment no va més enllà de ser una làmina de ferro amb una silueta retallada i treballada. El valor d’aquesta obra es troba en el seu passat, en la utilització que tenia abans d’esdevenir moneda.
Aquestes espases eren utilitzades per a executar esclaus dins d’uns rituals que es feien per a finalitzar pactes de pau entre dos pobles enfrontats. Hi ha molts documents i gravats que corroboren i expliquen aquests rituals en imatges.
Els Ngulu dels Ngombe van “viure” l’esclavitud de molt a prop, van participar d’aquesta maleïda tradició. Com he dit anteriorment, van ser frontera, sent l’última imatge que moltes persones vam veure abans de trobar la mort.
La importància que l’africà li dóna a l’obra perquè tingui valor i perquè pugui ser intercanviada per altres elements és fruit d’aquest antic ús, que es va eliminar al s. XX per part d’una regla de l’Imperi Belga que prohibia l’esclavitud i el canibalisme (es pensa que els Ngombe eren caníbals). Quan un home posseïa un Ngulu volia dir que la seva família havia practicat el sacrifici ritual d’esclaus, i per tant, que era poderosa, llavors aquest home també seria poderós, important i mereixeria el respecte dels altres. Podríem dir que és una herència familiar de tradició i estatus.
Molts reis acostumaven a portat aquestes espases com a símbols de poder, mostrant-los quan feien aparicions en públic, tot engalanats amb les seves millors vestimentes. Encara que hi ha fotografies on es veuen utilitzar aquestes espases com a elements de dansa ritual.
És trist, veritat? És trist que es valori un objecte per un passat tan tràgic i macabre, tot i que em sembla molt curiós com l’africà valora els objectes pel que són, pel que han servit, per la importància que tenien i que ara ja no tenen i no es fixen en l’aspecte superficial, com nosaltres fem.
“L’africà vol informar, mai voldrà exhibir”
“A tu esclavitud i a totes aquelles “tradicions” que afecten la vida de les persones: No torneu a venir, marxeu. Per nosaltres vau existir, però ara… No existiu!”
Recordeu que fins al 31 de març podreu visitar les obres que s’han explicat en aquesta secció fins a la setmana passada a la mostra “Àfrica a ca Batistó” del Museu d’Alcover. No perdeu l’oportunitat!
REDACCIÓ
