REDACCIÓ
L’esperança és la confiança d’aconseguir una cosa, que una cosa que desitgem ha de realitzar-se, també és un virtut teologal per la qual el creient cristià confia de rebre de Déu la vida eterna i l’ajut per arribar-hi. Des del punt de vista matemàtic és el valor al qual tendeixen amb tota probabilitat les mitjanes de mostres independents d’una variable aleatòria quan la grandària de les mostres és molt gran. En l’àmbit polític, molts tenim l’esperança que el moment polític que estem vivim a Catalunya/Espanya s’aclareixi i la incertesa que ens envolta es resolgui satisfactòriament pels interessos de la majoria.
Recentment en el debat de les eleccions andaluses i en l’assemblea parlamentària extremenya Catalunya va estar present, com si no tinguessin altres qüestions més importants que debatre. Per què? On estem? El procés, els presos polítics, el judici, la independència, la república, tot planava en el debat polític, a més de la presència de Vox.
Vull recordar per oblidadissos que la desídia política del govern de Mariano Rajoy – mots anys sense resoldre les sol·licituds des de la Generalitat, que encapçalava Artur Mas – la vergonyosa actuació policial de l’1-O i l’aferrissament judicial per acabar em semblen molt equivocats. La política es té que solucionar políticament. Rés d’això em val com a coartada per justificar l’unilateralisme que insisteix a continuar cavalcant, des de formacions polítiques catalanes.
Avui dia, amb els mitjans de comunicació al servei òbviament dels seus propietaris, que volen sobretot la seva rendibilitat econòmica, i les xarxes socials que ens envaeixen, em porta a manifestar que és més fàcil deixar-te arrossegar per l’opinió dels “altres”, que tenir una opinió pròpia. La convivència, l’ètica, els drets humans estan en joc, i resulta més fàcil destruir que construir aquests valors. L’exabrupte està al carrer, a la política també, abans que el silenci. També és més fàcil el silenci còmplice que dir el que realment penses. Aquesta és la realitat.
Davant aquesta descripció del nostre paisatge quotidià em fa creure que tot això sigui reversible. Tinc la necessitat de que aquesta reconversió arribi algun dia. ¿És/serà possible? És la meva esperança.
Josep Maria BUQUERAS
REDACCIÓ
