REDACCIÓ
“Quan no assoleixo l’objectiu que m’he proposat continuo entrenant amb més tenacitat fins assolir la fita. Quan finalment ho aconsegueixo la felicitat i la sensació de plenitud personal és immensa. No necessito cap medalla ni cap reconeixement extern. Només jo sé les hores i l’esforç que he esmerçat per arribar a ser on sóc. L’exigència i, per tant, la satisfacció és amb un mateix.” Això és el que va dir un dels esportistes que van participar als Jocs Mediterranis de Tarragona que vam celebrar l’any passat. Ho vaig entendre perfectament. Ho entenc encara més avui, un any després, amb la perspectiva del temps passat. L’esforç, la tenacitat, superar-ho tot quan l’onada amenaça amb submergir-te, vèncer tots els obstacles externs i interns. Això és el que signifiquen per a mi i per a molts convilatans meus els Jocs de Tarragona 2018.
Sabia que estàvem davant d’una magnífica oportunitat per promocionar la ciutat a tot l’arc mediterrani. Ho sabia des d’aquell dia llunyà dia d’octubre de 2011 quan vaig sentir la paraula decisiva “Tarragona” en boca del president del comitè internacional dels Jocs. Era la nostra oportunitat, el nostre moment. Pasqual Maragall em va explicar que havia sentit una sensació similar quan va escoltar aquelles paraules històriques “à la ville de Barcelona!”. Volia que els valors vinculats a Tarragona, començant per la pau i la convivència, es projectessin a tot el Mediterrani gràcies al llenguatge universal de l’esport.
I ho vam aconseguir, vosaltres ho vàreu fer possible! Durant 10 dies 16 ciutats i pobles de les comarques tarragonines vam ser capaços d’acollir més de 4.000 esportistes de 26 nacionalitats diferents, milions de compatriotes mediterranis ens van conèixer i ens van seguir a través de la televisió i de les noves tecnologies.
La projecció i promoció de la riquesa cultura, gastronòmica, històrica, comercial, etc. de Tarragona i de les nostres comarques va ser espectacular. 20 segles després vam tornar a ser l’epicentre del Mediterrani amb tot el que això ha suposat pel nostre turisme, per a la generació d’activitat econòmica i per l’arribada de nous contingents de visitants.
Tot es va fer bé? No. Tothom va assumir la part de responsabilitat institucional que els pertocava? Menys encara. Va haver-hi interès, per part d’alguns, en presentar un relat de “fracàs” dels Jocs abans, fins i tot, que comencessin? És obvi, però jo vull avui reivindicar el tarragonisme brillant que va saber superar tots els obstacles. Tingueu present que som la ciutat demogràficament més petita que ha estat capaç d’organitzar uns Jocs internacionals com aquests i fer-ho, a més, en un context de crisi econòmica, social, política i institucional sense precedents. Podeu, doncs, sentir-vos legítimament orgullosos.
Qui va dir que Tarragona no seria capaç de fer-ho possible? Doncs es va equivocar. I vull personificar aquest èxit en l’extraordinari compromís assumit pels més de 3.500 voluntaris que es van oferir per ajudar en el que fos. Sou una joia i un exemple per a tots, l’autèntic tresor d’aquests Jocs, el capital humà que demostra que el tarragonisme és un sentiment vital i plenament vigent. Gràcies, gràcies infinites a tots i a totes, sincerament i des del cor.
Aquest mateix cap de setmana l’anella mediterrània acull tres campionats esportius del primer nivell, durant aquests mesos d’estiu serà la seu de cinc campionats més, de diferents disciplines esportives. L’anella i els 96 milions d’euros d’inversió que vàrem aconseguir són un dels principals llegats dels Jocs que quedaran per al gaudi dels nostres fills. Llegeixo aquests dies que alguns dels que van criticar amb duresa la nostra aposta pels Jocs reconeixen ara “l’impacte positiu que han tingut per la ciutat i la seva projecció en el turisme esportiu”. Ho celebro sincerament. Estic, a més, convençut que amb el temps aquest bagatge que ens han aportat i deixat els Jocs anirà guanyant empenta.
Ho vam fer i mai ningú ens traurà la satisfacció de l’objectiu assolit del que em parlava l’atleta. Ho sabem. Fa 2.000 anys un poeta llatí va escriure: “allà on hi ha la ciutadania romana allà hi ha casa meva.” L’any passat Tarragona va ser “casa meva” per a tots aquells que som defensors del diàleg de totes les cultures i adversaris de totes les intoleràncies. Ho vaig dir durant la cerimònia d’inauguració i ho reitero avui: som a Tarragona, la ciutat on no s’ha apagat mai la llum de la solidaritat humana i on palpita, i sempre ho farà, la compassió cap aquells que més pateixen, sense la qual el món no seria més que una immensa soledat.
Josep Fèlix BALLESTEROS
Exalcalde de Tarragona
REDACCIÓ
